LO VELATORI
Per a ma mare, la nit de cap d’any de 1944 no va ser precisament una nit de festa. En aquella època, no se celebrave l’arribada de l’any nou minjant grans de raïm al toc de les dotze campanades del relonge de la plaça.
Ma mare va passar aquella nit al velatori de la Pilar, una germana de mon pare que va morir als 24 anys. Ere la més menuda dels vuit germans de mon pare que quedaven (dos germanets s’havien mort de menuts) i la seua mort va ser molt sentida a tota la vila. A la matinada, ma mare va dixar lo velatori de la casa del Sabinet perquè no se trobave bé.
Va marxar sola cap a la seua casa del Cantonet, a on estaven dormint les meues tres germanes, que entonces teníen quatre, sis i nou anys. Ma mare estave embarassada de vuit mesos i, encara que li faltave un mes per a eixir de cuentes, ja tenie prou experiència dels senyals que avisen de la proximidat d’un parto.
