(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de febrer del 2010)
Hi va haver divisió d’opinions, però molts es sentiren agredits.
Només baixar el teló i…quina cridòria, quins ahucs, quin desori!! El director musical va eixir a saludar i, en aquell moment, d’allà a dalt del galliner, una solitària veu s’esgargamellava:
-Joputa, joputa (o quelcom semblant).
Enmig del desgavell, un senyor molt ben vestit que tenia al costat comentava esgarrifat:
-Estas óperas tan polémicas no deberían estrenarse en el Real.
Sí, érem a Madrid, al temple de l’òpera i càtedra de l’educació i el bon gust, al damunt mateix de la Llotja Reial. S’acabava de representar El Viaje a Simorgh, del jove compositor d’Algeciras José Mª Sánchez Verdú, basada en la novela de Juan Goytisolo Las vitudes del Pájaro Solitario.
Quins eren els ingredients d’aquesta òpera que provocaren aquella reacció? Doncs principalment aquests tres:
-Música contemporània (rabiosament contemporània, diria jo). Un crític musical parlava de xerrics, udols, genocidi melòdic i violinistes que semblaven tocar amb el prepuci. Acabava la crítica dient que havia fugit emprenyat abans del final perquè estava fins als “simorghs” d’allò. (Quina pena que es perquès l’ùltima escena amb els giravolts còsmics dels dervitxos).
-Barreja cultural i lingüística. L’argument es basava en la filosofia sufí (musulmana) i barrejava textos de San Juan de la Cruz, del Cantar de los Cantares, de Ramon Llull i d’alguns filòsofs musulmans, emprant les seves llengües originals castellà, àrab i català. També llatí. Aliança de Civilitzacions? Inadmissible.
-Sexe (i homo-sexe) Com sempre el perniciós innominable. Res a comentar.
Aquella mena d’escudella i carn d’olla resultà un recapte massa indigest per a una bona part del públic madrileny. Érem al Cor d’Espanya i un sector de l’alta societat espanyola es sentia agredida per aquells tres maleïts ingredients. Déu meu, on anirem a parar? Genocidi melòdic barrejat amb moros i catalans i l’innominable i…fins i tot feien mofa d’un Inquisidor. S’havien de defensar. Ja n’estaven farts de tanta modernitat. Perquè aquella nova loció anti-caspa… no seria un atac en tota regla dels enemics de l’ànima…espanyola?
Antoni Bengochea