La primera gran fita en la protecció del català i l’aragonès a l’Aragó dels últims quinze anys, la creació d’una Acadèmia Aragonesa de la Llengua, ha despertat la ira dels sectors més pseudocientífics i anticatalanistes de l’Aragó —la Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental (FACAO) i els Amics del Chapurriau—, que intenten ara fer-se un lloc important en el sector crític del Partit Aragonès (PAR), a punt de celebrar un congrés extraordinari.
Actualment, aquest partit, dirigit per Arturo Aliaga, té un paper fonamental en la governabilitat a l’Aragó donant suport a un quatripartit presidit pel socialista Javier Lambán, que integra, a més del PSOE i el PAR, la Chunta Aragonesista i Podemos. Aquesta aposta d’Aliaga —que ocupa el càrrec de vicepresident del Govern aragonès— ha rebut moltes crítiques per part d’alguns sectors de la militància i, fins i tot, aquest estiu, ha motivat una carta conjunta dels tres expresidents del partit —Hipólito Gómez de las Roces, José María Mur i José Ángel Biel—, que parla fins i tot de refundar el partit si és necessari.
En aquest context de mala maror, els esmentats grups de secessionisme lingüístic han elevat el to de les seues crítiques aprofitant l’aprovació de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i pretenen guanyar força —o imposar les seves tesis acientífiques— dins d’un PAR que ja compta amb episodis semblants a la seva història.
El sociolingüista Natxo Sorolla (Pena-roja de Tastavins, Matarranya, 1980) explica que una de les més actives en aquest nou sector crític i hostil contra el català és l’alcaldessa de la Codonyera (Matarranya) pel PAR, María José Gascón, germana de l’actual president de la FACAO (Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental) Luis Gascón. A la comarca del Matarranya no és estrany que el PAR adopte un posicionament contrari al reconeixement de la unitat de la llengua, explica Sorolla. Ho porta fent durant dècades i traient-ne rèdit electoral, ja que el PAR és la tercera força en les eleccions municipals després del PSOE i el PP, i sovint aconsegueix alcaldies en ajuntaments petits. “Els que coneixem els alcaldes del Matarranya —explica Sorolla— veiem que no és una qüestió d’oficialisme o no oficialisme dins del partit. La qüestió anticatalanista al PAR, des del 2000, és una qüestió que està sempre damunt la taula”.
La història del mateix PAR també va fer un gir en el sentit anticatalanista cap al tombant de segle. Si durant la dècada dels noranta del segle XX, el PAR havia participat en governs de coalició amb el PP que estaven disposats a fer cooficial el català a la Franja, al voltant del 2000 —quan van passar a participar en governs de coalició amb el PSOE—, el PAR va començar a marcar perfil anticatalanista —i contrari al català de la Franja. Potser per distanciar-se de la normalització que volia estendre el president socialista Marcelino Iglesias (catalanoparlant nascut a Bonansa, a la Ribagorça), el PAR presidit per José Ángel Biel es va mostrar cada cop més intransigent. “Just quan formava part d’un govern de coalició que intentava donar un major grau de protecció al català i a l’aragonès —explica Sorolla—, el PAR canvia de discurs i comença a defensar que a l’Aragó no es parla català, i aquest sentiment anticatalanista va incrementant-se fins que el 2009 voten contra la Llei de llengües, tot i formar part del Govern de Marcelino Iglesias”. Després impulsarien les exòtiques definicions de LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’Aragó oriental) i LAPAPYP (llengua aragonesa pròpia del Pirineu i el Prepirineu) que la justícia ha abocat a la irrellevància.
No tot el PAR s’ha mantingut amb aquelles tesis acientífiques i tampoc Arturo Aliaga —president del PAR i vicepresident del Govern— no ha volgut ser crític amb la recentment creada Acadèmia Aragonesa de la Llengua. Per contra, l’esmentada María José Gascón ha aconseguit aproximar la gent dels Amics del Chapurriau —molt localitzada a Vall-de-roures i de bases molt febles— amb la FACAO, més ideologitzada i en el seu moment connectada amb els sectors secessionistes valencians i mallorquins.
L’Acadèmia
“El part ha estat llarg i difícil” diu, sobre la nova Acadèmia Aragonesa de la Llengua, un dels seus membres, Ramon Sistac (Barcelona, 1958), lingüista i dialectòleg de la Universitat de Lleida i amb arrels a Camporrells (Llitera). “Alguns membres ens hem assabentat per la premsa”, explica la també nova acadèmica Maite Moret (Mequinensa, 1974).
Amb discreció i letargia estival, el Govern aragonès ha constituït aquest mes d’agost l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i ha elegit els membres que li correspon triar a l’executiu —els altres dos terços ja els havien elegit les Corts Aragoneses i la Universitat de Saragossa. Tal com està previst, els membres de l’Acadèmia formaran part, en un futur, de l’Institut de l’Aragonès o de l’Institut Aragonès del Català (IAC), segons la seva formació. Pel que fa a la tria dels acadèmics, respon, sens dubte, a la voluntat del Govern aragonès de constituir un IAC amb criteris científics i cap dubte sobre la unitat del català o el fet que l’acadèmia normativa de referència sigui l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).