La Franja

Viles i Gents :: L’Alcanyís occità :: March :: 2010

19 March, 2010

L’Alcanyís occità

A. Quintana Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol



(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de març)

L’avisat lector dels cresols recordarà que, a la meva passada contribució a aquesta rúbrica del dia 13 de febrer d’enguany, vaig parlar de “Catoia, una gran novel•la occitana”. I ves per on, tot ha estat publicar aqueix article, que l’ajuntament d’Alcanyís ha decidit de dedicar un carrer a Bodon, l’autor de la citada novel•la. Si passegeu pel vell Alcanyís trobareu un carreró que va del carrer del Carmen al de Caldereros i que porta efectivament el nom de Callizo Bodon, i escrit així, no pas en castellà, que fóra Bodón, i molt menys en l’horrible grafia patoisante dels francesos, Boudou, no, en perfecte occità, que no és poc: Bodon. I per si no n’hi havia prou a costat mateix d’aquest carreró n’hi ha un altre amb un nom gloriosament occità: Callizo Genzor, on no us heu de deixar irritar per la grafia arcaitzant, gensor és un del mots claus de l’amor cortès, de les corts d’amor medievals occitanes. La dama que té gensor és amable, graciosa, bella, dolça i font de tota gentilesa. Qui ha triat aquests noms per als dos carrerons no ho podia haver fet més bé: per una part ha escollit el nom del màxim autor de la literatura occitana contemporània, Bodon, i per l’altra un mot esplèndid de la més alta lírica europea medieval, d’on vénen totes les altres, italiana, francesa, gallega, alemanya i evidentment catalana: gensor. I és que tampoc queda gaire lluny d’ací la ciutat de Barbastre on quan l’efímera conquesta croada, feta en gran part amb tropes occitanes, l’any 1064, un nombre considerable de dames musulmanes, expertes en el cant i en la música instrumental, foren deportades a Occitània, i allí contribuiren decididament, segons sembla, a l’aparició de la primera poesia trobadoresca. En Guilhem IX d’Aquitània, el primer trobador de qui tenim notícia, i autor ja d’una poesia de gran perfecció, va poder conèixer, o si més no, rebre el ressò artístic d’aquelles dames musulmanes de Barbastre. Com veieu, doncs, els destins de l’Aragó i d’Occitània sovint han anat junts. I evidentment aquests exemples no en són pas els únics. Algun dia us n’escriuré d’altres.

Artur Quintana

Viles i Gents :: L’Alcanyís occità :: March :: 2010.

Exit mobile version