Un sonet assonant « Lo finestró del Gràcia

(D’un llibre meu)

Sonet assonant en llengua gairebé normal,

amb estrambòtic final i afegitó.

Un any, en fa molt pocs, vaig agafar:
un cabàs d’il•lusió i d’atreviment,
amor a un lloc i tres fulls de paper,
històries i records dels temps passats.

Llengua del bres que m’has mogut el braç,
la mà i els dits, i un sac de sentiments!
Podran sortir-li brots a un arbre vell
i córrer, de distàncies, més d’un pam?

Versos, com brots, uns quants en tinc escrits
i més pams que distàncies, fent un munt.
No esperava un treball tan divertit,

ni fer gavelles grans –planes i fulls-.
Sendes he fet que mai seran camins,
canviant passat per il•lusió i futur.

De rematar el sonet: cap, ni un desig…,
un estrambot faré, fardell feixuc;
espai em sobra molt, dintre del disc,
i em manca color verd dins del cartutx.
On són els «din A4»? Jo, ja no en tinc.
Cent euros prenc de dintre d’un peüc,
he de comprar més temps and colour ink
i un feix -són dues raimes- o mil fulls.

A sota l’olivera queda un buit
i el cel de la tardor canvia a l’obscur.