(Publicat a La Comarca el 13 de gener del 2023)
L’any 1993, Samuel P. Huntington va escriure una polèmica investigació titulada «Lo xoc de civilitzacions?», on intentave predir com serie el món a la nova era que, després de la caiguda del mur alemany, s’obria. Segons ell, lo nou ordre mundial havie canviat totalment. Ara, los conflictes del segle XXI ja no serien per la col·lisió d’ideologies, com la guerra freda havie segut. Més aviat serien una col·lisió de diferents civilitzacions, que ell dividia en: occidental, eslava, confuciana, japonesa, islàmica, hindú, llatinoamericana i africana. És a dir, lo motor de les guerres actuals seria, segons ell, una diferència cultural i identitària.
Però potser convingue, trenta anys després, preguntar-nos si realment això s’està complint. La caiguda d’un parell de països no pareix ser suficient per canviar la forma en la que l’ésser humà entén lo conflicte. Crec que a totes les pugnes, des de lo Mesolític —quan probablement van aparèixer les primeres guerres— fins avui, les persones han lluitat per poques coses més que diners. Los Estats Units no atacà Iraq perquè foren musulmans, ni per defendre la democràcia, sinó perquè hi ha davall del desert quilolitres de petroli que una potència com los Estats Units necessite imprescindiblement i innegociable. Tampoc Bin Laden atacà Nova York perquè odiés als cristians, sinó perquè la intervenció americana no deixava als propis àrabs extraure petroli.
És molt romàntic pintar la guerra com un conflicte immens entre dos mons, dos cultures, dos civilitzacions que, segons autors com Herbert Feis, estan destinades a lluitar. Però no caiguem en l’error. La guerra mai és inevitable, i mai va d’identitats culturals, ni tan sols de democràcia. Darrere la metralla sempre hi ha negoci, darrere l’acer sempre hi ha or o, per què no, petroli.
Luismi Agud