(Publicat a La Comarca el 6 de gener del 2023)
Avui tornem a recordar a Desideri Lombarte, espargint a l»espai infinit un trosset de la seua magna obra; un dels seus poemes sobre la mort, escrit com ho feria un notari redactant el seu propi testament.
Vull un trosset de terra
Manen les ordenances i els més vells / costums del nostre territori, que tenim
cadascú un tros de terra per a viure, / cadascú un tros de terra quan morim.
Jo que he tingut la meua terra en vida, / que no me’n falto per a després de mort.
Guardeu-me-la davall d’una olivera / o bé davall del ribasset de l»hort.
Amb tres passes de llarg i tres pams d’ample, / tres vares de fondària, ja en tinc prou;
que sigue terra fina, sense pedres, / ben repartida damunt del meu cos.
Si tos convé de plantar-hi algun arbre, / que sigue presseguer, cirer o prunera.
I del meu cos colgat i consumit / voreu com faran flors per primavera.
I quins préssecs més grocs maduraran, / i que roges s’hi faran les cireres,
i les prunes, quines prunes hi hauran! / Que quan maduraran se faran negres.
No tingueu aprensió, que seran bones; / la terra purifique i tot ho escou.
I si n’hi vaig donar bons fruits en vida, / per què no els puc donar després de mort?
(Desideri Lombarte, 1985)
Tomàs Bosque