(Publicat a La Comarca el 23 de desembre del 2022)
…Problemes grossos», diu l’adagi. Potser és veritat, atès que ho he sentit dir a persones que hi viuen, en pobles menuts. És inevitable que, coses que en una ciutat queden de portes endins, es magnifiquen quan los veïns som poquets. Los cosmopolites de pa sucat amb oli diuen, amb aire de superioritat, que «com no tenen altra faena, es dediquen a espiar al darrere les persianes». Després, a estos ‘cosmo-sabocs’, los veus al metro enganxats al mòbil mentre batxillegen les vides dessubstanciades d’individus que ni tan sols coneixen. Rarament podem triar el lloc on vivim, ja que el destí volta i revolta i, al capdavall, cal guanyar-se les garrofes. He conegut persones de poble que han acabat instal·lats en urbs atapeïdes de gent i en conec que han deixat la «capital» per establir-se a una vileta com les nostres. Molts dels nostres fills passen una temporada a ciutat, mentre completen la seua formació acadèmica o laboral. Després n’hi ha molts (massa) que no tornen, si més no durant uns anys. Los pobles són menuts i no oferixen oportunitats per a tothom que hi ha nascut, i no sempre (al contrari del que passava abans) és possible seguir amb l’activitat familiar.
Siga com siga, sempre queda allò de «l’enyorança amarga de la terra» que deia el poeta, i es retorna a la ruralia per descansar-hi. S’hi retorna o s’hi va, perquè hi ha nouvinguts que trien un poble per establir-hi llur segona residència, encara que no hi tinguen cap lligam familiar. De tots estos n’hi ha que es limiten a ser-ne «usuaris» i hi van només a oxigenar-se físicament i mental. N’hi ha d’altres que s’impliquen i que, en la mesura de les seues possibilitats, participen en la vida social dels veïns. Tot és lícit, tot és bo, atès que només tenim una vida i més val viure-la de la manera més plena.Tot açò me va vindre al cap després de passar una jornada memorable a la Pobleta, envoltat de bona gent que hi viu tot l’any (pocs) i d’altres que hi pugen sempre que poden. Des d’allà dalt se’m va fer evident que, quan ens hi posem, poble menut, alegries grosses.
Carles Terès