Lo mite de l’Atrahasis explica que al principi de tot eren los mateixos déus los que treballaven, però farts d’excavar canals de reg, van decidir crear unes deïtats menors que treballessin per ells; ara bé, com que això del treballar és una lata, les deïtats, tot i ser menors, van a acabar rebel·lant-se contra los propis deus grossos i ganduls. Així que no va queda altre remei que celebrar un judici per a ficar ordre a tot aquell desgavell i mirar de resoldre el conflicte laboral. Els déus van accedir a les demandes de les deïtats i van crear als humans pa que treballessin per ells. I això no m’ho invento jo (siria incapaç), que ho explica el so antropòleg, lo David Graeber; i ho explica citant un llibre de Stephanie Dalley.
Imatge de l’epopeia babilònia d’Atrahasis. / Natalie Lawrence
Sí, estic a dues línies d’encomençar a fumar en pipa mentre me rasco la barba. I sí, me sobren sis línies, mínim, pa que els xiquets i xiquetes del carrer dixen de tirar-me pedres. Però, què hi farem!, volia explicar com la cultura popular, sàvia ella, crea mites pa explicar les coses del dia a dia. Podia explicar també una història que contava mon jaio i que potser é una mica més popular, però he de justificar lo sou que cobro com a col·laborador d’eixa revista i lo meu contracte blindat, així que he de semblar una mica espavilat, sinó em fotran al carrer. Tot i que, mira!, vaig a contar la versió de mon jaio, que me fa il·lusió citar-lo al costat del David Graeber:
Deia mon jaio que ell ho va veure, que no s’ho inventava, que va passar i va passar a la Costa la Nòria. Un paio va anar a una finca i estirant-se i badallant li va dir a l’amo:
—Qui mos llogarà?
L’amo va engegar a prendre pel sac, de males maneres, an aquell gandulot, però el cercador de feina pa comptes de marxar, encara va afegir:
—Pos no é pa jo la feina, é pa mon germà que està fent la migdiada davall d’aquella figuera.