Com ja estem altra volta a l’estiu toque d’escriure un poquet de lo nostre, dels paisatges i territoris més personals per on volen com oronetes los records que surten i tornen sempre al niu del llogaret menut del Mesquí. Aquell poblet del color de la terra i les adobes que s’ha anat esblanquint i omplint de colors: edificis nous del camp i la ramaderia, la indústria i la construcció, de cases noves fetes en materials nous que duraran una eternitat però que mai taparan la calor i lo fred tant bé com les parets gordes de pedra i els tellats de canyís i fang pastat en palla de la era.
Un sistema radial de camins de ferradura marxave cap a tots los costats i cada camí tenie lo nom del poble on anave a parar: Camins de Fórnols, Valldalgorfa, la Torre, Valljunquera, la Canyà, Bellmunt, la Torrocella, Calanda, Castelserás. I a les eixides principals hi havie un peiró amb una creu de pedra o ferro, perquè a la gent li donave tranquil·litat la presència d’aquells símbols. Ara anem i venim a cent per hora per carreteres esplèndides que han furtat espai als bancal d’oliveres i als tossals. Es lo preu caríssim del progrés que cada dia arramble en lo poc que ens quede de les condicions materials del passat i fins i tot de moltes tradicions, on la música, a casa nostra, sempre ha set un cas a part.
Perquè en vespres de la Guerra hi havie al poble dos orgues, el de l’Església i el de la Capella; uns set o vuit pianos i un grup important de tocadors de guitarra i bandúrria. I no hi calie eixir de casa per aprendre solfa. Les partitures manuscrites d’aquella època que han aplegat a les nostres mans son bona prova del que dic.
Per això no ha d’estranyar que, des de fa alguns anys, La Codonyera també hi sigue una referència important en la música moderna, la organització de concerts per la joventut i la creació de conjunts estables de rock.