Qualificant-la de castellanisme, el Diccionari català-valencià-balear done a la veu “tonto” el significat de “beneitot, curt d’enteniment, estúpid”, i afegïx que es tracte d’un mot de formació expressiva que indique la condició d’estupidesa per mitjà de la repetició de sons pròpia del qui no sap parlar bé. Certament, en eixa línia, abans la paraula “tonto” s’utilitzave per a referir-se a les persones d’escassa intel•ligència, sense que el seu ús comportare cap càrrega morbosa. Per contra, els raders decennis esta expressió ha adquirit molt mala premsa ja que ha acabat sent emprada, de manera gairebé exclusiva, com a insult. A casa nostra l’expressió “tonto” estave prohibida. Ere una paraula tabú degut a que la nostra germana gran, l’Elena, havie quedat greument incapacitada de per vida a causa d’un vessament cerebral conseqüència d’un lamentable accident que va patir en el moment de nàixer. Per tal causa, de ben menuts se mos van ensenyar que aquella ere una paraula horrible, grollera i impròpia de persones educades. Ara bé, lamentablement, les criatures d’aquell temps —com les d’ara— teníem la paraula “tonto” a la llengua contínuament. I jo, a pesar dels advertiments paterns i de les circumstàncies familiars, fora de casa no em quedava curt. I és que, per a la canalla, llevat d’un mateix, i de quatre escollits, tots los demés eren tontos. Però, pel que a mi respecta, tot allò va acabar un dia, als dotze anys d’edat, quan una persona major, al preguntar-me per ma germana Elenita em va dir, literalment, amb tota naturalitat —i estic convençut que sense cap mala fe—, estes paraules: I la Tonteta com està? Que la teniu ací a casa, la Tonteta? Allò per a mi va ser com una gerra d’aigua freda, com una forta sacsada. Allò em va arribar molt a dins i em va obrir els ulls, ja que va ser a partir d’aquella feta que me’n vaig adonar, amb molta tristor, de les negatives connotacions que podie comportar l’ús inadequat de determinades paraules.