(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 29 de maig del 2010)

Edmond Rostand, poeta i dramaturg francès ens llegà al 1897 la més famosa de les comèdies dels temps moderns, el neoromàntic drama en vers, Cyrano de Bergerac. Amb aquesta obra tenim de protagonista un personatge històric que a l’hora fou també un conegut dramaturg francès a la primera meitat del Segle XVII, que havent-se fet el seu lloc a l’exèrcit s’ufanejava per la seva bravura, temerari, turbulent i desenfrenat, plaent-se en batre’s sobretot a causa d’haver de defensar-se pels insults que rebia a causa del seu nas, sembla que excepcionalment llarg i, per tant, considerat lleig.
El “Cyrano” de Rostand, es revesteix amb nombrosos atributs. Els estrictament poètics, des d’un punt de vista literari en tant a lletres romàniques es tracti i dels quals es poden ben gaudir en català en les dues harmonioses traduccions de Xavier Bru de Sala i la de’n Josep Mª Vidal amb només vint anys de diferència fent honor a la riquesa i ductilitat de la nostra pròpia llengua; Els heroics, més enllà dels pròpiament dits de capa i espassa i dels pugnats per les identitats, també aquells ens els que algú proclama en vida, tenir l’orgull de pujar, encara que no gaire amunt, però tot sol; Els purament romàntics, el sacrifici en benefici d’altri; Els estrictament amorosos, amb dolor punyent, estimant a qui ens ignora; Els de la veneració per la paraula; Els de la lloança a l’esperit interior per damunt de l’aparença física…
I els del rebuig per la lletjor. Perquè essent un dels paradigmes més comuns entre tots els éssers humans, també encorrala la profunditat de la seva diversitat: el que és lleig per uns, pot no ser-ho per uns altres. I aquí, fent camí de tornada, bescanviarem lletjor per diferència, entesa aquesta com la diferència de pes, d’alçada, de discapacitats, del color de la pell, de la religió, del vestit, de la parla, de la llengua, de la cultura, de les idees… I essent aquest rebuig per la diferència un dels instints més enraigats dins la naturalesa humana és també un dels que, aporugant-nos, més ens envileix.
No pas a Cyrano, que va trobar com enlairar, la seva, de diferència.

Marta Momblant