(Publicat a la columna de Lo Cresol d’avui, al Diario de Teruel)
El passat 12 de setembre i dins del programa “Sense ficció”, TV3 va emetre un esplèndid reportatge sobre l’obertura del sepulcre de Pere el Gran i l’anàlisi i investigació de les seues despulles. No tinc cap interès d’entrar en la discussió sobre el numeral d’aquest monarca de la Corona d’Aragó, que ha estat descansant 700 anys a la tomba, mai profanada, de l’església del Monestir de Santes Creus. Si es parla com a rei de la Corona d’Aragó se l’anomena Pere III, el Gran, tot i que si es fa referència a la seua qualitat de Comte de Barcelona, tothom a Catalunya li diu Pere II. Amb bona voluntat ambdues designacions haurien de ser complementàries. Com la bona voluntat i l’afany d’enteniment són ben absents, polititzada la qüestió —campa el que pugui i embolica que fa fort— un allau d’historiadors populars sorgeix de sota les pedres. Sé que perdré el temps si dic que l’acord podria arribar anomenant-lo: Pere el Gran, III de tot el regne d’Aragó, I de València, I de Sicília i II de Catalunya com a Comte de Barcelona. Perdo el temps, oi?
Tornem-hi a l’anàlisi de les despulles del rei, fill de Jaume el Conqueridor i Violant d’Hongria. Primer de tot per un petit forat de la tomba i amb una petita càmera es va fer una detalladíssima endoscòpia. Després, fora de la tomba, s’hi inspeccionà molt curosament tot el contingut. El primer viatge va ser a l’Hospital de Tarragona per a fer-li una tomografia. Després a les instal·lacions del Museu d’Història de Catalunya es van portar a terme tota mena d’anàlisis externs, interns i dels materials tèxtils que l’envoltaven. I tot portat a terme per una equip d’especialistes: historiadors, metges, arqueòlegs i analistes i altres especialistes.
Pere el Gran era un home alt i fort que va morí als 45 anys, no de ferides de guerra o algun altre accident, com hom pensava, si no de alguna malaltia pulmonar, tant freqüents a l’època. Mitjançant el crani, conservat en molt bon estat, s’ha recreat un possible rostre. Segueixen els anàlisis de les petites mostres que s’hi l’extragueren.
José Miguel Gràcia