Postals d’estiu – L’esmolet

(Temps de Franja núm.99, columna «L’Esmolet», setembre-octubre de 2010)

Torredarques, plaça Major: La vespra de festes. Una vintena llarga de xiquets corren per la plaça a peu o en bicicleta. La majoria han vingut de Barcelona, d’altres d’Alcanyís, Saragossa o el País Valencià. Tots són fills, com a mínim, d’un catalanoparlant. Per alegrar-me el dia, em dedico a comptar els que parlen en català amb la seua família (pare, mare o iaios). Amb els dits d’una mà ja en tinc prou (i això que faig una miqueta de trampa).

Sant Martí de Provençals, una botiga de pakistanesos: Em dirigeixo al noi del taulell en castellà. S’acosta un home més gran, potser l’amo; ens ha sentit parlar entre nosaltres i, tot somrient, ens atén en català.

Cambrils, geladeria Sirvent: Pregunto «Fins a quina hora teniu obert?», i el cambrer respon «¿Y ejto que è?». Dòcilment, ho repeteixo en castellà –afortunadament (?), jo sí que sóc bilingüe–, m’entén i em diu que «a las doseymedia».

Alcanyís, horta del Guadalop: Dos homes grans conversen a crits, cadascú des del seu tros. Paro l’orella per delectar-me amb el dialecte alcanyissà tan pur que fan servir. És difícil de sentir-lo entre la gent jove o de mitjana edat. Potser ja és hora de constituir un grup de “No Hablamos Castellano” per salvaguardar aquesta variant en evident perill d’extinció.

Com podeu veure he passat un estiu ben distret. Això de la llengua sempre et porta estimulants paradoxes.

L’esmolet.