La delicada situació en qué es trobe el patrimoni mont-rogí vinculat amb la religiositat i les creences populars és molt preocupant. I ja fa temps que hi pelejo. Concretament des del 1993, quan vaig publicar el meu primer treball referit a la malaventurada ermita de Santa Bàrbara. I és que, per diverses causes, al llarg dels anys, eixe patrimoni s’ha anat empobrint i degradant de tal manera que en estos moments ha quedat reduït a una iglésia, una ermita i unes poques restes de les altres dos ermites, de les diferents capelles, dels santets i de les creus que hi havie a les eixides de la vila i pel terme. Les causes són diverses. En primer lloc trobem los conflictes bèlics que han castigat Mont-roig amb particular duresa, pero a continuació apareix ja la irresponsabilitat i la desídia a l’hora de posar en valor, de protegir i de conservar eixe patrimoni. La llum roja es va encendre entre Nadal de l’any 2009 i Pasqua de 2010, quan es va comprovar que havien desparegut dels seus llocs les escasses restes que quedaven de la creu de Sorolla i dels Santets. Inmediatament es va donar la veu d’alarma, però, sorprenentment, a Mont-roig ningú en sabie res del parador d’aquelles peces. La qual cosa es fa difícil d’entendre ja que estaven situades a pocs metres de la carretera nacional i per a poder-les carregar es deguere necessitar maquinària. En aquell moment també es va alertar a l’Ajuntament, però desconec si els responsables del govern municipal d’aquell moment van fer alguna gestió amb la finalitat de localitzar i de recuperar els elements desapareguts. Ara, passat lo temps, es fa difícil comprendre qué se n’ha fet i quin profit se n’ha pogut traure ―si és que se n’ha tret algun. En tot cas, en esta matèria, la situació és tan difícil que als mont-rogins no mos quede cap altra solució que actuar decididament si volem evitar que es pergue o desaparegue el poc que mos quede.
(Publicat a la columna “Viles i gents” de La Comarca d’Alcanyís de l’1 de juliol de 2011)