Columna «L’esmolet», Temps de Franja núm. 110, novembre 2011
Hi ha un estrany fenomen, gairebé paranormal, que creia limitat a la intimitat del meu lavabo, però que, a base de freqüentar d’altres banys, se m’ha revelat com més freqüent del què em pensava. Quan un rotlle de paper de vàter arriba a la seva fi, el cilindre de cartró, talment un esquelet descarnat (‘despaperat’, en aquest cas), llangueix al porta-rotlles avergonyit de la pròpia nuesa. Generalment, fins que un perepunyetes com jo accedeix a la cambra disposat a fer-ne ús. Mentrestant el rotlle nou, gras i ufanós, s’està sobre l’indret més inversemblant i sovint inestable —la vora de la banyera, la cisterna, l’armariet (ja cobert d’altres andròmines en precari equilibri) o el mateix porta-rotlles. La incomoditat que això suposa és evident: per a fer-lo servir s’ha d’agafar amb les dues mans, s’ha de tornar a deixar al lloc inadequat i sempre hi ha el risc que acabi rodolant per terra, amb tot el paper escampat per les rajoles (ecs). En canvi, la substitució del gastat pel nou ens ocupa tot just uns segons.