Aquells qui, fa una cinquantena d’anys, van visitar els nostres pobles, si es van fixar únicament en les maneres rústiques, és probable que tragueren la conclusió que la ruralia matarranyenca vivie ancorada en el primitivisme. Res més lluny de la realitat, ja que la capacitat d’autoorganització que tenien les nostres comunitats és més que destacable. A tall d’exemple mos centrarem en lo funcionament del forn de la Vila de Mont-roig. En aquella època els masovers eren los únics que tenien forn a casa. Els vilers havien d’acudir necessàriament al forn públic. Allí hi treballaven dos persones, que eren remunerades únicament amb espècies, és a dir, amb una part d’allò que es portave a coure. Eren lo forner i la pugera. I el que percebien pel seu treball es coneixie com “la puja”, que a Mont-roig estave fixat en una peça per a cada un per trentena enfornada. Com és natural, lo forner ere el responsable del bon funcionament del servici. Y la pugera ere l’encarregada de subministrar rama al forn, de controlar la correcta aplicació de la puja i de dirigir cada dia el sorteig de les enfornades entre les usuàries del dia següent. D’enfornades se’n feen quatre, o com a molt cinc, cada dia, entre les onze del matí i les tres de la tarde, coincidint amb les hores. I en cada una es donave servici a quatre cases. Al sorteig li dien “lo turno”, i també “a traure número”, i consistie en qué, just al migdia del dia anterior a aquell en qué volien enfornar, es reunien les interessades a la porta del forn per a sortejar l’ordre a seguir. I ho feen traent de l’interior d’un topí metàl•lic unes pecetes de plom gravades amb un, dos, tres, quatre o cinc puntets que es corresponien amb l’ordre de les enfornades. En definitiva, es tractave d’antics sistemes, establerts pel costum inveterat, i perpetuats en el temps, destinats a regular l’ús del servici i les pacífiques relacions entre els diversos agents. Tot un model.