(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de febrer del 2012)
Estic escrivint un llarg article sobre els béns de Sixena, i només començar a preparar-lo llegeixo que la secular decadència del Monestir de Santa Maria de Sixena començà amb els Trastàmara, després hi vingueren les desamortitzacions i al 1936, l’incendi i la destrucció. Al veure escrit “dinastia dels Trastàmara”, automàticament penso en Martí I l’Humà, l’últim rei del Regne d’Aragó que morí l’any 1410 sense descendència. Cap commemoració s’ha fet honorant l’últim monarca aragonès. Com va escriure Ramon Mur: “Martí I l’Humà, humà, però oblidat”. I sense solució de continuïtat penso en la Concòrdia d’Alcanyís del 1412 i després en el Compromís de Casp. Aquest any, per a commemorar el 600 aniversari de la Concòrdia, s’ha celebrat el 15 de febrer el Ple de les Corts d’Aragó a Alcanyís i una recepció al Parador de la Concòrdia, “por todo lo alto” —com es va dir des de l’Ajuntament d’Alcanyís—, amb la participació de totes les institucions: el Justícia d’Aragó, les Corts, la Comarca i l’Ajuntment. Tothom va parlar dels valors del diàleg, del seny i la justícia que des de la concòrdia va acabar en el compromís, tot i que, ningú se’n recordà de lloar l’últim rei d’Aragó, Martí l’Humà, però sí de reconèixer l’exemple, com va dir la senyora Rudi, que van donar tant la Concòrdia com el Compromís en el reconeixement dels drets dels aragonesos. Em pregunto, quins drets dels aragonesos va mantenir Ferran d’Antequera? Recordo ara també un article d’Artur Quintana que qualificava el Compromís de Casp com a “farsa o nyap monumental”, i afegia, “com és ben sabut” Els Trastàmara van estendre les lleis castellanes per Aragó, Catalunya i València, fent desaparèixer part de la cultura i de la llengua: l’aragonès i el català van quedar relegats com a llengua del poble, de la plebs, i el castellà, s’imposà com a llengua de la cort i la noblesa. Sis cents anys han passat i segueix la imposició lingüística, si més no, igual o encara més aferrissada per part, incomprensiblement, d’una part important de la societat aragonesa.
José Miguel Gràcia