Evocacions des de les Roques de Benet « L’esmolet

Evocacions des de les Roques de Benet « L’esmolet.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital.4, juny 2012
L’altre diumenge vam pujar a les Roques de Benet. No és l’alçada mes remarcable del Port, però la seva mola vertical la fa un mirador privilegiat. Des d’allà dalt se’n veien molts, de pobles, i això que el dia no era del tot transparent. Viles d’ençà i dellà l’Algars. A dalt hi vam trobar una coneguda de Mont-roig casada a Caseres. Mentre parlàvem vaig sentir una espurna d’enveja pel fet que el seu fill podia estudiar en la llengua que empràvem tots els que érem allà, mont-rogins, torredarquins, caserols i barcelonins. Hi ha llocs on encara es valora el patrimoni, encara que sigui immaterial.
Feia molts anys que no pujava a les Roques de Benet. Tants que em fa vertigen comptar-los. La seua silueta traçava l’horitzó dels meus estius infantils, com una presència paternal. Els records van aflorar de seguida: el iaio Ramon duent-me a les Valls o al riu, la iaia Rosario corregint-me el meu parlar de suburbi. L’àvia sempre em deia que un tal Ramon Berenguer s’havia equivocat marcant la frontera: «va agafar la seua espasa i va partir pel riu, deixant Catalunya a una banda i Aragó a l’altra». No sé d’on havia tret aquesta informació. Tal i com m’ho explicava, m’imaginava el compte-rei dalt del seu cavall desbocat, colpejant l’aigua amb l’espasa mentre els d’Arnes i Queretes s’ho miraven atònits des de les respectives ribes. La Rosario, que si no hagués estat per la guerra s’hauria quedat a Barcelona, sempre es lamentava de la decisió. Suposo que l’instint li deia que érem més afins als d’Arnes que als d’Alcanyís. Amb aquestes influències, no m’estranya que servidor hagi acabat així.