(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de juny del 2012)
Això dels himnes nacionals és un problema. La majoria estan creats contra algú o contra alguna cosa, que de vegades es troba en el mateix país. Normalment s’exalta una visió parcial del país en detriment d’altres visions (també parcials). De vegades els himnes tenen com finalitat anar en contra de altres himnes. La música i la lletra pretén ser majestuosa; en realitat és hipertrofiada i buida, si més no bastant violenta. La finalitat és exaltar i commoure a la gent d’una comunitat d’una manera primitiva e irracional, tenint en compte que, en els himnes, la comunitat es troba per damunt de les persones i de la raó.
Els Segadors és un himne emotiu i bonic, però, malgrat tindre un context de resistència a l’opressió totalment justificat, no pot evitar el caràcter virulent i el fet que s’oposi conceptualment a l’himne espanyol, que és una marxa reial. Tots dos himnes romandran sempre enfrontats. Per resoldre el problema algun dels dos (o els dos) haurien de desaparèixer. També La Marsellesa, musicalment molt notable, té una lletra molt agressiva que resulta ofensiva a tots els estats monàrquics. Però també totes les monarquies defensen un status propi de l’Antic Règim, considerant que hi ha persones superiors a les altres pel seu naixement. Crec que al segle XXI és una ofensa a la racionalitat de l´ésser humà.
La Marcha real (ex Marcha de Granaderos) és un himne exclusivament monàrquic. La seva música és militar: és una marxa per a desfilar (per això tolera molt malament l´incorporació de lletra), i, malgrat que s’ha ralentitzat i reorquestat, és de baixa qualitat musical i poc emotiu. A més a més comporta un problema insoluble: no es pot deslligar-lo de la manipulació que va fer d´ell la dictadura franquista, quan, braç alçat, es cantava emparellat amb allò del Cara el Sol.
Així, doncs, és difícil d’acceptar un himne que és exclusivament monàrquic i militar i que, i -això és un cas únic dins dels països democràtics occidentals- que no s’ha deslligat de l’anterior règim dictatorial.
Mentre no endevinéssim la tecla (com sembla que han fet els asturians amb el seu), això dels himnes és un embolic. I sobren provocacions futboleres!
Antoni Bengochea