(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 de maig del 2012)
Com sabem, el BCE és el banc central de la moneda única europea, l’euro. La seua funció principal consisteix a mantenir el poder adquisitiu de l’euro i, amb això, l’estabilitat de preus en la zona de l’euro. Molt minsa i pobra és la seua funció en períodes de creixement i normalitat, que converteix el BCN en gairebé un nyap en els períodes de crisi. Tenim un exemple ben proper de l’actuació del BCE ben recentment: quins acords o mesures ha pres en la reunió de Barcelona —400 policies per cada assistent— davant l’anguniosa crisi que tant ens afecta a alguns països? Cap ni una, seguir amb el manteniment del tipus d’interès al u per cent i recomanar més i més retallades. Un tipus d’interès que només serveix per a que els bancs puguin refinançar-se, pagant el u per cent, però que el països han d’anar a buscar els diners als “mercats” financers, pagant el que sigui: Alemanya el 0,2 per cent, Espanya i Itàlia entre 5 i 6, Portugal i Irlanda entre el 10-12, Grècia el 20 o 25 per cent (en alguns moment ha arribat al 500 per cent). Altrament dit, Alemanya podria tenir un deute cinc vegades superior al d’Espanya o Itàlia i pagar la mateixa quantitat com a interès. Com han de sortir de la crisi els països més afectats? Per a què serveixen els Bancs nacionals dels estats dels països de la UE? Formen part del gran nyap i prou. O canvien substancialment les funcions i actuació del BCE, o ho tindrem molt magre alguns països per superar la crisi. No té cap sentit que un banc central que té el control d’una divisa, no tingui la capacitat de finançar tots els Estats que formen part d’aquest banc. Per aquesta mancança, són els “mercats” financers mundials el que agafen el poder i actuen amb criteris d’especulació a curt termini, i fan moure el risc cap el país que els interessa més. Tot el que no sigui caminar cap un BCN molt similar al de la Reserva Federal dels Estats Units i amb unes regulacions clares, serà perdre el temps i portar alguns països envers l’aprofundiment de la crisi o a la fallida total.
José Miguel Gràcia