(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de juny del 2012)
Qui podia preveure fa pocs anys que Espanya arribaria a la situació en que es troba avui, un veritable atzucac. Amb un atur del 25 per cent, totes i cadascuna de les mesures, dites anticrisi, només fan que augmentar-lo. Retallades i més retallades i cap actuació o ajut per incentivar el consum i la producció. Desballestades unes poques institucions financeres, s’introdueixen amb la resta al mateix sac del rescat, i es tracta d’ocultar responsabilitats dels gestors. Quan més falta fa la recuperació de la credibilitat del poder judicial, no hi ha manera de que es renovin els membres del Tribunal Constitucional; i a més, el president del Consell del Poder Judicial i president del Tribunal Suprem manté una actitud incomprensible envers les seues despeses de viatges. Quan més imprescindible és la confiança internacional cap a Espanya, tenint en compte la necessitat de nou finançament públic o per a renovar els venciments, més baixa ha caigut la credibilitat espanyola pel seu enfonsament econòmic, per la mala gestió del Govern en front de processos com el de Bankia i per l’obscurantisme informatiu, altivesa i enganys a la ciutadania. Mai Espanya havia sortit en tantes portades dels mitjans informatius internacionals, però per criticar-la o riure’s de l’actitud de Rajoy. Es necessitarien mitjans informatius seriosos i objectius d’àmbit estatal, i veieu quanta “carcùndia” hi ha a Madrid. I més que en tindrem després d’assaltar TVE per part del PP. En compte de cercar l’enteniment de totes les terres d’Espanya, el Parlament espanyol perd el temps amb les xiulades a l’himne.
El poble espanyol, anorreat per la pèrdua de drets, roman entre l’estoïcisme i la por, tot i que, en el límit, aquests poden transformar-se en desesperació, i d’aquí a la crispació social i la violència només hi ha un pas. L’exemple més recent és la protesta per les retallades (63%) del sector de la mineria de Lleó, Astúries i Terol. Darrere les marxes i manifestacions estan emergent alguns actes violents com les pressions personals, talls de carreteres o atacs a les forces públiques amb tota mena d’objectes i coets dirigits. Compte, que aquestes coses no se sap mai com poden acabar. Com sortirem de l’atzucac i de la crisi? Canviant de remei. I al voltant, Europa al caire del suïcidi col•lectiu.
José Miguel Gràcia