Skip to content

Archive

Category: Franja, Catalunya, País Valencià

Source: Suspendida la línea Zaragoza-Mora la Nova por la crecida del Ebro – La Comarca

Source: Moviment Franjolí per la Llengua: “La Franja, malgrat tot” [opinió]

“La Franja, malgrat tot” [opinió]

Casa de Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins)

El passat 10 de març es va presentar a Calaceit un conveni de col·laboració entre l’Institut d’Estudis Catalans i l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA).
Un mes abans la xarxa d’entitats d’Enllaçats per la Llengua va organitzar una taula rodona a la Universitat de València on s’exposava la situació de l’escola en català amb representants de tot el domini lingüístic català. Per la Franja de Ponent hi participà en Francesc Ricart, del Casal Jaume I de Fraga convidat pel Moviment Franjolí.

Tornant a març, i gairebé simultàniament, mentre el sociòleg matarranyenc Natxo Sorolla oferia una conferència a Perpinyà (Rosselló) sobre llengües i xarxes, dues experiències docents quant a l’ensenyament del català a dos instituts de la Franja s’exposaven, juntament amb d’altres de la resta dels Països Catalans, en un simposi celebrat a la Universitat de les Illes Balears (Palma, Mallorca).

Aquestes quatre activitats, cadascuna al seu àmbit, en són bons exemples (n’hi ha més de ben recents, també*) que la vida cultural a la Franja de Ponent és viva i ben viva, malgrat que, sovint, la situació política i social del Principat no deixi gaire més espai mediàtic per a notícies com aquestes.

El fet de remarcar aquesta mena d’accions no és casualitat, doncs indica un camí d’entroncament de la realitat sociolingüística de la Franja dins el marc cultural de la resta de la catalanofonia. La referència d’ aquest marc, que podria semblar una evidència, no sempre és fàcil des de la Franja i massa vegades ha estat obviat o camuflat.  Activitats realitzades al País Valencià, Catalunya Nord o les Illes Balears han comptat amb representació franjolina, mentre que acords com el ressenyat obren nous (vells) camins i més possibilitats per a la promoció de la llengua i cultura catalana de la Franja.

Per a un territori difús com la Franja, poc cohesionat i amb comunicacions defectuoses, el saber-se part d’una comunitat lingüística de més de deu milions de parlants i que engloba quatre estats europeus diferents, no deixa de representar una injecció d’autoestima i dignificació per als parlants de la llengua pròpia, més enllà de localismes exacerbats i polèmiques estèrils i interessades sobre la denominació de la llengua.

I encara, més enllà del món cultural que hem de valorar, hi és present una realitat social precària però que se sent part en major o menor mesura d’una mateixa comunitat que presenta unes especificitats concretes: paisatge, llengua comuna, tradicions semblants, interessos laborals, fluxos comercials i relacions de veïnatge horitzontals, estudis i serveis fora de territori aragonès en molts casos, etcètera; aquesta comunitat es diu Franja, malgrat tot, i va de les muntanyes dels Pirineus al riu Matarranya. Terra de frontera; riquesa d’un patrimoni cultural que cal preservar.

Òscar Adamuz
Activista cultural

http://www.lafranja.net/?p=28416

Source: ELS MUNICIPIS DE LA FRANJA NO VOLEN AUTOVIA DES DE BENAVARRI A SOPEIRA : Noticies de la terreta

 

Segons publica “Heraldo de Aragon” L’Autovia Lleida-Sopeira pot suposar la ruïna per municipis com Areny de Noguera i el Pont de Montanyana. Reclamen una millora en la N-230.

Captura de pantalla 2018-03-18 a las 11.07.07

Losantos parla del Matarranya a partir del minut 16 del vídeo.

Els dies 19, 20 i 21 d’octubre de 2018 se celebrarà al Teatre L’Artesana de Falset el I congrés sobre la Jota als territoris de parla catalana, que reunirà experts i aficionats a aquesta temàtica de tots els territoris. Les comunicacions de caràcter acadèmic/ científic s’alternaran amb activitats i tallers de caire més lúdic.

El congrés estarà organitzat en quatre eixos temàtics:

Aspectes històrics

La Jota és un dels casos més complexos de relació entre els àmbits popular i “acadèmic”, com ho demostra el fet de la seva incorporació, com a gènere, a l’obra d’autors clàssics. Malgrat que cal diferenciar aquelles formes populars de les altres creades expressament per a l’escena, tampoc cal oblidar aquests aspectes culturals i històrics i la seva influència en la pràctica popular.

Aspectes identitaris i de patrimonialització

Les tradicions es reinventen constantment i ens identifiquen, en major o menor mesura, mitjançant processos d’adscripció grupal que canalitzen sentiments; processos lligats, sovint, al fenomen del folklorisme. Aquest eix pretén obrir un espai de reflexió sobre la construcció d’una identitat col·lectiva al voltant de la jota.

Ús i funció

Com qualsevol altre gènere musical provinent de la tradició oral però àmpliament incorporat a la música escrita, viu i vigent a molt indrets i recuperat o reinventat en altres, la jota ha tingut i encara té avui un rang diversíssim d’usos i funcions: ballada amb caràcter ritual, cantada –sovint amb textos improvisats– en rondes festives, traslladada dalt de l’escenari, en saraus ibureostradicionals o de nova creació, viscuda col·lectivament a places i carrers, esdevinguda símbol identitari en alguns territoris… Des d’aquest eix pretenem donar visibilitat sobretot a aquests usos i funcions més actuals que ens ajuden a traçar un mapa de la vigència de la jota a casa nostra.

Formes de transmissió

Entenem el concepte de patrimoni com els “béns que una persona hereta dels seus ascendents o avantpassats”. Transmissió, herència i patrimoni són conceptes que van lligats. Són múltiples els espais que avui i al llarg del temps han permès la transmissió de la jota: la vida quotidiana, la festa, l’educació formal i informal, etc.

La inscripció al congrés és gratuïta i està oberta a qualsevol persona, entitat o col·lectiu interessats.

Us animem a presentar propostes de comunicacions fins al dia 3 d’abril. Cal enviar el resum de la comunicació (max. 500 paraules), especificant el títol i a quin dels quatre eixos s’adscriu la proposta, i les dades de l’autor/a (nom complet, telèfon i adreça electrònica) a fonotecamtra.cultura@gencat.cat

Organitza:

Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; Institut Ramon Muntaner i Ajuntament de Falset.

Per a més informació: fonotecamtra.cultura@gencat.cat; secretaria@irmu.org.

Institut Ramon Muntaner
43770 Móra la Nova
www.irmu.org     

Més informació: https://www.facebook.com/groups/353786531380020/permalink/1625866824171978/

foto de Alà Baylac-Ferrer.

CONFERÈNCIA: Comunitats lingüístiques i efecte xarxa : català i aragonès
Natxo SOROLLA, professor a la Universitat Rovira i Virgili
Encarregat de la xarxa CRUSCAT de l’IEC

Dimecres 7 de març 2018, 18h30. Casal Jaume 1er de Perpinyà (23 av. del Liceu).

Cicle de conferències 2017-2018 dels ESTUDIS CATALANS
Amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans i del Casal Jaume 1er

És temps de banderes. Vaig per Alcanyís i n’hi ha unes quantes, Saragossa n’és ple, i quan vaig cap a llevant, molts pobles de Catalunya en llueixen en rotondes i balcons.

La bandera és un símbol que aixopluga un col·lectiu de persones unides per una qüestió legal, de sentiments, per interessos, per territori… o per tot plegat alhora.

Per entendre aquest esclat banderer, he volgut fer una mica de memòria sobre la història de l’Espanya que jo he viscut; un resum fruit de la meua experiència personal i sense cap pretensió d’objectivitat ni, déu me’n guard, d’exactitud.

Un cop mort el dictador, els agents polítics van acordar mantenir la mateixa bandera del règim anterior, substituint l’escut de l’àliga de sant Joan pel constitucional actualment vigent. Els partits d’esquerra, doncs, van renunciar a la tricolor de la República, el darrer període democràtic que havíem gaudit els espanyols. Això va fer que, durant dècades, algunes persones de sensibilitat progressista no acabessin de sentir-se còmodes amb la “rojiguada”. D’altra banda, amb l’adveniment de les autonomies, van florir tot de banderes territorials, algunes d’històriques i d’altres de nova factura. (Una bona època per als estudis de disseny.) Van ser uns anys —massa pocs— on pareixia que els espanyols assumíem la pluralitat de manera entusiasta. En recitals i actes públics era normal veure-hi onejar fraternalment les banderes dels pobles d’Espanya, i les llengües no castellanes se celebraven amb alegria.

Amb els 80, la “movida” madrilenya va aparcar la reivindicació per centrar-se en la diversió. Al mateix temps, el 23 de febrer del 81 queia sobre nosaltres el cop d’en Tejero. Vam quedar advertits que tanta diversitat podia emprenyar els que manaven de veres, per això a les Corts van fer un ‘oído cocina’ i, en setze mesos, aprovaven la llei del cafè per a tothom, altrament dita LOAPA, que posà fil a l’agulla per acabar amb tanta disbauxa plural. Poc després aconseguíem ser admesos al club de la Comunitat Econòmica Europea i els diners van començar a ploure’ns. Una altra bandera, color de nit amb estels fent rotllana, que ens aixoplugava. Ja érem rics.

Amb el temps, van evaporar-se el colorisme de la ‘movida’ i les llonganisses que ens arribaven d’Europa per a lligar els gossos. L’eufòria de la diversitat també va fer-se fum i va renéixer —si és que mai havia marxat— el desig atàvic d’uniformitat que tantes «alegries» ens havia donat a les cultures perifèriques. Sabia greu que les llengües pròpies haguessin començat a recuperar els espais de prestigi d’on n’havien estat expulsades feia segles. Van sorgir campanyes i manifestos contra les legislacions favorables als idiomes no castellans, especialment contra la immersió lingüística. Gran part dels votants va tornar a creure que la diversitat era un atac a “lo común”, en comptes de considerar-la un patrimoni digne de ser assumit, estimat i defensat.

I així hem arribat fins aquí, enarborant banderes els uns contra els altres. Al final només ens uniran de grat els banderins de les garlandes de la festa major.

(Alcanyís, desembre de 2017-gener de 2018). Publicat a El Salto Aragón, n.10, febrer de 2018

Source: Una història de banderes | L’esmolet

Source: El català sense paraigua

El català sense paraigua

Ricard Ustrell viatja fins la franja d’Aragó i la Catalunya Nord per comprovar l’estat de salut del català, quan no té el paraigua de la immersió lingüística. Parlem amb professors de català, directores d’institut i escriptors locals, com el Josep Anton Chauvell o el Josep-Lluís Lluís.

// Editorial

Saragossa va acabar 2017 i començar 2018 amb l’exposició “Dicen que hay tierras al Este”. Vínculos históricos entre Aragón y Cataluña. Siglos XVIII al XX, una mostra gran i ambiciosa per les seues dimensions i enfocament, que va resultar acompanyada d’una bona assistència de públic. Relació continuada i freqüent la d’Aragó amb Catalunya, no sempre ha estat fàcil, i més en dates recents, amb episodis d’enfrontament revifats al calor del tens context polític al voltant de les reivindicacions independentistes. Una publicació amb continguts d’esta exposició, Tejidos de vecindad, va ser regalat per Nadal als alcaldes de les poblacions frontereres lleidatanes, alguns dels quals el van retornar, ofesos sobretot pels pròlegs del president autonòmic i del de la Diputació de Saragossa, crítics amb la “desraó absoluta del plantejament secessionista” i amb la postura de la Generalitat de Catalunya sobre els béns de Sixena.

Precisament, los últims enfrontaments interautonòmics han estat protagonitzats pel retorn a l’antiu monestir dels Monegros de 51 obres artístiques seues dipositades al Museu de Lleida: fruit de l’espoli segons los aragonesos; un cas de salvament de patrimoni abandonat i amenaçat, comprat legalment, segons la part catalana. Peça d’una batalla identitària, les principals autoritats aragoneses ho van anunciar amb solemnitat, enmig de l’orgull general, amb la raó atorgada per una sentència en primera instància. Lo president Lambán va pronunciar lo seu discurs d’any nou envoltat de les obres retornades al monestir.

Continuar llegint…. La difícil frontera » Temps de Franja

Source: Què se n’ha fet, del lleidatà dels padrins? | Esteve Valls – Academia.edu

(…) Saidí, com a símbol
El bitllet, d’anada. Finestres enfora, tot era fosc. El sol ens ha trobat quan passaven cinc minuts de dos quarts de vuit a l’enclavament xiïta de Saidí (ep!, tan sols en termes històrics), just abans d’entrar a Espanya. Un poble de petita dimensió que ha vist néixer els escriptors Mercè Ibarz i Francesc Serés. Talment com si fos un senyal de la història, la llum del dia ha dibuixat una terra que la divisió del Principat de Catalunya i el Regne d’Aragó seguint la línia de la clamor d’Almacelles va deixar a la banda aragonesa. Un fet que les corts de Catalunya no reconegueren mai. Havent deixat enrere aquest país fructífer, hem passat molts minuts de terra erma i paisatge pelat. Potser aleshores ens hem sentit més desprotegits. Una mica, al ras. (…)

Source: La ficció, el símbol de Saidí i la frase que perseguirà Llarena: un viatge amb Mireia Boya cap a Madrid | VilaWeb

Source: Arde un coche en la N-232 entre Monroyo y Torre de Arcas – La Comarca

Source: Ribarroja y Mar de Aragón contarán con nueva señalización de zonas de pesca

Source: El bisbat de Barbastre-Montsó segueix el camí de Sixena i reclama cent obres més

Les peces corresponen a unes parròquies que es van segregar fa vint anys del bisbat de Lleida i que després van passar a pertànyer al de Barbastre-Montsó
Redacció
Les obres que reclama el bisbat de Barbastre-Montsó estan dipositades al Museu de Lleida

Les obres que reclama el bisbat de Barbastre-Montsó estan dipositades al Museu de Lleida

Continua el conflicte als jutjats per les obres del Museu de Lleida originàries de l’Aragó. Aquest dimarts, el bisbat de Barbastre-Montsó ha presentat una demanda al jutjat pel centenar d’obres d’art de les parròquies de la Franja. Unes parròquies que es van segregar fa vint anys del bisbat de Lleida i que van passar després a pertànyer al bisbat aragonès. Des de llavors, l’Aragó reclama aquestes obres, que estan dipositades al Museu de Lleida.

Aquesta és la primera vegada que l’Aragó reclama les obres per la via judicial, ja que fins ara s’havia gestionat en l’àmbit eclesiàstic. El bisbat de Lleida diu que el Consorci del Museu és qui té l’ultima paraula, mentre que des de l’Aragó han volgut ressaltar la bona relació que hi ha entre els dos bisbats. Ho ha explicat José María Albalad, director de l’Oficina de Comunicació de l’Església a l’Aragó:

“El focus no està en el fet que un bisbe en demandi un altre, ni una diòcesi a una altra, sinó en el Consorci. Les relacions entre el bisbe de Barbastre-Montsó, Ángel Pérez, i el seu bisbe germà de Lleida, Salvador Giménez, són bones. No hi ha ànim d’animadversió ni en el pla personal ni institucional. De fet, junts han intentat evitar arribar a aquest punt. Han anat fins i tot junts a la nunciatura apostòlica i es van reunir amb part dels membres del Consorci per no haver de presentar aquesta demanda civil.”

Història d’un litigi

El frontal de Buira és una de les peces més valuoses que reclama el bisbat de Barbastre-Montsó. El bisbe Josep Messegué el va permutar a principis del segle passat per una imatge de sant Josep. En una carta, el rector de la parròquia de Buira fa referència al mal estat de l’obra, que a Lleida es va restaurar.

El bisbe Messegué funda, el 1893, el museu d’art sacre a l’edifici del seminari. Hi porta una vuitantena d’obres d’art i objectes litúrgics procedents de parròquies de la Franja per evitar-ne l’espoli o destrucció. La majoria de les peces arriben fruit d’una donació, permuta o compra. Messegué ho deixa tot per escrit. Hi ha, però, una trentena de peces que, entre els anys 60 i 70, diversos rectors duen a l’antic museu diocesà. Aquests béns hi estan en dipòsit i actualment es conserven, com la resta, al Museu de Lleida.

El conflicte esclata a mitjans dels anys 90, quan el Vaticà decideix fer coincidir els límits eclesiàstics amb els autonòmics. Un centenar de parròquies de Lleida passen a dependre del bisbat de Barbastre-Montsó i Roma obliga a tornar els béns.

Des de Catalunya s’han presentat diversos recursos, però el Vaticà sempre s’ha pronunciat a favor dels interessos aragonesos. Les resolucions mantenen que les obres en disputa són propietat del bisbat de Barbastre-Montsó i que s’han d’entregar. Ara, el bisbat aragonès porta el cas, per primera vegada, a un jutjat civil.

La derrota judicial amb els béns de Sixena, que va acabar amb una entrega forçada, ha obert una escletxa. Des de l’Aragó confien que les obres que ara reclamen acabin seguint el mateix camí.

Source: San Blas, els gaiters de Sorita i Santa Águeda | Contalles de Fórnols

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: