Skip to content

Archive

Category: Franja, Catalunya, País Valencià

Source: El brote en el límite entre Aragón y Catalunya, primer reto de coordinación para Sanidad tras el estado de alarma

Source: “Los curas aragoneses nos rebelamos porque querían separarnos por la lengua”

Los párrocos José Huerva y Aurelio Ricou recuerdan, 25 años después, la desafección que existía hacia el obispado de Lérida.

El párroco de Alcolea de Cinca y ecónomo de la diócesis, José Huerva, en su iglesia.
El párroco de Alcolea de Cinca y ecónomo de la diócesis, José Huerva, en su iglesia.
Rafael Gobantes

“Si las parroquias se hubieran quedado en Lérida, esto formaría parte hoy de Cataluña. Nos jugábamos los límites de Aragón, y por eso también fuimos a visitar a todos los líderes políticos (Santiago Lanzuela, Marcelino Iglesias…) advirtiéndoles de la jugada que se preparaba”. José Huerva, hoy párroco de Alcolea de Cinca y ecónomo de la diócesis de Barbastro-Monzón, lideró la revuelta de los curas a favor de la segregación de Lérida junto a José María Lemiñana, ya fallecido, párroco de Roda de Isábena, cuna del antiguo obispado. Huerva revela, al cumplirse hoy 25 años del decreto de trasferencias de las parroquias del 15 de junio de 1995, las maniobras para traspasar únicamente el territorio castellanoparlante, y habla de las tensas reuniones con la curia vaticana.

Los sacerdotes intentaron primero que se les concediera un vicariato para disfrutar de cierta autonomía. “Si lo hubieran hecho, nunca hubiéramos pasado de diócesis, pero el obispo no tuvo visión, se cerró”, cuenta Huerva, al que nombraron arcipreste del Cinca Medio en 1989.

La coordinación pastoral era con Aragón, pero las cuestiones económicas y jurídicas, las clases de Religión o el patrimonio se definían en Cataluña. “Nuestra zona estaba muy abandonada y no podíamos consentir que eso nos desanimase en el trabajo pastoral. Empezamos a organizarnos porque la desafección con la diócesis de Lérida era muy grande”. Detrás de este movimiento había 30 sacerdotes, casi todos los de las parroquias aragonesas. Huerva recuerda que lo eligieron a él como portavoz porque Lemiñana estaba muy significado en contra del obispo de Lérida. “El primer encuentro con el nuncio fue muy desagradable”, asegura.

Dos episodios contribuyeron a radicalizar las posiciones. La Conferencia Episcopal aprobó en 1981 la propuesta de los obispos aragoneses de reestructurar la diócesis de Lérida, por 50 votos a favor, 13 en contra (los obispos catalanes) y 4 abstenciones, y cuando el camino parecía allanado el Vaticano dictó una dilata y aplazó la solución.

“Los obispos no se mojaban”

La rebelión se acabó de fraguar al conocer que Lérida quería transferir a Aragón únicamente las parroquias de habla castellana. De hecho, aunque el decreto del 1995 las incluyó todas, el pase de las del Bajo Cinca y La Litera se dilató hasta 1998. “Teníamos noticias de que solo iba a pasar la parte de habla castellana, que es la que estorbaba a Lérida. Estaba todo ya tramado, pero había un elemento muy importante, se cortaban los arciprestazgos, lo que implicaba una división política no eclesiástica. Decidimos no obedecer a consignas políticas, vinieran de donde vinieran. Nos rebelamos y fuimos a hablar con el nuncio una y otra vez. Le dijimos que era una barbaridad. Llevamos documentación, un mapa de los catalanes, y conseguimos pararlo”, explica Huerva, quien viajó dos dos veces a Roma, “a explicar que no era una desobediencia a nuestro obispo sino una desafección”. “No queríamos que nos dividieran, no queríamos la solución salomónica de la mitad para uno y la mitad para otro”, añade, rememorando los años duros (1990-1995), muy dolorosos, “incluso con anónimos y amenazas”.

“No queríamos que nos dividieran, no queríamos la solución salomónica de la mitad para uno y la mitad para otro”

El proceso se retardó, argumenta, porque los obispos de Aragón “tampoco se mojaban y no nos daban crédito”, hasta que se destapó la división lingüística. “Al final se hizo en dos fases pero pasaron todas las parroquias”, concluye Huerva.

De las 43 parroquias con bienes retenidos en Lérida, Roda de Isábena es la que reclama más obras, 26. Al frente está el ribagorzano Aurelio Ricou, sucesor de Lemiñana, quien recuerda haber vivido aquellos años “con mucha expectación”. La diócesis de Barbastro estaba “estrangulada” y era “absurdo” que buena parte del Aragón oriental siguiera perteneciendo a Lérida, un contrasentido en la España de las autonomías. “Incluso a nivel económico, las colectas se recogían en Aragón y ese dinero se iba a Lérida”. Ricou siente que no retornaba en el mantenimiento de casas parroquiales o iglesias o en atender las necesidades sociales a través de Cáritas.

“Fueron esencialmente los curas los que hicieron explotar todo”, afirma el párroco, lamentando que el traspaso no sea efectivo del todo mientras las 111 obras de arte sigan en Cataluña. “Ambrosio Echebarría se fió, pero no cumplieron. Huesca había contribuido mucho a la diócesis, con los bienes y también con sus colectas”. De su iglesia salieron además valiosos documentos, entre ellos 44 códices. “Lo del archivo incluso es de más valor, imagino que cuando se solucione el otro asunto, habrá que volver a la carga”. Aurelio Ricou agradece a José María Lemiñana que en ese tránsito salvaguardara lo que quedaba en Roda.

Source: ¿Cómo ir a Salou si Lérida retrasa su desescalada?

Source: Una veintena de entidades turolenses y de la Terra Alta exigen que se pueda ir a trabajar al huerto

Source: Usuarios de Renfe denuncian que las máquinas de autoventa de Ayerbe están en catalán

Source: La Vanguardia ‘catalanitza’ Omella – Notícies Comunicació – Notícies Comunicació – e-notícies

Source: «La llengua escapçada: l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa», amb Esteve Valls | Blog del seminari del CUSC

Divendres 24 de gener va tenir lloc la cinquena sessió del curs 2019/2020 del Seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UBEsteve Valls, cap de la Unitat de Català de l’Institute for Multilingualism de la Universitat Internacional de Catalunya i investigador del CUSC-UB hi va comentar els resultats de la seva recerca sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa, publicats recentment en el volum La llengua escapçada, guanyador de la V Beca Joan Veny.

La presentació es va dividir en tres parts:

  1. una panoràmica del canvi lingüístic en el català nord-occidental (basada en la tesi doctoral del ponent);
  2. una ampliació sobre el procés de canvi lingüístic en curs a les comarques de la frontera autonòmica entre Catalunya i l’Aragó (basada en la recerca que recull el volum La llengua escapçada);
  3. i finalment un tast dels resultats d’una recerca en curs sobre les tries lingüístiques de la població escolar de la Ribagorça a partir de mètodes d’anàlisi de xarxes socials, en col·laboració amb Natxo Sorolla.

El canvi lingüístic en el català nord-occidental

El primer estudi del ponent va permetre analitzar la direccionalitat, el ritme, l’abast i la naturalesa del canvi lingüístic en català nord-occidental. Esteve Valls va aplicar l’anàlisi dialectomètrica a un corpus format per les respostes d’informants andorrans, de les comarques occidentals de Catalunya i de la Franja a un qüestionari de 712 ítems. En total, el corpus contenia més de 110.000 ítems i gairebé 700.000 segments, 320 informants de 4 franges d’edat (nascuts entre 1922 i 1994) i de 40 localitats diferents (2 d’Andorra, 8 de l’Aragó i 30 de Catalunya), a més de l’estàndard oriental central com a varietat de comparació.

El subcorpus analitzat incloïa 363 ítems pertanyents a 8 àmbits morfològics regulars: articles, clítics pronominals, demostratius, demostratius neutres, locatius, verbs, possessius i pronoms personals. Així doncs, malgrat ser un corpus limitat, l’objectiu del qual no era abastar la totalitat de la llengua, tenia un alt grau de representativitat dels aspectes gramaticals (predictibles) de les varietats dels informants. Els resultats es van analitzar a partir de mètodes dialectomètrics, i més en concret a partir de la distància de Levenshtein, que calcula la distància fonètica entre dues formes lingüístiques donades.

Aplicada al conjunt del corpus, aquesta anàlisi dialectomètrica va permetre fer diferents constatacions sobre el procés de canvi lingüístic en el català nord-occidental. En primer lloc, el ponent va explicar que bona part de les varietats de Catalunya i Andorra han patit un procés d’anivellament dialectal al llarg del segle xx per advergència (és a dir, convergència unilateral) progressiva amb el català oriental central, primer, i amb la varietat estàndard, més recentment. Així doncs, les varietats estudiades han anat perdent trets propis que les diferenciaven entre elles i respecte a l’estàndard, de forma que es pot parlar d’una desdialectalització per pèrdua de trets estructurals, d’una banda, i de l’altra d’una certa vernacularització de l’estàndard. Un procés que ha estat menys intens en el cas del ribagorçà i el tortosí, i que no s’ha produït en les varietats de la Franja.

La segona constatació d’aquesta primera anàlisi dialectomètrica és que la convergència «vertical» amb l’estàndard estava provocant, alhora, una divergència «horitzontal» entre les varietats nord-occidentals de Catalunya i Andorra i les varietats de La Franja, que permetia parlar d’un «efecte frontera», en el sentit que la frontera política també fa de frontera lingüística (un procés ben documentat i estudiat en altres contínuums lingüístics marcats per la presència de fronteres polítiques).

El ponent va mostrar els resultats mitjançant gràfics i mapes que representaven la distància o proximitat relatives a l’estàndard de les formes produïdes per la generació més gran (F4) i la generació més jove (F1) de la seva mostra. En general, els resultats mostren que mentre que els informants de més edat mantenen diferències notables respecte de l’estàndard, fins i tot entre els informants de capitals de comarca, les varietats dels informants més joves mostren més proximitat entre elles i respecte de l’estàndard.

Una qüestió irresolta sobre la divergència horitzontal observada en l’anàlisi dialectomètrica entre les varietats de la Franja i la resta de varietats nord-occidentals era si aquesta divergència es devia exclusivament a canvis en les varietats de Catalunya i Andorra, acompanyats d’una certa estabilitat dels parlars franjolins (com sembla que suggeria, a primera vista, l’anàlisi quantitativa), o si, en canvi, l’evolució dels parlars franjolins també hi havia jugat un paper.

Per a comprovar-ho, Valls va observar més de prop diversos processos de canvi en curs en els parlars de la Franja, com ara l’expansió dels increments velar i palatal (per exemple, pas de perdera [perˈðeɾa] a perdeguera [perðeˈɣeɾa]), processos de canvi en les combinacions de clítics pronominals o reducció de l’inventari fonemàtic. Centrant-se en l’evolució dels increments velar i palatal, el ponent va poder mostrar com l’augment de la distància entre varietats no es produïa entre unes varietats que s’estandarditzaven i unes altres que romanien estables, sinó entre dos grups de varietats amb evolucions divergents. Mentre que a Catalunya i a Andorra es redistribueixen els segments velar i palatal perquè caracteritzin exclusivament algunes formes verbals, a la Franja s’observa la tendència a l’expansió interparadigmàtica de l’increment velar al Matarranya i la tendència a l’expansió interparadigmàtica i intraparadigmàtica de l’increment palatal a la Llitera i al Baix Cinca. Segons Valls, aquests processos interns de la Franja no són estranys i, de fet, la seva expansió en les varietats nord-occidentals de Catalunya i Andorra es va estroncar amb la codificació de la llengua: sense un procés d’estandardització reeixit, aquestes evolucions també s’estarien donant a Catalunya.

L’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa

El segon estudi del ponent es va centrar en les 4 comarques de la Franja i les 8 de Catalunya que limiten amb la frontera catalanoaragonesa. Aquesta vegada, els objectius incloïen aprofundir en l’anàlisi de l’efecte frontera (demostrar que l’autonomització política comporta una autonomització lingüística i que, per tant, no es tracta d’un fenomen exclusiu de les fronteres interestatals), identificar aquells trets o mots que es mantenen i els que no en la parla dels joves, i actualitzar els manuals de dialectologia des d’una perspectiva dinàmica (estudiant com eren però també com són avui els parlars catalans) i prospectiva (analitzant cap a on evolucionen aquests dialectes).

El nou corpus es va obtenir dels mateixos parlants que l’anterior però, a diferència del primer corpus, aquest contenia més de 50.000 ítems pertanyents a diversos nivells lingüístics (lèxic, flexió verbal irregular, fonètica, fonologia, morfologia flexiva i derivativa nominal). En total, 192 informants (8 per localitat), pertanyents a 4 franges d’edat, hi van representar 24 localitats (12 capitals de comarca i 12 localitats rurals). El corpus també incloïa l’estàndard català (IEC) i, com a novetat, l’estàndard espanyol (RAE) per comparar-hi les varietats dels informants.

La metodologia quantitativa aplicada en aquest estudi va permetre obtenir mapes de distribució de determinats trets i mots per analitzar l’evolució dels principals elements idiosincràtics de les varietats nord-occidentals. Concretament, es va observar el vocalisme, el consonantisme, la morfologia nominal i verbal i el lèxic (tant propi com manlleus), mitjançant un total de més de 870 mapes. Els resultats confirmen els de l’estudi anterior pel que fa al canvi lingüístic, ja que els joves mostren més similituds amb els estàndards que els parlants de més edat, i a més s’hi observa clarament l’efecte de la frontera autonòmica: en una anàlisi de conglomerats (mètode Ward), en el grup més jove les varietats de la Franja queden agrupades amb l’estàndard de la RAE i les varietats de Catalunya amb l’estàndard de l’IEC.

Principals agrupaments obtinguts amb el mètode de Ward (parlants més joves)

Valls va explicar que al volum que recull aquesta recerca s’hi analitzen qualitativament un gran nombre de trets i en va comentar alguns exemples. Primer, va mostrar la distribució de l’obertura de la /e/ àtona inicial en el substantiu enciam entre parlants més grans i més joves i va observar que és un tret que es manté considerablement. En canvi, no és així en mots com elefant. El ponent va compartir la seva sospita que aquesta diferència es degui al fet que la variant prestigiosa per a mots com elefant conté una grafia /e/ en català i castellà, mentre que no és així en mots com enciam, ja que la forma en castellà no presenta aquest fonema inicial (lechuga).

Com a exemples de fenòmens consonàntics, va mostrar la distribució geogràfica de la consonant lateral palatal /ʎ/ en paraules com llibre, que és substituïda per /j/ en gairebé totes les varietats en la parla dels joves. De forma semblant, la geminació de /b/ i /ɡ/ davant de /j/ o /w/ (com a gàbia) només es manté relativament entre els joves en una de les poblacions en què apareixia a la parla dels informants més grans. Quant a trets morfològics, la distribució d’adjectius invariables amb flexió de gènere masculí (com excursionista) mostra un cert manteniment entre els joves, tot i que ja ha desaparegut a diverses localitats. En darrer lloc, la primera persona del plural del perfet d’indicatiu del verb haver realitzada com ham també es manté força.

D’aquesta manera, l’estudi permet llistar els trets propis de cada varietat que es troben en recessió i els que sembla que es mantenen. En el cas del lleidatà, per exemple, s’ha observat la recessió de 9 trets de morfologia nominal, com les formes etimològiques o plenes de l’article masculí ([lo] cap) o els possessius femenins amb [w] (me[w]a), i 9 de morfologia verbal, com el morfema /a/ de la primera persona del singular del present de subjuntiu (perd[ɛ]). Només s’ha observat el manteniment d’un tret de morfologia nominal, el femení analògic de l’adjectiu invariable alegre (alegr[ɛ]), i un de morfologia verbal, la forma tradicional de la primera persona del singular de l’auxiliar haver en el perfet simple ([ˈaj] hai cantat).

A més, l’estudi mostra un elevat nombre d’interferències lèxiques en forma de manlleus de la llengua espanyola en la parla dels joves de totes les localitats, tot i que l’increment de manlleus entre els parlants de les noves generacions és extraordinàriament més elevat i sostingut en el temps entre els parlants de la Franja que no pas en els de Catalunya.

En conclusió, l’escapçament administratiu de la comunitat de parla ha afavorit que es consolidi una fractura geolectal com a conseqüència de la pressió de les varietats de prestigi catalana i espanyola a l’est i a l’oest de la frontera administrativa. Les tendències detectades, a més, han estat extraordinàriament coincidents amb els resultats de l’estudi anterior de Valls, de forma que es tracta de treballs complementaris amb un suport empíric molt consistent. El ponent va destacar altres conclusions generals dels dos treballs:

  • S’ha observat el retrocés palpable de la majoria de solucions idiosincràtiques de les varietats nord-occidentals, també a les àrees més conservadores(ribagorçanopallaresa i tortosina), així com la residualització de totes les pronúncies considerades vulgars (becicletaasmari llàpits).
  • L’anàlisi quantitativa del canvi lingüístic duta a terme permet fer hipòtesis sobre l’evolució de conjunt de la llengua, ja que identifica els trets en què el procés de desdialectalització s’ha acomplert i aquells, en canvi, en què encara es pot incidir per revertir-lo.
  • L’efecte frontera no és exclusiu de les fronteres interestatals, motiu pel qual calen altres treballs similars a la resta de marges polítics que escapcen l’àmbit lingüístic per obtenir una visió de conjunt dels fenòmens sociolingüístics que afecten l’estructura de la llengua.

En un to més reflexiu, el ponent va alertar sobre la possibilitat que, ara que les noves generacions tenen clar que el que parlen no és una barreja de català i castellà, sinó varietats de la llengua catalana, les varietats franjolines podrien convertir-se en el chapurriau que no han estat mai. A més, ara que les noves generacions tenen clar que la llengua és supralocal, el contínuum nord-occidental s’afebleix per factors externs a banda i banda de la frontera. Per tant, segons Valls, cal dur a terme una política lingüística real de revitalització de la llengua catalana a la Franja i una política lingüística més respectuosa amb la variació dialectal a Catalunya per a conjurar aquests riscos.

Usos lingüístics de la població escolar de la Ribagorça

En l’última part de la seva ponència, Valls va presentar la recerca en curs sobre les tries lingüístiques de la població escolar de la Ribagorça a partir de mètodes d’anàlisi de xarxes socials, que està duent a terme amb Natxo Sorolla, l’objectiu de la qual és analitzar en quina mesura es pot parlar de substitució lingüística a la Franja. Mentre que els resultats globals de les enquestes d’usos lingüístics a la Franja apunten al manteniment de la transmissió intergeneracional del català en aquestes comarques, la tesi doctoral de Natxo Sorolla ha assenyalat l’existència d’usos endogrupals del castellà entre catalanoparlants inicials del Baix Cinca i la Llitera que poden constituir un indici del procés de substitució. Caldrà, però, esperar a tenir els resultats definitius de la investigació en curs per esclarir quina és la situació actual a la Ribagorça.

Source: “Art de la Franja: incoherències d’una sentència”, l’opinió d’Albert Velasco | UA1 Lleida 104.5 FM

Seminari amb Esteve Valls sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa

El proper divendres 24 de gener tindrà lloc la cinquena sessió del curs 2019/2020 del seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB (12h, aula 3.6, Edifici Josep Carner de la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona).

Esteve Valls, cap de la Unitat de Català de l’Institute for Multilingualism de la Universitat Internacional de Catalunya i investigador del CUSC-UB, ens presentarà els resultats de la seva recerca sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa, publicats recentment en el volum La llengua escapçada, guanyador de la V Beca Joan Veny. Aquest treball analitza l’impacte de la frontera administrativa en l’evolució del català nord-occidental de Catalunya i l’Aragó, i vol demostrar que la pèrdua dels trets lingüístics propis de la Franja es deu més a la pressió de la llengua castellana que no pas de la catalana.

Podeu consultar el calendari complet de sessions del curs 2019/2020, amb la sociolingüística educativa com a eix temàtic central, en aquest enllaç.

Les sessions se celebren amb una periodicitat mensual i són gratuïtes i obertes a investigadors i públic general interessat en la intersecció entre llengua i societat. A més, l’assistència durant tot un curs acadèmic està reconeguda com a activitat de formació certificada per l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona.

Seguiu tota l’actualitat del seminari al blog o al Twitter i el Facebook del CUSC-UB!

Source: À Punt – 06.01.2020 | Paraules dels veïns

Source: Octavi Serret: ‘Ara seria un moment prou adequat per a reivindicar un territori sense fronteres i recuperar els valors’

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.