Skip to content

Archive

Category: Franja, Catalunya, País Valencià

Source: En Catalunya ya viven más aragoneses que turolenses de nacimiento, en Teruel

Source: Puig declararà per videoconferència acusat de desobediència en el litigi de Sixena

(Viles i gents, publicat a La Comarca de 31/5/2019)

Natxo Sorolla

Fa pràcticament 7 segles que Europa va perdre un terç de la població, assolada per la pesta negra. Al nostre territori encara es rememore cada 7 anys, en la rogativa dels de Vallibona (Els Ports) que caminen 7 hores per a agrair als de Pena-roja (Matarranya) los 7 matrimonis que els van donar continuïtat.

En la societat de la immediatesa estos «temps llargs» són un xoc mental: memòria de 7 segles commemorada en septennis… Lo meu primer Vallibona era un crio (1984). Al segon, la rogativa a peu va perillar, perquè el camí estave molt brut (1991). Los de Pena-roja hi vam pujar abans a posar senyals, ignorant lo volum de senderistes que hi ha anys més tard. Jo ja tenia prou edat per a fer d’empestat a l’obra de teatre que en va fer Desideri Lombarte. Al tercer estava en la responsabilitat vital de la selectivitat (1998). Lo quart té els records més tendres de la joventut i de la festa nocturna (2005), però ja en vaig fer el primer Viles i gents, reflexiu de bon principi. La cinquena ja comportave la responsabilitat adulta (2012). I esta última segurament és la que haig viscut pensant més en la unió dels dos pobles (2019).

Hauríem de cultivar més les relacions personals entre penarogins i vallibonencs. Vaig tindre unes agradables converses, parlant de mil coses, i de despoblació. Van comptar una trentena d’habitants en dimecres de nit, i menys de deu en edat laboral. Entre ells, gent que per vocació hi ha anat a viure, s’hi ha integrat, hi ha resistit, que han passat 45 + 45 minuts per a portar els crios a escola a Morella, de les nevades, de les infraestructures…

I m’ha fet pensar en moltes polítiques comarcals que ham tingut al Matarranya, i en alguns polítics comarcals que les han fet possible, i que ara deixen lo relleu: mantindre les carreteres en les nevades, transport escolar als pobles menuts, servici públic dels busos de l’Institut… I és que hi ha decisions que s’han de prendre al territori, fora dels interessos partidistes. Perquè estos problemes que amarguen rurals només preocupen a qui els pateix. En 7 anys podrem fer retrospectiva adulta del que mos ve.

Source: El Premi Territorial Matarranya en el concurs literari Ficcions » Temps de Franja

Pena-roja de Tastavins, 16 de maig de 2019 Este cap de setmana estos dos pobles renovaran els vots de germanor que es remunten a l’any 1347. Més de sis segles revivint la història d’aquells set joves de Vallibona que van repoblar la vila Ja han passat 7 anys des de l’última edició de la Rogativa […]

Source: Després de set anys torna la Rogativa Vallibona-Pena-roja – Ràdio Matarranya

“El grup matarranyenc ha composat “Entre tots fem Aplec” per a la festa comarcal”, apunta nord · la televisió comarcal

Source: Los Draps roden a Pena-roja el vídeo-clip de la cançó que han dedicat a L’Aplec | Comarques Nord

A banda del deteriorament de la llengua —que alguns darwinians podrien considerar com una evolució— hi ha la caiguda en picat del seu ús. Potser és que no freqüento gaire els indrets, “nord enllà”, on el català diuen que és viu i saludable. El meu hàbitat són les viles més meridionals de la Franja i algunes visites llampec a les ciutats de Tarragona i Barcelona. Fins fa quatre dies, a la nostra comarca, el català campava a lloure.

Cotinuar llegint…. Mons que desapareixen | Arainfo

 

Source: La Franja de Ponent: entre el tomb a l’esquerra i la irrupció de l’extrema dreta

Aquest territori, electoralment dividit en tres demarcacions (Osca, Terol i Saragossa), és poc estructurat, no té cap institució pròpia i representa només un 8% de la superfície aragonesa i un 5% de la població.

Tots aquests factors, a banda el fet que no hi hagi cap força regional que es presenti a les eleccions –i hi pugui obtenir cap escó– dificulta la configuració d’una campanya i un debat específics, però les comarques de llengua catalana encara mantenen la seva personalitat diferenciada i el seu comportament singular.

Un escenari que varia

En les eleccions espanyoles del 2016 va haver-hi una candidatura guanyadora clara a la Franja, que va ser la coalició del PP amb el Partit Aragonès (PAR), amb un suport que a les comarques catalanoparlants va anar del 38% dels vots al 42.

Els socialistes, a més distància, en van aconseguir un quart (24-27%), i la confluència de Podem va obtenir un resultat d’entre el 17 i el 21%, similar a la mitjana de la comunitat. Aquesta vegada s’espera que els resultats variïn considerablement.

Malgrat els resultats uniformes de fa tres anys, amb un gran suport a la coalició PP-PAR, com comenta el sociòleg de la Franja Natxo Sorolla, a grans trets hi ha dues grans zones amb comportaments diferenciats. La part al nord del Cinca, més progressista, on es preveu un reforç més gran dels socialistes, mentre que la part sud, la del Matarranya, és de tarannà més conservador.

Resultat del PP-PAR per municipis el 2016.

Els canvis que es pronostiquen són similars arreu dels Països Catalans: un augment del PSOE i un descens del PP. A més, hi ha un factor fonamental en aquestes eleccions, i és que no es presenta ni la Chunta Aragonesista, partit aragonès nacionalista d’esquerres, ni el PAR, regionalista conservador, que ha renunciat a participar-hi, sigui en solitari o amb la mateixa fórmula de fa tres anys.

En aquestes eleccions sí que s’hi presenta, per primera vegada en unes eleccions espanyoles, el Puyalón de Cuchas, un partit independentista i d’esquerres, que defensa l’autodeterminació de la Franja i que forma part de la candidatura d’Ara Repúbliques a les europees. S’espera que tregui uns resultats minsos al conjunt de l’Aragó i també a la Franja, encara que en ‘algunes poblacions pot treure alguns vots més’.

L’anticatalanisme entra en acció

En aquestes eleccions, l’oficialitat del català i l’aragonès torna a ser al rerefons. Com afirma Sorolla, és ‘una qüestió de rebot sobre el debat de Catalunya’, principalment atiada per l’anticatalanisme. A més, aquesta vegada també hi té repercussió el conflicte sobre el trasllat de les obres de Sixena.

A començament de mes es va produir un fet que ha combinat tots dos factors. Després d’haver traslladat aquestes obres i les del MNAC, s’ha obert un litigi entre el Bisbat de Lleida i el de Barbastre-Montsó per cent onze noves peces reclamades al museu i al bisbat lleidatà.

Responent a la petició de la part aragonesa de traduir la documentació al castellà, la part catalana ha al·legat que el català és una llengua comuna i que, a més, no considera ‘ni encertat ni vàlid en dret’ el terme ‘Lérida’ usat pel bisbat aragonès. Això ja va servir a la premsa per a acusar el bisbe de Lleida de voler imposar el català a tot Osca.

Notícies de diferents mitjans acusant el bisbe de Lleida de voler imposar el català a l’Aragó.

‘L’amenaça catalana’ ha estat utilitzada per gran part de les formacions polítiques. Per exemple, el candidat de Vox a Saragossa ha reafirmat que el català no arribarà mai a ser cooficial a Aragó, ‘com alguns intenten’ (sense especificar qui) i proposa d’eliminar les comarques, les úniques institucions del territori més enllà dels municipis.

Com explica el periodista de la Franja Marcel Pena, en termes generals no existeix un ‘problema d’identitat nacional’ respecte de l’estat espanyol, sinó com a molt un sentiment regionalista. Per tant, exploten conflicte lingüístic i l’amenaça catalana per treure’n rèdit electoral.

Aquests comicis també serviran per a mesurar el suport de Vox a la Franja de Ponent, que podria passar de ser testimonial a superar el 10% dels vots. A l’Aragó té possibilitats de treure un bon resultat, especialment per la demarcació de Saragossa, on es reparteixen set escons i el llindar per a sortir-hi elegit és relativament baix.

El catalanisme desorganitzat políticament al territori

‘El catalanisme políticament no es vehicula cap a les eleccions’, diu Sorolla. No hi ha cap candidatura supramunicipal i només n’hi ha alguna de país a escala municipal.

Cal remarcar que no solament no es presenta cap partit regionalista, sinó que la majoria del catalanisme més militant votarà Unides Podem. Com explica Marcel Pena, aquest catalanisme va vinculat molt sovint a l’esquerra, però no n’espera tampoc un resultat especialment alt.

Les polítiques a favor del català no tenen cap partit com a referència. Sorolla explica que malgrat que a l’Aragó el PAR ha desenvolupat una política essencialment anticatalana, a la Franja hi té batlles i regidors amb sensibilitats diferents, entre els quals de favorables al català.

També hi ha socialistes amb més bona predisposició envers la llengua, com ara el batlle del Campell (Llitera), Josep Anton Chauvell; l’ex-batllessa de Calaceit (Matarranya), Rosa Doménech o l’ex-president aragonès Marcel·lí Iglesias. Tanmateix, com remarca Pena, no hi ha una sensibilitat diferent en el PSOE de la Franja de la que pugui haver-hi a Saragossa i són preferències personals.

En referència a les formacions catalanistes a la Franja, entre el 2007 i 2015 va haver-hi un regidor d’ERC a Calaceit, clau en la configuració de majories. En el de Fraga (Baix Cinca), persones provinents principalment del Casal Jaume I, van formar la candidatura Alternativa Cívica, que va assolir un 3,7% dels vots. Malgrat no haver estat elegits, els impulsors van formar Convergència Democràtica de la Franja, el primer intent d’articular un partit polític d’inspiració catalanista, que el 2011 va assolir la majoria absoluta al Pont de Montanyana (Ribagorça).

Franja Ponent

La Franja de Ponent és un territori de 400 quilòmetres de llargada i 30 d’amplada, amb realitats i fets històrics diferents que dificulten de crear un projecte únic, malgrat que comparteixen la vinculació socioeconòmica al Principat, una mateixa llengua i cultura, a més d’haver pertangut a Catalunya, del punt de vista civil i eclesiàstic.

La lluita per la llengua

Malgrat les dificultats, d’ençà de fa dècades la defensa de la llengua catalana i la cultura pròpia del territori existeix, amb moviments organitzats arreu. La llengua ha estat molts anys arraconada institucionalment i hi ha hagut una lluita per a dignificar-la i defensar-la.

El català és una assignatura optativa d’ençà del 1984, és fortament desprotegida i en bona part depèn de la voluntat dels claustres i els consells escolars. La situació ha fet que s’hagi posat en perill, perquè es trenca la cadena de transmissió de pares a fills i cau el percentatge de parlants habituals. Un 68% dels majors de seixanta-cinc anys tenen el català com a llengua inicial, mentre que només l’hi té un 34% del jovent (15-29 anys).

La tendència és negativa, perquè entre els anys 2004 i 2014 el percentatge de la població que sabia parlar el català va passar d’un 88% a un 80%. En comptes de provar de revertir la situació, el govern del PP (2011-2015) va promoure el secessionisme lingüístic i va començar a denominar el català ‘lapao’. Va ser especialment negatiu en la formació posterior i en el món laboral, perquè es va posar en risc la validesa de les titulacions de català. A més, va debilitar-ne encara més la protecció, perquè les administracions van deixar de tenir cap obligació de respondre als ciutadans que s’hi adreçaven en català o aragonès.

L’arribada del govern socialista ha fet que s’hagi recuperat la denominació de la llengua, però encara resta molta feina per a garantir-ne la supervivència, com també de l’aragonesa allà d’on és pròpia.

https://twitter.com/marcelpena_/status/1115899720382201862

Source: Traduït del francès (malson ucrònic d’un no-nacionalista) | Arainfo

 | 6 abril, 2019 07.04
Traduït del francès (malson ucrònic d’un no-nacionalista)

«Aviat celebrarem els dos-cents aniversari del triomf de la raó i la destrucció de l’obscurantisme. Napoleó Bonaparte va establir a la Península, igual que a la resta de l’Europa occidental, les bases del progrés que van convertir la nostra Espanya en una societat racional i moderna. I tot només a canvi d’integrar-nos dins la república de la Gran França, que, com diu la constitució, és “indivisible, laica, democràtica i social”. Quin valor té la independència si et governa un impresentable com Ferran VII, per molt espanyol que fos? És cert que la bella llengua de Cervantes ha quedat relegada a un paper estrictament domèstic, però això no té importància: tots sabem que els idiomes estan fets per a entendre’s i prou. El francès és avui la llengua dels negocis, de la cultura, la que ens permet anar pel món sense cap barrera de comunicació. Hi ha uns pocs radicals que lluiten per a què el castellà recuperi l’esplendor del seu Segle d’Or. L’espanyol està bé per a parlar amb els de casa, amb els amics, per anar als toros o de «verbena». Però a la universitat, a les empreses, a la justícia… convindrem que no hi ha idioma més escaient que el dels enciclopedistes, el de Voltaire, Proust o Curie. L’autonomia espanyola serveix per a optimitzar la governabilitat, però tampoc cal ultrapassar els límits: tots formem part de la unitat indissoluble de la Gran França, eix vertebrador d’una Europa antigament corcada per monarquies obsoletes. Allò que volen els independentistes espanyols està fora de lloc. Com podria la nostra pintoresca però pobra pell de brau sobreviure sense la tutela de París? N’hi ha fins i tot que diuen que s’hauria de millorar la comunicació entre Madrid i Barcelona! El que compta és que des d’ambdues ciutats de províncies es puga arribar el més ràpid possible a París, que és on es prenen les decisions importants i on es couen els grans negocis.Continuar llegint… Traduït del francès (malson ucrònic d’un no-nacionalista) | Arainfo

Connecti.cat, el programa diari de la Xarxa de Televisions Locals, va fer el passat dimarts a la tarda una connexió en directe des del poble de Mont-roig per a conèixer les primeres valoracions de l’obertura de la carretera nacional 232.

https://www.youtube.com/watch?time_continue=44&v=UBwLTbE_I4w

Source: Mont-roig i la N-232 al Connecti.cat de la Xarxa – Ràdio Matarranya

Source: Presentació de la novel·la “Arbagel”, de Marta Momblant, a Barcelona | Mas de Bringuè

Source: Cloenda de l’Any Fabra | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

L’Any Fabra fa un mes que es va acabar, però com que Tots els aniversaris tenen capvuitada, encara en podem parlar. Fabra establí les normes del català. Podia haver tornat a la llengua medieval, o centrar-se en la variant barcelonina, i no ho va fer, sinó que establí una normativa on qualsevol parlant català s’hi sabés retrobar. Quan Fabra  començà a estudiar el català no li calgué partir del no-res: el català havia deixat de ser oficial des de feia  uns dos-cents anys, però continuava sent-ho a Andorra, i el Registre Civil, que sempre havia estat dut per l’Església, i en moltes diòcesis  en català, havia passat a l’Estat  només el 1871. Existia una considerable praxi administrativa d’escriure en català, i  en literatura. A l’escola fins a la Llei Moyano de 1857 que només permetia l’ensenyament en castellà, aquest era als primers nivells en català per a passar al llatí als nivells superiors. No faltaven gramàtiques o diccionaris catalans. Resumint: la tan divulgada mistificació segons la qual Fabra s’inventà un català  artificial, no té més fonament que la catalanofòbia de tants filòlegs i comunicadors. Fabra, com tot normativitzador d’una llengua, hagué de triar entre diverses variants, i ho va fer considerant-ne  l’ús en la llengua parlada i en els clàssics, com ho havien fet molts altres normativitzadors, i entre ells els castellans. Mentre els normativitzadors castellans no foren mai perseguits com a tals pels governs, Fabra ho fou pels dos dictadors sota els quals malvisqué: en Primo l’expulsà de la  Càtedra de  Català, que recuperaria a la  República, i que tornaria a perdre quan els franquistes ocuparen Barcelona. Fabra s’hagué de refugiar a  Prada a la Catalunya Nord. Decisió necessària, perquè  podia esperar el pitjor, que l’afusellessen o condemnessen a cadena perpètua. Prova que això podria haver passat és que una de les primeres accions dels franquistes a Badalona fou anar a la casa de Fabra i saquejar-la escampant pel carrer els seus llibres i materials . El 1948  Fabra morí a Prada i hi és enterrat. No em consta que Pedro Sánchez hi anés en el recent viatge seu per Catalunya i Occitània a recordar els republicans.

Artur Quintana

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: