Publicat a La Comarca, el 20/9/2024
Natxo Sorolla
Quina llengua parlen a Canadà? Algú dirà: «canadenc». Un altre el corregirà: «anglès!». Canadà és una mica més complex. Damunt d’un substrat de centenars de llengües aborígens van desembarcar els colons francesos i britànics. Durant dècades van lluitar i lluiten pel control del territori. Quebec, la província en més concentració de francòfons, estave davall lo domini de l’imperi britànic. I Canadà rebie des dels Estats Units, recentment independitzats, onades de colons britànics fidels a l’imperi. En conjunt, la dinàmica històrica ha donat com a resultat un Canadà contemporani de domini anglòfon (més de la meitat de la població), però en una minoria francòfona que ha pogut preservar la seua presència i reconeixement a Canadà (una cinquena part de la població), una important immigració contemporània, i unes llengües aborígens perifèriques en la política lingüística canadenca. La població francòfona se concentre sobretot a la província de Quebec, en més de tres quartes parts de la població que té el francès com a llengua primera, i una de les principals aglomeracions francòfones del món a Montreal.
L’any 1969 se va aprovar la Llei sobre les Llengües Oficials, que feie oficials lo francès i l’anglès a Canadà, basada en lo principi de personalitat. Això permetie rebre serveis federals en una de les dues llengües oficials en qualsevol lloc de Canadà, a condició que la demanda fore suficient. I ha fet que censos lingüístics siguen cabdals per a establir a on hi ha «suficient població» parlant d’una llengua o una altra per a assegurar l’adequació lingüística dels funcionaris. En paral·lel, l’any 1977 lo parlament Quebequès va aprovar la Llei 101, coneguda com Carta de la Llengua Francesa, que desplegue polítiques en consciència de la potència de cada llengua: l’anglès és una hiper-llengua global, i majoritària a Canadà, mentre que el francès és una llengua minoritzada durant anys a nord-amèrica. Una política bilingüista de deixar fer portarà a la reculada de la llengua minoritària a Canadà, i fins i tot del francès al propi Quebec. Per això estableixen algunes regulacions que promouen la immigració francòfona, que la llengua d’integració de la immigració sigue el francès, o la promoció del francès com a llengua al món del treball.
En l’anterior Viles proposava que a Suïssa els límits clars entre cantons havien fet bons veïns (principi de territorialitat). A Canadà una política de reconeixement de la diversitat lingüística a nivell individual (principi de personalitat) no ha aconseguit reduir el conflicte i la tensió entre anglòfons i francòfons. Però no penseu que les solucions són màgiques. Al proper Viles veurem que la mateixa recepta no sempre funciona arreu.
