La Franja

Source: Entrevista a Aitor Clemente sobre la toponímia oficial al Baix Aragó – Matarranya al dia – Podcast on iVoox

Source: Pepa Nogués: “A l’Aragó no s’ha acabat de forjar mai una consciència lingüística”

03.02.2026 – 21:40

• Entrevista a Pepa Nogués, activista lingüística i integrant de les llistes de la Chunta Aragonesista a les eleccions de les Corts de l’Aragó
• De l’ambició a la invisibilització: què proposen els partits sobre el català a l’Aragó?

VilaWeb s’ha posat en contacte amb la resta de partits que concorren a les eleccions per entrevistar-ne els candidats franjolins, però no n’ha obtingut cap més resposta positiva.

Pepa Nogués Furió (Carlet, Ribera Alta, 1972) és antropòloga, especialitzada en etnologia. S’ha format a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i viu a la Portellada (Matarranya). Ha investigat la cultura popular i el patrimoni etnològic, amb treballs sobre jocs tradicionals i memòria oral, sobretot a la Terra Alta, el Matarranya i les Terres de l’Ebre. Activista lingüística, forma part de l’Associació Cultural del Matarranya. Ha estat professora de llengua catalana i literatura a l’IES Matarraña de Vall-de-roures i actualment ensenya català a l’escola oficial d’idiomes d’Alcanyís.

El 2020 va rebre el premi Franja: Llengua i Territori, en reconeixement d’una trajectòria sostinguda de compromís cultural i lingüístic. En aquestes eleccions, forma part de la llista de la Chunta Aragonesista a les Corts. Hi parlem per copsar com es viuen les eleccions a la Franja de Ponent i com poden afectar la realitat lingüística del territori.

—D’ençà que vau arribar al Matarranya, heu estat una activista destacada per la llengua. De fet, vau rebre el premi Franja: Llengua i Territori 2020 per la vostra tasca. Per què vau decidir de fer el salt a la política?
—Perquè la situació ja és bastant insostenible i la previsió d’una crescuda de Vox la fa apocalíptica. Jo simpatitze amb la CHA i fa temps que hi col·labore. Primer, per la llengua; després, per la llengua i pel medi ambient, perquè em preocupa el canvi climàtic i els projectes de grans centrals eòliques al Matarranya; i ara per la llengua, el medi ambient i la democràcia. És a dir, hem anat cada dia pitjor. Ja no només hem de defensar la llengua, sinó també aquest sistema que hem construït i que sembla que trontolla. Si volem aturar Trump i aquesta mena de gent, hem de començar per casa nostra.

—Amb l’arribada de l’extrema dreta al govern a la darrera legislatura, la situació tant del català com de l’aragonès ha empitjorat. Les partides pressupostàries destinades a la promoció de les llengües pròpies s’han congelat o reduït i, fins i tot, hem vist el president Azcón negant que a l’Aragó s’hi parli català. D’on ve aquesta agressivitat contra les llengües pròpies de l’Aragó?
—És agressivitat i també negacionisme. La base és que a l’Aragó no s’ha acabat de forjar mai una consciència lingüística, que normalment existeix als territoris on hi ha llengües minoritzades. En algun moment hem estat a punt, però no s’ha acabat d’aconseguir mai del tot. Hem estat intermitents. Hem avançat amb certs governs, després hem retrocedit… El problema és que cada vegada que retrocedim és més difícil de remuntar. Hi ha gent que simplement entén que a l’Aragó es parla castellà, que és la llengua d’Espanya, i encara no ha superat aquesta idea. Segurament, no ha llegit la història de l’Aragó, ni l’estatut…

—Hi ha un component d’anticatalanisme?
—Crec que és simplista dir que és per anticatalanisme. Crec que és la punta de l’iceberg. En el fons, la base és la idea d’estat que va implantar Felip V d’una Espanya amb una sola llengua, que encara avui és defensada per una determinada ideologia. En qualsevol cas, l’anticatalanisme jo l’he viscut sempre. Sóc valenciana, per tant, des que tinc ús de raó. I aquí a l’Aragó ja fa molts anys que existeix, malgrat que alguns diuen que el procés d’independència l’ha fet augmentar. Però un exemple molt clar que mostra per què no és un factor decisiu és que a l’Aragó tenim tres llengües, i les dues històriques són el català i l’aragonès. I l’aragonès, que a més té un nom molt clar i identificatiu, també pateix i també ha rebut els atacs de PP i Vox. Per tant, pense que el problema ve de l’arrel.

—Creieu que aquesta manca de consciència lingüística fa que atacar les llengües pròpies doni vots?
—Sí, és clar. La llengua està instrumentalitzada. Vox en parla clarament en el seu programa. Negacionisme i segregacionisme. No reconeixen els dictàmens de la ciència i de la lingüística i neguen la unitat de la llengua. I pel que fa a la manca de consciència lingüística és perquè no s’ha explicat mai d’una manera clara: tu parles català perquè ets aragonès. Això no s’ha explicat. No s’explica a les escoles, no s’explica als llibres. Aleshores, encara sort que, gràcies a la gent, al seu sentit comú i a la seua voluntat d’informar-se, es manté la llengua. Però de la mateixa manera que dic això, puc dir que no hi ha un rebuig generalitzat contra les llengües. Aquest problema no existeix entre la gent. No cal ser lingüista per a veure que ens entenem amb la gent de Barcelona, de València, de Mallorca, de Perpinyà o d’Andorra. Tothom ho sap.

—Però sí que hi ha gent que fa servir aquest discurs de confrontació.
—És gent puntual, però que té poder als mitjans. A més, és un discurs molt fàcil de vendre. I quan crides, és molt fàcil que s’escampe. En canvi, la gent que cada dia prepara activitats o que escolaritzen els seus fills en centres que fan projectes lingüístics potser no es veu tant. I prova d’això és la normalitat amb què la gent de la Franja viu la llengua materna a les escoles. L’alumnat majoritàriament cursa l’assignatura voluntària de català, amb tota normalitat. El problema és que si això no ho promous al govern i queda en mans dels claustres, doncs les famílies depenen d’una direcció de centre concreta. Però quan l’assignatura s’ofereix en les mateixes condicions que la resta, l’alumnat s’hi apunta majoritàriament.

—Com qualificaríeu la implantació del català a l’ensenyament aragonès?
—És molt limitada. S’hauria de millorar, evidentment. Aquest curs fa quaranta anys que s’implanta i, des d’aleshores, si bé és cert que s’han anat fent passes menudes, sempre hem estat dins del marc que es va aconseguir, que és una situació intermèdia entre tenir una sola llengua i ser bilingüe. Llavors, es fan malabarismes. Hi ha instituts on, si vols cursar català, et quedes sense poder fer servir el transport escolar, perquè no quadren els horaris; i altres que pots fer set o vuit hores de les vint setmanals en català. I aquests centres, si abans tenien poc suport, ara no en tenen gens.

—Fa unes quantes setmanes, la Universitat de Lleida va publicar un estudi que apuntava que les xarxes socials contribueixen decididament a desplaçar el català a la Franja. Heu notat aquest retrocés?
—El català, a més de no ser una llengua hegemònica, és una llengua minoritzada a l’Aragó. I no tenim un govern fort que la protegisca, com protegeix altres coses. Fins fa pocs anys, la llengua es mantenia molt viva i érem un dels territoris on es parlava més de tot el domini lingüístic català, però ara ja no és així perquè aquelles circumstàncies han canviat. Ara tenim una demografia molt diversa, ha arribat molta immigració, que benvinguda siga, i també patim els efectes de la globalització i les xarxes. Les comunicacions ja no són amb el veí, no són en cercles petits, sinó que són globals. Per tant, si en llocs on la llengua està molt protegida, com ara Catalunya, ja sabem la situació que hi ha, doncs imagina’t nosaltres. Per exemple, les meues filles, que tenen catorze i disset anys, hi ha un abisme en l’ús de la llengua que fan. Ja no parlem de diglòssia, sinó de substitució.

—Quines mesures proposa la CHA per a provar de revertir aquesta situació?
—La primera cosa que cal fer és recuperar-nos d’aquests dos anys i mig de retrocessos. Recuperar la dinàmica que duia la Direcció General de Política Lingüística i que l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua recupere impuls. Després, recuperar el suport als projectes de les escoles, recuperar l’acompanyament als centres perquè desenvolupen l’assignatura en les millors condicions possibles, recuperar el seminari de professors de català, continuar creant materials, reforçar la web de llengües, que era una estructura fantàstica com a repositori d’informació, de notícies i també de divulgació… I recuperar la llei de llengües de l’Aragó, que ens possibilita de fer servir la llengua als ajuntaments. I tot això sempre mirant cap a una estructura tan pròxima com siga possible a aconseguir-ne la cooficialitat, que soluciona tots els problemes legals.

—Revisant programes electorals, ni PP ni PSOE presenten cap proposta cap relacionada amb la llengua. Us sorprèn?
—Sí, en el cas dels socialistes, és la seua pràctica. En el cas del PP sorprèn perquè el que acaben de fer en l’anterior legislatura que han governat és anar en detriment de les llengües. De manera que hem de llegir aquesta manca de propostes com un moviment en detriment de les llengües. Però bé, altres vegades s’han presentat amb programes obertament contra les llengües pròpies. Per tant, intente fer-ne una lectura positiva. És tan evident que parlem català que no es poden presentar com un partit modern i europeu i anar en contra de la ciència. Però en tot cas, qualsevol no actuació és una actuació en negatiu.

—En canvi, Terol-Aragó Existeix fa una campanya molt directa sobre la qüestió lingüística.
—Sí, com a integrant de l’Associació Cultural del Matarranya, jo celebre que haja aparegut aquest petit horitzó. És un partit transversal i sabem que hi ha gent allà dins que hi és totalment contrària. Per tant, els que hi estan a favor han estat valents de manifestar-se. És cert que aquest suport no apareix en el programa electoral i que aquests anys que han ocupat espais de govern no han fet absolutament res, però necessitem tothom qui pense que la llengua s’ha de mantenir. Crec que és una mostra del que et comentava abans, que no hi ha cap conflicte lingüístic i que s’ha assumit amb naturalitat que parlem català. I això és gràcies a molta i molta gent que durant molts anys ha treballat per la llengua. La llengua és una cosa que l’hem de protegir entre tots, hem d’anar tots a una. En aquest cas, he pres partit per la Chunta, perquè és el que ho ha dit sempre més clarament i ho ha demostrat quan ha governat.

—Què en penseu, del viratge a la dreta que ha fet el PSOE en la qüestió lingüística?
—Darrerament, el PSOE no s’ha compromés gens i, a més, Javier Lambán va fer una campanya d’anticatalanisme insultant, sense pensar que també era representant d’uns aragonesos que parlàvem i parlem català. Nosaltres no enteníem res. Eren insults innecessaris. Era una qüestió gairebé personal. Després, quan parlem amb els partits a escala local i comarcal, la situació és ben diferent. Al territori, hi pot haver veus discrepants, que criden molt, però si les comptes veus que són poques. Tothom és conscient de tot allò que ha passat fins ara, però vull pensar en el futur. Pense que és la darrera oportunitat que tenim per a actuar, contra el procés de substitució lingüística que patim i l’auge reaccionari arreu del món. Per això fais costat a un partit que dóna suport a les llengües de l’Aragó, amb un candidat –Jorge Pueyo– que també va guanyar el premi Franja: Llengua i Territori  pel programa Escampar la boira, que va ser el primer de la història de la televisió pública aragonesa fet en català i aragonès.

—A diferència de les darreres eleccions al congrés espanyol, en aquest cas la Chunta no es presenta juntament amb Sumar. Per què?
—Pense que és en l’esperit de tots que hem d’anar units i així s’ha vist al congrés. Però aquestes eleccions han estat sobrevingudes i no hi ha hagut temps d’organitzar-se. A més, la resta de partits són d’àmbit estatal i també depenen de les decisions que es fan des de fora. Realment, les barreres que s’han posat han arribat des de Madrid.

Source: La Franja de Ponent és la frontera viva del nostre país – Editorial de Vicent Partal

Source: IV CERTAMEN RELATOS CORTOS – Ayuntamiento de Fabara

Source: L’Ajuntament de Mequinensa aprova la compra del Castell en el pressupost de 2026 – Lo Pregó de la Franja

Source: Les eleccions d’Aragó, a examen (I): Què ha passat, amb el català, esta legislatura? – Lo Pregó de la Franja

La llengua és un tema que sol passar desapercebut abans d’unes eleccions aragoneses, però que al llarg d’esta legislatura ha estat molt present. Ací en fem un repàs.

Esta legislatura ha estat més curta de l’habitual, i ara tornen a convocar als franjolins a unes eleccions aragoneses, separades de les locals, que és la novetat d’esta ocasió. Però no ha estat per voluntat de diferenciar-se i parèixer una comunitat històrica –ja fa anys que se podia haver fet així i no s’ha fet–, sinó que se deu a l’incendi originat a la política estatal. Pur mercadeig polític; a veure si poden governar sense la ultradreta i les seues polítiques populistes, moltes vegades faltades de raó per a afavorir a la gent de dalt.

Però bé, se’ns ha demanat votar i crec que és molt sa saber què volen fer els polítics aragonesos i com mos repercutirà, com a franjolins i com a ciutadans que pertanyem administrativament a esta comunitat autònoma. Una molt bona eina per veure-ho és llegir els programes electorals, escoltar les seues compareixences o preguntar directament als mateixos representants polítics.

La nostra anàlisi la centrarem en no massa aspectes. En realitat, només en un, ja que mos parlaran d’habitatge, d’indústria o dels centres de dades… Però ací ens preocupa un tema que sol passar desapercebut, però pel que acabem eixint escaldant d’una banda i d’una altra: la nostra llengua, el català.

Abans, caldria recordar el context del que ha estat la legislatura, però, com volem rememorar massa el que han estat estos darrers dos anys i mig, intentaré ser breu, ja que no tinc esme de fer una anàlisi en profunditat de la política aragonesa.

Partim de què el Partit Popular d’Aragó va guanyar les eleccions, però, com sabem, la Comunitat Autònoma no ha sigut mai de majories absolutes, així que van haver de pactar en Vox per entrar al Govern i incorporar al PAR en algunes direccions generals (des del 86, amb Hipólito Gómez de las Roces, fa que són al govern d’Aragó en alguna fórmula dispar, la majoria sent part de l’equip de Govern, presidint-lo o com ara, en direccions generals). Després van pactar arribar a acords puntuals en Teruel-Aragón Existe i, un any més tardi, es va rompre la coalició PP-Vox per disparitats en el repartiment de menors no acompanyats, com va passar a tot l’Estat en altres governs autonòmics.

Azcón: “A Aragó no es parla català”

Entre juliol de 2023 i juliol de 2024, alguns dels acords d’esta coalició de dretes van ser eliminar la Direcció General de Política Lingüística, esborrar les subvencions a associacions culturals i lingüístiques –com ASCUMA– i tornar a revisar la Llei de Llengües per treure qualsevol referència al català o l’aragonès normalitzat.

A començaments de 2024, Azcón anunciava, per tapar que no estava fent la seua feina, que eliminarien el català perquè “a Aragó no s’hi parla”. I VOX es vanagloriava que retirarien l’ensenyament del català a les escoles. Això va remoure el vesper a la Franja i es van tornar a reunir els polítics franjolins a Mequinensa per manifestar-se en contra. De mentre, a alguns polítics com l’alcaldessa de Tamarit, començaven a donar suport, sense massa gràcia, a entitats secessionistes lingüístiques, com la FACAO, i feien rebifar altres entitats de caràcter més “progressista” que ho volen englobar tot com a aragonès.

Així, el Govern PP-Vox va començar a enfonsar-se quan començaven a hi haure mocions en contra de les seues propostes. A Mequinensa, el regidor del PP va votar amb els altres grups amb els altres grups a favor de mantenir el català i, a altres ajuntaments i comarques franjolines, el PP s’abstenia o votava a favor d’estes mocions. Això demostra, de nou, que Saragossa i la Franja no són el mateix.

Després que Vox els hi retirés el suport, el PP va canviar de posició i van votar en contra de les mocions de l’ultradreta sobre el català, i fins i tot Azcón va dir que no el retirarie de l’escola “perquè és el que les famílies volen”.

El 2025, va tornar a alçar la veu Azcón per dir que a la Franja no es parlava català, ni es deia Franja i perquè era una imposició catalana. Tot això, en un acte de ‘La Vanguardia’ a Barcelonaon va dir que a “Fraga hablan fragatí con normalidad, y en Mallén hablan maellano con normalidad”.

Fora d’això, poca cosa més, ja que encara que no han fet res per les llengües que sobre el paper han de protegir i mantindre, més enllà de retirar la dotació a l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, que sí que s’ha mantingut com a institució.

Programa del MAGAZIN del dissabte 7 de febrer de 2026.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos en directe per internet anant a (google/la veu del baix matarranya). Tel. 976 635 263—616 094 447. El programa es repeteix el diumenge a les 9 hores. Els podcasts dels últims programes estan penjats a la nostra pàgina d’internet.
11- 11:55.- Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia)/ El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Efemèrides/ Frases interessants/ Notícies locals i nacionals.
11:55-12:30.- ÀGORA.- “LA CENSURA”. Luis Valén, Ramón Arbona, Neus Valls, Joaquín Meseguer, Eduardo Satué i Elías Satué.
12:30- 12:40- Apuntes de salud. Eduardo Satué
12:40-12:55.- Actualitat agrària. Alberto Balaguer.
12:55 -13:10.- Esports. Jose Manuel Pelegrín, Ramón Oliver.
13:10- 13:25.- Refranys per entendre la vida. Bienvenido Giménez
13:25- 13:40.- Retalls d’història. Paco Doménech, historiador.
13:40: 14.- Entrevista a JÈSSICA ESTERUELAS PEIG, de Vins del Mesies a Vilalba dels Arcs.
Celler familiar ecològic a la Terra Alta. Dóna a conèixer els seus vins fent una cata de manera diferent : fent un escape room!!
Participants.- Neus Valls, Ramón Arbona, Luis Valén, Joaquín Meseguer, Eduardo Satué, Alberto Balaguer, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Bienvenido Giménez, Paco Doménech, Jèssica Esteruela Peig, Marcos Calleja i Elías Satué.

—
Heu rebut aquest missatge perquè esteu subscrit al grup “La Franja” de Google Groups.
Per cancel·lar la subscripció a aquest grup i deixar de rebre els seus missatges, envieu un correu electrònic a franja+unsubscribe@googlegroups.com.
Per veure aquest debat, ves a https://groups.google.com/d/msgid/franja/jFqP32xd3Tg0uLJ2YjaTeBnbYWm5fc9L8Ejrmk2yzew%40pregodelafranja.cat.

Source: Caspe exige que se mejore la línea de tren Zaragoza-Tarragona, que pasa por la localidad

Source: El Matarraña aspira a consolidarse como un destino de interior de referencia en España

Source: (3) Aragón Existe a X: “Aragón Existe defendé as nuestras luengas, como l’aragonés. Sin reblar En Aragó parlem catalá i ens sentim molt, molt aragonesos. Nuestras 3 lenguas👅es una riqueza y un patrimonio tan aragonés como la jota o los trajes tradicionale

Source: (1) Museus de Mequinensa a X: “🎉 Jessica i Hortensia Castelló reben el Bastó de Comandament com a representants de Sant Blas i Santa Àgueda, donant inici a les #Festes d’Hivern de #Mequinensa. S’ha anunciat també una inversió per a fer realitat el #Museu

Source: Javier Carbó, Pilar Martín, Jorge Rodríguez, Pepa Nogués y Eduardo Alcutén encabezarán la candidatura de CHA por las comarcas turolenses para el 8-F – Chunta Aragonesista.

Source: Entrevista a Lluís Rajadell sobre la gelada de 1956 – Matarranya al dia – Podcast on iVoox

Source: El PP exprime en Aragón el discurso del agravio frente a Cataluña | Elecciones en Aragón 8-F | EL PAÍS

Azcón recrudece sus mensajes contra la Generalitat, que abarcan financiación, trenes y patrimonio, explotando unos recelos con arraigo histórico

Escondido ya el sol de la tarde, el frío no se anda con chiquitas junto al monasterio de Santa María, a las afueras de Villanueva de Sijena, un pueblito de unos 340 habitantes en la comarca de Los Monegros, en Huesca. Sin embargo, Alfonso Salillas, de 65 años, no se inmuta ante la rasca. Y lo que parece mantenerlo caliente, más que la chaqueta forrada de borreguillo, es la pasión con la que defiende el regreso a Aragón de las pinturas de Sijena, un tesoro artístico local actualmente expuesto en el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Tras un incendio en el convento atribuido a milicianos y que dejó las pinturas a la intemperie en 1936, un historiador catalán, Josep Gudiol, las arrancó de sus paredes con la técnica del strappo, separando solo la capa superficial, y las trasladó a Barcelona. Para los defensores de la operación, las salvó. Para los detractores, privó a Aragón de una joya de su patrimonio. 90 años después, allí siguen las pinturas, en la capital catalana, para indignación de Salillas, que lleva tres décadas embarcado en un empeño: traerlas de vuelta a Aragón.

Impulsor de un litigio para recuperar las pinturas que empieza en 1996, siendo alcalde por el Partido Aragonés (PAR), Salillas logró un triunfo en mayo de 2025 cuando el Tribunal Supremo estableció que debían regresar a Sijena. Pero ha pasado más de medio año y las obras aún no han vuelto. Y Salillas cree que la Generalitat, que alega que es imposible devolverlas todas sin dañarlas debido a su fragilidad, en realidad busca excusas para demorar la ejecución del fallo. El exalcalde no lo oculta: no se fía ni un pelo de la comunidad vecina. No solo por las pinturas, añade, sino por un histórico rosario de cuentas pendientes entre Aragón y Cataluña, que Salillas repasa en una narración atravesada por una palabra clave: “agravio”.

Esa idea que aparece varias veces en los labios de Salillas, la del agravio supuestamente infligido por Cataluña, es fácil de encontrar en la conversación popular en Aragón. Y más aún en la campaña de las elecciones del 8 de febrero, sobre todo cuando toma la palabra el presidente y candidato por el PP, Jorge Azcón, que exprime cada ocasión de presentar al vecino oriental como el villano de la función. ¿Con qué temas? Por ejemplo, con las citadas pinturas románicas, cuyo regreso a Sijena es para Azcón una prioridad “por mucho que pataleen en Cataluña”. Pero también con los trenes, tan tristemente de actualidad.

El viernes, en el arranque de la campaña, Azcón se las ingenió para mezclar un ataque al ministro de Transportes, Óscar Puente, usando como ariete el accidente de Adamuz (Córdoba), con la denuncia de un supuesto trato de favor a Cataluña, a pesar de que en estos días de caos en Rodalies no parece fácil vender la idea de que es una comunidad privilegiada en el apartado ferroviario. Dio igual. Azcón estableció un contraste entre lo que a su juicio fue una “inmediata” atención del Gobierno a las “exigencias” de los “independentistas catalanes”, planteadas tras la muerte de un maquinista de Rodalies que chocó contra un muro derrumbado, y el supuesto desinterés ministerial por abordar “un plan de mantenimiento” de la vía entre Zaragoza y Madrid.

La improvisación del Ministerio de Transportes es inaceptable.

Exigimos a Óscar Puente que, de forma inmediata, presente un plan de inspección y mantenimiento de las vías que afectan al trayecto entre Zaragoza y Madrid. pic.twitter.com/5QT7Jb4Byq

— Jorge Azcón (@Jorge_Azcon) January 23, 2026

No obstante, la percha más usada para colgar el mensaje del agravio es la reforma de la financiación autonómica acordada por el Gobierno y ERC. Es “un insulto”, es “vergonzoso”, es “una traición”, ha declarado Azcón en tres mensajes este mes. Ahí el martilleo del PP es diario. No es casual que su líder, Alberto Núñez Feijóo, eligiera Zaragoza para firmar el 18 de enero una declaración de sus barones contra el “cupo separatista”. Ni tampoco que Azcón convirtiera la financiación en su tema estrella del debate cara a cara del lunes contra la candidata socialista, Pilar Alegría, de la que dijo que había sido enviada por Pedro Sánchez a Aragón para que “se siga humillando ante los independentistas catalanes”.

Arraigo histórico

Agravio, humillación, insulto, vergüenza, traición: ese es el campo semántico del discurso sobre Cataluña del PP de Aragón. Todo este énfasis no es gratuito, analiza el profesor de Sociología de la Universidad de Zaragoza David Pac. “El anticatalanismo siempre ha funcionado, porque moviliza sentimientos arraigados en parte de la sociedad aragonesa. A Azcón, el acuerdo de financiación autonómica a las puertas de la campaña le ha venido de vicio”, desarrolla. Coincide Alberto Sabio, catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad de Zaragoza, que detecta un “anticatalanismo electoralista”, sobre todo en el PP, que apela a una “visceralidad” que el procés ha exacerbado, pero que tiene su origen en episodios históricos anteriores.

¿Qué episodios? Sabio selecciona algunos, aclarando que no es un listado exhaustivo. A finales del siglo XIX y principios del XX, cuenta, la reducción de la compra de cereal de Cataluña a Aragón, cuando la navegación a vapor empezó a permitir importaciones de países lejanos con producción más barata, fue un duro golpe a la economía aragonesa, dando origen a un proceso de emigración masiva que tuvo como principal destino precisamente Cataluña. Entre 1880 y 1980, más de medio millón de aragoneses emigraron “a las tierras al este”, como cantaba José Antonio Labordeta. Esta visión de Cataluña como un mercado hermano que falló a Aragón en un momento clave, escribiendo las primeras líneas de una historia de despoblación y atraso, ha dejado su huella en el imaginario popular, explica Sabio.

Sigue el historiador: “La propia Transición en Aragón estuvo muy marcada por las grandes manifestaciones contra el trasvase de agua del Ebro a Cataluña, y también ha sido fuente de discordia la transferencia masiva de energía de los saltos de agua del Pirineo a la industria catalana, en vez de al desarrollo económico endógeno. Factores así han ido conformando un recelo que es aprovechable políticamente”.

Coordinador de Tejidos de vecindad, un proyecto de análisis de los lazos que unen a Aragón y Cataluña, Sabio cree que a estos condicionantes “hay que sumarles gestos simbólicos del nacionalismo catalán que han sido percibidos como agravios o amenazas”, entre los que cita “llamar Corona Catalano-Aragonesa o incluso Corona Catalana a la Corona de Aragón”, “deslizar la idea de que los técnicos aragoneses no son capaces de cuidar de las pinturas de Sijena” o haber difundido “mapas que incluyen en Cataluña las zonas de la Franja aragonesa donde se habla catalán”. Pueden parecer asuntos menores, señala, pero afirma que tienen potencia “simbólica”.

Igualmente lamentable ve Sabio la respuesta de la derecha aragonesa, en especial la negación de la presencia del catalán en la zona de la Franja, limítrofe con Cataluña, dándole nombres como xapurreao, fragatí o lapao. Todo por no decir “catalán”, término que sí aparece en una ley aprobada en 2016, durante la etapa del socialista Javier Lambán, que lo reconoce como una de las lenguas de Aragón, aunque sin oficialidad.

Sin los conocimientos de sociología que tiene David Pac ni de historia que tiene Alberto Sabio, el comercial de automóviles zaragozano Raúl G. Domínguez, de 33 años, también cree que el anticatalanismo es un negocio políticamente rentable en Aragón. Mientras remueve un café en un bar de la estación de Sants de Barcelona, donde ha ido por trabajo para un par de días, comparte una reflexión a media voz, no sea que llegue a algún oído susceptible: “A los políticos les viene perfecto este pique. ¡Y no solo a los nuestros, también a los nacionalistas de Cataluña!”.

– Pero entonces, ¿ese “pique” es artificial, inducido por la política, o los políticos solo tratan de adaptarse a algo que que ya existe en la sociedad?

– Mitad y mitad —responde–. Existe, y lo aprovechan. En Aragón muchos sienten que [en Cataluña] nos miran por encima del hombro. Y ellos creen que los envidiamos. Pero no. Es un pique tonto, créeme. Compartimos familia y amigos y vivimos los unos de los otros.

Recelo y dependencia

Hay algo paradójico en la relación catalano-aragonesa. Por un lado, existe esa interconexión económica de la que habla Domínguez, con origen en la industria textil de la Edad Media y el histórico comercio fluvial por el Ebro. Según un informe del Gobierno de Aragón de 2025, Cataluña es el mercado al que la comunidad más compra (10.585 millones en un año) y al que más vende (7.684 millones). Por otro, existe ese continuo rifirrafe político, que Azcón ha llevado a cotas altas, pero que no ha inventado el actual presidente, ni es exclusivo del PP.

Durante su etapa en la presidencia, de 2015 a 2023, el socialista Javier Lambán, mientras marcaba distancias con la derecha en el terreno lingüístico, se convirtió en una de las voces más duras del PSOE no solo contra el procés, sino contra la “estupidez histórica” que a su juicio lo inspiraba, contra la “soberbia” de sus promotores y contra el “agravio” que suponía para Aragón, todo en sus propias palabras. Los comentarios subidos de tono sobre Cataluña se convirtieron en el camino más corto de Lambán hasta los telediarios nacionales. Ya naufragado el procés, la candidatura conjunta para organizar entre ambas comunidades los Juegos Olímpicos de Invierno de 2030 debía servir para rebajar tensiones, pero Lambán acabó rompiendo, alegando que Aragón era peor tratada que Cataluña. Otra vez, el clásico diagnóstico del lado aragonés: agravio.

Carmen Lumbierres, profesora de Ciencias Políticas de la UNED, cree que el recelo hacia Cataluña, o más bien hacia el nacionalismo que es percibido como dominante en Cataluña, ha crecido por dos canales conectados entre sí. Por un lado, por el auge del independentismo durante el procés y su capacidad posterior de obtener cesiones del Gobierno. Por otro, por la dinámica de confrontación de Lambán primero y de Azcón después, que han tratado de conectar con ese recelo popular y al mismo tiempo lo han cebado, amplía Lumbierres, que recuerda un “ambiente” de exaltación españolista en Zaragoza durante el apogeo del procés que “nunca había visto antes”. “Aunque hay muchos lazos entre Aragón y Cataluña, algo de aquello ha quedado impregnado y ahora Azcón le saca partido”, afirma.

El “ambiente” al que alude Lumbierres deja huellas en las encuestas. Entre mayo de 2023 y octubre de 2024, las dos últimas veces que el CIS ha preguntado por las formas de organización del Estado preferidas, las opciones centralistas —un modelo sin autonomías o con las competencias autonómicas recortadas— han crecido en Aragón del 37,1% al 44,9%, subida más marcada que en el conjunto del país, aun partiendo de un punto más alto.

Evolución del centralismo

En % may-23 oct-24

España

32,8%

38,9%

Aragón

37,1%

44,9%

Fuente: CIS.EL PAÍS

Es difícil saber si ese desplazamiento obedece a un endurecimiento de la mirada sobre Cataluña. Lo seguro, según el historiador Alberto Sabio, es que “cualquier anticatalanismo” pierde sentido si se analiza “la balanza comercial entre Aragón y Cataluña” y “toda la red de vinculaciones históricas” entre ambas comunidades. “Aunque solo sea por eso, aragoneses y catalanes necesitamos, al menos, conllevarnos, que diría Ortega y Gasset”, afirma.