Demà a les 18:30 presentarà el seu nou llibre #dAllàdAllà el nostre company Quim Gibert a la Biblioteca de Benavarri. #Ribagorça #LaFranjaViva #OrgullFranjolí #FemFranja pic.twitter.com/mMibQ2bnQC
— Moviment Franjolí (@movfranjoli) April 23, 2024
Source: Manifest en defensa del català a la Franja » Temps de Franja
// M. D. Gimeno Puyol
L’1 de febrer de 1984, un moment històric es va gestar al Castell de Mequinensa. 17 alcaldes de la Franja van estampar les seues signatures en una declaració que avui perdura com a símbol de la lluita pels drets lingüístics dels catalanoparlants aragonesos. Eren moments d’eufòria democràtica i d’empatia autonòmica en les diferències. Quatre dècades després, este 24 de febrer de 2024, l’Ajuntament de Mequinensa ha marcat l’aniversari en una jornada reivindicativa que també commemorava el Dia Internacional de la Llengua Materna.
Representants de diverses associacions culturals van debatre el text del manifest, coordinats pels regidors Darío Vidallet i Raquel Caballé. La sol·licitud de cooficialitat del català va ser una de les principals demandes, destacant-ne el paper com a llengua materna, pròpia i històrica a l’Aragó trilingüe; i es va consensuar la supressió del complement a la denominació “català d’Aragó”, considerat superflu i sense paral·lel en altres llengües. Una vintena d’associacions de la zona catalanoparlant hi van participar, entre les quals l’Associació Cultural del Matarranya, el Centre d’Estudis Ribagorçans, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, Iniciativa Cultural de la Franja, Fem Memòria, Gent del Matarranya, Clarió-Associació de Famílies en Defensa del Català, CSA l’Argilaga i “La Nit en Blanc” de Massalió, Associació Cultural i Gastronòmica La Barraca 2.0, Amics de Nonasp… Entre els activistes de l’aragonès hi havia Rolde de Estudios Aragoneses.
Més de tres-centes persones, entre les quals es trobaven càrrecs electes municipals i provincials, es van concentrar a continuació a la plaça de l’Ajuntament al voltant d’una pancarta trilingüe que proclamava: “Soy de Aragón, hablo castellano / Soc d’Aragó i parlo català / Soi d’Aragón, charro aragonés”. Esta afirmació era la resposta a les restriccions polítiques en matèria lingüística del nou Govern d’Aragó, que ha suprimit la Direcció General de Política Lingüística i les subvencions a les associacions culturals de les llengües minoritàries i que qüestiona la seua denominació científica. A la benvinguda de Antonio Sanjuán, l’alcalde de Mequinensa, va seguir la lectura del manifest: Teresa Ladrero, alcaldessa d’Ejea de los Caballeros i vicepresidenta de la Diputació Provincial de Saragossa, ho va fer en castellà; Raquel Caballé, filla de l’alcalde que va ser l’amfitrió mequinensà l’any 1984, en català; i José Manuel Latorre, diputat provincial i alcalde de La Almunia de Doña Godina, en aragonès. S’havia avisat tots els ajuntaments catalanoparlants, en un esforç organitzatiu notable; cal comentar que algunes corporacions conservadores van ignorar la invitació i no la van cursar als representants de l’oposició. Un grapat de vocables de Saidí (mullarero, calçotí, torretes…) exhibits en forma de minipancartes, les fotos espontànies dels manifestants davant del faristol oficial i les converses en vells amics dels pobles veïns van crear un ambient festiu en lo riu davant i un sol esplendorós, testimonis vibrants de la diversitat cultural i lingüística de la Franja. Molts dels assistents venien de la comarca del Baix Cinca, la presència de ribagorçans era nombrosa —i més, proporcionalment—, alguns van acudir del sud llunyà a l’Alt Matarranya i el Mesquí, però es va trobar a faltar la Llitera.
L’acte central commemoratiu, a les 12 h, va desbordar l’aforament de la Sala Goya. S’hi van llegir poemes de Desideri Lombarte i relats de Jesús Moncada per part de membres del grup de teatre La Garbinada, posant en valor la rica tradició literària de la regió. La projecció del documental “En el corazón de las lenguas de Aragón: los hablantes” va oferir testimonis emocionants de parlants de català i aragonès sobre la importància de protegir la seva llengua materna. La veu del professorat la van representar la mequinensana Maite Moret, de la Universitat de Saragossa, qui va recordar les evidències documentals i històriques que avalen l’existència de tres llengües a Aragó. I Mariví Basallo, cap del departament de Català de l’IES Baix Cinca, reivindicant lo dret dels alumnes a parlar i escriure la seua llengua pròpia.
Un col·loqui moderat per Míriam Riau —periodista de TV3 que conduïa l’acte, també mequinensana— va reunir tres dels alcaldes firmants de la declaració de 1984: Marcelino Iglesias, de Bonansa, José Albiac, de Nonasp, i Joaquín Pallarés, d’Areny. Les seues paraules tenien més de reflexió sobre la celebració històrica que sobre l’actualitat, perquè si en aquell moment van aconseguir incloure l’assignatura en català a l’ensenyament, ara continua sent d’elecció optativa i sense reconeixement al currículum, anomalia que ha ocasionat problemes enguany a l’Institut de Vall-de-roures. Iglesias, expresident d’Aragó —que va enllestir la Llei de Llengües tard i sense reconèixer l’oficialitat de les minoritàries—, va recordar oportunament que el govern conservador de Santiago Lanzuela va reconèixer el català i l’aragonès a la Llei del Patrimoni i a l’Estatut d’Aragó com llengües de la comunitat autònoma, en uns moments en què el PP pactava amb la CiU del president veí Jordi Pujol; però, amb dades de fa 40 anys, va afirmar que la Franja és la zona a on lo català està més viu, sense tenir en compte les greus circumstàncies actuals: trencament de la transmissió familiar de la llengua, efectes letals de la despoblació i la no integració lingüística dels immigrants.
L’esperit de la jornada, en definitiva, anava en sentit d’afirmació pròpia i de reclamació política, tal com va remarcar un emotiu discurs final de l’alcalde Antonio Sanjuán, recolzat a l’escenari pels representants de les associacions que van subscriure el manifest. Una excepcional actuació de la fragatina Júlia Cruz, acompanyada al teclat per Carla Azanuy, interpretant cançons pròpies i d’altres cantautors —Serrat, Llach, la Sílvia Cruz…—, va concloure en bellesa i sensibilitat un dia feliç d’una Franja que aspira a preservar la llengua i cultura heretades. Caldrà fer una nova Declaració de Mequinensa?
Source: Veïns de la Franja, sense conveni sanitari Catalunya-Aragó des de fa 4 anys: així els afecta
Un conveni de col·laboració entre Catalunya i Aragó regula des del 2005 l’atenció sanitària dels habitants d’una vuitantena de municipis limítrofs, 35 dels quals són a Catalunya i 46 a l’Aragó.
TV3 ha pogut saber que tant aquest com un altre conveni per atendre urgències i emergències a les zones limítrofes estan caducats.
Malgrat que l’atenció sanitària es manté i està garantida, les queixes es multipliquen a la Terreta, una subcomarca del Pallars Jussà on viuen 150 persones en vuit nuclis habitats.
Per proximitat, reben atenció primària, continuada i urgent, a l’EAP Benavarri, a l’Aragó, i els problemes sorgeixen quan s’han de desplaçar per rebre atenció especialitzada o als hospitals.
Salut assegura que les dues comunitats treballen en un nou conveni per al primer semestre d’aquest any, però el cas és que ara mateix els habitants de la Franja no tenen cap document que els empari.
En Miquel Bernaus té 72 anys i viu al Pont d’Orrit, un poble adscrit a Tremp, al Pallars Jussà, però a 500 metres d’Areny de Noguera, a la Ribagorça aragonesa.
El 8 de desembre va caure per les escales i es va trencar el maluc. La seva dona, Mari Carme Mur, explica que el metge aragonès que el va atendre li va dir:
“‘L’enviaré al nostre hospital de referència, que és el de Barbastre’, i va venir l’ambulància de Benavarri i ens van baixar fins a l’hospital de Barbastre.”
A Barbastre el van operar, però quan havia de tornar a casa, el transport sanitari d’Aragó se’n va desentendre, i, segons explica Mur, quan va trucar a Catalunya:
“Em van dir que el transport valia 245 euros, jo no entenc com un pacient que cobra el que cobra el meu home es pot pagar una ambulància quan ho té tot comptat per arribar a final de mes.”
Al final no van pagar els 245 euros de l’ambulància, perquè van tornar a casa amb el fill, que els va anar a buscar en cotxe.
Dos convenis regulen la coordinació de recursos entre Catalunya i Aragó per garantir l’atenció sanitària a la vuitantena de municipis limítrofs.
Aquesta queixa, i la presentada per una veïna de Sopeira, a la Ribagorça aragonesa, van ser claus per descobrir que els convenis estan caducats.
La infermera del consultori i alcaldessa d’Areny de Noguera, Mireia Codina, explica que aquesta veïna de Sopeira va escriure a Justícia d’Aragó, l’equivalent al síndic de greuges, i per això van saber que el conveni ja no era vigent:
“Aquest conveni que crèiem que estava vigent, ha deixat d’estar-ho, i ningú ens ha informat de res. Nosaltres, aquí, al consultori d’Areny de Noguera, seguim tractant la gent igual, però els hospitals ja no funcionen com abans.”
El gerent de la Regió Sanitària de l’Alt Pirineu i Aran, Miquel Abrantes, ha confirmat a TV3 que el conveni marc està caducat des del 2020 malgrat que, a efectes pràctics, es continua aplicant.
Assegura que estan treballant amb la Conselleria d’Aragó per renovar-lo i actualitzar-lo “com més aviat millor“.
La Lídia Enbé viu amb la seva filla a Aulàs, un altre nucli de la Terreta. No han tingut mai metge ni pediatre de referència ni possibilitat d’escollir ambulatori.
Les han visitat a Tremp, a Benavarri i, fins i tot, a Tamarit de Llitera, a una hora i mitja de casa:
“Nosaltres pertanyem a Catalunya encara que estiguem aquí just a la Franja. El més proper i on més anem és al Pont de Suert, és Catalunya, allí hi ha un centre, per tant, el més lògic seria anar al Pont de Suert, però a mi mai m’ho han ofert, sempre he anat allà on m’han dit.”
Malgrat no tenir cap queixa formal sobre aquesta problemàtica, Miquel Abrantes diu:
“Si això passa i realment per proximitat tenen més a prop el Pont de Suert, haurem de reestructurar el flux, estem totalment oberts, i si és necessari ho farem, queda clar.”
Una altra assignatura pendent és que hospitals i professionals de tots dos costats comparteixin l’historial dels pacients de la Franja per evitar-los més maldecaps dels que ja tenen.
El Departament de Salut mostra total predisposició per trobar una solució malgrat que reconeix que això costarà més de solucionar, perquè els sistemes informàtics dels sistemes sanitaris de Catalunya i d’Aragó són diferents.
Un dels ramats de Pubill d’Areny, amb 1600 ovelles, passant en transhumància pel Pont de Suert. Han passat una temporada a la Vall de Boí i ara van cap a la Serra.
Tradicions que et cautiven. #ovelles #ovejas #brebis #sheep #Areny #valldeboi #PontdeSuert #AltaRibagorça pic.twitter.com/vu9ms5ZxG6— Porté-Estop (@PorteEstop) August 22, 2023
En el siguiente capítulo (pp. 51-66), Henri Boyer se aproxima a la situación del benasqués o patués: una variedad de aragonés ribagorzano hablada en el valle de Benasque y alrededores, en el extremo nororiental de Aragón, España. El reputado sociolingüista advierte de su alto grado de vulnerabilidad y su intensa situación de minor(iz)ación con respecto al castellano, a pesar de que el 60 % de la población local continúe utilizando el patués en su cotidianidad. No obstante, Boyer reconoce con interés que el patués está fuertemente patrimonializado en este enclave y sus hablantes lo celebran como una “authentique langue” (p. 54), tratando de involucrarse en su uso y conservación, mediante diversas acciones militantes. Este compromiso se evidencia en los discursos analizados, en los cuales los informantes dan testimonio de un ejercicio mayoritariamente colectivo de lealtad y de apego a su comunidad lingüística. El estudio de Boyer complementa, por tanto, la reflexión iniciada en el capítulo anterior sobre el peso importante que tienen, para la continuidad de una lengua, los microactos glotopolíticos de los hablantes y, en definitiva, las dinámicas alternativas a la sustitución lingüística que operan “de abajo hacia arriba”. Igualmente, el autor lanza un interrogante sobre el rol que puede ejercer en estos enclaves el turismo, como un posible aliado para el despertar del filón identitario y de
la normalización.
Más de la mitad de la población mundial vive ya en ciudades y es allí donde se concentra la mayor parte de actividad económica, cultural y social. Son las ciudades las que acogen por tanto la práctica totalidad de las sedes universitarias y los campus de formación superior, incluidas las Escuelas de Arquitectura. Con carácter general, la enseñanza en estos centros ha tomado como modelo de estudio exclusivo el hecho urbano, obviando el devenir del territorio en torno a las poblaciones de mayor tamaño. El objetivo principal de este curso, cuya matrícula está becada al 100%, es el de acercar a los estudiantes de arquitectura la realidad del medio rural a través del desarrollo de un taller in situ que se centrará en tres localidades de pequeño tamaño (Arén, Sopeira y Betesa, en la provincia de Huesca) y de sus territorios cercanos. A partir de un trabajo inicial de análisis de estos núcleos y sus territorios, se abordarán propuestas de intervención a distintas escalas, con consideraciones de carácter cultural, paisajístico, ecológico, etc.
Cuándo: 10-14 julio
Dónde: Arén (Huesca)
Horas/ECTS: 40 horas (0,5 ECTS)
MÁS INFORMACIÓN y VÍDEO EXPLICATIVO.
Síguenos en nuestra página web y redes sociales (Twitter, Instagram, Facebook y LinkedIn) para ir conociendo todos los cursos que ofertamos.
Source: Avança l’ocupació » Temps de Franja
// Artur Quintana i Font
La frontera lingüística de la llengua catalana al nostre país va ser establerta amb tot detall per en Joan Coromines en un article seu del 1959 sobre els noms dels municipis aragonesos de llengua catalana, i partint d’aquest estudi es va redactar l’avantprojecte de Llei de Llengües de 2001 —Aladrada n’ha difós el mapa, que també es pot consultar a la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó. Podria semblar que la qüestió era resolta. No ha estat així. Ja el 1997 en iniciar-se l’ensenyament optatiu de l’aragonès ho va ser no només a pobles de llengua aragonesa, ans també a pobles fronterers de llengua catalana, on corresponia ensenyar català i no pas aragonès. Les associacions d’estudi i foment de la llengua catalana al nostre país ho van denunciar i ho segueixen fent: debades. Cap reacció per part de l’administració, ni de la universitat, conselleria, la Direcció general de Política Lingüística, els inspectors, mestres, ajuntaments, partits polítics, etc., per a aturar aquest esguerro.
La presència d’escoles amb oferta de llengua aragonesa en escoles en territoris de llengua catalana continua sense aturador. Actualment hi ha ensenyament optatiu d’aragonès a totes les escoles de la Vall de l’Isàvena i a les localitats més ponentines de la Llitera. I tot porta a creure que aquest ensenyament continuarà estenent-se. Gran part de la ciutadania, ben endoctrinada des de sempre per l’esplendorosa catalanofòbia de tantes administracions i mitjans de comunicació del nostre país i estat, ja troba bé que no els amostren la seua llengua catalana, que l’ensenyament de l’aragonès és bo si serveix per a traure’s de damunt el santbenet del català. Tot plegat no s’atura pas a l’ensenyament, sinó que hom mira de convèncer-los que la llengua catalana que parlen no és tal, sinó aragonès.
Per acabar d’embolicar la troca el professor de la Universitat de Saragossa, en José Antonio Saura Rami, ha descobert una nova llengua romànica, que inclou tant la llengua aragonesa com la catalana que es parla a la Ribagorça, i que el professor anomena, com no podia ser altrament, ribagorçà. I la difon amb empenta, a través de la revista De Lingva Aragonensi,que dirigeix des del 2005, acomboiat pel bo i millor de la romanística, i amb altres mitjans i accions. L’estímul per a descobrir-la li va venir en observar la dificultat per a establir la frontera entre català i aragonès, resolta en l’avantprojecte del 2001 que més amunt he exposat, gràcies a l’establiment d’una zona de transició de l’aragonès al català —bàsicament a la Vall de l’Èssera i Baixa de l’Isàvena— i una altra de transició del català a l’aragonès —bàsicament a la Vall Alta i Mitjana de l’Isàvena— però que a en Saura a principis de mil·lenni no l’acabava de convèncer, tot i que encara l’any 2000 declarava sense reticències que «Sin embargo —y nada debe tenir ello de extraño [i jo (A.Q) em pregunto: perquè ho hauria de tenir?]—, el habla de esta población [Les Paüls d’Isàvena] no puede adscribirse a otra cosa que no sea el catalán occidental». La idea per a crear aqueixa nova llengua romànica en Saura la troba justificada en el Croissant, el territori fronterer entre l’occità i el francès on costa d’establir una frontera nítida entre aqueixes dues llengües —com segons en Saura passa la Ribagorça i altres indrets a l’hora d’establir la frontera entre aragonès i català. A la ciutadania afectada per aquesta nova llengua no sembla afectar-los gens, pels motius abans exposats, que ara els vulguen convèncer que la parlen —tant s’hi val anomenar-la aragonès o ribagorçà, el que convé és que no se’n diga català. No fa gaire en Saura ha convocat amb èxit de públic els catalanòfons de Lasquarri per anunciar-los aquesta bona nova del ribagorçà, de la qual ‘L’aragonés en a escuela’ n’ha fet bon ressò com podeu veure la imatge i text de sota. Al col·loqui d’enguany a Graus sobre lingüística en Saura i col·laboradors han tractat també del ribagorçà, i na Glòria Francino, del Consell de Redacció de Temps de Franja, que hi havia estat convidada, i que no comparteix l’ideari d’en Saura, no ho va tenir gens fàcil d’exposar el que ella sap sobre el català de Ribagorça.
Re, coses que passen.
Source: La Franja de Ponent: una singularitat que les urnes emmascaren
17.05.2023 – 21:40
El 28 de maig, els electors de la Franja de Ponent seran convocats a les urnes en una doble cita, en què coincidiran les eleccions municipals i les eleccions a les Corts d’Aragó.
Tot i no tenir institucions pròpies i trobar-se políticament disgregada –no s’hi presenta cap candidatura regionalista que n’abraci totes les comarques–, la Franja continua mantenint unes dinàmiques electorals pròpies, marcades per les seves particularitats lingüístiques i històriques, que la diferencien de l’Aragó i en fan aflorar els trets distintius.
Segons que explica a VilaWeb Natxo Sorolla, doctor en sociologia i professor de la Universitat de Saragossa, el comportament electoral de la Franja es pot segmentar en dos grans blocs: la part septentrional que sol decantar-se per opcions més progressistes i la meridional que tradicionalment ha tendit més cap al conservadorisme.
“A escala municipal el nom del candidat sempre és molt important, i evidentment cada elecció té la seva història. Però històricament observem la tendència del nord a votar més socialista que no al sud, on el vot s’ha dividit més entre el PP i el Partit Aragonès“, diu.
Aquesta divisió, de fet, es pot veure prou en els resultats de les darreres eleccions municipals a la Franja, l’any 2019: si bé a la majoria de municipis de Fraga en amunt es va imposar el PSOE, de la capital del Baix Cinca en avall va ser el PP qui va arreplegar més vots.
A Fraga, precisament, el PP és qui sembla més ben situat per a revalidar el triomf del 2019. Segons un sondatge publicat el 23 d’abril per l’Heraldo de Aragón, obtindrà un percentatge de vot semblant al del 2019, però passarà de tenir 8 regidors a un interval entre 9 i 10, suficient per a aconseguir la majoria absoluta en un ple de 17 regidors.
Aquesta hegemonia del PP s’explica, si més no en part, perquè diversos partits perillen de no arribar a la barrera del 5% i, en conseqüència, quedar sense representació al consistori. És el cas de formacions com ara Ciutadans (2,5%), el PAR (3,76%), Podem (4,1%) i Esquerra Unida (4,33%). Un cas a part és Vox, que amb una estimació d’un 4,85% li podria anar de pocs vots restar fora de la cambra o bé entrar-hi per primera vegada.
Les perspectives electorals de Vox a la Franja, de fet, ja van ser objecte de molta atenció en les eleccions municipals passades. Finalment, tanmateix, els temors que la ultradreta irrompés amb força als ajuntaments de les comarques catalanoparlants van resultar infundats: dels deu municipis més poblats de la Franja, no va aconseguir representació en cap.
En aquestes eleccions, Sorolla explica que la ultradreta ha tingut escasses candidatures a la Franja, la majoria de les quals integrades per cuneros, és a dir, persones de fora del municipi. De fet, hi ha comarques senceres –com ara el Matarranya– en què Vox no es presenta enlloc. “Vox ha presentat molt poques candidatures municipals, i les que ha presentat han tingut una repercussió molt minsa“, diu Sorolla. “Habitualment, els partits que es presenten a les municipals tenen molt arrelament al territori. No és el cas de Vox”, rebla.
Aquest 2023, el gran interrogant en les eleccions municipals pot ser Terol Existeix, la plataforma ciutadana esdevinguda partit que es consagrà com la sorpresa de les passades eleccions espanyoles, quan aconseguí un representant al congrés i dos al senat. Enguany, ha presentat candidatura en nombrosos municipis de la Franja, sobretot al sud. En eleccions anteriors havia estat el PAR qui havia fet d’alternativa al binomi PSOE-PP, però ara la formació es troba en un estat de disgregació que, tal com explica Sorolla, dificulta que pugui fer d’enllaç entre les institucions autonòmiques i les institucions locals per plantar cara als partits hegemònics.
Terol Existeix, en aquest context, és el més ben situat per a agafar el testimoni del PAR i obtenir bons resultats a la Franja a còpia de fer bandera de la reivindicació del món rural. “Vox –diu el sociòleg– no té aquest arrelament, i per tant no pot fer aquest paper.”
Tot i que la Franja tradicionalment ha destacat per un comportament electoral diferenciat de la resta de l’Aragó, el catalanisme generalment ha tingut moltes dificultats per a exercir una influència significativa en les eleccions. Això és, en part, el resultat de la fragmentació institucional i política del territori, que no disposa de cap òrgan de govern propi i que electoralment es divideix en tres demarcacions (Osca, Saragossa i Terol) que cobreixen una població de menys de 50.000 habitants.
Tot i aquests impediments, la Franja ha estat durant tots aquests anys testimoni de l’eclosió ocasional d’opcions polítiques de tarannà catalanista. Sorolla explica que Calaceit (Matarranya) va arribar a tenir un regidor d’ERC entre el 2007 i el 2015 que va acabar resultant clau per a la configuració de les majories al ple municipal. Un altre exemple és el de Pont de Montanyana, una petita vila de la Ribagorça en què Convergència Democràtica de la Franja va obtenir la majoria absoluta l’any 2011. La formació, de fet, derivava d’Alternativa Cívica, una altra candidatura de caràcter catalanista que per poc no va entrar a l’Ajuntament de Fraga (Baix Cinca) a les eleccions municipals del 2007.
Més recentment, a les eleccions europees del 2019, les candidatures independentistes –Junts per Catalunya i Ara Repúbliques– van obtenir 516 vots a la Franja, equivalent a un 2,17% del total. Ho explica a VilaWeb Marcel Pena, periodista del diari Naiz: “De votants catalanistes a la Franja n’hi ha pocs, i per tant queden diluïts en qualsevol opció política. Generalment, tendeixen a votar una opció d’esquerres, considerant per esquerres el PSOE, la Chunta, Podem i ara, fins i tot, Terol Existeix.” Sorolla hi coincideix: “Habitualment, el catalanisme no ha tingut un desenvolupament polític a la Franja, més enllà d’algun resultat ocasional.”
Darrerament, tanmateix, el paper del catalanisme en les eleccions a la Franja ha estat molt menys propositiu, i més aviat ha fet de blanc dels atacs polítics del president de l’Aragó, Javier Lambán, i bona part de l’arc parlamentari. Aquesta dinàmica fou especialment evident en les eleccions municipals del 2019, en un moment en què a l’Aragó encara coïa la polèmica pel trasllat de les obres de Sixena i, de manera més general, pels fets de la tardor del 2017.
“Aragó i Catalunya són veïns, i sempre hi ha hagut un veïnatge de confrontació, més que no pas de col·laboració, i això ha creat una base sociològica d’anticatalanisme“, explica Sorolla. “Alguns –afegeix– diuen que no existeix, però aquest ús polític de l’anticatalanisme sempre hi és: els últims anys, Lambán ha encarat frontalment la qüestió catalana i ha procurat posar-la constantment en primer pla.”
En un moment polític com l’actual, en què la letargia sembla haver-se assentat entre els principals representants de l’independentisme català, tot indica que l’anticatalanisme tindrà un rol més circumstancial en les eleccions d’enguany a la Franja. “Pot tenir-hi un paper? És previsible que no; si més no, no de la mateixa manera que els últims anys”, explica Sorolla. Així i tot, reconeix: “En temps electorals, les coses a vegades evolucionen de manera inesperada; és difícil fer pronòstics.”
Sigui com sigui, Pena aclareix que l’anticatalanisme, tradicionalment, ha funcionat com a arma de campanya a l’Aragó, però no pas a la Franja. “La Franja i l’Aragó són com dos mons diferents: allò que pot encendre espurnes a l’Aragó, a la Franja passa molt més desapercebut”, diu.
De teló de fons de les eleccions hi ha la qüestió de la llengua, que a la Franja es troba en una situació de desemparament institucional molt més agut que no pas en altres parts del país. La darrera enquesta d’usos lingüístics a la Franja, que data del 2014, constatà un trencament en la transmissió generacional el català, que, tot i ser la llengua predominant entre els més grans de 65 anys (68%) ha estat relegada a una posició clarament minoritària entre els joves de 15 anys a 29 (34%). Aquestes dades encaixen amb la caiguda del coneixement del català al territori, que en el període 2004-2014 va passar d’un 88% a un 80%.
Tot i els intents del govern del PP (2011-2015) de promoure el secessionisme lingüístic, tot imposant al català de la Franja la denominació de “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” (“LAPAO”), i retirant l’obligació dels representants de l’administració de respondre als ciutadans en català (o bé aragonès), les iniciatives polítiques locals han reeixit a augmentar la presència del català a les aules de la Franja durant aquestes darreres dècades.
Al curs 2021-2022, segons que detalla el filòleg Artur Quintana, 37 centres (amb un total de 1.447 alumnes implicats) participen en projectes lingüístics de llengua catalana. Això és tres vegades més gran que no en el curs 1984-1985, el primer en què s’oferí català a les escoles de la Franja. D’ençà del 2017, també dos municipis de la comarca del Baix Aragó (Calanda i Foz-Calanda) han demanat de poder oferir català a l’escola, tot i no pertànyer pròpiament a la Franja, però les autoritats educatives els ho han denegat repetidament.
Tot i aquest progrés, el català continua ocupant una posició precària a les escoles de la Franja. A banda de no oferir-se en totes les escoles (sobretot al nord-oest del territori, on sí que se sol oferir l’aragonès), l’ensenyament de la llengua sol limitar-se a classes setmanals optatives, una situació molt allunyada de la d’unes altres parts del país.
Més enllà d’iniciatives de caràcter municipal, la llengua continua sense tenir cap formació que la reivindiqui explícitament a la Franja. Sorolla explica que la Chunta Aragonesista és qui més s’ha significat a favor del català, tot i que sovint aquesta defensa s’ha emmarcat en una reivindicació del trilingüisme (aragonès, català i castellà) en què el català ha romàs com a baula feble.
Si el PAR, seguint els passos del PP, “ha fet de l’anticatalanisme una de les seves banderes”, el PSOE ha mantingut una certa ambivalència sobre la situació del català al territori, sense arribar mai a demanar-ne l’oficialització ni fer cap altra proposta que signifiqués alterar notablement la legislació lingüística vigent a l’Aragó. Sorolla, així i tot, remarca que els moviments del PSOE favorables al català han estat sempre obra de representants de la Franja, com ara Josep Anton Chauvell (batlle del Campell, a la comarca de la Llitera), no pas d’una direcció amb seu a Saragossa que en aquesta qüestió no ha tendit mai a mostrar més iniciativa que les altres formacions.
Pena hi coincideix. En aquestes eleccions, diu, el PSOE –i més formacions d’esquerres com Podem– s’ha manifestat nominalment a favor de la llengua, si bé amb certa ambivalència. “S’hi posicionen perquè toca, perquè són progressistes. Però res més, no es barallaran amb ningú pel català“, diu. I afegeix: “Els socialistes que han fet passos pel català ha estat sempre de la Franja, no pas del PSOE de Saragossa. És gent del territori, que per consciència ha dut aquestes accions a terme.”
Fins i tot els partits menys sospitosos d’abraçar cap causa catalanista, explica Pena, han tingut candidats sensibles a la causa del català. Un exemple és la batllessa socialista d’Albelda (Llitera), María Ángeles Roca, que en aquestes eleccions optarà a encapçalar el govern del municipi amb les sigles PAR. “Durant la campanya ha defensat el català amb normalitat tot i presentar-se pel PAR, un dels partits que s’ha manifestat contra el català amb més claredat i virulència”, explica. I acaba dient: “És una anècdota, però permet de veure fins a quin punt les coses funcionen de manera diferent a escala municipal. Els rols dels partits a Saragossa no tenen res a veure amb els que puguin tenir a la Franja.”
Source: Una asociación de yoga quiere recuperar el despoblado ribagorzano de Fet
El antiguo pueblo, muy alejado de núcleos habitados y con accesos complicados, se ajusta a las necesidades de la asociación, que buscaba un enclave aislado.
Las dependencias municipales de Viacamp y Litera acogerán este sábado la presentación del proyecto de recuperación de su despoblado de Fet que ha puesto en marcha la Asociación Yóguica Dharmahari Fet con la intención de crear en esta localidad ribagorzana ahora abandonada un espacio habitado de nuevo y dedicado a la promoción del yoga y de la vida saludable.
El maestro yogui Nikita Atmanada, impulsor de este proyecto, señala que la entidad promotora es una asociación sin ánimo de lucro que promueve la salud física y mental a través de prácticas bióticas, de permocultura, de bioconstrucción, terapias alternativas, herbología “y mucho más, en realidad”, y que ofrece la oportunidad a los demás de experimentar distintas formas de vivir.
Atmanada comenta que llevaba mucho tiempo buscando un espacio en el que crear una comunidad permanente, “y pienso que es el entorno de Fet el que me ha elegido para levantar este proyecto”. El antiguo pueblo, muy alejado de núcleos habitados y con accesos complicados, se ajustaba a las necesidades de la asociación que andaba tras un enclave aislado en el que profundizar en la práctica del yoga, para el que un sitio remoto como este es ideal”.
También tiene fácil acceso al agua y terreno para plantaciones hortelanas y de frutales, aspectos que eran imprescindibles para los promotores de este proyecto que aún se encuentra en estado embrionario. Según apunta Atmanada, consiste en la recuperación de una parte del caserío del pueblo -“intentaremos que se vaya haciendo de forma progresiva y que alcance a la mayoría de las casas”, recalca- para instalar una comunidad yóguica “que con el tiempo va a llegar a la autosuficiencia porque pretendemos producir nuestra comida, artículos de higiene o medicina herbológica a la vez que crear vías de financiación con nuestro trabajo”.
El eje del inicio de este proyecto es la creación de un centro terapéutico, otro para las prácticas de yoga y varias casas para acoger a los primeros residentes. “Luego –abunda su promotor- nos plantearemos la habilitación de distintos departamentos para permacultura, de manufactura de la comida ecológica que produciremos en nuestras huertas o de bioconstrucción para renovar el pueblo porque no vamos a utilizar hormigones y técnicas de construcción actuales sino que recuperaremos los modos ancestrales”.
El objetivo último es crear una pequeña comunidad fija y poder acoger a todas las personas que lo deseen, “sin importar su estatus social o económico”, para que conozcan y profundicen en las prácticas yóguicas . Atmanada es el principal financiador de la iniciativa y, aunque cuenta con algún apoyo puntual, está trabajando en la actualidad en la búsqueda de nuevos socios y voluntarios para sacar adelante este proyecto “en el que todo el mundo es bienvenido”.
Se accede a Fet desde Viacamp por una larga pista de tierra practicable con vehículos todoterreno. La localidad, que llegó a contar con más de 200 habitantes, alza su arruinado caserío sobre una alargado espolón rocoso que ahora se asoma a las aguas del embalse de Canelles, cuya construcción aceleró su abandono en la década de los sesenta del pasado siglo, ya que, aunque no afectó a ninguna de sus viviendas, sí anegó sus mejores tierras de cultivo
Como recuerda el escritor Cristian Laglera, es una localidad de historia más que milenaria ya que sus primeras citas están datadas en 1046 y 1067 mientras que su nombre parece provenir del término latino Faex, que puede traducirse como Peñascales, que describe muy bien su situación y entorno geográfico.
Source: Una molt bona notícia » Temps de Franja
// Redacció
Tot just fa uns dies de la publicació d’Entre la llegenda i la història. Contes de la Ribagorça d’en Jordi Moners i Sinyol, ben conegut entre nosaltres especialment pels seus estudis dels parlars i la literatura popular ribagorçanes. No ha estat gens planer el procés d’edició d’aquest llibre enllestit el 2009. En Jordi l’havia presentat a diverses editorials —al CERIB, IEA, IEBC, Universitat de Lleida i Pagès Editors—, que s’hi van mostrar prou interessats, però que finalment no el van publicar. Ara apareix, catorze anys desprès d’haver estat enllestit i quatre de la mort d’en Jordi, com a número 48 de la col·lecció «La Cullereta» de l’editorial Garsineu de Tremp. Són 40 capítols sobre literatura popular i història oral de Castigaleu, localitat ribagorçana de la Vall de l’Isàvena.
El text és escrit en dues variants de la llengua catalana: quan ho fa l’autor és en la seua, la del Prat de Llobregat, d’on en Jordi era fill, passada pel tamís de la llengua literària, i quan enraonen els personatges ribagorçans ho fan en la variant catalana de Castigaleu. Això fa que el llibre siga especialment adequat per a les escoles ribagorçanes, on l’alumnat trobarà textos tant en la seua variant com en la literària, i en podrà traure profitoses comparances. A les escoles de la Vall de l’Isàvena —Les Paüls, la Pobla i Lasquarri, si més no— no hi ha ensenyament optatiu de català, com correspondria, sinó d’aragonès, malgrat que aquesta darrera llengua no n’és pròpia ni històrica. Vist això, és molt recomanable que la DGPL, o qui corresponga, reparteixca exemplars del llibre a tots els alumnes de les escoles de la Vall catalana de l’Isàvena que així podrien tenir un mínim contacte amb llur llengua en l’escriptura. Al Temps de Franja paper de l’estiu en publicarem més dades.
Podeu consultar els articles que hem publicat sobre l’autor:
L’entrevista apareguda a Temps de Franja n. 137 (abril 2018).
L’obituari del 9 de desembre de 2019.
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.
