La Franja

Lo Pregó de la Franja’ ha vist la llum este 23 d’abril, coincidint amb la diada de Sant Jordi.

La Franja de Ponent ja té un nou mitjà de comunicació digital. Des d’este 23 d’abril està disponible ‘Lo Pregó de la Franja’ (pregodelafranja.cat), un portal web que informarà del dia a dia de les comarques de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya, combinat amb els articles d’opinió de nombrosos noms lligats al teixit social i cultural franjolí. I tot, en català.

L’iniciativa sorgeix de la necessitat de comptar amb un mitjà d’informació diària sobre les comarques de la Franja, sovint oblidada per mitjans catalans i aragonesos com a conseqüència de la seua situació perifèrica i el poc pes demogràfic que té. “Creguem que era el moment de crear una eina com ‘Lo Pregó de la Franja’. Els nostres llocs i veïns tenen tot el dret a estar informats i, a més, en la seua llengua”, explica Marcel Pena, un dels seus impulsors.

A més de Pena, també formen part del grup promotor de ‘Lo Pregó de la Franja’ Josep Mesalles, Jose Ramon Noguero i Àngel Soro, tots ells activistes culturals preocupats pel futur de la llengua a les seues comarques. Tot i això, no estaran sols en aquest projecte, ja que comptaran amb l’ajuda d’un bon grup de col·laboradors per tot el territori.

Alguns d’ells seran els encarregats d’aportar a ‘Lo Pregó de la Franja’ el seu punt de vista sobre l’actualitat franjolina a través d’articles d’opinió a la secció ‘L’Altaveu’. Entre ells, trobem l’incansable Francesc Ricart, el mestre i investigador Quim Gibert o el geògraf i escriptor Joaquim Torrent, entre d’altres.

‘Lo Pregó de la Franja’ també comptarà amb informació diària sobre les nostres comarques, que completarà amb reportatges i entrevistes. A més del seu web, este nou mitjà compta amb pàgines a les xarxes socials Facebook i X.

Source: Neix Lo Pregó de la Franja, un digital en català per donar veu a les comarques de la zona

Source: Una médico se refugia en una sala y salta por la ventana para evitar una agresión en Tamarite de Litera

Source: Francesc Serés, escritor: “Si quieres paz no te prepares para la guerra, más bien recuérdala”

Pau Rodríguez

1 de noviembre de 2024 22:36 h

Actualizado el 02/11/2024 05:30 h

1

Seguir al autor/a

El escritor Francesc Serés (Zaidín, Aragón, 1972) abandonó a finales de 2021 la dirección del Institut Ramon Llull, de difusión exterior de la lengua catalana, para mudarse con su pareja, Dasha, a Berlín. Allí se instalaron justo un mes antes de que la guerra de Ucrania se cruzara en sus planes –su mujer es rusa– y pusiera patas arriba su vida personal, hasta el punto de volcarse en la acogida de refugiados durante los primeros meses de invasión.

Sin esa experiencia, reconoce Serés que no existiría El mundo interior. Una historia europea (editorial Destino), un ensayo personal, casi antropológico, sobre las heridas de guerra que observa a su alrededor. Las de Rusia y Ucrania, que sangran desde hace tres años; las de la Guerra Civil en su tierra, Zaidín y los Monegros, que nunca llegaron a cicatrizar, y las de la Segunda Guerra Mundial en Berlín, aparentemente cerradas pero no olvidadas, y que explora a través de los álbumes de fotos antiguos que poco a poco va coleccionando.

Dice al principio del libro: “Sin la guerra, este libro no sería posible. Si hubiese ido a verla de cerca, tampoco”. 

Lo que es seguro es que habría sido otro libro. La frase alude a una profundidad de campo en la que depende de cómo enfocas algo se ve o no. No es que yo haga un ensayo o una teoría general sobre la guerra, sino que con lo que tengo explico lo que puedo y lo que buenamente soy capaz de sentir. En este caso, una coincidencia infeliz del estallido de la guerra de Ucrania con el hallazgo de esos documentos [en referencia al álbum de fotografías Unser Haus II, de construcción de una casa en el Berlín de los años 30] y, al final, una triangulación con la memoria de la Guerra Civil en los Monegros.

¿Son esos documentos, ese álbum de fotos, lo que le hacen pensar que hay una idea de libro?

Es algo más casual. Fue un comentario en Twitter. Alguien se había leído un artículo mío en El món d’ahir sobre los escritores y la guerra en los Monegros. Me dijo que quería saber más, y como yo en ese momento ya había escrito sobre la llegada de refugiados ucranianos a Berlín, y tenía esos álbumes, me di cuenta de que estaba ante una mesa de tres patas. Mira, fue una casualidad de Twitter.

A finales de 2021 dejó el cargo de director del Instituto Ramon Llull (IRL) en Barcelona, una institución oficial a la que acababa de llegar unos meses atrás, y se fue a Berlín. ¿Con qué idea se marchó?

Hacía tiempo pensaba que tenía tres asignaturas pendientes como escritor. Cada uno tiene las suyas. Una era vivir una temporada larga en el extranjero, porque tenía la idea de extranjería de los otros y me faltaba la propia. Otra era conocer de forma suficiente el poder. Esto lo conocí desde el IRL y como articulista en El País o en el Ara, porque permanentemente te llama gente para intoxicarte, esto los periodistas lo sabéis. Y finalmente, pasar por una guerra, o verla. Cuando dimití del IRL, a [mi mujer] Dasha le dieron una beca en Berlín y fue el momento de irnos.

En El mundo interior usted es el narrador, pero Dasha, su mujer, es prácticamente la protagonista, por su vínculo con su país, Rusia, y con la guerra de Ucrania. ¿Cómo condiciona esto el libro?

Dasha ya me conoce de otros libros y sabe cuál es mi materia prima. No hay nada que no haya pasado por sus manos antes. Y, a la vez, uno mismo ya escribe huyendo de la espectacularidad o el sentimentalismo.

En los capítulos que habla de Rusia, no sé si le han sacado a colación las semejanzas con El mundo de ayer, de Stefan Zweig, por la desazón que trasmite al haber perdido un país que conoció y al que quizás ya no volverá. 

Sí, pero con varias previas. Sin que sea una crítica a Zweig, él es un tipo libre, sin problemas económicos, de la Europa culta, que se puede mover. En la práctica, a mí me interesa también la Europa de Joseph Roth. Y sobre la idea de poder volver o no, siempre lo pienso en la escala de las esperanzas y las posibilidades. ¿Por qué no pensar en una Rusia a la que yo pudiese volver? O que los países no están condenados a repetir los desastres. Si no ya nos podemos pegar todos un tiro como Zweig.

Ha vivido el conflicto en Ucrania con la intensidad de tener familia en Rusia y haber acogido a refugiados en Berlín. ¿Le sorprende cuando viene a Catalunya la distancia con la que se sigue la guerra?

Sí y no. Yo mismo cuando hay guerra lejos no soy diferente a los demás. Las guerras te interpelan si las sientes próximas y una explosión en la otra punta del planeta es como un mosquito en la habitación. Es algo constitutivo de la naturaleza humana. A mí me ha cambiado la vida por una distancia familiar, pero tampoco quiero que parezca que tengo una suerte solidaridad internacional. En el libro reconozco mi cobardía.

Las guerras te interpelan si las sientes próximas y una explosión en la otra punta del planeta es como un mosquito en la habitación

George Orwell, Simone Weil o Ernest Hemingway tuvieron la valentía de tomar parte de una guerra que a priori no era la suya. Eso lo menciona también cuando indaga en la herida de los Monegros. ¿Qué relación tiene con ellos como escritor?

Depende de la época y la edad con la que los lees. Hemingway era poco menos que un superman durante mi adolescencia, luego te das cuenta de que los tiempos en los que él era un superhombre no son los tuyos. Orwell viene a pelo a luchar en primera línea, y Simone Weil es una chica que trata de tener una experiencia del mundo, que es algo que a mí me pasa con la literatura, necesito experimentar las cosas.

Otra frase destacada de su libro es que hay gente que puede vivir sin el peso de la historia y del pasado, y que no es su caso. ¿Por qué?

Los hay que ven la historia de una forma muy lejana. Por ejemplo, los que viven en contextos muy internacionalizados, cuyas familias ya viajaban mucho, y que tienen un arraigo muy global. Ahora que vivo fuera, esto lo entiendo. Pero, por otro lado, existe una opción personal: yo vengo de un lugar en el que las generaciones se suceden y de las que yo soy último representante y depositario de la memoria. Es una opción voluntaria, nadie te ha pedido que la adoptes. Son opciones de vida.

En Zaidín y en los Monegros las cicatrices de la Guerra Civil siguen presentes. ¿De qué forma cree que ser el epicentro de una guerra, por su cercanía con el Frente de Aragón, marca a las generaciones sucesivas? 

La onda expansiva de la guerra te llega. Afecta en la herencia ideológica, al patrimonio inmaterial de relatos que te han explicado, y a un paisaje histórico. Los Monegros están vacíos, pelados, desiertos, no hay nadie y parece que todo se evapore, pero al mismo tiempo la guerra es nuestro pequeño diluvio universal. Sabemos que antes había algo, pero es el inicio de nuestro tiempo. La catástrofe originaria. Y sin menospreciar a los historiadores, es también una historia mítica, una narrativa que no se rige por las normas de la historiografía.

La guerra civil es nuestro pequeño diluvio universal. Sabemos que antes había algo, pero es el inicio de nuestro tiempo

Se pregunta mucho por la frase “deberías pasar una guerra”. ¿A qué conclusión llega?

Espero que haya un momento en el que no sea necesario tener que expresar esta frase. No creo que estemos condenados a matarnos, hay espacios de paz en el mundo. Lo diré de otra forma. Ante la frase “si quieres paz, prepara la guerra”, yo diría: “Si quieres paz, más bien recuerda la guerra, explícala”. Porque la verdad es que es trastornadora.

¿Diría que en el caso de España no se recuerda lo suficiente?

Es que es muy difícil recordarla. Cada generación trae una energía que hace que el pasado tenga un valor relativo. No quiero parecer el aguafiestas que regaña a todo el mundo, pero lo que sí es cierto es que es una catástrofe que acaba rompiendo demasiadas cosas como para no tenerla en cuenta.

En Berlín, la memoria la rescata de los álbumes familiares de principios del siglo XX provenientes de pisos vacíos y vertederos. 

Ha sido bastante casual. Yo no sabía que existía este mundo, no lo busqué. De hecho, sin el covid esa abundancia de antigüedades y recuerdos personales que nadie quería no hubiera existido, porque la gente se marchaba para ir a pasar el covid al sur de Europa. La sensación es que hay tal exceso de memoria que la gente ni quiere ni puede cargar con ella.

La sensación en Berlín es que hay tal exceso de memoria que la gente ni quiere ni puede cargar con ella.

Berlín, dice en el libro, es la ciudad que más ha sufrido y hecho sufrir a la vez. 

Es una ciudad en la que si pudieses ir con un contador de esos que mide la radioactividad, pero con energía histórica, estaría todo el rato pitando.

Otra idea que explora es la de la lengua. De cómo la población se relaciona con su propia lengua, en este caso una tan connotada como la alemana. ¿Cómo lo viven eso? 

No es tanto que ellos lo piensen, sino que para el resto del mundo todavía está connotada. De pocas lenguas se ha escrito tanto sobre su relación como el poder como con el alemán. Walter Benjamin es quien mejor lo explica: el documento de cultura es también un documento de barbarie. Esto está ahí, pero es un mensaje de la lengua y el pueblo alemanes hacia el resto, que dice: te podría pasar lo mismo.

De hecho, sorprende que no ocurra con otras lenguas de países que han exportado barbarie por el mundo, comenzando por la castellana, la francesa o la inglesa. 

Todas han actuado como auténticas destructoras de paisajes y sociedades. No exactamente las lenguas, sino sus instrumentos de poder. De forma abstracta no se puede culpar a lengua, sino que hay que ver como esta acaba expresando un fenómeno. Hablemos de la lengua, pero sobre todo de la gente que la habla y de sus intereses, y de qué haríamos nosotros si nuestra lengua fuese igual de potente.

Ahora que crece el discurso antiinmigración, usted publicó en 2011 La piel de la frontera, donde ya intuía las tensiones que se escondían tras la supuesta voluntad de acoger a los migrantes, en este caso en el campo de Lleida. ¿Le sorprende como estamos ahora?

No… A mí lo que me cabreaba mucho en su día era ese discurso del volem acollir. Porque tú ya sabías que nadie quería acoger, solo querían decir que querían acoger. Salir bonitos en la foto. Había visto colegios de estos maravillosos en Barcelona o Sant Cugat del Vallès, con pancartas de Volem acollir, donde válgame dios que llegue algún día un inmigrante de familia pobre. Este nivel de hipocresía, que es nuestro lubricante social, crea contradicciones muy bestias.

Yo he visto llegar olas desnudas de migrantes en Zaidín, sin acompañamiento de servicios sociales, sin seguridad, sin recursos para el pueblo. No aparecía nunca un responsable político, salvo los alcaldes que hacían lo que podían. El médico de Zaidín decía: “Aquí no estamos dejados de la mano de Dios, estamos dejados hasta de la mano del cura”. Fue un pequeño milagro que no hubiese violencia, a pesar de un conato en Fraga en 1992 y sin contar la violencia laboral.

Yo he visto llegar olas desnudas de migrantes en Zaidín, sin acompañamiento de servicios sociales, sin seguridad, sin recursos para el pueblo

Usted ha vivido también en Olot muchos años, donde ahora la ultraderecha independentista, Aliança Catalana, obtiene resultados remarcables. ¿Tampoco le sorprende?

Para nada. Frente al nivel de ruina moral de los partidos del procés, sabiendo que han mentido en todas partes, que se han dedicado a colgar muñecos [en referencia a las campañas de falsa bandera de ERC], la ultraderecha siempre podrá decir que ellos no han colgado esos muñecos. Y eso es inapelable. Aparte de esto, y aun compartiendo la preocupación para que todo el mundo que llega sea bien atendido, sí es cierto que ha habido unas élitas políticas y culturales que han menospreciado mucho la clase media, hasta el punto de reíse de ella.

¿A qué se refiere?

Pues a que si no funcionan los trenes, que se jodan. O a que tengas seis meses de espera en sanidad. Ahí es donde la ultraderecha utiliza su demagogia y explota las contradicciones. Les estamos dejando una autopista de ocho carriles. Hay una grave responsabilidad por parte de las clases políticas, tanto con las mentiras del procés como por el tensionamiento del Estado del Bienestar. Aunque sepan que son tan estafadores como los demás, es la forma que tiene esta gente de protestar.

Source: El éxodo masovero de los ‘teruelinos’ que creó la industria ganadera de La Litera

Source: Manifest en defensa del català a la Franja » Temps de Franja

Lo 40è aniversari de la Declaració de Mequinensa convoca centenars de franjolins de Nord a Sud

// M. D. Gimeno Puyol

L’1 de febrer de 1984, un moment històric es va gestar al Castell de Mequinensa. 17 alcaldes de la Franja van estampar les seues signatures en una declaració que avui perdura com a símbol de la lluita pels drets lingüístics dels catalanoparlants aragonesos. Eren moments d’eufòria democràtica i d’empatia autonòmica en les diferències. Quatre dècades després, este 24 de febrer de 2024, l’Ajuntament de Mequinensa ha marcat l’aniversari en una jornada reivindicativa que també commemorava el Dia Internacional de la Llengua Materna.

Representants de diverses associacions culturals van debatre el text del manifest, coordinats pels regidors Darío Vidallet i Raquel Caballé. La sol·licitud de cooficialitat del català va ser una de les principals demandes, destacant-ne el paper com a llengua materna, pròpia i històrica a l’Aragó trilingüe; i es va consensuar la supressió del complement a la denominació “català d’Aragó”, considerat superflu i sense paral·lel en altres llengües. Una vintena d’associacions de la zona catalanoparlant hi van participar, entre les quals l’Associació Cultural del Matarranya, el Centre d’Estudis Ribagorçans, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, Iniciativa Cultural de la Franja, Fem Memòria, Gent del Matarranya, Clarió-Associació de Famílies en Defensa del Català, CSA l’Argilaga i “La Nit en Blanc” de Massalió, Associació Cultural i Gastronòmica La Barraca 2.0, Amics de Nonasp… Entre els activistes de l’aragonès hi havia Rolde de Estudios Aragoneses.

Més de tres-centes persones, entre les quals es trobaven càrrecs electes municipals i provincials, es van concentrar a continuació a la plaça de l’Ajuntament al voltant d’una pancarta trilingüe que proclamava: “Soy de Aragón, hablo castellano / Soc d’Aragó i parlo català / Soi d’Aragón, charro aragonés”. Esta afirmació era la resposta a les restriccions polítiques en matèria lingüística del nou Govern d’Aragó, que ha suprimit la Direcció General de Política Lingüística i les subvencions a les associacions culturals de les llengües minoritàries i que qüestiona la seua denominació científica. A la benvinguda de Antonio Sanjuán, l’alcalde de Mequinensa, va seguir la lectura del manifest: Teresa Ladrero, alcaldessa d’Ejea de los Caballeros i vicepresidenta de la Diputació Provincial de Saragossa, ho va fer en castellà; Raquel Caballé, filla de l’alcalde que va ser l’amfitrió mequinensà l’any 1984, en català; i José Manuel Latorre, diputat provincial i alcalde de La Almunia de Doña Godina, en aragonès. S’havia avisat tots els ajuntaments catalanoparlants, en un esforç organitzatiu notable; cal comentar que algunes corporacions conservadores van ignorar la invitació i no la van cursar als representants de l’oposició. Un grapat de vocables de Saidí (mullarero, calçotí, torretes…) exhibits en forma de minipancartes, les fotos espontànies dels manifestants davant del faristol oficial i les converses en vells amics dels pobles veïns van crear un ambient festiu en lo riu davant i un sol esplendorós, testimonis vibrants de la diversitat cultural i lingüística de la Franja. Molts dels assistents venien de la comarca del Baix Cinca, la presència de ribagorçans era nombrosa —i més, proporcionalment—, alguns van acudir del sud llunyà a l’Alt Matarranya i el Mesquí, però es va trobar a faltar la Llitera.

L’acte central commemoratiu, a les 12 h, va desbordar l’aforament de la Sala Goya. S’hi van llegir poemes de Desideri Lombarte i relats de Jesús Moncada per part de membres del grup de teatre La Garbinada, posant en valor la rica tradició literària de la regió. La projecció del documental “En el corazón de las lenguas de Aragón: los hablantes” va oferir testimonis emocionants de parlants de català i aragonès sobre la importància de protegir la seva llengua materna. La veu del professorat la van representar la mequinensana Maite Moret, de la Universitat de Saragossa, qui va recordar les evidències documentals i històriques que avalen l’existència de tres llengües a Aragó. I Mariví Basallo, cap del departament de Català de l’IES Baix Cinca, reivindicant lo dret dels alumnes a parlar i escriure la seua llengua pròpia.

Un col·loqui moderat per Míriam Riau —periodista de TV3 que conduïa l’acte, també mequinensana— va reunir tres dels alcaldes firmants de la declaració de 1984: Marcelino Iglesias, de Bonansa, José Albiac, de Nonasp, i Joaquín Pallarés, d’Areny. Les seues paraules tenien més de reflexió sobre la celebració històrica que sobre l’actualitat, perquè si en aquell moment van aconseguir incloure l’assignatura en català a l’ensenyament, ara continua sent d’elecció optativa i sense reconeixement al currículum, anomalia que ha ocasionat problemes enguany a l’Institut de Vall-de-roures. Iglesias, expresident d’Aragó —que va enllestir la Llei de Llengües tard i sense reconèixer l’oficialitat de les minoritàries—, va recordar oportunament que el govern conservador de Santiago Lanzuela va reconèixer el català i l’aragonès a la Llei del Patrimoni i a l’Estatut d’Aragó com llengües de la comunitat autònoma, en uns moments en què el PP pactava amb la CiU del president veí Jordi Pujol; però, amb dades de fa 40 anys, va afirmar que la Franja és la zona a on lo català està més viu, sense tenir en compte les greus circumstàncies actuals: trencament de la transmissió familiar de la llengua, efectes letals de la despoblació i la no integració lingüística dels immigrants.

L’esperit de la jornada, en definitiva, anava en sentit d’afirmació pròpia i de reclamació política, tal com va remarcar un emotiu discurs final de l’alcalde Antonio Sanjuán, recolzat a l’escenari pels representants de les associacions que van subscriure el manifest. Una excepcional actuació de la fragatina Júlia Cruz, acompanyada al teclat per Carla Azanuy, interpretant cançons pròpies i d’altres cantautors —Serrat, Llach, la Sílvia Cruz…—, va concloure en bellesa i sensibilitat un dia feliç d’una Franja que aspira a preservar la llengua i cultura heretades. Caldrà fer una nova Declaració de Mequinensa?

Article La Manyana

Binéfar y Tamarite acogen la exposición del proyecto Matilde sobre la aportación de la inmigración a las zonas rurales

Source: Canción repetida

EL GOBIERNO de Aragón PP-VOX tiene intención, antes del verano, de eliminar el reconocimiento expreso del aragonés y el catalán recogido en la Ley de Patrimonio Cultural. Esta Ley, en su artículo 4 determina que el aragonés y el catalán de Aragón, en los que están incluidas sus variantes dialectales, son lenguas y modalidades lingüísticas propias. Como se recordará esta redacción fue introducida en 2016 mediante una enmienda de CHA a la Ley de acompañamiento a los presupuestos.

Canción repetida, siempre la misma canción. Ya cansa. Esto supondrá volver al modelo que impulsó el Gobierno PP-PAR en 2013. Fue la época en la que se popularizaron los acrónimos LAPAO Y LAPAPIP, para no reconocer el catalán y el aragonés. Insisto, ya cansa esta canción.

Fui el primer alcalde de lo que conocemos como La Franja en manifestarme en contra de esta aberración de LAPAO, asimismo la Corporación Municipal que presidía y la población de Alcampell, del cual he sido 20 años alcalde, aprobaron una resolución que declaraba la lengua catalana como propia de la localidad, y así sigue en la actualidad, en la que es empleada tanto a nivel oral como escrito: rotulación de calles, señalizaciones, voz pública, carteles de festejos y, por supuesto, la lengua habitual en los plenos municipales.

Cabe recordar también que hubo un tiempo en que los miembros del PAR literano apostaban por la cooficialidad del catalán en la Comarca de La Llitera, concretamente presentaron una moción en la extinta Mancomunidad de La Llitera en este sentido. Era primeros de abril de 1996, lo recuerdo bien. Esa moción salió adelante por 21 votos a favor de 25 miembros que éramos del pleno. O sea, que según esa moción que no ha sido derogada, hoy por hoy el catalán sigue siendo cooficial en la Comarca de La Litera-La Llitera.

No nos viene de nuevo este ataque a nuestra lengua, este menoscabo, este desprecio. Las derechas de Aragón nunca han destacado por su apoyo a la cultura en general y, en particular tienen una profunda aversión a la lengua catalana y por extensión a todo lo que lleve el calificativo de catalán. Es una inquina atávica que busca culpar de todos los males habidos y por haber a Catalunya y los catalanes. Solo faltaba ya, que en la conocida coma Franja, se hablara la lengua de tan pérfidos vecinos, eso nunca, antes preferirían denominarla “ostrogodo”.

Sé que no serviría de nada remitirles a que revisaran la historia, a que consultaran a los filólogos y lingüistas de probada solvencia, estas derechas decimonónicas se bastan y se sobran para determinar y sentenciar qué es lo que se habla en nuestras tierras. Pero les recuerdo que su lengua castellana también procede de otra tierra que no es Aragón y nadie cuestiona ni su validez, ni su nombre.

Les puedo asegurar que, aunque se inventen nombres para denominar nuestro catalán, aunque nos ignoren y desprecien, no nos callarán y seguiremos haciendo honor a nuestros ancestros que nos dejaron este legado tan preciado, lo transmitiremos a nuestros descendientes porque son nuestras raíces y nadie debe nunca renunciar a ellas.

Hace más de 900 años que nuestros repobladores nos trajeron su lengua, igual que a los aragoneses que hablan castellano les dejaron la suya los recién llegados de Castilla y nadie cuestiona ni su nombre, ni su legitimidad.

Tienen todavía la oportunidad de dejar las cosas como están, no les recomiendo el nuevo ridículo que protagonizarían si vuelven al LAPAO-LAPAPIP, que supuso una mofa nacional e internacional.

Por cierto, no necesitamos hablar como en Barcelona, con nuestra variante dialectal tenemos más que suficiente para comunicarnos con quienes compartimos una lengua común.

Josep Anton Chauvell es ex alcalde de Alcampell, expresidente de la Comarca de La LLitera y escritor en lengua catalana

Source: Veïns de la Franja, sense conveni sanitari Catalunya-Aragó des de fa 4 anys: així els afecta

Se’n veuen afectats una vuitantena de municipis limítrofs, i, malgrat que a la primària es treballa com si hi hagués conveni, hi ha disfuncions i problemes amb els hospitals

Un conveni de col·laboració entre Catalunya i Aragó regula des del 2005 l’atenció sanitària dels habitants d’una vuitantena de municipis limítrofs, 35 dels quals són a Catalunya i 46 a l’Aragó.

TV3 ha pogut saber que tant aquest com un altre conveni per atendre urgències i emergències a les zones limítrofes estan caducats.

Malgrat que l’atenció sanitària es manté i està garantida, les queixes es multipliquen a la Terreta, una subcomarca del Pallars Jussà on viuen 150 persones en vuit nuclis habitats.

Per proximitat, reben atenció primària, continuada i urgent, a l’EAP Benavarri, a l’Aragó, i els problemes sorgeixen quan s’han de desplaçar per rebre atenció especialitzada o als hospitals.

Salut assegura que les dues comunitats treballen en un nou conveni per al primer semestre d’aquest any, però el cas és que ara mateix els habitants de la Franja no tenen cap document que els empari.

245 euros per anar de l’hospital de Barbastre al Pont d’Orrit

En Miquel Bernaus té 72 anys i viu al Pont d’Orrit, un poble adscrit a Tremp, al Pallars Jussà, però a 500 metres d’Areny de Noguera, a la Ribagorça aragonesa.

El 8 de desembre va caure per les escales i es va trencar el maluc. La seva dona, Mari Carme Mur, explica que el metge aragonès que el va atendre li va dir:

“‘L’enviaré al nostre hospital de referència, que és el de Barbastre’, i va venir l’ambulància de Benavarri i ens van baixar fins a l’hospital de Barbastre.”

A Barbastre el van operar, però quan havia de tornar a casa, el transport sanitari d’Aragó se’n va desentendre, i, segons explica Mur, quan va trucar a Catalunya:

“Em van dir que el transport valia 245 euros, jo no entenc com un pacient que cobra el que cobra el meu home es pot pagar una ambulància quan ho té tot comptat per arribar a final de mes.”

Al final no van pagar els 245 euros de l’ambulància, perquè van tornar a casa amb el fill, que els va anar a buscar en cotxe.

Convenis caducats el 2020 i el 2022

Dos convenis regulen la coordinació de recursos entre Catalunya i Aragó per garantir l’atenció sanitària a la vuitantena de municipis limítrofs.

Aquesta queixa, i la presentada per una veïna de Sopeira, a la Ribagorça aragonesa, van ser claus per descobrir que els convenis estan caducats.

La infermera del consultori i alcaldessa d’Areny de Noguera, Mireia Codina, explica que aquesta veïna de Sopeira va escriure a Justícia d’Aragó, l’equivalent al síndic de greuges, i per això van saber que el conveni ja no era vigent:

“Aquest conveni que crèiem que estava vigent, ha deixat d’estar-ho, i ningú ens ha informat de res. Nosaltres, aquí, al consultori d’Areny de Noguera, seguim tractant la gent igual, però els hospitals ja no funcionen com abans.”

El gerent de la Regió Sanitària de l’Alt Pirineu i Aran, Miquel Abrantes, ha confirmat a TV3 que el conveni marc està caducat des del 2020 malgrat que, a efectes pràctics, es continua aplicant.

Assegura que estan treballant amb la Conselleria d’Aragó per renovar-lo i actualitzar-lo “com més aviat millor“.

Una hora i mitja de viatge per rebre atenció especialitzada

La Lídia Enbé viu amb la seva filla a Aulàs, un altre nucli de la Terreta. No han tingut mai metge ni pediatre de referència ni possibilitat d’escollir ambulatori.

Les han visitat a Tremp, a Benavarri i, fins i tot, a Tamarit de Llitera, a una hora i mitja de casa:

“Nosaltres pertanyem a Catalunya encara que estiguem aquí just a la Franja. El més proper i on més anem és al Pont de Suert, és Catalunya, allí hi ha un centre, per tant, el més lògic seria anar al Pont de Suert, però a mi mai m’ho han ofert, sempre he anat allà on m’han dit.”

Malgrat no tenir cap queixa formal sobre aquesta problemàtica, Miquel Abrantes diu:

“Si això passa i realment per proximitat tenen més a prop el Pont de Suert, haurem de reestructurar el flux, estem totalment oberts, i si és necessari ho farem, queda clar.”

Catalunya i l’Aragó no comparteixen l’historial dels pacients

Una altra assignatura pendent és que hospitals i professionals de tots dos costats comparteixin l’historial dels pacients de la Franja per evitar-los més maldecaps dels que ja tenen.

El Departament de Salut mostra total predisposició per trobar una solució malgrat que reconeix que això costarà més de solucionar, perquè els sistemes informàtics dels sistemes sanitaris de Catalunya i d’Aragó són diferents.

Source: REA suscribe el manifiesto “Aragón ante el Día Europeo de las Lenguas 2023”

Source: Eje Berlín i el retorn del rock lliterà » Temps de Franja

Source: “LA CONINA VIATGERA” AL CRA LA LLITERA: ALBELDA, ALCAMPELL, CASTILLONROI I ESTOPANYÀ (HUESCA) – Lenguas de Aragón

Source: La Franja de Ponent: una singularitat que les urnes emmascaren

• La Franja, que manté unes dinàmiques electorals pròpies, encara el diumenge 28 una doble cita electoral

Blai Avià i Nóvoa

El 28 de maig, els electors de la Franja de Ponent seran convocats a les urnes en una doble cita, en què coincidiran les eleccions municipals i les eleccions a les Corts d’Aragó.

Tot i no tenir institucions pròpies i trobar-se políticament disgregada –no s’hi presenta cap candidatura regionalista que n’abraci totes les comarques–, la Franja continua mantenint unes dinàmiques electorals pròpies, marcades per les seves particularitats lingüístiques i històriques, que la diferencien de l’Aragó i en fan aflorar els trets distintius.

Un territori, dos blocs electorals

Segons que explica a VilaWeb Natxo Sorolla, doctor en sociologia i professor de la Universitat de Saragossa, el comportament electoral de la Franja es pot segmentar en dos grans blocs: la part septentrional que sol decantar-se per opcions més progressistes i la meridional que tradicionalment ha tendit més cap al conservadorisme.

“A escala municipal el nom del candidat sempre és molt important, i evidentment cada elecció té la seva història. Però històricament observem la tendència del nord a votar més socialista que no al sud, on el vot s’ha dividit més entre el PP i el Partit Aragonès“, diu.

Aquesta divisió, de fet, es pot veure prou en els resultats de les darreres eleccions municipals a la Franja, l’any 2019: si bé a la majoria de municipis de Fraga en amunt es va imposar el PSOE, de la capital del Baix Cinca en avall va ser el PP qui va arreplegar més vots.

A Fraga, precisament, el PP és qui sembla més ben situat per a revalidar el triomf del 2019. Segons un sondatge publicat el 23 d’abril per l’Heraldo de Aragón, obtindrà un percentatge de vot semblant al del 2019, però passarà de tenir 8 regidors a un interval entre 9 i 10, suficient per a aconseguir la majoria absoluta en un ple de 17 regidors.

Aquesta hegemonia del PP s’explica, si més no en part, perquè diversos partits perillen de no arribar a la barrera del 5% i, en conseqüència, quedar sense representació al consistori. És el cas de formacions com ara Ciutadans (2,5%), el PAR (3,76%), Podem (4,1%) i Esquerra Unida (4,33%). Un cas a part és Vox, que amb una estimació d’un 4,85% li podria anar de pocs vots restar fora de la cambra o bé entrar-hi per primera vegada.

Vox, una amenaça que el temps ha desinflat

Les perspectives electorals de Vox a la Franja, de fet, ja van ser objecte de molta atenció en les eleccions municipals passades. Finalment, tanmateix, els temors que la ultradreta irrompés amb força als ajuntaments de les comarques catalanoparlants van resultar infundats: dels deu municipis més poblats de la Franja, no va aconseguir representació en cap.

En aquestes eleccions, Sorolla explica que la ultradreta ha tingut escasses candidatures a la Franja, la majoria de les quals integrades per cuneros, és a dir, persones de fora del municipi. De fet, hi ha comarques senceres –com ara el Matarranya– en què Vox no es presenta enlloc. “Vox ha presentat molt poques candidatures municipals, i les que ha presentat han tingut una repercussió molt minsa“, diu Sorolla. “Habitualment, els partits que es presenten a les municipals tenen molt arrelament al territori. No és el cas de Vox”, rebla.

Terol Existeix, la incògnita d’aquestes eleccions

Aquest 2023, el gran interrogant en les eleccions municipals pot ser Terol Existeix, la plataforma ciutadana esdevinguda partit que es consagrà com la sorpresa de les passades eleccions espanyoles, quan aconseguí un representant al congrés i dos al senat. Enguany, ha presentat candidatura en nombrosos municipis de la Franja, sobretot al sud. En eleccions anteriors havia estat el PAR qui havia fet d’alternativa al binomi PSOE-PP, però ara la formació es troba en un estat de disgregació que, tal com explica Sorolla, dificulta que pugui fer d’enllaç entre les institucions autonòmiques i les institucions locals per plantar cara als partits hegemònics.

Terol Existeix, en aquest context, és el més ben situat per a agafar el testimoni del PAR i obtenir bons resultats a la Franja a còpia de fer bandera de la reivindicació del món rural. “Vox –diu el sociòleg– no té aquest arrelament, i per tant no pot fer aquest paper.”

El catalanisme malda per fer-se un lloc a la campanya

Tot i que la Franja tradicionalment ha destacat per un comportament electoral diferenciat de la resta de l’Aragó, el catalanisme generalment ha tingut moltes dificultats per a exercir una influència significativa en les eleccions. Això és, en part, el resultat de la fragmentació institucional i política del territori, que no disposa de cap òrgan de govern propi i que electoralment es divideix en tres demarcacions (Osca, Saragossa i Terol) que cobreixen una població de menys de 50.000 habitants.

Tot i aquests impediments, la Franja ha estat durant tots aquests anys testimoni de l’eclosió ocasional d’opcions polítiques de tarannà catalanista. Sorolla explica que Calaceit (Matarranya) va arribar a tenir un regidor d’ERC entre el 2007 i el 2015 que va acabar resultant clau per a la configuració de les majories al ple municipal. Un altre exemple és el de Pont de Montanyana, una petita vila de la Ribagorça en què Convergència Democràtica de la Franja va obtenir la majoria absoluta l’any 2011. La formació, de fet, derivava d’Alternativa Cívica, una altra candidatura de caràcter catalanista que per poc no va entrar a l’Ajuntament de Fraga (Baix Cinca) a les eleccions municipals del 2007.

Més recentment, a les eleccions europees del 2019, les candidatures independentistes –Junts per Catalunya i Ara Repúbliques– van obtenir 516 vots a la Franja, equivalent a un 2,17% del total. Ho explica a VilaWeb Marcel Pena, periodista del diari Naiz: “De votants catalanistes a la Franja n’hi ha pocs, i per tant queden diluïts en qualsevol opció política. Generalment, tendeixen a votar una opció d’esquerres, considerant per esquerres el PSOE, la Chunta, Podem i ara, fins i tot, Terol Existeix.” Sorolla hi coincideix: “Habitualment, el catalanisme no ha tingut un desenvolupament polític a la Franja, més enllà d’algun resultat ocasional.”

L’anticatalanisme, una arma inofensiva a la Franja

Darrerament, tanmateix, el paper del catalanisme en les eleccions a la Franja ha estat molt menys propositiu, i més aviat ha fet de blanc dels atacs polítics del president de l’Aragó, Javier Lambán, i bona part de l’arc parlamentari. Aquesta dinàmica fou especialment evident en les eleccions municipals del 2019, en un moment en què a l’Aragó encara coïa la polèmica pel trasllat de les obres de Sixena i, de manera més general, pels fets de la tardor del 2017.

“Aragó i Catalunya són veïns, i sempre hi ha hagut un veïnatge de confrontació, més que no pas de col·laboració, i això ha creat una base sociològica d’anticatalanisme“, explica Sorolla. “Alguns –afegeix– diuen que no existeix, però aquest ús polític de l’anticatalanisme sempre hi és: els últims anys, Lambán ha encarat frontalment la qüestió catalana i ha procurat posar-la constantment en primer pla.”

En un moment polític com l’actual, en què la letargia sembla haver-se assentat entre els principals representants de l’independentisme català, tot indica que l’anticatalanisme tindrà un rol més circumstancial en les eleccions d’enguany a la Franja. “Pot tenir-hi un paper? És previsible que no; si més no, no de la mateixa manera que els últims anys”, explica Sorolla. Així i tot, reconeix: “En temps electorals, les coses a vegades evolucionen de manera inesperada; és difícil fer pronòstics.”

Sigui com sigui, Pena aclareix que l’anticatalanisme, tradicionalment, ha funcionat com a arma de campanya a l’Aragó, però no pas a la Franja. “La Franja i l’Aragó són com dos mons diferents: allò que pot encendre espurnes a l’Aragó, a la Franja passa molt més desapercebut”, diu.

La defensa de la llengua, una qüestió purament municipal

De teló de fons de les eleccions hi ha la qüestió de la llengua, que a la Franja es troba en una situació de desemparament institucional molt més agut que no pas en altres parts del país. La darrera enquesta d’usos lingüístics a la Franja, que data del 2014, constatà un trencament en la transmissió generacional el català, que, tot i ser la llengua predominant entre els més grans de 65 anys (68%) ha estat relegada a una posició clarament minoritària entre els joves de 15 anys a 29 (34%). Aquestes dades encaixen amb la caiguda del coneixement del català al territori, que en el període 2004-2014 va passar d’un 88% a un 80%.

Tot i els intents del govern del PP (2011-2015) de promoure el secessionisme lingüístic, tot imposant al català de la Franja la denominació de “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” (“LAPAO”), i retirant l’obligació dels representants de l’administració de respondre als ciutadans en català (o bé aragonès), les iniciatives polítiques locals han reeixit a augmentar la presència del català a les aules de la Franja durant aquestes darreres dècades.

Al curs 2021-2022, segons que detalla el filòleg Artur Quintana, 37 centres (amb un total de 1.447 alumnes implicats) participen en projectes lingüístics de llengua catalana. Això és tres vegades més gran que no en el curs 1984-1985, el primer en què s’oferí català a les escoles de la Franja. D’ençà del 2017, també dos municipis de la comarca del Baix Aragó (Calanda i Foz-Calanda) han demanat de poder oferir català a l’escola, tot i no pertànyer pròpiament a la Franja, però les autoritats educatives els ho han denegat repetidament.

Tot i aquest progrés, el català continua ocupant una posició precària a les escoles de la Franja. A banda de no oferir-se en totes les escoles (sobretot al nord-oest del territori, on sí que se sol oferir l’aragonès), l’ensenyament de la llengua sol limitar-se a classes setmanals optatives, una situació molt allunyada de la d’unes altres parts del país.

Més enllà d’iniciatives de caràcter municipal, la llengua continua sense tenir cap formació que la reivindiqui explícitament a la Franja. Sorolla explica que la Chunta Aragonesista és qui més s’ha significat a favor del català, tot i que sovint aquesta defensa s’ha emmarcat en una reivindicació del trilingüisme (aragonès, català i castellà) en què el català ha romàs com a baula feble.

Si el PAR, seguint els passos del PP, “ha fet de l’anticatalanisme una de les seves banderes”, el PSOE ha mantingut una certa ambivalència sobre la situació del català al territori, sense arribar mai a demanar-ne l’oficialització ni fer cap altra proposta que signifiqués alterar notablement la legislació lingüística vigent a l’Aragó. Sorolla, així i tot, remarca que els moviments del PSOE favorables al català han estat sempre obra de representants de la Franja, com ara Josep Anton Chauvell (batlle del Campell, a la comarca de la Llitera), no pas d’una direcció amb seu a Saragossa que en aquesta qüestió no ha tendit mai a mostrar més iniciativa que les altres formacions.

Pena hi coincideix. En aquestes eleccions, diu, el PSOE –i més formacions d’esquerres com Podem– s’ha manifestat nominalment a favor de la llengua, si bé amb certa ambivalència. “S’hi posicionen perquè toca, perquè són progressistes. Però res més, no es barallaran amb ningú pel català“, diu. I afegeix: “Els socialistes que han fet passos pel català ha estat sempre de la Franja, no pas del PSOE de Saragossa. És gent del territori, que per consciència ha dut aquestes accions a terme.”

Fins i tot els partits menys sospitosos d’abraçar cap causa catalanista, explica Pena, han tingut candidats sensibles a la causa del català. Un exemple és la batllessa socialista d’Albelda (Llitera), María Ángeles Roca, que en aquestes eleccions optarà a encapçalar el govern del municipi amb les sigles PAR. “Durant la campanya ha defensat el català amb normalitat tot i presentar-se pel PAR, un dels partits que s’ha manifestat contra el català amb més claredat i virulència”, explica. I acaba dient: “És una anècdota, però permet de veure fins a quin punt les coses funcionen de manera diferent a escala municipal. Els rols dels partits a Saragossa no tenen res a veure amb els que puguin tenir a la Franja.”

Source: Catalunya i Aragó demanen al Ministeri de Transports que compleixi amb els serveis de la línia Lleida-Montsó-Saragossa