Skip to content

Archive

Category: Recerca

Source: O dichital a X: “Lo consello d’Europa recomienda a Aragón prener midas urchents en a protección de l’aragonés y lo catalán https://t.co/yJXUxjheXi” / X

Source: Polémica en Valderrobres por la Ley de Patrimonio y el apartado referido a la lengua

PP, Par y PSOE rechazan, durante la última sesión plenaria, una moción de CHA que insta a DGA a no eliminar la mención expresa al «aragonés y al catalán de Aragón»

La sesión plenaria contó con un nutrido número de oyentes./ L.C.
La sesión plenaria contó con un nutrido número de oyentes./ L.C.

Polémica por la lengua durante la última sesión municipal que se celebró en Valderrobres. El rifirrafe se produjo durante el debate de una moción que el grupo municipal de Chunta Aragonesista presentó en el orden del día y que instaba al Gobierno de Aragón a mantener la redacción actual del artículo 4 de la Ley 3/1999, de 10 de marzo, del Patrimonio Cultural Aragonés.

En dicho artículo 4 se recoge, expresamente, que «el aragonés y el catalán de Aragón, en los que están incluidas sus variedades dialectales, son las lenguas y modalidades lingüísticas propias a que se refieren el artículo 7 del Estatuto de Autonomía de Aragón». Lo hicieron después de que el nuevo ejecutivo autonómico de PP-VOX anunciase, como parte de su acuerdo de gobierno, la futura modificación de este artículo.

La propuesta fue rechazada por el resto de grupos políticos (PP, PAR y PSOE). «Pedimos que se respete la denominación de chapurriau que el nombre que nosotros, nuestros padres, abuelos y antepasados siempre hemos utilizado. En el actual texto se dice directamente que es catalán de Aragón y no se respeta, como sí sucede en Baleares o en la Comunidad Valenciana, la denominación que se le da a lo que aquí se habla», explicó el alcalde Carlos Boné. El primer edil añadió que «si lo que persigue la Ley es la conservación de nuestro idioma, la mejor manera es denominarlo chapurriau«.

No obstante, la sesión contó con numerosos vecinos que asistieron como oyentes a la sesión plenaria precisamente al incluirse este punto. Por su parte desde CHA manifestaron su temor porque se «vulneren» los derechos lingüísticos de los hablantes y recordó la modificación de 2013 que se refería a ambas lenguas como LAPAO y LAPAPYP. «En los últimos años se ha dotado a las lenguas de protección institucional y visibilización que han supuesto una mejora notable en su estudio y un impulso a su difusión. Por ello instamos a que se mantenga el actual artículo 4», explicó Iñaki Belanche, portavoz de CHA.

Desde la formación aragonesista subrayaron que su intención es «instar» al ejecutivo a que no modifique la redacción del citado capítulo. Por su parte Boné subrayó que, a su juicio, «en ningún momento se plantea» regresar a las denominaciones de 2013. A este respecto, desde la Asociación Amics del Chapurriau, cuyos integrantes estuvieron presentes en la sesión plenaria, expresaron, se informó a través de un comunicado, su respaldo a la postura expresada durante el debate de la moción de los portavoces del Partido Popular y Partido Aragonés y apuntaron a que Chunta Aragonesista «se quedó sola» en la votación.

Hermanamiento con Lespignan

Otro de los asuntos que se aprobaron durante la última sesión plenaria hizo referencia al hermanamiento entre Valderrobres y el municipio francés de Lespignan, de algo más de 3.000 habitantes y que está situado en Occitania. Fue hace varios meses cuando los representantes municipales del municipio francés visitaron Valderrobres. «Somos dos pueblos con muchas similitudes, les encantó Valderrobres, su alcalde nos subrayó esa similitud y manifestó que nuestro municipio les enamoró y por ello hemos iniciado los trámites para hermanarnos», concluye Boné.

Source: Profesores e investigadores de la Universidad de Zaragoza se suman a una declaración en defensa del aragonés y el catalán en AragónResponden así a las afirmaciones del presidente Jorge Azcón, que señaló a finales de enero que en Aragón “no se habla catalán”

Zaragoza

Alrededor de 250 investigadores y profesores de la Universidad de Zaragoza han firmado ya una declaración en la que defienden el reconocimiento e interés del catalán en Aragón y de la lengua aragonesa. Lo hacen tras las últimas afirmaciones del presidente Jorge Azcón, en las que señalaba – el pasado 31 de enero – que en Aragón “no se habla catalán”. Este próximo miércoles, día 21 de febrero, se celebra el Día Internacional de la Lengua Materna.

Esta declaración académica recuerda que el catalán y el aragonés son materias docentes en varios grados de la propia Universidad de Zaragoza, y con investigadores que participan en proyectos financiados a nivel estatal.

En sus estudios, estos expertos analizan su perspectiva lingüística, histórica y social. A esto se suma los Cursos de Verano o las publicaciones de la propia editorial universitaria. Otras monografías y artículos académicos dan cuenta de estos estudios.

Uno de los impulsores de este manifiesto, el sociólogo Natxo Sorolla, remarca que “tanto el catalán como el aragonés forman parte de la docencia de la Universidad de Zaragoza, hay diferentes grupos de investigación y son lenguas que forman parte de la vida cotidiana, como la plataforma de gestión en línea se puede elegir tenerla en catalán o en aragonés”. Son dos lenguas que “no son ajenas a la comunidad académica”.

Recuerda Sorolla que “el conocimiento científico y académico que tenemos sobre estas lenguas las denomina históricamente como ‘catalán’ y ‘aragonés'”. Así, “estas afirmaciones sobre que no existe o no se habla en catalán en Aragón confrontarían con la realidad del mundo académico”.

En esta declaración añaden que negar esta realidad vulnera la Carta Europea de las Lenguas regionales o minoritarias y temen que el Gobierno de Aragón intervenga en la independencia de la Academia Aragonesa de la Lengua.

Cabe recordar que el acuerdo de gobernabilidad PP – Vox, que facilitó que Jorge Azcón fuera proclamado presidente, incluye la revisión de la ley de uso, protección y promoción de las lenguas.

Si preferiu on line: Aquí teniu l’enllaç per rebre la invitació: https://forms.gle/DwUdXZadW3HDpLbN7

Source: Pto. 13. Proposición no de Ley núm. 69/24, sobre la pluralidad lingüística en Aragón, presentada por el G.P. Chunta Aragonesista.  Mediateca Cortes de Aragón | Sesión plenaria 15 y 16 de febrero de 2024, 15 de Febrero de 2024

A favor: PSOE-CHA-TE-IU-Podemos

En contra: PP-Vox-PAR

Source: Javier Giralt: “El president s’equivoca: a l’Aragó s’hi parla català”

  • Entrevista a Javier Giralt, president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, ara que l’executiu format pel PP i Vox ataca el català a la Franja de Ponent
VilaWeb

El president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, Javier Giralt, davant la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa.

Quan fa quaranta anys de la històrica Declaració de Mequinensa, el govern de l’Aragó, format per PP i Vox, ha tornat a obrir la capsa de Pandora lingüística. I ha atacat frontalment el català. El 31 de gener, el president autonòmic, Jorge Azcón, va anar a Brussel·les a negar que a l’Aragó s’hi parlés català. Va dir que a la Franja de Ponent s’hi parlaven “modalitats lingüístiques pròpies” i no una llengua que –a parer seu– s’hi vol imposar.

Setmanes abans, ja havia suprimit la Direcció General de Política Lingüística de l’executiu i havia eliminat el finançament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, a petició de la ultradreta. Per a explicar la situació, el president de l’acadèmia i director de l’Institut Aragonès del Català, Javier Giralt, ens rep al despatx de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa. És filòleg i expert en dialectologia i història de la llengua. Com a bon professor universitari, s’explica amb claredat i no defuig cap pregunta.

Fa deu dies, el president Jorge Azcón va negar que a l’Aragó s’hi parlés català. Què en penseu com a director de l’institut que vetlla precisament pel català i com a president de l’acadèmia de la llengua?
—El president del govern de l’Aragó s’equivoca. Totes les recerques sobre la literatura i les varietats dialectals de la Franja del 99% dels filòlegs i lingüistes, tant de l’àmbit catalanoparlant com romanístic, coincideixen a dir que a l’Aragó s’hi parla català. Hi ha hagut una evolució del partit cap al no-reconeixement de la catalanitat lingüística de la llengua que es parla a la Franja. Això no és nou. El 2011, que és quan el PP va fer la llei de llengües actual, ja deien que a l’Aragó no s’hi parlava català. Anys abans, havien aprovat la llei de patrimoni cultural aragonès, que especifica que tant l’aragonès com el català són llengües pròpies. Davant d’aquestes afirmacions, que no tenen cap base científica, l’única cosa que es pot dir és que és un error i que els interessos per a dir-ho no són ni lingüístics ni filològics. M’agradaria saber quins són els assessors del president Azcón a l’hora de fer aquesta afirmació. Ell no és filòleg ni lingüista; per tant, algú el deu haver assessorat per dir-ho.

El govern de l’Aragó ha tancat la Direcció General de Política Lingüística. Temeu que també pugui tancar l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua?
—No ho tinc clar. Una Direcció General de Política Lingüística depèn de la voluntat política del govern de torn. En canvi, l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua existeix perquè ho diu la llei del 2013 que va aprovar el PP. Una altra cosa és l’estructura interna de l’acadèmia. Actualment té dos instituts: el de l’aragonès i el del català. Si decidim que a l’Aragó no s’hi parla català, no té sentit mantenir un institut i uns acadèmics adscrits al català. Aquest és el dubte que tenim. Per tant, no sabem quins canvis interns pot patir l’acadèmia i quin pot ser el futur de l’entitat.

Com ho heu entomat, que el govern us hagi deixat sense finançament?
—Inicialment, l’acadèmia tenia assignada una subvenció nominativa per part del govern de l’Aragó de 20.000 euros. Ara bé, per a cobrar-los, havíem de demanar un avançament de 10.000 euros i la resta demanar-la amb un crèdit. Això el primer any va funcionar. Vam poder-hi invertir 15.000 euros. El 2022, l’entitat bancària ja no ens va facilitar el préstec i vam haver de treballar amb 10.000 euros. El 2023, amb el nou govern, en un principi el pressupost incloïa una partida de 20.000 euros per a l’acadèmia, però una esmena de Vox la va fer retirar. Ara no tenim ni un duro assignat.

Com us afecta el funcionament?
—Podem continuar funcionant gràcies a la voluntat dels acadèmics de mantenir reunions de treball i de tirar endavant projectes que no suposen cap despesa de diners. És molt difícil, perquè hi ha iniciatives que han requerit diners per a posar-les en marxa i ara en necessitarien per a continuar. Com que tampoc no sabem en quin lloc quedarà l’acadèmia, som en una situació d’impàs.

Quines tasques fa l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua?
—Les tasques de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua són determinades per la llei de llengües del 2013, que actualment és vigent. Són vetllar per les dues llengües minoritàries que tenim a l’Aragó, l’aragonès i el català. Vetllar per l’ús en diversos àmbits de la societat, per la difusió en l’ensenyament i per normativitzar-les, és a dir, determinar quin és l’estàndard. En definitiva, el que fa qualsevol acadèmia, com la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans o la Real Academia de la Lengua.

Les últimes dades de l’enquesta d’usos lingüístics indiquen que el català es va perdent entre els joves de la Franja. Un 68% dels més grans de seixanta-cinc anys el tenen com a llengua inicial, mentre que entre el jovent (15-29 anys) només és un 34%. Per què passa això?
—La principal raó és l’arribada de gent no catalanoparlant a la Franja. És un fenomen que afecta tots els territoris de parla catalana. Els nouvinguts no parlen català, no l’aprenen i fan que la gent autòctona acabi parlant-hi en castellà. D’altra banda, es talla la transmissió intergeneracional de la llengua. És a dir, veiem pares catalanoparlants que ja no l’utilitzen amb els fills. Això afecta també l’ús habitual de la llengua per part dels joves. És comú que molts joves catalanoparlants no el facin servir per a comunicar-se amb els amics.

Malgrat això, la Franja continua essent el territori de parla catalana amb un percentatge més alt de parlants.
—No sé si actualment encara ho és. Diria que les coses han canviat. Cal tenir en compte que a la Franja el català s’ensenya com una assignatura optativa. En alguns llocs, fins i tot fora de l’horari lectiu. No tenim la situació de Catalunya, el País Valencià o les Illes, on hi ha un ensenyament com a llengua instrumental i en molts més àmbits. Aquí només tenim a Fraga un institut on es practica un ensenyament bilingüe. Això fa que a la resta de zones de parla catalana hi hagi un coneixement i una capacitat d’ús de la llengua més alts.

Creu que hi ha el perill que aquesta estructura d’ensenyament desaparegui aquests mesos vinents?
—L’experiència ens demostra que tant amb governs socialistes com populars l’ensenyament de la llengua catalana s’ha mantingut. Tinc la confiança que així serà, perquè la gent de la Franja té interès a aprendre-la. No tan sols perquè estan convençuts que és la llengua pròpia, sinó perquè és un instrument que els ajuda a trobar feina a Catalunya o al País Valencià.

Tant en els governs anteriors del PP com en l’actual, hi ha hagut un esforç manifest per esborrar la paraula “català” de la vida pública. Aleshores, es va fer emprant mots com “chapurreau” o el LAPAO, i ara es parla de fragatí o maellà. D’on creieu que sorgeix això?
—És evident que el terme “català” sempre ha fet nosa. És un nom que a l’Aragó no agrada, malgrat que en alguns moments semblava que aquest problema se superava. Persones pròximes al govern o al PP reconeixen que, si el nom fos un altre, no hi hauria cap problema amb la llengua. Si eliminem el concepte català, hem de denominar d’alguna manera aquestes llengües que es parlen. El que desprenen les paraules d’Azcón que mencionàveu abans és la idea que a l’Aragó tenim unes llengües i unes modalitats lingüístiques i que s’han de defensar. Quines llengües? No ho sabem. Si anem a les modalitats, citen el fragatí, el maellà i lliterà… Efectivament, això són modalitats. Però modalitats d’una llengua. I aquí no volen dir que és català, però no hi poden posar cap més nom. Hi ha molta gent que està convençuda que si parla fragatí també parla català. Aquest és el camí que hauria de seguir el govern. Volem defensar les modalitats? Sí. Però dins el marc d’una llengua reconeguda i històrica, que és el català. Com l’andalús ho és dins del castellà.

En declaracions a Heraldo de Aragón, l’executiu PP-Vox ha atacat l’institut assegurant que hi ha el risc que a l’Aragó s’hi acabi parlant el “català de Barcelona” en lloc de la varietat lingüística pròpia de la zona. És un altre parany?
—Podríem pensar que hi ha un gran desconeixement del govern, però al darrere d’aquestes declaracions hi ha una voluntat clara, que és evitar com sigui que s’identifiqui la llengua de la Franja amb el català i amb l’estàndard del català. Si una llengua s’ensenya a l’escola, se n’ha d’ensenyar la normativa, no les modalitats. La idea que tenen és que el català estàndard és el de Barcelona. L’Institut d’Estudis Catalans ha fet molta feina per crear un estàndard inclusiu i incloure-hi les varietats dialectals. En l’estàndard hi ha un munt d’elements fonètics, morfològics, sintàctics i lèxics que són propis del català occidental, que és on se situa el català de la Franja.

Creieu que el català és en una situació d’emergència lingüística a la Franja?
—Tenim uns polítics que volen esborrar-ne totalment la realitat lingüística. Ara hi ha un missatge negacionista i la gent se’l creu. Qui diu que parla català s’alia amb la política que es fa a Catalunya, és pancatalanista i defensa Puigdemont. S’embolica tot, perquè interessa embolicar-ho. Abans parlava del PP, però ara tenim Vox. Això sí que és una emergència, perquè insistiran constantment en el fet que cal eliminar tot el que faci olor de català. I el problema és que el PP necessita Vox i segurament li farà cas. Però no podran eliminar la llengua.

Anar contra el català dóna vots en determinades zones de l’Aragó?
—És claríssim. És un discurs molt interessat, però no tan sols del PP o Vox. El PSOE tampoc no s’ha caracteritzat per defensar obertament el català. L’ex-president Marcelino Iglesias, catalanoparlant de Bonansa (Ribagorça), va aprovar la llei de llengües d’aquella manera a final de legislatura, quan ja era clar que perdria les eleccions. Al president Javier Lambán no l’he sentit mai dir que a l’Aragó també tenim l’aragonès i el català. De fet, no es va dignar a rebre l’acadèmia en cap moment, malgrat que havia estat el seu govern que l’havia impulsada. Ningú no vol que l’identifiquin amb el que succeeix a l’altra banda de la frontera administrativa. Aquí a Saragossa és molt difícil d’entendre que a l’Aragó s’hi parla català.

Ara fa quaranta anys de la Declaració de Mequinensa. Creieu que pot ser el moment d’impulsar-ne una altra?
—Sé que han programat una reunió d’ajuntaments i associacions de defensa del català. És possible que hi hagi una tercera declaració, sobretot si el govern manté la idea d’eliminar el nom de “català”. Si s’impulsa, estarà molt bé, però ja sabem que servirà de ben poc, perquè la del 2013 tampoc no va servir de gran cosa. Malgrat això, és positiu que els ajuntaments, que són els implicats directament a la zona catalanoparlant, es manifestin i expliquin la realitat lingüística de la zona. Però si finalment l’Ajuntament de Mequinensa la promou, em fa la sensació que el suport serà ben mínim. Si mirem el color dels ajuntaments a la Franja, ara mateix, és ben blau. En alguns casos, fins i tot en col·laboració amb Vox.

I en l’àmbit de l’acadèmia, quines accions teniu previstes per a respondre els atacs del govern a la llengua?
—De moment, no n’hem pensat cap. Estem una mica a l’aguait de les decisions definitives que prengui el govern. Només sabem, per algunes converses, que volen mantenir una mena de relació d’assessorament. Però si la volen, l’han de respectar i assumir. Estem a l’expectativa.

Per a la resta de territoris que parlen català, la Franja de Ponent és una gran desconeguda. Això és un problema també?
—Crec que sí que hi ha consciència que a la Franja s’hi parla català. A Catalunya es coneix perfectament la Franja. Des del punt de vista del País Valencià, crec que el coneixement es limita més a la zona del Matarranya, per les relacions històriques que hi ha hagut. Això no vol dir que estiguem protegits, però sí que tenim aquest suport. El que no ens ajuda és que a Catalunya es digui com ha de ser la política lingüística a l’Aragó o es facin manifestacions sobre quina n’és la realitat lingüística. Això aquí no s’entén. Jo ho entenc, perquè si un territori catalanoparlant és atacat, qui l’ha de defensar? La resta de territoris on també es parla. També hi ha hagut polítics que han defensat que la Franja hauria de formar part de Catalunya per motius històrics. Això encara ajuda menys. Al contrari, desperta el discurs anticatalanista.

Malgrat el context, aquests últims anys han sortit iniciatives positives per a la llengua com A escampar la boira, primer programa en aragonès i català d’Aragón TV, la televisió pública. Com s’explica?
—Aquest programa es feia perquè hi ha hagut una voluntat política al darrere. És evident que hi havia sintonia entre la Direcció General de Política Lingüística i la televisió autonòmica. El presentador parlava aragonès i algun dels col·laboradors català. Així es posava de manifest la realitat lingüística existent. El programa funcionava sense cap problema i això era el més important: demostrar que no hi ha cap problema perquè cadascú parli la seva llengua i que hi ha una entesa perfecta.

Ara mateix, en quina situació es troba l’aragonès?
—Per desgràcia, la llengua aragonesa és en una situació molt complicada. No sabem quants parlants té, però sabem que van disminuint. La transmissió intergeneracional es va tallar fa molts anys. En aquest sentit, crec que és pràcticament irrecuperable.

S’han pres mesures per a revertir-ho?
—Els darrers anys, la Direcció General de Política Lingüística va fomentar una mica més l’ensenyament de l’aragonès. Per exemple, la Universitat de Saragossa va incorporar en el grau de magisteri una menció en aragonès, amb l’objectiu d’ampliar el nombre de mestres ben formats en la llengua. Això pot ajudar a fer que les classes d’aragonès continuïn i que els nens el puguin conèixer, entendre, llegir i parlar. Ara, recuperar-ne l’ús en tots els àmbits socials és molt difícil, per la impossibilitat de fer-lo servir fora de l’àmbit familiar o local. Això complica que pugui tenir una vida llarga. Tot i això, si s’ha mantingut des de l’edat mitjana, qui sap quants anys encara li poden quedar. Per una altra banda, el fet que no tingui un estàndard definit també en dificulta l’ensenyament.

 

Source: Profesorado de la Universidad de Zaragoza se rebela ante la afirmación de Azcón asegurando que “en Aragón no se habla catalán”

Como profesores, profesoras, e investigadores e investigadoras de la Universidad de Zaragoza “nos vemos obligados a posicionarnos ante la afirmación del presidente del Gobierno de Aragón, Jorge Azcón”, manifestando que en Aragón “no se habla catalán”. Según estas declaraciones “la gente que vive en Fraga habla fragatino”, ya que las “modalidades lingüísticas propias” van “desde el cheso hasta el fragatino”.

Profesorado de la Universidad de Zaragoza se rebela ante la afirmación de Azcón asegurando que “en Aragón no se habla catalán”
Foto: Unizar

Además, recuerdan que informaciones anteriores expresan la intención del Gobierno de Aragón “de intervenir en la independencia de la Academia Aragonesa de la Lengua, creada por la Ley 3/2013 como institución científica oficial en el ámbito de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón”, y en cuya conformación participaron el Gobierno de Aragón, las Cortes de Aragón y la Universidad de Zaragoza.

En un manifiesto, abierto a la firma de más docentes, señalan que el catalán en Aragón recibe reconocimiento e interés por parte de la romanística internacional desde hace muchas décadas. Es materia docente en la Universidad de Zaragoza, está presente en los grados en Filología Hispánica, Estudios Clásicos y Estudios Ingleses, y mantiene un área propia en el Departamento de Lingüística y Literaturas Hispánicas. Respecto a la lengua aragonesa, para los Grados de Magisterio en Educación Infantil y en Educación Primaria se oferta una mención en lengua aragonesa y esta Universidad pública ofrece el Diploma de Especialización en Filología Aragonesa y una asignatura de Iniciación a la lengua aragonesa.

Recalcan que “además, diferentes investigadores de la Universidad de Zaragoza participan en diversos proyectos financiados a nivel estatal, que tienen entre su objeto de estudio tanto el catalán como el aragonés en Aragón, ya sea desde su perspectiva lingüística, histórica como social, y los resultados son motivo de publicación de monografías y artículos académicos en revistas de alto impacto internacional”.

“El aragonés y el catalán son parte de la vida cotidiana de la Universidad de Zaragoza, como lenguas de la plataforma virtual de gestión de la docencia (Moodle), motivo de cursos de verano, publicaciones de la editorial Prensas de la Universidad de Zaragoza, etc”, detallan.

Por todo ello, y como docentes e investigadoras, consideran “que las afirmaciones de representantes públicos anteriormente mencionadas vulneran la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias, ratificada por el Estado español, ya que su Comité de Expertos ha explicitado en diferentes ocasiones, la última este mismo año, la necesidad de supervisar y velar por el cumplimiento de las obligaciones adquiridas por las autoridades españolas, mediante el reconocimiento y la protección del catalán y el aragonés en Aragón”.

Finalmente, exigen “el reconocimiento de la investigación desarrollada en Aragón sobre la diversidad lingüística propia, que se tenga en cuenta a la Universidad de Zaragoza en el desarrollo de políticas públicas que atañen a esta realidad, y a la Academia Aragonesa de la Lengua en el ámbito de su competencia, respetando su autonomía como institución y la independencia académica de sus miembros”.

Source: Quaranta anys de la Declaració de Mequinensa: avenços minsos del català i noves amenaces

  • La declaració va ser un revulsiu en el reconeixement de la llengua catalana a la Franja, però la falta de continuïtat i els atacs a la llengua l’han feta retrocedir
VilaWeb

El primer de febrer de 1984, ara fa quaranta anys, disset batlles de la Franja de Ponent es reuniren al castell de Mequinensa, sota presidència del conseller de Cultura aragonès, José Bada, amb la voluntat de normalitzar-hi el català. Una llengua parlada extensament, però exclosa de qualsevol mena de reconeixement.

Els batlles demanaven al conseller de Cultura mesures per a la normalització del català, el reconeixement d’aquesta realitat lingüística a l’estatut de l’Aragó i l’autorització per a ensenyar-lo a les escoles. En aquesta línia, declaraven que la llengua que es parlava a la Franja era el català, rebutjaven denominacions despectives com chapurreau i es comprometien a fomentar-ne l’ús públic, amb accions com ara retolacions bilingües al carrer i l’ús als mitjans de comunicació. Aquest text, ja històric, fou anomenat Declaració de Mequinensa.

En referència a això, Francesc Ricart, que fou coordinador del Casal Jaume I de Fraga, en destaca la importància, perquè era “la primera vegada que es posava sobre la taula la llengua”, en un territori amb realitats i fets històrics molt diferents. “La Franja no té cap nexe d’unió si no és la llengua. La llengua justament havia estat amagada i es provava de fer una empenta en aquest aspecte”, explica.

Després d’haver-se aprovat a l’Aragó un estatut l’any 1982, va aparèixer una oportunitat gràcies a la majoria absoluta del PSOE, que havia nomenat conseller de Cultura José Bada, de Favara de Matarranya. Era un polític que entenia la realitat lingüística i que va promoure llibres de text en català. Sobre això, José Ramón Noguero, un dels fundadors del Moviment Franjolí, recorda que la situació era molt diferent de la d’alguns altres territoris. N’és un indicador el fet que aquesta primera iniciativa no aparegué fins una dècada després de la mort de Franco: “Això et pot donar la perspectiva que no hi havia gens d’interès per la part institucional aragonesa. Passa que a la Franja, en aquells anys, la gent volia ensenyament de la seva llengua pròpia, que donava també més possibilitats d’anar a la banda catalana, perquè en segons quins llocs es demana un mínim de català.”

Una política lingüística minsa i insuficient

Una de les principals demanades dels batlles, l’any 1984, era que el català fos reconegut en l’àmbit educatiu i que es pogués ensenyar com a assignatura optativa dins el sistema educatiu. De fet, el curs 1985-1986, ja hi havia 2.500 alumnes que l’estudiaven.

Tanmateix, quaranta anys més tard, el català continua fortament desprotegit i depèn de la voluntat dels claustres i els consells escolars. En referència a aquesta qüestió, el sociòleg franjolí Natxo Sorolla explica que ni de bon tros s’ha normalitzat l’ensenyament del català avui dia. Per exemple, a Vall-de-roures, al Matarranya, el català se situa en la setena hora, és a dir, fora de l’horari lectiu, i això significa una càrrega extra per als alumnes i obliga les famílies a encarregar-se del transport. Sorolla considera que, malgrat que no era una declaració de màxims, no s’han aconseguit els objectius mínims: “Els objectius eren bastant limitats, és a dir, la declaració no demanava grans canvis ni demanava màxims, però tot i això no s’han aconseguit.”

Noguera diu que tampoc no s’ha complert en qüestions com ara la retolació dels carrers i places o les comunicacions de les administracions: “Va ser molt més ambiciosa que allò que es va fer al final. Semblava que seria el principi d’un reconeixement més ampli de la nostra llengua, però ja podem veure com ha acabat.” Tot i que reconeix que no s’han complert bona part dels punts de la declaració, Noguero sí que troba que en aquests anys s’ha anat endavant en l’àmbit social. “Fa quaranta anys la gent ni sabia què era allò que parlava, perquè no hi havia tanta interacció. Molts testimonis d’aquella època no sabien si allò que es parlava a la seva zona es parlava en altres llocs. Això passava a la Franja, i descobrien que a Barcelona parlaven el mateix; això avui dia ja no és un xoc, és una realitat.”

Un altre aspecte positiu és que, com més va, més població sap escriure català, principalment els que han pogut fer l’assignatura optativa. Però aquesta manca de normalització ha tingut, sens dubte, efectes negatius per a la llengua, que avui dia es troba en ple retrocés, sobretot entre els infants. Les dades revelen un trencament de la transmissió de pares i fills i una baixada dels parlants habituals. Un 68% dels més grans de seixanta-cinc anys tenen el català com a llengua inicial, mentre que entre el jovent (15-29 anys) només l’hi té un 34%. A més, entre 2004 i el 2014 els que sabien parlar el català van passar d’un 88% a un 80%.

Noguero reconeix que hi ha una qüestió de diglòssia: “Els nens petits perden la llengua. El problema és que s’acaba arraconant, arraconant, arraconant, i podrien arribar a la mateixa situació que a Catalunya del Nord o l’Alguer.” No obstant això, diu que una de les coses de què poden presumir és que la llengua catalana a la Franja és viva, és a dir, que encara es pot reaccionar i normalitzar-la.” Ricart recorda que fa uns quants anys la Franja era reconeguda com el territori dels Països Catalans amb un percentatge d’ús més alt, però ja no és així. “Per exemple, a la població més gran de la Franja, que és Fraga, si tu hi passeges pels carrers o pels espais públics ja no hi sents parlar gaire català. Tot i que l’ús hi és viu, d’alguna manera s’amaga.”

Un avenç lent i fortes reculades

D’ençà de la Declaració de Mequinensa, hi ha hagut avenços, sobretot en l’àmbit legislatiu, però també hi ha hagut reculades importants, especialment aquests darrers anys. En la reforma de l’estatut del 1996 s’establia que “les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó” tindrien protecció i se’n garantiria l’ensenyament. I, tot seguit, la llei del patrimoni cultural aragonès especificava que es tractava del català i l’aragonès.

La llei de llengües, ja l’any 2009, tot i que no les feia oficials, reconeixia que eren llengües pròpies de l’Aragó i atorgava als habitants de la Franja el dret de rebre educació i d’adreçar-se a les diverses administracions en qualsevol llengua pròpia de la seva zona.

No obstant això, la llei no es va poder desplegar totalment i amb l’arribada al govern del PP i el Partit Aragonès (PAR) es va impulsar una nova llei de llengües, aprovada el 2013, que feia canviar el nom del català de la Franja i de l’aragonès per LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) i LAPAPIP (llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i pre-pirinenca). Aquest canvi, que negava la unitat de la llengua, era especialment negatiu en la formació posterior i en el món laboral, perquè es va fer perillar la validesa de les titulacions de català. A més, va debilitar-ne encara més la protecció, perquè les administracions van deixar de tenir cap obligació de respondre als ciutadans que s’hi adreçaven en català o aragonès.

Aquesta legislació va motivar mobilitzacions a la Franja i una nova declaració a Mequinensa de vint-i-vuit ajuntaments, la majoria socialistes, però també del PAR, Convergència Democràtica de la Franja (CDF) i fins i tot un el PP, a més de regidors de la Chunta Aragonesista, per mostrar l’oposició a la nova llei.

En tornar al poder els socialistes, l’any 2015, es recuperaren les denominacions “català” i “aragonès” i es va impulsar l’Institut Aragonès del Català, dins l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, per a la promoció i protecció de la llengua, que no s’arribà a constituir fins l’any 2022. Noguero lamenta que, mentre es va trigar dues legislatures a aconseguir aquestes fites, el nou govern de PP i Vox ha trigat menys de sis mesos “a liquidar-ho gairebé tot”.

L’actual govern de l’Aragó s’ha proposat d’invisibilitzar el català i l’aragonès. Vol modificar novament l’article que diu que “l’aragonès i el català de l’Aragó, en el qual hi ha incloses les seves varietats dialectals, són les llengües i modalitats lingüístiques pròpies”. Ahir mateix, el president aragonès, Jorge Azcón, va dir que a l’Aragó no s’hi parlava català i va defensar d’eliminar-ne el reconeixement. Va dir, per exemple, dient que “la gent que viu a Fraga parla fragatí”, que el català “és una llengua que es parla en una comunitat autònoma veïna” i que la volen imposar.

Azcón ja ha suprimit la política lingüística i ha deixat sense finançament l’Institut Aragonès del Català. En canvi, ha decidit d’activar el projecte “Aragón, Reino de la Luz” amb l’objectiu de reivindicar la història d’Aragó a partir de “la participació decisiva i central en la construcció d’Espanya”.

Un territori que no existeix institucionalment

A la Franja no hi ha partits polítics d’àmbit territorial, sinó que les iniciatives són de dirigents amb més sensibilitat de partits d’àmbit espanyol o autonòmic, com ara el socialista Josep Anton Chauvell, batlle del Campell, i María Ángeles Roca, batllessa d’Albelda, que s’ha presentat pel PAR. En l’anterior atac lingüístic, l’any 2013, el PP de la Llitera es va oposar a la llei de llengües impulsada pel seu partit i va donar suport a mocions en contra.

Una de les mancances evidents és que, més enllà de les iniciatives de caràcter municipal, no hi ha cap institució supramunicipal ni cap formació que reivindiqui explícitament un organisme a la Franja. Noguero troba que això és complicat: “A part de la llengua i la cultura catalanes, les relacions són horitzontals. Són cap a Lleida o cap a Tortosa, o cap als pobles del costat de Catalunya, o de València.”

En referència a la situació actual, Francesc Ricart diu: “Potser esperaria una actuació decidida a l’actuació del Principat i del País Valencià.” Però creu que a Catalunya sempre hi ha “temor de no fer-se notar perquè sempre hi ha un rebuig al concepte de catalanitat”. Sobre això, explica que l’any 2001, quan es va obrir el Casal Jaume I de Fraga –mitjançant Acció Cultural del País Valencià– “entre altres raons es va fer per evitar la presència del concepte ‘Catalunya’. És a dir, que sembla que el País Valencià tenia més possibilitats de no fer-se notar”, encara que el Principat sigui a deu quilòmetres de la localitat. Sobre això, diu: “Una de les coses que no ajuden a salvar la llengua és aquesta contradicció de dir que no se’ns noti gaire.”

I afegeix que és com si per promocionar el català calgués justificar-se contínuament: “La paraula ‘Aragó’ és absolutament necessària si vols fer qualsevol cosa”, diu. I recorda que quan, l’any 2000, es va impulsar Temps de Franja, l’única revista periòdica de la Franja escrita íntegrament en català, ràpidament es va afegir “el títol de revista de les comarques catalanoparlants d’Aragó”. I acaba amb aquesta reflexió: “És una capsa molt difícil d’obrir, que seria no la catalanitat de la llengua, sinó la catalanitat del territori. I ja s’encarreguen políticament des d’Aragó de no deixar obrir aquesta capsa de cap manera.” Ara, ell declara: “Jo sóc un ciutadà català de la Franja.”

I ara què?

Una de les grans qüestions és: si després de quaranta anys la situació no millora, sinó que hi ha un retrocés, què cal fer? Un primer fet inajornable és l’oposició a les polítiques lingüístiques del govern de PP i Vox. Sobre això, el batlle de Mequinensa, el socialista Antoni Sanjuan, va dir: “Si veiem que les modalitats lingüístiques de l’Aragó poden perillar, naturalment tornarem a fer una tercera declaració, perquè tenim clar que és un patrimoni i una llengua materna que hem après dels nostres pares i que no podem deixar que es perdi tal com passa, a poc a poc, per no protegir-la prou.”

Noguero troba que ara s’ha de fer, “si més no, el que van fer el 2013”, que institucions i escoles es neguin a aplicar els canvis que vol imposar PP i Vox, perquè la gent ja està acostumada que es facin classes de català, i ara el govern “vol liquidar la llei de llengües i que en cada poble hi hagi un llibre de text, és a dir, en cada poble s’ensenyarà la llengua del poble”. Això, com que és inviable, portaria a fer-ho tot en castellà a excepció de les llengües estrangeres. Per Noguero, cal “alguna mobilització i sobretot començar a fer campanya perquè això no es produeixi o que no tingui efecte”. Si cal, diu, que hi hagi una nova declaració de Mequinensa.

En aquesta línia, la Plataforma per la Llengua ha demanat que el govern aragonès canviï d’actitud, que aturi tots els canvis que ha impulsat, i que complexi la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, és a dir, que inclogui la denominació “català” a l’estatut. Una demanda que difícilment es complirà.

 

 

Natxo Sorolla diu: “Qüestions que són bàsiques d’aquella declaració que vam fer fa quaranta anys continuen en una situació bastant pareguda o fins i tot més conflictivitzades políticament.” Creu que el pes caurà sobretot en els parlants i el món associatiu. Considera que associacions, ajuntaments i personalitats haurien de fer, sobretot, una feina poc conflictiva, sense parlar, normalment, de la qüestió del nom de la llengua ni de la classe de reconeixement que ha de tenir. Fa referència a polítiques molt més de baix nivell, com ara promoure que l’assignatura de català es pugui ensenyar amb normalitat tota la població, o promoure l’assignatura portant personalitats reconegudes dins l’assignatura i que facilitin l’adquisició de la llengua: “És a dir, treballar molt més amb polítiques de baix perfil que tinguin efectivitat i continuïtat.” Així i tot, creu que els mesos vinents hi haurà més conflicte sobre les llengües, “per la qüestió de l’amnistia, del procés, etcètera. Els parlants tot això habitualment ho associen amb conflicte i ells volen és viure tranquils”.

Sobre l’associacionisme a la Franja, Francesc Ricart és força pessimista. “La presència pública de les associacions que treballen per la llengua és mínima –diu–. Hi són, però no es veuen gaire. I té molt mèrit que hi siguin. Però després d’un temps jo diria que la presència s’hauria de notar molt més.” I afegeix: “Canviar les actituds ja es veu que no és fàcil si després de tot aquest temps s’han fet pocs passos. Aparentment, no es veu gaire, no s’ha avançat gaire i les dificultats continuen essent grans. No hi ha presència ‘militant’, per exemple. N’hi ha molt poca.”

Sorolla diu que, si bé és cert que es troba “relativament envellit” i normalment associat a centres d’estudi, centres literaris, que han promogut sobretot la literatura, ara també hi ha una renovació. I posa d’exemple l’associació Clarió del Matarranya, formada per gent nova i que promou, sobretot, la defensa del català en l’àmbit educatiu. “Per tant, aquí tenim exemples de com evolucionen les coses i com podem, d’alguna forma, canviar cap a nous contextos.” L’objectiu, ara com fa quaranta anys, és salvar i normalitzar el català.

Source: Adaptación y pilotaje (pretest) de la encuesta de usos lingüísticos de la Franja (català d’Aragó) al caso del aragonés

Adaptación y pilotaje (pretest) de la encuesta de usos lingüísticos de la Franja (català d’Aragó) al caso del aragonés

Antonio Eito Mateo Chaime Marcuello Servós

  • 2023
  • 140
  • Lenguas de España
  • Papers d Avignon
  • 1
  • castellano/aragonés
  • 16×23,5cm
  • Rústica con solapas
  • Gerónimo Borao
  • 978-84-1340-651-0
11,54 €

Source: ¿Pueden las metáforas revelar ideologías y actitudes sociolingüísticas?: un estudio sobre los nombres de las lenguas en el valle de Isábena | Alazet. Revista de Filología

Source: El léxico dialectal del Matarraña: la fitonimia de Monroyo | Alazet. Revista de Filología

Contenido principal del artículo

N.º 34, Estudios, Páginas 25-62
Publicado: abr 25, 2023

Resumen

El léxico es el componente más variable e inestable de una lengua, en el sentido de que sus elementos se propagan o caen en desuso con más facilidad y mayor rapidez que los fonológicos o gramaticales. Se observa una falta de estudios sobre el léxico dialectal de la Franja de Aragón en general y del Matarraña en particular: la mayoría se centran en análisis descriptivos de carácter global, con vocabularios de escasa información dialectal. En el presente trabajo se analiza el léxico dialectal del catalán de Monroyo a través de los nombres de las plantas medicinales que crecen en el término municipal. En el análisis léxico se examina cada una de las palabras registradas desde un punto de vista diacrónico y dialectal y se comentan algunos aspectos que, bajo la óptica de la etnobotánica, pueden resultar interesantes para conocer la planta en cuestión e incluso, en algún caso, su motivación léxica.

Source: Per què a la franja d’Aragó es parla el català?, per Marc Pons

Source: Artur Quintana y Sigrid Schmidt von der Twer donan a Alcañiz su legado filológico y su archivo fotográfico

Source: Aragón y la lengua catalana, por Magí Camps

Las comarcas aragonesas donde se habla catalán han vivido unos cuantos despropósitos en cuanto a la legislación de esta lengua. ¿Recuerdan el lapao y el lapapyp, las siglas de las denominaciones oficiales que Aragón dio al catalán y al aragonés entre los años 2013 y 2015? Ahora parece que se ha puesto orden porque la Academia Aragonesa de la Lengua, que incluye dos institutos, uno dedicado a la lengua aragonesa y otro a la catalana, acaba de publicar un acuerdo sobre el uso oficial del catalán de Aragón. Aunque la ley autonómica le permite emitir normativa, la Academia Aragonesa asume los criterios del Institut d’ Estudis Catalans (IEC) y, por el hecho de que la Franja se incluye dentro de la variante dialectal occidental, también tiene en cuenta los criterios de la Acadèmia Valenciana de la Llengua.

El resumen es que lo que la política intenta dividir, la lingüística lo vuelve a unir. Ya pasó con la creación de la Acadèmia Valen­ciana. Por mucho que el interés político valenciano fuera que con la creación de esta academia se estableciera una normativa distinta para hacer creer que lo que se habla en el País Valenciano no es catalán, no lo consiguieron. Aunque con matices, la Acadèmia Valenciana mantiene los criterios normativos del IEC.
Un decreto de 1976 establece que el IEC es la academia normativa de la lengua catalana allí donde se habla

En todo este asunto, hay tres puntos a tener en cuenta. El primero es que el IEC fue reconocido por un real decreto de 1976 como centro académico normativo para la lengua catalana en todos los territorios donde se habla.
La Constitución posterior y la creación de
las autonomías diluyeron esta norma primigenia que, sin embargo, la Academia Aragonesa de la Lengua recupera y menciona específicamente en su acuerdo. Vuelta a la casilla de salida.
Acto de posesión de los cargos de la Academia Aragonesa de la Lengua, el pasado mes de noviembre

(aquí va una foto)
Acto de posesión de los cargos de la Academia Aragonesa de la Lengua, el pasado mes de noviembre Academia Aragonesa de la Lengua

El segundo punto es que el IEC es una academia supraautonómica, no depende de la administración catalana, y sus miembros provienen de todo el dominio lingüístico, como Aragón, la Catalunya Nord o l’Alguer. Y el tercero es que ninguna de las dos academias creadas posteriormente lucen en su nombre el sintagma “lengua valenciana” o “lengua aragonesa”, sino Acadèmia Valenciana de la Llengua y Academia Aragonesa de la Lengua. Una aclaración: esta segunda sí tiene sentido en lo que respecta a la lengua aragonesa. Como epílogo, hay que añadir que ninguna de estas dos academias autonómicas se ha planteado establecerse como instituto del castellano. Este aspecto pertenece a la RAE en el caso de España. Así pues, ¿por qué no se admite directamente la autoridad lingüística del IEC y se invierte el dinero en esta institución transversal en lugar de montar cada autonomía su chiringuito?

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.