La glotofobia o discriminación lingüística será el eje central de la jornada de sociolingüística que se celebrará el miércoles 19 de marzo en la Biblioteca María Moliner —sesión matinal— y el Aula Magna de la Facultad de Filosofía y Letras —sesión vespertina— de la Universidad de Zaragoza.
Las sesiones de la jornada “De la glotofobia a la diversidad lingüística: retos de la sociolingüística actual en múltiples contextos” se enmarcan dentro de la actividad de los proyectos de innovación docente “Laboratorio de Derechos Culturales y Diversidad Cultural” (PICT 5333) y “Conectando voces: diálogos interculturales dentro y fuera del aula” (PICT 5591), además de formar parte de la docencia en sociolingüística de las distintas filologías de la Universidad.
Desde la organización subrayan el carácter transversal y abierto del encuentro, que abordará la discriminación lingüística en diferentes contextos: desde el ámbito francófono hasta las lenguas históricas de Aragón —aragonés, catalán y castellano—, pasando por lenguas con una fuerte presencia en la sociedad actual, como el árabe, o lenguas de comunicación global, como el inglés.
Uno de los puntos destacados de la jornada será la conferencia inaugural del sociolingüista Philippe Blanchet (Université de Rennes 2), referente en el estudio de la glotofobia, quien ofrecerá una visión general del fenómeno. Junto a él, especialistas de la Universidad de Zaragoza, como Natxo Sorolla, Maite Moret, Elena Albesa, Nayara Ortega, Isabel Herrando, Ángeles Vicente y María Ballarín, abordarán la discriminación lingüística desde múltiples perspectivas y contextos.
El propósito de la jornada es “generar un espacio de formación, reflexión y diálogo”, un foro de “aprendizaje” en el que se pongan sobre la mesa “los desafíos de la sociolingüística actual y se reivindique el valor de la diversidad cultural y lingüística”. “Queremos que sea un encuentro de debate sobre los derechos lingüísticos, para que la diversidad lingüística y cultural pueda ser realmente respetada”, apuntan desde la organización.
En el llibre s’hi troba el treball de tres persones que estimen el seu patrimoni immaterial; l’herència dels avantpassats: el parlar de Favara
Estela Rius
Faltava poc per les cinc de la tarda del 26 d’octubre quan vam posar el peu a la vila, i només fer-ho vam intuir que havíem invertit bé les darreres hores de llum solar abans del canvi d’hora que anuncia l’hivern. El motiu del nostre desplaçament a Favara de Matarranya era que estàvem citats al teatre municipal per assistir a la presentació del llibre Tres estudis sobre el favarol (el habla catalana de Favara), dels autors Roberto Albiac Balaguer, Mireia Sànchez Monsech i Lucía Oliver Rojo.
L’edició havia anat a càrrec del Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón-Caspe (CECBAC), una de les filials d’àmbit comarcal de la Institución Fernando el Católico (òrgan de cultura que depèn de la Diputación Provincial de Zaragoza, adscrit al CSIC) i que, en una aposta valenta del seu actual president, Amadeo Barceló, s’ha publicat per primera vegada en aquesta institució un llibre escrit en català i sobre la parla catalana d’una de les viles de la comarca.
Els assistents a la presentació, que omplíem bona part de les butaques (cosa que no acostuma a passar en aquests actes), vam escoltar ben atents les explicacions dels ponents, que van exposar els seus interessants treballs de fi de grau universitari que conformen el llibre. El de Mireia Sànchez, fet a la Universitat de Barcelona, tracta els parlars del Baix Matarranya (Maella, Favara, Nonasp i Faió), situant-los entre el català nord-occidental i el tortosí. Per la seva part, el de Lucía Oliver, de la Universidad de Zaragoza, aporta els principals trets de castellanismes lèxics al català de Favara que es parla actualment.
En el cas del treball de Roberto Albiac, fet a la Universitat de València, ens aporta informació sobre el paral·lelisme lèxic entre l’aragonès i la parla catalana pròpia de Favara. Roberto és col·laborador de la revista Temps de Franja, amb la columna Esparpillant paraules (una de les millors que s’escriuen a la Franja!), en què en cada entrega ens acosta als lectors el ric vocabulari de la vila. A més, des del 2018 és estudiant de doctorat de la Universidad de Zaragoza amb una tesi, Els parlars del Matarranya, un treball que, juntament amb altres que aborden els parlars d’aquest territori, ens atorgarà un gran atles i estudi geolingüístic de gran part del Matarranya històric.
La presentació va cloure quan ja era fosc, però això no ens va impedir saciar la nostra necessitat de començar la lectura durant el trajecte en cotxe, mentre descobríem en les primeres pàgines una presentació i una introducció de primer nivell, fetes respectivament per Javier Giralt, filòleg de la Universidad de Zaragoza i membre de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, i per Pere Navarro, filòleg de la Universitat Rovira i Virgili.
En el llibre vam trobar els treballs de tres persones que estimen el seu patrimoni immaterial; l’herència dels seus avantpassats: el parlar de Favara, entès com a dialecte consecutiu del català, que habita els nostres pobles des de les successives repoblacions que es van produir després de l’època de la Reconquesta. Una parla rica, diversa, que és viva, i ara també estudiada i valorada.
Us convidem a la projecció del documental “El Vidal Mayor: una joya de la identidad aragonesa”, que tindrà lloc el proper dimarts 5 de novembre a les 19:00 hores, en l’Aula de la UNED de Fraga.
El Vidal Mayor és un manuscrit que conté la compilació dels Furs d’Aragó aprovats en les Corts de Huesca de 1247, l’original del qual es conserva en la Fundació Paul Getty a Califòrnia. En el documental s’analitza el manuscrit des d’una triple vessant: la jurídica, la lingüística i com a objecte bibliogràfic de valor artístic.
Al final de la projecció hi haurà un col·loqui amb la directora del curtmetratge, Isabel Soria.
Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA
Del 24-26 de maig se celebrarà el 50è Col·loqui de la Societat d'Onomàstica a Mequinensa i a Calaceit. La inscripció per assistir a les sessions és de franc: https://t.co/ksU6ClumVzpic.twitter.com/lSgR9BnuHj
PP, Par y PSOE rechazan, durante la última sesión plenaria, una moción de CHA que insta a DGA a no eliminar la mención expresa al «aragonés y al catalán de Aragón»
La sesión plenaria contó con un nutrido número de oyentes./ L.C.
Polémica por la lengua durante la última sesión municipal que se celebró en Valderrobres. El rifirrafe se produjo durante el debate de una moción que el grupo municipal de Chunta Aragonesista presentó en el orden del día y que instaba al Gobierno de Aragón a mantener la redacción actual del artículo 4 de la Ley 3/1999, de 10 de marzo, del Patrimonio Cultural Aragonés.
En dicho artículo 4 se recoge, expresamente, que «el aragonés y el catalán de Aragón, en los que están incluidas sus variedades dialectales, son las lenguas y modalidades lingüísticas propias a que se refieren el artículo 7 del Estatuto de Autonomía de Aragón». Lo hicieron después de que el nuevo ejecutivo autonómico de PP-VOX anunciase, como parte de su acuerdo de gobierno, la futura modificación de este artículo.
La propuesta fue rechazada por el resto de grupos políticos (PP, PAR y PSOE). «Pedimos que se respete la denominación de chapurriau que el nombre que nosotros, nuestros padres, abuelos y antepasados siempre hemos utilizado. En el actual texto se dice directamente que es catalán de Aragón y no se respeta, como sí sucede en Baleares o en la Comunidad Valenciana, la denominación que se le da a lo que aquí se habla», explicó el alcalde Carlos Boné. El primer edil añadió que «si lo que persigue la Ley es la conservación de nuestro idioma, la mejor manera es denominarlo chapurriau«.
No obstante, la sesión contó con numerosos vecinos que asistieron como oyentes a la sesión plenaria precisamente al incluirse este punto. Por su parte desde CHA manifestaron su temor porque se «vulneren» los derechos lingüísticos de los hablantes y recordó la modificación de 2013 que se refería a ambas lenguas como LAPAO y LAPAPYP. «En los últimos años se ha dotado a las lenguas de protección institucional y visibilización que han supuesto una mejora notable en su estudio y un impulso a su difusión. Por ello instamos a que se mantenga el actual artículo 4», explicó Iñaki Belanche, portavoz de CHA.
Desde la formación aragonesista subrayaron que su intención es «instar» al ejecutivo a que no modifique la redacción del citado capítulo. Por su parte Boné subrayó que, a su juicio, «en ningún momento se plantea» regresar a las denominaciones de 2013. A este respecto, desde la Asociación Amics del Chapurriau, cuyos integrantes estuvieron presentes en la sesión plenaria, expresaron, se informó a través de un comunicado, su respaldo a la postura expresada durante el debate de la moción de los portavoces del Partido Popular y Partido Aragonés y apuntaron a que Chunta Aragonesista «se quedó sola» en la votación.
Hermanamiento con Lespignan
Otro de los asuntos que se aprobaron durante la última sesión plenaria hizo referencia al hermanamiento entre Valderrobres y el municipio francés de Lespignan, de algo más de 3.000 habitantes y que está situado en Occitania. Fue hace varios meses cuando los representantes municipales del municipio francés visitaron Valderrobres. «Somos dos pueblos con muchas similitudes, les encantó Valderrobres, su alcalde nos subrayó esa similitud y manifestó que nuestro municipio les enamoró y por ello hemos iniciado los trámites para hermanarnos», concluye Boné.
Alrededor de 250 investigadores y profesores de la Universidad de Zaragoza han firmado ya una declaración en la que defienden el reconocimiento e interés del catalán en Aragón y de la lengua aragonesa. Lo hacen tras las últimas afirmaciones del presidente Jorge Azcón, en las que señalaba – el pasado 31 de enero – que en Aragón “no se habla catalán”. Este próximo miércoles, día 21 de febrero, se celebra el Día Internacional de la Lengua Materna.
Esta declaración académica recuerda que el catalán y el aragonés son materias docentes en varios grados de la propia Universidad de Zaragoza, y con investigadores que participan en proyectos financiados a nivel estatal.
En sus estudios, estos expertos analizan su perspectiva lingüística, histórica y social. A esto se suma los Cursos de Verano o las publicaciones de la propia editorial universitaria. Otras monografías y artículos académicos dan cuenta de estos estudios.
Uno de los impulsores de este manifiesto, el sociólogo Natxo Sorolla, remarca que “tanto el catalán como el aragonés forman parte de la docencia de la Universidad de Zaragoza, hay diferentes grupos de investigación y son lenguas que forman parte de la vida cotidiana, como la plataforma de gestión en línea se puede elegir tenerla en catalán o en aragonés”. Son dos lenguas que “no son ajenas a la comunidad académica”.
Recuerda Sorolla que “el conocimiento científico y académico que tenemos sobre estas lenguas las denomina históricamente como ‘catalán’ y ‘aragonés'”. Así, “estas afirmaciones sobre que no existe o no se habla en catalán en Aragón confrontarían con la realidad del mundo académico”.
En esta declaración añaden que negar esta realidad vulnera la Carta Europea de las Lenguas regionales o minoritarias y temen que el Gobierno de Aragón intervenga en la independencia de la Academia Aragonesa de la Lengua.
Cabe recordar que el acuerdo de gobernabilidad PP – Vox, que facilitó que Jorge Azcón fuera proclamado presidente, incluye la revisión de la ley de uso, protección y promoción de las lenguas.
Entrevista a Javier Giralt, president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, ara que l’executiu format pel PP i Vox ataca el català a la Franja de Ponent
El president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, Javier Giralt, davant la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa.
Pere Millan
Albert Salamé (fotografies)
Quan fa quaranta anys de la històrica Declaració de Mequinensa, el govern de l’Aragó, format per PP i Vox, ha tornat a obrir la capsa de Pandora lingüística. I ha atacat frontalment el català. El 31 de gener, el president autonòmic, Jorge Azcón, va anar a Brussel·les a negar que a l’Aragó s’hi parlés català. Va dir que a la Franja de Ponent s’hi parlaven “modalitats lingüístiques pròpies” i no una llengua que –a parer seu– s’hi vol imposar.
Setmanes abans, ja havia suprimit la Direcció General de Política Lingüística de l’executiu i havia eliminat el finançament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, a petició de la ultradreta. Per a explicar la situació, el president de l’acadèmia i director de l’Institut Aragonès del Català, Javier Giralt, ens rep al despatx de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa. És filòleg i expert en dialectologia i història de la llengua. Com a bon professor universitari, s’explica amb claredat i no defuig cap pregunta.
—Fa deu dies, el president Jorge Azcón va negar que a l’Aragó s’hi parlés català. Què en penseu com a director de l’institut que vetlla precisament pel català i com a president de l’acadèmia de la llengua? —El president del govern de l’Aragó s’equivoca. Totes les recerques sobre la literatura i les varietats dialectals de la Franja del 99% dels filòlegs i lingüistes, tant de l’àmbit catalanoparlant com romanístic, coincideixen a dir que a l’Aragó s’hi parla català. Hi ha hagut una evolució del partit cap al no-reconeixement de la catalanitat lingüística de la llengua que es parla a la Franja. Això no és nou. El 2011, que és quan el PP va fer la llei de llengües actual, ja deien que a l’Aragó no s’hi parlava català. Anys abans, havien aprovat la llei de patrimoni cultural aragonès, que especifica que tant l’aragonès com el català són llengües pròpies. Davant d’aquestes afirmacions, que no tenen cap base científica, l’única cosa que es pot dir és que és un error i que els interessos per a dir-ho no són ni lingüístics ni filològics. M’agradaria saber quins són els assessors del president Azcón a l’hora de fer aquesta afirmació. Ell no és filòleg ni lingüista; per tant, algú el deu haver assessorat per dir-ho.
—El govern de l’Aragó ha tancat la Direcció General de Política Lingüística. Temeu que també pugui tancar l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua? —No ho tinc clar. Una Direcció General de Política Lingüística depèn de la voluntat política del govern de torn. En canvi, l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua existeix perquè ho diu la llei del 2013 que va aprovar el PP. Una altra cosa és l’estructura interna de l’acadèmia. Actualment té dos instituts: el de l’aragonès i el del català. Si decidim que a l’Aragó no s’hi parla català, no té sentit mantenir un institut i uns acadèmics adscrits al català. Aquest és el dubte que tenim. Per tant, no sabem quins canvis interns pot patir l’acadèmia i quin pot ser el futur de l’entitat.
—Com ho heu entomat, que el govern us hagi deixat sense finançament? —Inicialment, l’acadèmia tenia assignada una subvenció nominativa per part del govern de l’Aragó de 20.000 euros. Ara bé, per a cobrar-los, havíem de demanar un avançament de 10.000 euros i la resta demanar-la amb un crèdit. Això el primer any va funcionar. Vam poder-hi invertir 15.000 euros. El 2022, l’entitat bancària ja no ens va facilitar el préstec i vam haver de treballar amb 10.000 euros. El 2023, amb el nou govern, en un principi el pressupost incloïa una partida de 20.000 euros per a l’acadèmia, però una esmena de Vox la va fer retirar. Ara no tenim ni un duro assignat.
—Com us afecta el funcionament? —Podem continuar funcionant gràcies a la voluntat dels acadèmics de mantenir reunions de treball i de tirar endavant projectes que no suposen cap despesa de diners. És molt difícil, perquè hi ha iniciatives que han requerit diners per a posar-les en marxa i ara en necessitarien per a continuar. Com que tampoc no sabem en quin lloc quedarà l’acadèmia, som en una situació d’impàs.
—Quines tasques fa l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua? —Les tasques de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua són determinades per la llei de llengües del 2013, que actualment és vigent. Són vetllar per les dues llengües minoritàries que tenim a l’Aragó, l’aragonès i el català. Vetllar per l’ús en diversos àmbits de la societat, per la difusió en l’ensenyament i per normativitzar-les, és a dir, determinar quin és l’estàndard. En definitiva, el que fa qualsevol acadèmia, com la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans o la Real Academia de la Lengua.
—Les últimes dades de l’enquesta d’usos lingüístics indiquen que el català es va perdent entre els joves de la Franja. Un 68% dels més grans de seixanta-cinc anys el tenen com a llengua inicial, mentre que entre el jovent (15-29 anys) només és un 34%. Per què passa això? —La principal raó és l’arribada de gent no catalanoparlant a la Franja. És un fenomen que afecta tots els territoris de parla catalana. Els nouvinguts no parlen català, no l’aprenen i fan que la gent autòctona acabi parlant-hi en castellà. D’altra banda, es talla la transmissió intergeneracional de la llengua. És a dir, veiem pares catalanoparlants que ja no l’utilitzen amb els fills. Això afecta també l’ús habitual de la llengua per part dels joves. És comú que molts joves catalanoparlants no el facin servir per a comunicar-se amb els amics.
—Malgrat això, la Franja continua essent el territori de parla catalana amb un percentatge més alt de parlants. —No sé si actualment encara ho és. Diria que les coses han canviat. Cal tenir en compte que a la Franja el català s’ensenya com una assignatura optativa. En alguns llocs, fins i tot fora de l’horari lectiu. No tenim la situació de Catalunya, el País Valencià o les Illes, on hi ha un ensenyament com a llengua instrumental i en molts més àmbits. Aquí només tenim a Fraga un institut on es practica un ensenyament bilingüe. Això fa que a la resta de zones de parla catalana hi hagi un coneixement i una capacitat d’ús de la llengua més alts.
—Creu que hi ha el perill que aquesta estructura d’ensenyament desaparegui aquests mesos vinents? —L’experiència ens demostra que tant amb governs socialistes com populars l’ensenyament de la llengua catalana s’ha mantingut. Tinc la confiança que així serà, perquè la gent de la Franja té interès a aprendre-la. No tan sols perquè estan convençuts que és la llengua pròpia, sinó perquè és un instrument que els ajuda a trobar feina a Catalunya o al País Valencià.
—Tant en els governs anteriors del PP com en l’actual, hi ha hagut un esforç manifest per esborrar la paraula “català” de la vida pública. Aleshores, es va fer emprant mots com “chapurreau” o el LAPAO, i ara es parla de fragatí o maellà. D’on creieu que sorgeix això? —És evident que el terme “català” sempre ha fet nosa. És un nom que a l’Aragó no agrada, malgrat que en alguns moments semblava que aquest problema se superava. Persones pròximes al govern o al PP reconeixen que, si el nom fos un altre, no hi hauria cap problema amb la llengua. Si eliminem el concepte català, hem de denominar d’alguna manera aquestes llengües que es parlen. El que desprenen les paraules d’Azcón que mencionàveu abans és la idea que a l’Aragó tenim unes llengües i unes modalitats lingüístiques i que s’han de defensar. Quines llengües? No ho sabem. Si anem a les modalitats, citen el fragatí, el maellà i lliterà… Efectivament, això són modalitats. Però modalitats d’una llengua. I aquí no volen dir que és català, però no hi poden posar cap més nom. Hi ha molta gent que està convençuda que si parla fragatí també parla català. Aquest és el camí que hauria de seguir el govern. Volem defensar les modalitats? Sí. Però dins el marc d’una llengua reconeguda i històrica, que és el català. Com l’andalús ho és dins del castellà.
—En declaracions a Heraldo de Aragón, l’executiu PP-Vox ha atacat l’institut assegurant que hi ha el risc que a l’Aragó s’hi acabi parlant el “català de Barcelona” en lloc de la varietat lingüística pròpia de la zona. És un altre parany? —Podríem pensar que hi ha un gran desconeixement del govern, però al darrere d’aquestes declaracions hi ha una voluntat clara, que és evitar com sigui que s’identifiqui la llengua de la Franja amb el català i amb l’estàndard del català. Si una llengua s’ensenya a l’escola, se n’ha d’ensenyar la normativa, no les modalitats. La idea que tenen és que el català estàndard és el de Barcelona. L’Institut d’Estudis Catalans ha fet molta feina per crear un estàndard inclusiu i incloure-hi les varietats dialectals. En l’estàndard hi ha un munt d’elements fonètics, morfològics, sintàctics i lèxics que són propis del català occidental, que és on se situa el català de la Franja.
—Creieu que el català és en una situació d’emergència lingüística a la Franja? —Tenim uns polítics que volen esborrar-ne totalment la realitat lingüística. Ara hi ha un missatge negacionista i la gent se’l creu. Qui diu que parla català s’alia amb la política que es fa a Catalunya, és pancatalanista i defensa Puigdemont. S’embolica tot, perquè interessa embolicar-ho. Abans parlava del PP, però ara tenim Vox. Això sí que és una emergència, perquè insistiran constantment en el fet que cal eliminar tot el que faci olor de català. I el problema és que el PP necessita Vox i segurament li farà cas. Però no podran eliminar la llengua.
—Anar contra el català dóna vots en determinades zones de l’Aragó? —És claríssim. És un discurs molt interessat, però no tan sols del PP o Vox. El PSOE tampoc no s’ha caracteritzat per defensar obertament el català. L’ex-president Marcelino Iglesias, catalanoparlant de Bonansa (Ribagorça), va aprovar la llei de llengües d’aquella manera a final de legislatura, quan ja era clar que perdria les eleccions. Al president Javier Lambán no l’he sentit mai dir que a l’Aragó també tenim l’aragonès i el català. De fet, no es va dignar a rebre l’acadèmia en cap moment, malgrat que havia estat el seu govern que l’havia impulsada. Ningú no vol que l’identifiquin amb el que succeeix a l’altra banda de la frontera administrativa. Aquí a Saragossa és molt difícil d’entendre que a l’Aragó s’hi parla català.
—Ara fa quaranta anys de la Declaració de Mequinensa. Creieu que pot ser el moment d’impulsar-ne una altra? —Sé que han programat una reunió d’ajuntaments i associacions de defensa del català. És possible que hi hagi una tercera declaració, sobretot si el govern manté la idea d’eliminar el nom de “català”. Si s’impulsa, estarà molt bé, però ja sabem que servirà de ben poc, perquè la del 2013 tampoc no va servir de gran cosa. Malgrat això, és positiu que els ajuntaments, que són els implicats directament a la zona catalanoparlant, es manifestin i expliquin la realitat lingüística de la zona. Però si finalment l’Ajuntament de Mequinensa la promou, em fa la sensació que el suport serà ben mínim. Si mirem el color dels ajuntaments a la Franja, ara mateix, és ben blau. En alguns casos, fins i tot en col·laboració amb Vox.
—I en l’àmbit de l’acadèmia, quines accions teniu previstes per a respondre els atacs del govern a la llengua? —De moment, no n’hem pensat cap. Estem una mica a l’aguait de les decisions definitives que prengui el govern. Només sabem, per algunes converses, que volen mantenir una mena de relació d’assessorament. Però si la volen, l’han de respectar i assumir. Estem a l’expectativa.
—Per a la resta de territoris que parlen català, la Franja de Ponent és una gran desconeguda. Això és un problema també? —Crec que sí que hi ha consciència que a la Franja s’hi parla català. A Catalunya es coneix perfectament la Franja. Des del punt de vista del País Valencià, crec que el coneixement es limita més a la zona del Matarranya, per les relacions històriques que hi ha hagut. Això no vol dir que estiguem protegits, però sí que tenim aquest suport. El que no ens ajuda és que a Catalunya es digui com ha de ser la política lingüística a l’Aragó o es facin manifestacions sobre quina n’és la realitat lingüística. Això aquí no s’entén. Jo ho entenc, perquè si un territori catalanoparlant és atacat, qui l’ha de defensar? La resta de territoris on també es parla. També hi ha hagut polítics que han defensat que la Franja hauria de formar part de Catalunya per motius històrics. Això encara ajuda menys. Al contrari, desperta el discurs anticatalanista.
—Malgrat el context, aquests últims anys han sortit iniciatives positives per a la llengua com A escampar la boira, primer programa en aragonès i català d’Aragón TV, la televisió pública. Com s’explica? —Aquest programa es feia perquè hi ha hagut una voluntat política al darrere. És evident que hi havia sintonia entre la Direcció General de Política Lingüística i la televisió autonòmica. El presentador parlava aragonès i algun dels col·laboradors català. Així es posava de manifest la realitat lingüística existent. El programa funcionava sense cap problema i això era el més important: demostrar que no hi ha cap problema perquè cadascú parli la seva llengua i que hi ha una entesa perfecta.
—Ara mateix, en quina situació es troba l’aragonès? —Per desgràcia, la llengua aragonesa és en una situació molt complicada. No sabem quants parlants té, però sabem que van disminuint. La transmissió intergeneracional es va tallar fa molts anys. En aquest sentit, crec que és pràcticament irrecuperable.
—S’han pres mesures per a revertir-ho? —Els darrers anys, la Direcció General de Política Lingüística va fomentar una mica més l’ensenyament de l’aragonès. Per exemple, la Universitat de Saragossa va incorporar en el grau de magisteri una menció en aragonès, amb l’objectiu d’ampliar el nombre de mestres ben formats en la llengua. Això pot ajudar a fer que les classes d’aragonès continuïn i que els nens el puguin conèixer, entendre, llegir i parlar. Ara, recuperar-ne l’ús en tots els àmbits socials és molt difícil, per la impossibilitat de fer-lo servir fora de l’àmbit familiar o local. Això complica que pugui tenir una vida llarga. Tot i això, si s’ha mantingut des de l’edat mitjana, qui sap quants anys encara li poden quedar. Per una altra banda, el fet que no tingui un estàndard definit també en dificulta l’ensenyament.
