// Carles Terès
Dissabte passat, vaig tenir la fortuna de ser convidat a la jornada «Lletres que són ponts», organitzada pel Grup d’Investigació Coses del Poble de Mequinensa. Es tractava d’una mena de marató de presentacions d’obres d’autores i autors de banda i banda dels rius que, en comptes de separar-nos, mos uneixen. Mos uneixen perquè a ambdues ribes fem servir les mateixes paraules, i estes paraules les escrivim amb lletres de les bones, malgrat la fal·lera mostrada al llarg dels segles per dificultar-nos-ho: ja se sap que «para escribir, ya está el castellano» (o, com es veu a la ja famosa foto de la pancarta dels nefastos ‘Fets de la Codonyera’: «Chapurriau parlat, no escrit»). Aquesta dificultat no es limita a la nostra banda del riu. Com ens recordava l’escriptora vallenca Margarida Aritzeta, els catalans nascuts abans de la mort del dictador, tampoc no van ser alfabetitzats en la llengua pròpia.
Però anem a les coses positives, perquè el que no han fet les nostres administracions (o ho han fet amb mooolta timidesa), ho fan les persones que s’estimen la cultura pròpia, com lo Grup d’Investigació Coses del Poble. Perquè, entre les “coses” del Poble hi ha la llengua, que ha excel·lit en la seua forma escrita en les mans del mequinensà Jesús Moncada.
La jornada estava plantejada de manera molt evocadora, atès que s’havia dividit en els ponts metafòrics que ens uneixen: Ponts de Fraga i de Segre, Pont d’Indívil i Pont d’Arnes.
Així, poc abans de les onze, a l’Espai Jove de la vila, la presidenta de Coses del Poble Lourdes Ibarz va donar la benvinguda a tots els assistents, amb un breu parlament on va fer un elogi encès del nostre idioma. Amb en Cinto Bonales de mestre de cerimònies, va obrir el foc Ramon Sistac, que va presentar l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, amb una carta tramesa directament a l’auditori pel mestre Pompeu Fabra inclosa. Tot seguit, el sociolingüista pena-rogí Natxo Sorolla, ens il·lustrà amb una didàctica ponència de la situació i perspectives del català a Aragó. Les xifres i gràfics no convidaven a l’optimisme, però tot i això encara s’hi podien trobar petits brots que permeten l’esperança.
Després ja va començar la marató de presentacions pròpiament dita, amb autors, com he dit abans, de les dos ribes dels rius que mos uneixen. La sessió Ponts de Fraga i de Segre la va encetar la saidinenca Mercè Ibarz, que va parlar del seu llibre Tríptic de la Terra, que aplega les obres La terra retirada, La palmera de blat i Labor inacabada, on exposa la seua visió i experiències dels canvis que s’han produït a Saidí i el seu entorn rural. A continuació Ferran Sàez Mateu llegí un deliciós fragment del llibre de memòries que aviat veurà la llum. Finalment, la novel·lista Margarida Aritzeta ens posà la mel als llavis amb els detalls del seu llibre Encara hi ha flors.
Després de dinar, els ponents i acompanyants vam poder gaudir d’una ruta fluvial Ebre avall per conèixer, de la mà dels textos de Moncada i les explicacions de l’historiador Cinto Bonales, les vicissituds de les mines i els mequinensans que hi treballaven.
A les sis en punt de la vesprada, ens vam acomodar a la seu del Centre d’Estudis Jesús Moncada, en un ambient fresc i cordial. Com a la sessió matinal, es van omplir totes les cadires. Les arquitectes del Pont d’Indívil, Anna Sàez i Teresa Ivars, van fer llurs presentacions. La periodista Anna Sàez ens va parlar del recull d’articles Batre records, triats curosament entre els centenars de columnes «El retrovisor» que ha publicat al diari Segre, per tal que tinguin una continuïtat temàtica. Seguidament, la historiadora Teresa Ibars va endinsar-nos en la geografia dels records que és el seu Atles de l’oblit. Les dues autores ens van llegir fragments de llurs llibres i van conversar animadament amb els assistents.
Després va tocar-nos el torn als del sud, habitants del Pont d’Arnes que travessa l’Algars. Va començar l’escriptora i mestra nonaspina Merxe Llop, que ens va descriure la gènesi de la novel·la Sílverti, mereixedora del premi Guillem Nicolau l’any 2020. Lluís Rajadell, periodista de Vall-de-roures, ens va parlar dels ingredients dels contes que componen el magnífic Terra agra, darrer guanyador del mateix premi (2021). Ambdós autors matarranyencs van regalar al públic uns fragments de llurs obres. I finalment, un servidor va poder parlar, deu anys després, de la peripècia de Mossèn Magí i tota la petita tropa que encara viu entre les pàgines de Licantropia, premiat també amb el Guillem Nicolau l’any 2011.
Va cloure l’extensa i fructífera jornada Marc Biosca qui, en conversa amb Hèctor Moret, va desgranar alguns dels episodis de l’itinerari vital i literari d’en Jesús Moncada, inclosos en la seua monografia Jesús Moncada, mosaic de vida. Un colofó imprescindible al poble d’un dels millors escriptors aragonesos que es va expressar, com no podia ser d’altra manera, en la seua llengua catalana. I així la va fer encara més gran.
De tornada cap al sud, enmig de la nit solitària de la N-211, no vaig poder evitar de sentir-me optimista. Els ponts que basteixen les nostres paraules, parlades i escrites, es mantenien sòlids, no només a banda i banda de les fronteres artificials, sinó també entre el passat i el futur.
Source: Crònica de la jornada ‘Lletres que són ponts’ a Mequinensa » Temps de Franja
