Skip to content

Archive

Category: Franja, Catalunya, País Valencià

Source: La T-333 entre Alcañiz y Tortosa reabrirá al tráfico este viernes a la altura de Horta de Sant Joan

Source: Soro insiste en reclamar el tren a Barcelona tras asegurar la línea Caspe– Fayón

Source: L’Ebrefolk a Pena-roja » Temps de Franja

Source: El Gobierno de Aragón pagará los servicios ferroviarios hasta el 18 de julio

Source: Cuenta atrás en la negociación de los trenes con la pelota en el Ministerio de Transportes

Source: 500 personas claman por un tren «esencial y vertebrador» en las estaciones del territorio

Source: Loubna Jaddi i Pepa Nogués, distingides en el marc dels premis AMIC-Ficcions | Matarranya Media

Source: La Generalitat habilitará un paso alternativo al túnel de Horta que podría estar operativo en 20 días

Source: Cambio de horarios en los autobuses entre Valderrobres y Tortosa por el corte de la carretera T-333

Source: Cortada la T-333 entre Alcañiz y Tortosa por un daño estructural en un túnel en Horta de Sant Joan

Source: Una pintada a la Franja amb la inscripció “utilitza la llengua” aixeca polseguera entre els segregacionistes – Racó Català

Source: L’actor Ferran Rañé també qüestiona que català i valencià siguin el mateix idioma – Racó Català

Rañé impulsa una sèrie documental que segrega el parlar de 7 pobles del Baix Aragó del català i del de la resta de pobles de la Franja

La Franja de Ponent viu un moment lingüísticament molt sensible. S’estan multiplicant al territori els moviments i iniciatives que neguen l’existència del català allí. Intents acientífics de minoritzar-lo i rebatejar-lo atorgant-li el nom de ‘xapurriáu’ o aragonès oriental. Atacs que compten amb el suport de partits polítics com el PSOE, PP, Ciutadans, Vox i el PAR i els diners públics d’administracions locals, comarcals, diputacions i del mateix Govern d’Aragó.

El negacionisme, desgraciadament, ha comptat amb aliats inesperats des del Principat. Gent catalanoparlant, sorprenentment, del món de la cultura i que, almenys públicament, mai havien exhibit cap posicionament polític bel·ligerant amb el catalanisme ni amb la llengua catalana. L’escriptora i periodista cultural lleidatana Cristina Capdevila negava en una entrevista al ‘Diario de Teruel’ que el català i el què es parla a la Franja siguin el mateix idioma. Adoptava el terme segregacionista “xapurriáu”, i es referia a ell com “una llengua que no compta amb una gramàtica escrita i que només es transmet de forma oral”, esborrant d’un plomall la figura i trajectòria bibliogràfica d’autors com Jesús Moncada, Desideri Lombarte, Francesc Serés o Mercè Ibarz.

Un altre català, l’actor Ferran Rañé, amb arrels a La Torre de Vilella, està impulsant una producció audiovisual ‘Documentales de Torrevelilla. Lo Chapurriáu’, on es defensa que “la llengua pròpia” de La Torre de Vilella “i sis pobles de la comarca del Baix Aragó és el xapurriáu”. El projecte ha rebut finançament de l’Ajuntament, governat pel PSOE, de la comarca, també socialista, i sobretot, l’entusiasme de la consellera delegada comarcal de Patrimoni i Llengües, María José Gascón, del PAR, coneguda pel seu anticatalanisme. De l’existència d’aquesta sèrie documental negacionista ens en vam fer ressò el passat 28 d’abril a Racó Català, i ara dues setmanes després, en una entrevista al digital ‘Temps de Franja’, Rañé no només no aprofita l’ocasió per recular en els seus plantejaments acientífics sinó que aprofundeix en marcar distàncies entre el català i el xapurriáu. A més, ara s’atreveix a segregar-lo també del parlar de la resta de la Franja de Ponent i es refereix al valencià com si fos una llengua diferenciada.

L’actor ficat a productor exhibeix una ignorància superlativa en qüestions bàsiques com la diferència entre llengua i variant dialectal, l’origen del català, el fet de creure que les fronteres naturals entre comarques o territoris delimiten l’àrea d’influència d’un idioma o la seva reclamació d’una gramàtica pròpia per escriure el xapurriáu. A més, intenta defugir qualsevol polèmica, atribuint les seves poca-soltades al que diuen tercers o refusant aprofundir en el que se li pregunta. A les seves respostes hi predominen els “n’hi ha qui diu”, “si hi ha gent que diu que”, “hi ha gent que diu” i similars quan el periodista intenta, sense sortir-se’n, que vagi més enllà i s’atreveixi a explicar aquestes diferències inexistents entre català, el parlar del Baix Aragó i el de la resta de pobles de la Franja, que també considera que tenen un caràcter diferenciat.

Malgrat és finançat amb diners públics, comptar amb el beneplàcit d’una de les principals veus anticatalanes a la zona, María José Gascón, i donar validesa a l’agenda lingüicida del segregacionisme, Rañé, en un exercici de cinisme, li lleva qualsevol intencionalitat política a un projecte documental que trosseja el mapa dialectal català: “Al documental no entrem en cap valoració política, ni tan sols de política educativa. Es reflectirà com es parla i els temes que van sortint en la conversa. És un documental que se centra a donar testimoni del parlar. El xapurriáu és una llengua molt expressiva, que té recursos musicals i expressius altíssims. Si hi ha gent que diu que és català, valencià o occità, sobrepassa aquest projecte i no hi entrem”.

Quan se l’interroga sobre el fet que la totalitat dels estudis acadèmics consideren que la llengua del Mesquí és català, Rañé introdueix una resposta completament acientífica: “En això n’hi ha molts matisos. N’hi ha dos pols oposats. Hi ha gent que diu que abans que Catalunya fos un país, ja existia Aragó i que el que es parla a Barcelona és l’aragonès de Barcelona. I una altra postura diu que el que es parla aquí és català. No entrem en absolut en aquesta qüestió. Per a mi, sempre ha estat una llengua que s’ha autodefinit per la gent que la parla amb orgull i naturalitat dient: ‘parlem xapurriau’. No entrem en més consideracions”.

Rañé, embolica que fa fort, es despenja amb una nova segregació, la del català del valencià, quan delimita aquest xapurriáu a les set poblacions del Baix Aragó, i li qüestionen si el que parlen als 55 pobles restants de la Franja catalanoparlants és la mateixa llengua que ell defensa: “La interpretació que en fa cada lloc no és la mateixa. Per a mi, sempre ha estat clar que el xapurriáu és més proper al valencià. Però també n’hi ha qui diu que el valencià és català, i en això no entrem”.

Source: Seguiu Jorge Pueyo | Cultura | EL PAÍS Catalunya

L’ordenament jurídic fa que el català de la Franja es pugui beneficiar de l’avenç de l’asturià i l’aragonès

Hauríem d’estar més pendents de les notícies sobre la reivindicació de les llengües d’Espanya, més enllà de l’interès solidari que desvetllen les campanyes a favor, sobretot, de l’asturià i l’aragonès: en el primer cas impulsades per tot un moviment de la societat civil que fa anys que fa campanya a través de l’etiqueta #oficialidá; en el segon, visibilitzades per la irrupció de Jorge Pueyo, la nova estrella a les xarxes arran del seu informatiu matinal en aragonès. Quan aquí no són pocs els que abandonen el català amb l’argument que així arribaran més lluny, Pueyo ha aconseguit arribar molt lluny precisament per fer servir una llengua petita i demostrar que les xarxes són un mecanisme revolucionari per difondre la diversitat lingüística. Si fins ara érem molts els que no havíem sentit mai l’aragonès, ara el tenim només a un clic.

A Catalunya hem vist sempre les demandes d’asturians i aragonesos amb sintonia, però des de la posició de privilegi que atorga haver aconseguit la cooficialitat de bell antuvi i disposar del màxim reconeixement lingüístic constitucional possible (la sentència de l’Estatut ens va assenyalar els límits del permissible), no hem deixat de veure aquestes pretensions amb certa simpatia condescendent. I caldria fer-ne un seguiment molt més intens, amb mostres de solidaritat explícita, ni més ni menys perquè el destí polític del català en terres aragoneses depèn en bona mesura del que aconsegueixin aquestes altres llengües.

Potser és perquè tenim molt clara la unitat de la llengua —de fet, és un dels pilars de la nostra autoconcepció com a comunitat lingüística—, i al capdavall les comarques de la Franja no deixen de formar part del català occidental, però el cert és que, a causa de la fragmentació a què l’ordenament jurídic estatal sotmet la diversitat lingüística (amb sengles legislacions per a cada territori), a Aragó el català està més que abandonat a la seva sort i ja pateix les pulsions secessionistes conegudes en altres contrades. Delmat de reconeixement estatutari, les mesures per a la seva protecció hauran de venir del territori mateix, o bé aprofitar el rebuf d’iniciatives de la llengua veïna i estrènyer els llaços en una reivindicació que ha de ser compartida.

Tampoc hem de menystenir les fites del reconeixement de l’asturià, perquè el que passi allà tindrà ressò en el que passi a Aragó. El passat 21 de març, el Tribunal Constitucional va donar per bo l’ús de l’asturià a la Junta General del Principat d’Astúries (el seu parlament) en desestimar el recurs d’inconstitucionalitat presentat per Vox a l’article del reglament que ho permetia, cosa que aquí ha passat inadvertida. El recurs argumentava que, atès que l’Estatut d’autonomia asturià no proclama la cooficialitat de la llengua pròpia, el reglament de la cambra no podia atorgar a la llengua una funció que consideren exclusiva justament de la cooficialitat, i que, segons com, es donava a l’asturià una cooficialitat de fet per una via espúria.

Amb bon criteri (reconeguem-ho també si l’encerten), el TC ha fet prevaler el precepte constitucional recollit a l’article 3.3, el que qualifica les diverses llengües d’Espanya com “un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”, però també —i vet aquí la gran notícia— la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que en l’article 10 és força clara en aquest sentit: “2. Pel que fa a les comunitats regionals (…) les parts es comprometen a permetre i/o fomentar: e) l’ús per les col·lectivitats regionals de llengües regionals o minoritàries en els debats de llurs assemblees, sense excloure, tanmateix, l’ús de la llengua o de les llengües oficials de l’estat”. Celebrem la sentència, perquè ha donat prioritat a la mateixa Carta Europea per davant dels límits de l’Estatut autonòmic i d’una interpretació suspicaç i ultra del reglament de la cambra.

És clar que el que és bo per a l’asturià és, de retruc, bo per a l’aragonès i per al català. Ja se’n feia ressò el president de la Chunta Aragonesista, Joaquín Palacín, a l’article d’Heraldo de Aragón titulat “El Tribunal Constitucional y el aragonés”: “Esta sentencia favorece a nuestras lenguas propias, toda vez que avala, sin ningún género de duda, su uso público e institucional”. Seguiu Jorge Pueyo, no només per la gràcia que ens fa sentir-lo parlar, sinó perquè és la millor manera de promoure el català a la Franja.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.