Skip to content

Archive

Category: Literatura

Francesc Serés és un escriptor de Saidí, Baix Cinca, i establert a Olot, on treballa com a director de la Residència Faber. Serés forma part d’un grup d’escriptors franjolins en llengua catalana apareguts els últims anys, com Josep Anton Chauvell, la seua conveïna Mercè Ibarz, Jesús Moncada o Carles Terès. “La densitat fa sospitar”, confessa rient Serés. En els seus llibres ha deixat immortalitzades moltes històries pròpies de molts pobles de la Franja que, segons Serés, “no s’havien explicat mai”. Precisament això, les històries sense explicar, són el que per Serés fan de la Franja un territori tan favorable per la literatura.

Francesc Serés a les portes d’una antiga casa familiar a Saidí.

Continuar llegint… Moviment Franjolí per la Llengua: Francesc Serés: “Cal una voluntat política per articular culturalment la Franja”

 

francesc-seres-ha-de-passar-alguna-cosa-important-aviat-o-el-relat-independentista-sens-florira-13370

Origen: Valderrobres acoge la I edición del ‘Crimen en la Historia’ | La Comarca

—Explicàveu un dia que hi ha molts de grans escriptors de les terres de l’Ebre que precisament paguen la llunyania respecte a la capital. Us atreviríeu a fer-nos un possible canon o si més no una llista extensa de recomanacions?
—Al sud som escriptors ebrencs. Autors de territoris que abracen des del pantà de Riba-roja fins al Delta, estenent-se cap a la Franja de Ponent, Matarranya, Terra Alta, els ports de Morella, Vinaròs… Tots tenim en comú un territori, una conca i una manera de parlar. Però atenció: no som escriptors locals. Els grans pioners van ser gent com Desideri Lombarte, a qui tinc una especial devoció; Jesus Moncada, imprescindible geni de la narrativa catalana que hem de redescobrir

Continuar llegint… Sílvia Mayans: ‘Les terres del sud són les grans desconegudes a la resta del país’ | VilaWeb

Bitllets

DESEMBRE 2016
429

Pau Vidal

Mil-i-una nits de Mequinensa

En ocasió del 75è aniversari del naixement de Jesús Moncada, Pau Vidal lloa la seva figura, tant a nivell humà com literari. Malgrat que la seva obra evoqui el seu petit món local de la seva Mequinensa natal, el seu caràcter universal és innegable. Autor singular i perfeccionista fins a l’extrem, ha deixat una petjada inesborrable en la literatura catalana actual.

L'Avenç 429 - desembre 2016
Preu de l’article 1 €

Origen: Mil-i-una nits de Mequinensa / Bitllets / L’opinió / 429 / L’Avenç / Revistes / Inici – L’Avenç

Origen: La DGA no ha convocat enguany els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero | Mas de Bringuè

Natxo Lópes Susín, director de Política Lingüística

Ignacio López Susín

Los premis literaris en Llengua Catalana i Aragonesa, el “Guillem Nicolau” i “Arnal Cavero” respectivament, que havien sét desnaturalitzats i desvaloritzats durant la legislatura del govern PP-PAR,  no han estat  convocats en el primer any del govern PSOE- CHA, tot i que en aquest últim període s’havien redactar i aprovat unes noves bases reguladores i l’antiga adjudicació independent per a cada llengua per a que es poguessen tornar a lliurar.

Les raons d’aquesta situació han estat, segons fons de la Direcció General de Política Lingüística  del govern aragonès, les dificultats legals  plantejades des dels organismes d’Intervenció de la Comunitat Autònoma  per a  convocar uns premis amb dotació econòmica i el no haver trobat cap empresa que hagués volgut esponsoritzar ambdós premis.

Des d’alguns sectors associatius de la Franja han lamentat aquesta decisió pel que representa de fre a la recuperació d’una situació ja prou endarrerida i es mostraven disposats a oferir a la D.G.P.L. un llistat d’empreses arrelades a les zones bilingües que podrien estar disposades a col·laborar en aquesta iniciativa.

Per la seua banda, el Director General de Política Lingüística, Ignacio López Susín, comunicà a  Temps de Franja que per a l’any 2017 s’estan buscant noves fórmules jurídiques, ja presents en altres comunitats autònomes, “que permetixquen convocar uns premis remunerats en forma digna” .

Origen: Mequinensa posarà en marxa un centre d’estudis dedicat a Jesús Moncada | VilaWeb

Jesús Moncada

L’antic casino de Mequinensa (Baix Cinca) ubicat a la primera planta d’un edifici de la plaça de l’Ajuntament albergarà, una vegada reformat, el Centre d’Estudis Jesús Moncada. L’espai es destinarà a l’estudi de l’obra i la figura de l’escriptor mequinensà i recollirà tot tipus de documentació, les seves obres literàries, els seus quadres i dibuixos, fotografies o manuscrits. Així ho va anunciar la batllessa Magda Godia en el marc de l’acte de lectura pública de contes de l’autor celebrat a la biblioteca municipal coincidint amb el 75è aniversari del naixement de Moncada. La jornada va servir per reivindicar la figura de l’escriptor i la dignitat de la llengua va escriure les seves obres, el català, les quals han estat traduïdes a més d’una vintena d’idiomes entre els quals es troben, a més del castellà, anglès o el francès, el japonès i el vietnamita.

Durant l’acte, també es van projectar unes petites càpsules audiovisuals vinculades a l’univers Moncada que es distribuiran a través de xarxes socials durant un mes per projectar l’obra i figura de Jesús Moncada més enllà de la seva Mequinensa natal. Els vídeos recullen testimoniatges de veïns que coneixien personalment l’autor, testimoniatges de Jesús Montcada i fragments de les seves obres.

Jesús Moncada
Jesús Moncada va néixer a Mequinensa l’1 de desembre del 1941 i va morir a Barcelona el 13 de juny del 2005. La seva obra, tal com pot comprovar-se a l’espai que li dedica el Museu de la Història de Mequinensa, va més enllà de la narrativa i explora disciplines com ara la pintura i la fotografia, un àrea, que juntament amb l’escriptura, li va permetre salvaguardar la memòria de la desapareguda Mequinensa. Moncada, autor d’obres com ara ‘El cafè de la Granota’ o ‘Camí de Sirga’, va rebre, entre altres premis, la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat l’any 2001 i el Premi de les Lletres Aragoneses el 2004, guardó que va recollir poc abans de la seva mort.

Origen: Ilustre sencillez – Somos Litera – Noticias de La Comarca de la Litera – Revista Informativa

 

Origen: Llops | L’ esmolet

11-llop-al-bosc-neu-web

A causa de la novel·la Licantropia, amics, coneguts i familiars solen adreçar-me informació sobre llops. Fotos, articles, vídeos… Els llops m’agraden, però mai no n’he estat un expert, ni tan sols un coneixedor mitjà, més enllà de la documentació que vaig aplegar per escriure el llibre i dels documentals que m’empassava d’en Rodríguez de la Fuente.

La transformació d’una persona en animal salvatge varia segons l’entorn. Aquí ens convertim en llop, al nord europeu en ós, a Sud-Amèrica en jaguar i en terres asiàtiques en tigre. Sempre és la fera més ferotge, la que competeix amb l’home al capdamunt de la cadena tròfica, la que li furta el bestiar i amenaça els caminants solitaris. Alhora, llops, óssos, tigres i jaguars ens fascinen per la seua bellesa i el poder que transmeten.

Aquesta dualitat de sentiments és font de discrepància. Per als que hem crescut en un suburbi, on els principals depredadors que ens tocava evitar eren els “quinquis” (Homo homini lupus est), el llop era una criatura magnífica. També era un personatge de les històries que explicaven els avis al poble, aquest poble dels estius feliços. En canvi, les persones que s’han criat en viles lluny de grans conurbacions, amb hiverns de nits inacabables i camps solitaris, senten que el llop és una amenaça. Encara que s’hagi extingit fa moltes dècades. El rastre del terror encara perdura per bancals, masos i boscos, en les paraules dels vells que recorden fets viscuts pels seus pares. La meua dona, torredarquina de soca-rel, sempre em pregunta si aniria pel bosc tan tranquil com vaig ara si sabés que en qualsevol moment pot eixir-me un llop. Jo no sé què dir-li, perquè quan sóc vora l’escalforeta del foc tot és bonic i romàntic, però quan passejo tot sol per la muntanya… això ja són figues d’un altre paner. Sigui com sigui, sempre vaig més intranquil pel metro de Barcelona que pels boscos de la serra. Si un dia m’ix un llop, ja us ho explicaré (espero).

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 29, setembre-octubre 2016

Ràdio Terra – La veu dels Països Catalans

Origen: ASSENTIRÉ DE GRAT | Programa sobre Desideri Lombarte – Ràdio Terra

Origen: La Barcelona caduca

Els vents renovadors, aperturistes i adaptats al segle XXI que se suposa que han arribat a l’Església amb el papa Francesc s’estampen contra les portes de la catedral de Barcelona.

Un cartell adverteix al cap de l’escalinata que condueix al temple que no es pot entrar amb els muscles o els genolls al aire, una norma perfectament alineada amb el moralisme més ranci. La regla, justificada per un suposat decor obligat en les visites al monument, no s’aplica en cap de les altres esglésies del mateix estil, de la mateixa època i de la mateixa confessió que esquitxen el barri Gòtic barceloní. Així, el passat agost, una xica del Matarranya que coneixie per primera vegada la Barcelona turística, oberta al món i cosmopolita es va haver de resignar –en vaig ser testimoni– a passejar pels voltants del monumental edifici perquè els guardians de la moralitat que vigilen totes les portes li van impedir l’accés. Els seus pecats eren una samarreta de tirants i uns pantalons curts. L’alternativa ere sotmetre’s a l’abús i, com feien algunes dones, comprar un ‘pareo’ a les venedores que ofereixen esta mercaderia a l’entrada. L’absurda i caduca prohibició té el regust de rigorismes religiosos que, en altres llocs, imposen, en la seua màxima degeneració, el maleït burka. Resulta incomprensible com l’administració –l’Ajuntament, la Generalitat o qui siga competent– permet que un monument probablement restaurat i mantingut amb diners públics aplique una discriminació tan absurda i desfasada per al seu gaudi. Pot ser l’arquebisbe baixaragonès Juan José Omella tingue alguna cosa a dir al respecte o, potser, alguna administració li haurie de donar un toc al prelat per a que es done per al•ludit.

Origen: Carles Sancho presenta lo llibre de ‘Batiste’ de Lluís Rajadell, a la 26ª Trobada Cultural del Matarranya 24 de setembre que es celebre a Queretes !!

26ª Trobada Cultural del Matarranya

Dissabte 24 de setembre de 2016 a Queretes

 

A les 12 h.:      Benvinguda de l’Alcalde de Queretes.

Presentació de l’ASCUMA, a càrrec del President.

Lloc: Restaurant La Era de Queretes

 

 

A les 12:30 h.: Presentació del llibre de Lluís Rajadell La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, a càrrec de Carles Sancho Meix.

Història Contemporania, Medieval i Guerra Civil

“LA TERNURA DEL PISTOLERO, BATISTE, EL ANARQUISTA INDÓMITO”

Midi Libre, el periódico de referencia en Montpellier, dedicaba su portada del 19 de mayo de 1948 al macrojuicio que se celebraba en la Corte de Justicia de Toulouse contra una célula colaboracionista desmantelada en el sudeste francés. En la fotografía de los acusados que ilustra la información, aparecen tres refugiados españoles. Su líder es el anarquista Juan Bautista Albesa Segura ‘Batiste’, nacido en Valderrobres en 1911 y que fue prototipo del ‘hombre de acción’ anarcosindicalista.

LLEGIR

+ http://www.serretllibres.com/cataleg/124779/la-ternura-del-pistolero-batiste-el-anarquista-indomito

 

A les 13:00 h.: Presentació del full informatiu turistic de Queretes, a càrrec de Juan Luis Camps.

Acte seguit  vermut i cante improvisat amb La Rondalla dels Ports.

Lloc: Restaurant La Era de Queretes

 

 

A les 14:30 h.: Dinar de germanor amb la Rondalla dels Ports al Restaurant la Era de Queretes. Menú de 15 €. Reservar trucant al 978 85 15 21-628 69 77 51 abans del dia 18 de setembre.

Lloc: Resturant la Era de Queretes

 

 

A les 17:00 h.: Visita guiada pel poble amb parada al Centre d’interpretació de la Llengua Ibera. Ronda  literariomusical per bodegues de Queretes amb la Ronda dels Ports.

Lloc: Centre d’interpretació de la llengua ibera.

 

A les 19:00 h.: Conferencia sobre la verema i cata de vins de la Comarca.

Lloc: Centre Cultural i bar del Centre Cultural

 

A les 20:00 h.: Cloenda de la Jornada amb l’actuació del grup Ya Babe que interpretaran  temes propis i poemes de Desideri Lombarte musicats.

Lloc: Centre Cultural

 

Articles relacionats

Origen: Batiste, un personaje enigmático entre el mito y las incógnitas que deja la historia – Diario de Teruel

Suplemento T

Lluís Rajadell publica ‘La ternura del pistolero’, un ensayo sobre un anarquista de Valderrobres

Batiste, un personaje enigmático entre el mito y las incógnitas que deja la historia

Lluís Rajadell, autor del libro, con un ejemplar de la publicación que acaba de ser editada sobre la figura de Bautista Albesa Segura

1 2

¿Quién fue Juan Bautista Albesa Segura, conocido como Batiste y a quien llamaban el “terror de la comarca” del Matarraña? El periodista y escritor turolense Lluís Rajadell ha intentado arrojar luz sobre él en el libro La ternura del pistolero.

F.J.M. Teruel

07/09/2016¿Quién fue Juan Bautista Albesa Segura, conocido como Batiste y a quien llamaban el “terror de la comarca” del Matarraña? El periodista y escritor turolense Lluís Rajadell ha intentado arrojar luz sobre él en el libro La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, presentado el pasado fin de semana en Valderrobres y que muestra a un personaje enigmático que se mueve entre el mito y las incógnitas que sobre su vida la historia no ha podido todavía aclarar. Hombre de acción del anarcosindicalismo español de los años 30 del pasado siglo, está considerado como uno de los pistoleros de mayor prestigio de la CNT, a la vez que un idealista generoso que creó una colonia infantil para refugiados aragoneses durante la guerra civil y que acabó siendo juzgado en el sur de Francia por colaboracionismo con los nazis. Rajadell reconoce que hay cosas de Batiste que siguen siendo un enigma para él.

El periodista turolense confiesa que hay aspectos de la vida de este personaje que no entiende, que se le escapan y para los que será difícil encontrar respuestas. “Es un tío que me desconcierta muchas veces, hay cosas que no comprendo de su trayectoria”, afirma Rajadell al referirse a pasajes como el juicio al que fue sometido en Francia por colaborar con los nazis al término de la Segunda Guerra Mundial.

Aunque Rajadell llegó a conocer personalmente a Batiste y a entrevistarle hacia el año 1989, en aquella ocasión desconocía cuestiones como ese proceso judicial y no le preguntó sobre el mismo, a la vez que ignoraba entonces su faceta de pistolero. Hoy lamenta que no pudiera haber profundizado más sobre estas cuestiones cuando lo tuvo cara a cara y que la entrevista que le hizo quedara mal grabada.

Eso no ha impedido que el autor de La ternura del pistolero haya podido construir una semblanza que va mucho más allá de lo que cuenta sobre el personaje en un libro que se convierte así en un ensayo de divulgación histórica sobre los ideales de la colectivización anarcosindicalista en el Bajo Aragón turolense, las causas que llevaron a ello y cómo detrás de la dureza de aquellos luchadores que buscaban la justicia social y que la historia ha señalado como “pistoleros” que tomaron las armas para responder a la represión de los poderosos, había una generosidad que les llevó a hacer grandes obras solidarias, como en el caso de Batiste, que creó una colonia infantil en Barcelona para acoger a niños aragoneses desplazados durante la Guerra Civil.

“No he conseguido terminar de conocer el personaje”, insiste Rajadell, quien en su libro muestra la larga trayectoria de un anarcosindicalista nacido prácticamente con el siglo XX, en 1911, y muerto con su ocaso en 1999.

Rajadell sentía curiosidad por el individuo desde niño porque le habían contado cosas de él y mientras que entre los republicanos escuchaba que era un tipo “bragado, valiente y atrevido, un héroe”, entre la gente de derechas había escuchado que era un “denomino porque colaboró en la represión de la retaguardia y le tenían miedo”.

Lo que le atrajo de Batiste y lo que le llevó a profundizar en él fueron esas contradicciones, algo que ha plasmado en el título del libro al hablar de la “ternura” del pistolero. “Es lo que me llamó la atención de este hombre, que por un lado no renunciaba a la violencia y la utilizaba cuando creía que era necesaria, pero por el otro mostraba también esa vertiente humanitaria”, precisa Rajadell, periodista de Heraldo de Aragón, en alusión a la colonia para niños refugiados que fundó en Barcelona durante la guerra y a la que dedica prácticamente la mitad del libro.

“La gente cuenta que se desvivía para darles de comer, educarles y darles atención sanitaria; los niños para él eran un tesoro”, afirma con rotundidad. En cambio le choca ese contraste con alguien que luego mata a sangre fría al comandante del puesto de la Guardia Civil de Valderrobres y quema su cadáver al principio de la guerra.

La historia de Batiste, conocido también como Batiste de la Coixa, Batistet o Batista, comienza el 29 de abril de 1911 cuando nace Juan Bautista Albesa Segura en Valderrobres, un municipio que con el tiempo acabaría convertido en uno de los más importantes feudos del anarcosindicalismo español.

Aunque Batiste viene al mundo en el seno de una familia acomodada, al poco tiempo sus padres se separan y la situación económica se complica para la madre, que se hace cargo de todos los hijos. Ante la crítica situación familiar, Batiste emigra con tan solo 11 años a Barcelona, inmersa en esos años en el plomo del pistolerismo de la patronal y del anarcosindicalismo, que opta por devolver con la misma moneda los ataques que sufre de los primeros.

Formación revolucionaria

Esos años serán vitales para su formación revolucionaria en los ideales de la CNT (Confederación Nacional del Trabajo), central sindical que se había creado un año antes de su nacimiento en Barcelona. Formado en la capital condal regresará a su pueblo, Valderrobres, para introducir los ideales libertarios de la CNT e implantar una estructura en la comarca del Matarraña que acabaría teniendo una gran implantación. En febrero de 1937, la comarca contaba con 11.458 colectivistas, más de la mitad de los habitantes que tenía.

Durante la guerra formará parte del Batallón de ametralladoras, una unidad que se nutre de anarquistas y que se dedica a infiltrarse tras las líneas enemigas para realizar sabotajes y conseguir información.

“Batiste era un aventurero total”, cuenta Rajadell, aunque insiste en que hay cosas en la vida de este personaje que no termina de entender bien, sobre todo el acercamiento a los nazis en Francia al hacerse amigo personal de un alto mando de las SS en Montpellier.

“Es amigo personal; en casa de Batiste come ese coronel”, cuenta Rajadell, quien ha estudiado al detalle la sentencia tras el juicio en 1948 al que fue sometido por colaboracionista al término de la Segunda Guerra Mundial. A juicio del periodista, “una de las cosas que le acercan a los nazis es el anticomunismo, para mí es el único punto de encuentro que veo entre los dos”.

En este sentido, el investigador recuerda que la sentencia condenatoria da por hecho su colaboración en dos atentados maquinados por el coronel nazi. “Sí que colabora con acciones concretas, aunque por otro lado también me choca que le pongan solo cinco años de condena, que es una condena leve”, precisa.

Por las averiguaciones que ha hecho Rajadell, las informaciones aparecidas en la prensa francesa de la época apuntarían a que alguna de estas acciones pudo estar dirigida a infiltrarse en la resistencia. Por todo ello la CNT acabaría expulsándole a pesar de haber sido un referente durante la guerra civil y ser uno de los “hombres de acción” más notables del anarcosindicalismo español.

El juicio provocó un escándalo dentro de la organización sindical anarquista, puesto que él y tres más, uno de ellos en rebeldía, fueron juzgados por colaboracionismo con los nazis. No obstante, llama la atención a Rajadell que en la sentencia se apliquen también eximentes a Batiste que no terminan de detallarse.

“No sé cuáles son, hay lagunas, y es una sentencia leve al caerle solo cinco años cuando en ese mismo proceso hay gente condenada a muerte”, argumenta Rajadell. Algo que también le acerca a los nazis es que durante la Segunda Guerra Mundial se reconstruye la CNT en Francia, que se muestra partidaria de colaborar con la resistencia, mientras que Batiste monta otra organización bajo las mismas siglas “que se reivindica como la verdadera y única CNT, y que reivindica mantenerse al margen de la guerra”.

Esa implicación de una persona que había combatido al fascismo en España, había luchado por los ideales libertarios y había fundado una colonia de niños para refugiados de la guerra civil, y que acaba siendo acusado de colaboracionismo con los nazis en Francia es algo que desconcierta a Rajadell porque en su opinión es “difícil de entender” en un hombre al que define como “atrevido y valiente” y que nunca renunció a su ideario libertario, como pudo pudo comprobar el mismo autor del libro cuando le entrevistó a finales de los años 80.

Rajadell asegura que Batiste llega a simpatizar con el coronel nazi porque es crítico con Hitler, a pesar de pertenecer a la policía secreta alemana, y porque su forma de pensar es la de un “auténtico anarquista”, según un testimonio de Ramira Guerri, una de las personas que mejor le conoció y con quien pudo hablar en profundidad el autor del libro.

De Montpellier acabaría trasladándose, tras cumplir prisión, a Perpignan, donde trabajó como hortelano y comerciante y en donde murió en 1999, aunque visitaba Valderrobres y allí pudo conocerle Rajadell en 1989.

“Él seguía convencido de que defendía el ideal libertario, que había actuado correctamente y no me pareció arrepentido de nada; y luego me pareció una persona pausada y tranquila, no un exaltado, algo que me chocó para alguien que tenía esa imagen de radical, y yo no lo sentí así, sino todo lo contrario”. rememora Rajadell.

Centenario del nacimiento

La idea de escribir el libro surgió en 2011 con motivo de cumplirse el centenario del nacimiento de Batiste y desde entonces Rajadell ha estado inmerso en una intensa una búsqueda documental, además de recabar los testimonios de quienes le conocieron.

Parece haber todavía muchas preguntas sin respuestas para saber con exactitud quién fue Batiste. El libro recuerda que sus visitas a Valderrobres en pleno franquismo en los años sesenta, y tal vez antes, sin esconderse de nadie y sin que nadie le molestara, propiciaron todo tipo de conjeturas sobre su posible enriquecimiento con las expropiaciones durante la guerra y su posterior colaboracionismo con los nazis en Francia.

No obstante, Rajadell argumenta que todas esas conjeturas tropiezan con el dato objetivo del hombre que vivió toda su vida en una austeridad franciscana, lo que no es óbice para que la figura de Batiste siga cabalgando hoy entre los mitos y los enigmas no resueltos todavía.

El hombre que salvó a niños creando una colonia para refugiados en Barcelona

Frente al “hombre de acción” anarquista, pistolero al servicio de la CNT y guerrillero que se infiltraba en las líneas enemigas durante la guerra, Lluís Rajadell muestra en La ternura del pistolero la otra cara más humana de Batiste, la del hombre preocupado por la infancia que crea una colonia en Barcelona para acoger a los niños aragoneses desplazados por la guerra civil. A ello dedica buena parte de su libro gracias al relato autobiográfico que uno de los chicos de la Beguda, la colonia de niños refugiados, le entregó en los años noventa y que ha permanecido inédito hasta ahora. Ese documento escrito por Juan José Adell Meseguer ve la luz ahora en el libro, puesto que lo reproduce íntegramente el autor.

La colonia se fundó en la Masía Bach de la Beguda Baixa, y Adell Meseguer afirma con cariño que semejante “hazaña” solo pudo ser obra de un hombre como Batiste, que “con su esfuerzo y coraje y poniendo más de una vez en peligro su vida lo consiguió”.

Destaca Meseguer que en la colonia se vivió en un clima de “perfecta hermandad” y que su creación fue un “acto de valentía” y un gesto de amor, cariño y humanidad de Batiste hacia los niños.

Origen: El Govern d’Aragó regula els premis de creació literària | Lo Finestró

departamento

Al BOA del 8 de setembre,  es va publicar el DECRET  124/2016, de 30 d’agost, del Govern d’Aragó, DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT, CULTURA I ESPORT, mitjançant el qual es modifica el Decret 22/2013, de 19 de febrer, del Govern d’Aragó, pel qual es regulen els premis a la creació literària i al sector del llibre  d’Aragó.

En lo referent als escriptors aragonesos de parla i expressió catalanes cal dir que torna el premi Guillem Nicolau amb dotació econòmica i publicació de l’obra premiada. La dotació econòmica es fixarà en el moment de la convocatòria dels diferents premis. Benvinguts siguin a la nova vida el Guillem Nicolau i l’Arnal Cavero, així com tots els altres premis.

En el punt 4, de l’article 3 del Decret es diu: “ El Premi “Guillem Nicolau” tindrà com a objectiu premiar una obra de creació literària de qualsevol gènere (narrativa, poesia, teatre, assaig, etc.) escrita en català d’Aragó o en qualsevol de les seves varietats, d’autor aragonès o relacionat amb l’Aragó. Unes preguntes faig al respecte. Quan diu que l’obra ha d’estar “escrita en català d’Aragó o en qualsevol de les seves varietats”, què vol dir? Com el català d’Aragó ja és una varietat de català, la frase vol referir-se a les varietats d’una varietat? I per què no a les varietats de les varietats d’una varietat? Convindreu amb mi que una llengua és una llengua i les seues varietats? Tal vegada estic equivocat –tant de bo fos així– i la frase del Decret voldria dir català d’Aragó i totes les altres varietats dialectals dels territoris de parla catalana. Només dient “català” seria suficient.

En quant al Premi Miguel Labordeta no es fa referència a les varietats de castellà d’Aragó.

En tot cas, enhorabona al Govern d’Aragó, i més concretament, al Departament d’Ensenyament, Cultura i Esport i a la Direcció General de Política Lingüística. Ara només resta la convocatòria dels premis.

Origen: Pena-roja acull lo lliurament del premi “Desideri Lombarte” | Mas de Bringuè

lliurament-premis-dlombarte-penatoja-copia

Los premiats, acompanyars  de les autoritats i membres del Jurat

 

Lo  santuari “La Mare de Déu de la Font” de  Pena-roja de Tastavins va acollir ahir, en  una càlida tarda de diumenge  l’acte de lliurament del  Premi Desideri Lombarte 2016, instituït  pel govern aragonés, que en aquesta primera edició s’ha concedit ex aequo a Josep Bada Panillo i Artur Quintana i Font. Amb aquest premi, consistent en una escultura  de l’artista nonaspí Santiago Gimeno, el Departament d’Educació, Cultura i Esport reconeix als guardonats per la seva tasca en la dignificació i difusió del català d’Aragó.

L’església del Santuari estava  plena de gent, entre amics i familiars dels premiats, representants de les associacions culturals de la Franja(Instit d’Estudis del Baix Cinca, ASCUMA), de l’aragonès com el Consello d’a Fabla,   mestres de català,  AMPAS, Assoaciacions educatives com Lo Clarió, alcaldes i el president de la comarca del Matarranya, Rafael Martí, i  el delegat territorial de Terol, Antonio Arrufat.

L’ acte, celebrat en plenes festes a la localitat de naixement de Desideri Lombarte i en un dia assenyalat per a tots els seus habitants, coincidint amb la celebració del dia del Jubileu, va estar presidit per la consellera d’Educació, Cultura i Esport del Govern d’Aragó, Mayte Pérez; el conseller de Vertebració del Territori, Mobilitat i Habitatge, José Luis Soro; el director general de Política Lingüística, Ignacio López Susín, i l’alcalde de Pena-roja, Francisco Esteve.

En la seua intervenció,  Josep Bada  demanà diàleg i enteniment a les institucions “i a les persones” perquè les llengües minoritzades a l’Aragó, “continuen tenint el respecte i la dignitat que mereixen”.

El professor Artur Quintana, agraí l’esforç de l’actual govern aragonès per  impulsar i dignificar la llengua catalana a l’Aragó i remarcà que encara queda recórrer un llarg camí cap  a la normalització lingüística de l’aragonès i el català esperant que mai més torne  l’època “del LAPAO i el LAPAPYP” .

La consellera Mayte Pérez, encarregada de tancar l’acte, va destacar  “la llarga trajectòria d’aquests dos il·lustres intel·lectuals  de la nostra terra, referències fonamentals en  la defensa  de la llengua catalana a Aragó, i en la seua dignificació i difusió”.

Pérez remarcà que amb aquest premi “es ret homenatge, en aquesta primera edició, a dos grans amics de Desideri Lombarte, “per la seva fidelitat a la seva gent ia la seva terra. Per això és indispensable reconèixer-lis la importància de la seva empenta, del seu coratge i de la seva trajectòria vital”.

L’acte va concloure amb un magnífic i emotiu recital musical a càrrec del grup “Tournez i Sesé” (Dani Sesé, guitarra; Xavi Tournez, veu, i Laia Rius, Violí) amb una sel·lecció de poemes de Desideri Lombarte.

Desideri Lombarte, nascut a Peñarroya de Tastavins (1937-1989), va ser un dels escriptors contemporanis més importants de la literatura en català d’Aragó. Va destacar per la seva obra poètica, amb antologies com Ataüllar en món des del Molinar, però també va practicar altres gèneres com la novel·la o el teatre. Home polifacètic des del punt de vista intel·lectual, també es va dedicar a la investigació històrica, etnogràfica i lingüística treballant per la dignificació de la seva llengua a Aragó. Va ser membre fundador i vicepresident de l’Associació Cultural del Matarranya i un dels organitzadors a Aragó del II Congrés de Llengua Catalana (1986). Així mateix, cal citar les seves habilitats com a dibuixant per a il·lustrar les seves obres.

El Govern d’Aragó ha instituït per primera vegada aquest guardó, que tindrà periodicitat biennal.

recital-tournez-i-sese

Moment del recital musical d’en Tournez, Sesé i Laia Rius.

(FOTO: CARLES TERÈS)

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: