Skip to content

Archive

Category: Mesquí

Source: Crean una beca para investigar la historia de Aguaviva

Source: La protección del Bergantes se hará según la opinión vecinal – La Comarca

Font: NOTICIES DEL MATARRANYA 128

El estudio concluye que no hay diferencias significativas entre el catalán escrito durante esa época en el Matarraña y el encontrado en textos del mismo siglo en otros territorios catalanohablantes
MARC MARTÍ
La Universidad de Zaragoza (UNIZAR), a través de la editorial Prensas de la Universidad de Zaragoza y dentro de la Colección Estudios, acaba de publicar el libro ‘Sie manifesta cosa a tots hòmens. El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol)’. Es un estudio, desarrollado por Javier Giralt, doctor en Filosolfia y Letras (Filología Hispánica) y profesor titular de filología catalana en la Universidad de Zaragoza, y María Teresa Moret, doctora en Filología Hispánica por la misma universidad, que supone un análisis del catalán que se encuentra escrito en una serie de documentos notariales del siglo XIV encontrados en varios municipios del territorio que concluye que “el catalán que se encuentra en los documentos del siglo XIV en el Matarraña presenta una casi total uniformidad respecto a textos de la misma época escritos en Valencia, Cataluña o las Islas Baleares”.
Documentos
El libro publicado contiene dos grandes partes diferenciadas. Una primera parte donde se encuentra la transcripción de los documentos estudiados. Y una segunda, en la que se desarrolla el análisis técnico de la lengua de los textos. “Hemos seguido la estructura clásica de este tipo de estudios. Así, en primer lugar, se exponen las transcripciones de los 50 textos que forman el corpus documental del estudio”, explicó Giralt, que concretó que “nos centramos únicamente en pergaminos, es decir textos escritos en un soporte de piel, del siglo XIV que son los más antiguos que hemos encontrado escritos en catalán”. Estos documentos proceden en su gran mayoría de los archivos municipales de Fuentespalda, La Fresneda, Calaceite y Mazaleón. En este sentido, se debe destacar que la localización de los objetos de estudio se basó en investigaciones realizadas anteriormente por María Rosa Fort.
Respecto al fondo documental de ese período en el Matarraña, Giralt quiso señalar que “los textos de ese período histórico se encuentran escritos básicamente en las tres lenguas que utilizaba la Corona de Aragón. Es decir, en latín, catalán y aragonés. Y, en el caso del Matarraña, la gran mayoría están escritos en catalán”.
Análisis lingüístico
Como se ha citado anteriormente, el análisis lingüístico de los pergaminos muestra una clara uniformidad con los documentos de la misma época que se encuentran en diferentes puntos de los territorios de lengua catalana. “Estos documentos demuestran que se escribía catalán en el Matarraña. Y no sólo eso, sino que se escribía un catalán muy uniforme y casi totalmente similar al de
Uno de los pergaminos de La Fresneda analizados en el libro. NDM
otros territorios vecinos. Para que nos entendamos, estos pergaminos están escritos en la misma lengua que ‘El Llibre dels fets del rei En Jaume’ y las obras de Ramon Llull”, apuntó el doctor en Filosofía y Letras.
A pesar esta uniformidad, Giralt destacó que si que hay algunas características, casi anecdóticas, ligadas al territorio como son el uso del subjuntivo acabado en -o-, que también se da en otros documentos del área noroccidental del dominio lingüístico del catalán, y algunas palabras concretas que también se encuentran en otros textos ubicados en el área de Tortosa o en algunos puntos de Valencia.
Toponimia y antroponimia
Un aspecto que el estudio ha dejado de lado es la toponimia (estudio de los nombres propios de un lugar) y la antroponimia (parte de la onomástica que estudia los nombres de las personas) que se encuentra reflejada en los pergaminos transcritos. “La verdad es que es un punto en el que nosotros no nos hemos centrado. Pero los documentos son muy interesantes en este sentido, y pensamos que sería muy importante que alguien pudiera utilizar este trabajo para estudiar la toponimia y la antroponimia del Matarraña”, afirmó Giralt.
Denominación
La denominación de la lengua hablada en el Matarraña, y por consecuencia, en todas comarcas de la franja oriental de Aragón, siempre suscita polémica. Si bien, desde el ámbito científico no existe lugar a dudas, lo que se habla en estos territorios es catalán. “La gente puede inventarse o pensar lo que quiera, pero científicamente la lengua hablada en el Matarraña es catalán. Los filólogos y lingüistas lo llevamos diciendo desde hace años, y lo seguiremos defendiendo porque las pruebas empíricas, entre ellas este estudio, así lo demuestran”, defendió el doctor en filosofía y letras de la Universidad de Zaragoza.
Valorar el patrimonio
Más allá del estudio lingüístico, Giralt también destacó el libro pretende dar a conocer el rico patrimonio documental que existe en la comarca del Matarraña. “Aunque la segunda parte del libro es más técnica, la transcripción de los 50 pergaminos que se encuentra en la publicación puede resultar muy interesante para cualquier vecino del Matarraña. Además, pensamos que puede ayudar a conocer y dar valor a la gran riqueza documental que existe en los archivos de los municipios de la zona”, cerró Giralt.

Source: La vida vuelve a «florecer» en las calles belmontinas – La Comarca

Source: Aguaviva reúne a más de 150 tamborileros en el XIIº Encuentro de Tambores, Bombos y Cornetas

Source: Aguaviva, 80 años del bombardeo – La Comarca

Aguaviva en marzo de 1938

En la mañana del 13 de marzo de 1938, más de setenta bombas cayeron sobre Aguaviva

Sucedió a las 10.28 y desde 4.700 metros de altura, la aviación italiana a las órdenes del bando sublevado soltó 72 bombas de 50 kilos sobre Aguaviva.

Así lo relata el Ayuntamiento en la mención que realizó sobre el acontecimiento en sus redes sociales. “Nos gustaría organizar algún tipo de jornada o actividades más adelante”, dijo el alcalde, Aitor Clemente.

Según recuerdan, fue la formación de bombarderos que había despegado desde Logroño la que fotografió el pueblo antes y después de la masacre. Las fotografías fueron rescatadas por los alcorisanos David Alloza, Roberto Alquézar y Pedro Mata del archivo del ejército del aire italiano en Roma, dónde habían estado guardadas durante más de setenta años.

“Estas fotos las recuperaron para una exposición que se realizó en Alcorisa y las teníamos guardadas y ahora, sobre todo, con el movimiento que ha habido con la conmemoración del bombardeo de Alcañiz quisimos recordarlo al menos en redes sociales y pensando en trabajar en alguna acción de divulgación”, añadió Clemente.

Els dies 19, 20 i 21 d’octubre de 2018 se celebrarà al Teatre L’Artesana de Falset el I congrés sobre la Jota als territoris de parla catalana, que reunirà experts i aficionats a aquesta temàtica de tots els territoris. Les comunicacions de caràcter acadèmic/ científic s’alternaran amb activitats i tallers de caire més lúdic.

El congrés estarà organitzat en quatre eixos temàtics:

Aspectes històrics

La Jota és un dels casos més complexos de relació entre els àmbits popular i “acadèmic”, com ho demostra el fet de la seva incorporació, com a gènere, a l’obra d’autors clàssics. Malgrat que cal diferenciar aquelles formes populars de les altres creades expressament per a l’escena, tampoc cal oblidar aquests aspectes culturals i històrics i la seva influència en la pràctica popular.

Aspectes identitaris i de patrimonialització

Les tradicions es reinventen constantment i ens identifiquen, en major o menor mesura, mitjançant processos d’adscripció grupal que canalitzen sentiments; processos lligats, sovint, al fenomen del folklorisme. Aquest eix pretén obrir un espai de reflexió sobre la construcció d’una identitat col·lectiva al voltant de la jota.

Ús i funció

Com qualsevol altre gènere musical provinent de la tradició oral però àmpliament incorporat a la música escrita, viu i vigent a molt indrets i recuperat o reinventat en altres, la jota ha tingut i encara té avui un rang diversíssim d’usos i funcions: ballada amb caràcter ritual, cantada –sovint amb textos improvisats– en rondes festives, traslladada dalt de l’escenari, en saraus ibureostradicionals o de nova creació, viscuda col·lectivament a places i carrers, esdevinguda símbol identitari en alguns territoris… Des d’aquest eix pretenem donar visibilitat sobretot a aquests usos i funcions més actuals que ens ajuden a traçar un mapa de la vigència de la jota a casa nostra.

Formes de transmissió

Entenem el concepte de patrimoni com els “béns que una persona hereta dels seus ascendents o avantpassats”. Transmissió, herència i patrimoni són conceptes que van lligats. Són múltiples els espais que avui i al llarg del temps han permès la transmissió de la jota: la vida quotidiana, la festa, l’educació formal i informal, etc.

La inscripció al congrés és gratuïta i està oberta a qualsevol persona, entitat o col·lectiu interessats.

Us animem a presentar propostes de comunicacions fins al dia 3 d’abril. Cal enviar el resum de la comunicació (max. 500 paraules), especificant el títol i a quin dels quatre eixos s’adscriu la proposta, i les dades de l’autor/a (nom complet, telèfon i adreça electrònica) a fonotecamtra.cultura@gencat.cat

Organitza:

Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; Institut Ramon Muntaner i Ajuntament de Falset.

Per a més informació: fonotecamtra.cultura@gencat.cat; secretaria@irmu.org.

Institut Ramon Muntaner
43770 Móra la Nova
www.irmu.org     

*Alcalde d’Aiguaviva de Bergantes i portaveu de GANAR a la Comarca del Bajo Aragón.

// Aitor Clemente*

Últimament, la depuració d’aigües residuals és un tema candent a Aragó, especialment per la implantació del polèmic impost de Contaminació de les Aigües (conegut com ICA) i per la no construcció de les infraestructures pendents en esta matèria. Més d’una dècada dispués de la firma dels convenis pels quals l’Institut Aragonès de l’Aigua (IAA) havia d’encarregar-se de la construcció dels equipaments necessaris en matèria de depuració, los nostres llocs han de seguir abocant les seues aigües brutes i a més, per acabar-lo d’adobar, l’any passat vam ser sancionats per este motiu.

Al llarg de tot este temps s’han succeït multitud de despropòsits derivats de la pròpia concepció del Pla Aragonès de Depuració i Sanejament (PASD) i la seua gestió posterior, com un sobredimensionament intencionat de les infraestructures, operacions de privatització a través de concessions a empreses que han disparat el cost del servei en tota la Comunidat i la imposició de successius gravàmens a la ciudadania com l’anterior Cànon de Sanejament o l’actual ICA, los quals, com impostos ambientals són legítims i pot ser necessaris, però en unes formes totalment injustes. Continuar llegint… La depuració d’aigües a Aragó: una cadena de despropòsits » Temps de Franja

 

Source: El català sense paraigua

El català sense paraigua

Ricard Ustrell viatja fins la franja d’Aragó i la Catalunya Nord per comprovar l’estat de salut del català, quan no té el paraigua de la immersió lingüística. Parlem amb professors de català, directores d’institut i escriptors locals, com el Josep Anton Chauvell o el Josep-Lluís Lluís.

Source: Torrevelilla construirá una nueva tienda que triplicará el espacio de la actual – La Comarca

Source: El Cant de la Sibil·la | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de gener del 2018)

Aquest Nadal he assistit, amb companys matarranyencs, a una esplèndida representació del Cant de la Sibil·la precedint la Missa del Gall a la Catedral del Mar de Barcelona plena a vessar. El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic de melodia gregoriana que pren origen en textos dels primers anys del cristianisme, on els profetes de l’Antic i del Nou Testament i alguns gentils, entre els quals la sibil·la Eritrea, són cridats a declarar l’arribada del Crist. És documentat per tota l’Europa Occidental des del segle X. La Sibil·la és representada  per un sagalet vestit de donzella,  modernament també per una sagala o una dona, que amb una espasa a la mà anuncia el Judici Final. A la nostra Corona es representà en llatí des del segle XI: Jaca i Ripoll; del XIV són les primeres versions en romànic (català). El Concili Tridentí (1565) les va prohibir, i només s’ha mantingut  justament a la nostra Corona, a Mallorca i l’Alguer. A altres territoris no s’ha recuperat fins a la segona meitat del segle passat, però amb empenta: 17 localitats a Catalunya, a Maó i 8 del  País Valencià, sorprenentment allà ja que les representacions són en  català i és sabut que les jerarquies eclesiàstiques valencianes s’han mostrat en moltíssims casos ben poc respectuoses amb la llengua del fidels. Al nostre país no s’ha recuperat enlloc, malgrat que fins a Trento s‘hi celebrava. Només s’ha cantat algun cop en  llatí jaquès, i en català al Matarranya, però cap església no ho fa regularment. És per això que Plácido Serrano, que n’ha editat un CD seguint un manuscrit llatí jaquès, s’exclama: Por qué el Canto de la Sibila […] no se incorpora a los acontecimientos anuales, en este caso la Navidad, de igual manera que se incluye  a los calendarios de actividades de Mallorca, Valencia o Cataluña?  Tenim versions del Cant en català  i aragonès, i  encara que no en tinguéssem en castellà, molts poetes ens en podrien fer. Només cal proposar-s’ho i tindrem Cant de la Sibil·la en català a la Franja, i en altres indrets en aragonès i en castellà.

Artur Quintana

Source: El CRA del Mezquín se incorporará el próximo curso al nuevo modelo Brit de bilingüismo – La Comarca

Source: Recital de poemes d’El Floro” a Esplugues | Lo Finestró

Ahir dijous 25, a l’Avenç Centre Cultural d’Esplugues i organitzat per Òmnium Cultural d’Esplugues, va tenir lloc un recital de poemes del llibre Pasqual Andreu, lo Florit. (Lo Floro en vers), a càrrec del propi autor del llibre Josep Miquel Gràcia, veí d’Esplugues i nascut a la Codonyera (la Franja). El assistents van seguir amb molta atenció i interès les contalles del “Floro”, que transcorren des dels actes de bonhomia del “Floro” fins a la violència, la venjança i la mort, com a personatge misteriós, ambivalent i contradictori. Els assistents aplaudiren en diverses ocasions i molt a destacar al finalitzar la lectura.

No van faltar, per part de Josep Miquel Gràcia, uns versets de record als empresonats i exiliats, presidents i consellers, del Govern, d’Òmnium i de l’ANC.

Acabà l’acte amb un dolç pa de pessic de la Francina i una copeta de vi moscatell.

Lluís Roig

 

Source: Tots los de la Torre són… | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 19 de gener del 2018)

Totes les viles tenen frases fetes, acudits i cançonetes populars per enriu-se’n dels pobles veïns, i com la tradició és recíproca mai passa res. Perquè és una manera d’alliberar tensions tribals o velles malvolences del passat. L’únic problema que hi ha, que algunes persones eixes coses que sempre s’han dit i cantat a les bodegues i al carrer se les prenen massa a la tremenda.

La forma d’enraonar de cada poble de la Franja, com mai hem tingut normes i comboi de la nostra llengua catalana perquè les lleis borbòniques i els funcionaris castellans s’han cuidat molt bé de que no les tinguérem, també és una font inesgotable per burxar al forat dels sentiments particulars dels pobles veïns. Així hem vist a forasters enfotent-se’n dels de la Codonyera pels nostres originals “diau“, “pial”, “mial”… I naltros mos hem rigut dels de la Torre (velilla) perquè fan l’adverbi “ja” com, “Cha” ha vingut; quan naltros, per més inri el fem a la castellana, “ya” ha vingut.

A casa nostra, com a cançoneta poca-solta desfavorable, només ne recordem una que, de segur, van inventar els de la Torrocella que, en qüestió de posar noms i fer burla als forasters, són tan de la sorna com los de Castellseràs. La cançoneta diu: “Codonyera menbrillera gente de poca razón, sucarraron un gorrino pasando la procesión”. Qui sap si lo de descreguts i liberals ja ho portem damunt des d’antic. Alguna cosa bona hem de tindre.

Ara jo hauria d’escriure la comparació maliciosa que els vells del lloc contaven dels de la Torrocella, Castellseràs i Alcanyís; però no ho feré perquè visc a un d’eixos pobles, tinc molts amics a l’altre, i vaig a Alcanyís molt a sovint.

Sobre la cançoneta del títol, i sobre la carta que, allà quanta, hi van escriure al Governador els de la Canyà de Beric, quan se’ls hi va trencar la campana, en parlarem un altre dia que ara no hi cap.

Tomàs Bosque

Source: Un regreso desde Argentina en busca de las raíces familiares – La Comarca

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: