Skip to content

Archive

Category: Mesquí

https://www.youtube.com/watch?v=Gb8DF6ZAGCA&feature=youtu.be

Source: Erial Ediciones presenta “Espejos rotos” y “Multitud deshabitada” en Alcañiz | Mas de Bringuè

o para público adulto.

Source: El Ayuntamiento de Caspe oferta el primer curso de lengua aragonesa

Source: «La llengua escapçada: l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa», amb Esteve Valls | Blog del seminari del CUSC

Divendres 24 de gener va tenir lloc la cinquena sessió del curs 2019/2020 del Seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UBEsteve Valls, cap de la Unitat de Català de l’Institute for Multilingualism de la Universitat Internacional de Catalunya i investigador del CUSC-UB hi va comentar els resultats de la seva recerca sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa, publicats recentment en el volum La llengua escapçada, guanyador de la V Beca Joan Veny.

La presentació es va dividir en tres parts:

  1. una panoràmica del canvi lingüístic en el català nord-occidental (basada en la tesi doctoral del ponent);
  2. una ampliació sobre el procés de canvi lingüístic en curs a les comarques de la frontera autonòmica entre Catalunya i l’Aragó (basada en la recerca que recull el volum La llengua escapçada);
  3. i finalment un tast dels resultats d’una recerca en curs sobre les tries lingüístiques de la població escolar de la Ribagorça a partir de mètodes d’anàlisi de xarxes socials, en col·laboració amb Natxo Sorolla.

El canvi lingüístic en el català nord-occidental

El primer estudi del ponent va permetre analitzar la direccionalitat, el ritme, l’abast i la naturalesa del canvi lingüístic en català nord-occidental. Esteve Valls va aplicar l’anàlisi dialectomètrica a un corpus format per les respostes d’informants andorrans, de les comarques occidentals de Catalunya i de la Franja a un qüestionari de 712 ítems. En total, el corpus contenia més de 110.000 ítems i gairebé 700.000 segments, 320 informants de 4 franges d’edat (nascuts entre 1922 i 1994) i de 40 localitats diferents (2 d’Andorra, 8 de l’Aragó i 30 de Catalunya), a més de l’estàndard oriental central com a varietat de comparació.

El subcorpus analitzat incloïa 363 ítems pertanyents a 8 àmbits morfològics regulars: articles, clítics pronominals, demostratius, demostratius neutres, locatius, verbs, possessius i pronoms personals. Així doncs, malgrat ser un corpus limitat, l’objectiu del qual no era abastar la totalitat de la llengua, tenia un alt grau de representativitat dels aspectes gramaticals (predictibles) de les varietats dels informants. Els resultats es van analitzar a partir de mètodes dialectomètrics, i més en concret a partir de la distància de Levenshtein, que calcula la distància fonètica entre dues formes lingüístiques donades.

Aplicada al conjunt del corpus, aquesta anàlisi dialectomètrica va permetre fer diferents constatacions sobre el procés de canvi lingüístic en el català nord-occidental. En primer lloc, el ponent va explicar que bona part de les varietats de Catalunya i Andorra han patit un procés d’anivellament dialectal al llarg del segle xx per advergència (és a dir, convergència unilateral) progressiva amb el català oriental central, primer, i amb la varietat estàndard, més recentment. Així doncs, les varietats estudiades han anat perdent trets propis que les diferenciaven entre elles i respecte a l’estàndard, de forma que es pot parlar d’una desdialectalització per pèrdua de trets estructurals, d’una banda, i de l’altra d’una certa vernacularització de l’estàndard. Un procés que ha estat menys intens en el cas del ribagorçà i el tortosí, i que no s’ha produït en les varietats de la Franja.

La segona constatació d’aquesta primera anàlisi dialectomètrica és que la convergència «vertical» amb l’estàndard estava provocant, alhora, una divergència «horitzontal» entre les varietats nord-occidentals de Catalunya i Andorra i les varietats de La Franja, que permetia parlar d’un «efecte frontera», en el sentit que la frontera política també fa de frontera lingüística (un procés ben documentat i estudiat en altres contínuums lingüístics marcats per la presència de fronteres polítiques).

El ponent va mostrar els resultats mitjançant gràfics i mapes que representaven la distància o proximitat relatives a l’estàndard de les formes produïdes per la generació més gran (F4) i la generació més jove (F1) de la seva mostra. En general, els resultats mostren que mentre que els informants de més edat mantenen diferències notables respecte de l’estàndard, fins i tot entre els informants de capitals de comarca, les varietats dels informants més joves mostren més proximitat entre elles i respecte de l’estàndard.

Una qüestió irresolta sobre la divergència horitzontal observada en l’anàlisi dialectomètrica entre les varietats de la Franja i la resta de varietats nord-occidentals era si aquesta divergència es devia exclusivament a canvis en les varietats de Catalunya i Andorra, acompanyats d’una certa estabilitat dels parlars franjolins (com sembla que suggeria, a primera vista, l’anàlisi quantitativa), o si, en canvi, l’evolució dels parlars franjolins també hi havia jugat un paper.

Per a comprovar-ho, Valls va observar més de prop diversos processos de canvi en curs en els parlars de la Franja, com ara l’expansió dels increments velar i palatal (per exemple, pas de perdera [perˈðeɾa] a perdeguera [perðeˈɣeɾa]), processos de canvi en les combinacions de clítics pronominals o reducció de l’inventari fonemàtic. Centrant-se en l’evolució dels increments velar i palatal, el ponent va poder mostrar com l’augment de la distància entre varietats no es produïa entre unes varietats que s’estandarditzaven i unes altres que romanien estables, sinó entre dos grups de varietats amb evolucions divergents. Mentre que a Catalunya i a Andorra es redistribueixen els segments velar i palatal perquè caracteritzin exclusivament algunes formes verbals, a la Franja s’observa la tendència a l’expansió interparadigmàtica de l’increment velar al Matarranya i la tendència a l’expansió interparadigmàtica i intraparadigmàtica de l’increment palatal a la Llitera i al Baix Cinca. Segons Valls, aquests processos interns de la Franja no són estranys i, de fet, la seva expansió en les varietats nord-occidentals de Catalunya i Andorra es va estroncar amb la codificació de la llengua: sense un procés d’estandardització reeixit, aquestes evolucions també s’estarien donant a Catalunya.

L’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa

El segon estudi del ponent es va centrar en les 4 comarques de la Franja i les 8 de Catalunya que limiten amb la frontera catalanoaragonesa. Aquesta vegada, els objectius incloïen aprofundir en l’anàlisi de l’efecte frontera (demostrar que l’autonomització política comporta una autonomització lingüística i que, per tant, no es tracta d’un fenomen exclusiu de les fronteres interestatals), identificar aquells trets o mots que es mantenen i els que no en la parla dels joves, i actualitzar els manuals de dialectologia des d’una perspectiva dinàmica (estudiant com eren però també com són avui els parlars catalans) i prospectiva (analitzant cap a on evolucionen aquests dialectes).

El nou corpus es va obtenir dels mateixos parlants que l’anterior però, a diferència del primer corpus, aquest contenia més de 50.000 ítems pertanyents a diversos nivells lingüístics (lèxic, flexió verbal irregular, fonètica, fonologia, morfologia flexiva i derivativa nominal). En total, 192 informants (8 per localitat), pertanyents a 4 franges d’edat, hi van representar 24 localitats (12 capitals de comarca i 12 localitats rurals). El corpus també incloïa l’estàndard català (IEC) i, com a novetat, l’estàndard espanyol (RAE) per comparar-hi les varietats dels informants.

La metodologia quantitativa aplicada en aquest estudi va permetre obtenir mapes de distribució de determinats trets i mots per analitzar l’evolució dels principals elements idiosincràtics de les varietats nord-occidentals. Concretament, es va observar el vocalisme, el consonantisme, la morfologia nominal i verbal i el lèxic (tant propi com manlleus), mitjançant un total de més de 870 mapes. Els resultats confirmen els de l’estudi anterior pel que fa al canvi lingüístic, ja que els joves mostren més similituds amb els estàndards que els parlants de més edat, i a més s’hi observa clarament l’efecte de la frontera autonòmica: en una anàlisi de conglomerats (mètode Ward), en el grup més jove les varietats de la Franja queden agrupades amb l’estàndard de la RAE i les varietats de Catalunya amb l’estàndard de l’IEC.

Principals agrupaments obtinguts amb el mètode de Ward (parlants més joves)

Valls va explicar que al volum que recull aquesta recerca s’hi analitzen qualitativament un gran nombre de trets i en va comentar alguns exemples. Primer, va mostrar la distribució de l’obertura de la /e/ àtona inicial en el substantiu enciam entre parlants més grans i més joves i va observar que és un tret que es manté considerablement. En canvi, no és així en mots com elefant. El ponent va compartir la seva sospita que aquesta diferència es degui al fet que la variant prestigiosa per a mots com elefant conté una grafia /e/ en català i castellà, mentre que no és així en mots com enciam, ja que la forma en castellà no presenta aquest fonema inicial (lechuga).

Com a exemples de fenòmens consonàntics, va mostrar la distribució geogràfica de la consonant lateral palatal /ʎ/ en paraules com llibre, que és substituïda per /j/ en gairebé totes les varietats en la parla dels joves. De forma semblant, la geminació de /b/ i /ɡ/ davant de /j/ o /w/ (com a gàbia) només es manté relativament entre els joves en una de les poblacions en què apareixia a la parla dels informants més grans. Quant a trets morfològics, la distribució d’adjectius invariables amb flexió de gènere masculí (com excursionista) mostra un cert manteniment entre els joves, tot i que ja ha desaparegut a diverses localitats. En darrer lloc, la primera persona del plural del perfet d’indicatiu del verb haver realitzada com ham també es manté força.

D’aquesta manera, l’estudi permet llistar els trets propis de cada varietat que es troben en recessió i els que sembla que es mantenen. En el cas del lleidatà, per exemple, s’ha observat la recessió de 9 trets de morfologia nominal, com les formes etimològiques o plenes de l’article masculí ([lo] cap) o els possessius femenins amb [w] (me[w]a), i 9 de morfologia verbal, com el morfema /a/ de la primera persona del singular del present de subjuntiu (perd[ɛ]). Només s’ha observat el manteniment d’un tret de morfologia nominal, el femení analògic de l’adjectiu invariable alegre (alegr[ɛ]), i un de morfologia verbal, la forma tradicional de la primera persona del singular de l’auxiliar haver en el perfet simple ([ˈaj] hai cantat).

A més, l’estudi mostra un elevat nombre d’interferències lèxiques en forma de manlleus de la llengua espanyola en la parla dels joves de totes les localitats, tot i que l’increment de manlleus entre els parlants de les noves generacions és extraordinàriament més elevat i sostingut en el temps entre els parlants de la Franja que no pas en els de Catalunya.

En conclusió, l’escapçament administratiu de la comunitat de parla ha afavorit que es consolidi una fractura geolectal com a conseqüència de la pressió de les varietats de prestigi catalana i espanyola a l’est i a l’oest de la frontera administrativa. Les tendències detectades, a més, han estat extraordinàriament coincidents amb els resultats de l’estudi anterior de Valls, de forma que es tracta de treballs complementaris amb un suport empíric molt consistent. El ponent va destacar altres conclusions generals dels dos treballs:

  • S’ha observat el retrocés palpable de la majoria de solucions idiosincràtiques de les varietats nord-occidentals, també a les àrees més conservadores(ribagorçanopallaresa i tortosina), així com la residualització de totes les pronúncies considerades vulgars (becicletaasmari llàpits).
  • L’anàlisi quantitativa del canvi lingüístic duta a terme permet fer hipòtesis sobre l’evolució de conjunt de la llengua, ja que identifica els trets en què el procés de desdialectalització s’ha acomplert i aquells, en canvi, en què encara es pot incidir per revertir-lo.
  • L’efecte frontera no és exclusiu de les fronteres interestatals, motiu pel qual calen altres treballs similars a la resta de marges polítics que escapcen l’àmbit lingüístic per obtenir una visió de conjunt dels fenòmens sociolingüístics que afecten l’estructura de la llengua.

En un to més reflexiu, el ponent va alertar sobre la possibilitat que, ara que les noves generacions tenen clar que el que parlen no és una barreja de català i castellà, sinó varietats de la llengua catalana, les varietats franjolines podrien convertir-se en el chapurriau que no han estat mai. A més, ara que les noves generacions tenen clar que la llengua és supralocal, el contínuum nord-occidental s’afebleix per factors externs a banda i banda de la frontera. Per tant, segons Valls, cal dur a terme una política lingüística real de revitalització de la llengua catalana a la Franja i una política lingüística més respectuosa amb la variació dialectal a Catalunya per a conjurar aquests riscos.

Usos lingüístics de la població escolar de la Ribagorça

En l’última part de la seva ponència, Valls va presentar la recerca en curs sobre les tries lingüístiques de la població escolar de la Ribagorça a partir de mètodes d’anàlisi de xarxes socials, que està duent a terme amb Natxo Sorolla, l’objectiu de la qual és analitzar en quina mesura es pot parlar de substitució lingüística a la Franja. Mentre que els resultats globals de les enquestes d’usos lingüístics a la Franja apunten al manteniment de la transmissió intergeneracional del català en aquestes comarques, la tesi doctoral de Natxo Sorolla ha assenyalat l’existència d’usos endogrupals del castellà entre catalanoparlants inicials del Baix Cinca i la Llitera que poden constituir un indici del procés de substitució. Caldrà, però, esperar a tenir els resultats definitius de la investigació en curs per esclarir quina és la situació actual a la Ribagorça.

Source: Turolenses sobre les parles de la província » Temps de Franja

Source: Publicat el treball guanyador de la V Beca Joan Veny, sobre l’evolució del català a la Franja | Institut Ramon Muntaner

Publicat el treball guanyador de la V Beca Joan Veny, sobre l’evolució del català a la Franja 03/09/2019

El treball guanyador de la V Beca Joan Veny, obra del filòleg Esteve Valls, està publicat dins la col·lecció “Biblioteca Tècnica de Política Lingüística” i ja es pot consultar en el web de Llengua catalana. La publicació digital porta per títol La llengua escapçada. Un estudi sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa. Valls hi analitza l’impacte de la frontera administrativa en l’evolució del català a banda i banda de la Franja tot demostrant que la pèrdua dels trets lingüístics propis de la Franja es deu més a la pressió de la llengua castellana que no pas de la catalana.

L’autor, Esteve Valls, és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, cap de la Unitat de Català i professor del Departament de Lingüística Aplicada de la Universitat Internacional de Catalunya, membre del Grup d’Estudi de la Variació i del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià i integrant del projecte Fenòmens d’interfície fonètica-fonologia-morfologia des de la perspectiva de la variació lingüística.

El seu estudi va ser mereixedor de la V Beca Joan Veny, l’any 2016. La Beca Joan Veny està convocada per l’Institut Ramon Muntaner amb el suport de la Direcció General de Política Lingüístic i s’atorga a treballs de recerca que tenen com a objectiu l’estudi sobre bases empíriques de qualsevol aspecte vinculat amb la variació lingüística del català.

Convocada la VII edició
La publicació de la V edició de la beca coincideix amb la convocatòria vigent de la VII Beca Joan Veny. Els investigadors que estudiïn qualsevol aspecte vinculat amb la variació lingüística del català poden presentar els seus projectes fins al 18 d’octubre. Aquest premi porta el nom de Joan Veny i Clar (Campos, Mallorca, 1932), catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i un dels lingüistes i dialectòlegs de més prestigi dels Països Catalans. Veny va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2015 i la Creu de Sant Jordi (1997).

Per a més informació d’aquesta nova convocatòria: https://www.irmu.org/irmu/call/209.

Source: Trobada literària estival a la Codonyera | Lo Finestró

Una música d’arrel morisca del desaparegut grup valencià Al Tall ens introduí a la lectura de José Miguel Gràcia del seu emotiu poema “De les tres llunes, la Lluna-broixa” dedicat “molt especialment a la Sigrid i a l’Artur per l’estima que tenen a la Codonyera, a la seua llengua, al seu paisatge i a la seua gent”. El text va servir per tancar l’acte de presentació del llibre d’Artur Quintana La Vall de Balat. Memòries de l’Aragó 1948-2017.

José Miguel Gràcia va organitzar a la Codonyera, el 10 d’agost al vespre, la presentació del llibre del nostre company i mestre. Lo Cantó del Fossar/Carrera Major va ser el lloc de trobada d’una trentena d’amics i coneguts per assistir a la convocatòria literària. Va iniciar la vetllada, a la Sala Cial i Tiarra, l’audició del popular tema de Jaume Sisa “Qualsevol dia pot sortir el sol” per acollir i donar la benvinguda als assistents a l’acte. Seguidament l’amfitrió va fer una petita biografia de l’autor del volum i, més tard, resumí la primera part de les memòries d’Artur Quintana ja editades per l’Associació Cultural del Matarranya a la col·lecció “Quaderns de les Cadolles” que acaben el 2003. L’epíleg final del volum el llegí un altre bon amic de Bellmunt, Ramon Mur. A continuació Carles Sancho descrigué la segona part de les memòries inèdites, fins el 2017, que apareixen en el nou volum, editat per Rolde de Estudios Aragoneses. L’obra és d’obligada lectura per conèixer com està i com evoluciona la complexa situació de les tres llengües aragoneses, segons el prologuista i crític literari Esteve Betrià.

Després de la convocatòria literària, José Miguel i Maricarme, ens van convidar a una copa de cava i un pica-pica per continuar l’animada conviarsa entre amics i coneguts que ens havíem aplegat per homenatjar l’Artur Quintana que, malgrat estar a Alemanya, volgué presentar el llibre a la seua vila adoptiva.

Arnau Timoneda

La Comarca del Bajo Aragón (PSOE-PAR) creará una consejería del Chapurriau – Lo Cacao de la FACAO

img-20190802-wa0004

José Manuel Insa es ya conocido por sus relaciones con los grupos extremistas de FACAO.

Alcaldes del PP i del PAR s’involucren en els actes radicals de la FACAO

Alcaldes del PP i del PAR s’han involucrat en obsequiar premis al secessionisme lingüístic més radical, encarnat per la FACAO i Ángel Hernández. Entre els polítics enllaçats en los grupuscles radicals hi ha José Miguel Celma, President del PP del Baix Aragó, i José Manuel Insa, Conseller Comarcal del Baix Aragó (PAR). A més, entre els escriptors que s’oposen a qualsevol normativa reconeguda hi ha l’alcalde d’Azanuy (PAR).

 

La propuesta del Gobierno de denominar al “chapurriau” como “catalán aragonés” ha suscitado un rechazo mayor: “El catalán es muy posterior al chapurriau”, dice José Manuel Insa, alcalde de La Cañada de Berich. “El chapurriau se habla en esta zona desde el siglo XIV”. La alcaldesa de La Codoñera, María José Gascón-Casas, puntualiza que entre ambas lenguas hay “muchos vocablos distintos”. “Si otros dialectos se les ha podido llamar “valenciano”, no entiendo por qué tenemos que llamar catalán al nuestro”, continúa Bone. Más información.

 

José Manuel Insa (PAR), alcalde de La Cañada de Verich, también intervino en las réplicas. Insa denunció el “ultraje” que el nacionalismo catalán está cometiendo contra Aragón y afirmó que “el nacionalismo catalán, con un aparato mediático impresionante, ha intentado poner en ridículo a los aragoneses”. El aragonesista añadió que “desde el Bajo Aragón algunos han seguido el juego de la ofensiva catalanista de desprestigio utilizando rebuscados acrónimos”. Finalmente, José Manuel Insa explicó que hasta el siglo XX a la lengua hablada en Cataluña se la denominaba “lemosín” y que cuando en 1906 el nacionalismo catalán hizo su gramática y le cambió el nombre a su lengua todos los filólogos se opusieron; así que esto demuestra que nuestra Ley de Lenguas es totalmente legítima y que nadie debe decirnos ni cómo se llama nuestra lengua ni cómo debemos hablarla. Más información.

Source: Política Lingüística publica el treball guanyador de la V Beca Joan Veny, sobre l’evolució del català a la Franja. Llengua catalana

Portada de la publicació

El treball guanyador de la V Beca Joan Veny, obra del filòleg Esteve Valls, està publicat dins la col·lecció “Biblioteca Tècnica de Política Lingüística” i ja es pot consultar en el web de Llengua catalana. La publicació digital porta per títol La llengua escapçada. Un estudi sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa. Valls hi analitza l’impacte de la frontera administrativa en l’evolució del català a banda i banda de la Franja tot demostrant que la pèrdua dels trets lingüístics propis de la Franja es deu més a la pressió de la llengua castellana que no pas de la catalana. continue reading…

https://www.facebook.com/ComisionFiestasAguaviva/photos/a.623665977839447/1041364802736227/?type=3&theater

Source: Convocatòria de català a l’EOI d’Alcanyís » Temps de Franja

Al departament de català de l’Escola Oficial d’Idiomes d’Alcanyís (EOI), es pot estudiar i obtenir els títols des de l’A2 fins el C1.

Per al proper curs 2019-2020, s’ha establert un calendari d’exàmens d’accés per a cadascun dels nivells. Aquí us adjuntem la informació per si és del vostre interès.

Es pot accedir amb prova de classificació al C1-2 directament. La professora és la Doctora en Filologia per la Universitat de Saragossa i experta en el català medieval de les nostres comarques, Maite Moret Oliver, de Mequinensa, tot un luxe per als alumnes.

La prova de classificació és el 16 de setembre a les 18:00h:

https://www.eoialcaniz.com/images/departamentos/Catalan/CALENDARIOSEPTIEMBRE19-CATAL_5.pdf

Us podeu descarregar també el tríptic informatiu de l’EOI clicant sobre la imatge (PDF).

Source: “Les mesures tradicionals i antigues a la Franja” de Francesc Teixidó | Lo Finestró

Les mesures tradicionals i antigues a la Franja, extraordinari treball de Francesc Teixidó i Puigdomènech, número 11 de la Gavella, col·lecció d’Iniciativa Cultural de la Franja.El resultat d’una exhaustiva investigació i anys de treball de camp pels pobles de la Franja. Moltes unitats que encara es conserven en cases particular o museus. Actualment, en el mig rural, encara es mesuren elements amb aquestes mesures.

Source: “Llengua de vida” » Temps de Franja

Source: La Franja de Ponent: entre el tomb a l’esquerra i la irrupció de l’extrema dreta

Aquest territori, electoralment dividit en tres demarcacions (Osca, Terol i Saragossa), és poc estructurat, no té cap institució pròpia i representa només un 8% de la superfície aragonesa i un 5% de la població.

Tots aquests factors, a banda el fet que no hi hagi cap força regional que es presenti a les eleccions –i hi pugui obtenir cap escó– dificulta la configuració d’una campanya i un debat específics, però les comarques de llengua catalana encara mantenen la seva personalitat diferenciada i el seu comportament singular.

Un escenari que varia

En les eleccions espanyoles del 2016 va haver-hi una candidatura guanyadora clara a la Franja, que va ser la coalició del PP amb el Partit Aragonès (PAR), amb un suport que a les comarques catalanoparlants va anar del 38% dels vots al 42.

Els socialistes, a més distància, en van aconseguir un quart (24-27%), i la confluència de Podem va obtenir un resultat d’entre el 17 i el 21%, similar a la mitjana de la comunitat. Aquesta vegada s’espera que els resultats variïn considerablement.

Malgrat els resultats uniformes de fa tres anys, amb un gran suport a la coalició PP-PAR, com comenta el sociòleg de la Franja Natxo Sorolla, a grans trets hi ha dues grans zones amb comportaments diferenciats. La part al nord del Cinca, més progressista, on es preveu un reforç més gran dels socialistes, mentre que la part sud, la del Matarranya, és de tarannà més conservador.

Resultat del PP-PAR per municipis el 2016.

Els canvis que es pronostiquen són similars arreu dels Països Catalans: un augment del PSOE i un descens del PP. A més, hi ha un factor fonamental en aquestes eleccions, i és que no es presenta ni la Chunta Aragonesista, partit aragonès nacionalista d’esquerres, ni el PAR, regionalista conservador, que ha renunciat a participar-hi, sigui en solitari o amb la mateixa fórmula de fa tres anys.

En aquestes eleccions sí que s’hi presenta, per primera vegada en unes eleccions espanyoles, el Puyalón de Cuchas, un partit independentista i d’esquerres, que defensa l’autodeterminació de la Franja i que forma part de la candidatura d’Ara Repúbliques a les europees. S’espera que tregui uns resultats minsos al conjunt de l’Aragó i també a la Franja, encara que en ‘algunes poblacions pot treure alguns vots més’.

L’anticatalanisme entra en acció

En aquestes eleccions, l’oficialitat del català i l’aragonès torna a ser al rerefons. Com afirma Sorolla, és ‘una qüestió de rebot sobre el debat de Catalunya’, principalment atiada per l’anticatalanisme. A més, aquesta vegada també hi té repercussió el conflicte sobre el trasllat de les obres de Sixena.

A començament de mes es va produir un fet que ha combinat tots dos factors. Després d’haver traslladat aquestes obres i les del MNAC, s’ha obert un litigi entre el Bisbat de Lleida i el de Barbastre-Montsó per cent onze noves peces reclamades al museu i al bisbat lleidatà.

Responent a la petició de la part aragonesa de traduir la documentació al castellà, la part catalana ha al·legat que el català és una llengua comuna i que, a més, no considera ‘ni encertat ni vàlid en dret’ el terme ‘Lérida’ usat pel bisbat aragonès. Això ja va servir a la premsa per a acusar el bisbe de Lleida de voler imposar el català a tot Osca.

Notícies de diferents mitjans acusant el bisbe de Lleida de voler imposar el català a l’Aragó.

‘L’amenaça catalana’ ha estat utilitzada per gran part de les formacions polítiques. Per exemple, el candidat de Vox a Saragossa ha reafirmat que el català no arribarà mai a ser cooficial a Aragó, ‘com alguns intenten’ (sense especificar qui) i proposa d’eliminar les comarques, les úniques institucions del territori més enllà dels municipis.

Com explica el periodista de la Franja Marcel Pena, en termes generals no existeix un ‘problema d’identitat nacional’ respecte de l’estat espanyol, sinó com a molt un sentiment regionalista. Per tant, exploten conflicte lingüístic i l’amenaça catalana per treure’n rèdit electoral.

Aquests comicis també serviran per a mesurar el suport de Vox a la Franja de Ponent, que podria passar de ser testimonial a superar el 10% dels vots. A l’Aragó té possibilitats de treure un bon resultat, especialment per la demarcació de Saragossa, on es reparteixen set escons i el llindar per a sortir-hi elegit és relativament baix.

El catalanisme desorganitzat políticament al territori

‘El catalanisme políticament no es vehicula cap a les eleccions’, diu Sorolla. No hi ha cap candidatura supramunicipal i només n’hi ha alguna de país a escala municipal.

Cal remarcar que no solament no es presenta cap partit regionalista, sinó que la majoria del catalanisme més militant votarà Unides Podem. Com explica Marcel Pena, aquest catalanisme va vinculat molt sovint a l’esquerra, però no n’espera tampoc un resultat especialment alt.

Les polítiques a favor del català no tenen cap partit com a referència. Sorolla explica que malgrat que a l’Aragó el PAR ha desenvolupat una política essencialment anticatalana, a la Franja hi té batlles i regidors amb sensibilitats diferents, entre els quals de favorables al català.

També hi ha socialistes amb més bona predisposició envers la llengua, com ara el batlle del Campell (Llitera), Josep Anton Chauvell; l’ex-batllessa de Calaceit (Matarranya), Rosa Doménech o l’ex-president aragonès Marcel·lí Iglesias. Tanmateix, com remarca Pena, no hi ha una sensibilitat diferent en el PSOE de la Franja de la que pugui haver-hi a Saragossa i són preferències personals.

En referència a les formacions catalanistes a la Franja, entre el 2007 i 2015 va haver-hi un regidor d’ERC a Calaceit, clau en la configuració de majories. En el de Fraga (Baix Cinca), persones provinents principalment del Casal Jaume I, van formar la candidatura Alternativa Cívica, que va assolir un 3,7% dels vots. Malgrat no haver estat elegits, els impulsors van formar Convergència Democràtica de la Franja, el primer intent d’articular un partit polític d’inspiració catalanista, que el 2011 va assolir la majoria absoluta al Pont de Montanyana (Ribagorça).

Franja Ponent

La Franja de Ponent és un territori de 400 quilòmetres de llargada i 30 d’amplada, amb realitats i fets històrics diferents que dificulten de crear un projecte únic, malgrat que comparteixen la vinculació socioeconòmica al Principat, una mateixa llengua i cultura, a més d’haver pertangut a Catalunya, del punt de vista civil i eclesiàstic.

La lluita per la llengua

Malgrat les dificultats, d’ençà de fa dècades la defensa de la llengua catalana i la cultura pròpia del territori existeix, amb moviments organitzats arreu. La llengua ha estat molts anys arraconada institucionalment i hi ha hagut una lluita per a dignificar-la i defensar-la.

El català és una assignatura optativa d’ençà del 1984, és fortament desprotegida i en bona part depèn de la voluntat dels claustres i els consells escolars. La situació ha fet que s’hagi posat en perill, perquè es trenca la cadena de transmissió de pares a fills i cau el percentatge de parlants habituals. Un 68% dels majors de seixanta-cinc anys tenen el català com a llengua inicial, mentre que només l’hi té un 34% del jovent (15-29 anys).

La tendència és negativa, perquè entre els anys 2004 i 2014 el percentatge de la població que sabia parlar el català va passar d’un 88% a un 80%. En comptes de provar de revertir la situació, el govern del PP (2011-2015) va promoure el secessionisme lingüístic i va començar a denominar el català ‘lapao’. Va ser especialment negatiu en la formació posterior i en el món laboral, perquè es va posar en risc la validesa de les titulacions de català. A més, va debilitar-ne encara més la protecció, perquè les administracions van deixar de tenir cap obligació de respondre als ciutadans que s’hi adreçaven en català o aragonès.

L’arribada del govern socialista ha fet que s’hagi recuperat la denominació de la llengua, però encara resta molta feina per a garantir-ne la supervivència, com també de l’aragonesa allà d’on és pròpia.

Source: Cloenda de l’Any Fabra | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

L’Any Fabra fa un mes que es va acabar, però com que Tots els aniversaris tenen capvuitada, encara en podem parlar. Fabra establí les normes del català. Podia haver tornat a la llengua medieval, o centrar-se en la variant barcelonina, i no ho va fer, sinó que establí una normativa on qualsevol parlant català s’hi sabés retrobar. Quan Fabra  començà a estudiar el català no li calgué partir del no-res: el català havia deixat de ser oficial des de feia  uns dos-cents anys, però continuava sent-ho a Andorra, i el Registre Civil, que sempre havia estat dut per l’Església, i en moltes diòcesis  en català, havia passat a l’Estat  només el 1871. Existia una considerable praxi administrativa d’escriure en català, i  en literatura. A l’escola fins a la Llei Moyano de 1857 que només permetia l’ensenyament en castellà, aquest era als primers nivells en català per a passar al llatí als nivells superiors. No faltaven gramàtiques o diccionaris catalans. Resumint: la tan divulgada mistificació segons la qual Fabra s’inventà un català  artificial, no té més fonament que la catalanofòbia de tants filòlegs i comunicadors. Fabra, com tot normativitzador d’una llengua, hagué de triar entre diverses variants, i ho va fer considerant-ne  l’ús en la llengua parlada i en els clàssics, com ho havien fet molts altres normativitzadors, i entre ells els castellans. Mentre els normativitzadors castellans no foren mai perseguits com a tals pels governs, Fabra ho fou pels dos dictadors sota els quals malvisqué: en Primo l’expulsà de la  Càtedra de  Català, que recuperaria a la  República, i que tornaria a perdre quan els franquistes ocuparen Barcelona. Fabra s’hagué de refugiar a  Prada a la Catalunya Nord. Decisió necessària, perquè  podia esperar el pitjor, que l’afusellessen o condemnessen a cadena perpètua. Prova que això podria haver passat és que una de les primeres accions dels franquistes a Badalona fou anar a la casa de Fabra i saquejar-la escampant pel carrer els seus llibres i materials . El 1948  Fabra morí a Prada i hi és enterrat. No em consta que Pedro Sánchez hi anés en el recent viatge seu per Catalunya i Occitània a recordar els republicans.

Artur Quintana

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: