Skip to content

Archive

Category: Mesquí

Source: El BOE publica los 7 proyectos de parques eólicos de Forestalia en el Matarraña, Bajo Aragón y Bajo Aragón-Caspe

Source: Presentació a la Codonyera de “Lo crimen de les Torretes” | Lo Finestró

Source: Cançó del palau-castell | Viles i Gents

Source: Una ocasió perduda, o potser no » Temps de Franja

// L’oncle Jupiari

Lo dissabte 13 i el domenge 14 de novembre s’ha presentat a la Torre de Vilella, al Matarranya, en bon éxit de públic, lo documental Lo Chapurriau dirigit per Ferran Rañé, ben conegut artista barceloní en arrils torredanes —un agüelo seu ere de la Torre— i realitzat per Gemma Blasco. A cada un d’estos dos dies s’hi han projectat 4 capítols d’una duració de quinze minuts cada un. Jo no hi vai assistir per raons òbvies, si bé he pogut informar-me’n ben complidament en persones que hi van ser presents. Tots ells m’han explicat que el documental ere ben fet. Pel cartell del documental, distribuït pel territori, en Rañé ha comptat en l’ajuda de la Diputació de Terol, de la Comarca del Bajo Aragón i de l’Ajuntament de la Torre de Vilella, institucions totes regides pel PSOE, segons tinc entés, entre d’altres més.

En una entrevista des de Temps de Franja a en Rañé se li va preguntar si no trobe absurd que un intel·lectual com ell, inevitablement ben informat, titulo lo seu documental Lo Chapurriàu, conegut qualificatiu infamant per a designar ixe patrimoni tan íntimament aragonés que és lo català de la Torre de Vilella, d’agon ell té a gala declarar que venen ancestres seus. I este qualificatiu encar resulte més contradictori quan afirme que fa el seu documental pal foment i estudi del parlar de la Torre de Vilella, una llengua que, en tota la raó del món, qualifique d’espléndida, i que sap que es trobe en avançat procés de substitució per parlars castellans. Atrapat en flagrants contradiccions l’actor va intentar ixir-se’n, com un nou Ponç Pilat, dient que ell no entrave en això de si català o xapurriau, i afegint: quina ha de ser la gramàtica que per a escriure’l [lo xapurriau] és un tema que s’haurà de debatre, tot fent veure que ignore que la gramàtica del català fa segles que es va establir pa a tots els territoris agon se parle —la Torre inclosa, és clar.

Lo film és parlat totalment en català —fet que cal subratllar— subtitulat en castellà en l’ortografia acadèmica d’ixa llengua. Quant al títol i als crèdits observo que són en català i en castellà, escrits en el primer cas en una ortografia-ficció de base castellana, i en el segon en l’ortografia acadèmica d’ixa llengua. S’hi presenten conviarses sobre el català propi dels actors i la cultura que ixa llengua conforme, en especial la camperola tradicional, però no només. Al primer capítol ixen assentats al voltant d’una mesa tres persones originàries de localitats que els seus termes fan boga en lo de la Torre de Vilella: de la Codonyera, representada per José María Celma, qui ja pels anys seixanta del segle passat havie informat àmpliament del seu català al meu company Artur Quintana —sí, aquell que els de la revista torredana Eco del Barranfondo qualifiquen de sicari al servei de l’imperialisme català; de la Ginebrosa hi parle la coneguda escriptora en llengua catalana Carmeta Pallarés, i de la Canyada de Beric ho fa una senyora que, malauradament, no conec. En tots los siat capítols restants han actuat de la mateixa manera los torredans, entre ells Nieves Velilla, gran narradora, que té textos publicats a Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa, entre altres llibres.

Lo Chapurriàu, este documental que os he presentat, pot ser ben profitós sobretot per a les escoles des d’Aiguaviva de Bergantes a l’Alguer i de Bono a Guardamar, si més no, i ben útil pals estudiosos, especialment pals lingüistes. I ixo a pesar de les manipulacions a què l’ha sotmès en Ferran Rañé. Només s’han d’aplicar al documental uns canvis mínims, com titular-lo Lo català de la Torre de Vilella, o, si més no, La llengua/Lo parlar del Bergantes i el Mesquí, i escriure com cal els textos catalans dels crèdits, i, ixo sí, que les institucions turolenques del PSOE que l’han promocionat i la Direcció General de Política Lingüística no amàgon el cap davall de l’ala com fins ara i reacciónon com cal. Ja se sap que, com diu la dita, “Pagant Sant Pere cante!”.

Cartell de presentació “Lo chapurriàu”, en lo curiós accent obiart a la ‘a’ (una concessió al fabrisme?)

Source: La Comarca del Bajo Aragón manifiesta su malestar ante la falta de plazas en el transporte escolar en varias localidades

1.a: El VIII Certamen de Microrrelatos «Javier Tomeo» tendrá cinco categorías: (…)
Comarcal-catalán: autores nacidos en 2005 o años anteriores nacidos o residentes en el Bajo
Aragón Histórico. En lengua catalana.
Se entenderá como Bajo Aragón Histórico las comarcas administrativas del Bajo Aragón,
Matarraña/Matarranya, Maestrazgo, Bajo Aragón-Caspe/Baix Aragó-Casp, Andorra-Sierra de
Arcos, Bajo Martín y Cuencas Mineras.

VIII Certamen Tomeo_Bases 21-22

Artur Quintana i Font (Serra d’Or)

Source: Presentació a la Codonyera de ‘El crimen de las Torretas/ Lo crimen de les Torretes’ » Temps de Franja

// Artur Quintana i Font

La vesprada del diumenge 15 d’agost i dins de les Jornades Culturals de la vila matarranyenca de la Codonyera s’ha presentat al seu Poliesportiu Lo crimen de les Torretes, la segona novel·la d’en José Ramón Molins Margelí, soci d’ASCUMA i ben conegut pel seu magnum opus de La Codoñera en su historia (1995-2020). A la novel·la, emmarcada dins la tètrica panoràmica bèl·lica del primers tres quarts del nostre tràgic segle XIX, Molins descriu, amb gran desplegament de detalls, la vida de quatre generacions de la família Bayod, llauradors de la vila matarranyenca de la Sorollera, des del anys de maduresa del besavi Nemesio a principis del XIX fins al 1879 en la joventut dels besnets Pedro i Sebastián. Aquell era un àmbit on per a la pagesia La idea de libertad era una palabra extraña, confusa y desconocida […] Su cultura tradicional era la que habían implantado los órganos del poder, el gobierno y la iglesia […] con métodos basados en el poco diálogo, la falta de confianza, el respeto absoluto y el miedo, i on malgrat tot, i més que més els sovintejats disbarats de les elits, el poble pla va saber mantenir, estoicament, això sí, la continuïtat i la vida: Que remei toque mes que aguantá. Mentre en Molins va descabdellant amb minuciositat els petits i grans fets de la vida dels Bayod, des d’infanteses, d’enamoraments, casoris, parts, maldecaps econòmics, de parella —i ací amb ple erotisme descrit des de la visió femenina i la masculina— i fillada, bèl·lics, mentre ho fa, doncs, hi presenta el gran retaule de la vida comunitària a la Sorollera i encontorns d’aquells anys, amb el costumari del pas de l’any, i la convivència plena amb la natura humanitzada i la salvatge. Aquesta actitud ja es manifestava plenament a Florencia, la primera novel·la d’en Molins, si bé allà amb un cert mecanicisme, on l’autor a voltes prenia els diferent fets de la vida del personatge central, Florencia, com a pretext, o estímul si ho preferiu, per a exposar relats etnogràfics, amb la conseqüent pèrdua del fil narratiu. És un mecanicisme que en aquesta segona obra l’autor ha sabut superar esplèndidament, conjuminant harmònicament la vida oculta dels Bayod, que ens desvela encertada i detalladament fins a la més profunda intimitat, amb la pública, i amb la immensa panoràmica de la cultura camperola i la natura matarranyenca dins el marc de les quasi inacabables carlinades. El lector hi descobrirà molts ressons de la unamuniana Paz en la Guerra, conscients, o no, per part de l’autor.

El títol del llibre, Lo crimen de les Torretes, podria fer creure als lectors que ens trobem davant d’una novel·la negra canònica, perquè l’autor en el pròleg suposadament datat del setembre del 1900, ens fa la descripció prou detallada del lloc i data del crim, de les víctimes i llurs noms, i és lícit esperar que n’anirà desbrossant el camí fins a trobar-ne finalment els assassins. Però no es pas així, o no ben bé: perquè no es reprèn el fil del crim de les Torretes fins a la pàgina 444, o si vull ser més precís a la 451, quan ja no en queden més que 21 per a presentar-nos-en els criminals. A les més de 400 pàgines anteriors de l’obra és on en Molins desenvolupa les vides i espais dels Bayod, tal com més amunt he mirat de descabdellar. Tanmateix no oblida d’anar fent passar les diverses generacions dels Bayods pel lloc del crim, el Mas de Roio de la partida del Pallargüelo en terme de Bellmunt i a tocar del de la Codonyera, on creixen esponerosos els únics testimonis dels assassinats, les oliveres centenàries, i on a les primeres nits que hi passaven els infants sentien, premonitòriament, la por i la basarda del crim. L’autor aconsegueix així de mantenir un prim fil argumental de novel·la negra. Hi ha altres factors estructurals de l’obra, com la insistència en la cama de forja con farolillos de ceràmica on foren engendrats quasi tots els Bayod, o el darrer paràgraf de cada capítol, meditatiu i en prosa poètica. En tot cas quan el lector observa que ja no falta gaire per acabar el llibre, i encara no s’hi ha desvelat l’autoria de el crim, se sent empès adeleradament i amable en saber-ne el desenllaç.

El crimen de las Torretas/Lo crimen de les Torretes és escrit, com indica el títol, en castellà i en català, i concretament 482 pàgines en castellà d’Aragó, evidenciat en els nombrosos mots propis d’aquesta variant: aladre, descogar, botiguero, fiemo, farinetes, galarcho, pigota borde, pelaire, caldo de presa…, i construccions com el que àton com a partícula interrogativa: —Que pasa algo?, o l’ús sovintejat de frases del tipus: toda contenta. En català d’Aragó, escrit sempre en cursiva, n’hi ha un total de 2 pàgines amb una dotzena escassa de breus diàlegs, i amb molts mots solts distribuïts per quasi tot el llibre, ço que fa que, si bé llur presència siga escassa, és però constant. Majoritàriament el text català és escrit en grafia castellana, llevat dels casos quan l’autor els ha tret del llibre Lo Molinar, que aleshores són en grafia catalana. En l’edició del llibre han col·laborat els ajuntament de la Canyada de Beric, de la Codonyera i la Sorollera.

El tema del crim del Piló dels morts, com és conegut popularment a la zona lo crim de les Torretes, havia estat tractat anteriorment el 2005 per en Josep Miquel Gràcia Zapater, conegut escriptor, rapsode i publicista de la Codonyera, a les pàgines 207-218, del seu poemari Fets i temps de la Codonyera.

 

 

Tres moments de la presentació. / Sigrid Schmidt von der Twer

Source: Jorge Gay vuelve a La Codoñera

Source: Vacunarse es de ricos

Tomás Bosque Peñarroya (la Codonyera, Matarranya-Mesquí, 1948) ha estat reconegut enguany amb el premi «Franja. Llengua i territori» per part de les associacions pertanyents a Iniciativa Cultural de la Franja, que amb aquest guardó han volgut reconèixer la impecable trajectòria humana, social i cultural d’en Tomàs així com la seua lluita incansable per la llengua catalana i per la dignitat de la Franja des de fa més de 50 anys.

A la Codonyera, entre ametlers. / JAP-Turolenses

Des que vas començar a compondre i cantar cançons, en català i en castellà, allà per 1968, fins ara, quins canvis positius i negatius has notat en aquestes terres franjolines quant al reconeixement de la nostra llengua i la nostra identitat cultural?
Tot ha canviat una barbaritat. Teníem pobles plens de gent on tots parlàvem català llevat els quatre funcionaris. En poc temps vam passar d’anar a peu per camins de terra, a tindre TV, cotxes bonics i màquines per les feines del camp. Amb la millora econòmica vam poder viatjar, conèixer mon, tindre millors treballs, i conèixer bé la nostra història. I escrivíem diccionaris, novel·les, cançons i llibres de mils colors veient què feien Quintana, Moncada i Desideri. Havíem descobert la força que ens donava reconèixer la nostra identitat… I ací van començar els problemes, al veure que vivíem a un país, on el dret a parlar i escriure la llengua pròpia, inclús el dret de pensar, estaven intervinguts per una Constitució absurda i els seus guardians.

 

Continuar llegint… «Estant fora vaig entendre que des d’Aragó es podia defensar millor la nostra llengua» » Temps de Franja

Al febrer de 2020 comentàvem la proposta de «Capital Energy » per plantar una renglera de 84 aerogeneradors, entre Calaceit i Fórnols. Un projecte gran de parc eòlic que la gent del territori no ho veïa gens clar. I en va haver prou en les primeres mostres d’organitzar la lluita en contra, perquè el parc en qüestió quedés en suspens. Encara que dita empresa segueix intentant posar aerogeneradors als tossals que ja cauen al Guadalop. Mentrestant, Endesa-ENEL que van saber entendre la postura de la gent del Matarranya, han acabat fent una mica el que naltros escrivíem de recular els monstres del ventilador a una línia més propera al Guadalop. En tanta agilitat que, al dia d’avui ja tenen pràcticament tancat l’acord en los quatre pobles del Mesquí (Codonyera, Torrocella, Bellmunt i la Torre) per muntar un parc eòlic de 21 aerogeneradors de 110 m d’alçada. Totes les torres es posaran a tossal de propietat municipal. Tampoc estaran tan lluny de la carretera de Morella, i la gent d’estos pobles i els ajuntaments respectius, de moment contents com unes pasqües.

Continuar llegint… Lo monstre elèctric de la Calcinera | Viles i Gents

Source: La plataforma ‘El Bergantes no se toca’ exige el descarte definitivo de la presa de Aguaviva

Source: En la mort d’en Pasqual Vidal | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Enguany han mort quatre representants de l’estudi i foment d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la  llengua catalana: el 20 de gener Maria Rosa Fort, el 19 de febrer Vicent de Melchor, el 20 de març José Antonio Carrégalo i l’1 d’abril Pasqual Vidal  –confiem que s’ature aquesta maltempsada. Vidal  tenia 75 anys i feia temps que estava malalt. Era escriptor, il·lustrador i investigador de la història, la llengua, la literatura oral i l’etnografia del seu poble –Massalió– i comarca –Matarranya. Vidal,  llaurador d’ofici, coneixia molt bé la cultura tradicional. Ignorem molt del seu lo primer camí, aqueixes Forques Caudines per on hem de passar els que parlem català. Alguna cosa n’ha escrit Carme Alcover, amiga seua de Massalió: inicia la recollida de materials cap als anys setanta amb una fecunditat extraordinària. Fou  ella qui el va posar en contacte amb els que el 1988 preparaven Lo Molinar, el recull de la literatura oral del Matarranya, i  en fou prolífic col·laborador.  D’aleshores ençà Vidal ja no parà de treballar en l’estudi i foment de la llengua catalana i la cultura que conforma. Com a escriptor publicà A la falda de la iaia (2005), contes recollits de l’oralitat del seu poble, a l’estil del que Tomàs Riba, Jordi Moners o Pep Coll han fet per a altres viles o comarques franjatines.  Fou soci d’ASCUMA i membre de la Junta del 1991-1994. Publicà un devessall d’articles a revistes franjatines, saragossaness i barcelonines. Escrigué un bon puial de llibres, molts dels qual il·lustrà i ho feu també a obres de Rovira, Ferrer, Bengochea, etc. Muntà exposicions etnogràfiques, i en dirigí tallers informatius, també d’història de Massalió. No li faltaren decepcions com quan el Jurat del Premi-Guillem-Nicolau preferí declarar-lo desert que atorgar-lo a un llibre seu, rebutjat per no ajustar-se a pretesos formalismes. El Museu Lo Masmut de  Pena-roja li encarregà les il·lustracions per als materials exposats, però n’esborrà  els textos catalans, i només quan en Pasqual Vidal va protestar restituïren els textos originals catalans. M’asseguren que segueixen sent-hi.

Artur Quintana

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.