Skip to content

Archive

Category: Mesquí

Source: Presentació a la Codonyera de ‘El crimen de las Torretas/ Lo crimen de les Torretes’ » Temps de Franja

// Artur Quintana i Font

La vesprada del diumenge 15 d’agost i dins de les Jornades Culturals de la vila matarranyenca de la Codonyera s’ha presentat al seu Poliesportiu Lo crimen de les Torretes, la segona novel·la d’en José Ramón Molins Margelí, soci d’ASCUMA i ben conegut pel seu magnum opus de La Codoñera en su historia (1995-2020). A la novel·la, emmarcada dins la tètrica panoràmica bèl·lica del primers tres quarts del nostre tràgic segle XIX, Molins descriu, amb gran desplegament de detalls, la vida de quatre generacions de la família Bayod, llauradors de la vila matarranyenca de la Sorollera, des del anys de maduresa del besavi Nemesio a principis del XIX fins al 1879 en la joventut dels besnets Pedro i Sebastián. Aquell era un àmbit on per a la pagesia La idea de libertad era una palabra extraña, confusa y desconocida […] Su cultura tradicional era la que habían implantado los órganos del poder, el gobierno y la iglesia […] con métodos basados en el poco diálogo, la falta de confianza, el respeto absoluto y el miedo, i on malgrat tot, i més que més els sovintejats disbarats de les elits, el poble pla va saber mantenir, estoicament, això sí, la continuïtat i la vida: Que remei toque mes que aguantá. Mentre en Molins va descabdellant amb minuciositat els petits i grans fets de la vida dels Bayod, des d’infanteses, d’enamoraments, casoris, parts, maldecaps econòmics, de parella —i ací amb ple erotisme descrit des de la visió femenina i la masculina— i fillada, bèl·lics, mentre ho fa, doncs, hi presenta el gran retaule de la vida comunitària a la Sorollera i encontorns d’aquells anys, amb el costumari del pas de l’any, i la convivència plena amb la natura humanitzada i la salvatge. Aquesta actitud ja es manifestava plenament a Florencia, la primera novel·la d’en Molins, si bé allà amb un cert mecanicisme, on l’autor a voltes prenia els diferent fets de la vida del personatge central, Florencia, com a pretext, o estímul si ho preferiu, per a exposar relats etnogràfics, amb la conseqüent pèrdua del fil narratiu. És un mecanicisme que en aquesta segona obra l’autor ha sabut superar esplèndidament, conjuminant harmònicament la vida oculta dels Bayod, que ens desvela encertada i detalladament fins a la més profunda intimitat, amb la pública, i amb la immensa panoràmica de la cultura camperola i la natura matarranyenca dins el marc de les quasi inacabables carlinades. El lector hi descobrirà molts ressons de la unamuniana Paz en la Guerra, conscients, o no, per part de l’autor.

El títol del llibre, Lo crimen de les Torretes, podria fer creure als lectors que ens trobem davant d’una novel·la negra canònica, perquè l’autor en el pròleg suposadament datat del setembre del 1900, ens fa la descripció prou detallada del lloc i data del crim, de les víctimes i llurs noms, i és lícit esperar que n’anirà desbrossant el camí fins a trobar-ne finalment els assassins. Però no es pas així, o no ben bé: perquè no es reprèn el fil del crim de les Torretes fins a la pàgina 444, o si vull ser més precís a la 451, quan ja no en queden més que 21 per a presentar-nos-en els criminals. A les més de 400 pàgines anteriors de l’obra és on en Molins desenvolupa les vides i espais dels Bayod, tal com més amunt he mirat de descabdellar. Tanmateix no oblida d’anar fent passar les diverses generacions dels Bayods pel lloc del crim, el Mas de Roio de la partida del Pallargüelo en terme de Bellmunt i a tocar del de la Codonyera, on creixen esponerosos els únics testimonis dels assassinats, les oliveres centenàries, i on a les primeres nits que hi passaven els infants sentien, premonitòriament, la por i la basarda del crim. L’autor aconsegueix així de mantenir un prim fil argumental de novel·la negra. Hi ha altres factors estructurals de l’obra, com la insistència en la cama de forja con farolillos de ceràmica on foren engendrats quasi tots els Bayod, o el darrer paràgraf de cada capítol, meditatiu i en prosa poètica. En tot cas quan el lector observa que ja no falta gaire per acabar el llibre, i encara no s’hi ha desvelat l’autoria de el crim, se sent empès adeleradament i amable en saber-ne el desenllaç.

El crimen de las Torretas/Lo crimen de les Torretes és escrit, com indica el títol, en castellà i en català, i concretament 482 pàgines en castellà d’Aragó, evidenciat en els nombrosos mots propis d’aquesta variant: aladre, descogar, botiguero, fiemo, farinetes, galarcho, pigota borde, pelaire, caldo de presa…, i construccions com el que àton com a partícula interrogativa: —Que pasa algo?, o l’ús sovintejat de frases del tipus: toda contenta. En català d’Aragó, escrit sempre en cursiva, n’hi ha un total de 2 pàgines amb una dotzena escassa de breus diàlegs, i amb molts mots solts distribuïts per quasi tot el llibre, ço que fa que, si bé llur presència siga escassa, és però constant. Majoritàriament el text català és escrit en grafia castellana, llevat dels casos quan l’autor els ha tret del llibre Lo Molinar, que aleshores són en grafia catalana. En l’edició del llibre han col·laborat els ajuntament de la Canyada de Beric, de la Codonyera i la Sorollera.

El tema del crim del Piló dels morts, com és conegut popularment a la zona lo crim de les Torretes, havia estat tractat anteriorment el 2005 per en Josep Miquel Gràcia Zapater, conegut escriptor, rapsode i publicista de la Codonyera, a les pàgines 207-218, del seu poemari Fets i temps de la Codonyera.

 

 

Tres moments de la presentació. / Sigrid Schmidt von der Twer

Source: Jorge Gay vuelve a La Codoñera

Source: Vacunarse es de ricos

Tomás Bosque Peñarroya (la Codonyera, Matarranya-Mesquí, 1948) ha estat reconegut enguany amb el premi «Franja. Llengua i territori» per part de les associacions pertanyents a Iniciativa Cultural de la Franja, que amb aquest guardó han volgut reconèixer la impecable trajectòria humana, social i cultural d’en Tomàs així com la seua lluita incansable per la llengua catalana i per la dignitat de la Franja des de fa més de 50 anys.

A la Codonyera, entre ametlers. / JAP-Turolenses

Des que vas començar a compondre i cantar cançons, en català i en castellà, allà per 1968, fins ara, quins canvis positius i negatius has notat en aquestes terres franjolines quant al reconeixement de la nostra llengua i la nostra identitat cultural?
Tot ha canviat una barbaritat. Teníem pobles plens de gent on tots parlàvem català llevat els quatre funcionaris. En poc temps vam passar d’anar a peu per camins de terra, a tindre TV, cotxes bonics i màquines per les feines del camp. Amb la millora econòmica vam poder viatjar, conèixer mon, tindre millors treballs, i conèixer bé la nostra història. I escrivíem diccionaris, novel·les, cançons i llibres de mils colors veient què feien Quintana, Moncada i Desideri. Havíem descobert la força que ens donava reconèixer la nostra identitat… I ací van començar els problemes, al veure que vivíem a un país, on el dret a parlar i escriure la llengua pròpia, inclús el dret de pensar, estaven intervinguts per una Constitució absurda i els seus guardians.

 

Continuar llegint… «Estant fora vaig entendre que des d’Aragó es podia defensar millor la nostra llengua» » Temps de Franja

Al febrer de 2020 comentàvem la proposta de «Capital Energy » per plantar una renglera de 84 aerogeneradors, entre Calaceit i Fórnols. Un projecte gran de parc eòlic que la gent del territori no ho veïa gens clar. I en va haver prou en les primeres mostres d’organitzar la lluita en contra, perquè el parc en qüestió quedés en suspens. Encara que dita empresa segueix intentant posar aerogeneradors als tossals que ja cauen al Guadalop. Mentrestant, Endesa-ENEL que van saber entendre la postura de la gent del Matarranya, han acabat fent una mica el que naltros escrivíem de recular els monstres del ventilador a una línia més propera al Guadalop. En tanta agilitat que, al dia d’avui ja tenen pràcticament tancat l’acord en los quatre pobles del Mesquí (Codonyera, Torrocella, Bellmunt i la Torre) per muntar un parc eòlic de 21 aerogeneradors de 110 m d’alçada. Totes les torres es posaran a tossal de propietat municipal. Tampoc estaran tan lluny de la carretera de Morella, i la gent d’estos pobles i els ajuntaments respectius, de moment contents com unes pasqües.

Continuar llegint… Lo monstre elèctric de la Calcinera | Viles i Gents

Source: La plataforma ‘El Bergantes no se toca’ exige el descarte definitivo de la presa de Aguaviva

Source: En la mort d’en Pasqual Vidal | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Enguany han mort quatre representants de l’estudi i foment d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la  llengua catalana: el 20 de gener Maria Rosa Fort, el 19 de febrer Vicent de Melchor, el 20 de març José Antonio Carrégalo i l’1 d’abril Pasqual Vidal  –confiem que s’ature aquesta maltempsada. Vidal  tenia 75 anys i feia temps que estava malalt. Era escriptor, il·lustrador i investigador de la història, la llengua, la literatura oral i l’etnografia del seu poble –Massalió– i comarca –Matarranya. Vidal,  llaurador d’ofici, coneixia molt bé la cultura tradicional. Ignorem molt del seu lo primer camí, aqueixes Forques Caudines per on hem de passar els que parlem català. Alguna cosa n’ha escrit Carme Alcover, amiga seua de Massalió: inicia la recollida de materials cap als anys setanta amb una fecunditat extraordinària. Fou  ella qui el va posar en contacte amb els que el 1988 preparaven Lo Molinar, el recull de la literatura oral del Matarranya, i  en fou prolífic col·laborador.  D’aleshores ençà Vidal ja no parà de treballar en l’estudi i foment de la llengua catalana i la cultura que conforma. Com a escriptor publicà A la falda de la iaia (2005), contes recollits de l’oralitat del seu poble, a l’estil del que Tomàs Riba, Jordi Moners o Pep Coll han fet per a altres viles o comarques franjatines.  Fou soci d’ASCUMA i membre de la Junta del 1991-1994. Publicà un devessall d’articles a revistes franjatines, saragossaness i barcelonines. Escrigué un bon puial de llibres, molts dels qual il·lustrà i ho feu també a obres de Rovira, Ferrer, Bengochea, etc. Muntà exposicions etnogràfiques, i en dirigí tallers informatius, també d’història de Massalió. No li faltaren decepcions com quan el Jurat del Premi-Guillem-Nicolau preferí declarar-lo desert que atorgar-lo a un llibre seu, rebutjat per no ajustar-se a pretesos formalismes. El Museu Lo Masmut de  Pena-roja li encarregà les il·lustracions per als materials exposats, però n’esborrà  els textos catalans, i només quan en Pasqual Vidal va protestar restituïren els textos originals catalans. M’asseguren que segueixen sent-hi.

Artur Quintana

 

Source: «Vamos a hacer una película de primer nivel rodada entera en el Bajo Aragón»

 

Source: Santesmases fija su productora en Belmonte y rodará ‘Tierra Baja’ con González-Sinde

Source: El xapurriau entre xinxetes* » Temps de Franja

// Ramon Mur

Rebo la fotografia d’un ban, escrit sobre foli blanc i clavat aquest a la paret entre quatre xinxetes. És el manifest del ‘lloc’ sobre el dia de la llengua materna. No porta signatura, no és datat més que en la referència del text al 21 de febrer, tampoc no porta segell i és difícil saber si es ban, pregó municipal o manifest corporatiu d’algun colectiu social o professional. En aualsevol cas, és cartell o pòster anònim sense que ningú no pugui entendre per què aquest tipus de manifests no porten alguna identificació. És que el seu autor o autores s’avergonyessen d’haver-lo escrit i difós?

Transcorreguts dos dies de la publicació d’aquesta informació a ‘Entre Páginas’, Artur Quintana me comunica que el pasquí sobre el dia de la Llengua Materna aparegué clavat amb quatre xinxetes sobre la porta de l’Ajuntament de La Codonyera, la que dona a la carrera del Pare Faci. És a dir que l’anònim va aparèixer sobre la porta de la casa consistorial d’un ajuntament que permet i consent l’enganxada de cartells anònims per les parets d’els edificis de la localitat, inclosa la casa de la vila.

L’anònim meçquinenc, enganxat a la paret amb quatre xinxetes, diu així: “Día internacional de la lengua materna. Hoy, día 21 de febrero, es el día de la lengua materna. Nuestra lengua materna es la que nos enseñaron nuestros padres cuando éramos pequeños y, en La Codoñera, se llama chapurriau . Ha sido, y es, una lengua de transmisión oral desde hace muchos siglos, de padres a hijos. Queremos seguir hablándola así y escribirla también con unas normas, pero sin que se desvirtúe y se pierdan nuestras peculiaridades. Nuestra lengua es una riqueza cultural y patrimonial que tenemos en el Aragón oriental y queremos que se siga llamando chapurriau, como siempre se ha dicho. A mucha honra y orgullo. Aúpa el chapurriau, como lengua materna, en su día internacional”.

De veritat volen que el seu xapurriau s’escrigue? Abans no era així, tal i com figura a la pancarta de la foto. “Queremos seguir hablándola así y escribirla también con unas normas…”. Quines normes? Eixa norma universal de tots els idiomes segons la qual en castellà hablar se escriu així encara que se pronuncia ablar, en inglès before s’escriu tal qual però se diu bifor i en català el carrer escrit pareix carré amb accent agut quan s’escolta? Acliu-vos, amics defensors del xapurriau perquè no fa tant que defensaveu només un idioma local parlamentat pero no passat a paper amb el llapis, la ploma, la màquina de cinta entintada o el ordenador.

Es, de totes formes, molt gratificant de comprovar que aqueix idioma “chapurriau, como siempre se ha dicho” sigue defensat per tants alcaldes, mestres d’escola, catedràtics de filologies diverses, doctors, legisladors, magistrats, rapsodes sols en castellào i moltes il·lustres i il·lustrades personalitas més. Només els falta comptar con un o altre acadèmic en esta o aquella acadèmia. Tot aplegarà. Així de contents i satisfets estan tots els defensos del xapurriau “de siempre”. Per cert, també seria interessant d’investigar sobre el concepte de ‘sempitern’ aplicado al caso que ens ocupa. Cert és que ells, els “chapurriaunadores” estan feliços com anisses, igual que el tort que se sent satisfeto amb el seu ull de vidre.

J més m’estimo de quedar-me amb l’acordo del Consell Insular de Formentera (Illes Balears) a favor de la unitat de la llengua catalana perquè como dieva m’ agüelo, citant en Juan Moneva i Pujol, “Aixó que en Bellmunt en diuem xapurriau es català, la mateix llengua que se parla, amb totes les variables que se vullga, en Aragó, Catalunya, Balears o València”. No cregueu pas que m’agüelo i Moneva eren abrandats catalans separatistas, sinó aragonesos de cap a peus”.

 


*Text cedit per l’autor. L’original en castellà el podeu llegir al seu blog Entre páginas.

Source: «L’Helicòpter Money» de la DPT

En relació al català, considerem que els pot interessar l’ensenyament que s’hi imparteix, des de B2 fins a C2. El dia 28 hi haurà una prova de classificació per accedir a un d’aquests cursos i es classifica l’alumnat en funció del nivell de coneixements: https://www.eoialcaniz.com/index.php/secretaria/pruebas-de-certificacion.

Aquest any, per primera vegada a l’Aragó, s’impartirà el C2 de forma semipresencial, i la preinscripció en aquest nivell ha estat aclaparant, però tenim la resta de nivells una mica escassos d’alumnat.

El fet de tenir certificacions oficials de l’idioma pot repercutir en avantatges educatius i laborals molt importants. Molts dels nostres joves i també dels professionals que desenvolupen la seva tasca a cavall entre les diferents comunitats de parla catalana, necessiten una formació lingüística adequada i, en la major part dels casos, reconeguda oficialment.

A causa de la situació de la Covid, la matrícula de l’alumnat ha disminuït considerablement en tots els idiomes, així que els preguem que facin difusió d’aquest correu i que animin a qui li pugui interessar que vingui a visitar-nos i realitzi els nostres cursos d’idiomes.

El nostre afany és poder continuar impartint els diferents idiomes: alemany, anglès, català i francès, i no perdre un servei consolidat a les nostres comarques al llarg dels darrers trenta anys. Considerem que la nostra feina ha contribuït que els nostres ciutadans tinguin les mateixes possibilitats que els de la gran ciutat, com ho demostren els mils d’alumnes satisfets que han passat per la nostra escola.

Esperem que en puguin fer difusió i aprofitem l’ocasió per saludar-los ben atentament.

L’Equip Directiu de l’Escola Oficial d’Idiomes de Alcanyís

Poden consultar tot tipus d’informació a les nostres xarxes:

https://www.eoialcaniz.com/
https://www.facebook.com/EOI-Alca%C3%B1%C3%ADz-670298263067156

https://www.instagram.com/eoi.alcaniz/

#VII Certamen Tomeo_Bases (pdf)

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.