Skip to content

Archive

Category: Lo Cresol

Source: Anna | Lo Finestró

(Article d’Artur Quintana publicat al Diario de Teruel)

Anna Heller, la besàvia dels meus fills, va néixer a Leipzig l’any 1861, ciutat del regne de Saxònia, un dels molts estats en què es trobaven aleshores dividits els Països Alemanys. Quan tenia 10  anys, el 1871, després de la Guerra Franco-Prussiana, una gran part dels Països Alemanys s’unificaren i fundaren Alemanya; en quedaren fora un muntó  de països, i encara ara no s’ha aconseguit la unificació de tots els alemanys. Això últim no afectà gens l’Anna que des del 1871 passà a ser ciutadana alemanya d’Alemanya i ho fou fins a la seua mort el 1930. Va tenir sort de morir aquell any perquè només que hagués viscut cinc anys més, fins al  1935, s’hauria trobat que per les Lleis de Raça de Nuremberg que no eren lleis sinó un muntó d’ignomínies decretades pel nou Estat Nacional-Socialista Alemany li haurien arrabassat la nacionalitat alemanya, perquè un avi seu era gitano. L’honor i la puresa de la raça ària alemanya no permetia que en formés part algú que era quarteró gitano, com la besàvia dels meus fills. D’haver viscut encara més anys, fins a la Segona Guerra Mundial, hauria estat internada en un camp de concentració i molt probablement assassinada. Son fill, l’Erich, avi dels meus, com que només tenia un besavi gitano gaudia de l’honor i la puresa de la raça ària alemanya, i així va poder fer de funcionari alemany de justícia dins de la Polònia ocupada durant la Guerra. L’Erich no responia gaire bé al tipus alemany suposadament ari: sí que era prou alt i tenia els ulls blaus, però era més aviat fosc de pell i amb uns cabells molt negres. I és així que mentre caminava per la voravia  d’una  ciutat polonesa li van venir de cara dos oficials de les SS, que en veure que ell no s’apartava per a deixar-los passar, li van etzibar una bufetada que de poc si no cau, perquè es pensaven que era polonès. Quan van saber que era funcionari alemany de justícia, li van presentar excuses. De tota manera va tenir sort que no sabessen res del seu besavi gitano.

Source: Clar com un mirall | Viles i Gents

Source: Onomàstica i literatura popular | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Les recopilacions d’onomàstica i de literatura popular es complementen, tanmateix no sempre d’igual manera. Als reculls de literatura popular es troben molts materials onomàstics, que a més dels noms ofereixen també útils informacions addicionals per als investigadors de l‘onomàstica, els quals no solen prendre-les en consideració, i massa sovint les titllen olímpicament de vulgars o populars. A l’inrevés els investigadors de la literatura popular només troben comptats materials, o cap, de la seua temàtica als estudis onomàstics, malgrat que als onomasiòlegs els hauria estat ben fàcil d’obtenir materials de literatura popular en el moment de demanar noms als seus informants; l’arreplega, especialment de llegendes i tradicions, enteses aquestes segons la definició de na Ramona Violant, n‘hi ha sortit perdent. Els reculls i estudis onomàstics comencen realment a la Franja amb els treballs d’en Joan Coromines iniciats després de la Guerra –i prescindeixo d’unes comptades i magres mostres anteriors–, treballs que han anat prenent una immensa volada, però no han trobat seguidors fins fa escassament vint anys amb el magne recull de Toponímia de la Ribagorça que dirigeix en Xavier Terrado, ara a punt de concloure’s. Cal afegir-hi el projecte tot just començat de recollir la toponímia del Matarranya. Pel que n’he vist ambdós projectes donen poques dades de literatura popular, contràriament al que solia fer en Coromines, que no menyspreava pas la informació literària que li oferien els informants. Solament els reculls d’en Xavier Terrado i na Glòria Francino tenen algunes referències a la literatura popular, els altres autors citen només el que han trobat a la bibliografia o ni això. Acabo presentant una facècia que vaig recollir a la primavera al Pont de Suert que mostra la forta relació entre onomàstica i literatura, i també amb socio-, psico- i politico-lingüística: Els noms de Senet i Aneto vinen de quan es dones baixaven a rentar al riu que passe entre es dos pobles. Es dones d‘un costat preguntaven as atres : “Sé net, Sé net?”. I es de l’atre cantó contestaven: “É neto!, É neto!” Raons d’espai m’obliguen a prescindir del necessari comentari.

Artur Quintana i Font

Source: Narcís Lloveras, defensor de la República | Lo Finestró

(Article publicat al Diario de Teruel)

La Sedició del juliol del 1936  triomfà a gairebé tot l‘Aragó, però aviat es va recuperar la meitat del territori per l’arribada de voluntaris catalans i valencians, entre els quals diversos  escriptors, Pere Calders, Lluís Capdevila, Joan Sales, que poc o molt han estat recordats entre nosaltres darrerament. Res no sabíem del periodista empordanès Narcís Lloveras i Plaja (La Bisbal d’Empordà 1876 – Ceret 1947) que des del setembre del 1936 fins a l’agost del 1937 va publicar  cròniques del nostre front, principalment des d’Alcanyís i també des de primera línia  –Blesa, Portalrubio, Huesa del Común, Muniesa, Azuara, …, de les quals se n’han recuperat fins ara 18 del diari L’Autonomista de La Bisbal, i una del diari del front Catalunya Antifeixista, i que es poden llegir senceres al llibre Narcís Lloveras. Cronista republicà d’en Jaume Guillamet (Barcelona: Fundació Irla 2017). Anteriorment havia treballat com periodista a L‘Autonomista de la seua vila natal i a d’altres diaris catalans des del 1922. En esclatar la Sedició en Lloveras, que tenia força experiència militar adquirida en quatre anys de guerra contra els sobiranistes filipins a finals del XIX, s’allistà voluntari al front i fou destinat a la  columna Macià-Companys amb seu a Alcanyís. Participà en diverses accions bèl·liques fins que, segurament vista la seua edat –tenia 60 anys-, passà a actuar de corresponsal al front. Amb el triomf dels sediciosos, que li havien requisat els béns i engarjolat el fill en no trobar-lo a ell, en Lloveras es va refugiar a Ceret on va viure per sempre més, sense poder reveure mai la família. A les cròniques descriu amb detall la vida al front, tant a la reraguarda a Alcanyís, com als pobles no lluny de primera línia, sense estalviar escenes macabres com en preguntar qui tenia cura d’enterrar els molts cadàvers que veia en terra de ningú, un milicià aragonès ens contestà ràpidament: “Aquí de enterradores se encargan los buitres”. Esmenta sovint la germanor entre aragonesos i catalans en defensa de la República, o, quan cal, canta –tenia bona veu- una jota alcanyissana a unes infermeres que en romangueren astorades.

Artur Quintana

(Pubicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de juny del 2018)

Ha tornat a ser esta una primavera com les d’abans: canvis de temps, del calor al fred, i aigua, molta aigua, per fi, a la nostra terra seca que mira al cel. Tot està verd, camps, bancals i tossals, i enmig, ufanes, flors de molts colors. Fa goi! No em sé los seus noms. “Ni el nom dels arbres del teu paisatge,/ ni el nom de les flors que veies,/ ni el nom dels ocells del teu món, ni la teua pròpia llengua”, diu Raimon, lo cantautor de Xàtiva. Justet lo romer —‘romaní’ en oriental—, lila clar, i el timonsell —‘timó’, ‘timonet’ o ‘farigola’, al diccionari Alcover-Moll—, d’un rosa blanquinós, que encara s’usen a casa per aromatitzar o en infusió. Als camins predominen les grogues: una grogor esplendorosa i desafiant d’arbustos alts i fulles ben pites, que han de ser argilagues. Són molt diferents a l’humil crespinell que volia ser Desideri Lombarte, “entre els buscalls,/ ben amagats i groga la floreta”. I a altres floretes més senzilles sense mata, que semellen les margarites domèstiques d’horts, jardins i balcons. Les flors estan a la terra i l’aigua als rius. L’Ebre baixa poderós per Saragossa i per Móra, d’ample a ample. I salten los tolls a l’Algars, d’una aigua més verda que mai, mentres arriba cabal al baix Matarranya, desaparegut entre basses i el pantà, que ara fa renàixer salts i badines seques. A dalt l’aire unfla les bromes, com diu un vell refrany: “Lo garbí, l’aigua ací”. Vent de l’Est, vent de l’Oest, en la Franja al mig: “Lo cerç la mou, lo garbí la plou”. Al Palau de la Música de Barcelona, fa un any, Raimon preguntava per radera volta: “Qui portarà la pluja a escola?”. Cirros, estratos i cúmulos a la pissarra. Al carrer la pluja primaveral i l’arc, lo pare o la mare aguardant en un paraigua a la porta de l’escola, i els xiquets cantant: “plou i fa sol, les bruixes se pentinen; plou i fa sol, les bruixes lleven dol”. Records.

María Dolores Gimeno

Source: Lo nom de les flors que veus | Viles i Gents

Source: Entrevista de Puigdemont a The Times | Viles i Gents

(Pubicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de maig del 2018)

El passat dia 28 d’abril, el president Puigdemont –els presidents de la Generalitat no perden mai el títol– va fer unes declaracions, en una entrevista al diari anglès The  Times, de caire tant personal com polític. Està convençut que la lluita per la independència “segueix endavant”. Aquest diari anglès considera que Puigdemont és l’enemic “number one” d’Espanya, destacant la força política de l’independentisme català i el paper important de Puigdemont en el procés. En una de les respostes, el president sentencia que no esperaven la reacció tan contundent del Govern espanyol, i diu: “Esperàvem que després de 40 anys de democràcia i essent membres de la Unió Europea hi hauria una nova generació [de polítics]. Estàvem equivocats”. Pronostica que “mai hi haurà diàleg amb l’Estat Espanyol”. Puigdemont manifesta que no ha pensat d’entregar-se a la Justícia espanyola, perquè “es convertiria en un ostatge sense llibertat d’expressió ni moviment”. Envers la situació personal emergeix la seva preocupació quan diu: “No puc fer petons a les filles, no els puc explicar contes… És impossible acostumar-se a aquesta situació. Parlo amb elles per FaceTime, però les veig espantades, ho puc veure als seus ulls”. La seva incertesa es fa més patent quan diu: “Sent realistes no tinc plans de futur. En el pitjor dels casos seré extradit a Espanya, que voldria dir dècades de presó. Si no és així, passaré molts anys a l’exili”.

No puc creuré que la situació de Puigdemont i dels altres exiliats, i més encara els empresonats, s’hagi de perllongar sine die, vull dir, molts anys. Una ferida oberta d’aquestes dimensions no la tancarà l’oblit. Si el poble espanyol no és capaç de col·laborar en el tancament d’aquesta ferida sagnant, mal futur li espera. Tot i que d’algunes coses n’estic ben segur: la justícia, amb la seva embranzida, no pot ser l’agent col·laborador en el desllorigament del conflicte, tot al contrari, a més empresonats més conflicte i més difícil de superar. Fora de la política no hi ha solució. La justícia hauria de poder jutjar als més de dos milions de catalans que van votar independència. Per què només als col·laboradors i inductors? Qui és més culpable, l’inductor d’un acte o el que el realitza? L’opressió és a la dictadura allò que la seducció és a la democràcia.

José Miguel Gràcia

Source: Teruel existeix | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de meig del 2018)

Clar que Teruel existeix, i lo Matarranya i lo Baix Aragó, i Cuenca i Sòria. Lo tema és si han de ser uns territoris amb possibilitats de desenvolupar-se o uns territoris agonitzants als que se’ls té que subvencionar i anar donant almoines per a que morin dignament. Natros, i ara parlo del Matarranya, no volem morir ni ser una reserva per a fer turisme solament. Lo que demanem es comptar amb una estructura administrativa, sanitària i de comunicacions real i adequada al segle XXI. Fa dos-cents anys que es va establir la divisió en províncies de l’Estat espanyol. A finals del segle passat, sense eliminar les províncies, es van crear les autonomies i també es va procedir a la comarcalització de l’Aragó. Totes estes reformes han fracassat perquè el model final, o no lo coneixem o no ens l’hem cregut i no s’ha descentralitzat pràcticament res. La prova contundent del fracàs és la despoblació galopant del territori. Ara no podem partir del que s’hagués tingut que fer en lo seu dia. Tenim lo que tenim i hem de tocar de peus a terra per endreçar lo mal fet. S’han d’abandonar localismes i defensar conjuntament lo bé del territori. L’Espanya radial, centralista, ha comportat la ruïna de molts territoris de l’Estat. I això també passa amb les autonomies que han propiciat les grans capitals en front de la resta del territori. Si això no s’entén crec que no hi ha res a fer, perquè estos territoris seguiran sacrificant-se en favor de les grans conurbacions de l’estat o de les actuals autonomies. L’acció s’ha de portar a terme fonamentalment a nivell comarcal, on la creació de llocs de treball pot estar per sobre de localismes. Per tant la millora de les comunicacions locals és bàsica, i no em refereixo solament a les carreteres. Es necessita recuperar lo transport col·lectiu aprofitant i complementat la cobertura de les necessitats sanitàries i d’ensenyament. Alhora és urgent la millora de les comunicacions telemàtiques que afavoreixi lo treball a distància. En definitiva hi ha que tornar a escoltar i donar protagonisme als ciutadans del territori. Ens interessa a tots.

Juan Luis Camps

Source: Dies de llibres i roses | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’abril del 2018)

La festa doble de Sant Jordi i la celebració dels llibres del 23 d’abril ha inaugurat esta setmana. Des de fa uns quants anys lo dia d’Aragó coincidís en la commemoració de l’aniversari de mort de Cervantes. I podríem dir que este guanya simbòlicament al sant llegendari, patró de l’estament nobiliari de l’antiua corona aragonesa i ara de la comunitat autònoma. Ací van unes quantes dades pròximes. Organitzat per la comarca, Mont-roig va acollir la VII Lectura continuada d’obres literàries del Matarranya a càrrec de xiquets i adults, seguida de la presentació de dos publicacions: Qüentos encadenats i El arca de Moret, de David Albesa (traducció al castellà de Quin món més bèstia, Ascuma/IEBC, 2003). A Saragossa, lo passeig de la Independència se va omplir de paradetes de llibreries, igual que els carrers principals de les poblacions catalanes, a on conviuen la tradició de comprar llibres i la de regalar roses. A la Fira del Llibre de Fraga, Mario Sasot, escriptor de Saidí, signava la seua novel·la Espills trencats, premi Guillem Nicolau 2017 en llengua catalana del Govern d’Aragó. I una mica més lluny, al paranimf de la Universidad de Alcalá de Henares, ciutat natal de l’autor del Quixot, l’escriptor nicaragüenc Sergio Ramírez rebia amb solemnitat lo prestigiós Premi Cervantes. Com a preliminars de la celebració llibresca, a Saragossa lo passat dissabte 21, Diago Lezaun presentava En os bandiadors, finalista del Premio Arnal Cavero 2017 en llengua aragonesa, al Museu Pablo Serrano; i el diumenge 22, a la plaça del Pilar, se celebrava el Dia de la Cultura Aragonesa. Continuant la festa, l’endemà 24 Merche Llop, poeta de Nonasp, presentava al Museu de Saragossa el poemari Esclat, finalista del rader Guillem Nicolau, acompanyada pel director general de Política Lingúística, Ignacio López Susín; per Chusé Aragüés, de Gara d’Edizions; i pel rapsoda Luis Felipe Alegre. Tots estos esdeveniments culturals, ben presents als mitjans de comunicació i xarxes socials, mos transporten sobre lluites quotidianes i grans problemes insolubles als mons millors de la ficció literària.

María Dolores Gimeno

Source: Desterrat a Alcanyís i Villarluengo | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

La dictadura d’en Primo perseguí amb afany qualsevol dissidència de la ideologia governamental. Qui s‘hi manifestava en contra era desterrat per un temps allà on decidia el Govern. El cas més conegut, i que ha estat molt sovint acuradament descrit i divulgat, és el d’en  Miguel de Unamuno, desterrat a Fuerteventura, d’on finalment va fugir a Iparralde. Menys conegut és el desterrament a Alcanyís i Villarluengo el 1929 del reusenc Salvador Torrell i Eulàlia, més conegut pel pseudònim Torrell de Reus, ciutat on havia nascut el 1900. Des de molt jove es manifestà com gran activista en moviments de foment de la llengua i la literatura catalanes, i hi destacà com a poeta i més encara com a llibreter, bibliòfil i editor de nombrosos llibres i revistes. El juliol del 1929 va rebre per la seua condició d’editor una invitació per a assistir a un acte cultural organitzat pel Governador Civil de Tarragona. La invitació era en castellà i en Torrell la retornà al governador amb una nota on li demanava que la hi traduïssen al català, perquè ell no entenia el castellà. Evidentment el governador no va accedir a la petició d’en Torrell i per ordre del Ministre de la Governació el desterrà un mes a Alcanyís a fi d’aprendre-hi el castellà, i perquè l’aprengués del tot bé li va afegir quinze dies més a Villarluengo. Sobre els detalls d’aquests desterraments d’en Torrell a les nostres terres no n’he pogut traure més detalls. No sé, doncs, si el van dur escortat per la Guàrdia Civil, o si anava emmanillat o no, ni com –amb les mans a davant o a darrera. Ignoro també on es va allotjar, tant a Alcanyís com a Villarluego, si hi fou ben rebut o si, per contra, la canalla li anava al darrera cantant-li allò de Torrell, enano, habla castellano! Si va rebre visites de familiars, amics i partidaris, o no, i si els fou fàcil o complicat de venir a veure’l. Els historiadors, i a Alcanyís en tenim de ben bons, espero que algun dia ens ho explicaran.

Artur Quintana

Source: Desterrat a Alcanyís i Villarluengo | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

La dictadura d’en Primo perseguí amb afany qualsevol dissidència de la ideologia governamental. Qui s‘hi manifestava en contra era desterrat per un temps allà on decidia el Govern. El cas més conegut, i que ha estat molt sovint acuradament descrit i divulgat, és el d’en  Miguel de Unamuno, desterrat a Fuerteventura, d’on finalment va fugir a Iparralde. Menys conegut és el desterrament a Alcanyís i Villarluengo el 1929 del reusenc Salvador Torrell i Eulàlia, més conegut pel pseudònim Torrell de Reus, ciutat on havia nascut el 1900. Des de molt jove es manifestà com gran activista en moviments de foment de la llengua i la literatura catalanes, i hi destacà com a poeta i més encara com a llibreter, bibliòfil i editor de nombrosos llibres i revistes. El juliol del 1929 va rebre per la seua condició d’editor una invitació per a assistir a un acte cultural organitzat pel Governador Civil de Tarragona. La invitació era en castellà i en Torrell la retornà al governador amb una nota on li demanava que la hi traduïssen al català, perquè ell no entenia el castellà. Evidentment el governador no va accedir a la petició d’en Torrell i per ordre del Ministre de la Governació el desterrà un mes a Alcanyís a fi d’aprendre-hi el castellà, i perquè l’aprengués del tot bé li va afegir quinze dies més a Villarluengo. Sobre els detalls d’aquests desterraments d’en Torrell a les nostres terres no n’he pogut traure més detalls. No sé, doncs, si el van dur escortat per la Guàrdia Civil, o si anava emmanillat o no, ni com –amb les mans a davant o a darrera. Ignoro també on es va allotjar, tant a Alcanyís com a Villarluego, si hi fou ben rebut o si, per contra, la canalla li anava al darrera cantant-li allò de Torrell, enano, habla castellano! Si va rebre visites de familiars, amics i partidaris, o no, i si els fou fàcil o complicat de venir a veure’l. Els historiadors, i a Alcanyís en tenim de ben bons, espero que algun dia ens ho explicaran.

Artur Quintana

Source: Protagonisme climàtic | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de febrer del 2018)

Des de sempre l’ésser humà s’aixeca mirant al cel immens que l’empara. Incomprensible i preciós, l’ha observat per endevinar quin temps farà i l’ha anat desxifrant segons les fases de la lluna, la posició dels astres o l’orientació dels vents. En societats antiues més agràries, i, per tant, dependents per a tot de la climatologia, llunaris, pronòstics o almanacs eren publicacions molt exitoses sobretot entre els sectors populars. Així, a poc a poc, amb los avanços científics, la meteorologia ha acabat consolidada com una disciplina rigorosa amb entitat autònoma que recull i compara dades —les temperatures màximes i mínimes, la quantitat de les pluges, l’any més càlid…—, buscant explicacions que es colen a les rutines quotidianes del gran públic. Sens dubte, les notícies del temps tenen gran protagonisme als mitjans de comunicació, inclús amb secció pròpia als noticiaris de televisió o ràdio, amb presentadors especialitzats —i ben coneguts—, o una pàgina fixa als diaris. Molt pendents d’elles, les temperatures orienten la nostra vestimenta cada matí i al llarg del dia centren converses entre coneguts i desconeguts —funció fàtica del llenguatge—, que es transformen en imatges compartides de riuades o nevades a Facebook o Whatsapp. Tot i les prediccions, miram si plou prou o massa i si fa fred o calor quan toca, volem explicacions de la neu a l’hivern i la pedregada a l’estiu o fora d’estació i també patim per l’amenaça del canvi climàtic. Perquè, dominadors de la terra, no podem aturar la pluja, la tronada, lo gel o el vent, i només, ciutadans corrents, podem ficar alguna prevenció a l’entorn domèstic. Molt s’ha avançat, però, a la societat moderna en la ciència i les seues aplicacions tècniques, de manera que resulta exigible una millor previsió tant per part de les autoritats polítiques com de les empreses d’energia i telecomunicacions davant les alteracions climàtiques a curt o llarg termini, organitzant carreteres, racionalitzant lo subministrament d’aigua, millorant fils i postes conductors…, elements ben sovint afectats quan apareixen fenòmens meteorològics excepcionals.

María Dolores Gimeno

Source: Bodes i maridatges. | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de febrer del 2018)

L’Associació Cultural Medievo de Cretas – Queretes, com ja hem fet en altres ocasions, ens hem desplaçat a la capital de la província per participar de la gran festa medieval de la recreació de les bodes d’Isabel de Segura i Juan Diego de Marcilla. Los espectacles de les recreacions històriques són sempre complicats perquè predomina lo fer-los atractius més que lo rigor històric. A Teruel trobarem un equilibri suficient entre los dos aspectes d’acord amb la documentació avui molt ben treballada per historiadors de prestigi. Dit això la festa es enorme amb un mercat medieval molt complert que manté les exigències de la imatge de l’època i que afecta tots los espais, places i carrers de la ciutat. Això sí, com a prova que la festa es viu al carrer, hi ha multitud d’espectaculars parades de menjar quina cuina i brasals fumegen tot lo dia.  Per a natros, lo Medievo, organitzadors d’un altre mercat, lo que més valorem és lo grau de participació veïnal tant extraordinari. Enveja sana. Los turolenses han fet la festa seua i així les casetes de grups particulars li donen un ambient i vida necessaris per alhora garantir la continuïtat de l’esdeveniment. Los membres d’estes tendes de tela es vesteixen i s’engalanen a l’estil medieval i això determina que l’ambient apareix-hi per qualsevol racó de la ciutat. Molt bé i moltes coses per aprendre i encara copiar per al nostre i no menys important Mercat Medieval de Cretas – Queretes a celebrar lo 24 i 25 del mes de març pròxim conjuntament amb la Fira del Vi. Un bon maridatge de dos fires, que a Cretas – Queretes és el secret per a l’èxit de la millor fira del Matarranya. Trobar aquell punt diferenciador és bàsic per obtenir l’èxit. A Cretas – Queretes celebrar conjuntament el mercat medieval i la fira del vi. A Teruel la celebració d’aquella desgraciada boda dels recordats Isabel i Diego, los “Amantes”. Que per molts anys sigui i ho puguem gaudir.

Juan Luís Camps

Source: Pere Calders i l’alliberament de Terol | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de de març del 2018)

La Sedició el 18 de juliol del 1936 de quasi tots els caps militars espanyols, coneguda també per l’eufemisme de Guerra Civil, va triomfar a la nostra capital aquell mateix dia. Terol no fou alliberada pel nou exèrcit, que la República havia anat creant, fins al 7 de gener del 1938 en una duríssima lluita que va durar del 21 de desembre del 1937 fins al 7 de gener de l’any següent. Poc abans d’aqueixa darrera data el sergent cartògraf Pere Calders hi va arribar procedent del País Valencià. Feia pocs mesos que havia ingressat voluntari per anar al front a defensar la República inscrit en el cos de carrabiners –tenia 25 anys d’edat, era casat i pare d’un fill. El tinent coronel Albert Alejandrino, militar portuguès al servei de la República, aviat el va seleccionar per a formar part de les seves Unitats de xoc. L’experiència de l’alliberament de Terol de primera mà per part d’en Calders, unida a les seues activitats com a escriptor –ja havia publicat uns quants contes en revistes i diaris i el seus dos primers llibres– i com a periodista –havia estat director de L’Esquella de la Torratxa en la segona època- va provocar que li encarreguessen un llibre sobre les seues accions dins les unitats de xoc d’Albert Alejandrino, i especialment el testimoni directe de l’alliberament de la nostra capital. Això sí: sempre sota censura militar i estatal, com no podia ser altrament vistes les tràgiques circumstàncies. El llibre amb el títol de Unitats de xoc i amb pròleg d’en Carles Riba fou publicat a Barcelona el mateix 1938 per La Institució de les Lletres Catalanes, fundades feia ben poc. La segona edició hagué d’esperar fins al 1983, 45 anys després, publicada ara a Barcelona per Edicions 62. Amb aquest obra caldersiana es va inaugurar la temàtica de la Sedició del 18 de juliol del 1936 en els escriptors en la nostra llengua a l’Aragó, que ens ha donat noms tan importants com Joan Sales, Lluís Capdevila i Lluís Rajadell entre bastants d’altres.

Artur Quintana i Font

Source: El Cant de la Sibil·la | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de gener del 2018)

Aquest Nadal he assistit, amb companys matarranyencs, a una esplèndida representació del Cant de la Sibil·la precedint la Missa del Gall a la Catedral del Mar de Barcelona plena a vessar. El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic de melodia gregoriana que pren origen en textos dels primers anys del cristianisme, on els profetes de l’Antic i del Nou Testament i alguns gentils, entre els quals la sibil·la Eritrea, són cridats a declarar l’arribada del Crist. És documentat per tota l’Europa Occidental des del segle X. La Sibil·la és representada  per un sagalet vestit de donzella,  modernament també per una sagala o una dona, que amb una espasa a la mà anuncia el Judici Final. A la nostra Corona es representà en llatí des del segle XI: Jaca i Ripoll; del XIV són les primeres versions en romànic (català). El Concili Tridentí (1565) les va prohibir, i només s’ha mantingut  justament a la nostra Corona, a Mallorca i l’Alguer. A altres territoris no s’ha recuperat fins a la segona meitat del segle passat, però amb empenta: 17 localitats a Catalunya, a Maó i 8 del  País Valencià, sorprenentment allà ja que les representacions són en  català i és sabut que les jerarquies eclesiàstiques valencianes s’han mostrat en moltíssims casos ben poc respectuoses amb la llengua del fidels. Al nostre país no s’ha recuperat enlloc, malgrat que fins a Trento s‘hi celebrava. Només s’ha cantat algun cop en  llatí jaquès, i en català al Matarranya, però cap església no ho fa regularment. És per això que Plácido Serrano, que n’ha editat un CD seguint un manuscrit llatí jaquès, s’exclama: Por qué el Canto de la Sibila […] no se incorpora a los acontecimientos anuales, en este caso la Navidad, de igual manera que se incluye  a los calendarios de actividades de Mallorca, Valencia o Cataluña?  Tenim versions del Cant en català  i aragonès, i  encara que no en tinguéssem en castellà, molts poetes ens en podrien fer. Només cal proposar-s’ho i tindrem Cant de la Sibil·la en català a la Franja, i en altres indrets en aragonès i en castellà.

Artur Quintana

Source: Queixar-se per vici | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 3 de febrer del 2018)

He escoltat a alguns catalans no independentistes queixar-se de que es senten tractats a la seva terra com si fossin una anormalitat, com si fossin un no-res; en resum: com si no fossin.  Però aquest discurs el coneixem molt bé els franjolins aragonesos que no volem renunciar als nostres arrels culturals. Els que presumim de llengua catalana a l’Aragó, fa molts anys que hem d’anar amb més que prudència en donar les nostres opinions en públic i anar molt amb compte amb allò que diem, com ho diem i on ho podem dir. I aquí m’atreveixo a opinar conscient de que no em llegeix gairebé ningú. És cert que a Catalunya s’han establert dos bàndols enfrontats, però aquí, a l’Aragó, el problema és que només hi a un bàndol, i nosaltres formem part d’un cul de sac molt minoritari que, segons en quins ambients, gaudim d’una mica de comprensió per part de certes persones amb una sensibilitat diferent a la molt majoritària. Si els catalans no independentistes, més o menys la meitat de la població de la nació veïna, es senten maltractats, us podeu imaginar com ens sentim nosaltres que som com l’agulla del paller, que només es fa visible quan punxa a algú. Perquè a Catalunya pots emprar el català i el castellà amb dret a que et responguin en qualsevol de les dos llengües; aquí no. El castellà gaudeix a Catalunya d’oficialitat, d’ensenyament obligatori, de tota la premsa  y de totes les cadenes de radio i televisió espanyoles, de gairebé tot el cinema en espanyol, milers de llibres a les llibreries, etc. Aquí podem donar gràcies a l’actual govern de que ens ha reconegut el dret a la existència, i algunes engrunes més com l’esquifit projecte Moncada o el Premi Guillem Nicolau (amb el govern del Lapao ni això); algunes classes optatives de català (com una llengua estrangera i rara); cap renglera a la premsa (o alguna anecdòtica com aquesta); cap minut als mitjans de comunicació audiovisuals… Puc entendre els mals de cap de molts castellanoparlants i dels no independentistes a Catalunya, però, malgrat tot, quina enveja que els tinc! Clar, com estan tan mal avesats a tot arreu!

Antoni Bengochea

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: