Skip to content

Archive

Category: Lo Cresol

Source: 25 anys de “Viles i gents” | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Al setmanari en llengua castellana La Comarca d’Alcanyís es publica cada divendres des de l’abril del 1995, ara fa 25 anys, una columna setmanal en llengua catalana gràcies a la iniciativa del publicista bellmuntà Ramon Mur, ben conegut dels lectors del Diario de Teruel, el mateix Ramon Mur, que 11 anys més tard, al febrer del 2006 crearia la columna “Lo Cresol” que ix cada dissabte en el present diari, i on aquest article n’és una mostra. Amb aqueixes dues columnes setmanals es fa evident la viabilitat d’un periodisme en català a l’Aragó, un exemple que no ha estat seguit per cap altra publicació en castellà del nostre país, malgrat els esforços que s’han fet perquè altres diaris en seguissin l’exemple. Només s’hi ha afegit darrerament el mensual Compromiso y Cultura d’Alcanyís. A “Viles i gents” van començar a escriure en Tomàs Bosque de la Codonyera, en Lluís Rajadell de Vall-de-roures, en Josep A. Carrégalo de Mont-roig i en Carles Sancho de la Vall del Tormo, i s’hi han afegit en Carles Terès de Torredarques i en Natxo Sorolla de Pena-roja, que hi segueixen sent a l’hora actual.  Durant bastants anys fins al 2003 també hi va ser en Miquel Blanc de Calaceit, i amb una presència més fugissera en Juli Micolau de la Freixneda, en Josep Puche de Beseit, en Josep Miquel Gràcia de la Codonyera i jo de la mateixa vila. Com que al 2006 es creava ací la columna “Lo Cresol”, i feia falta personal, tant en J.M. Gràcia, com també jo, ens hi vam adherir –i encara hi som. A “Viles i gents” el nostre pas fou d’allò mes curt: dues comptades columnes. Evocant aquells primers anys de periodisme en català en diaris en castellà del nostre país us n’ofereixo un breu fragment del meu darrer “Viles i gents” del 16 de desembre del 1995: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic un altre de molt ric també, el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de les llengua, son el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font

Source: Tot no és responsabilitat | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Surts al carrer i tothom –no diré l’expressió carrinclona “tots i totes”– llueix obligatòriament, però responsablement les corresponents mascaretes multicolors. Entres a un supermercat o a una botiga del tipus que sigui i igualment tants caps tants barrets, vull dir, tantes cares tantes mascaretes. Ablució de mans abundant amb un gel alcohòlic i tots els avisos legals a la vista o per megafonia. La gent es comporta força bé i guarda les distàncies. Res a dir. Tot i que, quan passes a prop d’una terrassa d’un bar o restaurant veus taules de dos, tres, cinc o deu persones, gairebé totes sense mascareta. Una beu, l’altra fuma, l’altra parla i algunes altres callen. No vull dir que s’hagin oblidat les mascaretes, no, hi són: unes al coll, altres al front, altres sobre la taula, altres penjades a una orella, altres tapant el got per a que no entrin les mosques, etc., etc. No creu el lector que les variades escenes tenen un punt de surrealisme si no fos que el virus no dorm ni descansa? En aquest tan curt espai vull arribar sense més preàmbul a uns dels focus segurs d’extensió de la pandèmia, potser els més importants en aquest moment. Em refereixo als llocs d’oci nocturn i reunions familiars nombroses. Està molt bé dir que tots hem de ser responsables, junts ens en sortirem, el que fem per nosaltres ho fem per la comunitat. Ja n’hi ha prou de lloances i de “bonisme”. S’ha de repetir en veu ben alta, en especial de cara als joves, que, en aquest temps, anar a una discoteca, un lloc nocturn d’oci, a un bar de copes, a una penya i, més encara, assistir a una botellada o entrompada és un acte egoista, incívic i irresponsable. A més de la insensatesa, si està prohibit, és un delicte. En quant a les reunions o festes familiars, quant són de unes quantes persones de diferents llocs, s’haurien d’evitar, perquè el risc de contagi es multiplica. Per tant aquestes reunions no deixen d’esser una irresponsabilitat. També l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella ha donat un mal exemple i ha comés un delicte en celebrar un acte per les víctimes del Coronavid superant l’aforament de l’espai i sense permís de les autoritats competents. La irresponsabilitat abunda.

José Miguel Gràcia   

Source: Províncies | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 20 de juny del 2020)

Una de les moltes mançanes de la discòrdia d’estos tres mesos d’estat d’alarma, a punt d’acabar, han estat les províncies. Divisió administrativa de principis del segle XIX, continuen als nostres dies a través de les Diputacions provincials, amb presidents i diputats que, des de les seus a cada capital, gestionen iniciatives a tot lo territori. Si la classe política les reivindica com a expressió d’una política pròxima i reequilibradora, bastants veus critiquen l’existència de tantes administracions “regionals” paral·leles —diputació, comarca i autonomia— i l’abundància de càrrecs i despeses. Les províncies també són encara la circumscripció electoral tant del Congrés i del Senat estatals com dels parlaments autonòmics, i la llei d’Hont que les regula mira d’afavorir l’Espanya buida concedint més representants proporcionals, tot i que, ja elegits, diputats i senadors treballen més pel seu grup parlamentari que pels seus representats provincials. Ara el comitè científic tècnic gestor de la pandèmia del COVID-19 ha basat en la província la regulació de les fases i les restriccions de mobilitat, preferint-la a la regió sanitària, una altra divisió que s’organitza entorn d’establiments sanitaris i que gestionen les comunitats autònomes, amb l’argument del major coneixement de la ciutadania dels límits provincials. I és que la província reapareix en cada elecció —últimament molt sovint—, i entre una i altra resulta una estructura molt present al mapa mental de tots, encara que ja fa temps que van desaparèixer les matrícules amb les inicials provincials (la TE, la Z…), que a les carreteres s’indiquen només límits comarcals i autonòmics, que pocs coneixen qui és Miss Teruel o Miss Saragossa i que no les marquen alguns mapes meteorològics. Les raons tècniques per vincular a les províncies les fases de la “desescalada” han suscitat crítiques d’algunes administracions autonòmiques, que han acabat regulant segons les regions sanitàries, i volent-se desmarcar de la disposició general inicial, entre l’argumentació científica i la política, han acabat una mica embolicats, dividint províncies o aïllant ciutats i zones, afegint restriccions però sense mecanismes per controlar el trànsit entre unes i altres.

Maria Dolores Gimeno

Source: Llicència per delinquir | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de juny del 2020)

La Constitució espanyola a l’article 56.3 diu que “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. Una gran majoria d’experts interpreten que aquesta irresponsabilitat del Rei es refereix tan sols als actes propis derivats de les seves funcions i mentre les exerceix. Qualsevol altre acte, comportament o conducta no estarien referendats pel govern i, per tant, fora de l’abast de l’esmentat article. I sorgeix la pregunta: en cas de robatori, malversació, falsificació, agressió sexual i altres, o fins i tot assassinat, estaria el Rei sota l’aixopluc de la constitucional irresponsabilitat, altrament dit, llicència per delinquir. El sentit comú ens diu que no. Si així no fos, quanta indignitat i injustícia! Tota aquesta introducció ve a compte de la incomprensible actitud d’aquells partits polítics espanyols de negar la creació d’una comissió parlamentària per investigar, o almenys posar llum, als milions de dòlars que el Rei emèrit té o ha tingut a Suïssa, o ves a saber on. El que més sorprèn és que sigui el PSOE qui més s’oposi a qualsevol investigació amb excuses i raons de “mal pagador”. El que passa, al meu entendre, és que tots els governs d’Espanya, des de l’any 1978 han conegut i suposadament han permès la conducta poc exemplar del Rei emèrit Joan Carles: comissions per les importacions de cru dels emirats i per l’AVE, com s’ha publicat, caceres per l’Àfrica i assumptes de faldilles pagats amb fons reservats. Les clavegueres de l’Estat feien el que calia. Tothom ho callava, mitjans de comunicació inclosos. I es deia: aquest home és més trempat que un gínjol! I el poble content. Si no fos que la fiscalia suïssa, mitjans de comunicació estrangers i algun digital espanyol han remogut el tema, qui parlaria del Rei emèrit? La Fiscalia espanyola s’ha vist obligada a intervenir en el tema, tot i que, sospito que trobarà algun viarany per no arribar fins al final. Recentment “The Telegraph” ha descobert que un empresari financer, amic del Rei emèrit, va pagar més de la meitat del luxós viatge de noces de Felip VI. Per què? On és la protesta de la ciutadania espanyola? Tranquils, el deep state assegura la normalitat made in Spain per mantenir la institució monàrquica i la integritat de la pàtria.

José Miguel Gràcia

Source: Tornar | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de juliol del 2020)

Quan llixca esta columna ho faré des de les terres de la Plana, estaré a llunt del poble. Però passats sis mesos hauré estat uns dies en tu. Volia escriure de tu des d’ací i això estic fent una setmana abans de la publicació. Fa gairebé un any que me vaig embolicar en escriure en la meua llengua materna a n’este diari. No sé si això és una columna d’opinió o millor dit de sentiment… . però un atra cosa no m’ix, mentres no me diguen res… . Hauré begut de la teua aigua, obrir l’aixeta i beure, això només ho faig al poble. Hauré banyat los meus peus i descansat damunt de còdols del riu, en los que no m’acomode tant com en la tova arena. Hauré passejat pels teus camins, calcigat les teues pedres, pujat i baixat per les teues costes. Quina llibertat poder anar a vore’t i retroba’m en tot allò que havia trobat a faltar més que mai! Retroba’m en la família, los amics i les veïnes del carrer. Un carrer on encara ressonen les veus dels que ja no estan, però que encara sentim. Les plantes musties, los balcons i les finestres plens de pols i teraganyes… . Entrar a una casa tancada lo dia de Reis i al obrir la porta troba’m en l’albre de Nadal, com si s’haguere congelat lo temps i haguérem borrat sis mesos del calendari parant-ho tot. Ara sé que de Sant Joan a Sant Pere han segut uns dies de regal en los que la vida ha segut vida, he respirat l’aire que els meus pulmons necessitaven i ara tinc forces per seguir en la faena i en lo dia a dia esperant que pugue tornar quan tinc pensat, sense atres talls en lo temps, sense separacions dels que volem i en la tranquil·litat que done la llibertat. Tots los que volem esta terra volem que així sigue i los que ací viuen també se volen moure i vore el mar i atres puestos. Tenim que seguir fent bé les coses per a que pugue ser així i no tornar a tancar les portes i omplir lo rebost, per no plorar més morts i patir més rebrots.

Mar Puchol  

Source: 50 anys de la mort d’un solitari | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 18 de juliol del 2020)

Fa cinquanta anys moria voluntàriament a New York un solitari compulsiu. Es tractava d’un artista romàntic (subjectiu i tràgic) que es considerava incomprès. Un nou Van Gogh, amb el que compartia també el color com a principal eina de la seva expressió artística. Però, a diferencia de l’histèric holandès, aquest pintor venia els seus quadres a dojo i a uns preus molt estimables. Tenia molts mecenes i va morir carregat de dòlars. Però, al contrari que en Dalí (un any més jove), aquest tímid solitari, no buscava fama ni dòlars i aquest menú li va fer una mala digestió. En la plenitud de la seva carrera, als 66 anys, va acabar amb la seva vida el pintor rus Marcus Rotkovich, jueu emigrat als Estats Units fugint de la Rússia tsarista quan tenia 10 anys, i que va arribar a Portland parlant només jiddish i rus. 27 després es nacionalitzà americà i es canvià el nom pel de Marc Rothko, que a l’americana sonaria ben ianqui; Maac Rothkou. La evolució pictòrica d’aquest desarrelat va ser molt marginal. Fins als 40 anys va ser un realista expressionista gairebé desconegut. Després un surrealista incomprensible. Finalment, i prop dels 50 anys, s’incorporà a l’expressionisme abstracte, on ja triomfaven Still, De Kooning, Kline i, sobre tot, Pollock. Aquest estil va ser potenciat pel poder cultural dels nous guanyadors de la Guerra. Rothko, molt actiu culturalment i notable professor, no es guanyà la vida com a pintor fins als 52 anys. L’any 61 (als 58 anys) tot va canviar. La Escola de Nova York va passar a ser una antigalla i els nous artistes Pop eren la nova veu moderna  d’Amèrica. El mediàtic Pollock  s’havia mort i Rothko esdevenia un clàssic triomfador.  Mai va pair el seu èxit. Mentre la cotització artística bogava, la seva vida personal s’enfonsava. Passats els cinquanta anys de la seva desaparició, Rothko no deixa indiferent a ningú: per a molts és un dels grans “prenedors de pèl”, com Miró (al que admirava) o Pollock; per a altres és un autèntic mestre del segle XX. Si podeu, veieu les seves obres en viu, i jutgeu.

Antoni Bengochea

Source: Sense fum | Viles i Gents

Source: Psicosi | Viles i Gents

Source: Mal oratge | Viles i Gents

José Miguel Gràcia

Source: Jaume Ferran i Clúa | Viles i Gents

Source: Qui pagarà el compte | Viles i Gents

Source: Canvis interiors? | Viles i Gents

 

Source: Nova normalitat | Viles i Gents

Source: Lo repte de les paraules | Viles i Gents

Source: Qui pagarà el compte? | Lo Finestró

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.