Skip to content

Archive

Category: Lo Cresol

Origen: Dret a decidir | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 del març del 2017)

        Em resulta difícilment acceptable que el dret a decidir sigui una cosa antidemocràtica, però així sembla ser la costum d’aquest país nostre. I d’on ve aquesta costum?

El règim monàrquic que regenten els Borbons a Espanya va ser decidit per un demòcrata convençut: Francisco Franco. I el poble espanyol no té dret a decidir una altra cosa. Gairebé tothom afirma que de fer una consulta per aquesta qüestió, per dirimir si volem continuar amb la monarquia o canviar a una república, guanyaria majoritàriament la opció monàrquica; doncs, per què no es fa? Per què no podem decidir nosaltres el règim constitucional que volem? El tema català és molt semblant: també gairebé tothom diu que si es fes la consulta catalana guanyaria la opció espanyolista (ens asseguren contínuament que hi ha més “constitucionalistes” que secessionistes) i que perdria el que podríem anomenar “catexit”; doncs raó de més per fer la consulta, però tampoc es pot fer perquè ho prohibeix la “Inmaculada Constitució”, que es va firmar fa quaranta anys sota l’espasa de Dàmocles del franquisme. Els crims del franquisme tampoc es poden investigar perquè ho prohibeix la mateixa espasa de Dàmocles. Deu meu, però quan pesa el franquisme! Hi haurà algun dia en que ens el podrem treure de damunt? Als familiars de les víctimes del franquisme se’ls acusa de malvolença, d’ànsies de venjança, de no haver superat la ferida que es va tancar el 78, de mirar contínuament endarrere, de no deixar tranquils als morts…; per què es tracta de manera diferent als familiars de les víctimes del terrorisme d’ETA? per què no se’ls acusa de voler remoure el passat, d’ànsies de venjança, etc?

Podríem proposar encara una altra decisió: volem netejar el país de franquisme? Segurament tampoc es farà aquesta consulta. A Alemanya la van netejar bé de hitlerisme, però de la mateixa manera que la possible independència d’Escòcia diuen que no té res a veure amb la de Catalunya, tampoc són comparables Hitler i Franco (un va perdre la guerra i l’altre la guanyà). És clar que Franco va morir, però ens deixà l’ou, l’ou de la serp, i encara resta viu.

Antoni Bengochea

Origen: Tornem-hi amb la toponímia | Lo Finestró

Publicat a la columna de Lo Cresol del Diario de Teruel

Darrerament veig que es mouen les  institucions en replegar la toponímia, poble per poble, abans que no se l’enduguen despoblació, desídia i manipulació. Enfront d’aquells que voldrien imposar-nos una toponímia castellana academitzada, cal documentar les formes que diuen els parlants genuïns de cada territori lingüístic –aragonès, castellá, català- i oficialitzar-les, sinó ho tindran magre per persistir. Una toponímia de tot l’Aragó, feta sense prejudicis, això sí, ens retornarà els noms de sempre, i permetrà de conèixer millor la nostra història: presència basco-ibérico-celta, romanització, arabització, occitanització, castellanització -que potser no sempre ho ha estat a costa de l’aragonès: cal donar explicació a topònims d’àrea castellana com Balsa Nova, Castelnou, Santa María d’Horta, el Palao, …-, i molt més. Abans de  posar-nos al tall convé, per estalviar-nos feines dobles, que rellegim les pàgines 47-58 d’Indagacions d’Hèctor Moret, Calaceit 1998. Miraré ara de fer un breu resum de la investigació toponímica al nostre país. L’àrea catalanoparlant, la Franja, és la més treballada, especialment al Matarranya Històric, i més encara a la Ribagorça amb el projecte Toponimia de Ribagorza; el Baix Cinca i la Llitera són les comarques més desassistides. L’àrea aragonesoparlant, l’Alt Aragó, es troba gairebé exhaustivament estudiada a la Ribagorça gràcies a l’esmentada Toponimia de Ribagorza. si bé és llàstima que en les transcripcions dels topònims es faça servir una ortografia patoisanta -això quasi no passa als topònims ribagorçans catalans.  La resta del territori té bastants monografies toponímiques i molts materials desperdigolats per llibres i revistes. Com sol passar quan es tracta d’estudis lingüístics l’àrea més abandonada és la de llengua castellana. Ací trobem algunes comptades monografies (Casp, Valdealgorfa, …) i materials de difícil consulta en llibres i revistes, i això que es tracta d’una àrea, potser no tan interessant com les de l’Alt Aragó, pero déu-n’hi-doret de com ho és. La majoria dels treballs considerats se solen centrar en les fonts orals, i ben poc en les documentals, amb algunes importants excepcions ( Giralt, Vázquez, Saura, …). Acabo repetint –vox clamantis in deserto– que poc hauran servit aqueixs esforços toponímics per la normalització dels nostres aragonès, castellà i català, sinó s’oficialitzen els topònims obtinguts.

Artur Quintana

Origen: Llums de la ciutat | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de febrer del 2017)

Un dels símptomes més reveladors de l’estació hivernal és la disminució de les hores de sol, que arriben al seu punt més extrem lo dia 21 de desembre, associat abans en Sant Tomàs i, modernament, en lo solstici d’hivern, i és que les precisions dels tan escoltats hòmens del temps, per la via de la ciència, mos retornen a les festes paganes dels nostres orígens. Eixe dia lo sol ix sobre les 8.30 h —a dos quarts pa les nou en expressió antiua— i es pon abans de les 18, de manera que són poc més de nou les hores de llum i quasi 15 sense ella. Lo canvi horari de finals d’octubre allarga artificialment una hora més la nit, i així, entre el fred i l’obscuritat, les viles de la nostra extensa geografia rural presenten a les 5 de la tarde un aspecte desolador, tots tancats a dins de casa a la vora del foc o d’un radiador, o de la pantalla de la tele. Ni una rata pel carrer, enllumenats austerament.

No passa lo mateix a les ciutats, que, en proporció ascendent amb la mida de cada una, lluïssen plenes de rètols fixos o que s’obren i tanquen, rengleres de finestres en llumenetes, faroles potents, semàfors que van canviant, cotxes amunt i avall… —soroll lluminós i acústic alhora—, i gent, molta gent, que entra als cines, a les cafeteries, a tendes i grans magatzems, ficant calor humà al paisatge sec d’asfalt. La gent crida més gent. És una competència molt desigual, entre la solitud del nucli rural, cada dia més envellit i disminuït, i l’enlluernador tràfec urbà, tot i que alguns acaben fugint-ne. Pel soroll o perquè les llums de la ciutat amaguen la foscor dels persones que dormen al carrer, vells abandonats, desnonaments, d’altres que demanen…, com la jove florista cega que no les podia vere a la vella pel·lícula sense paraules del gran Chaplin.

María Dolores Gimeno

Origen: Torna el LAPAO | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte  4 de febrer)

Aquest dies observo renovada activitat del lapaisme, moviment de lingüísticaficció promogut pels partits de govern de l’anterior legislatura, especialment pel PAR, segons el qual a l’Aragó no es parla català, sinó LAPAO. El líder facaista Héctor Castro ha presentat amb èxit el seu programa de lingüísticaficció lapaista a Montsó, i quan aquesta columna es publicarà, probablement també ho haurà fet a Saragossa i a altres indrets del nostre país. La seua ideologia ha provocat el just rebuig per part de la lingüística i romanística internacionals, però malgrat això ha estat molt influent a la darrera legislatura i continua sent-ho ara gràcies a l’heretada Llei de Llengües. Per a polir una mica la mala imatge que té el glotònim LAPAO (Llengua Aragonesa pròpia de l’Àrea Oriental), pel cas també LAPAPYP (Llengua Aragonesa pròpia de les Àrees Pirenaiques i Prepirenaiques) per a l’aragonès, Castro faria bé d’adoptar la terminologia que li ofereix l’anònima lletra als lectors de la pàgina 5 del volum 5/6 de 2009-2010 de la revista De Lingva Aragonensi, òrgan de la Sociedat de Lingüística Aragonesa. S’hi declara que “Els objectius que mos vem marcar … preteneven afondir en el coneixement de les dos grans llengües romàniques originals d’Aragon (el ribagorçano i el aragonés)”. Com podeu veure de l’aragonès se’n diu “aragonès”, com cal, i no LAPAPYP, mentre que del català no se’n diu “català”, com caldria, ni tampoc LAPAO, sinó “ribagorçà”. Convindreu que “aragonès” i “ribagorçà” són més fàcils d’acceptar per la lingüística i la romanística internacionals que no LAPAPYP i LAPAO: “aragonès” és la correcta denominació per a la llengua aragonesa, “ribagorçà” segueix sent una denominació de lingüísticaficció per al català, però és un mot que existeix –s’anomenen així un dialecte de l’aragonès i un altre del català–, malgrat que segueix sent de lingüísticaficció: és com si per a anomenar el castellà en diguéssem “borjano” i per a l’aragonès “ansotano”. El terme “ribagorçano” per al català ve avalat per un important nombre de prestigiosos lingüistes, majoritàriament romanistes, com Saura, Flores, Colón, Casanova, Gargallo, Holtus, Metzeltin, Kremer, Lamuela, Moreno, Mott, Sistac i Suïls, entre altres. Tota una garantia de lingüística ficció.

Artur Quintana

Origen: Les pensions perillen | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 21 de gener del 2017)

De entrada podeu considerar el títol d’aquesta columna un xic exagerat , tot i que si ens endinsem en el tema i analitzem el que està passant, no trigarem massa en descobrir els perills o amenaces de les pensions. En els passats quatre anys, amb una inflació al voltant de cero o negativa i amb l’augment del 0,25%, les pensions van mantenir  aproximadament el poder adquisitiu dels jubilats. La cosa ha canviat el passat 2016, perquè l’IPC ha arribat al 1,6% i l’augment ha estat del 0,25%: els pensionistes han perdut ja el 1,4%. A partir d’aquest any la pèrdua de poder adquisitiu del jubilats serà preocupant. La inflació anirà cap a munt i ja veurem si s’aplicarà o no l’augment del 0,25%.  Com dic el problema greu arribarà aquest any: el 2017 serà el primer any que el Fons de Reserva de la Seguretat Social, també coneguda com la guardiola de les pensions, entrarà en negatiu. Els ingressos del treball són molt baixos en Espanya, pensem que hi ha tres milions de persones amb una base imposable de només 8.000 euros anuals i quatre milions i mig, amb 15.000 euros. O pugen els sous o no es podrà recaptar suficientment, malgrat l’increment de PIB. També va disminuint la relació entre treballadors en actiu cotitzants i pensionistes. Sous baixos i exempcións de cotitzacions per fer més atractives les contractacions, juguen a favor de la mancança de recursos per a les pensions. El futur de la economia no està gens clar, tal com diu l’economista Niño-Becerra: “Hem viscut un parell d’anys d’il·lusió per la injecció de diners però era totalment fictícia”. Per a no tocar les pensions, a curt termini, només queda un camí, destinar un muntant d’impostos equivalen al dèficit que es produeix any rere any entre cotitzacions a la Seguritat Social i el pagament de les pensions. Llàstima que això aniria en contra de la reducció del dèficit públic o augmentaria les retallades, o s’haurien d’augmentar dels impostos. Si penseu que és massa dura la afirmació en dir què les pensions perillen, digueu-ne una altra més suau: les pensions no pinten bé. No ens passem, però! Millor fos dir: les pensions pinten malament.

José Miguel Gràcia

Origen: Sobre noms i pronunciacions | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de gener del 2017)

Los mitjans de comunicació parlen cada dia de llocs i protagonistes de procedències diverses, una Babel de noms que posa en evidència les competències lingüístiques dels periodistes que els han de pronunciar. Se generen sovint adaptacions a la llengua de locució, lògica quan provenen de sistemes tan diferents com los eslaus o els orientals, per exemple el rus Vladimir Putin o el coreà Ban Ki Moon. Però resulta menys comprensible amb llengües de la mateixa família i inclús del mateix país. Entre els casos peninsulars, hem sentit diferents variants del segon cognom del sindicalista gallec Fernández Toxo; i al català és habitual l’accentuació aguda, a l’anglesa, del nom de l’expresident Artur —Àrtur— Mas, quan és una llengua de prosòdia aguda, la incorrecta interdentalització de la grafia “c” —Francesc Homs o Cesc Fàbregas— o la transformació de la “j” de Jordi en una mena de “y” o “i”. Del francès, que va ser durant segles la llengua de cultura europea, no queden nocions, i al president François Hollande li destrossen nom i cognom sistemàticament. Es podria pensar que l’anglès té més sort, però no, en especial amb fonemes com les lleugeres “h” aspirades, que es convertissen en la velar fricativa sorda corresponent a la “j” castellana. Això s’encomana a l’idioma matern: fa uns dies, un “hombre del tiempo” de Telecinco va anunciar les baixes temperatures de “Aljama de Aragón”, fent anglosaxona la “h” sorda d’etimologia àrab; i amb criteri similar, Bertín Osborne parlava a la mateixa cadena de “El Buli”, simplificant la palatal “ll” del famós restaurant amb tres estrelles Michelin. Podríem considerar també casos del portuguès i l’alemany, les peculiars adaptacions d’esdeveniments com la “Champions League”, les frases fetes o els noms de marques. Desconec si els futurs locutors estudien nocions elementals de pronunciació onomàstica ni si s’avaluen a les entrevistes de treball, però alguna preocupació hi ha: la Fundéu (Fundació del Español Urgente) va editar al 2014 una guia multimèdia per a periodistes amb 700 noms de jugadors, entrenadors, àrbitres i estadis de futbol del Mundial de Brasil, en 16 idiomes. Caldria fer-ne més

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de desembre del 2016)

Com en els darrers anys durant el pont de la Puríssima es van desenvolupar a Queretes unes interessants jornades sobre la història local del segle passat. Són unes xerrades properes a la gent i a les situacions de la vida quotidiana.  Tenen objectius divulgadors i també de recollir informació gràfica (fotos) i informació directa tot recollint la memòria personal històrica d’alguns veïns que van viure aquells períodes passats.

Aquest any tocava investigar sobre la dècada dels anys 50. Un dels successos més importants d’aquells temps fou la terrible gelada del febrer de 1956. Millor dit, de tot un seguit de gelades i inclemències atmosfèriques que és van succeir durant l’esmentat mes. El fred va ser terrible i se’l va culpabilitzar de vàries conseqüències entre elles la d’accelerar el procés d’emigració que havia començat als anys 20 del passat segle.

Desprès de les jornades la meva idea del que va significar la gelada han canviat. I això reforça la dita que la història és una construcció permanent, d’acord amb la informació que anem rebent. Així ara crec que la mecanització del camp i els baixos preus, no ajustats a costos, de les dècades següents tenen molt més impacte i són molt més determinants que la catàstrofe puntual d’aquell mes de febrer.Enumeraré unes quantes premisses necessàries per entendre el que va passar: L’efecte va ser sobre diferents cultius, no solament sobre l’olivar. Es va generar una nova activitat amb l’aprofitament de la llenya morta de les oliveres. La vinya i ametllers van tenir un impuls importat en els anys següents. Es van perdre molts jornals de treball durant el 1956 i en els anys següents. Els veïns més afectats van ser els jornalers i petits propietaris. La sensació de ruïna va fer que s’arrancaren més oliveres de les realment mortes. De les soques de moltes oliveres serrades van sorgir part del olivers actuals.

Tot i això, dos anys desprès de la gelada els molins d’oli ja tornaven a funcionar de manera similar als anys anteriors. Per tant l’efecte de la gelada sobre l’emigració i despoblament dels nostres pobles s’ha de relativitzar.

Juan Luís Camps

Origen: Qüestió de noms | Lo Finestró

Qüestió de noms

(Publicat al Diario de Teruel)

No  cal necessàriament que les llengües tinguen nom. Diverses causes –aïllament, tabús, … – poden provocar que certes llengües no en tinguen. Quan en el passat els parlants d’una llengua vivien del tot aïllats, o quasi, possiblement no sentien necessitat de donar-li’n un, perquè no els calia identificar-se davant de ningú. Actualment és la tabuïtzació de certs noms que provoca que hi haja llengües sense nom. Així davant la tabuïtzació del mot “català” al nostre país, bastants parlants no gosen fer-lo servir, i com que, altrament, no tothom accepta el qualificatiu infamant de “xapurriau” que d’altres els han encolomat, l’eviten dient, “ací se diu …”,  “natres diem …”, o com a molt: “en la nostra llengua …”, “parlen com natres/com ací”, … . Tanmateix la gran majoria de llengües sí que en tenen, de noms. Uns noms que poden canviar en ben poc de temps, com el serbo-croata que en quatre dies s’ha transformat en bosni, croata, montenegrí i serbi, o mantenir-se durant milennis, com el grec, el persa o el xinès, tot i que poden haver canviat bastant en el transcurs ininterromput de les generacions de parlants, encara que no sempre és així: l’hebreu i l’islandès no han canviat gaire amb el pas del temps. El llatí, la nostra llengua, s’ha esmicolat en multitud de noms: aragonès, asturià, castellà, català, gallec, occità, … , si bé en alguns casos ha mantingut el nom: el “ladin” de suïssos i tirolesos, o el “ladino” dels sefardites, … . L’abandonament del nom comú, “llatí” o el seu sinònim “romà”, no ens ha estat fàcil, ens recava, i molt, de deixar-los: en ple segle XIII l’Alt Rei en Jaume diu “lo nostre llatí” per al català, conscient com era que la llengua que parlava li havia arribat ininterrompudament des del temps mític de l’Imperi Romà. En el cas de l’àrab, malgrat haver-se esbocinat possiblement en més llengües neoaràbigues que no pas el llatí en les dites neollatines, ha mantingut el nom d’àrab per a quasi totes. Una de les poques excepcions n’és el maltès, pròpiament una llengua àrab magrebina.

Artur Quintana i Font    

 

Origen: Llengua llemosina | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de desembre del 2016)

El llemosí o llengua llemosina és un terme utilitzat a començaments del segle XVI per designar el català com a parent de l’occità, i més concretament, mitjançant un dels seus dialectes propi de la regió de Limotges. Als regnes de Mallorca i València s’utilitzava per designar el català arcaic o trobadoresc, tot i que en el transcurs dels segle XVI es va començar a aplicar tímidament al català contemporani.  Al segle XIX, a les Illes i al País Valencià va tenir un bon acolliment com a oportunitat de denominació unitària de la llengua evitant susceptibilitats per referències geogràfiques i dialectals. Alguns incloïen també l’occità. Tot i que, al segle XIX i principis del XX,  els estudiosos de romanística van anar desmuntant la identitat entre occità i català i el mot llemosí caigué en desús per la seva inexactitud històrica, filològica i altres motius. El mateix Marcelino Menéndez Pelayo, partidari del terme “lemosin”, el 1889 va defensar el de català. Posaré dos exemples de la utilització del terme llemosí: quan Mariano de Pano (1883) parla dels fets miraculosos de la fundació de Sixena a un illot enmig del pantà, format pel riu Alcanadre i del conveni entre les viles de Sena, Urgellet i Sixena per construir una capella, diu que l’esmentat conveni de 1183 està escrit en “limusin”, tal com es recull en la transcripció del Prior Moreno (Segle XVII), “Remembrança de la convinença entre los omes de Xixena, sena y urgellet sobre la image de la verge santa maria madona nostra que puis no vol estar en la sglesia de Xixena”[…]poseula e monteu en la capella de madona santa maria, per ço veygue de lluny e se pusgue fer pregaries; pero be crehem ques miracle que vol star en Xixena en lo pantano, puis ally es posada.” Prova fefaent que al segle XII es parlava català en aquelles viles. Un altre exemple més recent, però ja no tant: quan jo era petit, la señora Loretana Margelí Lorenzo de la Codonyera, amb certa il·lustració autodidacta –germana d’Antonio Margelí, capellà, organista i musicòleg a Madrid– amb la qual teníem una bona relació, perquè mon pare li treballava uns camps a mitges i ma mare li cosia, m’explicava que la llengua de la Codonyera –no deia català– era el “limusin” o derivada d’aquest. Tal vegada sense voler em deia que era català.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 desembre de 2016)

Mozart tenia 30 anys  al 1786. Estava en plena maduresa creativa. Tothom està d’acord en que aquesta data inaugura les últimes grans creacions del geni de Salsburg: les tres darreres simfonies, les últimes peces camerístiques, els últims concerts per piano, les peces mesòniques, el Rèquiem, l’Ave verum, el concert per clarinet o les cinc grans òperes finals.

Tothom està d’acord en que els millors concerts per piano són el últims, però en la seva època Mozart va anar perdent clientela un darrere l’altre, res a veure amb els èxits dels concerts anteriors. Les òperes finals van evolucionar de l’èxit de les Noces de Fígaro (malgrat que “tenia massa notes”) al desconcert que produí  Don Giovanni, al fracàs (com ara) de La Scuola degli amanti, més coneguda com Cosí fan tutte, o a l’oblit i incomprensió (com ara) de La Clemenza di Tito. És cert que La Flauta Màgica va ser un èxit, però a un teatre popular, diguem-ne de barriada.

El públic de la època il·lustrada i pre-revolucionaria no va comprendre massa bé les innovacions mozartianes.

El públic d’ara tampoc. Tant els auditoris simfònics com els grans teatres d’òpera estan pensats per al repertori romàntic. Els millors concertistes de piano i violí no toquen Mozart. Els grans directors no dirigeixen Mozart. Les estrelles del cant (Flòrez, Kauffman, Netrebko, Garanca) no canten Mozart. El públic operístic espera molt més (i és molt més crític) del “bel canto”, de Verdi, Puccini, Wagner o Richard Strauss, que del geni austríac. Les òperes de Mozart no apassionen massa als països mediterranis. Gairebé mai venen amb repartiments de luxe. Fins i tot una abonada del Liceu les va definir com “operetes”. Curiosament el públic tampoc se molesta gaire si el “cast” és mediocre. Mozart és el millor només de boca. Com en la seva època, ni l’òpera de la Llibertat (Don Giovanni), ni la de la Igualtat (Les Noces), ni la de la Fraternitat (Flauta Màgica), ni la de la posada en solfa de les tres coses (Cosí) troben el seu lloc entre el públic. Caldrà esperar millors temps per donar la raó als saberuts musicòlegs o al Salieri d’Amadeus.

Antoni Bengochea

Origen: La difícil relació entre Mozart i el públic | Viles i Gents

Origen: Avionetes fantasma | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 11 de novembre del 2016)

Tornen les avionetes fantasma, aquelles que entren sense por dins de les nugolades i aconsegueixen que, al cap d’un moment, la tronada trague ull i es desfaigue mansament.

Sequera rere sequera, des de fa quaranta anys, se senten contar històries de gent que ha vist, perfectament, com les petites aeronaus encaren els núgols quan amenaçe ploure i els desfan. També és veritat que moltes altres vegades els informadors només poden escoltar el soroll de l’avioneta –nítidament, això sí– sense arribar a poder veure-la.
L’activitat antitronada té com a variant tecnològica l’ús de ‘metxeros’, uns dispositus que des de terra emeten cap a l’atmosfera els mateixos productes químics que espargeixen els avions. El més conegut és el iodur de plata, emprat per a reduir la mida del granís o per convertir-lo en inofensives gotes d’aigua. Actualment, l’Administració descarta la sembra amb avionetes i s’inclina, exclusivament, pels ‘metxeros’.
Entre els suposats patrocinadors d’estes campanyes antitronada, des del Matarranya s’ha apuntant a empreses e interessos diversos però tots coincidents en la greu exposició a les pedregades: els arrossars del Delta de l’Ebre, els asseguradors del préssec tardà del Baix Aragó, la tèrmica d’Andorra, les mines de carbó i fins i tot la General Motors –en este cas per a protegir els escampatalls de cotxes que esperen comprador–. El cert és que, en quaranta anys, no s’ha arribat a cap conclusió respecte a la relació entre els vols d’avionetes i la suposada evaporació de les tronades ni, encara menys, respecte de la mà negra que mou els fils d’esta activitat tan destructiva per a l’agricultor i el ramader. Però, entre la gent del camp, sempre que n’hi ha una sequera reapareix la mateixa acusació: alguna cosa tiren en avions o amb els ‘metxeros’ per a que no plogue. I ara torne a passar a la conca de Gallocanta, entre les províncies de Terol, Guadalajara i Saragossa. La sequera torna.

Gentilicis

(Publicat al Diario de Teruel)

Gentilici és definit al diccionari com pertanyent a un poble, a una família; denota la nació o pàtria d’una persona. I sí, tots sabem passablement bé què vol dir “anglès”, “alemany”, “francès”, …, però no tant quan diem “català”, “curd”, “occità”, “sard”, .., i menys encara quan parlem de “roma/romani/gitano” o “jueu/hebreu/israelí” etc.. Les  coses es compliquen més perquè molts gentilicis designen no només la pàtria d’una persona, sinó també la llengua: “italià” tant vol dir “ciutadà d’Itàlia” com “parlant d’italià”. Sembla prou clar què vol dir “llengua alemanya, anglesa, francesa, rusa, aragonesa, arpitana, …”, i les enciclopèdies ens informen bastant bé dels indrets on aquestes llengües es parlen. El mateix passa amb “literatura alemanya, búlgara, anglesa, italiana, asturiana, basca, polonesa, albanesa…”, perquè les enciclopèdies diuen sempre el mateix: “literatura polonesa és l’escrita en llengua polonesa, literatura persa es l’escrita en llengua persa, literatura curda és l’escrita en llengua curda, …” sempre igual, repetitivament. El consensus omnium és total. I tanmateix, quan fa no gaires anys Catalunya va ser el convidat especial de la Fira del Llibre de Francfurt els escriptors catalans en castellà van muntar un sagramental perquè no els hi van convidar. Argumentaven que ells eren catalans i que per tant els seus escrits en castellà eren literatura catalana. El sidral segueix durant. En el cas del gentilici “aragonès” encara és complica més tot plegat, perquè si bé a Catalunya hi ha catalans, com acabem de veure, que afirmen que la literatura castellana és literatura catalana a Catalunya, no afirmen, ara com ara, que la llengua castellana sigui llengua catalana a Catalunya, mentre que al nostre país, seguint l’exemple d’en Juan Moneva, s’afirma que tota llengua parlada a l’Aragó és llengua aragonesa: ergo el català d’Aragó no és tal sinó aragonès oriental. Del castellà d’Aragó encara no en diuen que siga aragonès meridional, però tot arribarà. No en dubteu pas: tindran més glorious days les manipulacions i mixtificacions al nostre país. Ja en tenim  tradició: “polaco” vol dir “ciutadà polonès” i “parlant de polonès”. com també significa, en versió infamant, “ciutadà català” i “persona parlant de català”.

Artur Quintana

Origen: Gentilicis | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 d’0ctubre del 2016) Enguany es compleixen vint anys de la desaparició de la gran Pilar Lorengar, la soprano saragossana que va triar Berlín per  d…

Origen: Pilar Lorengar, la Cendrolina aragonesa de Berlín | Viles i Gents

Origen: Una exposició que cal veure | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Ramon Llull va morir fa 700 anys. Amb aquest motiu hi han hagut molts d’actes a França, Itàlia, el Nord d’Àfrica, …, i sobretot a Catalunya, Mallorca i València. S’hi ha tractat del Llull que per primera vegada escriu en una llengua popular, el català, de tots els temes que fins aleshores eren reservats al llatí; en conseqüència, doncs, del Llull fundador de la literatura catalana; del Llull que en ple segle de les Croades contraposa la tolerància i el diàleg a la guerra, o la raó al fanatisme; del Llull traductor de l’àrab, del català, del llatí; del Llull pedagog, teòleg, filòsof, … . Tot això i molt més –els punts suspensius no són pas buits de contingut– trobareu a l’exposició que des del setembre i fins a l’onze de desembre es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona amb el títol La màquina de pensar: Ramon Llull i l’ars combinatoria. Us en ben recomano la visita –encara en queden dies. Només entrar ja quedareu corpresos a la vista de les dotze imatges a tot color del Breviculum, manuscrit del segle XIV on es descriu la vida d’en Llull i que ara se’ns ofereixen en moviment: així veureu en Ramon aprenent la llengua àrab, peregrí a Sant Jaume i Rocamador,  escrivint l’Ars combinatoria, navegant per la nostra mar, encarcerat a Tunis o apedregat a Bugia, … . Les nombroses altres sales de l’exposició presenten la lògica combinatòria de l’ Ars Magna que Llull va estudiar en profunditat, maldant per aconseguir una descripció total del món, i que, divulgada per en Nicolau de Cusa al Renaixement i en Wilhelm Leibniz a la Il·lustració, fa d’en Ramon Llull el pare dels ordinadors. En paral·lel a la descripció i comentari a aquesta màquina lul·liana de pensar per tot el curs de l’exposició,  s’ofereixen també múltiples exemples dels camps on Llull ha influit: pintures, esculptures, músiques, altres màquines de càlcul i pensament, prosa, poesia, teatre, i el tot acompanyat d’ una bona bibliografia –manuscrits, primers impresos, la Moguntina i llibres actuals- i documentació lul·liana.

Artur Quintana i Font

Origen: Premsa aragonesa? | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 d’octubre del 2016)

La cobertura informativa dels recents premis Desideri Lombarte i Chuana Coscujuela oferís un panorama eloqüent de l’Aragó actual. Instaurats enguany pel Govern autonòmic, encapçalat pel PSOE en coalició amb la CHA, són una prova evident d’una nova sensibilitat tendent al reconeiximent de les llengües minoritàries ­–i històriques— de la comunitat. És significatiu que els decrets corresponents han estat firmats tant pel president Lambán com per la consellera de Cultura, Pérez Esteban, i també l’alta representació institucional als lliuraments respectius a Pena-roja de Tastavins i a Osca, presidits per esta consellera, amb presència del conseller Soro de Vertebració del Territori i del primer director general de Política Lingüística de la nostra història, López Susín.

Qualsevol aragonès pot llegir encara les notícies a la pàgina web governamental, igual que al seu moment al Diario del Alto Aragón i al Diario de Teruel. Este diari va publicar una documentada notícia de l’acte del lliurament del I Premi Desideri Lombarte lo dia abans, una crònica l’endemà (10 i 12-9-16) i una excel·lent entrevista al premiat José Bada (18-9-2016), tot per Maribel Sancho Timoneda; bastant abans (25-7-16), en fallar-se lo premi, la mateixa periodista havia entrevistat Artur Quintana, l’altre premiat ex aequo. Però si algú va obrir La Comarca d’Alcanyís —que vol exercir la capitalitat informativa a la seua zona d’influència—, només llegiria una breu crònica dos dies després. No res a Aragón Televisión, tan aficionada a viatjar pels pobles de la geografia regional, ni a les cadenes de ràdio de titularitat pública o privada —Bada és col·laborador de la SER a Saragossa— ni als diaris de la capital: ni l’Heraldo de Aragón, ni El Periódico de Aragón, on Bada escriu articles d’opinió —just un anunci al juliol del nom dels premiats—, ni ABC Aragón —solament una notícia a l’abril de la creació dels premis amb una foto d’arxiu de Lambán i Puigdemont—. Estranyen les omissions i discontinuïtats informatives de mitjans que s’intitulen “de Aragón”, considerant la importància i abast dels premis. Esta premsa ho és realment? S’adreça a tots los aragonesos? Quin Aragó pretén?

María Dolores Gimeno

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: