Skip to content

Archive

Category: Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel)

Els sociolingüístics solen dir que quan una llengua se situa davall del 30% de parlants al seu territori, ja no es pot recuperar i va a l’extinció. És una afirmació gratuïta, que no falten llengües que no eren parlades per ningú i ara són majoritàries al territori on es parlen, com el cas ben conegut de l’hebreu, o van en camí de ser-ho, com passa amb l’àrab clàssic, entre d’altres. Però per què ho diuen aquests savis abans esmentats? Potser per a advertir als que ja es troben prop del fatídic 30% és el cas del català que a Catalunya és a un 34/35% perquè no badin tant i prenguen mesures efectives de recuperació, però també pot ser que ho advertesquen als que ja són davall del 30% perquè no malgasten energies per a un procés suposadament irreversible, o aneu a saber tot depèn del tarannà o del color polític del sociolingüista. Molts parlants de llengües discriminades no fan gens de cas del 30% i si poden! continuen desenvolupant mesures de foment de la llengua. El plat fort n’és la immersió, que permet de crear neo-parlants de la llengua perseguida en el breu període de temps que cal perquè els humans aprenguem de parlar. I és per això que els wertarrimadascasadoabascals de torn s’esforcen amb gran fermesa  a combatre-la, o millor dit: s’hi esforçaven, perquè s’han adonat que la immersió cal que tingui continuïtat a l’escola primària, secundària, universitària, etc., ja que altrament els seus efectes positius per a les llengües sotmeses, desapareixen quasi sense deixar rastre. Com que la continuïtat de la immersió en llengües sotmeses baixa molt a primària, secundària i universitària i la llengua dominant –el castellà s’imposa, com passa a Catalunya, ja no cal gastar gaires energies als wertarrimadascasadoabascals en combatre-la, i poden esmerçar esforços en mesures coercitives de més profit. Entre nosaltres la immersió en aragonès o en català encara no s’aplica. Quan ho serà, sabent el que passa a Catalunya, no hauríem de cometre els seus errors, i donar a la nostra immersió la continuïtat necessària.

Artur Quintana

Source: El 30%, i tornem-hi amb la immersió | Lo Finestró

Source: En la mort d’en Pasqual Vidal | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Enguany han mort quatre representants de l’estudi i foment d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la  llengua catalana: el 20 de gener Maria Rosa Fort, el 19 de febrer Vicent de Melchor, el 20 de març José Antonio Carrégalo i l’1 d’abril Pasqual Vidal  –confiem que s’ature aquesta maltempsada. Vidal  tenia 75 anys i feia temps que estava malalt. Era escriptor, il·lustrador i investigador de la història, la llengua, la literatura oral i l’etnografia del seu poble –Massalió– i comarca –Matarranya. Vidal,  llaurador d’ofici, coneixia molt bé la cultura tradicional. Ignorem molt del seu lo primer camí, aqueixes Forques Caudines per on hem de passar els que parlem català. Alguna cosa n’ha escrit Carme Alcover, amiga seua de Massalió: inicia la recollida de materials cap als anys setanta amb una fecunditat extraordinària. Fou  ella qui el va posar en contacte amb els que el 1988 preparaven Lo Molinar, el recull de la literatura oral del Matarranya, i  en fou prolífic col·laborador.  D’aleshores ençà Vidal ja no parà de treballar en l’estudi i foment de la llengua catalana i la cultura que conforma. Com a escriptor publicà A la falda de la iaia (2005), contes recollits de l’oralitat del seu poble, a l’estil del que Tomàs Riba, Jordi Moners o Pep Coll han fet per a altres viles o comarques franjatines.  Fou soci d’ASCUMA i membre de la Junta del 1991-1994. Publicà un devessall d’articles a revistes franjatines, saragossaness i barcelonines. Escrigué un bon puial de llibres, molts dels qual il·lustrà i ho feu també a obres de Rovira, Ferrer, Bengochea, etc. Muntà exposicions etnogràfiques, i en dirigí tallers informatius, també d’història de Massalió. No li faltaren decepcions com quan el Jurat del Premi-Guillem-Nicolau preferí declarar-lo desert que atorgar-lo a un llibre seu, rebutjat per no ajustar-se a pretesos formalismes. El Museu Lo Masmut de  Pena-roja li encarregà les il·lustracions per als materials exposats, però n’esborrà  els textos catalans, i només quan en Pasqual Vidal va protestar restituïren els textos originals catalans. M’asseguren que segueixen sent-hi.

Artur Quintana

Source: Democràcia plena | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Les veus del deep state i també del govern no paren de repetir “Espanya és una democràcia plena”, però la dita diu “Mira de què es vanta i sabràs què li falta”.  Si Espanya fos una democràcia com cal a què venen totes aquestes lloances? No discutiré la formalitat democràtica de l’Estat espanyol, tot i que en la pràctica cada vegada les escletxes se li evidencien més i més. És un fet que el poder judicial està usurpant funcions del legislatiu i comença a fer-ho també de l’executiu. Posarem exemples dels retalls a la llibertat de expressió: empresonament dels titellaires de Madrid, el raper Pablo Hasél en el mateix cas, Valtònyc exiliat i més gent condemnada per delits d’odi. Què em dieu de la sentència del Constitucional –minvat i caducat– quan va anul·lar els articles més importants de l’Estatut català, havent-hi estat aprovat en referèndum? És normal en una democràcia que la justícia pugui decidir d’allò que poden aprovar els Parlaments, inclús d’allò que poden parlar? Prestigiosos juristes i professors nacionals i internacionals han posat en evidència les irregularitats o tibament fins a trencar les costures en el procés català. Més que justícia hi ha venjança i repressió. Es pot repetir fins l’extenuació que a Espanya no hi ha presos polítics ni exiliats, però hi són. Què hi pensa la resta del món: una rebel·lió inventada, una sedició sense actes violents i uns activistes i la presidenta del Parlament i gairebé tot el govern a la presó o a l’exili. Cada vegada són més les veus que posen de manifest la deficiència democràtica espanyola: el 22/03/2021 el Consell d’Europa alerta Espanya per les condemnes a presó a artistes i la Comissió de Venècia critica Espanya per la llei mordassa i vol que la reformi. El 27/03/2021 toc d’atenció del Consell d’Europa a Espanya perquè Cuixart i els presos polítics pateixen “intimidació”. El 31/03/2021 el govern dels Estats Units ha alertat Espanya de les escletxes que hi ha a la democràcia espanyola i ha advertit de la vulneració d’alguns drets humans al país. Fa pocs dies una jutgessa obliga Marlaska a restituir Pérez de los Cobos, etc, etc.  El Suprem censura la llibertat ideològica de la Universitat. Un tuf ultradretà es va escampant. Llegiu els informes d’Amnistia Internacional. Espanya és una democràcia plena, sí, però d’escletxes per on s’evapora la democràcia.

José Miguel Gràcia         

 

 

Source: Si això és un home | Lo Finestró

Columna publicada avui dia 6 d’abril al Diario de Teruel amb referència a Josep Anton Carrègalo i als comentaris injuriosos de un blog xapurreista.

Source: Masaccio, el millor pintor de la història | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 20 de març del 2021)

“A ell li devem una nova manera de pintar… les seves obres són la vida, la veritat i la natura mateixa”. Aquestes paraules les hi dedicava Giorgio Vasari,  el primer historiador de la pintura. Va ser pintor de culte per a Filippo Lippi, Piero della Francesca, Mantegna, Leonardo, Rafael o el mateix Miquel Àngel. Va pintar poc més de cinc anys i va morir acabat de complir els vint-i-set. Si mireu alguna llista dels millors pintors de tota la història, no surt gairebé mai. Les grans pinacoteques mundials (Metropolitan, Prado, Louvre, Ermitage, Viena, Vaticà) no tenen res de la seva obra. Amic dels grans teòrics i artistes del primer renaixement com Alberti, Ghiberti, i sobre tot Brunelleschi i Donatello, va aplicar la ciència de l’arquitecte i l’audàcia i expressivitat de l’escultor, i als vint-i-cinc anys va tancar la porta al gòtic  per a crear de cop la primera pintura renaixentista. Autèntic revolucionari, va ser el primer en aplicar a la pintura la perspectiva geomètrica, però també una nova manera de crear corporeïtat a les figures, amb forta volumetria i un treball molt innovador de la llum i el clarobscur. A les seves obres mestres pintades entre el 1426 i 1428, el gòtic (que encara viurà cent anys més a molts llocs) és ja història. Les seves innovacions seran el futur de la gran pintura i perviuran fins al segle XX. Amb ell, doncs, neix el renaixement pictòric, la pintura moderna. Les seves composicions deixen de ser exquisits i decoratius dibuixos animats, per a ser, com diu Vasari, vida, veritat i realitat. Les obres mestres es troben a Florència, una: “La Trinitat”, és el primer “trompe-d´oeil” de la historia, i la més important, els frescos de la capella Brancacci. Aquesta obra la va fer amb col·laboració amb Masolino (Tomaset). Si tenim en compte la seva prematura mort, i que només va treballar tres anys en plena maduresa, ens trobem davant del pintor més important de la història lliura per lliura, utilitzant el vocabulari de la boxa. Aquest prodigi és conegut com MASACCIO (Tomassàs).

Antoni  Bengochea

Algun tema mos quede pendent si la única manif

Source: 8 de març tots los dies de l’any | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de març del 2021)

Algun tema mos quede pendent si la única manifestació que moleste, de totes les que s’han fet en l’últim any, és la del 8 de març. En mig d’una pandèmia tot és complicat, més encara defensar lo feminisme, lluita molt complicada des d’abans d’este nou panorama. I, vaja, les casualitats (lo patriarcat), que és l’única que es vol aturar. Tanta por tenen? Tant moleste que part de la societat reclamo allò que és necessari i coherent per a la vida? No hem aprés res. Los mesos que vam estar confinaes van ser clau per a entendre que la cura de les persones i la vida són conceptes que s’han de ficar al centre i que no es poden moure d’allà. La vida, que és la salut, la educació, la cultura, tot això ha d’estar necessàriament al mig de la taula de qualsevol debat. Però no, evidenciar això sèrie mostrar una societat més humana, més empàtica, que no fique al mateix nivell l’economia que la vida, que s’allunye del pare Capitalisme i aposte per democratitzar lo que és de totes. Prou. Fem que qualsevol dia de l’any sigue 8 de març, cada moviment, cada acció, fem-la en clau feminista, en peu d’igualtat, horitzontal. Xafam este espill on tan sols hi cap una persona i eixim a les places de nou, reconciliam-mos en la col·lectivitat, que és la clau del canvi social que necessitam. Recuperam les històries de les nostres iaies perquè arribon a les nostres netes, en la mateixa llengua, en lo mateix sentiment, de cor a cor. Prenem consciència del poder que tenim, canviam lo foco, arrimam los fanals allà on imperen les ombres. Tenim un món sencer per descobrir, escrit per les que mai van poder explicar-se. Donam-li veu a les silenciades, ara i per sempre, i param a escoltar les infinites coses  que tenen a dir.

Raquel Llop

Source: Vox, vocis | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de febrer del 2021)

Obro el diccionari il·lustrat VOX de llatí –el coneixem bé els que vam estudiar llatí a l’antic batxillerat– i puc llegir com a primera accepció de, vox, vocis f: veu (de l`home i dels animals). I ara em referiré al partit polític Vox, ultradretà, homòfob, xenòfob, neofranquista i antiindependentista i fins i tot antiautonomista. Ningú podrà qualificar aquests adjectius com a voces contumeliosae (paraules injurioses), ells mateixos es qualifiquen. Aquest partit va obtenir onze diputats del Parlament de Catalunya en les recents eleccions del dia 14 de febrer. No cal ser un experimentat analista sociòleg o polític per concloure que els vots li van venir abundantment dels antics votants de Ciudadanos –reduït ara a la mínima expressió– i algun vot del PP. Tothom ara es posa les mans al cap. Què faran al Parlament? Seguiran amb el seus exabruptes? Certament és preocupant la “veu” i el possible comportament d’aquests onze diputats, però encara són més preocupants els 217.000 vots que van tenir, provinents de 217.000 persones, abans amagades en els vots de Ciudadanos. Qui no es consola perquè no vol: ara en tot cas, sortits de l’armari, sabem quina és la seva veritable ideologia. Dels altres resultats de les eleccions catalanes podríem escriure unes quantes columnes, tot i que, jo només vull fer palès qui ha estat el veritable guanyador de les eleccions catalanes, no confondre amb el partir més votat –amb els mateixos diputats que el següent, Esquerra Republicana– que ha estat el PSC. Si afirmem que han guanyat les esquerres és que entenem que el PSC actualment és un partit d’esquerres. A més, també vol dir que fiquem en el mateix sac al PSC i la CUP. Com es menja això? El més clar i precís és asserir que els veritables guanyadors han estat els independentistes amb un 52 per cent dels vots i 74 diputats dels 135. Per primer cop l’independentisme ha ultrapassat la barrera del 50 per cent. Malgrat aquestes xifres no cauré en la temptació en pensar que la formació de govern serà fàcil. A sota “veu” us dic que serà força difícil.

José Miguel Gràcia  

Source: La llengua materna mos fa honra | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 27 de febrer del 2021)

Per deformació professional i inclinació personal, tinc sempre l’orella ben parada a qualsevol raresa lingüística. I en especial a les paraules o expressions de la meua llengua materna que s’utilitzen poc (objectes desapareguts, activitats obsoletes, refranys…) o que, oh sorpresa, són formes que estan dins del diccionari de Pompeu Fabra però que la majoria dels franjolins no utilitzen sinó en versió castellanitzada o “barbarista”: quallar, bací, espatllar, passadís, safareig, endreç, desig… A través de la memòria dels meus pares, d’edat avançada, apareixen de tant en tant, reviscolant-se per uns moments, i jo les apunto en una llibreteta caçadora del seu vol que arriba dels avant-passats. En este context minoritzat en què viu o sobreviu lo català d’Aragó, la cacera de paraules és una activitat compartida per uns quants en diferents actituds. N’hi ha qui hi busca un terme sonor i pintoresc per a nomenar una associació cultural o una penya de les festes, i a continuació pot passar que no l’utilitzo en la comunicació quotidiana. D’altres, preocupats per la cultura i una mica més constants, publiquen vocabularis als programes d’eixes festes, que susciten l’atenció del públic, perquè en general mos agrada lo record del passat en qualsevol versió. I, en fi, alguns d’estos fan de la diferència dialectal una bandera reivindicativa, ma non troppo, reduïda a enumerar paraules, que escriuen al seu aire en samarretes o ara també en mascaretes, tot i que pensen que no es pot escriure i per això els seus manifestos los fan en castellà. L’amor a la llengua materna, conscient o inconscient, lo compartim tots. Però n’hi amors que la maten engarjolant-la en l’exotisme esporàdic o convertint-la en peça del museu de la diglòssia, i menyspreant los coneixements filològics dels especialistes en una mostra de supèrbia molt atrevida. Demà, 21 de febrer, és lo Dia Internacional de la Llengua Materna: los que volem la nostra li faríem molta honra en lo seu ús a tots los àmbits que li poden donar vida —escola, administració, creació literària…­—, i ella mo’n continuaria fent anomenant les coses de la vida.

María Dolores Gimeno

Source: Paraules (i imatges) Divines | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de febrer del 2021)

Valle Inclán va representar molt poc el seu teatre, que era titllat d’irrepresentable. El teatre va ser sempre el gènere que més li agradà i en el que menys va poder sobresortir, però passats cent anys de les seves millors creacions Divinas palabras i Luces de Bohemia, la tasca teatral ha estat el més important llegat de la seva producció. Divinas Palabras és una visió duríssima de la veritable Espanya negra, però també una visió global de tot el que de negre té l’ésser humà en general. Menys intel·lectual i poètica que Luces de Bohèmia, aquesta “tragicomèdia de aldea” ens mostra una societat primitiva on els personatges funcionen instintivament i de qualsevol manera menys racional. Aquest comportament ja no és característic de les societats avançades actuals, però encara ens mostren moments idèntics al retrat de Valle Inclán, com poden ser els excessos del futbol, l’assalt al Capitoli de Washington, o les multitudinàries festes il·legals en plena pandèmia. Divinas Palabras res té a veure amb els drames burgesos o els drames rurals del moment, i s’inclou en una estètica radicalment literària, però al mateix temps molt visual, que parteix de la obra gràfica de Goya (i les pintures negres) i ens du amb els monstres del “somni de la raó” goyesc  a l’expressionisme internacional de Munch, Nolde, Kirchner o Ensor, o al cinema alemany (Wiene, Lang, Murnau, etc.). Espanya és representada per Regoyos (també pintor del l’impressionisme) i molts aspectes de Picasso, però sobre tot per Gutièrrez Solana. Per això cal destacar el teatralisme de la proposta, perquè aquest món visual és l’essència del teatre (paraula que vol dir “allò que es veu”). En aquest cas a les accions, vistes des de molts espais diferents, cal afegir-hi uns textos extremadament literaris, tot al contrari del drama burgés o del drama rural realista. Aquesta literatura visual serà la base principal del teatre contemporani, amb influències en el teatre de la crueltat, el teatre èpic brechtià (social, objetiu i no emotiu) o el teatre de l’absurd. Aquestes aportacions converteixen a Valle Inclán en el dramaturg més influent del teatre contemporani espanyol, i possiblement el millor.

Antoni  Bengochea

Source: 2021, bellesa discreta | Viles i Gents

Source: 100 números | Viles i Gents

Source: Un estel al meu jardí | Viles i Gents

Source: Demèrit | Viles i Gents

Source: Te mires o t’observes? | Viles i Gents

Source: Paradoxes i  paradoxes, i res més que paradoxes | Viles i Gents

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.