Skip to content

Archive

Category: Lo Cresol

Origen: Tehuelches i calchaquíes | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

–Avi, has vist gaires indis a l’Argentina?

–Ben pocs, tret d’uns quants guaranis a San Ignacio-Miní, al nord, a tocar del Paraguai, a la província de Misiones.

–I com és això?

–Com vols que sigui? Les matances, això que els espanyols en diuen “El Descubrimiento”, van començar l’any 1492, i des d’aleshores han continuat sense parar. Al poc temps s’hi van afegir els portuguesos, i després els holandesos, anglesos i francesos, si més no. I avui encara continua, sobretot al Brasil, però també a l’Argentina mateix. Sembla que els únics que no s’hi van dedicar han estat els russos a Alaska i els danesos a Grenlàndia.

–I els catalans?

–Al principi els castellans no ens deixaven anar a les Amèriques a participar en les seves matances, perquè allò era assumpte exclusiu de la Corona de Castella, i la d’Aragó, on érem els catalans, no en formava part, per més que compartíssim el mateix monarca. Però a mitjan segle XVIII, quan la Corona d’Aragó va ser sotmesa per la de Castella, van permetre als catalans de passar a les Amèriques.

–I aleshores els catalans hi devien anar encantats de participar en les matances, oi?

–Justa la fusta! Així va ser. Quan les grans matances argentines de la dita Guerra del Desierto, a finals del XIX, amb la neteja ètnica de l’Argentina Central, on no va quedar cap indi baró viu i les dones índies van ser violades pels soldats invasors, hi van participar batallons de voluntaris catalans.

–Uff!

D’Estampes de família.

Artur Quintana

Origen: Increment de turistes a Queretes-Matarranya | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 2 de setembre del 2017)

Entre altres funcions que tenim encomanades los membres de l’Associació Cultural Medievo de Queretes està la de fer de punt d’informació de la vila. Ho fem en horari de 10h30m fins les 13h30m, los dissabtes, diumenges i festius, des del mes d’abril al de setembre ambdós inclosos. De manera sistemàtica apuntem la procedència de les persones que demanen lo nostre suport i d’estes relacions de dades podem extreure una interessant informació estadística.  Com tot en la vida lo turisme també evoluciona i avui vull referir-me a la tendència de la procedència dels turistes que ens visiten. Son dades de Queretes però crec que es poden fer extensibles al conjunt de la comarca del Matarranya. Fa no molts anys teníem una procedència majoritària de visitants originaris de Catalunya, desprès de la banda de Castelló i València i en molta menor quantia de l’Aragó. De la resta d’Espanya eren visites a comptagotes. Estos tres, quatre anys últims les dades registrades ens marquen una tendència de canvi important. Los visitants catalans segueixen sent los majoritaris però la proporció ha canviat radicalment. Hi ha un augment significatiu del valencians, però sobre tot destaca un increment notable dels visitants aragonesos de les tres províncies. Se veu que, ja sigui pel conflicte català o per la propaganda que ens fa la televisió aragonesa, los nostres conciutadans han descobert que hi ha alguna cosa més que los Pirineus per a gaudir de vacances o fer turisme de cap de setmana sense sortir del nostre estimat Aragó. Més val tard que mai. També hi ha un increment notable de visitants de la resta d’Espanya. Molts de Logroño, probablement per ser lo poble de naixement del cardenal Juan José Omella, i cada dia més de Madrid i del País Basc. Fins i tot de llocs més allunyats d’Andalusia i Galícia.  Sembla que lo radi de la circumferència que marcaria la procedència dels nostres visitants es va eixamplant de manera progressiva. Qui ho fa possible? Aquesta dada no la tenim recollida, però jo al menys ho pregunto. Lo boca a boca i les xarxes socials són los principals elements de difusió i propaganda. Per a la zona d’Aragó, a més, seria la televisió autonòmica amb los seus programes divulgatius. Per part catalana, si bé el Matarranya surt diàriament en la predicció del temps, crec que el canvi de denominació de “Els Ports” en compte dels “Ports de Tortosa – Beseit” no ens ha anat gens bé. En tot cas l’increment de visitants es espectacular i, si no m’equivoco, serà una de les principals fonts d’ingressos dels nostres pobles.

Juan Luís Camps  

Origen: Els atemptats de Barcelona i Cambrils | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 26 d’agost del 2017)

Segur que el lector estarà ben informat dels atemptats terroristes del dijous dia 17 d’aquest mes. Només vull fer esment a un parell de fets que es van produir. En primer lloc vull destacar l’acurada actuació dels Mossos d’Esquadra. Van desarticular en un temps record una organització terrorista que anava molt més enllà d’allò que en un principi es va suposar. La informació als mitjans sempre va ser concreta i clara, sense ultrapassar els límits del que es podia fer públic. El cap dels mossos donava confiança i seguretat amb les paraules precises. La posta en escena del president de la Generalitat, del conseller d’Interior i del major dels Mossos, en les diferents rodes de premsa en català, castellà i anglès, donava la impressió d’una informació d’un Estat Català independent. Cal no oblidar les guàrdies urbanes i els serveis auxiliars. Poca o cap coordinació  amb la Policia Nacional i la Guardia Civil, les dues institucions ho diuen. No oblidem pas que fins a data d’avui els Mossos d’Esquadra no tenen informació directa d’Interpol –mai no ho ha volgut el Govern Espanyol– tot i que la té l’Ertzaintza. Si algú vol trobar alguna fallada en l’actuació del Mossos, que es contesti primer aquesta “irrellevant” pregunta: i si el cos dels Mossos hagués disposat de 500 unitats més i dels 688 milions d’euros que el govern de l’Estat els deu?

L’altre fet que vull destacar és la gran reacció de la comunitat musulmana de Catalunya en contra dels atemptats. A més de la gran quantitat de manifestacions individuals i de representants de les comunitats locals o de associacions d’àmbit més gran; va tenir lloc la manifestació des de la plaça de Catalunya i per la Rambla on les entitats organitzadores van voler deixar clar que l’islam no té res a veure amb els atemptats i van demanar que es faci una autocrítica i es treballi per ajudar a integrar els joves: “Que puguin sentir que Catalunya és la seva terra”. S’ha d’aprofitar aquesta rebelió per integrar les comunitats musulmanes als plans educatius, d’assistència i formació dels joves musulmans catalans i dels nouvinguts, en comptes de estigmatitzar-los, però cal no oblidar qui finança el terrorisme. De l’actitud de la ciutadania catalana qualsevol lloança que es faci serà poca. El Govern Espanyol s’esforça per fer-se visible.

 José Miguel Gràcia   

Origen: Demografia variable | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 19 d’agost del 2017)

A l’agost les vacances alcancen lo seu punt culminant. Molta gent se mou cap a diverses destinacions, entre les quals lo medi rural, que rep la visita de turistes ocasionals i, sobretot, de viatgers que tornen a les viles de les quals són originaris ells mateixos o els seus avantpassats i a on encara molts conserven la casa familiar. Allí es troben en parents, amics i records, i poden disfrutar tant de la tranquil·litat pròpia de l’entorn com del tràfec de les festes patronals, habituals d’este mes. Viles i pobles d’Aragó dupliquen la seua població i inclús les que no arriben ni al centenar d’habitants en època laborable poden multiplicar-se per deu, omplint cases i hotels com als bons temps, abans dels grans èxodes del segle XX i del degoteig continu dels raders anys. Este trasbals demogràfic, puntual i periòdic, afecta les persones i, alhora, les infraestructures i els serveis locals: los espais d’oci estan plens i les tendes, bars o restaurants treballen més que cap altra època de l’any. Segurament la majoria dels visitants que tenen raïls a estes zones despoblades no voldrien residir allí més temps del que dura l’esbarjo estiuenc: lo poble està bé com a destinació de duració controlada. No hi ha treball, la vida a l’hivern és dura, l’àmbit rural implica dinàmiques particulars i ritmes diferents als urbans, i ells ja formen part d’un altre món personal i laboral. Tot i que alguns potser lamenten no poder quedar-se més enllà de la temporada. També resulta difícil endevinar la sensació que patissen los que hi viuen tot l’any: alegria pels retrobaments i pel revifament humà?, ofec per l’alteració de la tranquil·litat diària?, pena quan este esclat s’apaga i tornen a quedar-se buits los carrers? Més difícil encara és la predicció de quantes generacions durarà este moviment d’anar i tornar estacional, i si la presència permanent al territori rural, ara tan dèbil, decreixent i envellida, podrà mantindre les estructures que permeten fer-lo habitable a ells i als residents passatgers.

María Dolores Gimeno

Origen: Els atemptats de Barcelona i Cambrils | Lo Finestró

Origen: Viena, la ciutat de la música? (i 2) | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 12 d’agost del 2017)

El romanticisme decimonònic començarà pel vienès (considerat el pare d’aquest estil) Franz Schubert. Aquest gran compositor, mort als 31 anys, va ser un fracassat tota la seva vida, que va transcórrer més que precària. Mai va poder desenvolupar el seu  (i molt) talent per l’òpera  i no li van interpretar cap de les peces orquestrals i instrumentals que ara gaudeixen de la millor estimació. No va ser reconegut fins al final del XIX.

Evidentment la reforma operística de Wagner (era alemany) no va tindre cap porta oberta a Viena, però el cas més extrem és el del millor compositor simfònic des de Beethoven, l’austríac Anton Bruckner, que, com professor del conservatori, gaudia del dret d’estrenar les seves monumentals simfonies per la Filharmònica de Viena, que les interpretava a contracor i amb poquíssims assajos, o fins i tot a primera vista. El públic reaccionava molt malament davant d’aquells desgavellats sons i culpava d’allò al compositor. També Gustav Mahler (actiu a principis del XX i que era jueu) va ser totalment rebutjat com a creador, i les seves obres no van ser valorades fins després de la segona Guerra Mundial, quaranta anys de la seva mort). Tot sent un important director d’orquestra, també va ser expulsat de la Òpera de Viena, de la que era titular, i va acabar dirigint al Metropolitan de Nova York.

Només ens resta parlar de l’anomenada Segona Escola de Viena, activa ja al segle XX, de la que els més sobreeixits són Arnold Schönberg, Alban Berg (jueus vienesos) i Antón Webern (vienès “autèntic”), compositors que són la base de tota la música d’avantguarda del segle passat Si Mahler ja havia sofert l’antisemitisme en la seva època, ja us podeu imaginar la condició de perseguits de Schönberg i Berg (i de Webern per ser del mateix cercle) que eren actius en el període nazi. La seva música es qualificava de “degenerada” i mai s’interpretava en concerts majoritaris (com ara).

Viena pot gaudir de l’estatus de Ciutat musical, però, com veieu, mai ha potenciat la creació musical. Pels vienesos, músic i compositor son dos termes antagònics.

Antoni Bengochea

Origen: Alemanys, curds i polonesos | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juliol del 2017)

Els  curds són una nació, que ha sofert repetides particions per part dels estats que l’envolten. Abans de la Gran Guerra del 14 es trobaven partits entre l’Imperi Otomà i el de Pèrsia. Després d’aquella guerra pogueren crear alguns estats de vida efímera, i tot seguit es veieren partits entre els estats de Turquia, Pèrsia, l’Iraq i Síria, estats que, com sol passar, es dedicaren i es dediquen amb afany a mirar d’anorrear la llengua curda i la cultura que conforma. Els passa el mateix que passava a la nació polonesa, que durant segles es trobava partida entre Rússia, Prússia i Àustria, estats que, llevat d’Àustria, també s’esforçaven a destruir la llengua polonesa i la cultura que en derivava.  Hi ha una diferencia entre les nacions curda i polonesa: els polonesos tenen ara un estat, els curds no. Tanmateix els curds de Rojava i del Curdistan Meridional,  tot i que segueixen formalment dins de Síria i l’Iraq, ja fa anys que s’autogovernen, i el Curdistan Meridional convocarà el 25 de setembre un referèndum per a la independència. Ambdós territoris curds són actualment en guerra oberta contra el Califat, i en aquesta lluita compten també amb ajuda alemanya: per una part l’Estat Alemany els envia personal no combatent, sobretot instructors militars, i per l’altra voluntaris alemanys procedents de partits d’esquerra combaten junt amb els curds. És una situació, la d’aquests voluntaris, que recorda tràgicament la dels brigadistes internacionals de la nostra Guerra. Ells venien a defensar la legalitat republicana, i els voluntaris alemanys al Curdistan a defensar el dret d’autodeterminació de la nació curda. Hi ha, tanmateix, una diferència: els brigadistes procedien d’estats que  eren al costat del franquisme, i no hi van poder tornar, o d’altres estats que no volien ajudar la República, i els van tractar molt malament quan hi tornaren, mentre que ara Alemanya sí que ajuda els curds, però tracta de mala manera els voluntaris alemanys que retornen després d’anys de lluitar al costat dels curds. Els treu el passaport i el document d’identitat i els sotmet a forta vigilància perquè no puguen tornar al Curdistan. Re, coses que passen.

Artur Quintana

Origen: Alemanys, curds i polonesos | Lo Finestró

(Publicat al diario de Teruel)

Els  curds són una nació, que ha sofert repetides particions per part dels estats que l’envolten. Abans de la Gran Guerra del 14 es trobaven partits entre l’Imperi Otomà i el de Pèrsia. Després d’aquella guerra pogueren crear alguns estats de vida efímera, i tot seguit es veieren partits entre els estats de Turquia, Pèrsia, l’Iraq i Síria, estats que, com sol passar, es dedicaren i es dediquen amb afany a mirar d’anorrear la llengua curda i la cultura que conforma. Els passa el mateix que passava a la nació polonesa, que durant segles es trobava partida entre Rússia, Prússia i Àustria, estats que, llevat d’Àustria, també s’esforçaven a destruir la llengua polonesa i la cultura que en derivava.  Hi ha una diferencia entre les nacions curda i polonesa: els polonesos tenen ara un estat, els curds no. Tanmateix els curds de Rojava i del Curdistan Meridional,  tot i que segueixen formalment dins de Síria i l’Iraq, ja fa anys que s’autogovernen, i el Curdistan Meridional convocarà el 25 de setembre un referèndum per a la independència. Ambdós territoris curds són actualment en guerra oberta contra el Califat, i en aquesta lluita compten també amb ajuda alemanya: per una part l’Estat Alemany els envia personal no combatent, sobretot instructors militars, i per l’altra voluntaris alemanys procedents de partits d’esquerra combaten junt amb els curds. És una situació, la d’aquests voluntaris, que recorda tràgicament la dels brigadistes internacionals de la nostra Guerra. Ells venien a defensar la legalitat republicana, i els voluntaris alemanys al Curdistan a defensar el dret d’autodeterminació de la nació curda. Hi ha, tanmateix, una diferència: els brigadistes procedien d’estats que  eren al costat del franquisme, i no hi van poder tornar, o d’altres estats que no volien ajudar la República, i els van tractar molt malament quan hi tornaren, mentre que ara Alemanya sí que ajuda els curds, però tracta de mala manera els voluntaris alemanys que retornen després d’anys de lluitar al costat dels curds. Els treu el passaport i el document d’identitat i els sotmet a forta vigilància perquè no puguen tornar al Curdistan. Re, coses que passen.

Artur Quintana

Origen: Tornem-hi amb la toponímia | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de maig)

Darrerament veig que es mouen les  institucions en replegar la toponímia, poble per poble, abans que no se l’enduguen despoblació, desídia i manipulació. Enfront d’aquells que voldrien imposar-nos una toponímia castellana academitzada, cal documentar les formes que diuen els parlants genuïns de cada territori lingüístic –aragonès, castellà, català– i oficialitzar-les, sinó ho tindran magre per persistir. Una toponímia de tot l’Aragó, feta sense prejudicis, això sí, ens retornarà els noms de sempre, i permetrà de conèixer millor la nostra història: presència basco-ibérico-celta, romanització, arabització, occitanització, castellanització –que potser no sempre ho ha estat a costa de l’aragonès: cal donar explicació a topònims d’àrea castellana com Balsa Nova, Castelnou, Santa María d’Horta, el Palao, … –, i molt més. Abans de  posar-nos al tall convé, per estalviar-nos feines dobles, que rellegim les pàgines 47-58 d’Indagacions d’Hèctor Moret, Calaceit 1998. Miraré ara de fer un breu resum de la investigació toponímica al nostre país. L’àrea catalanoparlant, la Franja, és la més treballada, especialment al Matarranya Històric, i més encara a la Ribagorça amb el projecte Toponimia de Ribagorza; el Baix Cinca i la Llitera són les comarques més desassistides. L’àrea aragonesoparlant, l’Alt Aragó, es troba gairebé exhaustivament estudiada a la Ribagorça gràcies a l’esmentada Toponimia de Ribagorza. si bé és llàstima que en les transcripcions dels topònims es faça servir una ortografia patoisanta –això quasi no passa als topònims ribagorçans catalans.  La resta del territori té bastants monografies toponímiques i molts materials desperdigolats per llibres i revistes. Com sol passar quan es tracta d’estudis lingüístics l’àrea més abandonada és la de llengua castellana. Ací trobem algunes comptades monografies (Casp, Valdealgorfa, …) i materials de difícil consulta en llibres i revistes, i això que es tracta d’una àrea, potser no tan interessant com les de l’Alt Aragó, pero déu-n’hi-doret de com ho és. La majoria dels treballs considerats se solen centrar en les fonts orals, i ben poc en les documentals, amb algunes importants excepcions (Giralt, Vázquez, Saura, …). Acabo repetint –vox clamantis in deserto– que poc hauran servit aqueixs esforços toponímics per la normalització dels nostres aragonès, castellà i català, sinó s’oficialitzen els topònims obtinguts.

Artur Quintana

Origen: La Misericòrdia de Queretes | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de maig del 2017)

No hi ha cap poble a la Comarca del Matarranya que no faigue al menys una festa en honor a la seua Mare de Deu. Imatge localitzada en una de les ermites que vigilen o presideixen lo territori des de llocs privilegiats especialment per les extraordinàries vistes i paisatges que es poden gaudir des d’aquelles. L’estructura d’estes festes sol ser molt pareguda en totes les viles. Una missa pel mati per començar la jornada, que acabarà amb lo cant emocionant dels goixos. Los de Queretes foren versionats i cantats per la Marina Rosell en honor de l’arquebisbe de Barcelona  Juan José Omella Omella, molt devot de la Mare de Deu de la Misericòrdia. Desprès una petita processió al voltant de l’edifici amb la benedicció dels termes tot invocant, cada any amb més força, la vinguda de la pluja. A Queretes també ens acompanya lo “bicho” que tots los anys fa agradables recitacions en acabar la missa.

Tot seguit es passa a fer lo vermut a la barra de la Junta de l’Ermita i a preparar lo dinar que s’organitza per colles d’amics. Comença a córrer vi i cervesa acompanyats per la incansable xaranga del poble. Lo dinar té com a base una paella, fideuà o estofat comunitari que prepara una empresa de càtering, també del poble, i que se complementa per diferents plats i begudes preparats pels assistents. Tant abans del dinar com a l’hora del café es costum de donar una volta per les diferents taules i donar compliment a les saboroses  invitacions. I quan menys tu esperes una bona jota arranca los aplaudiments del personal.

En acabar lo dinar i la llarga sobretaula comencen los jocs i divertiments per a tothom amb l’acompanyament incansable de la música festiva de la xaranga. Primer lo sorteig dels regals donats per particulars en benefici i per al manteniment de l’Ermita. Desprès los jocs tradicionals per a xiquets i joves. És del tot encoratjador veure al xiquets i joves gaudir dels jocs ancestrals molt allunyats de mòbils i altres artilugis moderns, dels que he de confessar que jo també soc addicte. Salt de la corda, corregudes de sacs, corregudes per parelles amb los turmells lligats, pujar per la barra ensabonada per recollir el premi d’un conill o pollastre, etc. etc. Tindríem que fer més festes com estes: comunitàries, senzilles, musicals, saludables (física i mentalment) i també molt reconfortants. Si, reconfortants. Per alguns per la espiritualitat que emana d’estos centres marians que tenen tants adeptes i per altres senzillament pels preciosos paisatges i pau que els envolten.Per molts anys, viva la Mare de Deu de la Misericòrdia de Queretes.

Juan Luís Camps

Origen: De milions i urnes | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 13 de maig del 2017)

A mesura que corre el temps entenc menys aquest país anomenat Espanya. D’exemples, en tinc un cabàs ben ple, tot i que amb un parell de molt recents en tinc prou per omplir la columna. Començaré pels milions d’euros: els pressupostos de l’Estat espanyol han pogut tirar endavant gràcies al suport del grup parlamentari basc (PNV) al Congrés, la qual cosa no seria res de l’altre món si no fos perquè ens costarà als ciutadans, no als bascos, esclar, 1.400 milions per començar i al voltant de 500 cada any en el futur. Bona venta de vots han fet els bascos, de debò! Qui gosa criticar la seva astúcia i pragmatisme enfront d’un PP necessitat de suport? No entenc com no s’ha produït un terrabastall en la resta de l’Estat espanyol davant d’aquell munt de milions que sortiran de la Hisenda Pública espanyola i passaran a la basca. Heu escoltat cap protesta ferma? Més encara, qui assenyala com a no solidaris, el Concert Econòmic del País Basc i el de Navarra?

Una altre exemple que no va de milions d’euros, si no d’unes caixes de metacrilat anomenades urnes. La Generalitat de Catalunya ha anunciat un concurs públic per a la compra d’unes 8.000 urnes –“instruments de destrucció massiva per consultar l’opinió del poble”– en breu. El Govern espanyol no ha trigat ni un sol dia en fer por amb l’aplicació de tot el pes de la llei, davant la seqüela d’un conflicte polític. L’amenaça no s’ha centrat només en els representants polítics, si no que s’ha estès als funcionaris i administradors de qualsevol nivell i condició. I encara més –i això entra dins del surrealisme– l’amenaça s’ha dirigit també a les empreses o qualsevol institució privada que hi col·labori en la construcció dels artefactes. Fixi-s’hi el lector en l’elegància que hagués pogut demostrar el Govern espanyol en reaccionar d’aquesta manera: senyors de la Generalitat no us gasteu els diners en comprar urnes, el Ministeri de l’Interior, com sempre, us les pot cedir per a un bon ús. L’elegància en el comportament és una característica dels veritables demòcrates, als autoritaris els hi surt l’amenaça sense adonar-se’n. I als ciutadans espanyols els hi passa per sobre el dèficit democràtic del seu país.

José Miguel Gràcia

Origen: Planters de frontera | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de maig del 2o17)

Cada primavera els hortolans, atents al calendari, compren llaors noves, fan planters dels romanents de l’any anterior o van al viver a provir-se’n; i així, plantant-ho, reprenen l’etern cicle de la renovació. A mi, pels voltants de Sant Jordi, aprofitant lo viatge de cap de setmana a casa dels pares –a casa—, em toca fer la gran compra als vivers de Móra la Nova, una gran extensió de terreny plantat a la vora de l’Ebre, tocant al pont modern que connecta les dos Móres i congrega llauradors de tota la zona. La tipologia és diversa: los d’edat avançada, encara àgils, que són los predominants; matrimonis de compres a la capital de comarca; algun jove; i qui com jo va per delegació del pare hortolà. Enguany hi havia dos parelles de “neorurals” estrangers; no devien de ser un cas esporàdic, perquè l’establiment exposa la llista traduïda a l’anglès: tomatoes, lettuce, eggplants, peppers…, i tenen pràctica en identificar les varietats senyalant-les al catàleg, a la manera de les iconografies religioses medievals. Cal fer-se entendre també en les denominacions dialectals: la meua albergenya és la seua aubergínia –i l’albergínia de Pompeu Fabra—; los meus fesols verds són les seues bajoques –mongetes tendres en estàndard—; los meus melons d’aigua o d’Alger, allí síndria o meló de moro, no ho sé; les “pepineres” són les mateixes –i ni l’Alcover-Moll les recull!—. Los venedors ressolen d’altres dubtes terminològics preguntant-te d’a on vens: Nonasp, Maella…?, i és que, eficients i bons coneixedors de l’ofici, consideren les diferències estacionals en funció de les zones, primerenques o tardanes, o les preferències locals per una varietat concreta: fesols de mata, d’emparrar o nanos?, tomàquets híbrids o de conserva? Durant l’espera, vas fent conversa, agermanats tots per les hortalisses, la terra i la llengua, i hi ha qui diu que coneix la teua vila o que hi ha estat algun camí. Dolça sensació d’una frontera inexistent, en temps de banderes aixecades als dos costats –estelades o constitucionals, segons costat—, ignorant la comunitat que oferís la quadribarrada autonòmica de l’antiua Corona.

María Dolores Gimeno

Origen: I ha res més autèntic que una llengua viva? | Viles i Gents

Aquestes vacances de la Setmana Santa he pogut constatar una vegada més l’ambient cada cop més turístic de la comarca del Matarranya. Si fa trenta o quaranta anys era visitada gairebé exclusivament per catalans, ara és més nombrosa la concurrència de gent del País Valencià o de l’Aragó, fins i tot de visitants d’altres comunitats de parla castellana. Als visitants els agrada tastar les coses típiques que ofereix la comarca: els paisatges dels rius i de la muntanya o dels camps d’oliveres i ametllers; l’arquitectura pròpia tan homogènia i característica, de vegades rústica, però també monumental i que compta amb esplèndids conjunts urbanístics, o la gastronomia i la rebosteria. Però també la cultura, la història, la etnologia o el folklore.

Però res hi ha més típic, més característic i més autèntic que la llengua que es parla des de gairebé mil anys a la zona. Només els elements de la natura són més antics que la nostra maltractada i fuetejada llengua. Paradoxalment a una bona part d’aquests turistes que ens visiten (cada cop menys, tot s’ha de dir) no els agrada tastar aquest element tan propi de la nostra terra, amb el que fan una excepció, i suposo que és perquè li troben dos defectes: formar part de la llengua catalana i estar viu (si fos una peça de museu etnològic, com un aladre de fusta, una sàrria o un trill de pedrenyera, molts es mostrarien més interessats). Fa poques setmanes que la Institució Comarcal del Matarranya ha demanat al Govern d’Aragó que reconegui com pròpia la llengua catalana i que reconegui que forma part del seu Patrimoni (del Matarranya i de l’Aragó). Aquesta declaració hauria de ser fonamental per reconèixer el nostre patrimoni lingüístic i començar a fer realitat aquell apartat de la Constitució Espanyola que diu que les llengües seran “oficials als territoris on es parlen”. De moment la pilota és al Govern d’Aragó i la nostra llengua té nom i aquest no és  LAPAO (espero que no sigui només de moment). Què ens falta per a què la Constitució es pugui complir? Podrem ser finalment parlants “normals”?

Antoni  Bengochea

Origen: El Corredor Madriterrani | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 d’abril del 2017)

No pensi el lector que hi ha un error d’escriptura en el títol d’aquesta columna. No, no és així. És una paraula, em refereixo a madriterrani,  derivada de la juxtaposició de dues, Madrid i Mediterrani. Fins ara se n’havia parlat a tord i dret de “Corredor Mediterrani espanyol” per a designar lògicament la gran via de comunicacions que hauria d’unir Algesires amb els Pirineus per Figueres. Una via tan important i necessària com ajornada en el temps per motius derivats d’una concepció centralista –estructura radial– i allunyada al màxim de criteris econòmics i del sentit comú. Una via que hauria de tenir una funció doble: d’una banda com a transport de mercaderies i de l’altra com a transport d’alta velocitat de persones. Una via demandada per Europa des de fa molt de temps que uniria els grans ports de la Mediterrània espanyola: Algesires, Almeria, Murcia/Cartagena,València, Tarragona i Barcelona amb França. Una via començada a pedaços fins avui i que no té en compte l’amplada de via europea. I ara anem a la part més ridícula, barroera i trista del tema que es sintetitza en el comentari del ministre de Foment, Iñigo de la Serna, quan, visitant el dilluns passat les obres de València a Castelló, en va dir una de grossa: “El Corredor Mediterrani avança. Castelló estarà a 2 hores 25 minuts de Madrid gràcies a aquest nou tram que he visitat avui”. Més clar no ho hagués pogut dir: el tram Madrid-Castelló forma part del Corredor Mediterrani. Molts lectors pensaran que només es tracta d’una errada o ficada de pota d’un mal dia del ministre. Doncs no, perquè n’hi ha més. L’any 2011 el govern espanyol decidí que el tram Algesires-Madrid s’anomenés, també, Corredor Mediterrani. La connexió entre l’estació d’Atocha i la de Chamartín, que actualment no es connecten, es pagaran amb fons destinats al Corredor Mediterrani, obres que costaran 935 milions d’euros. Segur que penseu que ja n’hi ha prou, doncs no, en diré una altra més, i aquesta vegada té a veure amb el govern d’Aragó actual: fa uns quans dies, en el transcurs d’una reunió que van mantenir la presidenta d’Andalussia, Susana Díaz, flamant candidata del PSOE a la secretaria general del partit, i el senyor Lamban, president d’Aragó, van acordar donar suport a la via  Algesires-Madrid-Saragossa-Tarragona. Tot hi passa per Madrid.

José Miguel Gràcia

Origen: Cultura i administració comarcal | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de març del 2017)

Amb periodicitat setmanal o quinzenal m’arriba un correu de part del Departament de Cultura de la Comarca del Matarranya/Matarraña amb lo programa de les diverses activitats culturals dels dies següents. Evidència indubtable de les diverses inquietuds dels habitants, indica alhora la voluntat de compartir-les amb la resta de la comunitat en forma de jornades, espectacles, jocs, xerrades, esports, etc. No ho podrien fer amb igual eficàcia sense el personal de l’entitat que s’encarrega de la seua coordinació i difusió en llistes de correus, a la pàgina web pròpia o en xarxes socials, que són la via actual de superar l’abast reduït dels cartells tradicionals o del “bando” per megafonia a la localitat concreta a on es celebra cada acte. Al mateix temps, es dibuixa el panorama d’una activitat continuada, organitzada i comuna a les diferents poblacions, que permet establir vincles entre elles o reforçar els ja existents, familiars o d’amistat i veïnatge, generant espais de sociabilitat en les despoblades i aïllades zones rurals. És este un dels principis inspiradors de la política comarcal, que mira d’assentar la població al territori, oferint-li estímuls de tot tipus, no només laborals i assistencials sinó també educatius i culturals, los quals van de la mà de la creació de llocs de treball, molt necessaris, encomençant pels mateixos tècnics o administratius de cada comarca. Alguns detractors del sistema el critiquen, al·legant raons diverses i complexes –personals, polítiques, econòmiques… . Segurament, és millorable, però sense esta nova administració local la denominada “marca” Matarranya no hauria arribat tan lluny: no s’haurien millorat les infraestructures, no s’hauria restaurat lo patrimoni artístic ni s’hauria adequat l’entorn natural i la promoció turística que n’hi ha al voltant, fent possible tant la subsistència dels matarranyencs com l’expressió de les seues aspiracions culturals i artístiques. Una bona mostra la van oferir lo passat dissabte 18 de març al Pavelló Municipal de Massalió més d’un centenar de músics a la 11ª trobada de bandes: la Peñarbés de Pena-roja de Tastavins, la Sant Anton de la Portellada i la Francisco Turull de Queretes.

María Dolores Gimeno

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: