Skip to content

Archive

Category: Lo Cresol

A Noruega no cal ucrònia, a Aragó sí.

És sabut que entre Aragó i Noruega existeixen forts paral·lelismes històrico-lingüístics. Vaig tractar aquest tema no fa gaires anys en un col·loqui a Graus. Ara hi torno amb més detalls. Allà, com ací, parlen tres llengües. Fins a Kalmar (1397), quan Noruega fou incorporada a Dinamarca, parlaven noruec al sud i sami (lapó) al nord, després s’imposà el danès com a llengua escrita oficial i aviat també parlada, mentre noruec i sami sobrevivien en l’oralitat dialectal. Quan les guerres napoleòniques Noruega s’independitzà de la tutela danesa. Aleshores consideraren que per molt danitzada que fos la llengua oficial, calia canviar-li el nom: se’n diria noruec i se li donaria uns canvis mínims per a fer veure que no era danès. Quedava un problema: als territoris on seguia viva en l’oralitat dialectal la llengua noruega, aquesta s’unificà, i des d’aleshores hi ha dos noruecs que cal diferenciar. Al noruec danitzat se li diu llengua escrita (bokmal) i al noruec unificat neo-noruec (nynorsk), que s’ha anat introduint a l’escola i a l’administració. El sami començà a ensenyar-se tímidament el 1959 amb progressos actualment. La situació noruega és força pareguda a la nostra: fins a Casp (1412) aragonès i català eren oficials. Amb els Trastàmares s’imposà el castellà, i l’aragonès quedà a l’oralitat dialectal. El català continuà en precària oficialitat. Fins que el 1707 tots els aragonesos fórem sotmesos a la llengua i lleis borbòniques de Castella. La victòria austriacista del 1713 a Açuara i l’avenç cap a Madrid de les nostres tropes portà a la pau de Nimega: els Borbons mantenien Castella i Carles d’Àustria era proclamat rei d’Aragó, com tots sabem. Aleshores consideràrem que per molt castellanitzada que fos la llengua oficial calia canviar-li el nom: en diguérem aragonès i li vam fer uns canvis mínims per a fer veure que no era castellà –allò de la “ny” i “ç”, i fora “ch”!. Per la unificació dels dialectes aragonesos calia fer diferenciació: a l’aragonès castellanitzat li diem baix-aragonès, a l’unificat alt-aragonès. El català tornà a ser oficial. Els paral·lelismes amb Noruega són veritablement impressionants. Tant ací com allà la tendència és d’unificar ambdues llengües.

Artur Quintana

 

Origen: Lo vent que mou la bandera | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’0ctubre del 2017)

Ser franjolina és una sort a la vida. Zona de pas, reps les influències de l’Est i de l’Oest. Amb Catalunya compartim tradicions com lo Dilluns de Pasqua i la mona i el tronc de Nadal —per qui encara el recorda i fa—, i una gastronomia popular que comprèn les coques al forn —de mançana, de primentò—, los panellets, caragols en salsa, pa en tomàquet… Però no celebram ni Sant Esteve ni la castanyada ni la revetlla de Sant Joan. I entre els dos costats, a pesar d’algunes variacions legals a la nostra autonomia aragonesa, vivim en la diglòssia de reservar als àmbits familiars i orals lo català autòcton, mentre la llengua oficial i escrita és la castellana, que és la utilitzada a l’escola en sistema d’immersió lingüística, i així anam fent, acostumats a variar àgilment de llengua en funció de l’àmbit i l’interlocutor.

Immigrant professional des de fa anys, passo i traspasso de la meua vila franjolina d’origen a la meua ciutat catalana de residència. Lo camí, a poc a poc, estos raders anys s’ha anat poblant de banderes. Al costat català les estelades pengen als balcons de les cases o entrant o eixint a les poblacions del camí —les adherides a la Associació de Municipis per la Independència (AMI)—, amb algunes rareses com Batea, que a un cantó de la rotonda té l’estelada i a l’altre, al mateix pal, la senyera i l’espanyola constitucional. En solitari unes quantes d’estes ondegen a la part aragonesa ara, fora d’època de competicions futbolístiques de la selecció, i més lluny, Saragossa s’ha convertit este mes d’octubre en una exhibició “rojigualda” mai vista, sense espai per a la bandera aragonesa quadribarrada, que es podria confondre en la catalana, quasi igual. Un nacionalisme ha feit despertar l’altre. També les converses s’han “abanderat” a qualsevol reunió d’amics, a on los que venim de l’actual Catalunya tan convulsa miram d’oferir matisos sense cap garantia de fer-mos entendre; però tampoc en alguns altres al viatge de tornada. Barres, franges, diàlegs?

María Dolores Gimeno 

Origen: Espanya, potser la història d’un fracàs | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 d’0ctubre del 2017)

Malgrat l’esforç dels adoctrinadors espanyolistes, que ens han intentat convèncer amb bastant d’èxit d’una Espanya unida de més de cinc cents anys, la veritat és que l’Estat Espanyol neix l’any 1716 quan el primer rei Borbó Felip V de Castella promulga el Decret de Nova Planta, després de derrotar militarment el  Principat de Catalunya, al que li treu les seves lleis i administració i, imitant el model centralista francès, l’imposa les de Castella, així com la oficialitat de la llengua d’eixe regne. També es confirma oficialment la numeració ordinal dels reis de Castella com a reis d’Espanya. Aquests fets van ser el principi del projecte de la futura i utòpica nació espanyola. Curiosament pel que fa a la numeració dels reis tot continua igual. L’actual rei Felipe, que només va tindre quatre antecessors amb el seu nom com a reis d’Espanya, regna com Felipe VI, i gairebé tothom ho troba normal, però a molts catalans els costa de pair-ho.

Molts avatars han passat des d’allavons.  Raons d’espai m’obliguen a esmentar-ne nomes alguns : prohibició de l’ús públic del català per part de Carlos III; afusellament de Lluis Companys, l’únic cas d’assassinat d’un governant europeu elegit democràticament; franquisme ; reinstauració de la monarquia  (a més a més borbònica) per part del dictador i genocida que és acceptada per la Constitució del 78, constitució que es va votar com un nou projecte de nació sota l’espasa de Damocles del soroll de sables (moltes vegades qualificada com “exemplar” i que jo anomeno “possibilista”);    gran castellanització de Catalunya des de l’emigració dels cinquanta, amb una integració variable i que accepta el model lingüístic català amb aparença de normalitat fins al segle XXI i a l’ascens d’un partit polític anomenat “Ciutadans”; rebuig de l’Estatut de Catalunya el 2010; multiplicació de l´independentisme quan governa el PP; crisi econòmica i retallades generals en paral·lel a la recerca del “Dret a decidir”; 1-O: insurrecció catalana, represió i 155.

Gràcies, senyor Rajoy (i companyia) per ser l’últim responsable del fracàs d’aquest projecte nacional i que els darrers anys ens ha conduit del fi de l´estat del benestar a l´estat del malestar.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel el 23 de setembre del 2017)

L’escola de Sorita del Maestrat acabava el curs passat amb una festa de tancament. Situada a la comarca dels Ports, limítrof amb Aiguaviva, la Ginebrosa, Torredarques i Las Parras de Castellote, la població ha patit un progressiu descens demogràfic dels 1200 habitants a principis de segle als poc més de cent actuals. Una exposició de fotografies del centre des de la seua fundació als anys 40 oferia una crònica gràfica d’esta història trista i coneguda. Això a la Comunitat Valenciana veïna, que obre el nou curs a la comarca en qüestió amb 462 xiquets i xiquetes, la majoria concentrats als nuclis de Morella i Vilafranca, segons informa comarquesnord.cat. Una mica més al nord, al Matarranya, l’Escola Sagalets, que reunís set aules de sis pobles —Mont-roig de Tastavins, La Freixneda, Queretes, Massalió, Valjunquera i la Vall del Tormo—, comença amb 50 alumnes, una xifra similar al curs anterior, i les mateixes vuit professores, que continuaran fent projectes de centre ja iniciats. Enguany a Aragó 31 escoles rurals se mantindran obertes amb sis alumnes o inclús menys: un compromís del govern autonòmic amb l’àmbit rural i una mesura contra la despoblació, va afirmar lo president Lambán a la inauguració oficial del curs escolar a Osca lo dia 7 de setembre. És la retòrica d’una vella batalla, compartida per les autoritats locals i els habitants dels pobles, que xifren en l’escola l’esperança de futur, lluitant contra l’evidència del present, pa per avui i qui sap demà. Són d’agrair tots los esforços, alguns titànics, però potser caldria invertir l’ordre dels factors i preguntar-se si no s’ha d’impulsar primer l’economia del territori, assentant-hi mà d’obra diversificada, per damunt de les contingències i les inèrcies, perquè així, al mateix temps, s’hauran i es podran oferir serveis de tot tipus (infraestructures dignes, atenció mèdica, oci i cultura …, a part d’escoles), que són los factors que fan lo món habitable i més estable i possible la seua població. Tenen los nostres polítics la fórmula correcta, la intel·ligència i les ganes per impulsar este gran repte?

María Dolores Gimeno

Origen: Escoles rurals o l’equilibri inestable | Viles i Gents

Origen: Tot un error, que immens error! | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 30 de setembre del 2017)

Demà serà u d’octubre, dia del referèndum a Catalunya. A mesura que han anat passant els dies s’ha fet més palesa la mancança de sentit comú per entendre el problema de Catalunya amb Espanya. Ni el PP, ni el PSOE, ni C’s han entès ni entenen el que passa a Catalunya; més i tot, ni ho volen entendre. Tot sembla increïble per molt real que sigui. Obriran el col·legis electorals? N’obriran molts o n’obriran pocs? Votarà la gent? La jutgessa del TSJC, desautoritzant la Fiscalia, ha ordenat al mossos i als altres cossos policials, entre altres coses, impedir l’obertura dels col·legis electorals i requisar els materials per portar a terme la votació, però, “sense afectar la normal convivència ciutadana” Una gran massa de ciutadans volen votar. Qualsevol especulació sobre el que pot passar demà, només és això, una especulació. Passi el que passi, els dies 2, 3, 4 i següents, sorgirà la pregunta: i ara què? Ara tot, poden contestar un munió de catalans. En política està gairebé tot inventat. Algú em pot indicar l’existència d’algun instrument més eficaç que el referèndum per resoldre el greu problema en qüestió? Qui digui que no és pot aplicar perquè no ho permet la Constitució m’està sumant un altre problema al que ja existeix. La política hauria de ser sempre l’art de l’impossible. Però ara som on som: milers i milers d’agents de la guàrdia civil i de la policia nacional són a Catalunya provinents de tota Espanya,  acomiadats als llocs d’origen amb crits d’“a por ellos”; el govern d’Espanya insistint que s’ha de complir la Constitució i les lleis, “somos prisioneros de la leyes”, diuen; una gran majoria de catalans manifesten que a Catalunya hi ha repressió, que no es respecta la llibertat d’expressió i es conculquen drets civils fonamentals; i al voltant d’un 70 per cent de catalans volen exercir el dret a decidir per sortir o quedar-se a Espanya. Tan de bo la justícia en aquest cas fossi bòrnia i no cega. El procés català ja s’ha estès per tot el món. I tot per un error, que immens error! Potser el recent gran error històric d’Espanya. Si algun dia, tard o d’hora, s’hi acceptés el fet que el ritme de desconnexió sentimental de Catalunya amb relació a Espanya va creixent inexorablement, tot seria més fàcil. Sóc molt pessimista envers que això pugui succeir.

José Miguel Gràcia

Origen: Tehuelches i calchaquíes | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

–Avi, has vist gaires indis a l’Argentina?

–Ben pocs, tret d’uns quants guaranis a San Ignacio-Miní, al nord, a tocar del Paraguai, a la província de Misiones.

–I com és això?

–Com vols que sigui? Les matances, això que els espanyols en diuen “El Descubrimiento”, van començar l’any 1492, i des d’aleshores han continuat sense parar. Al poc temps s’hi van afegir els portuguesos, i després els holandesos, anglesos i francesos, si més no. I avui encara continua, sobretot al Brasil, però també a l’Argentina mateix. Sembla que els únics que no s’hi van dedicar han estat els russos a Alaska i els danesos a Grenlàndia.

–I els catalans?

–Al principi els castellans no ens deixaven anar a les Amèriques a participar en les seves matances, perquè allò era assumpte exclusiu de la Corona de Castella, i la d’Aragó, on érem els catalans, no en formava part, per més que compartíssim el mateix monarca. Però a mitjan segle XVIII, quan la Corona d’Aragó va ser sotmesa per la de Castella, van permetre als catalans de passar a les Amèriques.

–I aleshores els catalans hi devien anar encantats de participar en les matances, oi?

–Justa la fusta! Així va ser. Quan les grans matances argentines de la dita Guerra del Desierto, a finals del XIX, amb la neteja ètnica de l’Argentina Central, on no va quedar cap indi baró viu i les dones índies van ser violades pels soldats invasors, hi van participar batallons de voluntaris catalans.

–Uff!

D’Estampes de família.

Artur Quintana

Origen: Increment de turistes a Queretes-Matarranya | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 2 de setembre del 2017)

Entre altres funcions que tenim encomanades los membres de l’Associació Cultural Medievo de Queretes està la de fer de punt d’informació de la vila. Ho fem en horari de 10h30m fins les 13h30m, los dissabtes, diumenges i festius, des del mes d’abril al de setembre ambdós inclosos. De manera sistemàtica apuntem la procedència de les persones que demanen lo nostre suport i d’estes relacions de dades podem extreure una interessant informació estadística.  Com tot en la vida lo turisme també evoluciona i avui vull referir-me a la tendència de la procedència dels turistes que ens visiten. Son dades de Queretes però crec que es poden fer extensibles al conjunt de la comarca del Matarranya. Fa no molts anys teníem una procedència majoritària de visitants originaris de Catalunya, desprès de la banda de Castelló i València i en molta menor quantia de l’Aragó. De la resta d’Espanya eren visites a comptagotes. Estos tres, quatre anys últims les dades registrades ens marquen una tendència de canvi important. Los visitants catalans segueixen sent los majoritaris però la proporció ha canviat radicalment. Hi ha un augment significatiu del valencians, però sobre tot destaca un increment notable dels visitants aragonesos de les tres províncies. Se veu que, ja sigui pel conflicte català o per la propaganda que ens fa la televisió aragonesa, los nostres conciutadans han descobert que hi ha alguna cosa més que los Pirineus per a gaudir de vacances o fer turisme de cap de setmana sense sortir del nostre estimat Aragó. Més val tard que mai. També hi ha un increment notable de visitants de la resta d’Espanya. Molts de Logroño, probablement per ser lo poble de naixement del cardenal Juan José Omella, i cada dia més de Madrid i del País Basc. Fins i tot de llocs més allunyats d’Andalusia i Galícia.  Sembla que lo radi de la circumferència que marcaria la procedència dels nostres visitants es va eixamplant de manera progressiva. Qui ho fa possible? Aquesta dada no la tenim recollida, però jo al menys ho pregunto. Lo boca a boca i les xarxes socials són los principals elements de difusió i propaganda. Per a la zona d’Aragó, a més, seria la televisió autonòmica amb los seus programes divulgatius. Per part catalana, si bé el Matarranya surt diàriament en la predicció del temps, crec que el canvi de denominació de “Els Ports” en compte dels “Ports de Tortosa – Beseit” no ens ha anat gens bé. En tot cas l’increment de visitants es espectacular i, si no m’equivoco, serà una de les principals fonts d’ingressos dels nostres pobles.

Juan Luís Camps  

Origen: Els atemptats de Barcelona i Cambrils | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 26 d’agost del 2017)

Segur que el lector estarà ben informat dels atemptats terroristes del dijous dia 17 d’aquest mes. Només vull fer esment a un parell de fets que es van produir. En primer lloc vull destacar l’acurada actuació dels Mossos d’Esquadra. Van desarticular en un temps record una organització terrorista que anava molt més enllà d’allò que en un principi es va suposar. La informació als mitjans sempre va ser concreta i clara, sense ultrapassar els límits del que es podia fer públic. El cap dels mossos donava confiança i seguretat amb les paraules precises. La posta en escena del president de la Generalitat, del conseller d’Interior i del major dels Mossos, en les diferents rodes de premsa en català, castellà i anglès, donava la impressió d’una informació d’un Estat Català independent. Cal no oblidar les guàrdies urbanes i els serveis auxiliars. Poca o cap coordinació  amb la Policia Nacional i la Guardia Civil, les dues institucions ho diuen. No oblidem pas que fins a data d’avui els Mossos d’Esquadra no tenen informació directa d’Interpol –mai no ho ha volgut el Govern Espanyol– tot i que la té l’Ertzaintza. Si algú vol trobar alguna fallada en l’actuació del Mossos, que es contesti primer aquesta “irrellevant” pregunta: i si el cos dels Mossos hagués disposat de 500 unitats més i dels 688 milions d’euros que el govern de l’Estat els deu?

L’altre fet que vull destacar és la gran reacció de la comunitat musulmana de Catalunya en contra dels atemptats. A més de la gran quantitat de manifestacions individuals i de representants de les comunitats locals o de associacions d’àmbit més gran; va tenir lloc la manifestació des de la plaça de Catalunya i per la Rambla on les entitats organitzadores van voler deixar clar que l’islam no té res a veure amb els atemptats i van demanar que es faci una autocrítica i es treballi per ajudar a integrar els joves: “Que puguin sentir que Catalunya és la seva terra”. S’ha d’aprofitar aquesta rebelió per integrar les comunitats musulmanes als plans educatius, d’assistència i formació dels joves musulmans catalans i dels nouvinguts, en comptes de estigmatitzar-los, però cal no oblidar qui finança el terrorisme. De l’actitud de la ciutadania catalana qualsevol lloança que es faci serà poca. El Govern Espanyol s’esforça per fer-se visible.

 José Miguel Gràcia   

Origen: Demografia variable | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 19 d’agost del 2017)

A l’agost les vacances alcancen lo seu punt culminant. Molta gent se mou cap a diverses destinacions, entre les quals lo medi rural, que rep la visita de turistes ocasionals i, sobretot, de viatgers que tornen a les viles de les quals són originaris ells mateixos o els seus avantpassats i a on encara molts conserven la casa familiar. Allí es troben en parents, amics i records, i poden disfrutar tant de la tranquil·litat pròpia de l’entorn com del tràfec de les festes patronals, habituals d’este mes. Viles i pobles d’Aragó dupliquen la seua població i inclús les que no arriben ni al centenar d’habitants en època laborable poden multiplicar-se per deu, omplint cases i hotels com als bons temps, abans dels grans èxodes del segle XX i del degoteig continu dels raders anys. Este trasbals demogràfic, puntual i periòdic, afecta les persones i, alhora, les infraestructures i els serveis locals: los espais d’oci estan plens i les tendes, bars o restaurants treballen més que cap altra època de l’any. Segurament la majoria dels visitants que tenen raïls a estes zones despoblades no voldrien residir allí més temps del que dura l’esbarjo estiuenc: lo poble està bé com a destinació de duració controlada. No hi ha treball, la vida a l’hivern és dura, l’àmbit rural implica dinàmiques particulars i ritmes diferents als urbans, i ells ja formen part d’un altre món personal i laboral. Tot i que alguns potser lamenten no poder quedar-se més enllà de la temporada. També resulta difícil endevinar la sensació que patissen los que hi viuen tot l’any: alegria pels retrobaments i pel revifament humà?, ofec per l’alteració de la tranquil·litat diària?, pena quan este esclat s’apaga i tornen a quedar-se buits los carrers? Més difícil encara és la predicció de quantes generacions durarà este moviment d’anar i tornar estacional, i si la presència permanent al territori rural, ara tan dèbil, decreixent i envellida, podrà mantindre les estructures que permeten fer-lo habitable a ells i als residents passatgers.

María Dolores Gimeno

Origen: Els atemptats de Barcelona i Cambrils | Lo Finestró

Origen: Viena, la ciutat de la música? (i 2) | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 12 d’agost del 2017)

El romanticisme decimonònic començarà pel vienès (considerat el pare d’aquest estil) Franz Schubert. Aquest gran compositor, mort als 31 anys, va ser un fracassat tota la seva vida, que va transcórrer més que precària. Mai va poder desenvolupar el seu  (i molt) talent per l’òpera  i no li van interpretar cap de les peces orquestrals i instrumentals que ara gaudeixen de la millor estimació. No va ser reconegut fins al final del XIX.

Evidentment la reforma operística de Wagner (era alemany) no va tindre cap porta oberta a Viena, però el cas més extrem és el del millor compositor simfònic des de Beethoven, l’austríac Anton Bruckner, que, com professor del conservatori, gaudia del dret d’estrenar les seves monumentals simfonies per la Filharmònica de Viena, que les interpretava a contracor i amb poquíssims assajos, o fins i tot a primera vista. El públic reaccionava molt malament davant d’aquells desgavellats sons i culpava d’allò al compositor. També Gustav Mahler (actiu a principis del XX i que era jueu) va ser totalment rebutjat com a creador, i les seves obres no van ser valorades fins després de la segona Guerra Mundial, quaranta anys de la seva mort). Tot sent un important director d’orquestra, també va ser expulsat de la Òpera de Viena, de la que era titular, i va acabar dirigint al Metropolitan de Nova York.

Només ens resta parlar de l’anomenada Segona Escola de Viena, activa ja al segle XX, de la que els més sobreeixits són Arnold Schönberg, Alban Berg (jueus vienesos) i Antón Webern (vienès “autèntic”), compositors que són la base de tota la música d’avantguarda del segle passat Si Mahler ja havia sofert l’antisemitisme en la seva època, ja us podeu imaginar la condició de perseguits de Schönberg i Berg (i de Webern per ser del mateix cercle) que eren actius en el període nazi. La seva música es qualificava de “degenerada” i mai s’interpretava en concerts majoritaris (com ara).

Viena pot gaudir de l’estatus de Ciutat musical, però, com veieu, mai ha potenciat la creació musical. Pels vienesos, músic i compositor son dos termes antagònics.

Antoni Bengochea

Origen: Alemanys, curds i polonesos | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juliol del 2017)

Els  curds són una nació, que ha sofert repetides particions per part dels estats que l’envolten. Abans de la Gran Guerra del 14 es trobaven partits entre l’Imperi Otomà i el de Pèrsia. Després d’aquella guerra pogueren crear alguns estats de vida efímera, i tot seguit es veieren partits entre els estats de Turquia, Pèrsia, l’Iraq i Síria, estats que, com sol passar, es dedicaren i es dediquen amb afany a mirar d’anorrear la llengua curda i la cultura que conforma. Els passa el mateix que passava a la nació polonesa, que durant segles es trobava partida entre Rússia, Prússia i Àustria, estats que, llevat d’Àustria, també s’esforçaven a destruir la llengua polonesa i la cultura que en derivava.  Hi ha una diferencia entre les nacions curda i polonesa: els polonesos tenen ara un estat, els curds no. Tanmateix els curds de Rojava i del Curdistan Meridional,  tot i que segueixen formalment dins de Síria i l’Iraq, ja fa anys que s’autogovernen, i el Curdistan Meridional convocarà el 25 de setembre un referèndum per a la independència. Ambdós territoris curds són actualment en guerra oberta contra el Califat, i en aquesta lluita compten també amb ajuda alemanya: per una part l’Estat Alemany els envia personal no combatent, sobretot instructors militars, i per l’altra voluntaris alemanys procedents de partits d’esquerra combaten junt amb els curds. És una situació, la d’aquests voluntaris, que recorda tràgicament la dels brigadistes internacionals de la nostra Guerra. Ells venien a defensar la legalitat republicana, i els voluntaris alemanys al Curdistan a defensar el dret d’autodeterminació de la nació curda. Hi ha, tanmateix, una diferència: els brigadistes procedien d’estats que  eren al costat del franquisme, i no hi van poder tornar, o d’altres estats que no volien ajudar la República, i els van tractar molt malament quan hi tornaren, mentre que ara Alemanya sí que ajuda els curds, però tracta de mala manera els voluntaris alemanys que retornen després d’anys de lluitar al costat dels curds. Els treu el passaport i el document d’identitat i els sotmet a forta vigilància perquè no puguen tornar al Curdistan. Re, coses que passen.

Artur Quintana

Origen: Alemanys, curds i polonesos | Lo Finestró

(Publicat al diario de Teruel)

Els  curds són una nació, que ha sofert repetides particions per part dels estats que l’envolten. Abans de la Gran Guerra del 14 es trobaven partits entre l’Imperi Otomà i el de Pèrsia. Després d’aquella guerra pogueren crear alguns estats de vida efímera, i tot seguit es veieren partits entre els estats de Turquia, Pèrsia, l’Iraq i Síria, estats que, com sol passar, es dedicaren i es dediquen amb afany a mirar d’anorrear la llengua curda i la cultura que conforma. Els passa el mateix que passava a la nació polonesa, que durant segles es trobava partida entre Rússia, Prússia i Àustria, estats que, llevat d’Àustria, també s’esforçaven a destruir la llengua polonesa i la cultura que en derivava.  Hi ha una diferencia entre les nacions curda i polonesa: els polonesos tenen ara un estat, els curds no. Tanmateix els curds de Rojava i del Curdistan Meridional,  tot i que segueixen formalment dins de Síria i l’Iraq, ja fa anys que s’autogovernen, i el Curdistan Meridional convocarà el 25 de setembre un referèndum per a la independència. Ambdós territoris curds són actualment en guerra oberta contra el Califat, i en aquesta lluita compten també amb ajuda alemanya: per una part l’Estat Alemany els envia personal no combatent, sobretot instructors militars, i per l’altra voluntaris alemanys procedents de partits d’esquerra combaten junt amb els curds. És una situació, la d’aquests voluntaris, que recorda tràgicament la dels brigadistes internacionals de la nostra Guerra. Ells venien a defensar la legalitat republicana, i els voluntaris alemanys al Curdistan a defensar el dret d’autodeterminació de la nació curda. Hi ha, tanmateix, una diferència: els brigadistes procedien d’estats que  eren al costat del franquisme, i no hi van poder tornar, o d’altres estats que no volien ajudar la República, i els van tractar molt malament quan hi tornaren, mentre que ara Alemanya sí que ajuda els curds, però tracta de mala manera els voluntaris alemanys que retornen després d’anys de lluitar al costat dels curds. Els treu el passaport i el document d’identitat i els sotmet a forta vigilància perquè no puguen tornar al Curdistan. Re, coses que passen.

Artur Quintana

Origen: Tornem-hi amb la toponímia | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de maig)

Darrerament veig que es mouen les  institucions en replegar la toponímia, poble per poble, abans que no se l’enduguen despoblació, desídia i manipulació. Enfront d’aquells que voldrien imposar-nos una toponímia castellana academitzada, cal documentar les formes que diuen els parlants genuïns de cada territori lingüístic –aragonès, castellà, català– i oficialitzar-les, sinó ho tindran magre per persistir. Una toponímia de tot l’Aragó, feta sense prejudicis, això sí, ens retornarà els noms de sempre, i permetrà de conèixer millor la nostra història: presència basco-ibérico-celta, romanització, arabització, occitanització, castellanització –que potser no sempre ho ha estat a costa de l’aragonès: cal donar explicació a topònims d’àrea castellana com Balsa Nova, Castelnou, Santa María d’Horta, el Palao, … –, i molt més. Abans de  posar-nos al tall convé, per estalviar-nos feines dobles, que rellegim les pàgines 47-58 d’Indagacions d’Hèctor Moret, Calaceit 1998. Miraré ara de fer un breu resum de la investigació toponímica al nostre país. L’àrea catalanoparlant, la Franja, és la més treballada, especialment al Matarranya Històric, i més encara a la Ribagorça amb el projecte Toponimia de Ribagorza; el Baix Cinca i la Llitera són les comarques més desassistides. L’àrea aragonesoparlant, l’Alt Aragó, es troba gairebé exhaustivament estudiada a la Ribagorça gràcies a l’esmentada Toponimia de Ribagorza. si bé és llàstima que en les transcripcions dels topònims es faça servir una ortografia patoisanta –això quasi no passa als topònims ribagorçans catalans.  La resta del territori té bastants monografies toponímiques i molts materials desperdigolats per llibres i revistes. Com sol passar quan es tracta d’estudis lingüístics l’àrea més abandonada és la de llengua castellana. Ací trobem algunes comptades monografies (Casp, Valdealgorfa, …) i materials de difícil consulta en llibres i revistes, i això que es tracta d’una àrea, potser no tan interessant com les de l’Alt Aragó, pero déu-n’hi-doret de com ho és. La majoria dels treballs considerats se solen centrar en les fonts orals, i ben poc en les documentals, amb algunes importants excepcions (Giralt, Vázquez, Saura, …). Acabo repetint –vox clamantis in deserto– que poc hauran servit aqueixs esforços toponímics per la normalització dels nostres aragonès, castellà i català, sinó s’oficialitzen els topònims obtinguts.

Artur Quintana

Origen: La Misericòrdia de Queretes | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de maig del 2017)

No hi ha cap poble a la Comarca del Matarranya que no faigue al menys una festa en honor a la seua Mare de Deu. Imatge localitzada en una de les ermites que vigilen o presideixen lo territori des de llocs privilegiats especialment per les extraordinàries vistes i paisatges que es poden gaudir des d’aquelles. L’estructura d’estes festes sol ser molt pareguda en totes les viles. Una missa pel mati per començar la jornada, que acabarà amb lo cant emocionant dels goixos. Los de Queretes foren versionats i cantats per la Marina Rosell en honor de l’arquebisbe de Barcelona  Juan José Omella Omella, molt devot de la Mare de Deu de la Misericòrdia. Desprès una petita processió al voltant de l’edifici amb la benedicció dels termes tot invocant, cada any amb més força, la vinguda de la pluja. A Queretes també ens acompanya lo “bicho” que tots los anys fa agradables recitacions en acabar la missa.

Tot seguit es passa a fer lo vermut a la barra de la Junta de l’Ermita i a preparar lo dinar que s’organitza per colles d’amics. Comença a córrer vi i cervesa acompanyats per la incansable xaranga del poble. Lo dinar té com a base una paella, fideuà o estofat comunitari que prepara una empresa de càtering, també del poble, i que se complementa per diferents plats i begudes preparats pels assistents. Tant abans del dinar com a l’hora del café es costum de donar una volta per les diferents taules i donar compliment a les saboroses  invitacions. I quan menys tu esperes una bona jota arranca los aplaudiments del personal.

En acabar lo dinar i la llarga sobretaula comencen los jocs i divertiments per a tothom amb l’acompanyament incansable de la música festiva de la xaranga. Primer lo sorteig dels regals donats per particulars en benefici i per al manteniment de l’Ermita. Desprès los jocs tradicionals per a xiquets i joves. És del tot encoratjador veure al xiquets i joves gaudir dels jocs ancestrals molt allunyats de mòbils i altres artilugis moderns, dels que he de confessar que jo també soc addicte. Salt de la corda, corregudes de sacs, corregudes per parelles amb los turmells lligats, pujar per la barra ensabonada per recollir el premi d’un conill o pollastre, etc. etc. Tindríem que fer més festes com estes: comunitàries, senzilles, musicals, saludables (física i mentalment) i també molt reconfortants. Si, reconfortants. Per alguns per la espiritualitat que emana d’estos centres marians que tenen tants adeptes i per altres senzillament pels preciosos paisatges i pau que els envolten.Per molts anys, viva la Mare de Deu de la Misericòrdia de Queretes.

Juan Luís Camps

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: