Skip to content

Archive

Category: Lo Cresol

Source: Paradoxa de paradoxes | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de desembre del 2017)

Sabem que tots els espanyols som iguals davant de la llei, però molts ignoren, o ho fan veure, que la llei no és igual per a tots els espanyols. Pot semblar paradoxa, però és l’amarga realitat on ens toca viure a bona part dels espanyols. Un exemple diàfan: la Constitució estableix que a Espanya es parlen diverses llengües, el castellà i “las demàs”. Si sou un parlant de “demás”, malament, perquè malgrat que la Constitució defineix llengua oficial dient que tothom té l’obligació de saber-la i el dret de parlar-la on siga i amb qui vulga, veureu que en realitat aquesta definició només s’aplica a la llengua castellana, mentre que els parlants de “las demás” tenim el dret de parlar-les, a tot arreu i amb qui vulguem, però no podem exigir que ens entenguen o contesten en “el demás” en què ens hi hem adreçat. Queda en la bona –o mala- voluntat de l’interpel·lat, que, per contra, té dret d’exigir que li parlem en castellà i l’entenguem. Dirigiu-vos a un policia en aragonés/català! Si és bonhomiós, de discret nacionalisme castellà, pot passar que diga que no us entén, i que parleu castellà. Si teniu fusta de màrtir, insistint que aragonés/català són llengües oficials a Aragó i un policia  ha de contestar en la llengua en què us hi dirigiu, i ell, bonhomiós,  diu que a l’Estatut no consta oficialitat d’aragonès/català, però repliqueu que la Constitució és per damunt de l’Estatut, acabareu malament, i si no és bonhomiós  i nacionalista castellà arravatat, ai! No cregueu  que això no passa al País Basc o al Valencià perquè la llengua “demás” també hi és oficial segons els estatuts. Els resultats seran els mateixos, i també acabareu denunciat per desacat a l’autoritat. Els mitjans n’informen sovint.  Un altre exemple: si sou membre de la Fundación Francisco Franco teniu la llibertat d’expressió que garanteix la Constitució, però si sou membre de l’Assemblea Nacional Catalana o d’Òmnium Cultural la vostra llibertat d’expressió és motiu per a encarcerar-vos, com passa a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents d’aqueixes institucions. Els exemples són fàcilment multiplicables.

Artur Quintana

Source: Nacionalisme espanyol, no és una vergonya | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el 30 de desembre del 2017)

A força d’emprar el mot nacionalisme només aplicat als nacionalismes centrífugs (i que encara no tenen un estat reconegut), el nacionalisme espanyol no es reconeix  gairebé mai nacionalista. Vull recordar un altra vegada que una de les accepcions de nacionalisme és “afecció que els naturals o habitants d’un país o nació tenen envers ella”.

En un d’aquests interminables debats sobre la crisi catalana, un representant del partit de moda i ara triomfant a Catalunya “Ciutadans” es sentia molt ofès perquè un nacionalista català parlava d’ell com nacionalista espanyol, i el català li responia: “així per vostè el ser nacionalista és un insult; doncs a nosaltres vostès ens ho diuen contínuament”. El mot nacionalisme, com només s’ha aplicat habitualment als nacionalistes bascos (amb connotacions terroristes) i catalans (ara molt separatistes o secessionistes), ha anat adquirint un caire cada volta més despectiu que res té a  veure amb el seu significat original, que s’ha distorsionat. Sentir-se espanyol ja és nacionalista: es sentir que formem part d’una història comú, d’un projecte comú, i no volem que això es trenqui. Res més. Si a més a més n’estem orgullosos de ser espanyols, aleshores som nacionalistes radicals, i res té que veure amb ser feixistes o coses semblants. Tindre afecció pels símbols espanyols (bandera, himne, rei, etc.) és ser nacionalista espanyol; lluir la bandera, cantar l’himne o aplaudir al rei públicament és ser nacionalista radical. A les competicions oficials esportives, els participants (individual o col·lectivament) són obligats sempre a representar l’estat espanyol; això s’en diu nacionalisme d’estat. Al lliurament de guardons es toca l’himne i s’hissa la bandera, fins i tot a competicions de caire molt comercial com les voltes ciclistes,  les motos o la fórmula 1. Voler que guanyi qualsevol selecció espanyola, però també alegrar-se dels èxits individuals dels esportistes (Ruth Beitia, els Gasol, Márquez, Contador, Mireia Belmonte, Fernando Alonso, Carolina Marín, etc.), és nacionalisme espanyol…i no és una vergonya (com tampoc ho és ser indiferent a les seves victòries).

El mateix Ramón Cotarelo, politòleg republicà que nega la nació espanyola, es reconeix nacionalista espanyol. I no hi ha més. És una realitat.

Antoni  Bengochea

Source: Paradoxa de paradoxes | Lo Finestró

Source: Toponímia de la Comarca del Matarranya | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de desembre del 2017)

Lo passat dissabte 25 de novembre va tenir lloc a Queretes la presentació del mapa toponímic del terme. És sens dubte una important fita d’un llarg procés iniciat des de l’Associació Cultural del Matarranya com a proposta de contingut del conveni establert entre esta organització i la Comarca del Matarranya. Los topònims dels nostres pobles són un tresor històric i lingüístic impressionant. Lo que vam presentar a Queretes van ser tres mapes on se recollien los topònims dels diferents elements del terme. L’acte, considerat de màxima importància, va comptar amb la presència del president de la Comarca del Matarranya i també de l’alcalde de Queretes. Desprès de les presentacions i actes protocol·laris les tècniques de la comarca Olga Ric i Anna Casasús van detallar com s’havia estructurat lo procés i la feina feta fins la data. Des de les primeres reunions amb ASCUMA, associació encarregada de la coordinació dels col·laboradors dels diferents pobles, la sintonia a estat total. La necessitat, avantatges i fruits que s’espera del treball són culturals, lingüístics, històrics, topogràfics, socioeconòmics (turisme), etc.

Com a coordinador de la recollida dels topònims de Queretes vaig agrair amb molt d’orgull la bona disposició d’un munt de vilatans que m’han ajudat de manera entusiasta. També que el tema va començar ja als anys 70 del segle passat en aquella organització nomenada Associació Cultural Gent Jove i que encara perviu. Allí treballava incansable Toni Llerda i amb ell vam fer los primers treballs. Un dels seus fills, l’Andreu, ha sigut una de les persones que més informació m’ha aportat. També pastors, grangers, agricultors, caçadors, especialment de los que mos trobem als esmorzars de dissabtes i diumenges. I gent de l’Associació Cultural Medievo. En total mes de 800 topònims i antropònims que hem tingut que reduir a 260 per poder plasmar-los en un mapa llegible. Visites in situ, localització topogràfica exacta, fotografies, exposicions, en fi, tot un seguit d’activitats i accions que en cap cas s’acaben amb la presentació feta dissabte per un motiu molt elemental: el tema es apassionant i com deia lo nostre estimat Desideri Lombarte, conèixer pam a pam la nostra pàtria menuda és un plaer indescriptible.

Juan Luís Camps

Source: Gossos i companyia | Viles i Gents

Gossos i companyia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de desembre del 2017)

Fa mesos que no plou i els carrers de la ciutat fan pudor a pixum. Amos i gossos passegen a primera hora del matí. Tornen a migdia i una altra passejada a la nit. La vinculació entre hòmens i gossos és ancestral, integrats a l’àmbit domèstic a la distància de l’entrada o el corral i companys necessaris d’un estil de vida molt vinculat a la terra, en què la caça formava part de la subsistència. Als nostres dies, després de molts canvis laborals i a l’habitatge, lo gos s’ha incorporat a la casa i conviu en los humans de manera diferent, més pròxima, dins de les reduïdes parets d’un pis a l’entorn urbà, un difícil hàbitat per a animals d’aire lliure. Ciutats com Nova York han habilitat urinaris públics destinats a les seues necessitats fisiològiques i a mantindre la higiene necessària als carrers o als parcs. Les nostres estan encara sense adaptar a una evident proliferació canina: per ací alguns parterres amaguen desagradables sorpreses i d’altres apareixen de tant en tant al mig de la vorera, si bé també es veuen propietaris armats de bosses que repleguen los cagallons del seu gos. Consciència cívica o por de la multa? I els pixats? Què en diuen les ordenances municipals? Arbres, faroles, parets, tàpies, cantons… recorden lo líquid evaporat en forma de taca i de mal olor. Proliferen diferents races, algunes perilloses i rares, que s’adapten difícilment a la captivitat i climes estranys. Continuen sent lo millor amic de l’home, i més enmig de la soledat i rigidesa modernes, en què d’altres trien bitxos un mica més adaptables als interiors: gats, peixos, canaris, hàmsters, tortugues, i també exòtics inversemblants. A les superfícies comercials de qualsevol ciutat mitjana s’han instal·lat cadenes de productes per als animals de companyia: Mundo Animal, Tu Mascota…, oferta i la demanda de la mà. Esta relació home-gos dins d’un nou context hauria de combinar una major consideració a la naturalesa de l’animal i el respecte cívic a la via pública.

María Dolores Gimeno

Source: Des de lluny | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de novembre del 2017) Franco ha estat un governant  molt especial. Pràcticament l’únic dictador europeu dels darrers anys que s’en ha sortit amb la sev…

Source: Franquisme i transició

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de novembre del 2017) A Noruega no cal ucrònia, a Aragó sí. És sabut que entre Aragó i Noruega existeixen forts paral·lelismes històrico-lingüístics. Va…

Source: Ucrònia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de novembre del 2017) Tenia escrita la columna des d’ahir, però m’assabento ara de l’empresonament de vuit consellers i del vicepresident de la Generalit…

Source: No és l’Espanya que volguí

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 d’octubre del 2017) Van ser de les primeres dones, o les primeres del tot, que van recollir cançons populars al nostre país. Palmira Jaquetti, en …

Source: Dues dones pioneres

A Noruega no cal ucrònia, a Aragó sí.

És sabut que entre Aragó i Noruega existeixen forts paral·lelismes històrico-lingüístics. Vaig tractar aquest tema no fa gaires anys en un col·loqui a Graus. Ara hi torno amb més detalls. Allà, com ací, parlen tres llengües. Fins a Kalmar (1397), quan Noruega fou incorporada a Dinamarca, parlaven noruec al sud i sami (lapó) al nord, després s’imposà el danès com a llengua escrita oficial i aviat també parlada, mentre noruec i sami sobrevivien en l’oralitat dialectal. Quan les guerres napoleòniques Noruega s’independitzà de la tutela danesa. Aleshores consideraren que per molt danitzada que fos la llengua oficial, calia canviar-li el nom: se’n diria noruec i se li donaria uns canvis mínims per a fer veure que no era danès. Quedava un problema: als territoris on seguia viva en l’oralitat dialectal la llengua noruega, aquesta s’unificà, i des d’aleshores hi ha dos noruecs que cal diferenciar. Al noruec danitzat se li diu llengua escrita (bokmal) i al noruec unificat neo-noruec (nynorsk), que s’ha anat introduint a l’escola i a l’administració. El sami començà a ensenyar-se tímidament el 1959 amb progressos actualment. La situació noruega és força pareguda a la nostra: fins a Casp (1412) aragonès i català eren oficials. Amb els Trastàmares s’imposà el castellà, i l’aragonès quedà a l’oralitat dialectal. El català continuà en precària oficialitat. Fins que el 1707 tots els aragonesos fórem sotmesos a la llengua i lleis borbòniques de Castella. La victòria austriacista del 1713 a Açuara i l’avenç cap a Madrid de les nostres tropes portà a la pau de Nimega: els Borbons mantenien Castella i Carles d’Àustria era proclamat rei d’Aragó, com tots sabem. Aleshores consideràrem que per molt castellanitzada que fos la llengua oficial calia canviar-li el nom: en diguérem aragonès i li vam fer uns canvis mínims per a fer veure que no era castellà –allò de la “ny” i “ç”, i fora “ch”!. Per la unificació dels dialectes aragonesos calia fer diferenciació: a l’aragonès castellanitzat li diem baix-aragonès, a l’unificat alt-aragonès. El català tornà a ser oficial. Els paral·lelismes amb Noruega són veritablement impressionants. Tant ací com allà la tendència és d’unificar ambdues llengües.

Artur Quintana

 

Origen: Lo vent que mou la bandera | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’0ctubre del 2017)

Ser franjolina és una sort a la vida. Zona de pas, reps les influències de l’Est i de l’Oest. Amb Catalunya compartim tradicions com lo Dilluns de Pasqua i la mona i el tronc de Nadal —per qui encara el recorda i fa—, i una gastronomia popular que comprèn les coques al forn —de mançana, de primentò—, los panellets, caragols en salsa, pa en tomàquet… Però no celebram ni Sant Esteve ni la castanyada ni la revetlla de Sant Joan. I entre els dos costats, a pesar d’algunes variacions legals a la nostra autonomia aragonesa, vivim en la diglòssia de reservar als àmbits familiars i orals lo català autòcton, mentre la llengua oficial i escrita és la castellana, que és la utilitzada a l’escola en sistema d’immersió lingüística, i així anam fent, acostumats a variar àgilment de llengua en funció de l’àmbit i l’interlocutor.

Immigrant professional des de fa anys, passo i traspasso de la meua vila franjolina d’origen a la meua ciutat catalana de residència. Lo camí, a poc a poc, estos raders anys s’ha anat poblant de banderes. Al costat català les estelades pengen als balcons de les cases o entrant o eixint a les poblacions del camí —les adherides a la Associació de Municipis per la Independència (AMI)—, amb algunes rareses com Batea, que a un cantó de la rotonda té l’estelada i a l’altre, al mateix pal, la senyera i l’espanyola constitucional. En solitari unes quantes d’estes ondegen a la part aragonesa ara, fora d’època de competicions futbolístiques de la selecció, i més lluny, Saragossa s’ha convertit este mes d’octubre en una exhibició “rojigualda” mai vista, sense espai per a la bandera aragonesa quadribarrada, que es podria confondre en la catalana, quasi igual. Un nacionalisme ha feit despertar l’altre. També les converses s’han “abanderat” a qualsevol reunió d’amics, a on los que venim de l’actual Catalunya tan convulsa miram d’oferir matisos sense cap garantia de fer-mos entendre; però tampoc en alguns altres al viatge de tornada. Barres, franges, diàlegs?

María Dolores Gimeno 

Origen: Espanya, potser la història d’un fracàs | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 d’0ctubre del 2017)

Malgrat l’esforç dels adoctrinadors espanyolistes, que ens han intentat convèncer amb bastant d’èxit d’una Espanya unida de més de cinc cents anys, la veritat és que l’Estat Espanyol neix l’any 1716 quan el primer rei Borbó Felip V de Castella promulga el Decret de Nova Planta, després de derrotar militarment el  Principat de Catalunya, al que li treu les seves lleis i administració i, imitant el model centralista francès, l’imposa les de Castella, així com la oficialitat de la llengua d’eixe regne. També es confirma oficialment la numeració ordinal dels reis de Castella com a reis d’Espanya. Aquests fets van ser el principi del projecte de la futura i utòpica nació espanyola. Curiosament pel que fa a la numeració dels reis tot continua igual. L’actual rei Felipe, que només va tindre quatre antecessors amb el seu nom com a reis d’Espanya, regna com Felipe VI, i gairebé tothom ho troba normal, però a molts catalans els costa de pair-ho.

Molts avatars han passat des d’allavons.  Raons d’espai m’obliguen a esmentar-ne nomes alguns : prohibició de l’ús públic del català per part de Carlos III; afusellament de Lluis Companys, l’únic cas d’assassinat d’un governant europeu elegit democràticament; franquisme ; reinstauració de la monarquia  (a més a més borbònica) per part del dictador i genocida que és acceptada per la Constitució del 78, constitució que es va votar com un nou projecte de nació sota l’espasa de Damocles del soroll de sables (moltes vegades qualificada com “exemplar” i que jo anomeno “possibilista”);    gran castellanització de Catalunya des de l’emigració dels cinquanta, amb una integració variable i que accepta el model lingüístic català amb aparença de normalitat fins al segle XXI i a l’ascens d’un partit polític anomenat “Ciutadans”; rebuig de l’Estatut de Catalunya el 2010; multiplicació de l´independentisme quan governa el PP; crisi econòmica i retallades generals en paral·lel a la recerca del “Dret a decidir”; 1-O: insurrecció catalana, represió i 155.

Gràcies, senyor Rajoy (i companyia) per ser l’últim responsable del fracàs d’aquest projecte nacional i que els darrers anys ens ha conduit del fi de l´estat del benestar a l´estat del malestar.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel el 23 de setembre del 2017)

L’escola de Sorita del Maestrat acabava el curs passat amb una festa de tancament. Situada a la comarca dels Ports, limítrof amb Aiguaviva, la Ginebrosa, Torredarques i Las Parras de Castellote, la població ha patit un progressiu descens demogràfic dels 1200 habitants a principis de segle als poc més de cent actuals. Una exposició de fotografies del centre des de la seua fundació als anys 40 oferia una crònica gràfica d’esta història trista i coneguda. Això a la Comunitat Valenciana veïna, que obre el nou curs a la comarca en qüestió amb 462 xiquets i xiquetes, la majoria concentrats als nuclis de Morella i Vilafranca, segons informa comarquesnord.cat. Una mica més al nord, al Matarranya, l’Escola Sagalets, que reunís set aules de sis pobles —Mont-roig de Tastavins, La Freixneda, Queretes, Massalió, Valjunquera i la Vall del Tormo—, comença amb 50 alumnes, una xifra similar al curs anterior, i les mateixes vuit professores, que continuaran fent projectes de centre ja iniciats. Enguany a Aragó 31 escoles rurals se mantindran obertes amb sis alumnes o inclús menys: un compromís del govern autonòmic amb l’àmbit rural i una mesura contra la despoblació, va afirmar lo president Lambán a la inauguració oficial del curs escolar a Osca lo dia 7 de setembre. És la retòrica d’una vella batalla, compartida per les autoritats locals i els habitants dels pobles, que xifren en l’escola l’esperança de futur, lluitant contra l’evidència del present, pa per avui i qui sap demà. Són d’agrair tots los esforços, alguns titànics, però potser caldria invertir l’ordre dels factors i preguntar-se si no s’ha d’impulsar primer l’economia del territori, assentant-hi mà d’obra diversificada, per damunt de les contingències i les inèrcies, perquè així, al mateix temps, s’hauran i es podran oferir serveis de tot tipus (infraestructures dignes, atenció mèdica, oci i cultura …, a part d’escoles), que són los factors que fan lo món habitable i més estable i possible la seua població. Tenen los nostres polítics la fórmula correcta, la intel·ligència i les ganes per impulsar este gran repte?

María Dolores Gimeno

Origen: Escoles rurals o l’equilibri inestable | Viles i Gents

Origen: Tot un error, que immens error! | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 30 de setembre del 2017)

Demà serà u d’octubre, dia del referèndum a Catalunya. A mesura que han anat passant els dies s’ha fet més palesa la mancança de sentit comú per entendre el problema de Catalunya amb Espanya. Ni el PP, ni el PSOE, ni C’s han entès ni entenen el que passa a Catalunya; més i tot, ni ho volen entendre. Tot sembla increïble per molt real que sigui. Obriran el col·legis electorals? N’obriran molts o n’obriran pocs? Votarà la gent? La jutgessa del TSJC, desautoritzant la Fiscalia, ha ordenat al mossos i als altres cossos policials, entre altres coses, impedir l’obertura dels col·legis electorals i requisar els materials per portar a terme la votació, però, “sense afectar la normal convivència ciutadana” Una gran massa de ciutadans volen votar. Qualsevol especulació sobre el que pot passar demà, només és això, una especulació. Passi el que passi, els dies 2, 3, 4 i següents, sorgirà la pregunta: i ara què? Ara tot, poden contestar un munió de catalans. En política està gairebé tot inventat. Algú em pot indicar l’existència d’algun instrument més eficaç que el referèndum per resoldre el greu problema en qüestió? Qui digui que no és pot aplicar perquè no ho permet la Constitució m’està sumant un altre problema al que ja existeix. La política hauria de ser sempre l’art de l’impossible. Però ara som on som: milers i milers d’agents de la guàrdia civil i de la policia nacional són a Catalunya provinents de tota Espanya,  acomiadats als llocs d’origen amb crits d’“a por ellos”; el govern d’Espanya insistint que s’ha de complir la Constitució i les lleis, “somos prisioneros de la leyes”, diuen; una gran majoria de catalans manifesten que a Catalunya hi ha repressió, que no es respecta la llibertat d’expressió i es conculquen drets civils fonamentals; i al voltant d’un 70 per cent de catalans volen exercir el dret a decidir per sortir o quedar-se a Espanya. Tan de bo la justícia en aquest cas fossi bòrnia i no cega. El procés català ja s’ha estès per tot el món. I tot per un error, que immens error! Potser el recent gran error històric d’Espanya. Si algun dia, tard o d’hora, s’hi acceptés el fet que el ritme de desconnexió sentimental de Catalunya amb relació a Espanya va creixent inexorablement, tot seria més fàcil. Sóc molt pessimista envers que això pugui succeir.

José Miguel Gràcia

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: