Skip to content

Archive

Category: Estudis lingüístics

Source: Columnas Manuel Siurana – Publicacions

LA SOLUCIÓN DEL COVID 19 ESTÁ EN BECEITE
El Covid19 nos acecha y la solución la encontramos en el año 1530 en Beceite. En el siglo XVI se sabía perfectamente que la peste bubónica era contagiosa, pero no existía un remedio contra ella, como hoy tampoco existe contra el Covid19. Eso sí, en la actualidad tenemos dos ventajas que debemos aprovechar. La primera es el desarrollo científico y médico, la segunda es el conocimiento de la historia. Los avances médicos permitirán que más pronto que tarde, los científicos encuentren uno o varios remedios que impidan la propagación de esta epidemia, que mitiguen su morbilidad y mortalidad, que nos inmunicen y que nos curen. Pero, mientras tanto, no estaría de más que nos fijáramos en un hecho histórico. El jueves, día 16 de junio de 1530, festividad del Corpus, en la pequeña localidad de Beceite murió una mujer a causa de la peste bubónica, el sábado, en el hostal falleció una segunda víctima, natural de Cretas, el domingo 19 ya se puedo constatar que la peste se había extendido por la localidad y el lunes 20 “es buidà lo poble de Beseit”. La gente se fue a vivir “fora del lloc, a lo terme” y allí pasaron el resto de junio, julio y agosto. Muchos murieron “al mas de peste” otros “a la coveta on estave”. Acabada la epidemia regresaron al pueblo y entre Antoni Mestre y Miguel Valle hicieron recuento de las 39 personas que fallecieron. El pueblo volvió a la normalidad.
La drástica medida tomada en Beceite evitó muchísimas más muertes, porque la propagación de la enfermedad quedaba reducida al núcleo familiar y los grupos no contagiados pudieron salvarse al completo. Hoy, un aislamiento total de tan solo dos o tres semanas acabaría con la epidemia, pero somos rehenes de nuestro progreso, de la mundialización, del transporte, del bienestar, de nuestro derecho al ocio, a la cultura, al deporte…, por lo que obviamente y sobre todo en un país democrático esta medida sería casi imposible de implementar. Con todo, no estaría de más que hiciéramos caso a los científicos, que aconsejan que practiquemos el confinamiento social. De ese modo, podremos ganar tiempo, a la espera de la llegada del calor y los avances terapéuticos. Los gobernantes, dueños del poder ejecutivo, bien harán en decretar todas las medidas necesarias para que así sea.

Source: Una Franja cada vegada més castellana – El Temps

Català

Una Franja cada vegada més castellana

Davant els posicionaments anticatalanistes del secessionisme lingüístic aragonès, un estudi del lingüista Esteve Valls demostra que la pèrdua dels trets dialectals de la Franja es deu a la progressiva castellanització dels seus parlants, que avancen cap a un perillós procés de substitució lingüística.

Comarques de Ponent, zona catalana d’Aragó, Aragó català, Franja de Ponent o, senzillament, la Franja. Tots aquests i més noms s’han fet servir per anomenar els territoris de parla catalana sota administració aragonesa i, per tant, plenament castellana. Fins no fa molt, tanmateix, la Franja era el territori amb el coneixement oral del català més universalitzat entre la població, a pesar de no ser llengua oficial i tenir una presència quasi nul·la en l’àmbit públic. El caràcter rural de la zona, caracteritzada pel despoblament i l’escassa immigració, mantingué durant anys el català —pejorativament anomenat xapurriau— com la llengua única de comunicació entre franjolins. Ara, la pressió de l’estàndard castellà i el desprestigi dels parlars autòctons encenen les alarmes davant un risc real de substitució lingüística.

Així ho evidencia Esteve Valls, lingüista de la Universitat Internacional de Catalunya, a La llengua escapçada, un treball sobre el grau de manteniment de les formes dialectals nord-occidentals a les quatre comarques de la Franja i les vuit comarques frontereres de Catalunya. Els resultats, premiats amb la cinquena beca Joan Veny,  il·lustren com l’efecte frontera afavoreix un procés d’anivellament amb la llengua espanyola i, en conseqüència, una progressiva pèrdua de parlants en favor del que és considerat l’estàndard de prestigi. És a dir, el castellà.

L’Enquesta d’Usos Lingüístics a la Franja, elaborada per la Generalitat de Catalunya, reflectia que l’any 2004 el 71,1 % de la població manifestava tenir el català com a llengua inicial o primera llengua apresa. Aquesta tranquil·litzadora xifra va reduir-se més de 18 punts en els deu anys següents: l’any 2014, només el 52,8 % dels enquestats afirmava que era la seua llengua principal. Segons Valls, aquestes xifres no són tan greus si s’observen en conjunt, ja que “hi ha zones del País Valencià o d’Eivissa on la situació és encara pitjor”. L’alarmisme, tanmateix, sorgeix quan analitzem la distribució per edats. Les persones més grans, de 65 anys en endavant, són les que mantenen el català en major mesura, amb un 68,4 % de parlants. En canvi, a l’extrem contrari de la piràmide poblacional, només el 34 % dels informants d’entre 15 i 29 anys conserven el català com a llengua materna.

La pèrdua de catalanoparlants joves pot amenaçar una transmissió generacional que ara com ara es manté estable, amb petites alteracions. El 89,2 % dels habitants de la Franja que parlen català amb els progenitors transmeten la llengua als fills, mentre que entre els castellanoparlants aquest indicador es queda en un 87,5 %. A més, en un 63,9 % dels casos de bilingüisme familiar, es tendeix a privilegiar l’ús del català amb les generacions posteriors. Malgrat tot, també són diverses les llums d’alarma en observar que la intensitat d’aquest manteniment familiar s’ha reduït, encara que de forma molt matisada, mentre que el castellà ha recuperat algunes pèrdues de la dècada anterior.

Valls conclou que, més enllà dels habituals indicadors estadístics, hi ha canvis de normes i actituds que esdevenen símptomes de la malaltia d’una llengua. D’acord amb els resultats de l’estudi, el 25,4 % dels preadolescents que usen el català amb els pares parlen castellà entre ells. A més, el 67,6 % dels joves que utilitzen les dues llengües amb els progenitors també desenvolupen els anomenats rols castellanoparlants. En aquest sentit, el procés de substitució lingüística no es produiria per un trencament de la transmissió intergeneracional, sinó que s’estaria iniciant en les interaccions entre iguals.

Esteve Valls, lingüista a la Universitat Internacional de Catalunya i autor de La llengua escapçada | UIC

Així mateix, hi ha una tercera via que permet detectar aquesta progressiva decadència: el grau de castellanització dels parlars dialectals de la Franja. Quan les varietats d’un bloc dialectal es troben dividides per una frontera que les situa sota la influència de varietats estàndard diferents, el més habitual és que a cada banda es convergisca amb els respectius models de prestigi. D’acord amb els resultats de la investigació, la majoria dels trets diferencials dels parlars nord-occidentals han reculat de manera molt notable al llarg de les quatre generacions de parlants estudiades. A més, arreu de la Franja, molts parlants tendeixen a pronunciar amb fonètica castellana, un fenomen que també s’observa a unes altres àrees de l’àmbit lingüístic català, com ara la comarca de l’Alacantí. L’adopció de mots procedents de la llengua espanyola ha estat massiva entre els parlants de les noves generacions.

Subscripció al butlletí

Rep les novetats d’El Temps al teu correu:

Així doncs, allà on la vitalitat de la llengua és menor, l’erosió dels trets autòctons és superior. I, per contra, com més viva és la llengua en una comunitat i menors són els símptomes de substitució lingüística, menys interferida es troba aquesta varietat. En paraules de Valls, “la castellanització no hauria de comportar necessàriament un procés de substitució lingüística”, però, en el cas de la Franja, s’afegeix a la precarietat funcional i el desprestigi secular que històricament han caracteritzat el català a l’Aragó.

El marc legal

Un cop alliberats de l’intent d’espoli lingüístic del franquisme, la Declaració de Mequinensa, signada l’any 1984, va ser el primer pas cap a la protecció legal del català a la Franja, amb la creació d’una assignatura voluntària per al seu aprenentatge a nivell escolar. L’any 1999, la Llei de Patrimoni Cultural de l’Aragó dotà al català d’un cert reconeixement oficial i explícit. Deu anys més tard, la Llei de Llengües consensuada pel PSOE i la Chunta Aragonesista (CHA) va passar a definir l’aragonès i el català com a “llengües pròpies originals i històriques” de l’Aragó, encara que no va declarar explícitament la seua cooficialitat. La normativa fou aprovada amb els vots en contra del Partit Popular i el Partit Aragonès Regionalista (PAR), que s’oposaven a la denominació de català per a la llengua que es parla a les quatre comarques de l’Aragó oriental.

La negació de la unitat de la llengua portà al posterior Govern conservador a modificar la legislació l’any 2013. Invertint posicions, aquesta vegada tant el Partit Popular com el Partit Aragonés votaren a favor d’una normativa que evitava qualsevol referència a la catalanitat i que es referia als parlars propis de la Franja amb el terme Lengua aragonesa propia del área oriental, popularitzat amb l’acrònim LAPAO.

El propi Valls planteja com a objectiu del seu estudi “neutralitzar els postulats del moribund secessionisme lingüístic aragonès”, que concep l’estandardització del català com una amenaça per a l’autenticitat i la pervivència de les varietats de la Franja. Contràriament, l’evidència empírica d’aquesta investigació demostra que “la pràctica totalitat dels canvis detectats a la Franja —sempre en detriment de les formes patrimonials dels parlars autòctons— s’han produït per convergir sistemàticament amb les solucions pròpies de la llengua espanyola, mai —llevat d’algun cas anecdòtic— amb l’estàndard de la llengua catalana”.

Una senyal a 12 quilòmetres de Mequinensa, a la comarca del Baix Cinca | EL TEMPS

L’any 2015, després de l’ascens a la presidència aragonesa del socialista Javier Lambán, es va anunciar la recuperació de la legislació de 2009. El propi Esteve Valls confessa que des d’aleshores “se n’està fent molt més, malgrat que continua sent insuficient”. Des del seu punt de vista, “cal actuar políticament per dignificar la llengua a la Franja” i “treballar de manera urgent perquè la gent jove senti la necessitat d’aprendre-la”. Ja fa més de trenta anys que a les escoles franjolines s’ofereix el català com a matèria optativa. Aproximadament el 70 % de l’alumnat de la Franja de primària i l’ESO l’estudia i en algunes àrees, com Fraga i voltants, la Llitera i la Ribagorça Oriental, el percentatge puja fins al 90-95 %. Llavors, què passa? D’acord amb l’investigador, això demostra la insuficiència d’una política lingüística que qualifica de “simbòlica i poc efectiva”, la qual no ha servit per dignificar el català ni per frenar un avanç castellanitzador que cada vegada sembla més inevitable.

Davant aquestes conclusions desesperançadores, l’estudi és una oportunitat per detectar les àrees més amenaçades pel procés de substitució lingüística, de manera que les comunitats afectades puguen treballar per revertir-lo abans que siga massa tard i evitar que la frontera política i administrativa, resultat de l’autonomització de l’estat, esdevinga també una frontera lingüística.

Source: «La llengua escapçada: l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa», amb Esteve Valls | Blog del seminari del CUSC

Divendres 24 de gener va tenir lloc la cinquena sessió del curs 2019/2020 del Seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UBEsteve Valls, cap de la Unitat de Català de l’Institute for Multilingualism de la Universitat Internacional de Catalunya i investigador del CUSC-UB hi va comentar els resultats de la seva recerca sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa, publicats recentment en el volum La llengua escapçada, guanyador de la V Beca Joan Veny.

La presentació es va dividir en tres parts:

  1. una panoràmica del canvi lingüístic en el català nord-occidental (basada en la tesi doctoral del ponent);
  2. una ampliació sobre el procés de canvi lingüístic en curs a les comarques de la frontera autonòmica entre Catalunya i l’Aragó (basada en la recerca que recull el volum La llengua escapçada);
  3. i finalment un tast dels resultats d’una recerca en curs sobre les tries lingüístiques de la població escolar de la Ribagorça a partir de mètodes d’anàlisi de xarxes socials, en col·laboració amb Natxo Sorolla.

El canvi lingüístic en el català nord-occidental

El primer estudi del ponent va permetre analitzar la direccionalitat, el ritme, l’abast i la naturalesa del canvi lingüístic en català nord-occidental. Esteve Valls va aplicar l’anàlisi dialectomètrica a un corpus format per les respostes d’informants andorrans, de les comarques occidentals de Catalunya i de la Franja a un qüestionari de 712 ítems. En total, el corpus contenia més de 110.000 ítems i gairebé 700.000 segments, 320 informants de 4 franges d’edat (nascuts entre 1922 i 1994) i de 40 localitats diferents (2 d’Andorra, 8 de l’Aragó i 30 de Catalunya), a més de l’estàndard oriental central com a varietat de comparació.

El subcorpus analitzat incloïa 363 ítems pertanyents a 8 àmbits morfològics regulars: articles, clítics pronominals, demostratius, demostratius neutres, locatius, verbs, possessius i pronoms personals. Així doncs, malgrat ser un corpus limitat, l’objectiu del qual no era abastar la totalitat de la llengua, tenia un alt grau de representativitat dels aspectes gramaticals (predictibles) de les varietats dels informants. Els resultats es van analitzar a partir de mètodes dialectomètrics, i més en concret a partir de la distància de Levenshtein, que calcula la distància fonètica entre dues formes lingüístiques donades.

Aplicada al conjunt del corpus, aquesta anàlisi dialectomètrica va permetre fer diferents constatacions sobre el procés de canvi lingüístic en el català nord-occidental. En primer lloc, el ponent va explicar que bona part de les varietats de Catalunya i Andorra han patit un procés d’anivellament dialectal al llarg del segle xx per advergència (és a dir, convergència unilateral) progressiva amb el català oriental central, primer, i amb la varietat estàndard, més recentment. Així doncs, les varietats estudiades han anat perdent trets propis que les diferenciaven entre elles i respecte a l’estàndard, de forma que es pot parlar d’una desdialectalització per pèrdua de trets estructurals, d’una banda, i de l’altra d’una certa vernacularització de l’estàndard. Un procés que ha estat menys intens en el cas del ribagorçà i el tortosí, i que no s’ha produït en les varietats de la Franja.

La segona constatació d’aquesta primera anàlisi dialectomètrica és que la convergència «vertical» amb l’estàndard estava provocant, alhora, una divergència «horitzontal» entre les varietats nord-occidentals de Catalunya i Andorra i les varietats de La Franja, que permetia parlar d’un «efecte frontera», en el sentit que la frontera política també fa de frontera lingüística (un procés ben documentat i estudiat en altres contínuums lingüístics marcats per la presència de fronteres polítiques).

El ponent va mostrar els resultats mitjançant gràfics i mapes que representaven la distància o proximitat relatives a l’estàndard de les formes produïdes per la generació més gran (F4) i la generació més jove (F1) de la seva mostra. En general, els resultats mostren que mentre que els informants de més edat mantenen diferències notables respecte de l’estàndard, fins i tot entre els informants de capitals de comarca, les varietats dels informants més joves mostren més proximitat entre elles i respecte de l’estàndard.

Una qüestió irresolta sobre la divergència horitzontal observada en l’anàlisi dialectomètrica entre les varietats de la Franja i la resta de varietats nord-occidentals era si aquesta divergència es devia exclusivament a canvis en les varietats de Catalunya i Andorra, acompanyats d’una certa estabilitat dels parlars franjolins (com sembla que suggeria, a primera vista, l’anàlisi quantitativa), o si, en canvi, l’evolució dels parlars franjolins també hi havia jugat un paper.

Per a comprovar-ho, Valls va observar més de prop diversos processos de canvi en curs en els parlars de la Franja, com ara l’expansió dels increments velar i palatal (per exemple, pas de perdera [perˈðeɾa] a perdeguera [perðeˈɣeɾa]), processos de canvi en les combinacions de clítics pronominals o reducció de l’inventari fonemàtic. Centrant-se en l’evolució dels increments velar i palatal, el ponent va poder mostrar com l’augment de la distància entre varietats no es produïa entre unes varietats que s’estandarditzaven i unes altres que romanien estables, sinó entre dos grups de varietats amb evolucions divergents. Mentre que a Catalunya i a Andorra es redistribueixen els segments velar i palatal perquè caracteritzin exclusivament algunes formes verbals, a la Franja s’observa la tendència a l’expansió interparadigmàtica de l’increment velar al Matarranya i la tendència a l’expansió interparadigmàtica i intraparadigmàtica de l’increment palatal a la Llitera i al Baix Cinca. Segons Valls, aquests processos interns de la Franja no són estranys i, de fet, la seva expansió en les varietats nord-occidentals de Catalunya i Andorra es va estroncar amb la codificació de la llengua: sense un procés d’estandardització reeixit, aquestes evolucions també s’estarien donant a Catalunya.

L’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa

El segon estudi del ponent es va centrar en les 4 comarques de la Franja i les 8 de Catalunya que limiten amb la frontera catalanoaragonesa. Aquesta vegada, els objectius incloïen aprofundir en l’anàlisi de l’efecte frontera (demostrar que l’autonomització política comporta una autonomització lingüística i que, per tant, no es tracta d’un fenomen exclusiu de les fronteres interestatals), identificar aquells trets o mots que es mantenen i els que no en la parla dels joves, i actualitzar els manuals de dialectologia des d’una perspectiva dinàmica (estudiant com eren però també com són avui els parlars catalans) i prospectiva (analitzant cap a on evolucionen aquests dialectes).

El nou corpus es va obtenir dels mateixos parlants que l’anterior però, a diferència del primer corpus, aquest contenia més de 50.000 ítems pertanyents a diversos nivells lingüístics (lèxic, flexió verbal irregular, fonètica, fonologia, morfologia flexiva i derivativa nominal). En total, 192 informants (8 per localitat), pertanyents a 4 franges d’edat, hi van representar 24 localitats (12 capitals de comarca i 12 localitats rurals). El corpus també incloïa l’estàndard català (IEC) i, com a novetat, l’estàndard espanyol (RAE) per comparar-hi les varietats dels informants.

La metodologia quantitativa aplicada en aquest estudi va permetre obtenir mapes de distribució de determinats trets i mots per analitzar l’evolució dels principals elements idiosincràtics de les varietats nord-occidentals. Concretament, es va observar el vocalisme, el consonantisme, la morfologia nominal i verbal i el lèxic (tant propi com manlleus), mitjançant un total de més de 870 mapes. Els resultats confirmen els de l’estudi anterior pel que fa al canvi lingüístic, ja que els joves mostren més similituds amb els estàndards que els parlants de més edat, i a més s’hi observa clarament l’efecte de la frontera autonòmica: en una anàlisi de conglomerats (mètode Ward), en el grup més jove les varietats de la Franja queden agrupades amb l’estàndard de la RAE i les varietats de Catalunya amb l’estàndard de l’IEC.

Principals agrupaments obtinguts amb el mètode de Ward (parlants més joves)

Valls va explicar que al volum que recull aquesta recerca s’hi analitzen qualitativament un gran nombre de trets i en va comentar alguns exemples. Primer, va mostrar la distribució de l’obertura de la /e/ àtona inicial en el substantiu enciam entre parlants més grans i més joves i va observar que és un tret que es manté considerablement. En canvi, no és així en mots com elefant. El ponent va compartir la seva sospita que aquesta diferència es degui al fet que la variant prestigiosa per a mots com elefant conté una grafia /e/ en català i castellà, mentre que no és així en mots com enciam, ja que la forma en castellà no presenta aquest fonema inicial (lechuga).

Com a exemples de fenòmens consonàntics, va mostrar la distribució geogràfica de la consonant lateral palatal /ʎ/ en paraules com llibre, que és substituïda per /j/ en gairebé totes les varietats en la parla dels joves. De forma semblant, la geminació de /b/ i /ɡ/ davant de /j/ o /w/ (com a gàbia) només es manté relativament entre els joves en una de les poblacions en què apareixia a la parla dels informants més grans. Quant a trets morfològics, la distribució d’adjectius invariables amb flexió de gènere masculí (com excursionista) mostra un cert manteniment entre els joves, tot i que ja ha desaparegut a diverses localitats. En darrer lloc, la primera persona del plural del perfet d’indicatiu del verb haver realitzada com ham també es manté força.

D’aquesta manera, l’estudi permet llistar els trets propis de cada varietat que es troben en recessió i els que sembla que es mantenen. En el cas del lleidatà, per exemple, s’ha observat la recessió de 9 trets de morfologia nominal, com les formes etimològiques o plenes de l’article masculí ([lo] cap) o els possessius femenins amb [w] (me[w]a), i 9 de morfologia verbal, com el morfema /a/ de la primera persona del singular del present de subjuntiu (perd[ɛ]). Només s’ha observat el manteniment d’un tret de morfologia nominal, el femení analògic de l’adjectiu invariable alegre (alegr[ɛ]), i un de morfologia verbal, la forma tradicional de la primera persona del singular de l’auxiliar haver en el perfet simple ([ˈaj] hai cantat).

A més, l’estudi mostra un elevat nombre d’interferències lèxiques en forma de manlleus de la llengua espanyola en la parla dels joves de totes les localitats, tot i que l’increment de manlleus entre els parlants de les noves generacions és extraordinàriament més elevat i sostingut en el temps entre els parlants de la Franja que no pas en els de Catalunya.

En conclusió, l’escapçament administratiu de la comunitat de parla ha afavorit que es consolidi una fractura geolectal com a conseqüència de la pressió de les varietats de prestigi catalana i espanyola a l’est i a l’oest de la frontera administrativa. Les tendències detectades, a més, han estat extraordinàriament coincidents amb els resultats de l’estudi anterior de Valls, de forma que es tracta de treballs complementaris amb un suport empíric molt consistent. El ponent va destacar altres conclusions generals dels dos treballs:

  • S’ha observat el retrocés palpable de la majoria de solucions idiosincràtiques de les varietats nord-occidentals, també a les àrees més conservadores(ribagorçanopallaresa i tortosina), així com la residualització de totes les pronúncies considerades vulgars (becicletaasmari llàpits).
  • L’anàlisi quantitativa del canvi lingüístic duta a terme permet fer hipòtesis sobre l’evolució de conjunt de la llengua, ja que identifica els trets en què el procés de desdialectalització s’ha acomplert i aquells, en canvi, en què encara es pot incidir per revertir-lo.
  • L’efecte frontera no és exclusiu de les fronteres interestatals, motiu pel qual calen altres treballs similars a la resta de marges polítics que escapcen l’àmbit lingüístic per obtenir una visió de conjunt dels fenòmens sociolingüístics que afecten l’estructura de la llengua.

En un to més reflexiu, el ponent va alertar sobre la possibilitat que, ara que les noves generacions tenen clar que el que parlen no és una barreja de català i castellà, sinó varietats de la llengua catalana, les varietats franjolines podrien convertir-se en el chapurriau que no han estat mai. A més, ara que les noves generacions tenen clar que la llengua és supralocal, el contínuum nord-occidental s’afebleix per factors externs a banda i banda de la frontera. Per tant, segons Valls, cal dur a terme una política lingüística real de revitalització de la llengua catalana a la Franja i una política lingüística més respectuosa amb la variació dialectal a Catalunya per a conjurar aquests riscos.

Usos lingüístics de la població escolar de la Ribagorça

En l’última part de la seva ponència, Valls va presentar la recerca en curs sobre les tries lingüístiques de la població escolar de la Ribagorça a partir de mètodes d’anàlisi de xarxes socials, que està duent a terme amb Natxo Sorolla, l’objectiu de la qual és analitzar en quina mesura es pot parlar de substitució lingüística a la Franja. Mentre que els resultats globals de les enquestes d’usos lingüístics a la Franja apunten al manteniment de la transmissió intergeneracional del català en aquestes comarques, la tesi doctoral de Natxo Sorolla ha assenyalat l’existència d’usos endogrupals del castellà entre catalanoparlants inicials del Baix Cinca i la Llitera que poden constituir un indici del procés de substitució. Caldrà, però, esperar a tenir els resultats definitius de la investigació en curs per esclarir quina és la situació actual a la Ribagorça.

Seminari amb Esteve Valls sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa

El proper divendres 24 de gener tindrà lloc la cinquena sessió del curs 2019/2020 del seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB (12h, aula 3.6, Edifici Josep Carner de la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona).

Esteve Valls, cap de la Unitat de Català de l’Institute for Multilingualism de la Universitat Internacional de Catalunya i investigador del CUSC-UB, ens presentarà els resultats de la seva recerca sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa, publicats recentment en el volum La llengua escapçada, guanyador de la V Beca Joan Veny. Aquest treball analitza l’impacte de la frontera administrativa en l’evolució del català nord-occidental de Catalunya i l’Aragó, i vol demostrar que la pèrdua dels trets lingüístics propis de la Franja es deu més a la pressió de la llengua castellana que no pas de la catalana.

Podeu consultar el calendari complet de sessions del curs 2019/2020, amb la sociolingüística educativa com a eix temàtic central, en aquest enllaç.

Les sessions se celebren amb una periodicitat mensual i són gratuïtes i obertes a investigadors i públic general interessat en la intersecció entre llengua i societat. A més, l’assistència durant tot un curs acadèmic està reconeguda com a activitat de formació certificada per l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona.

Seguiu tota l’actualitat del seminari al blog o al Twitter i el Facebook del CUSC-UB!

Source: Sin documentos no hay historia | Zaragoza Lingüística

Source: (PDF) CARLOS LALIENA CORBERA (coord.), Matarranya, gentes y paisajes en la Edad Media, Valderrobres y Zaragoza, 2016. ISBN. 978-84-608-4918-6 | Carlos Laliena – Academia.edu

 

MIÉRCOLES, 27 DE NOVIEMBRE
17:30 h. SESIÓN II
Javier GIRALT (Universidad de Zaragoza). El cancionero popular de la Franja de Aragón: entre cançons, folies i romanços.

VIERNES, 29 DE NOVIEMBRE
16:00 h. SESIÓN VII
Maite MORET (Universidad de Zaragoza). Las fiestas de San Blas y Santa Águeda de Mequinenza. Tradición y patrimonio de identidad cultural.

Més informació

Source: Publicat el treball guanyador de la V Beca Joan Veny, sobre l’evolució del català a la Franja | Institut Ramon Muntaner

Publicat el treball guanyador de la V Beca Joan Veny, sobre l’evolució del català a la Franja 03/09/2019

El treball guanyador de la V Beca Joan Veny, obra del filòleg Esteve Valls, està publicat dins la col·lecció “Biblioteca Tècnica de Política Lingüística” i ja es pot consultar en el web de Llengua catalana. La publicació digital porta per títol La llengua escapçada. Un estudi sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa. Valls hi analitza l’impacte de la frontera administrativa en l’evolució del català a banda i banda de la Franja tot demostrant que la pèrdua dels trets lingüístics propis de la Franja es deu més a la pressió de la llengua castellana que no pas de la catalana.

L’autor, Esteve Valls, és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, cap de la Unitat de Català i professor del Departament de Lingüística Aplicada de la Universitat Internacional de Catalunya, membre del Grup d’Estudi de la Variació i del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià i integrant del projecte Fenòmens d’interfície fonètica-fonologia-morfologia des de la perspectiva de la variació lingüística.

El seu estudi va ser mereixedor de la V Beca Joan Veny, l’any 2016. La Beca Joan Veny està convocada per l’Institut Ramon Muntaner amb el suport de la Direcció General de Política Lingüístic i s’atorga a treballs de recerca que tenen com a objectiu l’estudi sobre bases empíriques de qualsevol aspecte vinculat amb la variació lingüística del català.

Convocada la VII edició
La publicació de la V edició de la beca coincideix amb la convocatòria vigent de la VII Beca Joan Veny. Els investigadors que estudiïn qualsevol aspecte vinculat amb la variació lingüística del català poden presentar els seus projectes fins al 18 d’octubre. Aquest premi porta el nom de Joan Veny i Clar (Campos, Mallorca, 1932), catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i un dels lingüistes i dialectòlegs de més prestigi dels Països Catalans. Veny va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2015 i la Creu de Sant Jordi (1997).

Per a més informació d’aquesta nova convocatòria: https://www.irmu.org/irmu/call/209.

Source: Política Lingüística publica el treball guanyador de la V Beca Joan Veny, sobre l’evolució del català a la Franja. Llengua catalana

Portada de la publicació

El treball guanyador de la V Beca Joan Veny, obra del filòleg Esteve Valls, està publicat dins la col·lecció “Biblioteca Tècnica de Política Lingüística” i ja es pot consultar en el web de Llengua catalana. La publicació digital porta per títol La llengua escapçada. Un estudi sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa. Valls hi analitza l’impacte de la frontera administrativa en l’evolució del català a banda i banda de la Franja tot demostrant que la pèrdua dels trets lingüístics propis de la Franja es deu més a la pressió de la llengua castellana que no pas de la catalana. continue reading…

Source: Llibre de testaments (1398-1429) d’en Pere Oriola, notari de Fondespatla. Edició i estudi lingüístic | Instituto de Estudios Turolenses

Javier GIRALT LATORRE

Llibre de testaments (1398-1429) d’en Pere Oriola, notari de Fondespatla. Edició i estudi lingüístic

Llibre de testaments (1398-1429) d’en Pere Oriola, notari de Fondespatla. Edició i estudi lingüístic

ISBN: 978-84-96053-95-3. Editor: IET.  Lugar de edición: Teruel. Año de edición: 2019. Tipo de encuadernación: Rústica. Páginas:

209. Dimensiones: 17x24cm. Disponibilidad: Sin existencias. 12,00 €Añadir a la lista de deseos

Archivos adjuntos

Llibre de testaments (1398-1429) d’en Pere Oriola, notari de Fondespatla. Edició i estudi lingüístic (3.28 MB ) pdf

Información adicional

El lector trobarà en aquest estudi una doble aportació: d’una banda, l’edició acurada d’un text antic inèdit, redactat entre els anys 1398 i 1429, i de l’altra una visió general de la llengua en què està escrit, un llenguatge jurídic ple de formulismes, on els arcaismes i els dialectalismes hi troben acollida, amb l’explicació dels condicionants externs que els afavoriren o els determinaren; qüestions complexes i suficientment estudiades que permeten al filòleg iniciar un recorregut per cada un dels nivells de l’anàlisi gramatical. Per últim, un complet apartat onomàstic i l’estudi de la toponímia menor de la zona, que de ben segur ajudarà a completar els treballs ja iniciats sobre els noms de lloc de la comarca.

Source: Charla de Mario Sasot sobre el Aragón Oriental en Zaragoza | Mas de Bringuè

Diapositiva Aragón Oriental Vall-de-roures

Foto de Valderrobres

Ciclo de  actividades “ANDALÁN en abierto”.
Charla de: Mario Sasot Escuer
Ex profesor del IES Andalán y periodista.
“EL ARAGÓN ORIENTAL, ESE DESCONOCIDO”
Día:  23 de mayo de 2019
Hora: 19:00
Lugar:  Biblioteca del IES Andalán, C/a Parín s/n Barrio de la Almozara. Zaragoza

 

Los distintos trabajos lingüísticos realizados en colaboración con distintas asociaciones culturales de la zona y los reportajes escritos para La Vanguardia sobre la
Franja en otoño de 1983 me obligaron a recorrer, casi palmo a palmo, las tierras
de la Ribagorza Oriental, la Alta y Baja Litera, el Bajo Cinca, y las para mí hasta
entonces desconocidas cuencas del río Matarraña, el Mezquín y el Bergantes. Un
descubrimiento que me ha marcado para siempre.
La charla que ofrecemos en el IES “Andalán” es el fruto y resultado de esa dedicación y tiene como objetivo dar a conocer a las gentes del resto de Aragón esta
parte tan bella, interesante y desconocida de nuestro territorio, donde hay vida,
arte, pueblos y parajes raros y hermosos como los monasterios de Obarra y Alaón
y el barranco de Montrebei, en la Ribagorza; la casa romana de Villa Fortunatus
y las ermitas de Chalamera y San Valero de Velilla, en el Bajo Cinca; el mausoleo
romano de Favara o los hermosos pueblos de Calaceite, Cretas, Valderrobres y
los magníficos parajes del Parrissal de Beceite o las rocas del Mas Mut en Perrarroya de Tastavins, en la comarca del Matarraña.

Primera diapositiva Vall-de-roures

Source: Aragonés y catalán en la historia lingüística de Aragón | Cursos de verano

Fecha evento:  15/07/2019 al 16/07/2019
Director/Directores:  Javier Giralt Latorre, Profresor Titular de la Universidad de Zaragoza, y Francho Nagore Laín, Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza.
Horas lectivas totales: 20
Horas lectivas presenciales: 15
Precio de la matrícula:
Tarifa general: 140 €
Tarifa reducida: 120 €
Objetivos:

En las ediciones anteriores de los cursos extraordinarios de la Universidad de Zaragoza se dedicaron sendos cursos a la estandarización (en 2017) y a la normalización social (en 2018) de las lenguas minoritarias de España, incluyendo el occitano. En ellos hubo también espacio para analizar la situación del aragonés y del catalán de Aragón en relación con ambos aspectos. En esta nueva convocatoria, parece oportuno proponer un curso que se centre exclusivamente en las dos lenguas minoritarias de Aragón, abordando cuestiones no tratadas en los cursos pasados y que, sin duda alguna, resultan también indispensables para conocer mejor la historia lingüística de Aragón.

En esta ocasión, pues, ofrecemos un curso en el que tendrán cabida ámbitos tan interesantes como el de la toponimia altoaragonesa, puesto que solamente en ella se han conservado rasgos constitutivos del aragonés o del catalán ribagorzano; el de la documentación medieval, porque los manuscritos son también un testimonio capital para el estudio de ambas lenguas en épocas pretéritas; el de los primeros estudiosos que se interesaron por la realidad lingüística de nuestra región, prestando especial atención a las investigadoras pioneras en esta parcela de la filología; o el del tratamiento de la Franja de Aragón en los atlas lingüísticos elaborados en España (ALPI, ALC, ALEANR y ALDC).

Programa:

Lunes, 15 de Julio

09:30 h.Inauguración del curso (1)

10:00 h.El aragonés a través de la toponimia (2)

12:00 h.El catalán ribagorzano en la toponimia (3)

16:00 h.El aragonés en textos medievales no literarios (4)

18:00 h.El catalán en textos medievales aragoneses no literarios (5)

 

Martes, 16 de Julio

10:00 h.La Franja de Aragón en los altas lingüísticos (6)

12:00 h.Los pioneros extranjeros en la investigación del aragonés y del catalán de Aragón (7)

16:00 h.Las primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón (8)

18:00 h.Clausura del curso (1)

Ponentes:

1. Javier Giralt Latorre (Universidad de Zaragoza)

2. Jesús Vázquez Obrador (Universidad de Zaragoza)

3. Javier Terrado Pablo (Universidad de Lleida)

4. Francho Nagore Laín (Universidad de Zaragoza)

5. María Teresa Moret Oliver (Universidad de Zaragoza)

6. Pere Navarro Gómez (Universitat Rovira i Virgili)

7. Óscar Latas Alegre (Comarca del Alto Gállego)

8. Mª Pilar Benítez Marco (IES “La Azucarera” / Universidad de Zaragoza)

Alumnado:

• Profesores de los diferentes niveles educativos, especialmente los vinculados a las áreas de Lengua y Literatura, y a las lenguas de Aragón o interesados en ellas.

• Alumnado universitario del ámbito de la filología, educación, humanidades, sociología, antropología, etc.

• Profesionales interesados en ejercer como como investigadores en torno a las lenguas minoritarias de Aragón.

• Público general.

Reconocimiento de créditos:

Solicitado el reconocimiento como créditos por las Actividades universitarias culturales por la Universidad de Zaragoza.

0,5 ECTS

Los asistentes pueden solicitar individualmente a los Servicios Provinciales de Educación el reconocimiento de la actividad como Formación Permanente de Profesorado presentando el certificado de haber realizado el curso.

2. Reconocimiento como créditos ECTS en el Grupo 9 de Universidades (G-9): Más información enhttps://cursosextraordinarios.unizar.es/ (Apartado créditos)

3. Créditos ECTS en otras universidades.

Los estudiantes interesados en que su Universidad les reconozca como créditos ECTS por haber realizado un Curso de Verano de la Universidad de Zaragoza, deben consultar con la Secretaría de su Facultad o Escuela de origen tal posibilidad

Procedimiento de evaluación:

Asistencia al curso igual o superior al 85% de sus horas lectivas presenciales.

Alojamiento:

Residencia Universitaria de Jaca, C/Universidad, 3, 22700-JACA (Huesca)

Precio del alojamiento durante el curso:
Precios (IVA INCLUIDO)
EN HABITACIÓN DOBLE A COMPARTIR (1 PLAZA)
Pensión Completa x 1 día =  38,59 euros
MP con cena x 1 día = 28,44 euros
MP con comida x 1 día = 28,44 euros
Noche y desayuno x 1 día = 18,29 euros
SUPLEMENTO POR HABITACIÓN INDIVIDUAL – 6,10 euros x día

Consultas y reservas de alojamiento:

Web http://www.unizar.es/resijaca

Tfno.: 974 36 01 96, e-mail: resijaca@unizar.es

Source: “La Vall de Balat” (Memòria de l’Aragó 1948-2017) d’Artur Quintana | Lo Finestró

“La Vall de Balat” (Memòria de l’Aragó 1948-2017) d’Artur Quintana

Ja ha estat publicat el llibre d’Artur Quintana i Font, La Vall de Balat. (Memòria de l’Aragó 1948-2017), que completa les seues memòries aragoneses, editat per Rolde de Estudios Aragoneses (núm. 64 de la col·lecció “Cuadernos de Cultura Aragonesa”).

El llibre ha estat presentat en la recent Fira de Montsó.

Nota de ROLDE:

Artur Quintana és aragonés “perquè ho ha volgut”, d’igual manera que és català per naixement, o alemany per afecte, vida professional i residència. L’autor d’aquest llibre posa cos i ànima a la idea que les identitats compartides són una saludable forma de trobar-se en el món.

Les terres del Baix Aragó, que va conèixer a mitjan dècada del 1960 per mor de la feina per a la  tesi doctoral El parlar de La Codonyera, es van convertir, com la resta de l’Aragó, en una important referència vivencial i intel·lectual per a n’Artur. D’això en parla en aquest llibre, on hi ha el que completa una primera versió de les “memòries aragoneses” editades per l’Associació Cultural del Matarranya el 2003, que duen fins al 2017 la intensa relació de l’autor amb els paisatges i les gents de la seua pàtria aragonesa d’adopció.

Per aquestes pàgines desfilen records, anècdotes, persones benvolgudes (o que no ho són tant), amor per les llengües i la seua diversitat, passió pel coneixement i per la vida, amb les seues llums i ombres… humanitat destil·lada, tot comptat i debatut.

// Glòria Francino

Qui m’ho havia de dir, que després d’un any de remenar entre documents jurídics del segle XVII relacionats amb el Monestir de Santa Maria d’Alaó, en general escrits en castellà, per la família de notaris Gironza de Roda d’Isàvena, m’havia de trobar amb una referència a un document d’Areny del segle XVI escrit en català!

La major part dels protocols notarials del segle XVI i XVII relacionats amb el monestir de Sopeira o tal com se l’anomena en els documents “Real Monasterio de Nuestra Señora de la O”, estan redactats en llengua castellana de l’època —sense seguir una normativa ortogràfica, que es va aprovar per la Real Academia Española al segle XVIII—, tret d’alguns en llatí.

Tot i això, es detecten les traduccions del català parlat a la zona de la Ribagorça en aquell moment en algunes expressions com “cabo de año” per a referir-se a la missa d’aniversari de la mort d’una persona, el cap de l’an. Utilitzen encara la -ss- doble, per a distingir el so de la -s- sonora ,com en les paraules ‘cassa’ per casa, Betessa per Betesa, hi ha dubtes en l’ús de certes grafies Llebot, Llebod, i molts més exemples. En casos de toponímia es nota quan fa la traducció del català al castellà, per exemple, Serrado de los Corrales per a dir Serrat dels Corrals o bé camino de la Sierra pel camí de la Serra També en molts casos de la microtoponímia en les quals es manté la forma oral autòctona, així: la cassa de Vicentcassa de Monchela Plana del PonCampolafrau —actualment diem Compalafrau—, Junque, per Junquer… En molts documents del segle XVII apareixen personatges del moment com Francisco Fondevila i Jusepe Fondevila de Sobrecastell, ja que eren “infanzones”. Continuar llegint… Joies lingüístiques » Temps de Franja

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: