Skip to content

Archive

Category: Estudis lingüístics

Font: NOTICIES DEL MATARRANYA 128

El estudio concluye que no hay diferencias significativas entre el catalán escrito durante esa época en el Matarraña y el encontrado en textos del mismo siglo en otros territorios catalanohablantes
MARC MARTÍ
La Universidad de Zaragoza (UNIZAR), a través de la editorial Prensas de la Universidad de Zaragoza y dentro de la Colección Estudios, acaba de publicar el libro ‘Sie manifesta cosa a tots hòmens. El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol)’. Es un estudio, desarrollado por Javier Giralt, doctor en Filosolfia y Letras (Filología Hispánica) y profesor titular de filología catalana en la Universidad de Zaragoza, y María Teresa Moret, doctora en Filología Hispánica por la misma universidad, que supone un análisis del catalán que se encuentra escrito en una serie de documentos notariales del siglo XIV encontrados en varios municipios del territorio que concluye que “el catalán que se encuentra en los documentos del siglo XIV en el Matarraña presenta una casi total uniformidad respecto a textos de la misma época escritos en Valencia, Cataluña o las Islas Baleares”.
Documentos
El libro publicado contiene dos grandes partes diferenciadas. Una primera parte donde se encuentra la transcripción de los documentos estudiados. Y una segunda, en la que se desarrolla el análisis técnico de la lengua de los textos. “Hemos seguido la estructura clásica de este tipo de estudios. Así, en primer lugar, se exponen las transcripciones de los 50 textos que forman el corpus documental del estudio”, explicó Giralt, que concretó que “nos centramos únicamente en pergaminos, es decir textos escritos en un soporte de piel, del siglo XIV que son los más antiguos que hemos encontrado escritos en catalán”. Estos documentos proceden en su gran mayoría de los archivos municipales de Fuentespalda, La Fresneda, Calaceite y Mazaleón. En este sentido, se debe destacar que la localización de los objetos de estudio se basó en investigaciones realizadas anteriormente por María Rosa Fort.
Respecto al fondo documental de ese período en el Matarraña, Giralt quiso señalar que “los textos de ese período histórico se encuentran escritos básicamente en las tres lenguas que utilizaba la Corona de Aragón. Es decir, en latín, catalán y aragonés. Y, en el caso del Matarraña, la gran mayoría están escritos en catalán”.
Análisis lingüístico
Como se ha citado anteriormente, el análisis lingüístico de los pergaminos muestra una clara uniformidad con los documentos de la misma época que se encuentran en diferentes puntos de los territorios de lengua catalana. “Estos documentos demuestran que se escribía catalán en el Matarraña. Y no sólo eso, sino que se escribía un catalán muy uniforme y casi totalmente similar al de
Uno de los pergaminos de La Fresneda analizados en el libro. NDM
otros territorios vecinos. Para que nos entendamos, estos pergaminos están escritos en la misma lengua que ‘El Llibre dels fets del rei En Jaume’ y las obras de Ramon Llull”, apuntó el doctor en Filosofía y Letras.
A pesar esta uniformidad, Giralt destacó que si que hay algunas características, casi anecdóticas, ligadas al territorio como son el uso del subjuntivo acabado en -o-, que también se da en otros documentos del área noroccidental del dominio lingüístico del catalán, y algunas palabras concretas que también se encuentran en otros textos ubicados en el área de Tortosa o en algunos puntos de Valencia.
Toponimia y antroponimia
Un aspecto que el estudio ha dejado de lado es la toponimia (estudio de los nombres propios de un lugar) y la antroponimia (parte de la onomástica que estudia los nombres de las personas) que se encuentra reflejada en los pergaminos transcritos. “La verdad es que es un punto en el que nosotros no nos hemos centrado. Pero los documentos son muy interesantes en este sentido, y pensamos que sería muy importante que alguien pudiera utilizar este trabajo para estudiar la toponimia y la antroponimia del Matarraña”, afirmó Giralt.
Denominación
La denominación de la lengua hablada en el Matarraña, y por consecuencia, en todas comarcas de la franja oriental de Aragón, siempre suscita polémica. Si bien, desde el ámbito científico no existe lugar a dudas, lo que se habla en estos territorios es catalán. “La gente puede inventarse o pensar lo que quiera, pero científicamente la lengua hablada en el Matarraña es catalán. Los filólogos y lingüistas lo llevamos diciendo desde hace años, y lo seguiremos defendiendo porque las pruebas empíricas, entre ellas este estudio, así lo demuestran”, defendió el doctor en filosofía y letras de la Universidad de Zaragoza.
Valorar el patrimonio
Más allá del estudio lingüístico, Giralt también destacó el libro pretende dar a conocer el rico patrimonio documental que existe en la comarca del Matarraña. “Aunque la segunda parte del libro es más técnica, la transcripción de los 50 pergaminos que se encuentra en la publicación puede resultar muy interesante para cualquier vecino del Matarraña. Además, pensamos que puede ayudar a conocer y dar valor a la gran riqueza documental que existe en los archivos de los municipios de la zona”, cerró Giralt.

Source: El Govern d’Aragó aprova els estatuts de l’Acadèmia Aragonesa de la Llèngua | Lo Finestró

(Nota del Govern d’Aragó)

Estarà composta per l’Institut de l’aragonès i l’Institut aragonès del català i tindrà quinze membres.

En la seua sessió del 10 d’abril, el Consell de Govern ha aprovat els Estatuts de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua.

Aquest òrgan va ser creat per la Llei 3/2013, de 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó com a institució científica oficial en l’àmbit de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies.

Les seues competències són: establir les normes referides a l’ús correcte de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó i assessorar els poders públics i institucions sobre temes relacionats amb l’ús correcte de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies i amb la seua promoció social.

Estarà composta per persones de reconegut prestigi en l’àmbit de la filologia, literatura i lingüística, preferentment doctors, i amb preferència, de nadius parlants, que comptin amb una llarga trajectòria en la pràctica i el foment dels valors lingüístics i literaris propis de la comunitat aragonesa, i en la qual estiguin representades les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó.

Com és sabut, segons la Llei 3/1999, de 10 de març, del Patrimoni Cultural Aragonès, l’aragonès i el català d’Aragó, en els quals estan incloses les seves varietats dialectals, són les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó.

Per dur a terme les seues funcions l’Acadèmia comptarà amb dos instituts, un per cadascuna de les llengües pròpies d’Aragó, les competències són:

a) Investigar i proposar al Ple de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua les normes gramaticals de l’aragonès o català d’Aragó, tenint en compte les seues varietats lingüístiques.

b) Inventariar i actualitzar el seu lèxic.

c) Estimular l’ús, ensenyament i difusió de l’aragonès i el català d’Aragó i de les seues diferents modalitats.

d) Defensar i promoure l’aragonès i el català d’Aragó i les seues modalitats i vetllar pels drets lingüístics dels seus parlants.

e) Col·laborar en la formació del professorat.

f) Proposar el criteri d’autoritat en les qüestions relatives a la normativa, actualització i l’ús correcte de la llengua aragonesa o catalana a l’Aragó.

g) Assessorar els poders públics i institucions sobre temes relacionats amb l’ús correcte de l’aragonès o català d’Aragó, la seua promoció social, així com sobre la determinació oficial dels topònims i els antropònims.

h) Les que, en l’àmbit de la seua competència, li encomani el Govern d’Aragó a l’Acadèmia.

El càrrec d’acadèmic és honorífic i la seua elecció correspon, a parts iguals, a les Corts d’Aragó, el Govern d’Aragó i la Universitat de Saragossa.

Source: “Vall-de-roures”, de tota la vida | Xarxes socials i llengües

(Publicat a la columna Viles i gents, de La Comarca, 30/3//2018).

Natxo Sorolla

det1927Per als noms de pobles (topònims) sóc bastant tolerant. Escric lo nom del meu poble en la grafia històrica “Pena-roja”, parlant uso lo topònim castellanitzat “Penyaroja”, i séntigo simpatia quan alguns al Baix Matarranya li diuen “Penyarròia” en una ò com una casa. A tot lo Matarranya se combinen topònims tradicionals i topònims en castellà, i uns respecten les tries dels altres. Però hi ha un corrent que no tolere lo nostre topònim històric Vall-de-roures. L’argument és senzill, i fals: «mai s’ha dit Valderrobres». Encara que entre la gent gran encara és fàcil sentir “Valldarrores”. Però l’argument se repeteix periòdicament.

Estos dies ha vist la llum una perla, editada per Prensas de la Universidad de Zaragoza: «”Sie manifesta cosa a tots hòmens”. El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol)», elaborat pels professors Javier Giralt i Mª Teresa Moret (Unizar). Han editat 50 pergamins notarials que es van escriure entre 1305 i 1392 al Matarranya, a on s’observe que tenim una tradició escrita antiga en la nostra llengua. De fet, ere la llengua normal de l’administració, a diferència de l’actualitat. Però tornant al tema: als textos històrics apareix 9 vegades lo topònim «Vall-de-roures», 11 vegades «Val-de-roures», i no apareix cap vegada «Valderrobres». Expliquen que el so “ll” se solie representar tant per dos «ll» com per una sola «l», seguint la tradició llatina (pàgines 149-151). Per això combinen tant «Vall» com «Val».

Com a exemple, l’any 1359 escriu lo notari Sanxo Cervelló «Sie a tots manifesta cosa com yo en Roy Péreç de Baçtan, escuder et batle en Vall-de-roures et en la tinença». Entenc que algú actualment se séntigue més còmode en la denominació castellanitzada. Però no entenc que algú no tolero la denominació històrica del seu poble, o encara més, la considero forastera. Tota la vida van escriure Vall-de-roures. És la nostra tradició local. Perquè els pergamins, allà a on no es van cremar, continuen conservant la memòria de «tota la vida».

Prensas de la Universidad de Zaragoza publica ‘«Sie manifesta cosa a tots hòmens»: El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol)’

Autores: Javier Giralt Latorre y María Teresa Moret Oliver
Colección Estudios

La documentació dels arxius aragonesos que conserven originals redactats en català no permet, en la majoria dels casos, remuntar-se més enllà del segle XIV; per aquest motiu, tant des d’una perspectiva filològica com històrica, els documents de la baixa edat mitjana, en particular, i la resta de testimonis que es custodien en els fons aragonesos, en general, contribueixen a la recopilació de referències essencials sobre la llengua antiga de l’Aragó catalanòfon. En El català del segle XIV s’ofereix l’edició de 50 manuscrits en pergamí del segle XIV, en els quals són protagonistes els pobles i la gent del Matarranya (Terol), i s’hi analitza la llengua catalana reflectida en aquella scripta. Tot i que, en general, no s’hi perceben particularitats lingüístiques notables, almenys si es contrasten els textos amb altres de la mateixa sincronia, no hi ha dubte que aquesta recerca esdevé una aportació fonamental per conèixer l’estat del català en aquella època dins un territori administrativament aragonès.

Source: ¿Tinc dret a escriure l’examen en tortosí? (Albert Pla Nualart)

 

Source: La lengua en el Bajo Aragón a través de documentación notarial (1450-1453) – Repositorio Institucional de Documentos

La lengua en el Bajo Aragón a través de documentación notarial (1450-1453) : transcripción y estudio lingüístico

Albesa Pedrola, Elena
Enguita Utrilla, José María (dir.)

Universidad de Zaragoza, 2017
(Lingüística General e Hispánica)

Resumen:
Esta tesis doctoral nace de la curiosidad por conocer qué lengua o qué variedad de lengua se empleaba en una región específica de Aragón –el Bajo Aragón turolense– en un momento crucial de la andadura del aragonés medieval: finales de la Edad Media. El objetivo primordial es, entonces, determinar si la lengua propia del reino de Aragón fue general en esta zona de frontera y si, a mediados del siglo XV, dicha lengua se mantenía con vitalidad o bien había ido dejando paso a un castellano con el que ya compartía ciertas características lingüísticas, como había sucedido, en algunos ámbitos lingüísticos, en otras zonas meridionales de Aragón como Teruel capital y alrededores. De este modo, este trabajo está constituido fundamentalmente por dos pilares: el estudio lingüístico de un corpus documental adecuado, pero también la transcripción de dicho corpus, original e inédito hasta el momento. Los documentos que constituyen el objeto de estudio de esta investigación son protocolos notariales, fechados todos ellos entre 1450 y 1453, pertenecientes a un único notario, Salvador de Aguas, habitante en la villa de Alcañiz, que se conservan en el Archivo de esta misma localidad. El análisis de sus principales características lingüísticas de condición aragonesa se dispone según es común en este tipo de investigaciones: grafías, fonética y fonología, morfología y léxico. Asimismo, se presta especial atención a la variación interna del aragonés medieval, puesto que el proceso de castellanización no se produjo de manera uniforme en el territorio aragonés; al contacto de lenguas, dada la situación de frontera lingüística de este territorio con áreas de habla catalana, y a las particularidades de los protocolos notariales así como su idoneidad para estudios lingüísticos de corte diacrónico. Los datos examinados revelan un mantenimiento todavía visible del aragonés medieval en diversos aspectos lingüísticos, si bien puede apreciarse una considerable castellanización en otros. Este panorama lingüístico es plasmado con prudencia y precisión y está acompañado por documentos gráficos que muestran al lector las peculiaridades de los manuscritos originales. BIBLIOGRAFÍA BÁSICA: ALVAR LÓPEZ, Manuel (1953): El dialecto aragonés, Madrid, Gredos. ENGUITA UTRILLA, José María (1991b): «Aragón en la Edad Media: un bosquejo lingüístico», en Tomás Buesa Oliver y Aurora Egido Martínez (coords.), I Curso sobre Lengua y Literatura en Aragón (Edad Media), Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», pp. 49-66. ENGUITA UTRILLA, José María (2009): «Variedades internas del aragonés medieval», en Vicente Lagüéns Gracia (ed.), Baxar para subir. Colectánea de estudios en memoria de Tomás Buesa Oliver, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», pp. 111-149. ENGUITA UTRILLA, José María y María Luisa ARNAL PURROY (1993): «Aragonés y castellano en el ocaso de la Edad Media», Aragón en la Edad Media, 10-11, pp. 51-84. FRAGO GRACIA, Juan Antonio (1991): «Conflicto de normas lingüísticas en el proceso castellanizador de Aragón», en Tomás Buesa Oliver y José M.ª Enguita Utrilla (coords.), I Curso de Geografía Lingüística de Aragón, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», pp. 105-126. LAGÜÉNS GRACIA, Vicente (1999): «Estado actual de los estudios sobre el aragonés medieval», en José M.ª Enguita Utrilla (ed.), Jornadas de Filología Aragonesa. En el L Aniversario del AFA, vol. 2, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», pp. 163-264. TERRADO PABLO, Javier (1991): La lengua de Teruel a fines de la Edad Media, Teruel, Instituto de Estudios Turolenses, Excma. Diputación Provincial de Teruel

Pal. clave: lingüística histórica ; geografía lingüística ; historia de la iglesialingüística ; lingüística aplicada
Área de conocimiento: Lingüística general
Departamento: Lingüística General e Hispánica
Nota: Presentado: 15 12 2017
Nota: Tesis-Univ. Zaragoza, Lingüística General e Hispánica, 2017

Texto completo:
Descargar el texto completoPDF

Enlace externo:
Descargar el texto completoTexto completo

// Juan Luis Camps

Lo passat dissabte 25 de novembre va tenir lloc a Queretes la presentació del mapa toponímic del terme. És sens dubte una important fita d’un llarg procés iniciat des de l’Associació Cultural del Matarranya com a proposta de contingut del conveni establert entre esta organització i la Comarca del Matarranya. Los topònims dels nostres pobles són un tresor històric i lingüístic impressionant. Si bé es cert que ja s’han fet alguns treballs en diferents pobles no estan a l’abast de la majoria de veïns i corren un greu perill de passar a l’oblit i desconeixement permanent. No de la seua desaparició, perquè molts d’ells es perpetuen per mitjà de les escriptures notarials, però com podem comprovar i així es va comentar a la xerrada, la castellanització ha donat lloc a noms esperpèntics: “la Val del Limón” per la Vall de Llimó, o “las Sietes” per la Font de les Aixetes. Lo treball ens ajudarà a corregir moltes de les seues transcripcions errònies.

Continuar llegint… Toponímia de la comarca del Matarranya » Temps de Franja

Origen: · SEMINARIO “LAS LENGUAS DE ARAGÓN: BASES PARA LLEGAR A ACUERDOS” – Lenguas de Aragón

Organizado por el Centro Pignatelli, con la colaboración de la Cátedra Johan Ferrández d’Heredia de la Universidad de Zaragoza.

Finaliza plazo de inscripción gratuita el viernes 10 de noviembre. Reconocido con créditos ETCS.

NSCRIPCIÓN GRATUÍTA.
De 10 a 13 y de 17 a 20 h en la Secretaría del Centro Pignatelli hasta el 10 de noviembre. Para inscripción por Internet, consultar: www.centro-pignatelli.org/agenda. Actividad con inscripción nº 860.

Más información: SEMINARIO LENGUAS 2017 (PDF)

Programa en PDF

SEMINARIO LAS LENGUAS DE ARAGÓN: BASES PARA LLEGAR A ACUERDOS

SESIONES
13, 22 y 29 de Noviembre 2017
Organiza:CENTRO PIGNATELLI
Colabora:Cátedra Johan Ferrández d´Heredia (Universidad de Zaragoza)

SESION I – 13 DE NOVIEMBRE – 16:45 H.
Modera: Director de la Cátedra Johan Ferrández d´Heredia (Universidad de Zaragoza)
Una visión desde Europa de la cuestión lingüística aragonesa. Fernando Ramallo Fernández (Universidad de Vigo. Representante del Comité de Expertos del Consejo de Europa).
La realidad lingüística de Aragón. Una aproximación. Javier Giralt Latorre y Francho Nagore Laín. (Filólogos. Universidad de Zaragoza)
Las lenguas de Aragón desde la sociolingüística. Natxo Sorolla Vidal (Sociólogo. Universitat Rovira i Virgili) y Chabier Gimeno Monterde (Sociólogo. Universidad de Zaragoza)

SESIÓN II – 22 DE NOVIEMBRE – 18:30 H.
Modera: Óscar Aribau. (Periodista)
Un estudio de caso: testimonios vividos. Lola Gracia Sendra, José María Satué, José Solana Dueso,José Ramón Bada Panillo, Carme Alcover i Pinós, Magda Godia Ibarz
Dar a conocer a la sociedad aragonesa nuestra realidad lingüística. Un reto pendiente. Representantes de RTVA, Heraldo de Aragón, El
Periódico de Aragón, Diario del Alto Aragón, Diario de Teruel y Radio Zaragoza

SESIÓN III – 29 DE NOVIEMBRE – 18:30 H.
Modera: Carmen Magallón Portolés (Seminario de Investigación para la Paz).
Las leyes de lenguas: ¿solución o desencuentro? Ángel Garcés Sanagustín (Jurista. Universidad de Zaragoza)
Bases de un acuerdo. Chaime Marcuello Servós y Antón Eito Mateo (Sociólogos. Universidad de Zaragoza)

CONCLUSIONES
Carmen Magallón Portolés (Seminario de Investigación para la Paz)

LUGAR: CENTRO PIGNATELLI. Pº Constitución, 6- ZARAGOZA

LAS LENGUAS DE ARAGÓN: BASES PARA LLEGAR A ACUERDOS
La lengua es un patrimonio de un valor incalculable para cualquier sociedad, forma parte de lo más íntimo del ser humano y es el principal vehículo de su cultura. Sin embargo, a veces, se percibe más como un problema que como una oportunidad o una riqueza. Aragón cuenta con tres lenguas, lo que debería ser
causa de orgullo y dar lugar a consensos para facilitar su convivencia y conservación. Dos de ellas (el aragonés y el catalán) están presentes en el territorio desde la formación del reino, y la tercera (el castellano), actualmente mayoritaria, se incorporó después. Tras varios siglos de abandono social e institucional, el
aragonés y el catalán de Aragón, pese a ir perdiendo hablantes, están cada vez más presentes en la vida pública. Actualmente, las lenguas minorizadas precisan de apoyo público y de utilidad en la vida diaria para poder mantenerse vivas. Este apoyo suele plasmarse en normas de protección, promoción y difusión, tal como prevé la legislación estatal e internacional y nuestro Estatuto de Autonomía. En desarrollo de esta norma básica, el Estatuto de Autonomía, han sido promulgadas dos leyes que no han obtenido un respaldo político unánime. Por ello, es conveniente llevar a cabo una reflexión desde el ámbito académico y científico que nos acerque, si es posible, a unas anheladas bases de acuerdo.

INSCRIPCIÓN GRATUÍTA
De 10 a 13 y de 17 a 20 h en la Secretaría del Centro Pignatelli hasta el 10 de noviembre. Para inscripción por Internet, consultar: www.centro-pignatelli.org/agenda. Actividad con inscripción nº 860 Seminario reconocido con 0,5 créditos ETCS por la Universidad de Zaragoza (pendiente de concesión)

 

Origen: El Gobierno de Aragón y la Universidad de Zaragoza crean una cátedra para promover el conocimiento sobre las lenguas minoritarias de Aragón – Aragón_hoy

La cátedra Ferrández D’Heredia arranca con una dotación de 20.000 euros para 2017 y permitirá incentivar trabajos de investigación, tesis doctorales, becas de investigación y actividades de difusión, entre otras

Aragonés

El Gobierno de Aragón –a través del Departamento de Educación, Cultura y Deporte- y la Universidad de Zaragoza han suscrito un convenio para crear la cátedra Johan Ferrández D’Heredia de lenguas propias de Aragón y patrimonio inmaterial aragonés.

Esta cátedra se crea para favorecer nuevo conocimiento y promover la difusión de las lenguas minoritarias de Aragón y, muy especialmente del aragonés, y del patrimonio inmaterial de Aragón. Se hará de forma interdisciplinar y transversal.

La colaboración entre las dos instituciones se concretará en apoyar e incentivar proyectos de investigación; apoyar la realización de tesis doctorales, trabajos fin de carrera y fin de máster, y llevar a cabo tareas de investigación en distintas áreas del saber (sociología, derecho, lingüística, economía, comunicación, educación, antropología, etc.) relacionadas con el objeto de la cátedra.

Asimismo, se podrán convocar becas de ayudas de investigación, se favorecerá el contacto con otras universidades de manera que se intercambien experiencias e información, se organizarán actividades de comunicación y formativas y también publicaciones, entre otras cuestiones.

Está cátedra cuenta este 2017 con una aportación de 20.000 euros por parte del Gobierno de Aragón. Por su parte, la Universidad de Zaragoza aportará los medios humanos y materiales disponibles para alcanzar los objetivos del convenio.

Este acuerdo incrementa a 57 el número de cátedras institucionales y de empresa existentes en la Universidad de Zaragoza, consolidándola como la segunda universidad pública española por este tipo de entidades.

El Gobierno de Aragón trabaja desde comienzo de legislatura en el desarrollo de una política lingüística para el aragonés y el catalán realista y adaptada a la normativa vigente y a los compromisos internacionales asumidos por el Estado. Se pretende además atender a recomendaciones del Justicia en esta materia. Las lenguas minoritarias de Aragón (aragonés y catalán) se encuentran en una situación de inferioridad que, en el caso del aragonés, puede conducir a su desaparición en las próximas décadas. El colectivo de hablantes de ambas lenguas supone más de 80.000 habitantes; esto es más del 6% de la población aragonesa. Hay que recordar que el multilingüismo no es la excepción sino la norma (en el mundo hay 200 Estados y más de 6.000 lenguas).

 

Origen: Curs sobre llengües minoritàries i estandardització a Jaca » Temps de Franja

Origen: Situen en l’any 1.555 el primer aval del català a la Franja | Xarxes socials i llengües

Un recent article de l’historiador Guillermo Tomás situa el primer testimoni sobre el català a la Franja l’any 1.555 en lletra d’Hernando de Aragón, arquebisbe de Saragossa i virrei. La troballa se situa 2 anys abans de l’al·lusió que se’n fa a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Podeu revisar a lafranja.net altres múltiples testimonis sobre la llengua a la Franja i la concepció que en tenen propis i estranys al llarg dels segles:

Al final del fragmento el autor retomó la cuestión del catalán, en esta ocasión para negar el vínculo entre Tarragona y Aragón que había apreciado Antonio de Nebrija. El razonamiento del arzobispo era el siguiente: nadie en Cataluña hablaba aragonés, ergo era imposible que esa ciudad hubiese pertenecido a Aragón, ergo era inconcebible que un lugar hubiese tomado el nombre del otro. Para reforzar tan débil argumento recurrió de nuevo a un hecho lingüístico contrastable: frente a la ausencia de locutores de aragonés en Cataluña, el idioma catalán —también llamado lemosín— propio de Cataluña y Valencia había penetrado en una extensa zona de Aragón que se precisa: Monzón y su tierra, Fraga, Fabara, Maella, Torre del Conde, La Fresneda, Valderrobres, Beceite, Fuentespalda, Monroyo, Aguaviva y algunos pueblos turolenses colindantes con Valencia. El territorio catalanohablante que dibuja ese listado se ajusta prácticamente a la situación actual, salvo por algunos detalles: Monzón perdió su lengua autóctona a favor del castellano —tal vez en el transcurso de la guerra de Secesión del siglo XVII—; Ribagorza —en coherencia con lo que se había afirmado antes— se dejó fuera para incluirla íntegramente en el dominio aragonés; y en los pueblos fronterizos de la Comunidad de Teruel —que no se citan, lo cual es significativo— el idioma vecino debía de usarse para las constantes interacciones con Valencia, pero no era vehicular como en los otros lugares. Cabe destacar que se trata de la mención explícita conocida más antigua al uso popular del catalán en Aragón, que precede en dos años a la alusión que se hace en Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa.

Tomás Faci, G. (2016). Las lenguas de Aragón en el siglo XVI según el arzobispo Hernando. Alazet, (28). http://revistas.iea.es/index.php/ALZ

Origen: Motion and Space across Languages: Theory and applications – Google Books

Ibarretxe-Antuñano, I., Hijazo-Gascón, A., & Moret-Oliver, M. T. (2017). The importance of minority languages in motion event typology. The case of Aragones and Catalan. En I. Ibarretxe-Antuñano (Ed.), Motion and Space across Languages: Theory and applications. John Benjamins Publishing Company.

Origen: Curs sobre llengües minoritàries i estandardització a Jaca | Mas de Bringuè

CURS DE LLENGUES MINORITÀRIES JACA

Ponents i autoritats en l’acte inaugural del curs

El complex i divers procés de normalització lingüística

MÀRIO SASOT

Del 19 al 21 de juliol va tindre lloc a Jaca (Osca) un interessant curs sobre  “Llengües minoritàries a Europa i estandardització”  organitzat per la Universitat de Saragossa.

El curs,  coordinat pels professors Javier Giralt Latorre i Francho Nagore Laín, del Departament de Lingüística General de la Universitat de Saragossa va oferir un acostament als processos de normativització que han experimentat, i encara experimenten, algunes de les llengües minoritàries d’Europa més pròximes a la Comunitat Autònoma d’Aragó (el gallec, l’asturià, el basc, l’occità i el català).

Els processos  d’estandarització, magníficament exposats per autèntics especialistes en la matèria i coprotagonistes importants d’aquestes iniciatives, mostraren trets comuns a totes les llengües analitzades, tot i que desenvolupats amb matisos i ritmes temporals diferents. Tots ells abordaren aspectes com la manera de procedir per resoldre qüestions com la grafizació o representació gràfica del sistema fonològic, l’estandardització i la tensió que es produeix amb les varietats locals i dialectals, o la modernització, especialment  lèxica, que done resposta a les necessitats comunicatives i expressives de la vida actual, etc. També s’abordà el procés incipient de codificació de l’aragonès i les iniciatives que des del govern autonòmic s’han pres recentment en aquest àmbit.

El primer en intervindre va ser el professor Ramon d’Andrés Díaz professor de la Universitat d’Oviedo i un dels experts convocat pel govern aragonès per a elaborar un document de treball per a la normalització lingüística de l’aragonès.

El doctor D’Andrés distingí entre una normalitat lingüística “glotològica”, quan els seus parlants la utilitzen amb naturalitat   i sense prejudicis, i la “sociològica”, quan eixa llengua té un prestigi social reconegut pels propis parlants i els de les altres llengües.

Per a aquest professor, la normalització exigís un corpus legislatiu (normativització) acceptat pels parlants. Les llengües, per lo general tenin un un procés de fixació, basat en una simplificació dialectal, unes normes gràfiques, léxiques, ortològiques, normes especials per als diferents dialectes i, fins i tot, la selecció d’un alfabet i una escriptura, “que tot i que no ho semble, es totalment aleatòria i convencional”. Després  ve tot un  procés de cultivació lèxica i estilística, que permet la creació d’un llenguatge més elaborat mitjançant la  selecció de diverses opcions lingüístiques senyalades com a correctes per a adaptar-les a cada situació comunicativa concreta.

Entre altres qüestions interessants, D’Andrés  assenyalà  que és possible recuperar una llengua completament desapareguda com és el cas de l’hebreu. Quant als tipus d’estandardització, hi ha alguns basats en una koiné natural; altres basats

en una selecció dialectal com és el cas del francès, Italià, castellà, portuguès, anglès, català, etc. que utilitzen un dialecte base per a crear un estàndard.

També distingí entre estàndards convergents (on s’assumeix la pertinència dels diferents estàndards a una mateixa llengua com el cas del portuguès i el brasiler, o l’anglès i l’americà) i divergents (on prima la voluntat de mostrar que dos estàndards d’una mateixa llengua són dos llengües diferents) com el cas de l’asturià i el mirandès o del servi i croata, una mateixa llengua, escrita amb dos alfabets diferents, una amb caràcters ciríl·lics i altra amb romans.

L’occità

El professor Jordi Suils i Subirà, de la Universitat de Lleida donà unes pinzellades de com ha estat la situació de degradació i pèrdua progressiva de l’Occità dins de l’estat francès. “La forta influència del centralisme francès ha enfortit la idea d’una llengua dominant, intrínsecament uniforme, i d’una llengua dominada, especialment diversa” – digué.

Centrat després en el cas de l’aranès, detallà la diferent legislació que s’ha anat desenvolupant a Catalunya, des de 1979 amb l’aprovació de l’estatut d’autonomia, que reconeixia la seua existència i uns determinats drets lingüístics, fins l’aprovació de la Llei de Política Lingüística  de Catalunya de 1998, on es reconeix de forma explícita l’oficialitat de l’aranès.

Després de moltes polèmiques i controvèrsies envers determinades grafies, en 1983 es van adoptar unes Normes Ortogràfiques de l’Aranès.

En la redacció d’aquestes normes confluïren diverses tendències: des del moviment Felibre, de Mistral i Salouill, els moviments de la Renaixença  amb Canal de capdavanter, i les propostes de grafia alibertica de Sarrieu  i dels models inclusius del domini lingüístic de Pròsper Estieu, Antonin Perbosch i Louis Alibert.

Suils mostrà als alumnes del curset de Jaca un seguit de textos de nombrosos escriptors en aranès, des de l’Edat Mitjana fins el segle XXI on es feia palesa l’extrema varietat d’opcions estilístiques i solucions ortogràfiques.

L’estandardització del gallec

Francisco Fernández, de la Universitat de Santiago, fou l’encarregat d’explicar el procés d’estandardització del Gallec amb algunes de les principals fites assolides. “En 1977 es van posar les bases per a la creació d’un model  d’escriptura per al gallec, en 1980 s’aprovaren les primeres normes oficials de l’ idioma, i el dia de Santiago de 1985 es van emetre els primers programes de la televisió autonòmica, la qual cosa va afavorir la integració del gallec dins de l’ús públic”  

En 1982 es va emprendre un procés de codificació d’un gallec estàndard. “Es va buscar un gallec de tots els llocs però de cap lloc en especial” – comentà Fernàndez.

Els criteris per a incloure com a normatives solucions d’uns llocs o d’altres van ser de lo més variat. “De vegades incorporàvem com a oficials les solucions que tenien més tradició literària. D’altres adoptàvem el lèxic o les expressions que tenien un ús majoritari en quasi totes les zones En altres casos triàvem alguns usos minoritaris per tal d’harmonitzar-los amb el portuguès .”

Pello Salaburu, de la Universitat del País Basc desgranà el llarg, difícil i complex procés d’unificació i estandardització de l’èuscar i destacà la figura de Koldo Michelena, “el qual va veure des d’un principi la necessitat d’un model unificat per a garantir la transmissió generacional i la pròpia supervivència de la llengua”.

L’aparició, l’any 2000, d’un Diccionari Unificat d’Autoritats, un Diccionari d’Oralitat i i una Gramàtica van contribuir decisivament en l’actual vigència de l’èuscar estàndard.

L’èxit de l’estandardització des dels seus inicis el demostren les xifres que ens donà Salaburu: “En 1978, el 66,8% dels escriptors usaven l’estàndard que es va impulsar en 1968 i els editors publicaven 90 % dels llibres en aquest model. El 50 % de les ikastoles eren favorables a aquest èuscar escrit per als seus llibres de text”.

L’asturià Ramon d’Andrés  tornà a intervenir en el Curs jacetà per a parlar-nos de l’ estandardització de l’asturià. Segons informà  D’Andrés “el nostre estàndard està basat en l’asturià central, però és bastant flexible perquè admet dos i fons tres possibilitats correctes. Està centrat en donar solucions de tipus fonològics i gramaticals i tot i que paregue estrany, l’ortografia no ha suposat mai cap polèmica dins de  l’Academia de la Llingua Asturiana.”

La codificació del català

El professor jubilat de la Universitat de Girona, Francesc Xavier Lamuela, en la seua intervenció sobre la codificació del català, assenyalà algunes circumstàncies històriques de la llengua catalana que passen  habitualment desapercebudes com el fet de que “ fins al segle XIX el poble era monolingüe català i els únics bilingües eren els pertanyents a la minoria dirigent, que necessitaven el castellà o abans el llatí, per a comunicar-se i negociar amb els poders reials. El català era la llengua majoritària però també la més marginada. La gent solament la sabia parlar. Trets dels documents notarials, etc., mai s’escrivia.

Segons Lamuela, el pas d’una societat tradicional a una societat moderna va possibilitar la creació d’un estàndard del català, un cop aquesta llengua havia estat interioritzada com a normal pels seus parlants.

Però alertà: “No ens enganyem. El català a Catalunya encara manté trets de subsidiarietat respecte al castellà i el té molt sovint com a llengua de referència per a la formació de neologismes, la creació de noves expressions en gergues juvenils, adaptació d’estrangerismes, etc.

Finalment, el divendres 21, dia que van concloure aquestes jornades, el doctor Francho Nagore donà  una detallada i exhaustiva visió del procés de normativització  de l’aragonès amb successives propostes de  normes gràfiques en els últims 30 anys, i informà de les principals obres de referència (diccionaris, gramàtiques, etc.) i institucions culturals que han contribuït  a apuntalar aquesta llengua amb perill d’extinció.  L’acte de clausura va estar presidit pel director general de Política Lingúística Ignacio López Susín,  que desgranà les nombroses activitats i iniciatives que des del Govern d’Aragó s’han estat fent durant els dos anys de govern PSOE- CHA i que ha culminat recentment, en lo que pertoca a la llengua aragonesa, en l’elaboració d’un document de treball per part de tres experts lingüistes externs a l’aragonès que servisque com a referència gràfica i ortogràfica d’aquesta llengua.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: