Skip to content

Archive

Category: Estudis lingüístics

Source: Correspondencias léxicas entre aragonés, catalán y occitano. Algunas relaciones en el mundo vegetal a la luz de las fuentes bibliográficas – Universidad de Zaragoza Repository

 

Laspeñas Garcia, Daniel
Giralt Latorre, Javier (dir.)

Universidad de Zaragoza, 2022

Abstract: Términos propios, préstamos o influencias léxicas de variada índole forman parte del acervo cultural de cada territorio. Esa riqueza patrimonial participa de un fondo lexical común que se ha ido configurando a lo largo de los siglos y en el que se observan evidentes similitudes entre las lenguas, en particular si estas comparten geografía y vínculos históricos. En esta tesis doctoral nos ocupamos precisamente de las afinidades entre las lenguas románicas que se extienden de oeste a este y de norte a sur a lo largo de los Pirineos, cuyos valles aragoneses, catalanes y occitanos presentan un número destacado de paralelismos que han perdurado hasta época reciente y que dan idea del contacto secular de sus respectivos dominios. Claro que, tales paralelismos trascienden las zonas de contacto directo y se distribuyen por cada uno de sus sistemas dialectales, entre los que a lo largo del tiempo se han establecido nuevas zonas de intercambio. De ahí que la ambición de este trabajo no es solo la de señalar las correspondencias entre el léxico pirenaico, sino que abarca un espacio lingüístico que va más allá de su reserva en los valles, siendo el heredero de unos sistemas desarrollados en época medieval.
El objetivo principal de esta investigación ha sido el de dar a conocer un buen número de concomitancias léxicas entre aragonés, catalán y occitano dentro del mundo vegetal. La elección de este campo léxico se debe a que en la nomenclatura vulgar de las plantas todavía encuentran refugio formas vernáculas que han sobrevivido a la presión de las lenguas comunes de los Estados. Por no hablar de que muchas denominaciones encierran una manera concreta de relacionarse con el entorno, aportando conocimiento sobre la idiosincrasia cultural de los territorios.
Para cumplir con dicho objetivo hemos analizado con detalle la información contenida en una nutrida lista de fuentes bibliográficas (atlas lingüísticos, diccionarios, monografías, repertorios botánicos…), permitiéndonos así situar sobre la geografía bajo estudio los distintos resultados y comprobar los vínculos entre lenguas y dialectos. Esta fase de comparación y contraste ha sido útil también para indagar en la etimología de las diversas tipologías léxicas encontradas, especialmente en los casos en los que su origen no está del todo aclarado.
Finalmente, como conclusión podemos afirmar, por un lado, que gracias a nuestra investigación se han constatado lazos léxicos entre los tres dominios más allá de los que se esperaría obtener teniendo en cuenta su inclusión en diferentes diasistemas; por otro, que es posible cuestionar la adscripción de determinada terminología a un dominio concreto, al fin y al cabo cada denominación cuenta con unos límites particulares difíciles de catalogar.

Abstract (other lang.): 

Pal. clave: lengua y literatura ; linguistica geografica ; linguistica comparada ; lexicografia

Titulación: Programa de Doctorado en Lingüística Hispánica
Plan(es): Plan 484
Nota: Presentado: 12 01 2022
Nota: Tesis-Univ. Zaragoza, , 2022

Presentació de Nuevas voces de Aragón. Brian Mott a la UB, 17 de juny, 19:00h, sala de professors, UB.

Nuevas voces de Aragón

25,00 

DATOS DEL LIBRO:

Autor: Brian Mott
ISBN: 978-84-16825-87-5
Nº de páginas: 362
Fecha de publicación: 2020
Dimensiones: 18 x 25 cm
Lengua: Castellano

 

SKU: WTR1003 Categorías: , Etiquetas: , ,

Resumen del Libro

La presente antología de textos recoge la experiencia lingüística del autor en Aragón desde su primer viaje en agosto de 1968, cuando era alumno de Estudios Hispánicos en la Universidad de Aberdeen, Escocia, hasta los recorridos más recientes, en que buscaba materiales para complementar su ya sustanciosa colección de grabaciones.

En cuanto al orden de presentación de los textos, el autor empieza por Tardienta en el occidente de la provincia de Huesca, y, pasando de oeste a este por los valles que lindan con Francia, llega a Benasque, para bajar desde allí a lo largo de la Franja hasta La Codoñera, Belmonte de San José y Aguaviva, en la provincia de Teruel.

Los extractos son de varias clases. Aparte de las conversaciones en que no interviene el investigador, como la preciosa aportación de Parzán, en el valle de Bielsa, también se han incluido entrevistas en que participa formulando preguntas para estimular el diálogo. Asimismo, hay dos lecturas: una de una poesía del cheso Veremundo Méndez, y otra de un texto en prosa que el lector traduce mentalmente del castellano a su habla local.

Source: Guillermo Tomás Faci: “La llengua aragonesa naix en el segle XIII, de la mà del Regne d’Aragó” – Lletraferit

Source: Rei i Bisbe | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

El Conqueridor té mala premsa entre nosaltres. El venerat historiador i filòleg Antonio Ubieto, sí, aquell que diu que el valencià es parlava abans de la conquesta jaumina, i que en aqueixa el percentatge de catalans hi oscil·lava entre el 0% i l’1,2%,  no fa tant anys ens recordava que el rei parlava diversas lenguas  y ninguna bien,  ….  era analfabeto, i a Montsó, sota tutela templera, convenía que el rey fuese lo más bruto posible. Si hi afegim allò que tots sabem: que el rei mos furtà el País Valencià en crear-n’hi un Regne nou, repoblant-lo amb catalans, no ha d’estranyar que la commemoració el 2008 del vuitè centenari del seu naixement passés amb ben poca glòria, i a les escoles els mestres en donessen aquella informació que provocava que els alumnes, cercant-ne confirmació, preguntessen,: “Oi, pare, que Don Jaime era un traïdor al nostre país?.” Resumint:  el Conqueridor queda com un drap brut en el nostre imaginari, per més que arrabassés als infidels –es diu així, verdat?- Mallorca, el País Valencià, i Mùrcia de bestreta. Tot plegat no és cap originalitat ni de n’Ubieto, ni d’educadors. Venia dels Trastàmares, que trobaren, en el bisbe d’Albarrassí, l’ humanista alcanyissà Bernardino Gómez, un gran difusor d’aqueixa ideologia. Sa Il·lustríssima traduí al llatí  (1582) i castellà (1584) la Crònica jaumina, i hi declarava que, malgrat que escrita en la lengua  corta y peregrina del rei, me atreví a ponerla … en las dos más generales y más extendidas  … en el universo, latina y española, afegint: el rey … quiso que [els Furs de València] se escribiesen en su propia lengua materna, que fue la limosina como se hablaba en Cataluña … los aragoneses … se tuvieron por muy agraviados de que los fueros y leyes de Valencia se escribiesen en lengua catalana o limosina, tan oscura y grossera, y que fuera harto mejor en la latina, o al menos, aragonesa.  Sorprén aquest mot final, quan ja feia més de cent anys que els Trastàmares havien anorreat l’aragonès com a llengua escrita i s’afanyaven a fer-ho de la catalana. N’Ubieto i educadors disposaven d’esplèndids predecessors.

Artur Quintana

Font: El ribagorçà, nova llengua romànica? | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Ho ha  proposat en José Antonio Saura, romanista de la Universitat de Saragossa, d’ideologia obertament expressada a la seua coneguda frase: eso que se ha dado en llamar catalán común o estándar. Investigant llengües pirinenques en Saura s’adonà que els romanistes no sabien si definir el seu parlar de Grist, a la Vall de Benasc, com aragonès o català. Observà que havien pres una decisió política: és aragonès perquè Grist i tota la Vall de Benasc són a l’Aragó. Però no quedà satisfet d’aqueixa decisió alexandrina, i optà per una de salomònica: ni aragonès ni català: ribagorçà! Per a difondre-la creà el 2005 la revista De Lingva Aragonensi (DLA), dedicada bàsicament a l’aragonesística, i l’hi acomboiaren molts reconeguts romanistes: Colón, Holtus, Metzeltin, Sistac, … . Però ja al número 2 de la DLA afegí una nova llengua a l’aragonès: el benasquès, i ho seguí fent fins al 4, estampant finalment als 5/6: les dos grans lluengues romàniques originals d’Aragó (el ribagorçano i l’aragonès). Havia nascut la seua llengua ribagorçana. La proposta ha prosperat i té seguidors. En Saura prest ha entès que per a una nova llengua la Vall de Benasc és poc territori. I és així com seguidors seus han estudiat la llengua de la vall mitjana i baixa de l’Isàvena i i n’han publicat els resultats el 2021 al número 10 de DLA, concloent que aquest territori ha estat atribuït indegudament al català per tots els seus predecessors –Coromines, Sistac, Bllat colrat!, – i que cal atribuir-lo al ribagorçà llengua romànica diferenciada de l’aragonés i del catalan. Declaren que trets propi d’aquesta llengua com 7 fonemes vocàlics, no diftongació, ll– inicial, pèrdua de –n i –r, –u procedent de t, apitxat, 3 demostratius, hue/en/hi, mateix, tothom, el perifràstic, … no són característics del català. Ja se sap: aplicant la lingüística-ficció tot és demostrable. Volen seguir fent-ho a l’alt Isàvena, continuant per tota la Ribagorça i pel sud fins al Mesquí, … . Queda el dubte de si tot plegat no és una cortina de fum per foragitar el català de l’Aragó. Se n’hauria de parlar in extenso.

Artur Quintana

Source: Per què el castellà, i no el català, va devorar l’aragonès?

Mapa d'Aragó (1633). Font Cartoteca de Catalunya

Saragossa, 5 de setembre de 1414. Ferran de Trastàmara, el candidat guanyador del Compromís de Casp (1412), era coronat rei d’Aragó. Pocs mesos abans havia estat nomenat comte de Barcelona i, posteriorment i successivament, seria investit amb la resta de corones dels diferents estats que, en aquell moment, formaven l’edifici polític catalanoaragonès. Tradicionalment, s’ha considerat la coronació de Ferran ―el primer monarca de la nissaga castellana dels Trastàmara al tron de Barcelona― com l’inici de la substitució gradual i progressiva de la llengua aragonesa en benefici de la castellana. Però, en canvi, la investigació historiogràfica recent ha posat en relleu que aquest procés de substitució s’havia iniciat molt abans. Per quina raó la llengua aragonesa va cedir terreny al castellà i, en canvi, no ho va fer en benefici del català?

Representació de Saragossa (1647), obra de Mazo. Font Museu del Prado

Representació de Saragossa (1647), obra de Mazo / Font: Museu del Prado

Què era la llengua aragonesa?

L’aragonès era ―i és― una llengua llatina del tronc de les llengües iberoromàniques. Com el castellà, l’asturià, el gallec o el portuguès. No és el cas del català, que amb l’occità i el francès forma part de les llengües gal·loromàniques, tot i que alguns estudiosos actuals sostenen que la llengua catalana té més parentiu amb les llengües del tronc italoromànic. Sigui com sigui, el que sabem és que l’aragonès va néixer cap al segle IX als Pirineus Centrals, al solar del comtat navarrès d’Aragó ―sobre el territori de les actuals comarques de la Jacetània, Alt Gàllego i Sobrarb―. I sabem, també, que la llengua aragonesa es va projectar cap al sud (la plana d’Osca i la vall de l’Ebre) seguint l’expansió territorial dels primers reis aragonesos (segles X i XI) i, encara més, la dels primers comtes-reis catalanoaragonesos (el Baix Aragó, segles XII i XIII).

Les llengües anteriors

L’aragonès va ser la llengua de l’Aragó medieval (segles IX a XIV), però, des d’un inici, va haver de conviure amb altres llengües que tenien una arrel històrica més profunda o que havien estat importades durant l’expansió cristiana. En el primer cas, sabem que el protobasc (que les fonts de l’època anomenen basquenz) era la llengua popular de bona part d’aquella societat. I sabem, també, que les bosses de població morisca que havien quedat dins dels nous dominis cristians conservarien la seva llengua (un sincretisme local d’àrab, d’amazic i de llatí vulgar anacrònic) durant segles. Llengües ben diferents de l’aragonès, que era la llengua de les elits ―sobretot urbanes―, del comerç i de l’evangelització. Molt abans que les tropes del rei Alfons el Bataller assolissin la línia de l’Ebre (1118), la societat aragonesa ja era plurilingüe.

Gravat de Daroca (1779), obra de Palomino. Font Biblioteca Nacional Hispànica

Gravat de Daroca (1779), obra de Palomino / Font: Biblioteca Nacional Hispànica

Les llengües posteriors

La conquesta de les valls de l’Ebre (Saragossa, 1118), del Jalón (Calatayud, 1120) i del Jiloca (Daroca, 1120) representaria un abans i un després en la història del petit regne d’Aragó. En tan sols dues dècades, Alfons el Bataller havia duplicat la superfície del regne. Però, per un altre costat, Aragó no comptava amb els recursos demogràfics suficients per colonitzar aquells amplíssims territoris de nova incorporació i el rei Alfons ―que també era monarca de Pamplona― va recórrer a contingents de colons dels seus dominis més occidentals (Haro, Nájera, Miranda) que parlaven castellà o dialectes orientals del castellà. Aquestes colonitzacions introduirien la llengua castellana a Aragó, amb la particularitat que, en el decurs dels segles posteriors, aquell castellà importat adquiriria els girs propis i característics d’un dialecte local.

De llengua de cancelleria a llengua local

No obstant això, des del segle IX fins al segle XV, l’aragonès va ser la llengua de la cancelleria (del poder) i la llengua franca (la més coneguda i la més prestigiada). I, molt probablement, va ser la llengua d’ús social majoritari. Però aquest predomini es va començar a esberlar a finals de centúria del 1300, molt abans de la coronació del castellà Ferran de Trastàmara (1414). Les fonts documentals de l’època delaten que les classes oligàrquiques de Saragossa (noblesa, classes mercantils) havien iniciat un procés d’abandonament de l’aragonès en benefici del castellà que s’intensificaria en el decurs del segle XV i que s’escamparia com una taca d’oli pel territori durant els segles XVI a XIX fins reduir el domini lingüístic a la matriu original (les valls pirinenques aragoneses).

Gravat de Bujaraloz (1668), obra de Baldi. Font Biblioteca de Florència

Gravat de Bujaraloz (1668), obra de Baldi / Font: Biblioteca de Florència

Llengua i interessos econòmics

La gran qüestió que planteja aquest fenomen és: ¿per què posats a abandonar la llengua pròpia del país les oligarquies aragoneses es van inclinar cap al castellà, que en aquell context era una llengua més estrangera que el català? I per contestar a aquesta qüestió no hi ha una resposta única, sinó que aquella deserció responia a la suma de diverses causes. Una seria la culminació d’un llarg i progressiu allunyament de les elits catalanes i aragoneses, que, tot i formar part d’un mateix edifici polític, mai havien compartit els grans projectes polítics i econòmics de la Corona. Una altra seria que, simultàniament, les oligarquies aragoneses s’havien apropat a les castellanes per una qüestió de comunió d’interessos econòmics. I una altra seria que castellà i aragonès eren dues llengües molt similars que facilitaria aquest “abrazo del oso”.

La reculada de l’aragonès

La desaparició de l’aragonès a Saragossa (segle XV) va impulsar la castellanització de la meitat sud del país. Quan es van casar els Reis Catòlics (1469), l’aragonès ja havia desaparegut del Baix Aragó i estava retrocedint a la vall de l’Ebre. Quan Felip V va liquidar a sang i foc els Furs d’Aragó (1707), l’aragonès ja havia reculat al nord dels Monegres. I a principis del segle XX, l’aragonès ja estava reclòs a les valls pirinenques. L’aragonès ha reculat fins quasi desaparèixer (només el parlen 20.000 persones) perquè les elits del país es van castellanitzar. Però, també, perquè les classes populars el van abandonar. Històricament, l’imaginari popular ―fabricat per les oligarquies― el rebaixaria de la categoria de llengua pròpia a la d’un simple “patuès” marginal.  Dissortadament, per l’aragonés se ha feyto de nuit (‘per l’aragonès s’ha fet de nit’).

Source: Aragonés y catalán en la literatura de Aragón | Cursos de verano

 

“La branca silenciada”: voces femeninas en la poesía de la Franja en Aragón

Autores/as

  • Javier Giralt Universidad de Zaragoza
  • María Teresa Moret Universidad de Zaragoza

Palabras clave:

Poesía en Aragón, poesía catalana, poesía femenina

Resumen

Este artículo analiza la obra en catalán de ocho poetas aragonesas contemporáneas, atendiendo a sus principales rasgos lingüístico-literarios. Se lleva a cabo de esta manera una necesaria reivindicación de la poesía femenina en catalán dentro del panorama de la literatura aragonesa.

Descargas

Publicado

2020-10-18

Número

Sección

«Ceniza del sapo, bronce del cadáver»

Por Eduardo Solanas (Abu Ismael). Educador Social.

Bismillah irrahman irrahim.

Las loores son ađa Al·lah el đe la noble alabança, i franqueza, i đáđivas; aquel que son espeçialađas sus graçias y es abarcante su pieđađ, y es noble su grandeza i son altas sus palabras; prinçipiađor đe sus aleqađos đespués đe la muerte; Criađor đe los nublos i nubes cargađas con su agua; orđenađor đe las rueđas đel çielo i las estrellas∴ I hazemos testigo en que no ay señor sino Al·lah solo, i que no ay aparçero a él, i que Muhammad es su siervo i su mensajero; inviolo con las aclaraciones i prebas claras a su alumma cuando vivían en-el-engaño y ađoraban a las íđolas. Haga Al·lah salutaçión sobr-él i sobre los suyos los linpios∴Señor Al·lah, yo te đemando en que amucheçcas mis bienes, i que me concuerđes a tu obiđençia, i que me crescas đe las obiđençias; i đemándote en que hagas salutaçión sobre Muhammad, salutaçión que sea perđurable en ellos i que estienda sobre ellos; i que te acontentes đe mī i đe mi pađre i mađre , acontentaçión que se ađewđeçca lo escogiđo; i que rođee sobre nos lo bueno; i que nos asegure el día đel judiçio i que nos aposente en la casa đe la onra.

Comienzo a escribir estas líneas con el addua escrito en la lengua de los moriscos aragoneses correspondiente al día lunes pidiendo el perdón y la protección de Allah ante mis errores. Quede claro de antemano que reconozco mi gran desconocimiento sobre este y otros asuntos y que es mi intención y único propósito el de honrar memoria a nuestros antepasados, sus creencias, costumbres y en este caso en particular su modo de hablar.

Continuar llegint… La lengua de los aragoneses moriscos – Esislam.com

Títol: La cruïlla benasquesa: una mirada geolingüística a través de l’ALC, l’ALG, l’ALEANR i l’ALDC
Autor: Corredó i Brullet, Bernat
Director/Tutor: Gargallo Gil, José Enrique
Matèria: Geografia lingüística
Atles lingüístics
Benasc (Aragó)
Treballs de fi de grau
Linguistic geography
Linguistic atlases
Benasque (Aragon)
Bachelor’s thesis
Data de publicació: 14-jun-2019
Resum: [cat] En aquest treball s’investiga la frontera lingüística catalanoaragonesa (o aragonesocatalana) a la Vall de Benasc, zona de difícil i polèmica adscripció lingüística, a través de la mirada que en fan l’Atlas lingüístic de Catalunya (ALC), de Mn. Antoni Griera; l’Atlas linguistique et ethnographique de la Gascogne (ALG), de Jean Séguy; l’Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja (ALEANR), de Manuel Alvar i, en darrer lloc, l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), de Joan Veny i Lídia Pons. Per fer-ho, en primer lloc, s’ha constituït un corpus amb totes les veus recollides a cadascun dels punts benasquesos dels atles; en segon lloc, s’han sistematitzat les dades obtingudes d’acord amb cinc geotipus característics del parlar benasquès, l’atles i el volum de procedència; en tercer lloc, s’ha efectuat una anàlisi horiomètrica ajustada a les característiques de l’estudi per mostrar l’adscripció proporcional occidental, oriental o axial de les cinc geovariants a cadascun dels atles. Finalment, els resultats posen sobre la taula el pes dels cinc geotipus als quatre atles i la seva adscripció a un dels tres blocs; a més a més, deixen entreveure les línies d’estudi de cara a futures investigacions sobre el benasquès.
[ita] In questo lavoro si investiga la frontiera linguistica catalano-aragonese (oppure aragonese-catalana) nella valle di Benasque, zona di difficile e polemica ascrizione linguistica, attraverso lo sguardo che ne danno l’Atlas lingüístic de Catalunya (ALC), di Mn. Antoni Griera; l’Atlas linguistique et ethnographique de la Gascogne (ALG), di Jean Séguy; l’Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja, di Manuel Alvar (ALEANR) e, per ultimo, l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), di Joan Veny e Lídia Pons. Per farlo, in primo luogo, si è costituito un corpus linguistico con tutte le parole raccolte in ogni punto di indagine benasquese degli atlanti; in secondo luogo, si sono sistematizzati i dati ottenuti secondo cinque geotipi caratteristici della parlata benasquese, l’atlante e il volume di pertinenza; in terzo luogo, è stata effettuata un’analisi oriometrica adeguata alla ricerca per mostrare l’ascrizione proporzionale occidentale, orientale oppure assiale delle cinque geovarianti a ciascuno degli atlanti. Infine, i resultati prendono in considerazione i cinque geotipi e la loro ascrizione in uno dei tre blocchi; inoltre lasciano intravedere le linee di studio per le investigazioni future sul benasquese.
Nota: Treballs Finals de Grau de Llengües romaniques i les seves Literatures. Facultat de Filologia. Universitat de Barcelona, Curs: 2018-2019, Tutor: José Enrique Gargallo Gil
URI: http://hdl.handle.net/2445/138542
Apareix en les col·leccions: Treballs Finals de Grau (TFG) – Llengües Romàniques i les seves Literatures

 

Fitxers d’aquest document:
Fitxer Descripció Dimensions Format
TFG_Corredó_Brullet_Bernat.pdf 1.6 MB Adobe PDF

– ¿La existencia de tres lenguas diferenciadas en el periodo medieval -aragonés, castellano y catalán- complicaba las cosas?

– No podemos olvidar que son tres lenguas románicas muy próximas entre sí, así que no había problemas de comprensión. Las cosas se complicaban cuando las lenguas se asociaban a esas identidades políticas, y comenzaban a utilizarse para oponer los diferentes territorios. La lengua aragonesa se convirtió en un símbolo político del reino, y el uso de otro romance podía entenderse como un elemento de alteridad. De ahí que te encuentres que localidades como Fraga o Tamarite de Litera, donde siempre se escribía en catalán, cuando se dirigían a las Cortes de Aragón abandonaban su lengua propia y se pasaban al aragonés. Debían de creer que el hecho de hablar en catalán podía ser interpretado por el resto como un signo de exclusión.

Source: Guillermo Tomás Faci: «El aragonés ayudó a construir una identidad política» – Noticias Aragón – El Periódico de Aragón

 

En una de les seves ja tradicionals sortides de to i exaltació d’Espanya. El passat 31 de juliol en plena Conferència de Presidents per a analitzar la sortida i conseqüències del COVID19, va aprofitar la celebració d’aquesta en el monestir de Sant Millán de la Cogolla (LaRioja) per a demostrar la seva emoció en parlar “espanyol”.

Tal com ja ha demostrat en altres ocasions, desconeixem si s’ha interessat per saber que els textos amb anotacions en romanç allí oposats, juntament amb els de basc, corresponen per a molts especialistes als primers textos escrits en romanç aragonès, i no com ens han intentat inculcar des de fa dècades al romanç castellà.

Ens sembla una irresponsabilitat que un president d’Aragó amagui o desconegui aquest aspecte, i no el faci saber davant de premsa i presidents de Comunitats, en un ocasió única per a defensar la cultura i llengua aragonesa. No així per a exaltar la llengua “espanyola”.

Adjuntem diversos enllaços on es descriu i analitza la aragonesidad lingüística d’aquests textos:

https://an.wikipedia.org/wiki/Glosas_Emilianenseshttps://www.rah.es/glosas-emilianenses/

https://www.rah.es/glosas-emilianenses/

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.