Skip to content

Archive

Category: Territori
Mira aquest butlletí al teu navegador.

Temps de Franja

Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió

N. 121 • 26 de novembre de 2020

Associacionisme i economia d’Albelda

// Josefina Motis

En un recent article d’actualitat, el Diario del Alto Aragón ha posat de relleu la vida del poble d’Albelda en una conversa amb la alcaldessa Mª Ángeles Roca. En l’article es dona especial importància a la convivència i al manteniment i record d’antics costums i tradicions a través de l’associacionisme que ha caracteritzat sempre aquest poble.

L’esmentat article és una bona ocasió per a observar l’activitat social del poble, formada actualment per deu associacions. Hi trobem, per exemple, la Penya Lo Magrè, sempre present en celebracions i manteniment de costums, dedicada a promoure la Festa del Tossino, que ha arribat a tenir fins sis mil visitants i que ha estat declarada d’interès Turístic d’Aragó.

Llegir-ne més.

El govern d’Aragó signa vuit convenis amb sindicats i entitats socials per a la promoció de les llengües pròpies

// Màrio Sasot

El Consell de Govern ha aprovat avui la signatura de vuit convenis de col·laboració amb els sindicats i entitats socials i empresarials CCOO, CEOS CEPYME Osca, UGT; Gremi d’Editors d’Aragó, Fundació PLENA INCLUSIÓ, OSTA, STEA i UAGA, , que tenen per objecte dur a terme accions conjuntes per a la promoció i difusió de les llengües pròpies d’Aragó.

Llegir-ne més.

Lingüística ficció, o com “el chapurriau” (sic) ve de l’occità

// Joaquim Torrent

Recentment la revista La Comarca, editada a Alcanyís ha publicat un pseudoarticle de la senyora María José Gascón, titulat “La preocupación de nuestros antepasados”, que no és més que una pila i una mescla informe de falsedats, manipulacions i simplificacions sense cap ni peus, que posen en relleu el sectarisme, manca d’objectivitat i incultura de qui ho ha perpetrat, qui pretén fer-nos creure que el que ella anomena “chapurriau”prové en línia directa de l’occità , al qual a més no identifica i el fa “aragonès”. Pura ficció!

Llegir-ne més.

Dubtes de tardor*

// Raquel Llop

Arribe la tardor i en ella el balanç d’este estiu tan diferent als que havíem viscut fins ara. Un estiu poc estiu podríem dir. Un estiu descafeïnat, desconfinat. S’acabe l’estiu i m’envaïx la càlida imatge dels tons taronges que van minjant-se a poc a poc aquell verd estiuenc. Enguany m’ha agarrat a casa. A l’únic puesto de tot lo món al que m’atrevisco a dir-li així. A voltes, ni tan sols la vila sencera és ca meua, tanco el perímetre al carrer de la Torreta, que m’ha vist créixer i volar del niu. Carrers i carredonets que han quedat congelats per una pandèmia que ningú va preveure (bé, no entrarem al debat).

Llegir-ne més.

La soledat dels museus*

// José Miguel Gràcia    

Les persones que tenim el costum de visitar els museus més propers  –si vivim en una gran ciutat o en pobles on n’hi ha de qualsevol tipus­–, o quan viatgem per l’Estat espanyol, tenim constatada la mínima quantitat de persones que entre les seves preferències està la de tombar per les sales dels museus o altres monuments artístics i històrics. D’aquesta afirmació hauríem d’excloure, per que fos del tot certa, aquells llocs emblemàtics popular i turísticament, i alguns altres singularíssimes; en qualsevol cas aquests els podríem comptar amb els dits d’una mà.

Llegir-ne més.

Cabdill*

//Antoni Bengochea

Seguint la moda de parlar del “CAUDILLO”, voldria recordar alguns dels tòpics que es donaven per segurs en la etapa de la dictadura “cabdillista”, i que bona part de la dreta hispànica actual encara dona per bons. El primer seria que Francisco Franco era un gran militar. Quan jo era jove, els partidaris del líder feixista sempre et recordaven que Franco era el general més jove pràcticament del segle XX, i que va guanyar una guerra amb moltes dificultats, per les ajudes que tenien els “rojos”  d’una Rússia totalment entregada.

Llegir-ne més.

«Treballar en pijama»*

// Natxo Sorolla

Hau imaginat mai treballar en pijama? Poder descansar al llit si esteu sobrepassats per la jornada laboral? Estalviar-tos hores de cotxe? Potser sou uns dels afortunats a qui l’alerta sanitària tos ha fotut a treballar des de casa. O potser esteu vivint com una penitència no fer el cafè en los companys. Sigue un miracle o una plaga, el cert és que el teletreball cada vegada tindrà més presència. I «treballar a distància», en la major part dels casos, serà treballar des de casa. Treballar des del kilòmetre 0 de les nostres vides privades. La realitat del teletreball tampoc és tan idíl·lica i lliure com se sol dibuixar.

Llegir-ne més.

Volem los nostres trens!*

// Estela Rius

A mitat mes de març del 2020, quan es va decretar l’estat d’alarma al nostre país, RENFE va suprimir quatre de les vuit freqüències ferroviàries que tenien parada a Nonasp. Van al·legar esta supressió degut a la baixa ocupació dels trens durant lo període del confinament, dient que ere temporal i que quan se tornés a la normalitat, se recuperarien.

Llegir-ne més.

Donar-se de baixa

Temps de Franja
Major, 4. Calaceit (Terol) T. 978 851 521 redaccio@tempsdefranja.org

Source: Lingüística ficció, o com “el chapurriau” (sic) ve de l’occità

Recentment la revista “La Comarca”, editada a Alcanyís ha publicat un pseudoarticle de la senyora María José Gascón, titulat “La preocupación de nuestros antepasados”, que no és més que una pila i una mescla informe de falsedats, manipulacions i simplificacions sense cap ni peus, que posen en relleu el sectarisme, manca d’ objetivitat i incultura de qui  ho ha perpetrat, qui pretèn fer-nos creure que el que ella anomena “chapurriau”prové en línia directa de l’ occità , al qual a més no identifica i el fa “aragonès”. Pura ficció!

En aquelles èpoques tan reculades encara no s’havien individualitzat d’una manera prou nítida les llengües romàniques, i no hi havia consciència ni de la seua denominació; dit això es pot establir, segons el parer de tots els estudiosos mínimament seriosos, que en el  territori de l’ anomenat Viello Aragón hi havia tres realitats lingüistiques principals (deixant de banda els jueus) : el basc i els que després serien l’aragonès, pròpiament dit, i i l’occità. El primer era propi de la gent més humil i aïllada, mentre que els altres dos, com a extensions del llatí, eren propis de gent d’un nivell més elevat, i més il.lustrada i amb més contactes. El protoaragonès el parlava gent d’ascendència indígena, i es contraposava al basc, també indígena però d’àmbit més rústec, en una situació semblant a la que es donava al Pallars i la Ribagorça, entre una parla bascoide i una altra romànica, com reportà Corominas. El protoocità, al seu torn, era usat per gent procedent de les contígües terres transpirinenques, principalment mercaders, molts dels qual s’establiren en recintes o barris -burgs- exclusius -com també a la veïna Navarra-; a més, no hauríem de menystenir la influència del protooccità per adstrat i per prestigi cultural.  Així, tenint en compte les raons exposades, no ens hauria de sorprendre que tant el “Fuero de Chaca” com d’altres documents coetanis foren redactats en un llenguatge de característiques bàsicament occitanes, però sense sense cap relació -com ella pretèn-  amb el que aquesta indocumentada senyora anomena “chapurriau”,en referència a la parla catalana de les comarques orientals d’ Aragó, tot fent servir una denominació de dubtós prestigi.

Sincerament, resulta d’allò més absurd pensar que el protooccità del “Fuero de Chaca” és l’avantapassat del “chapurriau”, una barbaritat inmensa que deixa ben retratada la seva autora -sense oblidar els efectes demolidors causats al prestigi del mitjà on ha aparegut…

Joaquim Torrent

Source: La singular manera de contar los chistes de Eugenio nació en Benabarre

Source: El concurso de Peñarroya de Tastavins de pintura bate el récord de participantes

Source: Adif licita dos contratos para la redacción de los proyectos de construcción de apartaderos para trenes de 750 metros en el corredor Madrid-Barcelona

El primer contrato comprende la ampliación de las vías de apartado hasta dicha longitud en cinco estaciones del tramo Zaragoza-Tarragona por Caspe, concretamente en Fuentes de Ebro, Nonaspe y Chiprana, en la provincia de Zaragoza, La Puebla de Híjar (Teruel) y Flix (Tarragona). Este contrato se ha licitado por un importe de 824.534,4 euros (IVA incluido) y cuenta con un plazo de redacción de 12 meses.

Source: La soledat dels museus | Lo Finestró

// Virgili Ibarz

Aquest 11 de novembre ha arribat a llibreries el Tríptic de la terra de Mercè Ibarz, publicat per Anagrama. L’autora hi reuneix La terra retirada i La palmera de blat, i les acompanya amb una part, inèdita, Labor inacabada.

El Tríptic de la terra compren així un arc temporal de publicacions que va del 1993 a 2020. El 1993 l’autora va publicar La terra retirada al Institut d’Estudis del Baix Cinca i l’èxit va ser immediat. Hi veiem la transformació de Saidí. El canvi de l’olivera per l’horta, el pas del secà al regadiu, l’aparició de la fruita i la modificació dels hàbits que aquest canvis comporten.

Mercè Ibarz. / Lucía Boned

Continuar llegint… Retorns a Saidí d’una llauradora de les lletres » Temps de Franja

Source: “Sílverti”, de Merxe Llop, premi Guillem Nicolau 2020 » Temps de Franja

Source: Les conficlasses* » Temps de Franja

Source: 100 números d’«El Eco del Barranfondo» » Temps de Franja

Source: Francesc Serés guanya el II Premi Proa de novel·la » Temps de Franja

Source: Paradoxes* » Temps de Franja

Source: Premi Proa a l’escriptor Francesc Serés | Lo Finestró

El Grup 62 ha atorgat el Premi Proa de novel·la a l’escriptor franjolí (de Saidí) Francesc Serés. Amb l’arribada d’un  professor “nàufrag” a una profunda vall de la Garrotxa l’autor explora la vida íntima i cultural de la gent. Això és el que fa magníficament La casa de foc, l’obra premiada d’en Francesc Serés que ha manifestat sobre la mateixa que és “una manera de retornar el que em va donar aquesta gent que em va acollir allà, explicar no tant l’espai com viuen, quines condicions de supervivència i quines possibilitats de futur de vida tenen”. Explica Serés: “El narrador arriba a la Vall del Ser, a la Garrotxa. És un paisatge amb molta natura, que és gairebé feréstega. Una zona habitada, però amb espais inaccessibles. És un territori molt particular: els revolts fan dissuadir els visitants, però un cop hi arribes, el lloc s’eixampla cap a un mar de muntanyes. I és una zona molt literària: allà estiuejava Eugeni d’Ors i també Pla en parla. Hi ha una narrativa i un pòsit històric.” ““La novel·la és un petit homenatge a aquella època que vaig viure a la Vall del Ser, per fixar-lo. En aquest sentit, hi ha una cita de Gabriel Ferrater a l’inici que ho remarca: “Diré el que em fuig, no diré res de mi.” I em va costar entendre’l. Durant temps vaig pensar que no en podria escriure res. I, tanmateix, és quan te n’allunes que trobes la manera d’explicar-lo. Hi ha una altra cita d’en Salinger que encapçala el llibre, que diu: “No expliqueu mai res de ningú, perquè si ho feu, trobareu a faltar tothom.” Però si no ho explico, es perdrà. Això també em va passar escrivint La pell de la frontera.””

Garrotxa digital:

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.