4 Minoritarias dentro de la minorización. La doble discriminación de las lenguas no oficiales. El caso aragonés
José Ignacio López Susín (director general de Política Lingüística. Gobierno de Aragón).
Las legislaciones internacional, estatal y autonómica contemplan la igualdad como un principio básico. Sin embargo, en materia lingüística encontramos disfunciones que discriminan a los hablantes de las lenguas habladas históricamente en un territorio, pero no declaradas expresamente oficiales en él, frente a quienes hablan la lengua oficial del Estado o alguna lengua cooficial. Parte de la doctrina y la práctica institucional y administrativa han instaurado la creencia en una jerarquización entre las lenguas habladas en España que se aparta de la letra y el espíritu de la Constitución. Este artículo analiza esta situación, a la vez que plantea la existencia de un tertium genus o situación de cuasioficialidad de las lenguas propias no oficiales. Tras el estudio de la legislación, la jurisprudencia y la praxis, se alcanza la conclusión de la existencia de una doble discriminación para los hablantes de las lenguas reconocidas oficialmente pero que no gozan de un estatus de oficialidad.
Lo dissabte 13 i el domenge 14 de novembre s’ha presentat a la Torre de Vilella, al Matarranya, en bon éxit de públic, lo documental Lo Chapurriau dirigit per Ferran Rañé, ben conegut artista barceloní en arrils torredanes —un agüelo seu ere de la Torre— i realitzat per Gemma Blasco. A cada un d’estos dos dies s’hi han projectat 4 capítols d’una duració de quinze minuts cada un. Jo no hi vai assistir per raons òbvies, si bé he pogut informar-me’n ben complidament en persones que hi van ser presents. Tots ells m’han explicat que el documental ere ben fet. Pel cartell del documental, distribuït pel territori, en Rañé ha comptat en l’ajuda de la Diputació de Terol, de la Comarca del Bajo Aragón i de l’Ajuntament de la Torre de Vilella, institucions totes regides pel PSOE, segons tinc entés, entre d’altres més.
En una entrevista des de Temps de Franja a en Rañé se li va preguntar si no trobe absurd que un intel·lectual com ell, inevitablement ben informat, titulo lo seu documental Lo Chapurriàu, conegut qualificatiu infamant per a designar ixe patrimoni tan íntimament aragonés que és lo català de la Torre de Vilella, d’agon ell té a gala declarar que venen ancestres seus. I este qualificatiu encar resulte més contradictori quan afirme que fa el seu documental pal foment i estudi del parlar de la Torre de Vilella, una llengua que, en tota la raó del món, qualifique d’espléndida, i que sap que es trobe en avançat procés de substitució per parlars castellans. Atrapat en flagrants contradiccions l’actor va intentar ixir-se’n, com un nou Ponç Pilat, dient que ell no entrave en això de si català o xapurriau, i afegint: quina ha de ser la gramàtica que per a escriure’l [lo xapurriau] és un tema que s’haurà de debatre, tot fent veure que ignore que la gramàtica del català fa segles que es va establir pa a tots els territoris agon se parle —la Torre inclosa, és clar.
Lo film és parlat totalment en català —fet que cal subratllar— subtitulat en castellà en l’ortografia acadèmica d’ixa llengua. Quant al títol i als crèdits observo que són en català i en castellà, escrits en el primer cas en una ortografia-ficció de base castellana, i en el segon en l’ortografia acadèmica d’ixa llengua. S’hi presenten conviarses sobre el català propi dels actors i la cultura que ixa llengua conforme, en especial la camperola tradicional, però no només. Al primer capítol ixen assentats al voltant d’una mesa tres persones originàries de localitats que els seus termes fan boga en lo de la Torre de Vilella: de la Codonyera, representada per José María Celma, qui ja pels anys seixanta del segle passat havie informat àmpliament del seu català al meu company Artur Quintana —sí, aquell que els de la revista torredana Eco del Barranfondo qualifiquen de sicari al servei de l’imperialisme català; de la Ginebrosa hi parle la coneguda escriptora en llengua catalana Carmeta Pallarés, i de la Canyada de Beric ho fa una senyora que, malauradament, no conec. En tots los siat capítols restants han actuat de la mateixa manera los torredans, entre ells Nieves Velilla, gran narradora, que té textos publicats a Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa, entre altres llibres.
Lo Chapurriàu, este documental que os he presentat, pot ser ben profitós sobretot per a les escoles des d’Aiguaviva de Bergantes a l’Alguer i de Bono a Guardamar, si més no, i ben útil pals estudiosos, especialment pals lingüistes. I ixo a pesar de les manipulacions a què l’ha sotmès en Ferran Rañé. Només s’han d’aplicar al documental uns canvis mínims, com titular-lo Lo català de la Torre de Vilella, o, si més no, La llengua/Lo parlar del Bergantes i el Mesquí, i escriure com cal els textos catalans dels crèdits, i, ixo sí, que les institucions turolenques del PSOE que l’han promocionat i la Direcció General de Política Lingüística no amàgon el cap davall de l’ala com fins ara i reacciónon com cal. Ja se sap que, com diu la dita, “Pagant Sant Pere cante!”.
Cartell de presentació “Lo chapurriàu”, en lo curiós accent obiart a la ‘a’ (una concessió al fabrisme?)
Programa del MAGAZIN del dissabte 27 de novembre de 2021.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix
matarranya). El programa es repeteix el diumenge de 9 a 12 hores. Tel. 976 635 263
11- 11:45.- Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia)/El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Efemèrides/ Frases interessants/ Notícies locals i nacionals…
11:45-11:55.- Refranes del Quijote. Bienvenido Giménez
11:55- 12:30.- Àgora: “El món en que vivim és un món real?” Eduardo Satué, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- Corresponsal a Maella. Yolanda Abad
12:40- 12:55.- Passeig radiofònic per la “Fira dels Oficis” de Nonasp de la mà de Josep María “Lo Gravat”
12:55- 13:10.- Esports . José Manuel Pelegrín.
13:10- 13:25.- La dietista- nutricionista Laura Gandul nos hablará de la publicidad engañosa dirigida a los menores y de la Navidad que ya llega, con sus “comilonas” familiares.
13:25- 13:40.-Actualitat agrària. Manifestació d’agricultors a Madrid, en contra de la davallada de la renda dels agricultors. Alberto Balaguer
13:40-14.- Entrevista a Pilar Mustieles, alcaldesa de Caspe, diputada provincial, delegada de Igualdad en la DPZ, y secretaria regional de Igualdad en el PSOE.
Participants: Marcos Calleja, Bienvenido Giménez, Eduardo Satué, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén, Yolanda Abad, José María Ráfales, José Manuel Pelegrin, Laura Gandul, Alberto Balaguer, Pilar Mustieles, Luis Carví i Elías Satué.
En Desideri Lombarte, que en vida no ho va tenir gaire fàcil per a publicar, frueix pòstumament d’una força considerable difusió de la seua obra. A finals del segle passat van aparèixer cinc poemaris inèdits, tres antologies poètiques, i dues més recentment. Se n’ha recollit el teatre i se n’ha editat la novel·lística, l’epistolari, i diversos treballs d’història i etnologia. Resten encara inèdits una traducció fragmentària del Cantar de Mío Cid, un extens estudi dels masos de Pena-roja i una cinquantena d’articles i algun pròleg en llibres, revistes i diaris, si més no. El 28 d’abril d’enguany, diada de Sant Afrodisi de Besiers, l’Instituto de Estudios Turolenses, que ja abans havia col·laborat en l’edició de bastants textos lombartians, ha inaugurat la Biblioteca Turolense, dedicada a obres completes o altres de celebrats autors terolencs en qualsevol llengua, amb l’edició de l’Obra Poètica Completa d’en Desideri Lombarte. És un volum de 715 pàgines —o de 728 si hi incloeu l’índex i el colofó— esplèndidament editat, amb un pròleg de n’Hèctor Moret i de n’Artur Quintana, qui, junts amb en Carles Terès i els serveis editorials de l’IET, n’han tingut cura.
Per a difondre el llibre l’IET ha programat una nodrida tanda de presentacions: sis fins ara. La primera ha estat el 6 d’octubre a la Llibreria Laie de Barcelona a càrrec de n’Héctor Moret —en podeu llegir més detall ací. Ha seguit el 23 d’octubre a la Biblioteca Municipal de Pena-roja amb parlaments d’en Manuel Rando, President de la Diputació de Terol, en Carles Terès i n’Artur Quintana. El quatre de novembre, dia de sant Carles Borromeo, a la Llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa, la presentació per part d’en Carles Terès i n’Artur Quintana, curadors de l’edició, i d’en Joaquín Guillén en nom de l’IET, ha comptat també amb un recital de poesia lombartiana per part de n’Emigdi Subirats i en Manel Oller.
Quintana i Terès en plena presentació a la 2 de Viladrich. / Sigrid Schmidt von der Twer
Emigdi Subirats recitant Lombarte acompanyat a la guitarra d’un alumne seu. / Sigrid Schmidt von der Twer
L’endemà en Juan Villalba, vicepresident de l’IET, ha fet conèixer l’OPC lombartiana a la Llibreria Primado de València. El dissabte 6 ha tocat el torn de la presentació al Centre Cultural La Bohèmia de Castelló de la Plana amb en Joaquín Guillén i n’Artur Quintana, de qui em consta que en acabar l’acte es va dirigir, en companyia de l’escriptora vall-de-rourera Mar Puchol, al carrer de Cavallers per a admirar la rajoleta o taulellet que recorda les Normes Fabrianes del 1934.
Rajola commemorativa de les Normes de Castelló de 1934. / Sigrid Schmidt von der Twer
A. Quintana i J. Guillén. presentant l’OPC lombartiana a Castelló / Mar Puchol
Presentació a Castelló de la Plana. / Sigrid Schmidt von der Twer
La saguera presentació, ha sigut a Tarragona a la Llibreria la Capona —Quan sona la Capona, no sona per Tarragona diuen de la campana gran de la Catedral. Hi han parlat en Joaquín Guillén i n’Artur Quintana, i ens han recordat que en un “Lo primer camí”, un gènere memorialístic dels escriptors franjatins on expliquen a Temps de Franja com van descobrir que el nostre xapurriau de l’Aragó és bona llengua, es català del bo, com canta en Tomàs Bosque, doncs sí que en un “Lo primer camí” publicat per en José Antonio Carrégalo, escriptor i investigador mont-rogí traspassat enguany, s’hi llegeix: La meua descoberta del català com a llengua de cultura va ser gràcies a què un advocat amic de Valls […]em va passar un número de la revista Desperta,ferro! amb una poesia de Desideri Lombarte, “A la conquesta de la Roca.” Em va impressionar fortament. Escriure una cosa tan meravellosa en aquell xapurriau! Va ser decisiu. I ací s’acaben els puials i muntons de presentacions lombartianes. Com haureu pogut observar l’Obra Poètica Completa ha estat prou ben presentada a Catalunya i al País Valencià, però gairebé gens a l’Aragó, o gens del tot si considereu que la presentació a Pena-roja ha estat feta sobretot per ser la vila nadiua d’en Desideri, i no tant per ser aragonesa ni franjatina. Confiem que d’altres en seguiran pel nostre país.
A. Quintana i J. Guillén a la presentació de Tarragona. / Rubén Carrégalo
Part dels assistents a la presentació de Tarragona. / Sigrid Schmidt von der Twer
L’Obra poètica Completa d’en Desideri Lombarte va ser programada l’any 2015 com d’immediata publicació a la col·lecció lo Trinquet que l’IET edita des del 2009. Tanmateix l’edició de l’OPC es va anar endarrerint fins ara al 2021 en publicar-se com a número 1 de la Biblioteca Turolense, i és així com ara pot reiniciar-se la sis anys interrompuda col·lecció Lo Trinquet, on ja es troba en procés d’edició el poemari Aplec d’en juli Micolau, i un munt més d’obres fent cua per a ser publicats
Quan era petit lo de la higiene general quedava circumscrit al dissabte. Així que durant la setmana calia sobreviure com bonament podíem. Colònies comprades a granel per onzes i nebulitzada excessivament per cabell i roba; ràpides rentades de cara i mans a correcuita a l’aigua gelada, i mocadors humits, que haguera dit que eren fets de paper de vidre, refregats per la cara, pa intentar mantenir-me mínimament polit mentre tocava acudir un dia i un altre a mestra, a la mestra franquista.
Quan arribava lo cap de setmana tocava fer dissabte, i fer dissabte implicava, a part de la neteja de la casa, la neteja dels fills. Així recordo que quan me despertava fart de dormir, la mare ja m’esperava a la cuina amb una olla d’aigua al foc i un cossi a la vora de l’estufa rossenta de tanta llenya com li havia ficat. Me pujava a una cadira i me despullava amb molt d’amor, abocava l’olla d’aigua calenta, afegia aigua freda mentre jo ja estava tremolant de fred, m’agafava al braç i m’introduïa suaument a l’aigua tèbia a la vora de l’estufa. Seguidament agafava espart i tall de sabó i m’esfregava ben fort fins que no quedava ni un racó amb restes del franquisme acumulat durant tota la setmana a mestra. Acte seguit, com si fos un ritual màgic omplia un topí d’aigua tèbia i l’abocava molt a poc a poc per a esbandir tot lo sabó. Desprès m’embolicava amb la tovalla i me deixava assegut a una cadireta a la vora de l’estufa fent-me gaudir de la calentor i de la lleugeresa del meu cos nu, net i escalfat. Per acabar esmorzava en la tranquil·litat de saber que desprès tocava eixir a jugar al carrer i no anar a la mestra que tant odiava. Continuar llegint… La higiene, la dutxa i la tecnologia » Temps de Franja
Programació MAGAZIN 20 de novembre de 2021.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix
matarranya). El programa es repeteix el diumenge de 9 a 12 hores.
Tel. 976 635 263
11- 11:45.- Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia)/El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Efemèrides/ Frases interessants/ Notícies locals i nacionals…
11:45- 11:55.- Resultats del Campionat autonòmic d’Aragó en la modalitat de” Caza menor con perro”, celebrat a Favara el dissabte passat dia 6 de novembre. Marcos Víctor Calleja, president de la Societat de caçadors, organitzadora de l’event.
11:55- 12:30.- Àgora: “El amor, algo natural en los seres humanos, o creación cultural?” Eduardo Satué, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- Apuntes de salud. Eduardo Satué
12:40- 12:55.- Natxo Sorolla. Sociòleg
12:55- 13:10.- Esports . José Manuel Pelegrín.
13:10- 13:25.- Productes de tardor. El xef maellà a La Torre del Visco, Rubén Catalán.
13:25- 13:40.- Alba Brunet, favarola estudiant de dret, a les terres granadines dintre del programa universitari SICUE.
13:40-14.- Entrevista a la diputada autonómica, alcaldesa de Mirambel i nova secretaria regional de la lluita contra el despoblament del PSOE aragonés, Mari Carmen Soler Monforte.
Participants: Marcos Víctor Calleja, Eduardo Satué, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén, Natxo Sorolla, José Manuel Pelegrin, Rubén Catalán, Alba Brunet, Mari Carmen Soler Monforte, Marcos Calleja i Elías Satué.
Publicat a Viles i gents, de La Comarca, el 12/11/2021
Natxo Sorolla
Fa més d’una dècada escrivia a esta columna que tots tenim les mateixes hores al relonge. I que per a gestionar bé el temps va bé agilitzar la resolució del que és urgent, i aixina prioritzar el que és important. Uns anys més tard tornava a parlar aquí de la gestió del temps, explicant com de bé va distingir allò que té dia i hora (calendari), d’allò que està a la cua de pendents (tasques), i d’allò que només són idees que en algun moment podran entrar a la cua (notes). Estes ferramentes m’han anat molt bé per a gestionar les meues hores, i ser eficient de manera assossegada.
Però el sistema té falles. Importants. I avui més que de coses que funcionen, vull parlar de metes incomplides per a gestionar millor el temps. Tinc una carpeta que denomino «Il·lusions». Són projectes que no només m’interessen, si no que en la major part d’ells estic embrancat, a ritmes diferents. Però sovint los compromisos que haig anat sumant se convertixen en urgències i retards. I este és un dels principals problemes: no aprendre a dir que «no». Qualsevol projecte sol ser un repte interessant, que també ajude a formar una carrera. Però arribe un punt que si no es prioritze (i es diu que no), la saturació se sobrepose. Però a més, s’hi ha de sumar la mala programació del temps: moltes vegades penso que una cosa són poques hores i acabo arrastrant-la durant dies. És la confusió habitual entre el temps que «voldríem» que una cosa duro i el temps real que «sabem» que dure.
Però encara falte el pitjor enemic del meu temps. Escric la columna fora d’hores, i ja és tard. Demà a primera hora vull enviar-la, abans que no me a reclamon. Però un problemeta que m’està donant lo processador de textos acabe en una reinstal·lació del programa, buscar la traducció del menú… Tot a costa de les hores de son. Una tasca necessària, però que en este moment no ere ni urgent ni important. Ara ja està feta. I això done plaer, perquè quan superem un repte hi ha un mecanisme mental que mos fa un «guau!». Encara que aparentment sigue tan gris com un processador de textos. Procrastinar. Fer allò que mos motive i mos done minidosis de plaer, però que se superpose a allò urgent i important, perquè sovint és més tediós. Lo pitjor enemic de la gestió del nostre propi temps som natres.
La II República va ficar en marxa un ambiciós projecte per transformar Espanya en un país democràtic on los homes i les dones tinguessen los mateixos drets
Ens hem avesat a viure al ritme de les actualitzacions. Cada matí, en engegar el mòbil, hi ha una xifra dins una bombolla roja que m’indica que és hora d’actualitzar algunes aplicacions. I així fins que arriba un punt en què el dispositiu ja no n’admet de noves, a no ser que actualitze també el sistema operatiu, que ve a ser l’ànima de l’aparell.
Detesto aquesta esclavitud. De fet, ja fa més d’un any que vaig dir prou. Instal·lar-li un sistema operatiu massa avançat és com si a una persona de 60 anys li fas fer un esforç indicat per a una de 30. Si, ja sé allò de la seguretat i bla-bla, però, si voleu que us siga franc, ja no m’ho empasso.
Tanmateix sé que no hi ha remei, que és llei de vida: tard o d’hora hauré d’actualitzar i, més avant, canviar de mòbil, d’ordinador… encara que l’artefacte funcione com una seda, que no haja tingut mai cap averia. Hauré, en definitiva, de fer més gran la pila dels residus difícilment reciclables, és a dir, contaminants.
Ja sé que això és ens passa també amb lo nostre cos. Descartes afirmava en una de les seues Meditacions, que Déu torna a crear el cos en cada moment successiu, que, traduït en llenguatge contemporani, vol dir que el Totpoderós ens actualitza el hard i el software contínuament i sense donar-nos l’opció d’aturar-ho. Heràclit ja havia dit, dos mil anys abans i sense la crossa de Déu, que és impossible que ens banyem dos voltes en el mateix riu, atès que ni el riu ni nosaltres serem els mateixos el segon camí que ens trobem. Actualització absoluta.
A diferència dels ginys (mecànics o electrònics), els humans intentem que el nostre cos —lo hardware— perdure el màxim temps possible en les millors condicions. Per això ens proveïm de medicaments, pròtesis, disciplines, tècniques i tractaments de tota mena i filosofia. I això que som cent per cent biodegradables, no com los trastos que ens entestem a fabricar.
Tot plegat, però, només és una estratagema de fer que els engranatges del creixement mai no s’aturin, que haguem de comprar nous dispositius, encara que els vells (que en realitat no ho són, de vells, perquè no han tingut temps d’envellir) no s’hagin fet malbé; que consumim més medicines, més suplements alimentaris, més cursos de benestar, més ioga, més de tot.
Em ve al cap la imatge d’una persona que cava un pou sense parar. La terra que en treu va formant una muntanya més i més grossa d’escòria estèril. Al cap del temps no hi ha planeta, només una gran massa de residus. Del que cavava no en queda res, tot just un grapat de matèria morta. Ha assolit l’actualització definitiva.
Torredarques/Alcanyís, setembre 2021. Publicat aAraInfo, octubre de 2021
1.a: El VIII Certamen de Microrrelatos «Javier Tomeo» tendrá cinco categorías: (…)
Comarcal-catalán: autores nacidos en 2005 o años anteriores nacidos o residentes en el Bajo
Aragón Histórico. En lengua catalana.
Se entenderá como Bajo Aragón Histórico las comarcas administrativas del Bajo Aragón,
Matarraña/Matarranya, Maestrazgo, Bajo Aragón-Caspe/Baix Aragó-Casp, Andorra-Sierra de
Arcos, Bajo Martín y Cuencas Mineras.
Programació MAGAZIN 6 de novembre de 2021.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix
matarranya). El programa es repeteix el diumenge de 9 a 12 hores.
Tel. 976 635 263
11- 11:45.- Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia)/El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Efemèrides/ Frases interessants/ Notícies locals i nacionals…
11:45- 11:55.- Cunicultura. Michel Campanales
11:55- 12:30.- Àgora: “Superem les pors” Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- Corresponsal a Maella. Yolanda Abad
12:40- 12:55.-Actualitat agrícola i ramadera. Alberto Balaguer.
12:55- 13:10.- Esports . José Manuel Pelegrín.
13:10- 13:25.- A Favara, es celebra el Campionat Autonòmic d’Aragó de caça menor amb gos. Marcos Víctor Calleja, president de la Societat de caçadors de Favara
13:25- 13:40.- Mònica Pérez Romero, directora del CRA Fabara Nonaspe”Dos Aguas”, ens explicarà les novetats d’aquest curs.
13:40-14.- Entrevista al caspolí Adrián Fontoba Ribó, escriptor de la novela de ficció “Tierra Eterna”, editada per Atlantis.
Participants: Michel Campanales, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén, Yolanda Abad, Alberto Balaguer, José Manuel Pelegrin, Marcos Víctor Calleja, Mònica Pérez, Adrián Fontoba, Luis Carví i Elías Satué.
Amb poc més de 10.000 persones que l’usen de manera habitual, la llengua aragonesa lluita per la seva supervivència després de dècades d’arraconament a l’extrem septentrional d’Osca
La paraula rasmia ens remet a l’embranzida o tenacitat per cometre i continuar una empresa. Com podria ser la de mantenir viva la que, en poques dècades, s’ha convertit en la llengua més amenaçada de tot l’Estat espanyol: l’aragonès. Avui, les seves poc més de 10.000 parlants s’enfronten a un compte enrere força enrevessat per garantir el futur d’un idioma que durant segles havia estat el propi de la regió. Lluny de comptar amb un ampli consens per la seva supervivència, les divergències polítiques i socials fan d’aquesta llengua emparentada de ben a prop amb el català un repte sociolingüístic que vol escapar de la folklorització i de l’extinció, sense saber ben bé com fer-ho.
Anem a pams. El més pràctic per entendre la realitat aragonesa a escala demogràfica és equiparar-la amb l’Estat francès centralista, on tot és París. De Ponent enllà, es reprodueix el patró segons el qual tot és la Saragossa monolingüe que reclama el corredor central en detriment del Mediterrani, que llegeix el conservador Heraldo de Aragón i que gaudeix de segona residència a una de les localitats costaneres que discorren entre Salou i Peníscola. El bipartidisme PSOE-PP de la capital, amb figures rellevants a l’alcaldia com l’exministre Juan Alberto Belloch o l’expresidenta del Congrés espanyol Luisa Fernanda Rudi, contrasta amb la política de base rural de la resta del territori.
Precisament, és aquesta política de base rural la que ha marcat la deriva ideològica entorn de la llengua en els últims anys. El perquè caldria buscar-lo als orígens del partit hegemònic a l’Aragó despoblat, el PAR, Partit Aragonès Regionalista, una formació d’aquelles que s’autodenominen “de centre”, però que, en realitat, fou fundada per un procurador de les Corts franquistes, Hipólito Gómez de las Roces. Amb el seu tarannà de base falangista, el PAR ha acabat arrossegant els partits amb major implementació a Saragossa, seu del govern autonòmic, a invisibilitzar les dues llengües minoritàries que encara s’hi parlen (l’aragonès i el català). Superades les etapes del popular Santiago Lanzuela, qui va aprovar el primer reconeixement lingüístic amb la llei de patrimoni cultural de 1999, i del socialista Marcelino Iglesias, qui va tirar endavant la llei de llengües el 2009, els dos grans partits han buscat tradicionalment treure el rèdit electoral que prometia la divisió lingüística.
La Direcció General de Política Lingüística xifra en 1.131 alumnes l’estudiantat actual de llengua aragonesa a les 56 localitats on s’imparteixen classes
Aquí ens trobem en el punt exacte en el qual, a les confrontacions polítiques que desperta el trilingüisme, s’han de sumar les progressives escissions que ha patit l’escena associativa de l’àmbit de la lingüística i la filologia, alienes a l’escenari governamental. El primer ens que va voler regular la grafia de l’Alt Aragó va ser el Consello d’a Fabla Aragonesa, reunit als inicis de la Transició espanyola per rescatar l’idioma propi. Tanmateix, malgrat la declaració de bones intencions, el que va succeir en aquell moment va ser que el treball filològic acordat apostava tant per la diferenciació que els parlants van acabar per rebutjar-lo. Ho explica Jorge Pueyo, tuitaire i youtuber que ha popularitzat l’aragonès a les xarxes socials: “Si tothom en aragonès diem auto al cotxe, però en dos pobles del Pirineu l’anomenen votura per clara influència del francès, el que va fer el Consello va ser optar per la paraula més allunyada del castellà, (votura, en aquest cas), enara que només l’empressin molt poques persones”.
D’aquests criteris marcats pel Consello es van escindir el grup Estudio de Filología Aragonesa (EFA) i la Sociedat de Lingüística Aragonesa (SLA). Mentre la primera entitat s’ha consolidat i ha tendit cap a un model que recull les accepcions més àmpliament consensuades, la segona se centra a defensar les grafies d’arrel romànica i més similars al català. A les entitats acadèmiques, profundament dividides, cal sumar ara les complexitats derivades de fixar un estàndard en una llengua que manté tres modalitats orals diferenciades: l’oriental i majoritària, que es parla a la Ribagorça i a la Baixa Ribagorça (i que es pot sentir en les publicacions de Jorge Pueyo); l’occidental, de la zona de Val d’Echo i la zona d’Ansó, a l’altre extrem del Pirineu aragonès, i la central o belsetà, que es parla a la vall de Bielsa i que avui dia és considerada com la més amenaçada de totes tres.
Un dels últims parlants d’aquesta, el belsetà, és el pastor d’Espierba (petit nucli en el qual només viuen dues persones), Luis Ángel Saludas, conegut com Barré, qui fa més de quatre dècades que recopila el llegat lingüístic en un diccionari que ara deu tenir vora 17.000 mots únics a tot el Pirineu com vetiello (vedella, pronunciat vetiecho) o com capanna (cabana). Segons els seus càlculs, no queden més de cinquanta o seixanta persones que parlen aquesta variant i que respectin una estructura genuïna sense gaires influències castellanes. Barré lamenta, i ho fa amb la sonoritat pròpia de l’Aragó, que amb el Compromís de Casp (el tractat pel qual un infant castellà, de la dinastia dels Trastàmara, Ferran d’Antequera, fou designat rei d’Aragó el 1412), “se jodió todo”, i alerta la resta de parlants de llengües minoritzades mentre assegura que allà, a la seva vall, la pèrdua de l’ús vehicular en l’àmbit popular es va precipitar en qüestió de dues o tres generacions.
D’esquerra a dreta: Carmen Castán, mestra i escriptora; Jorge Pueyo, youtuber; Juan Carlos Marco, conegut com Chuan de Fonz, docent i novel·lista i Luís Ángel Saludas, conegut com ‘Barré’, pastor i lexicògraf. FOTOS |Emma Zafón
Tere Aguilaniedo, nascuda i resident a Fonts, el municipi més meridional on es conserva l’idioma, corrobora les paraules de Barré i retrata el procés de regressió en favor del castellà, del qual ella mateixa n’ha estat testimoni. “En poques dècades vam passar d’integrar nous parlants com els peons que arribaven per construir els pantans del franquisme a esborrar-lo de la vida pública i domèstica”, afirma. En l’actualitat, es dedica a la docència de l’aragonès al col·legi rural agrupat (CRA) Estadilla-Fonz i vaticina que l’únic futur de l’idioma “implica dotar-lo d’una utilitat com la que gaudeix el català, que és necessari per accedir a llocs de feina”. També és docent (fins aquest any en què s’ha jubilat) Carmen Castán, originària del petit nucli de Gavàs i parlant de la varietat coneguda com a patuès, la més pròxima al català que perviu a la vall de Benasc. En el discurs de Castán conviuen l’amargor de la llengua perduda amb l’esperança que li genera l’auge de la demanda a les aules de la zona. “Quan vaig començar a donar classes d’aragonès, a mitjans dels anys noranta, impartia a cinc col·legis diferents i en règim de mitja jornada. Ara, per al mateix territori, hi ha dos docents de secundària i dos de primària a jornada completa”, explica.
La Direcció General de Política Lingüística, òrgan creat amb l’arribada de Chunta Aragonesista al govern autonòmic l’any 2015, xifra en un total de 1.131 alumnes l’estudiantat actual de llengua aragonesa a les 56 localitats on s’imparteixen classes. D’aquest total, la majoria són del cicle infantil (507) i de primària (558), atès que en secundària i ensenyament adult les matrícules cauen en picat: 32 i 34 persones, respectivament. Segons el president de Chunta Aragonesista i actual portaveu de la formació en les Corts aragoneses, Joaquín Palacín, “la situació de la llengua és tan dolenta que s’ha d’agilitzar la constitució de l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa i potenciar l’aprenentatge a les aules”.
Tot i que aparentment pot resultar innegable que el reforç de la xarxa educativa en aragonès suposarà un revulsiu en la progressiva recuperació dels usos i els espais idiomàtics, a la pràctica ha generat certs recels entre la gent de les valls. El centralisme saragossà amb el qual s’impulsen moltes d’aquestes mesures, sumat a la manca d’un estàndard de consens va esquerdant de mica en mica les diferències entre les parlants que es coneixen com a patrimonials, –que tenen l’aragonès com a llengua materna– i les neoparlants, aquells que l’han apresa a posteriori. La filòloga i investigadora Maria José Girón es remet al centralisme extrem propi de l’Aragó per afirmar que “els muntanyesos ens sentim poc identificats amb les polítiques lingüístiques que es dicten des de Saragossa”. Allà, continua, preval la fabla, “un sistema artificial que comença a gestar-se fa més de quaranta anys en l’àmbit urbà amb el qual els parlants patrimonials no tenim gaire afinitat”. D’aquí que els aragonesoparlants rebutgen aquesta nomenclatura, la de fabla, per referir-se al seu idioma.
Identitat i divulgació
El fet diferencial sobre el qual no hi ha negociació possible entre les persones parlants patrimonials és la singularitat del, en paraules seves, somardisme, un concepte que vindria a ser l’equivalent a la sornegueriacatalana. El somardisme és la carta de presentació de Jorge Pueyo a Twitter, on assegura que o “Somardismo u barbàrie”, i és l’al·licient conductor d’una part ingent de l’obra literària escrita en aragonès. Com en La descordada bida de Sinforosa Sastre, obra de la docent Carmen Castán i Premi Arnal Cavero de narrativa l’any 2002, el treball dona a conèixer una realitat bastant peculiar en el qual la burla pròpia de les muntanyes juga amb la idiosincràsia d’un personatge que s’apropa a un quasi feminisme rural. “Les nostres són històries amb aquesta intencionalitat sorneguera de poble a poble que se’ns dibuixen a través de llegendes i encanteris”, explica la guardonada autora.
Havent assimilat el somardisme, ens podem endinsar tant en el treball com en el discurs de l’escriptor Juan Carlos Marco, més conegut com Chuan de Fonz. Amb una dilatada trajectòria dedicada a la docència i les novel·les, Chuan representa la neutralitat més absoluta quant a les diferents polèmiques que esquitxen el debat lingüístic. “Mira –diu amb to de confiança–, jo no tinc cap problema amb ningú i tampoc em plantejo un horitzó de l’aragonès pel qual entestar-me en batalles. Quan feia classes en entorns aragonesoparlants optava per impartir-les en aquest idioma i, al final, veia que l’alumnat no aprenia física i química perquè no n’aprenia, però no perquè la llengua fos un problema”. La comoditat somarda de Chuan parteix de la satisfacció que viu amb els seus treballs i amb projectes impulsats per persones que, sense gaires complicacions, es llancen a difondre l’aragonès. “En el món de l’aragonès, passa que hi ha molta energia destinada a fotre a parir el veí. I així omples la tarda a Twitter, per dir-ho ràpid. Però quan trobo algú que avança perquè la resta aprengui alguna cosa i tira endavant, em genera més respecte”, conclou.
Un respecte com el que motiva el treball d’investigadora de Maria José Girón, qui s’ha enxarxat en la titànica tasca de recórrer els pobles del Pirineu perquè les variants patrimonials no es vegin engolides per un estàndard dictat des de Saragossa. “Molts parlants han mort sense ser conscients del valor que tenia la llengua que atresoraven en els seus records, hereus d’una evolució mil·lenària que reflecteix una manera genuïnament diferent de viure i entendre la relació amb el medi”, destaca. O respecte també pel reconeixement que fa poc han aconseguit els vídeos de Jorge Pueyo, que s’ha aventurat a comunicar amb tota naturalitat per a un públic cada vegada més ampli: “Ens cal normalitat i naturalitat, deixar de dir sempre i de manera expressa que anem a fer un contingut en aragonès i, senzillament, parlar-lo com qualsevol altre que parla la seva llengua. Tota la resta és folklore”, conclou.
Programació MAGAZIN 30 d’octubre de 2021.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix
matarranya). El programa es repeteix el diumenge de 9 a 12 hores.
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Aemet (agència estatal de meteorologia), el temps atmosfèric / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Efemèrides/ Frases interessants/ Notícies locals i nacionals
11:40- 11:55.- Entrevista a Frco. Doménech,
Alcalde de Favara. Què passa amb l’ICA (impost contaminació d’aigües)
11:55- 12:30.- Àgora: “I ara la normalitat…”Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- Entrevista al xef favarol Rubén Martín de “La Flor de Lis” i de”Tajo Bajo”, restaurants saragossants.
12:40- 12:55.- Entrevista a Bienvenido Giménez Gomollón. Ha publicat un llibre producte de la recerca dels refranys en El Quixot de Miguel de Cervantes.
12:55- 13:10.- Esports . José Manuel Pelegrín.
13:10- 13:25.- Els nostres corresponsals: El caspolí Néstor Fontoba. Avui parlarem amb el seu fill Adrián Fontoba, que presenta a Casp la seva novela de ficció “Tierra eterna”, publicada per l’ editorial Atlantis.
13:25- 13:40.- El corresponsal nonaspí Josep María Ràfales “lo Gravat”.
13:40-14.- Temps de volcans. Entrevista al vulcanòleg i astrofísic Antonio Eff-Danwich, profesor de la universitat de La Laguna.
Participants: Francisco Doménech alcalde de Favara, Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén, Rubén Martín, Bienvenido Giménez, José Manuel Pelegrin, Néstor Fontoba, Josep Mª Ràfales, Antonio Eff-Danwich, Luis Carví i Elías Satué.
Sense el reconeixement de l’oficialitat i arraconat geogràficament a la zona més septentrional d’Aragó, la llengua aragonesa es troba en una situació límit. La transmissió generacional de l’idioma és profundament fràgil, el suport institucional que gaudeix és mínim i arrossega la maledicció de no comptar amb un estàndard consensuat entre les organitzacions implicades en la seua promoció. La recent creació de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua hauria de resoldre una problemàtica que dificulta el creixement d’una comunitat lingüística amb poc més de 8.000 parlants. L’emergència a les xarxes socials del fenomen Jorge Pueyo, qui fa activisme digital de l’aragonès, és l’última mostra de resistència espontània del xicotet teixit d’associacions que lluiten a l’Aragó per evitar la mort d’una llengua amb les constants vitals precàries.
