MAGAZIN 21 d’abril de 2018.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:55.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia), el temps atmosfèric / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:55- 12:30.- Àgora:”Models educatius” Eduardo Satué, Ramón Arbona, Joaquín Meseguer, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- El cuiner maellà Rubén Catalán, chef a “La Torre del Visco”
12:40- 12:55.- Corresponsal a Nonasp Josep Mª “Lo Gravat”
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín i Juan Carlos Valén.
13:10- 13:25.- Pàgina escolar del col.legi públic “Virgen del Portal” de Maella.
13:25- 13: 40.- El cine. Lifo Ros.
13:40- 14.- Entrevista al cantautor favarol Àngel Villalba, amb motiu de la publicació i presentació del llibre, editat per la comarca del Baix Aragó- Casp, sobre el seu currículum vital i la seva obra: vida, poesies i cançons.
Participants: Eduardo Satué, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén, José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén, els xiquets del col.legi de Maella, Lifo Ros, Rubén Catalán, Josep Mª Ráfales, Marcos Calleja i Elías Satué.
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: LlenguaSource: Desterrat a Alcanyís i Villarluengo | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
La dictadura d’en Primo perseguí amb afany qualsevol dissidència de la ideologia governamental. Qui s‘hi manifestava en contra era desterrat per un temps allà on decidia el Govern. El cas més conegut, i que ha estat molt sovint acuradament descrit i divulgat, és el d’en Miguel de Unamuno, desterrat a Fuerteventura, d’on finalment va fugir a Iparralde. Menys conegut és el desterrament a Alcanyís i Villarluengo el 1929 del reusenc Salvador Torrell i Eulàlia, més conegut pel pseudònim Torrell de Reus, ciutat on havia nascut el 1900. Des de molt jove es manifestà com gran activista en moviments de foment de la llengua i la literatura catalanes, i hi destacà com a poeta i més encara com a llibreter, bibliòfil i editor de nombrosos llibres i revistes. El juliol del 1929 va rebre per la seua condició d’editor una invitació per a assistir a un acte cultural organitzat pel Governador Civil de Tarragona. La invitació era en castellà i en Torrell la retornà al governador amb una nota on li demanava que la hi traduïssen al català, perquè ell no entenia el castellà. Evidentment el governador no va accedir a la petició d’en Torrell i per ordre del Ministre de la Governació el desterrà un mes a Alcanyís a fi d’aprendre-hi el castellà, i perquè l’aprengués del tot bé li va afegir quinze dies més a Villarluengo. Sobre els detalls d’aquests desterraments d’en Torrell a les nostres terres no n’he pogut traure més detalls. No sé, doncs, si el van dur escortat per la Guàrdia Civil, o si anava emmanillat o no, ni com –amb les mans a davant o a darrera. Ignoro també on es va allotjar, tant a Alcanyís com a Villarluego, si hi fou ben rebut o si, per contra, la canalla li anava al darrera cantant-li allò de Torrell, enano, habla castellano! Si va rebre visites de familiars, amics i partidaris, o no, i si els fou fàcil o complicat de venir a veure’l. Els historiadors, i a Alcanyís en tenim de ben bons, espero que algun dia ens ho explicaran.
Artur Quintana
A sociolochía ye una profesión que tien avantallas y desventallas. Una d’as avantallas ye la visibilidat publica que tien, muito mas gran que no la mayoría d’as profesions. En iste sentiu, estianyo he amaneixiu prou en os medios de comunicación por diferents treballos que he presentau, tanto en programas en aragonés como en castellán.
Pa una persona como yo que empleo las dos luengas totz os días y que pienso que fa falta mas presencia de l’aragonés en os medios de comunicación siempre que me fan una entrevista me pregunto en qué luenga responder. No ye una pregunta facil, dau que la normalidat ye lo castellán y responder en aragonés ye una desviación clara d’a norma. Asinas quan los medios ruedan por os puesto en do se charra aragonés u catalán en Aragón as respuestas d’os parlants gosan d’estar siempre en castellano, anque si l’obcheto d’a entrevista ye la propia luenga podemos trobar tamién bella entrevista en aragonés y mas rarament en catalán.
Amás d’a mía propia decisión sobre en qué luenga responder, tamién ye fundamental l’actitut d’o mío interlocutor. Por eixemplo en a primera entrevista que facié en Unidad Móvil d’Aragón Radio sobre Empenta Artieda li pregunté a la entrevistadora si podeba responder en aragonés y ella me contestó que no. Con tot y con ixo yo saludé con “Ola, Buen día, qué tal totz?” y ella subrayó que Victor Iguácel y yo somos “muit aragoneses” (min 1:50). A verdat ye que la suya actitut no me prebo bien.
Dimpués pasé bells meses sin fer guaires entrevistas, y quan torné a fer-las, en as radios en castellán respondeba en castellán y en os programas en aragonés en aragonés. Puet estar que l’actitut d’a entrevistadora d’Aragón Radio en a expoforga influise en a ideya que no ye lechitimo contestar en aragonés en os medios en castellán.
Con a presentación d’o estudio sociolingüistico d’a Chacetania feito con Natxo Sorolla de conchunta torné atra vez t’os medios de comunicación. En iste sentiu me trucoron de Huesca TV pa fer una entrevista sobre lo treballo d’o Seminario Aragonés de Sociolingüistica. En ista entrevista decidié prencipiar y rematar en aragonés, pero charrar en castellano. L’aragonés no ye normalizau en l’ambito d’as profesions liberals y m’extresaba la idea de perder oportunidatz laborals por emplear o idioma.
A siguient aparición televisiva estió en o programa Aragón en Abierto d’Aragón Televisión, recontando los prochectos que han naixiu en Artieda dende Empenta. He de reconoixer que tamién m’apuré una miqueta, pero decidié responder en aragonés. En ista ocasión no pregunté, sentindo que podeba trobar-me la mesma actitut d’a entrevistadora que en expoforga. Bien, pues a entrevistadora comentó off the record “qué difícil me lo has puesto, contestando en aragonés” anque lo camara respondió que li parixeba bien y que no bi heba problema porque lo entendeba. Iste fragmento tenió prou repercusión en os retz socials, tanto en facebook como en twitter.
En atro programa d’Aragón Radio, “El tranvía verde” me facioron una entrevista sobre Sociolochía. En ista ocasión decidié contestar en castellano, pero en rematar Sara Lambán (a coductora d’o programa) me dició que podeba haber contestau en aragonés si hese quiesto. Una actitut bien buena que s’agradeixe prou. De feito, no ye la única sospresa positiva que me he trobau en zaguerías, ya que ista semana pasada Heraldo online ha publicau un tweet mío en aragonés en relación a la situación de monrepós y Santa Barbara.
En resumen, os medios de comunicación chugan un paper clau en a difusión d’as ideolochía lingüisticas y pueden lechitimar un idioma en l’espacio publico, por lo que hemos d’aplaudir as actitutz positivas y educar a los periodistas en a diversidat y riqueza lingüistica aragonesa. Amás os parlants hemos de emponderar-nos y fer respetar l’uso d’as nuestras luengas.
Pa rematar, agradeixer a las personas que voluntariament fan blogs y programas en aragonés, permitindonos informar-nos en a nuestra luenga. Gracias a ellos podemos responder sin estrés. Por eixemplo aquí podetz sentir una entrevista sobre Empenta Artieda en Mallata u sobre lo estudio sociolingüistico d’a Chacetania en Tierra de Barrenaus.
Informació de les activitats de la quinzena i la lectura col·lectiva per a Sant Jordi que, enguany, serà a Mont-roig, el plaç d’inscripció és el dia 19 d’abril.
Al següent enllaç trobareu les activitats programades per a la segona quinzena del mes d’abril:
http://www.comarcamatarranya.es/images/banners/cultural/2ABRIL18.pdf
També us informo que en les properes setmanes es van a impartir uns tallers de difusió de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), organitzats per la Comarca del Matarraña/Matarranya i finançats pel Govern d’Aragó. Estos tallers són:
– ÚS DE MÒBILS I SMARTPHONES. A CALACEIT (Hogar del Jubilat). El 17 i 19 d’abril de 17:00 a 19:30 h.
– ÚS DE TABLETS. A MASSALIÓ (Biblioteca Municipal). El 8 i 10 de maig de 17:30 a 20:00 h.
– FOTOGRAFIA DIGITAL BÀSICA. A RÁFELS (Ajuntament). El 17 i 18 de maig de 17:30 a 20:00 h.
– ÚS DE MÒBILS I SMARTPHONES. A MONT-ROIG (Hogar del Jubilat). El 22 i 23 de maig de 17:00 a 19:30 h.
Més informació i inscripció a la Comarca del Matarraña/Matarranya (Dpto. de Cultura). Telèfon: 978 89 08 81. Els veïns del poble on es realitzi el curs podran inscriure’s al mateix ajuntament.
I finalment, el dia de Sant Jordi, el 23 d’abril, tindrà lloc el 7º Quedaran les paraules… que este any es realitzarà a Mont-roig. Us passo la informació completa:
COMARCA DEL MATARRAÑA/MATARRANYA
Departamento de Cultura
Source: Actuació del Duo Recapte a Saragossa | Mas de Bringuè
El duo franjolí Recapte (Antoni Bengochea, veu, i Màrio Sasot, bandúrria) actua ahir dijous, 12 d’abril, a les 19,30 hores, al centre cultural Joaquín Roncal, de Saragossa, amb el seu espectacle “Què diuen els poetes de la Franja d’ara?”. Durant l’hora llarga que durà el recital als actuants desgranaren davant un públic respectuós i interessat un seguit de poemes d’autors catalanoparlants de la Franja d’Aragó, com Desideri Lombatte, Josep Galan, Hèctor Moret, Teresa Jassà, Marià López, Anton Abad, Juli Micolau, etc., acompanyats amb temes i motius musicals, d’allò mé variats: des de cançons, d’Anton Abad, Lluis Llach, jotes aragoneses, música tradicional catalana, adptacions de temes de Chick Korea, Johan Sebastian Bach, etc-
El públic al final aplaudí amb entusiasme els comonents del Dio.
L’acte s’incloia dins de les XXV enes Jornades de les Llengües d’Aragó organitzades per l’associació cultural NOGARÀ, amb el suport de la Fundació CAI i l’Ajuntament de Cadret. Les jornades finiran dimars 17 d’abril amb un tast de formatges artissans a la tabierna “Ordio Minero”, al carrer Espoz i Mina de Saragossa, a les 7 de la tarda.
UNIZAR publica un libro sobre el catalán de los archivos notariales del siglo XIV en el Matarraña
abr. 13Font: NOTICIES DEL MATARRANYA 128
El estudio concluye que no hay diferencias significativas entre el catalán escrito durante esa época en el Matarraña y el encontrado en textos del mismo siglo en otros territorios catalanohablantes
MARC MARTÍ
La Universidad de Zaragoza (UNIZAR), a través de la editorial Prensas de la Universidad de Zaragoza y dentro de la Colección Estudios, acaba de publicar el libro ‘Sie manifesta cosa a tots hòmens. El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol)’. Es un estudio, desarrollado por Javier Giralt, doctor en Filosolfia y Letras (Filología Hispánica) y profesor titular de filología catalana en la Universidad de Zaragoza, y María Teresa Moret, doctora en Filología Hispánica por la misma universidad, que supone un análisis del catalán que se encuentra escrito en una serie de documentos notariales del siglo XIV encontrados en varios municipios del territorio que concluye que “el catalán que se encuentra en los documentos del siglo XIV en el Matarraña presenta una casi total uniformidad respecto a textos de la misma época escritos en Valencia, Cataluña o las Islas Baleares”.
Documentos
El libro publicado contiene dos grandes partes diferenciadas. Una primera parte donde se encuentra la transcripción de los documentos estudiados. Y una segunda, en la que se desarrolla el análisis técnico de la lengua de los textos. “Hemos seguido la estructura clásica de este tipo de estudios. Así, en primer lugar, se exponen las transcripciones de los 50 textos que forman el corpus documental del estudio”, explicó Giralt, que concretó que “nos centramos únicamente en pergaminos, es decir textos escritos en un soporte de piel, del siglo XIV que son los más antiguos que hemos encontrado escritos en catalán”. Estos documentos proceden en su gran mayoría de los archivos municipales de Fuentespalda, La Fresneda, Calaceite y Mazaleón. En este sentido, se debe destacar que la localización de los objetos de estudio se basó en investigaciones realizadas anteriormente por María Rosa Fort.
Respecto al fondo documental de ese período en el Matarraña, Giralt quiso señalar que “los textos de ese período histórico se encuentran escritos básicamente en las tres lenguas que utilizaba la Corona de Aragón. Es decir, en latín, catalán y aragonés. Y, en el caso del Matarraña, la gran mayoría están escritos en catalán”.
Análisis lingüístico
Como se ha citado anteriormente, el análisis lingüístico de los pergaminos muestra una clara uniformidad con los documentos de la misma época que se encuentran en diferentes puntos de los territorios de lengua catalana. “Estos documentos demuestran que se escribía catalán en el Matarraña. Y no sólo eso, sino que se escribía un catalán muy uniforme y casi totalmente similar al de
Uno de los pergaminos de La Fresneda analizados en el libro. NDM
otros territorios vecinos. Para que nos entendamos, estos pergaminos están escritos en la misma lengua que ‘El Llibre dels fets del rei En Jaume’ y las obras de Ramon Llull”, apuntó el doctor en Filosofía y Letras.
A pesar esta uniformidad, Giralt destacó que si que hay algunas características, casi anecdóticas, ligadas al territorio como son el uso del subjuntivo acabado en -o-, que también se da en otros documentos del área noroccidental del dominio lingüístico del catalán, y algunas palabras concretas que también se encuentran en otros textos ubicados en el área de Tortosa o en algunos puntos de Valencia.
Toponimia y antroponimia
Un aspecto que el estudio ha dejado de lado es la toponimia (estudio de los nombres propios de un lugar) y la antroponimia (parte de la onomástica que estudia los nombres de las personas) que se encuentra reflejada en los pergaminos transcritos. “La verdad es que es un punto en el que nosotros no nos hemos centrado. Pero los documentos son muy interesantes en este sentido, y pensamos que sería muy importante que alguien pudiera utilizar este trabajo para estudiar la toponimia y la antroponimia del Matarraña”, afirmó Giralt.
Denominación
La denominación de la lengua hablada en el Matarraña, y por consecuencia, en todas comarcas de la franja oriental de Aragón, siempre suscita polémica. Si bien, desde el ámbito científico no existe lugar a dudas, lo que se habla en estos territorios es catalán. “La gente puede inventarse o pensar lo que quiera, pero científicamente la lengua hablada en el Matarraña es catalán. Los filólogos y lingüistas lo llevamos diciendo desde hace años, y lo seguiremos defendiendo porque las pruebas empíricas, entre ellas este estudio, así lo demuestran”, defendió el doctor en filosofía y letras de la Universidad de Zaragoza.
Valorar el patrimonio
Más allá del estudio lingüístico, Giralt también destacó el libro pretende dar a conocer el rico patrimonio documental que existe en la comarca del Matarraña. “Aunque la segunda parte del libro es más técnica, la transcripción de los 50 pergaminos que se encuentra en la publicación puede resultar muy interesante para cualquier vecino del Matarraña. Además, pensamos que puede ayudar a conocer y dar valor a la gran riqueza documental que existe en los archivos de los municipios de la zona”, cerró Giralt.
Source: Vuitanta anys | Viles i Gents
(Publicada a La Comarca el 30 de març del 2018)
El passat 27 de març va fer vuitanta anys que l’aviació italiana va bombardejar les poblacions de Valljunquera, el Mas de Llaurador i la Vall del Tormo. A este primer atac des de l’aire li va seguir una segona ofensiva de l’aviació per atemorir l’afeblida resistència republicana. Després de les conseqüències dramàtiques del bombardeig civil d’Alcanyís de principi de març, la població matarranyenca va fugir de les viles als refugis al camp per evitar els efectes del sagnant càstig aeri. Quatre dies més tard, el 31 de març del 1938, els legionaris italians ocuparen definitivament estes tres viles veïnes. Creuaren el riu Matarranya i prengueren el mas de Cassos -mas dels Escassos- al terme de Massalió i ocuparen el mas dels Frares i el Mas del Llaurador en el terme de Valljunquera i la partida de les Foies al nord de la Vall del Tormo. Després d’una forta resistència de l’11 Divisió del general republicà Enrique Líster, durant el mes de març, a les Ventes de Valldesgorfa i al Mirablanc a Valljunquera, la presa de les tres viles situades a l’esquerra del Matarranya mitjà va ser relativament fàcil per a l’exèrcit italià de Mussolini que avançava ràpidament en direcció cap a Catalunya. Els últims anys han aparegut moltes col·leccions de fotografies del pas dels legionaris durant la guerra civil pel nostre territori, entre totes estes imatges, dos instantànies del bombardeig aeri de la Vall del Tormo i Valljunquera, i altres de la relació en la reraguarda de les tropes italianes amb la població civil. Al fossar de la Vall del Tormo encara es conserven una dotzena de creus que recorden els morts italians en la passada guerra civil i guardo les memòries d’un soldat de la lleva del biberó, Manel Dómine, que lluità en l’artilleria republicana en estes tres viles a les ordres de Líster. Records d’una guerra civil com a conseqüència d’un enorme fracàs col·lectiu.
Source: El bé | Viles i Gents
(Publicada a La Comarca el 23 de març del 2018)
Estic immers en la lectura de ‘Vida i destí’, de Vasili Grossman, una obra monumental en tots els aspectes. Avanço lentament perquè disposo de poc temps de qualitat per a esmerçar-hi l’atenció que mereix, ja que a cada paràgraf hi ha motiu per a la reflexió.
Grossman se m’apareix lúcid i precís en les seues definicions del feixisme, de la llibertat o del fanatisme. Afirma que l’assoliment del bé és l’objectiu últim de la humanitat. Un concepte tan ampli, però, li suscita moltes preguntes: “Existeix un bé aplicable a tots els éssers, a totes les tribus, a totes les circumstàncies? O potser el meu bé és el mal per a tu i el bé del meu poble, el mal per al teu?”. També hi ha l’evolució del concepte ‘bé’ al llarg de la història, atès que coses que abans eren vicis, ara són virtuts i viceversa. En els seus inicis, les religions i els sistemes polítics tenien el bé com a finalitat, però han acabat produint grans mals en milions de persones. I és que Grossman va viure la Revolució Russa, l’evolució del règim comunista, la Segona Guerra Mundial i els grans moviments de masses del segle XX.
‘Vida i destí’ no es va poder publicar fins el 1980, a Suïssa (feia vint anys de la mort de l’autor), després d’haver eixit clandestinament de la Unió Soviètica en forma de microfilm. M’esgarrifa pensar què hauria significat per a la literatura i el pensament la pèrdua d’aquesta obra.
Els meus avis, coetanis de Grossman, van viure el flagell de dues dictadures i l’ensorrament del somni democràtic de la República. Els pares van patir els anys de plom del franquisme fins ben entrada la trentena. Quan per fi va morir el dictador, la meua generació eixia de la infantesa… Ara, tinc la sensació que rebroten comportaments que creia superats pel progrés moral de la humanitat. Torna la intolerància contra col·lectius de persones, s’apliquen les lleis per a retallar la llibertat d’expressió… Em fa por que les meues filles no acabin vivint en un món pitjor que el d’avui. Diuen que la humanitat fa dues passes endavant i una enrere. Em temo que ara estem en retrocés. Només espero que la passa no sigui massa llarga.
Carles Terès
Source: La jaqueta de piquets | Viles i Gents
(Publicada a La Comarca el 16 de març del 2018)
Fa sixanta anys, en una economia de subsistència com ere encara la nostra, la cultura del pedaç estave a l’ordre del dia. I a base de pedaços i sorgits s’apanyave la roba i es mirave d’aprofitar-la fins que ja no donave més de si. Ara, pel que fa a la vestimenta del criaturam, algunes famílies depenien de la bona voluntat dels seus parents de la capital. Així, l’arribada dels paquets amb roba usada, però encara útil, ere esperada amb expectació i molt celebrada pels menuts, i encara més pels grans. Alguna volta els nostres familiars de Barcelona també mo’n van enviar. I jo en vaig fer servir unes quantes peces. Però en lo meu cas, allò de reaprofitar la roba d’uns altres, sobre tot la de mudar, es va allargar de forma extraordinària, concretament fins als vint-i-un anys. Resulte ser que entre les amistats de casa nostra comptàvem amb un curiós personatge. Corredor comercial de professió i una mica excèntric, entenie que la seua faena demanave, a part d’un caràcter agradable (empatia en diríem ara), elegància i varietat en el vestir. Certament, lo seu ere un estil propi, una mica estrany si es vol, però indubtablement atractiu. I partint d’aquella premisa comptave sempre amb un complet i llamatiu (a voltes extravagant) vestuari que renovave cada dos per tres. Ell ere feliç alternant al seu gust camises, corbates, jaquetes, pantalons i sabates ben acolorides i relluents. I com que érem de la mateixa talla, de tant en tant em regalave alguna jaqueta o algun pantaló. Jo li ho agraïa molt, encara que després tinguera els meus dubtes a l’hora d’eixir al carrer lluint una roba tan estrident. I és que anar vestit d’aquella manera tan extraordinària tenie les seues servituds. I ja n’estava escarmentat. Perquè durant un temps vaig passejar per les festes majors i sales de ball de Girona i la Costa Brava una jaqueta ben llampant, de color coure envellit motejada de diminuts piquets blancs, que m’havie passat i que ere molt cridanera. Però al remat hi vaig haver de renunciar perquè tot déu em preguntave si jo era un dels músics de l’orquestra. I allò, per al meu caràcter vergonyós, ja va ser massa.
José A. Carrégalo
Source: Presentació d’”Esclat”, poemari de Merxe Llop | Lo Finestró
El Govern d’Aragó i Gara d’Edizions es complauen en convidar-vos a la presentació del llibre, Esclat, el proper dimarts dia 24 d’abril, a les 19,30 hores al Museo de Zaragoza, Plaza de los Sitios, 6. L’acte serà càrrec del director general de Política Lingüístic, José Ignacio López Susín; d’Azucena López, assessora docent de Política Lingüística; Chusé Aragüés, editor de Gara d’Edizions i coeditor juntament amb el Govern d’Aragó; i Merxe Llop, autora del poemari. Recitaran uns poemes: Merxe Llop i Luis Felipe Alegre, d’El Silbo Vulnerado.
(cat) “Chapurriau” “la llengua aragonesa que planta cara a l’independentisme” així defineix ABC el català a Aragó
En un article publicat per ABC el 5 d’abril. El periodista Roberto Pérez va presentar a l’associació “Amics del chapurriau” amb aquesta definició del català a l’Aragó: la “llengua aragonesa que planta cara a l’independentisme” “chapurriau”. En una ostentació de desconeixement lingüístic, defensant la unitat d’una llengua anomenada “chapurriau” i no del català. I criticant la imposició d’un estàndard català que acabaria amb les varietats aragoneses orientals, però que tot i això el “chapurriau” aglutinaria, sense fer cas a les diferències entre el català ribagorçà, matarrañés o fragatí.
A sobre, el periodista Roberto Pérez, aragonès de Calataiud, introdueix l’adjectiu “manyo” com a sinònim d’aragonès. Moda que està venint des de sectors espanyolistes allunyats d’Aragó, i per tant desconeixedors del significat de l’adjectiu, però que un aragonès com Roberto hauria de saber que només es refereix a la gent de Saragossa. Moda que té com a únic objectiu desarrelar tot el relacionat amb Aragó i fer desaparèixer aquest gentilici de segles d’història.
