L’EOI Alcañiz oferta un any més els cursos de català: B2.2, C1.1., C1.2 i C2. Torna a ser l’única Escola d’Idiomes a l’Aragó que tindrà docència del nivell C2 que, a més, s’imparteix de manera semipresencial (un dia de classe i la resta de tasca a través d’una plataforma educativa, amb el seguiment continuat del professorat en el procés d’aprenentatge). Els resultats de l’alumnat (50 matriculats durant el curs 2020-2021 en dos grups) han estat excel·lents i el primer cop que a Aragó s’ha acredita aquest nivell.
No han passat ni fins i tot 5 anys des que el 20 d’octubre de 2016 Nacho Escartín, diputat de Podem a Aragó, pronunciés un dels primers discursos en aragonès en les Corts d’Aragó des del segle XV (en aquells temps les Corts tenien una altra funció ). Llavors els diputats de PP es van encarregar de ridiculitzar i protestar per la intervenció en aragonès.
Deien que, tot i que havia estat traduït en castellà, no ho entenien i en no ser una llengua oficial l’aragonès, no tenia el dret a ser emprada en l’hemicicle.
Poc després, el 28 de juny de 2017, les mateixes Corts d’Aragó aprovaven un nou reglament per a les Corts d’Aragó en el qual amb el vot a favor de la Ponència especial de PP (Antonio Torres), Podem (Hèctor Vicent), PAR (Maria Herrero), Ciutadans (Javier Martínez) i IU (Patricia Luquín), es donava llum verd, entre d’altres, a la prohibició de l’ús de les llengües pròpies d’Aragó (aragonès i català) en no ser llengües oficials.
L’excusa de no ser llengües oficials per impugnar aquestes intervencions va ser invalidada poc després pel Tribunal Constitucional, que es va fer valer de l’article 3 de la Constitució, que aborda la riquesa de les modalitats lingüístiques d’Espanya que no són cooficials, però que la Carta Magna considera un “patrimoni cultural que ha de ser objecte d’especial respecte i protecció”. Aquesta sentència dictava jurisprudència des del Parlament Asturià.
Aquesta sentència hauria d’obligar a les Corts aragoneses a canviar la seva normativa, en el mateix sentit que ja la té el Parlament asturià i en igualtat de condicions davant el castellà.
No obstant això, el dijous 9 de setembre es va tornar a repetir el teatret. Demostrant que aquestes Corts i aquest Parlament aragonès no té voluntat de respectar les veus de les llengües pròpies d’Aragó, com Sí havia estat en aquestes Corts de l’antic regne d’Aragó. Interrupcions, crits, falta de respecte, … sempre des dels bancs de la dreta. Per deixar de fer sentir un dels patrimonis més rics d’Aragó, i normalitzar una situació que ja s’hauria d’haver fet fa dècades, com a la resta de Parlaments autonòmics amb llengües pròpies.
L’absència de perspectiva científica fa que aquests hooligans nacionalistes (espanyols) usin la bronca, ja que la invisibilització de l’aragonès a les escoles i IES de tot Aragó no ha permès millorar la percepció sobre aquest tema en 4 dècades.
DEBATE CONJUNTO (LA VOTACIÓN SERÁ SEPARADA) DE LAS SIGUIENTES PROPOSICIONES NO DE LEY: —- PROPOSICIÓN NO DE LEY NÚMERO 289/21, SOBRE EL USO, PROTECCIÓN Y PROMOCIÓN DE LAS LENGUAS Y MODALIDADES LINGÜÍSTICAS PROPIAS DE ARAGÓN, PRESENTADA POR EL G.P. CIUDADANOS-PARTIDO DE LA CIUDADANÍA (CS). —- PROPOSICIÓN NO DE LEY NÚMERO 297/21, SOBRE LA SUPRESIÓN DE DIFERENTES INSTITUCIONES ASOCIADAS A LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA DE ARAGÓN, PRESENTADA POR EL G.P. VOX EN ARAGÓN.
A pesar de los gritos constantes de diputados del PP y que los 3 de Vox abandonaron el Pleno, me expresé en castellano, aragonés y catalán, por la protección de nuestras lenguas y variedades lingüísticas propias.
Acabo de intervenir en las Cortes de #Aragón en castellano, aragonés y catalán. Los diputados del PP no han parado de gritarme en todo el rato. Los 3 de Vox se han ido.
Seguiremos charrando y vivindo, mirando de trobar dialogo y protección d'as nuestras luengas. Habrá vídeo. pic.twitter.com/pDPFj7YdzH
Dotado con 3.000 euros, su objetivo es reconocer la labor en fomento de la difusión del catalán de Aragón
La Dirección General de Política Lingüística del Gobierno de Aragón ha hecho público hoy el fallo del Premi Guillem Nicolau, cuyo objetivo es reconocer la labor en fomento de la difusión del catalán de Aragón. El galardón, dotado con 3.000 euros, ha recaído en esta ocasión en el periodista Lluis Rajadell.
El Premi Guillem Nicolau reconoce una obra de creación literaria en cualquier género (narrativa, poesía, teatro, ensayo) escrita en catalán de Aragón en cualquiera de sus variedades.
La obra ganadora en esta ocasión se titula Terra Agra. El Jurado –presidido por el jefe de servicio de Política Lingüística, Francho Beltrán, siendo vocales la ganadora de la anterior edición Merche Llop, así como Ramón Mur y Javier Rodes, actuando de secretaria Azucena López– ha elegido esta obra porque “aporta una nueva reflexión sobre hechos históricos, de una manera original y creativa, a través de relatos cortos vinculados al territorio que trasladan al lector a medio camino entre la realidad y la ficción”.
Terra Agra aborda una temática que va desde el mundo rural al urbano con una cronología que abarca desde los años 30 del siglo XX hasta la actualidad. La Guerra civil, la preguerra y la posguerra están en el núcleo del libro. En los diálogos se refleja el habla dialectal de la comarca aragonesa del Matarranya donde se ambientan los hechos.
Lluis Rajadell
Redactor de Heraldo de Aragón en Teruel desde 1990, se inició en la prensa escrita unos años antes, como corresponsal del periódico La Comarca, en su localidad natal (Valderrobres).
Trabajó en la explotación agrícola familiar hasta los 24 años, cuando comenzó a dedicarse al periodismo.
Es licenciado en Geografía e Historia y ha publicado los libros Tret de la memoria (1992), Mort al monestir (2003), A la vora del riu (2003) y 1956, l’any de la gelada (2019), todos ellos escritos en catalán, su lengua materna y La ternura del pistolero. Batiste el anarquista indómito (2017), en castellano.
Els crítics del PAR (Partit Aragonès) atien la guerra contra el català a l’Aragó ara que s’ha constituït l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua que integra l’Institut Aragonès del Català, format íntegrament per acadèmics de tesis científiques. Analitzem les perspectives del català a la Franja amb dos dels membres d’aquest nou institut, Maite Moret i Ramon Sistac -també membre de l’IEC-, i el sociolingüista Natxo Sorolla.
El president aragonès Javier Lambán (PSOE) amb el vicepresident Arturo Aliaga (PAR). Una part del sector crític del PAR aprofita l’aprovació de l’Acadèmia per atacar Aliaga. | EUROPA PRESS
La primera gran fita en la protecció del català i l’aragonès a l’Aragó dels últims quinze anys, la creació d’una Acadèmia Aragonesa de la Llengua, ha despertat la ira dels sectors més pseudocientífics i anticatalanistes de l’Aragó —la Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental (FACAO) i els Amics del Chapurriau—, que intenten ara fer-se un lloc important en el sector crític del Partit Aragonès (PAR), a punt de celebrar un congrés extraordinari.
Actualment, aquest partit, dirigit per Arturo Aliaga, té un paper fonamental en la governabilitat a l’Aragó donant suport a un quatripartit presidit pel socialista Javier Lambán, que integra, a més del PSOE i el PAR, la Chunta Aragonesista i Podemos. Aquesta aposta d’Aliaga —que ocupa el càrrec de vicepresident del Govern aragonès— ha rebut moltes crítiques per part d’alguns sectors de la militància i, fins i tot, aquest estiu, ha motivat una carta conjunta dels tres expresidents del partit —Hipólito Gómez de las Roces, José María Mur i José Ángel Biel—, que parla fins i tot de refundar el partit si és necessari.
En aquest context de mala maror, els esmentats grups de secessionisme lingüístic han elevat el to de les seues crítiques aprofitant l’aprovació de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i pretenen guanyar força —o imposar les seves tesis acientífiques— dins d’un PAR que ja compta amb episodis semblants a la seva història.
El sociolingüista Natxo Sorolla (Pena-roja de Tastavins, Matarranya, 1980) explica que una de les més actives en aquest nou sector crític i hostil contra el català és l’alcaldessa de la Codonyera (Matarranya) pel PAR, María José Gascón, germana de l’actual president de la FACAO (Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental) Luis Gascón. A la comarca del Matarranya no és estrany que el PAR adopte un posicionament contrari al reconeixement de la unitat de la llengua, explica Sorolla. Ho porta fent durant dècades i traient-ne rèdit electoral, ja que el PAR és la tercera força en les eleccions municipals després del PSOE i el PP, i sovint aconsegueix alcaldies en ajuntaments petits. “Els que coneixem els alcaldes del Matarranya —explica Sorolla— veiem que no és una qüestió d’oficialisme o no oficialisme dins del partit. La qüestió anticatalanista al PAR, des del 2000, és una qüestió que està sempre damunt la taula”.
La història del mateix PAR també va fer un gir en el sentit anticatalanista cap al tombant de segle. Si durant la dècada dels noranta del segle XX, el PAR havia participat en governs de coalició amb el PP que estaven disposats a fer cooficial el català a la Franja, al voltant del 2000 —quan van passar a participar en governs de coalició amb el PSOE—, el PAR va començar a marcar perfil anticatalanista —i contrari al català de la Franja. Potser per distanciar-se de la normalització que volia estendre el president socialista Marcelino Iglesias (catalanoparlant nascut a Bonansa, a la Ribagorça), el PAR presidit per José Ángel Biel es va mostrar cada cop més intransigent. “Just quan formava part d’un govern de coalició que intentava donar un major grau de protecció al català i a l’aragonès —explica Sorolla—, el PAR canvia de discurs i comença a defensar que a l’Aragó no es parla català, i aquest sentiment anticatalanista va incrementant-se fins que el 2009 voten contra la Llei de llengües, tot i formar part del Govern de Marcelino Iglesias”. Després impulsarien les exòtiques definicions de LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’Aragó oriental) i LAPAPYP (llengua aragonesa pròpia del Pirineu i el Prepirineu) que la justícia ha abocat a la irrellevància.
No tot el PAR s’ha mantingut amb aquelles tesis acientífiques i tampoc Arturo Aliaga —president del PAR i vicepresident del Govern— no ha volgut ser crític amb la recentment creada Acadèmia Aragonesa de la Llengua. Per contra, l’esmentada María José Gascón ha aconseguit aproximar la gent dels Amics del Chapurriau —molt localitzada a Vall-de-roures i de bases molt febles— amb la FACAO, més ideologitzada i en el seu moment connectada amb els sectors secessionistes valencians i mallorquins.
Maite Moret
L’Acadèmia
“El part ha estat llarg i difícil” diu, sobre la nova Acadèmia Aragonesa de la Llengua, un dels seus membres, Ramon Sistac (Barcelona, 1958), lingüista i dialectòleg de la Universitat de Lleida i amb arrels a Camporrells (Llitera). “Alguns membres ens hem assabentat per la premsa”, explica la també nova acadèmica Maite Moret (Mequinensa, 1974).
Amb discreció i letargia estival, el Govern aragonès ha constituït aquest mes d’agost l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i ha elegit els membres que li correspon triar a l’executiu —els altres dos terços ja els havien elegit les Corts Aragoneses i la Universitat de Saragossa. Tal com està previst, els membres de l’Acadèmia formaran part, en un futur, de l’Institut de l’Aragonès o de l’Institut Aragonès del Català (IAC), segons la seva formació. Pel que fa a la tria dels acadèmics, respon, sens dubte, a la voluntat del Govern aragonès de constituir un IAC amb criteris científics i cap dubte sobre la unitat del català o el fet que l’acadèmia normativa de referència sigui l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).
En declaracions a EL TEMPS, Ramon Sistac defensa, en primer lloc, que el seu nomenament —per part del Govern aragonès— ja és indicatiu de la bona voluntat de l’executiu, ja que el mateix Sistac és també membre de l’IEC. “Entenc que el fet que m’hagin triat a mi no és innocent; darrere hi deu haver un cert posicionament”.
Això no vol dir que hi hagi cap acord previ entre els impulsors de l’Acadèmia i l’IEC: “Acord, ni implícit ni explícit, no hi és, però sí que hi pot haver hagut una actitud positiva, per part del Govern aragonès, perquè tots els membres que s’han triat per la banda del català són gent fidel a la llengua i a la seua unitat. I específicament, que jo hagi estat nomenat pel Govern, és un gest. A mi m’agrada interpretar-ho així”.
Maite Moret també creu que l’Acadèmia no ha de fer cap por en aquest sentit: “Les persones que hem estat escollides ja tenim clara quina és la normativa; ja hi ha un referent per a la llengua, que és l’IEC, però nosaltres necessitem també una institució a l’Aragó, per fer força i per conscienciar a la societat que és una llengua, com l’aragonès i el castellà. Tenim la sort de ser una comunitat autònoma amb tres llengües”.
Sobre la “necessitat” que existís l’Acadèmia i l’Institut Aragonès del Català no hi ha tan consens. Ramon Sistac pensa que “la institució era absolutament innecessària d’entrada, però ja que hi és i que la llei la preveu, cal positivar les coses. Penso que el nom que s’ha triat és molt correcte. Una acadèmia no té per què ser com entenem la Real Academia Española de la Lengua o com entenem l’Institut d’Estudis Catalans. Pot ser com l’Acadèmia de Medicina, que reuneix una sèrie de gent que fa estudis, conferències i activitats d’índole molt diversa. I l’Institut Aragonès del Català està molt ben triat perquè permetrà de fer estudis, d’avalar iniciatives, fins i tot de prendre mesures, si fos el cas, d’extensió de l’ús social de la llengua —que és el més important”.
Ramon Sistac
Aquesta sí és la prioritat, tant per Sistac com per Moret. Aturar la regressió de la llengua. “Aquest retrocés —diu Sistac— és una evidència, perquè les dades empíriques l’estan posant sobre la taula”. El professor de la Universitat de Lleida creu que l’Acadèmia Aragonesa podria aprofundir en l’estudi de les causes que la provoquen per tal d’aturar la regressió. “Les causes són molt diverses. De vegades, tendim a ser molt radicals en les nostres interpretacions i veure només un sol motiu. Però els motius són diversos. Alguns són compartits a tot el conjunt de l’idioma i d’altres són específics de l’Aragó. Però també hi ha molta desigualtat per comarques”. Sistac cita el cas de la comarca pirinenca catalanoparlant: “A la Ribagorça la llengua es perd perquè es perd la població. La llengua es perd perquè no hi ha ningú per parlar-la i, per tant, l’impacte de l’arribada d’un col·lectiu de neorurals o la immigració és molt més forta a la Ribagorça que no a Fraga, on hi pot haver un col·lectiu molt gran de gent vinguda de fora, però en canvi hi ha un coixí de parlants molt potent. Són coses específiques que també s’haurien d’estudiar des d’aquesta nova institució”.
Entre les causes específiques de la regressió del català a l’Aragó, n’hi ha una que, segons Sistac, potser només la comparteixen amb la Catalunya del Nord i l’Alguer: “El no-reconeixement de la llengua com un fet, la negació del seu ús públic”. I encara un altre fet més específic de l’Aragó “és que, fora de la Franja, a l’Aragó la gent o no és conscient de l’existència del català o, si n’és conscient, li molesta. Canviar aquesta mentalitat també hauria de ser un envit de futur”.
En aquest sentit, la pressió política de grupuscles com FACAO o els Amics del Chapurriau es considera una interferència: “Com a persona del món acadèmic no puc més que lamentar les interferències polítiques, com suposo que, des del món sanitari, deuen lamentar les interferències polítiques que hi ha a la gestió de la pandèmia. Caldria demanar una mica de responsabilitat, perquè una cosa són les afirmacions de cafè que pugui fer una persona illetrada i una altra haurien de ser les declaracions de personalitats polítiques que assumeixen la representació popular. Resulta bastant lamentable”.
Sistac conclou que no és “especialment optimista” amb les possibilitats de l’Acadèmia d’aturar el retrocés social del català. Lamenta que vagen “desapareixent generacions de parlants que tenien un català extraordinari, malgrat tot el que s’ha dit sempre, tant dins del món de l’Aragó com dins del món catalanoparlant que ací es parla malament. Hi ha un català riquíssim i els que hem tingut l’oportunitat d’estudiar-lo ho sabem, però aquest català ancestral s’està perdent”.
Tot i això Sistac conserva una finestra d’esperança: “Hi ha un tema que, des del punt de vista científic, costa d’explicar: com s’ha aguantat la llengua tan viva fins ara, malgrat unes condicions tan negatives. Penso que hi ha una capacitat de resiliència dels parlants enorme, perquè malgrat aquestes circumstàncies negatives el català encara és la llengua viva a bona part de la Franja i encara és la llengua de la majoria de la gent”. •
El proper divendres 3 de setembre a les 20:00 hores, a l’Hort de l’Hospital de Fraga, el cantautor de Favara Àngel Villalba oferirà un concert per presentar el seu llibre L’adéu del cantautor, acompanyat del també cantautor Joan Artigas, de Chiprana (com Favara, població de la Comarca del Baix Aragó-Casp). El volum és un recull de poemes i cançons composades durant el confinament i difoses parcialment a través de les xarxes socials.
Cantautor social durant el tardofranquisme, l’Àngel Villalba va actuar sovint a la vora de Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor o Marina Rossell; més tard, amb motiu del 2n Congrés internacional de la llengua catalana (1986), va recórrer els pobles de la Franja oferint recitals poeticomusicals, al costat del també cantautor saidinenc Anton Abad i del rapsode calaceità Antoni Bengochea, difonent la llengua i la literatura feta a la nostra terra; i entre 2000 i 2011 va participar en el Projecte Jesús Moncada del Departament d’Educació del Govern d’Aragó per fer arribar la nostra cultura als centres escolars.
Villalba té editats dos CDs, Àngel Villalba. Trenta anys de cançons (2002) i Olivera d’Aragó (2012). L’any 2018 la Comarca del Baix Aragó-Casp va publicar el volum recopilatori Cançons i poemes com a homenatge a la seua trajectòria artística i social i va rebre el «Premi Franja» que concedeix Iniciativa Cultural de la Franja en reconeixement del seu activisme cultural durant més de cinquanta anys.
L’acte, organitzat per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca en col·laboració amb l’Ajuntament de Fraga, és gratuït, tot i que cal reserva prèvia perquè l’aforament és limitat.
Sense fer soroll, i després d’anys preparant-la, aquest estiu s’ha constituït l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, que integrarà un Institut de l’Aragonès i un Institut Aragonès del Català. El govern de Javier Lambán, d’altres vegades tan anticatalanista (cas Sixena), ha tirat endavant una institució que sobretot era important per la situació de l’aragonès, una llengua en una situació més que vulnerable.
Tenint en compte que ja existeix l’Institut d’Estudis Catalans, no era tan vital incloure un Institut Aragonès del Català dins d’aquesta Acadèmia; però benvingut siga si activa l’ús social de la llengua i atura el procés de regressió que el català està patint a les comarques catalanoparlants de la Franja de Ponent, des de l’Alta Ribagorça fins al Matarranya. Aquest retrocés és un fet constatat, com en altres punts del domini lingüístic, però a la Franja de Ponent, el català continua sent ben viu en molts àmbits; només cal donar confiança als parlants perquè se sentin orgullosos del seu patrimoni lingüístic, el traguen al carrer i no el tanquen al context domèstic, perquè aquest és el primer pas per deixar morir una llengua.
De moment, se li ha de reconèixer a l’executiu de Javier Lambán que les persones elegides per ocupar-se del català dins de l’Acadèmia són professionals seriosos de la llengua, amb una tasca important a les universitats i tots ells seguidors dels criteris científics de la filologia. Això ha de garantir que l’Acadèmia (o, concretament l’Institut Aragonès del Català) seguirà la normativa de la institució que fa de veritable Acadèmia de la Llengua Catalana, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Fins i tot un dels nous acadèmics aragonesos (Ramon Sistac) n’és membre.
Un altre bon senyal és que el Govern aragonès, després d’uns anys de debat, ha modificat el nom del mateix institut, substituint l’inicial Institut del Català d’Aragó -que podia temptar els secessionismes lingüístics- a Institut Aragonès del Català, que tots els experts consideren més innocu.
Ara només cal que l’Acadèmia i l’Institut tinguen pressupost suficient per fer accions de promoció de l’ús social de les dues llengües minoritzades, tant el català com l’aragonès, perquè aquesta és el primer pas. El següent podria ser conscienciar tot el territori aragonès que totes dues llengües són un valor patrimonial incalculable i no una nosa.
De moment, la força que pot tenir l’Acadèmia es pot deduir de la desproporcionada reacció dels sectors més retrògrads i secessionistes de l’Aragó, els que neguen que a la Franja es parle català, com la Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental (FACAO) i els Amics del Xapurriau. Els segons -pura ignorància generada per la diglòssia més extrema- són capaços d’anomenar la seva llengua amb un mot que implica que no la parlen sinó que la xampurregen, ignorant la riquesa lèxica i expressiva del català del Matarranya.
Els primers són els mateixos que van impulsar noms tan ridículs, per al català i l’aragonès, com LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’Aragó oriental) i LAPAPIP (llengua aragonesa pròpia de les àrees pirenaiques i prepirenaiques). L’autoodi que destil·len aquestes denominacions només pretén que el català i l’aragonès siguen substituïts pel castellà.
Per això cal insistir que el principal missatge que ha d’estendre l’Acadèmia, per tot l’Aragó, és el valor patrimonial de les dues llengües pròpies en regressió.
El aragonés es una lengua que corre serio peligro de desaparición, como indica la UNESCO. Si queremos evitar su desaparición se ha de hacer algo porque no hacer nada también supone su muerte. La pérdida del aragonés es la pérdida de una parte de la cultura aragonesa como lo son la jota, el traje ansotano, el mudéjar, o los cuadros de Goya.
Nuestro Estatuto de Autonomía indica que las lenguas de Aragón constituyen “una de las manifestaciones más destacadas del patrimonio histórico y cultural aragonés”. Según un artículo publicado en este periódico por el diputado de Ciudadanos, Carlos Trullén, éste se olvida de citar el Artículo 7.2 que habla de elaborar una ley para promover, recuperar, enseñar y difundir las lenguas propias de Aragón. La ley actual en la que se está desarrollando la política lingüística es una ley aprobada por el PP y el PAR, unos partidos nada sospechosos de nacionalistas o pancatalanistas, esta ley contempla la creación de la Academia Aragonesa de la Lengua (AAL). El diputado naranja achaca a Lambán de entregar a CHA y al pancatalanismo la AAL, pero de los 15 miembros tan solo 1 es militante de la CHA y 5 de los miembros elegidos por las Cortes necesitaron del voto PP, por lo que la afirmación del diputado naranja es una opinión sin ninguna prueba firme.
Como se refiere el diputado Carlos Trullén, no hay que politizar las lenguas. Por ese mismo motivo, ¿por qué no hacemos cumplir el Artículo 7.2 del Estatuto de Aragón? o ¿por qué no se ejecuta una ley ya aprobada y que en estos 10 años no se ha reformado? ¿Por qué lo que es válido y defienden Ciudadanos y PP en Valencia o Galicia no lo es para Aragón?
Aragón es posiblemente el sitio de España y puede que de Europa con más lenguas: ansotano, cheso, aragüesino,aisino, chaqués, serrables, panticuto, fobano, chistabino, belsetán, patués, grausino, foncés, somontanense y un largo de etcétera, una falacia defendida por algunos partidos para justificar que no existe el aragonés, de este modo lo que no existe no se puede proteger ni conservar. Todos nosotros podemos ver en Aragón TV como personas de Ansó y Aínsa pueden comunicarse perfectamente en aragonés a pesar de sus dialectos diferentes, del mismo modo que un vallisoletano se puede comunicar con un peruano porque a pesar de hablar diferentes dialectos hablan el mismo idioma.
Muchos aragoneses se sorprenderían al descubrir que hay varios centros educativos de Aragón en que la lengua vehicular es el catalán y el aragonés. También se sorprenderían al saber que miles de niños aragoneses reciben clases semanales en lengua aragonesa, algunos en horas lectivas y otros de manera extraescolar. Esto se ha logrado gracias a los propios padres que quieren que sus hijos aprendan en su lengua materna, que la hablen y la sientan.
Entonces, ¿dónde está la polémica o el nacionalismo en que los padres tengan la libertad de elección de la lengua que sean escolarizados sus hijos? Tal vez como dice el diputado Trullén deberíamos de dejar de politizar la lengua y oponerse a lo que quieren muchos pueblos aragoneses: que las administraciones dieran herramientas para la conservación de nuestras lenguas en las comarcas donde se hablan y que no se hiciera de nuestras lenguas propias un objetivo de división, sino un motivo de protección y orgullo.
No fa tant de temps, 7 anys, que els organismes internacionals i Europeus alertaven sobre la situació de desemparament en que es trobaven llengües com l’aragonès, en greu perill de desaparició i amb una inversió discriminatòria amb sol 2 cèntims per habitant en llengües pròpies de Aragó (aragonès i català), 24.700 € a l’any.
El canvi de govern el 2016 va propiciar la creació de la DGPL de la mà de Lambán (PSOE) i Susín (CHA). Apressat per la preocupant situació de l’aragonès i pressionat per Instàncies Europees i Institucions de defensa de parlants, van decidir pujar les partides d’Educació, la inversió en llengües pròpies i presentar un pla de emponderament per l’aragonès i català.
Després de 5 anys no podem dir que la inversió per al català, però sobretot per l’aragonès, es trobi en una situació òptima. Molt lluny de les seves llengües minoritzades veïnes, amb una inversió que rondarà els 685.000 € per 2021 (incloent sous) en comparació amb 1’5 M € que sol pressupostar el govern Asturià, els 7 Mill. de govern Galego, els 2 Mill. Navarros o 4,7 Mill. Valencians, que a més compten amb les ajudes dels 111 Mill. € d’Euskadi o 93,5 Mill. € de Catalunya.
Sembla que tots aquests reduïts pressupostos aragonesos, per a una llengua pròpia i exclusiva d’Aragó com l’aragonès (cap altre govern va a fer res per ella) és motiu suficient per un diari com ABC, i la seva delegació a Aragó (Roberto Pérez), per atacar i criticar aquesta inversió. Amb l’únic objectiu de criticar l’existència d’aquesta oficina i justificar la creació a Madrid de l’Oficina de l’Espanyol, on només Toni Cantó cobrarà 75.800 € a l’any.
Tot això no seria tan preocupant, si a les ja citades xifres no afegíssim ni més ni menys xifra de 174 milions d’euros amb que l’Institut Cervantes compte com a pressupost per a 2021, més el pressupost de la RAE (ampliat en els últims anys, i després de l’rescat de Govern Sánchez a 2019) i la subvenció d’Ajuntaments i Governs com l’aragonès a aquesta institució, amb al fet que Javier Lambán ens va enlluernar l’últim desembre (scenficación amb rei d’Espanya inclosa).
A l’octubre arribava la informació que l’Institut Cervantes augmentaria el seu pressupost en 40,3%, fins als 174 milions d’euros, gràcies al fet que els pressupostos generals de l’Estat s’incrementarien en 2021 la seva dotació en 50 milions d’euros nets. Tota aquesta inversió s’afegiria als comptes sanejats de la RAE, que el govern de Sánchez es va encarregar de fer visible després de la seva visita a l’abril de 2019 i la scenificación del “rescat” del seu Govern, amb 5 Mill. €.
Federico Jiménez Losantos perdent els papers en directe Autor/a: Captura EsradioFederico Jiménez Losantos té travessat el català des de sempre. Quan vivia a Catalunya, el 1981, va impulsar el manifest dels 2300, un document on uns autoproclamats intel·lectuals, atacaven la incipient normalització lingüística i advocaven, com solen fer aquesta mena de documents, per la supremacia de la llengua castellana, i ja apuntaven a un conflicte lingüístic inexistent, que 20 anys després, un partit com Ciutadans va atiar per justificar la seva existència.
Ara 40 anys després, Losantos, torna a exhibir la seva malvolença cap al català. Natural de l’Aragó, concretament d’Orihuela de Tremendal, un petit poble amb tot just 450 habitants, a la zona de Terol i lluny de l’àrea principal d’influència del català i l’aragonès, el locutor d’extrema dreta dona la seva opinió acientífica, polititzada i esbiaixada.
En una de les seves habituals al·locucions, en les que comença a encadenar temes inconnexos i els farceix d’insults i desqualificacions, el suposat periodista afirma que “l’Aragó s’ha convertit en una colònia cultural de Barcelona (…). És una veritable vergonya que hagin imitat inclús l’aragonès com a idioma oficial, com a desferra. Un dialecte de dos valls pirenaics, això s’ensenyarà a l’escola? A l’Aragó? On ja no s’aprèn espanyol? I per descomptat, no s’aprèn ni anglès, ni francès, ni res”.
Losantos continua amb les seves desqualificacions titllant l’aragonès de “dialecte grotesc, una ‘fabla’ a la que anomenen aragonès, aragonès de què? L’idioma aragonès és l’espanyol”. Segons ell, aquesta reivindicació de l’idioma real i propi de la zona és obra de “sicaris del separatisme”. Respecte a la llengua catalana, nega la seva presència al territori, també la diferencia de la valenciana i aprofita per atacar el bisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, natural del Matarranya, a qui acusa de “traïdor” per manifestar que parla en català: “… ‘Els que parlem català’. No, tu parles xapurriáu, que és un dialecte vagament emparentat amb el valencià, ni tan sols amb el català. Traïdor, judes al teu costat era una persona de fiar”.
Este galardón honorífico reconoce una labor continuada o de especial notoriedad que suponga un destacado beneficio para el catalán de Aragón.
El jurado del Premio Desideri Lombarte 2021 ha decidido otorgar en esta edición el premio ex aequo a la revista Temps de Franja y a los investigadores y escritores recientemente fallecidos José Antonio Carrègalo Sancho y Pascual Vidal i Figols.
El Premio Desideri Lombarte reconoce una labor continuada o de especial notoriedad e importancia en cualquiera de los ámbitos sociales, culturales, deportivos, artísticos, económicos, etc., que supongan un destacado beneficio para el catalán de Aragón, teniendo especial consideración las actividades destinadas a la dignificación, difusión, investigación, enseñanza, expresión literaria, etc., del catalán de Aragón y constituya un modelo y testimonio ejemplar para la sociedad aragonesa.
Temps de Franja es una publicación periódica que desde el año 2000 se ha convertido en el medio de comunicación y de expresión cultural de las diferentes comarcas que conforman la zona oriental de Aragón y son de habla catalana, sirviendo para articular culturalmente estas comarcas y para ser vehículo de noticias, artículos de opinión y estudios de todo el Aragón catalanoparlante. Como separata publica también Temps d’escola, elaborado por los escolares de Ribagorza, La Llitera, el Baix Cinca, el Baix Aragó-Casp, el Bajo Aragón y el Matarranya.
José Antonio Carrégalo Sancho (Monrroyo/Mont-roig, 1951-2021) fue un autor prolífico entre cuyas publicaciones de investigación destacan Monroyo. el hábitat disperso y Mont-roig: El patrimonio inmaterial (la literatura oral). Entre sus obras de creación, pueden citarse el poemario A soca de l’orella y la obra en prosa Espurnes. Además, fue colaborador de distintos periódicos locales del Matarraña y del Bajo Aragón, entre ellos la revista Plana Rasa de la asociación cultural Sucarrats, siendo asimismo una de las firmas habituales de La Comarca.
Pasqual Vidal i Fígols (Mazaleón/Massalió, 1946-2021), pensador e investigador de las tradiciones y costumbres del Matarranya, además de dibujante y fotógrafo, defendió el patrimonio material e inmaterial de esta zona. Autor y colaborador, especialmente con sus dibujos, en múltiples publicaciones, siempre fue defensor de la cultura y la lengua catalana de Aragón. Entre sus obras, destacan A la falda de la iaia. Literatura oral de Massalió, Festes i tradicions de la Comarca del Matarranya-Vila de Massalió, La cuina senzilla-Massalió. Como miembro de la Coral de Massalió participó en el CD Música Tradicional del Matarranya.
El jurado ha estado compuesto por el jefe de servicio de Política Lingüística, Francho Beltrán Audera; Celia Antolín Bellés, Nuria Sesé Fierro e Hipòlit Solé Llop como vocales, actuando como secretario el jefe de sección, Miguel Ángel Pellés García.
La entrega del premio, de carácter honorífico, tendrá lugar en septiembre con motivo del Día Europeo de las Lenguas.
Desideri Lombarte
Nacido en Peñarroya de Tastavins (1937-1989), Desideri Lombarte, fue uno de los escritores contemporáneos más importantes de la literatura en catalán de Aragón. Destacó por su obra poética, con antologías como Ataüllar en món des del Molinar, pero también practicó otros géneros como la novela o el teatro. Hombre polifacético desde el punto de vista intelectual, también se dedicó a la investigación histórica, etnográfica y lingüística trabajando por la dignificación de su lengua en Aragón. Fue miembro fundador y vicepresidente de la Associació Cultural del Matarranya y uno de los organizadores en Aragón del II Congreso de Lengua Catalana (1986). Asimismo, hay que citar sus habilidades como dibujante para ilustrar sus obras.
