Skip to content

Archive

Category: Comarques

Source: Vuitanta anys | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 30 de març del 2018)

El passat 27 de març va fer vuitanta anys que l’aviació italiana va bombardejar les poblacions de Valljunquera, el Mas de Llaurador i la Vall del Tormo. A este primer atac des de l’aire li va seguir una segona ofensiva de l’aviació per atemorir l’afeblida resistència republicana. Després de les conseqüències dramàtiques del bombardeig civil d’Alcanyís de principi de març, la població matarranyenca va fugir de les viles als refugis al camp per evitar els efectes del sagnant càstig aeri. Quatre dies més tard, el 31 de març del 1938, els legionaris italians ocuparen definitivament estes tres viles veïnes. Creuaren el riu Matarranya i prengueren el mas de Cassos -mas dels Escassos- al terme de Massalió i ocuparen el mas dels Frares i el Mas del Llaurador en el terme de Valljunquera i la partida de les Foies al nord de la Vall del Tormo. Després d’una forta resistència de l’11 Divisió del general republicà Enrique Líster, durant el mes de març, a les Ventes de Valldesgorfa i al Mirablanc a Valljunquera, la presa de les tres viles situades a l’esquerra del Matarranya mitjà va ser relativament fàcil per a l’exèrcit italià de Mussolini que avançava ràpidament en direcció cap a Catalunya. Els últims anys han aparegut moltes col·leccions de fotografies del pas dels legionaris durant la guerra civil pel nostre territori, entre totes estes imatges, dos instantànies del bombardeig aeri de la Vall del Tormo i Valljunquera, i altres de la relació en la reraguarda de les tropes italianes amb la població civil. Al fossar de la Vall del Tormo encara es conserven una dotzena de creus que recorden els morts italians en la passada guerra civil i guardo les memòries d’un soldat de la lleva del biberó, Manel Dómine, que lluità en l’artilleria republicana en estes tres viles a les ordres de Líster. Records d’una guerra civil com a conseqüència d’un enorme fracàs col·lectiu.

Source: El bé | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 23 de març del 2018)

Estic immers en la lectura de ‘Vida i destí’, de Vasili Grossman, una obra monumental en tots els aspectes. Avanço lentament perquè disposo de poc temps de qualitat per a esmerçar-hi l’atenció que mereix, ja que a cada paràgraf hi ha motiu per a la reflexió.

Grossman se m’apareix lúcid i precís en les seues definicions del feixisme, de la llibertat o del fanatisme. Afirma que l’assoliment del bé és l’objectiu últim de la humanitat. Un concepte tan ampli, però, li suscita moltes preguntes: “Existeix un bé aplicable a tots els éssers, a totes les tribus, a totes les circumstàncies? O potser el meu bé és el mal per a tu i el bé del meu poble, el mal per al teu?”. També hi ha l’evolució del concepte ‘bé’ al llarg de la història, atès que coses que abans eren vicis, ara són virtuts i viceversa. En els seus inicis, les religions i els sistemes polítics tenien el bé com a finalitat, però han acabat produint grans mals en milions de persones. I és que Grossman va viure la Revolució Russa, l’evolució del règim comunista, la Segona Guerra Mundial i els grans moviments de masses del segle XX.

‘Vida i destí’ no es va poder publicar fins el 1980, a Suïssa (feia vint anys de la mort de l’autor), després d’haver eixit clandestinament de la Unió Soviètica en forma de microfilm. M’esgarrifa pensar què hauria significat per a la literatura i el pensament la pèrdua d’aquesta obra.

Els meus avis, coetanis de Grossman, van viure el flagell de dues dictadures i l’ensorrament del somni democràtic de la República. Els pares van patir els anys de plom del franquisme fins ben entrada la trentena. Quan per fi va morir el dictador, la meua generació eixia de la infantesa… Ara, tinc la sensació que rebroten comportaments que creia superats pel progrés moral de la humanitat. Torna la intolerància contra col·lectius de persones, s’apliquen les lleis per a retallar la llibertat d’expressió… Em fa por que les meues filles no acabin vivint en un món pitjor que el d’avui. Diuen que la humanitat fa dues passes endavant i una enrere. Em temo que ara estem en retrocés. Només espero que la passa no sigui massa llarga.

Carles Terès

Source: La jaqueta de piquets | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 16 de març del 2018)

Fa sixanta anys, en una economia de subsistència com ere encara la nostra, la cultura del pedaç estave a l’ordre del dia. I a base de pedaços i sorgits s’apanyave la roba i es mirave d’aprofitar-la fins que ja no donave més de si. Ara, pel que fa a la vestimenta del criaturam, algunes famílies depenien de la bona voluntat dels seus parents de la capital. Així, l’arribada dels paquets amb roba usada, però encara útil, ere esperada amb expectació i molt celebrada pels menuts, i encara més pels grans. Alguna volta els nostres familiars de Barcelona també mo’n van enviar. I jo en vaig fer servir unes quantes peces. Però en lo meu cas, allò de reaprofitar la roba d’uns altres, sobre tot la de mudar, es va allargar de forma extraordinària, concretament fins als vint-i-un anys. Resulte ser que entre les amistats de casa nostra comptàvem amb un curiós personatge. Corredor comercial de professió i una mica excèntric, entenie que la seua faena demanave, a part d’un caràcter agradable (empatia en diríem ara), elegància i varietat en el vestir. Certament, lo seu ere un estil propi, una mica estrany si es vol, però indubtablement atractiu. I partint d’aquella premisa comptave sempre amb un complet i llamatiu (a voltes extravagant) vestuari que renovave cada dos per tres. Ell ere feliç alternant al seu gust camises, corbates, jaquetes, pantalons i sabates ben acolorides i relluents. I com que érem de la mateixa talla, de tant en tant em regalave alguna jaqueta o algun pantaló. Jo li ho agraïa molt, encara que després tinguera els meus dubtes a l’hora d’eixir al carrer lluint una roba tan estrident. I és que anar vestit d’aquella manera tan extraordinària tenie les seues servituds. I ja n’estava escarmentat. Perquè durant un temps vaig passejar per les festes majors i sales de ball de Girona i la Costa Brava una jaqueta ben llampant, de color coure envellit motejada de diminuts piquets blancs, que m’havie passat i que ere molt cridanera. Però al remat hi vaig haver de renunciar perquè tot déu em preguntave si jo era un dels músics de l’orquestra. I allò, per al meu caràcter vergonyós, ja va ser massa.

José A. Carrégalo

Source: Presentació d’”Esclat”, poemari de Merxe Llop | Lo Finestró

El Govern d’Aragó i Gara d’Edizions es complauen en convidar-vos a la presentació del llibre, Esclat, el proper dimarts dia 24 d’abril, a les 19,30 hores al Museo de Zaragoza, Plaza de los Sitios, 6. L’acte serà càrrec del director general de Política Lingüístic, José Ignacio López Susín; d’Azucena López, assessora docent de Política Lingüística; Chusé Aragüés, editor de Gara d’Edizions i coeditor juntament amb el Govern d’Aragó; i Merxe Llop, autora del poemari. Recitaran uns poemes: Merxe Llop i Luis Felipe Alegre, d’El Silbo Vulnerado.

https://twitter.com/aragonradio/status/983354480241598465?s=19

Source: Moretto chanel: Lo xic de la Regina

A vegades tinc crisis de personalitat. No sé si a vatres vos passe, però a mí me passe a suavint.
Mentres visc a Mont Roig, que es la nostra residéncia habitual, los uns me diuen David, los atres Moret, uns atres Moretto, la dona me diu amor y los fills papá. Però quan vaig de tant en tant a la vila de la surullera, sempre me diuen de la mateixa manera, lo xic de la Regina.
Avui m´ha tornat a passar:
I este xic quí es?- l´hi ha preguntat una dona a l´Ascensión. Ah! tu eres lo xic de la Regina, si te la mateixa careta que sa mare.
Si soc lo xic de la Regina- he contestat alegrement i una mica sorprès perque tots me coneixen i jo ja casi no conéc a ningú, alguns los reconec però a molts no sé ni com els diuen.
Me done una mica de vergonya reconeixeu, però casi que no conéc a ningú quan vaig a la vila.
De ben menudet, sempre estava per la vila, casi tots los fins de setmana feiem la visita a la iaia Marina i al iaio Antonio, encara recordo en gran amor lo sofá i la tele, i l´aparador on sempre guardave la iaia alguna dolsaina per al net. Los paseos en bicicleta pel carrer plà, los columpios, la consulta del sinyor dotó, l´escombrera, los bassiols i les eres. Fent memoria encara recordo als meus bisagüelos al Laureano i la Delgadina, i a la iaia Carmen.
Van pasar los anys i poc a poc vaig dixar d´anar a la vila que tant m´estimava i m´estimo. De fet, al meu ADN tinc tres parts de la surullera, per una de Mont roig, Mon iao Antonio, ma iaia Marina i mon iaio Federico eren los tres fills de la surullera, lo primer de casa Pampolí, la segunda del mas de Lluis (més conegut com a mas del sastre) i lo Federico del mas de Roque tots del terme de la Sorollera. Tan sols ma iaia Manuela ere del mas de Moret, del terme de Mont roig.
Mon iaio Federico al casarse ja va vindre a viure al mas de Moret, i al cap dels anys van vindre a viure al poble, desgraciadament, ma iaia Marina va morir massa jove, jo només tenía 13 anys i recordo en gran tristesa lo moment en que la casa va quedar vuida, tinc la darrera imatge de l´ataud a la entrada de la casa i com después d´allò ja no vam tornar més a n aquella casa.
Al morir ella ja se van acabar les dolsaines i la infantesa, ja vaig entrar a l´adolescencia i se van acabar les visites a la Surullera…
Al tornar de Perú, una de les primeres coses que vaig fer va ser anar a vore a la tía Arsenia. La tía Arsenia ere una de les germanes de ma iaia Marina, la dona més adorable que hi havie davall la capa del cel. Vam tindre la sort de que poguere coneixer a la meua filla Nadine i al meu fill Manuel, desgraciadament, l´any pasat va morir i ara ja es una estél més al cel, com diu la meua filla:
Esa estrella de ahí es la tía Arsenia. Segurament quan la meua filla sigue gran, recordo en lo mateix amor que jo les visites a la Surullera, los ous Kinder i pastelets que sempre teníe guardats pa quan li feem visita, sempre tenie lo bosinet amanitat la bona de l´Arsenia.
Ara només mos quede lo tio Eugenio a qui poder visitar, i d´aquí a Déu sap quan ja ni això, la Surullera ja només serà un record. Ja no hi haurà ningú a qui visitar, ni que mos digue que mos quedem a fer lo bossinet, este fet me produix una tristesa molt gran, perque per a be o per a mal, sempre seré lo xic de la Regina i això no ho dixaré de ser mai.

Source: Morir d’èxit | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 31 de març del 2018)

Hem assistit a una Setmana Santa angoixant a la majoria dels pobles de la comarca del Matarranya. Concretament divendres, dissabte i diumenge. A més de l’atractiu creixent de la zona, està l’efecte crida dels “tambors” del Baix Aragó. Total, una multitud de gent fent turisme per tots los pobles amb les carreteres plenes, qüestionant uns dels seus encants principals: la tranquil·litat i la possibilitat real de desconnexió de l’aclaparament diari de les ciutats. I aquí comencen les contradiccions. Perquè per mantenir los nostres pobles és absolutament necessari que la gent que hi viu tingui fonts d’ingressos econòmics. Los regents de bars, cafeteries, restaurants, hotels, fondes, cases rurals, mecànics, activitats lúdiques, forns, tendes, etc. etc., necessiten, diuen, estes arribades massives de gent de ciutat per poder mantenir los seus establiments la resta de dies de l’any. L’hivern és molt llarg i això és bàsic per evitar el famós i real despoblament. Bé, fins on es pot arribar sense que es mati l’encant tant valorat associat a la tranquil·litat, relax i imatge idíl·lica de pobles encara verges o no massa devorats pel turisme economicista que tot ho destroça. Esta imatge puntual dels períodes turístics claus i concrets, no ens perjudicarà a la resta de l’any o a la llarga? Tindrem, com en tot a la vida, que buscar aquell equilibri vital que asseguri lo futur. No serà fàcil, los interessos individuals són molt extremats, i per això cada cop entenc més als de Barcelona. Algú encara pensa que viure pels voltants de la Sagrada Família és agradable? Viure no, tenir un negoci sí. La gent, los veïns de sempre estan tips d’autobusos, de grups que envaeixen les voreres, de les rodetes de les maletes amb soroll de matraca, de la proliferació de tendes de regals, de l’encariment general de tots los consumibles. Molt complicat i encara més quan és prioritza la creació de llocs de treball i evitar sigui com sigui la despoblació de les zones rurals. Natros encara hi som a temps de canalitzar correctament esta necessària font d’ingressos i com diu la frase que titula l’article,  intentar no morir d’èxit.

Juan Luís Camps

Source: Aigua escassa | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de març del 2018)

“Al meu país la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”, diu una coneguda cançó de Raimon, lo cantautor de Xàtiva. Sequeres cícliques, pluges irregulars i torrencials, pedra… són ben conegudes a la nostra terra, a on l’aigua és una preocupació atàvica, entre precs al cel i no pocs conflictes. Este passat dijous 22 de març es va celebrar lo seu Dia Mundial. La construcció d’infraestructures i la seua gestió ha anat variant i progressant al llarg dels temps, des de canalitzacions i pantans a la progressiva implantació a mitjans del segle passat d’un sistema d’abastiment públic d’aigua corrent, que ha sigut, sens dubte, un dels progressos socials més fonamentals a la nostra vida, amb una especial incidència al dia a dia de les dones. Prou d’anar en cànters a la font –aquelles Aguadoras famoses esculpides per Gargallo—, o a llavar als llavadors públics, carregades de panistres plens de roba. Quants canvis al benestar i la higiene! En contrapartida, tindre el líquid element dins de casa, a cop d’aixeta, genera un consum domèstic desorbitat en paral·lel al de l’agricultura intensiva connectada a la sèquia i la talladora. Ací s’ha passat en dates recents de regar a manta per tandes al degoteig o l’aspersió. Resulta ineludible en este context de meteorologia adversa, agreujat pels rigors del recent canvi climàtic, plantejar-se un ús racional individual i planificacions més globals per tal de gestionar la repartició dels recursos hídrics. Difícil solució: los pantans i transvasaments a les zones més seques es fan a costa de dixar sense aigua els municipis riberencs i de provocar l’alteració de la riquesa ecològica de les conques. Lo Plan Hidrológico Nacional de 2001 va resultar polèmic, havent de ser modificat, de la mateixa manera que algunes decisions de les confederacions hidrogràfiques han generat protestes concretes i plataformes opositores ciutadanes com la de Salvem lo Riu Bergantes. Seguirem mirant al cel, haurem de tancar amb seny l’aixeta.

María Dolores Gimeno

Source: La campaña de sensibilización del ‘Porta a Porta’ llega a los municipios – La Comarca

Source: Donald Trump Junior participa en una cacería en el territorio – La Comarca

Source: Donald Trump Jr. visita Beceite en compañía de un guía profesional español de caza – Cazaworld

Source: Actuació del Duo Recapte a Saragossa | Mas de Bringuè

actuació Fraga Jornades Cinga

El duo franjolí Recapte (Antoni Bengochea, veu, i Màrio Sasot, bandúrria) actuarà el proper dijous, 12 d’abril, a les 19,30 hores, al  centre cultural Joaquín Roncal,  carrer San Braulio 5-7 de Saragossa, amb el seu espectacle “Què diuen els poetes de la Franja d’ara?”,  on mostren una antologia recitada amb acompanyament musical, d’un seguit de poemes d’autors catalanoparlants de la Franja d’Aragó, com Desideri Lombatte, Josep Galan, Hèctor Moret, Teresa Jassà, Marià López, Anton Abad, Juli Micolau, etc.  

L’acte s’inclou dins de les XXV enes  Jornades de les Llengües d’Aragó organitzades per l’associació cultural  NOGARÀ, amb el suport de la Fundació CAI i l’Ajuntament de Saragossa.

Chornadas Luengas aragón Recapte 2018

Source: Lo gat malraçat | Contalles de Fórnols

Lo gat malraçat

(Versión en espanyol al final del relato)

SIMBIOSIS

Lo concepte actual de “mascota” ere desconegut a l’ambient rural de Fórnols al que jo me vaig criar. Ni persones ni animals vivíem de vades, formàvem part d’un “ecosistema” integral de treball adaptat a les necessidats de la vida que portàvem.

Los xiquets, a part de jugar, a les hores lliures que mos dixave l’escola, faem faenes complementaries que aforraven temps a les persones grans: faem recados, anavem a omplir la cantrella i collíem herva per als conills; a la sega risclarvem lo rostoll i replegavem espigues perdudes i a la era muntavem al trill ; al estiu anàvem a guardar l’aigua i, quan ja podíem, regàvem l’hort sense ajuda dels grans; anàvem al forn a traure número i, quan podíem, ajudàvem a les dones a portar les canastes al forn; al temps de les olives replegàvem les que caíen fora de la borrassa; anàvem a abeurar les burres i moltes coses que me venen a la memòria, que no vull apurar. Los pares i els agüelos, faen les faenes importants según los coneixements, les habilidats i les forces de cada un.

25 Xiquets al trill

Xiquets portant lo trill

Los animals domèstics vivien en “simbiosis” en les persones. Los burros i els matxos mos prestaven la seua força física per a estirar del aladre, del trill i lo roll de la era, del carro, de nories i molins, rastraven pedra i rossegaven llumeres. Albardats portaven cuallquere càrrega que mos fore util, aigua en argadells i cànters, llenya per al foc en los carrejadors, olives i ameldes en sacs, pataques i remolatxes del hort a la saria o en banastes. Garbes al temps del batre, sacs i taleques de blat i civada, borrasses de palla i portadores plenes de raïms a la vrema. I tamé a natros mateixos, quan los muntàvem a caball.

26 Rollant la era

Rollant la era

Les les cabres mos donaven lleit poc abundanta i cabridets. Les ovelles mos donaven corders i llana per a fer coltxons, peücs i algun jersey. Les gallines ous per a minjar, fer truites , pastes i taméalguns pollastres per a matar. Los conills carn i pells, que les dones venien als “pieleros” barat a agulles didals i estirores per a cosir. En lo gorrino teníem magre i cansalada, xoriços, llenguanisses i borrifaldes i manteca per a untar i fer les mantecades.

32 Ramat de cabres

Ramat de cabres

Los gossos mos vigilaven cases i propiedats, ajudaven als pastors a guardar el bestiar i als caçadors a aixecar les peces i a portar-les -hi al amo quan les havie matat. Tots estos animalets vivien a costa nostra i, per a mantindrels, cultivavem per a en ells civada, avena, panís, remolatxes, cols i alfals, dedicant-los temps i cuidados com los pastors que els dedicaven la jornada completa.

LOS GATS

Los gats eren un mon a part i complien una funció que els permetie una vida privilegiada. Sense horaris establits, ells mantenien la casa lliure de rates i atres animals molestos, com les sargantanes o les serps, que haurien entrat, com entren als masets, sense la presencia del gat. Hi havie gateres a totes les portes que els permetien circular lliurement per tota la casa i entrar i eixir al seu gust. Ere l’unic animal que podíe entrar i passejar-se per la Iglesia, a on tamé hi havie gatera. Quan fae fred s’acotxonaven al racó del foc o damunt de la planxa i quan fae bon temps corrien lliurement de casa en casa o pel carrer a buscar emocions o aventures amoroses en los de cases veïnes. Eren animals molt pillos i, com no s’els donave minjar per a que tingueren afany per les rates, les dones havien de controlar que no s’els emportaren alguna tallada quan fregien carn o peix a la bora del foc.

28 La gatera

La gatera

Eren animals bastat llimpios, però a voltes faen les seues necessidats a puestos inoportuns. I ací escomence la contalla que tos volia fer avui.

LA MALIFETA

Jo vaig ser un xiquet molt afortunat, per que ma mare tenie lleit abundanta i de mol bona calidat, ademés vaig ser lo rader de quatre germans i no hi havie coa detrás de mí per a cedir la mamella. Lo meu temps de lactància va durar casi vint mesos i no hauria tengut cap límit de temps si no fore per la malifeta que me van fer.

Jo vaig naixer lo primer día de giner de l’any 1945 i v aig mamar a gust des de el primer dia. Va arribar l’estiu de 1946 i jo encara mamava. Però va resultar que aquell any, per al 15 d’agost, tocave celebrar a Morella les festes de sexenari. Mon pare i ma mare van fer intenció d’assistir a en aquelles famoses festes, però tenien lo problema del xiquet que encara mamave i el van resoldre d’una manera una mica peculiar.

29 Festes del sexenari de Morella

Festes del sexenari de Morella

Van pensar que ere una bona ocasió per a desmamar-me i no s’els va acudir millor idea que enganyar-me. Van agarrar un tros de metja cremada del cresol, ma mare se va untar la mamella en oli brut de follí i hi va enganxar la metja cremada. Quan vaig anar a mamar me va amostrar lo seu pit tot brut i me va dir que s’hi havie cagat lo gat malraçat. Jo vaig tindre un gran sofoco i vaig avorrir la mamella per a sempre. Des d’aquella malifeta…¡Sempre hai odiat als gats malraçats!

27 Lo gat

Lo gat malraçat

 

Source: El aceite de la cooperativa de Mazaleón, el mejor de la D.O. Bajo Aragón – La Comarca

Source: Peñarroya clausura un foro de encuentro sobre el futuro del sector porcino – La Comarca

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: