Skip to content

Archive

Category: Llitera

Pdf: elies45-3.pdf

Tanto los textos literarios como los no literarios han sido imprescindibles para el estudio de las lenguas desde una perspectiva diacrónica, pero también como una fuente de información para analizar su variación lingüística interna. Si nos centramos en la realidad lingüística de Aragón, comprobaremos que, a diferencia del castellano o el aragonés, no existen obras literarias medievales escritas en catalán, a pesar de la amplia producción en esta lengua en otros territorios de la antigua Corona de Aragón. Por tanto, para conocer el catalán en Aragón de época medieval y moderna, el filólogo se ve obligado a examinar los textos notariales que se redactaron en la Franja de Aragón entre los siglos XIV, XV y XVI, los cuales se han convertido en instrumentos imprescindibles para el estudio de la historia de la lengua catalana en tierras aragonesas. En este trabajo daremos cuenta de la metodología que utilizamos para la localización y el estudio de un corpus documental redactado por profesionales, así como de las destrezas que son necesarias para enfrentarse a un análisis de estas características

Source: El BOE rectifica para respetar la denominación oficial de cuatro comarcas aragonesas

Source: El BOE rectifica para respetar la denominación oficial de cuatro comarcas aragonesas

El real decreto de ayudas a zonas afectadas por las heladas del pasado mes de abril utilizaba la denominación castellana y obviaba la catalana.

Valderrobres, capital de la comarca del Matarraña/Matarranya.
Valderrobres, capital de la comarca del Matarraña/Matarranya.
Laura Uranga

El Boletín Oficial del Estado (BOE) ha tenido que rectificar la redacción del real decreto publicado el pasado día 14 relativo a ayudas a zonas fruteras afectadas por las heladas de principios de abril por haber utilizado denominaciones incorrectas de cuatro comarcas aragonesas y de otras 35 de Cataluña y la Comunidad Valenciana. En en el caso del Matarraña/Matarranya, Litera/Llitera, Bajo Cinca/Baix Cinca y Bajo Aragón-Caspe/Baix Aragó-Casp, la publicación oficial solo incluía los nombres en castellano obviando los correspondientes en otra lengua vernácula de esas demarcaciones, el catalán, también oficiales.

Tras las numerosas críticas recibidas de asociaciones, particulares y también de formaciones políticas, como Compromís, el BOE publica este viernes una corrección de “errores” que sustituye la denominación monolingüe de las cuatro comarcas aragonesas por la bilingüe. También sustituye los nombres de 18 comarcas catalanas, publicados inicialmente en castellano, por su nombre oficial en catalán. Además, cambia las denominaciones de 17 comarcas valencianas que estaban solo en castellano por el correspondiente en valenciano o bilingüe -en el caso de comarcas bilingües-.

El real decreto publicado el pasado día 14 establecía ayudas para centrales fruteras de comarcas afectadas por las heladas registradas entre el 2 y el 5 de abril asociadas a la borrasca Ciril, entre las que figuran el Matarraña/Matarranya, la Litera/Llitera,m el Bajo Cinca/Baix Cinca y el Bajo Aragón-Caspe/Baix Aragó-Casp, que perdieron la mayor parte de su cosecha de melocotón y almendra.

Compromís califica como “ofensiva” la nomenclatura comarcal aplicada por el Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación en su polémico decreto y señala que su movilización para denunciar la utilización de nombres no oficiales o solo en la versión castellana ha sido “determinante” para la rectificación gubernamental. “Desgraciadamente, no es la primera vez que ocurre. Desde la administración central se continúa usando denominaciones incorrectas para la toponimia valenciana”, señala en un comunicado la formación política valenciana. A pesar de “la promesa de no volver a repetir” los errores, Compromís lamenta que se siguen dando en publicaciones oficiales.

A pesar de la rectificación, el Gobierno deberá responder a las preguntas parlamentarias presentadas al respecto por Compromís, que quiere saber quién redacto el real decreto y cómo accedió al cargo, qué protocolo de corrección de publicaciones sigue el Ministerio de Agricultura, por qué no se han respetado las denominaciones oficiales, cómo se va a disculpar el Gobierno por esta “falta de respeto” a la nomenclatura oficial y qué va a hacer para que el error no se vuelva a repetir.

Source: Les notícies de Temps de Franja 183

Temps de Franja

Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió

N. 183 • 27 d’agost de 2022

‘Los canons de Navarone’

// Patrici Barquín

 

Los canons de Navarone és un tros de pel·lícula d’aquelles que vèiem la gent menuda, asseguts a la cuina, davant una tele en blanc i negre, mentre menjàvem una torrada de pa en oli i sucre (lo vi me donava cor agre). Com que se suposava que era una pel·lícula de guerra i d’herois, la veiem quasi com qui va a missa i desplega tota la seua fe, pa poder quedar extasiat davant l’avorrit sermó del capellà. És a dir, la veiem entre l’expectació de que hi hagués una ma de trets i explosions i la realitat d’un gran guió i d’una història carregada de reflexions i resistència contra lo nazisme que tenia terroritzada una part del mediterrani, o de l’Egeu (mai he acabat de tenir-ho clar del tot), a compte d’uns enormes canons estratègicament col·locats: los canons de Navarone.

 

Llegir-ne més.

Montse Cercós presenta el poemari ‘Mantell blau’ a Santorens

// Glòria Francino Pinasa

 

El 14 d’agost de 2022, coincidint amb la festa de Sant Roc, Montse Cercós, poeta barcelonina, vinculada a Santorens, on estiueja i viu a ca de Torres, va presentar el seu poemari Mantell blau. Acompanyada de la poeta ribagorçana Assumpció Perna van recitar poemes plens de lirisme i admiració per la natura i la vida del poble als assistents a l’acte.

 

El llibre consta de quatre parts precedides per cites de poetes ribagorçans. La que encapçala el llibre és d’Anton Navarro, Poema del Ribagorça. I si Mn. Anton Navarro parla del «mantell de la rogenca albada» a ‘Muntanyes amunt’, la Montse Cercós admira «el mantell blau» com «el cel serè» de Santorens, on també hi transiten els núvols i les boires, i a l’estiu «Es cobreix de daurat / la maduresa del paisatge». També coincideix amb l’autor ribagorçà en temes pirinencs com els de les muntanyes, el bosc, els pastors, falles, fades i encantàries. Les restants cites pertanyen a la poeta Assumpció Perna de Vilaller i descriuen pinzellades de natura, de la bellesa de les coses xiques, del territori i de les tradicions.

 

Llegir-ne més.

‘Aplec’ d’en Juli Micolau

// Júlia Llambert

El dissabte 20 d’agost a la Freixneda, en el marc de les aigües i flors ufanes del jardí de l’Hotel Lo Convent, i dins les Festes d’Estiu de la vila, ha tingut lloc la presentació del poemari Aplec d’en Juli Micolau, número 7 de la col·lecció ‘Lo Trinquet’ davant d’un atent públic d’una seixantena llarga de gent de tota la comarca.

N’Artur Quintana, prologuista de l’obra presentada, i que amb en Josep Miquel Gràcia i en Carles Sancho —que era a la presentació—, formen el Consell Editor de ‘Lo Trinquet’, ha exposat el procés editorial del llibre com a número 7 dins de la col·lecció ‘Lo Trinquet’

Llegir-ne més.

Reviure l’estiu*

// Raquel Llop

Enguany hem (re)viscut lo primer estiu sense restriccions des d’aquell del 2020, on los espectacles culturals es van veure terriblement limitats i, en cas que hagueres anat a algun, ben segur vas haver d’assistir passant per un control de temperatura, duent mascareta i controlant la distància de seguretat que et separava dels teus acompanyants. Vam viure la cultura d’una manera totalment diferent a la que coneixíem i, malgrat lo que es pensava des de certs sectors en aquell temps, hem sobreviscut, ho vam saber portar de la millor manera possible i ací estem, dos anys després, revivint concerts, espectacles i festes majors com “abans”, com aquell estiu que sense saber-ho va ser l’últim, al menys per un temps.

Llegir-ne més.

«Aquí, allà, si no tirau se morirà»*

// Estela Rius

 

A principis d’agost vaig assistir al 30 aniversari del Festival Infantil de Nonasp i em va cridar l’atenció una cosa: quan los xiquets i xiquetes van acabar de ballar, sol un parell de persones van tira’ls un grapat de caramelos que ràpidament van volar d’en terra. Com és això?, vaig pensar estranyada. Pot parèixer una cosa simple o que no tingo cap importància, però a mi em va xocar, perquè tinc molt present lo record de quan la meua generació ballàvem al Festival i sol acabar, mos plovien uns bons grapats de caramelos —que generalment tiraven los iaios i naltres ja esperàvem per córrer a arroplegal’s—.

 

Llegir-ne més.

Passarà la guerra, restarà la crisi*

// José Miguel Gràcia

Sembla que amb la Gerra de Rússia-Ucraïna –la del malèvol Putin– el canvi climàtic, més acuradament entès com a crisi climàtica global, els terminis previstos d’abandonament de les energies fòssils, el necessari canvi a les energies renovables, els acords internacionals al respecte, etc., han passat a segon terme, diria més, gairebé s’han oblidat. Allò que preocupa a Occident i a gran part del món desenvolupat no és altra cosa que si tindrem gas per a escalfar-nos el pròxim hivern o per produir energia elèctrica, o si el russos tallaran encara més el subministrament, o si els preus del barril de petroli pujaran per sobre de les previsions més pessimistes.

Llegir-ne més.

Olor a raïna*

// Lluís Rajadell

 

Olor a raïna i fullarasca de pi en una passejada d’estiu. La intensa calor d’enguany i l’aire calmat, sense una goteta de vent, reforcen la sensació olorosa.

 

Un xiquet ix de l’escola un dissabte d’estiu pel matí i marxe cap a casa. La classe, el dissabte, acabe més prompte i és més relaxada, amb treballs manuals i passatemps educatius. Sa mare ja l’espera a la porta de casa i li done una cistelleta amb lo dinar seu i de son pare. Com la cistella és menuda, el pa, els dos plats, els coberts, el dinar dins d’una carmanyola i el postre —un pot de confitura— s’han d’encaixar amb precisió per a que tot hi càpigue. Per damunt, un tovalló a quadres guarde el contingut i el protegeix de mirades indiscretes.

 

Llegir-ne més.

En el centenari d’en Gabriel Ferrater*

// Artur Quintana

La gallina ponicana
fa deu ous cada setmana:

        En Ferrater nasqué el 20-5-1922 en una família de la bona burgesia vinatera reusenca, que la Sedició Franquista destruiria. Professionalment sempre malvisqué com a escriptor i de feines editorials, sense que mai a Seix i Barral, on la seva tasca fou decisiva, li oferissin un càrrec com cal. Quan semblava que se li podria obrir una carrera universitària, pocs dies abans de fer els cinquanta anys, el 27-4-1970, es suïcidà a Sant Cugat.

Llegir-ne més.

// Pep Espluga Trenc

La destrucció del jaciment ibèric ‘Les Corques II’ d’Albelda (ressenyada en un altre article de Temps de Franja per Josefina Motis) és un fet evitable que ningú ha volgut evitar. No passa res. Podem viure sense restes arqueològiques i segurament ho notarem poc en la nostra vida quotidiana. Però hem perdut un altre llençol, que trobarem a faltar quan un dia mos vulguem tapar.

Potser ha sigut per desinterès. O potser per massa interès. Potser per mandra o pura perea. Ni ho sabem, ni ho sabrem. El que queda clar és que, en el nostre entorn, el patrimoni històric (protohistòric en esto cas) és percebut com una cosa molesta i poc útil. Potser perquè mos vincula a una societat passada i polsosa de la que volem fugir, ara que aspirem a hostatjar projectes internacionals que mos posen al mapa, a pujar al carro de la innovació a qualsevol preu. Si volem competir en les grans cadenes agroexportadores globals necessitem una societat innovadora i dinàmica que, com tothom sap, és per definició antagònica als fòssils. Ara passem astí. Que s’espavilen els ibers. No haver-se extingit. Que se’n vagen al Matarranya, que potser els tractaran amb més amabilitat.

Allò que s’ha sabut

Anem a pams. A final de març de 2022 es van iniciar les obres per la construcció d’un assecador de magrers que l’empresa Litera Meat, de la multinacional italiana Pini Group, té previst situar al terme municipal d’Albelda. Un projecte que fa més de tres anys que es venia anunciant i que situa el poble i la comarca en un determinat sender de futur. Una setmana després, a primers d’abril, dos associacions culturals de la zona, el CELLIT i AGEOMINLIR, lamentaven (molt diplomàticament) que durant els treballs de moviment de terres s’hagués destruït un jaciment d’època íbero-romana anomenat Les Corques II (situat a poca distància de Les Corques I, un altre jaciment de l’edat del bronze, que recentment havia merescut ser ressenyat en una publicació del CELLIT). Ja han eixit los aixafa-guitarres fent d’advocats dels ibers. Cal dir que ni el CELLIT ni AGEOMINLIR acusaven ningú en concret, només lamentaven els fets, quasi com si fossen producte d’un fenomen natural. Com quan hi ha una gelada o passa una pedregada.

Continuar llegint…  L’expulsió dels ibers o allò que ningú ha volgut evitar » Temps de Franja

Source: El pillaje en los sistemas de control pone en alerta al Canal de Aragón y Cataluña

https://twitter.com/velasc_alberto/status/1510223146317668353?t=WLErzpm-tCI3KBt28vAYhA&s=09

Source: Telenotícies comarques – Un llibre sobre Albelda vol visibilitzar el català a la Franja de Ponent

Treball complet: Escolà Sallán, Laia (2021) La transmissió intergeneracional del català. El cas d’una parella lingüísticament mixta a l’Aragó catalanòfon. Castellà i català de transició a l’aragonès

Resum de La transmissió intergeneracional del català. El cas d’una parella lingüísticament mixta a l’Aragó catalanòfon: castellà i català de transició a l’aragonès

La transmissió intergeneracional del català. El cas d’una parella lingüísticament mixta a l’Aragó catalanòfon: castellà i català de transició a l’aragonès és un petit treball que se centra en una parella de Sant Esteve de Llitera. El marit és castellanoparlant monolingüe, mentre que la muller és bilingüe: parla castellà i català de transició a l’aragonès. A través d’una entrevista semidirigida, s’hi analitzen els factors sociolingüístics que han dut aquesta parella a adoptar el castellà com a llengua familiar.

En primer lloc, se’ns presenta una breu explicació de la situació sociolingüística a l’Aragó catalanòfon o Franja de ponent. En les enquestes que hem consultat (Sorolla, 2015), se’ns indica que la transmissió del català a les noves generacions dins la família és l’escenari més comú a la Franja, tot i les dificultats que implica el fet que el català no té cap pes a l’administració i ben poc en l’educació (segons l’àrea). La Franja és, doncs, una zona amb diglòssia evident. És destacable que els catalanoparlants semblen tenir certa reticència a anomenar la seva parla “català”. Menys de la meitat de parlants (44’6%) utilitzen la denominació “català”. La resta, utilitzen localismes com “Torrentí” o “Vilellà” (26’7%) o utilitzen la denominació pejorativa “xapurriau” (28’6%). Per tant, veiem que hi ha cert distanciament de la resta de la comunitat catalanoparlant.

Després, fa una breu descripció de la percepció que els habitants de Sant Esteve de Llitera tenen sobre la seva parla. El primer que es remarca és que s’hi parla una varietat dialectal anomenada català de transició a l’aragonès, la qual conté algunes variants lingüístiques pròpies del català i algunes altres pròpies de l’aragonès. Els parlants són conscients de la diferència evident entre la seva parla i el català dels mitjans de comunicació del Principat. Per a ells, es tracta d’una barreja entre català i castellà, i l’anomenen “xapurreau” o diuen que parlen “com a Sant Esteve”. La seva comunitat lingüística, doncs, es redueix a aquesta localitat i se separa de la comunitat catalanoparlant.

Un cop mencionat el marc teòric en el qual s’inscriu la recerca, s’analitzen les dades recollides en l’entrevista1. L’entrevistada, MJPL, de seixanta-dos anys, ens explica que quan era petita a casa seva només es parlava català en transició a l’aragonès. El parlava amb la seva mare, el seu pare, amb els seus avis… L’element que va fer que la llengua a la llar passés de ser el català a ser el castellà va ser l’entrada a la família d’una persona castellanoparlant: el marit de l’entrevistada. A causa de la situació de diglòssia del català en aquesta zona, la regla d’acomodament al castellà és imperant. Per tant, l’entrevistada va adoptar el castellà com a codi de comunicació a casa amb el seu marit, però seguia parlant català amb la seva mare i la seva àvia. Quan van tenir dues filles, s’hi comunicaven tots dos en castellà. En un punt de l’entrevista, ens diu que creu que sí que els deia alguna cosa en català, però una de les filles (que apareix en un moment de l’entrevista) explica que mai. Afegeix que la única que li parlava català de ben petita era la seva besàvia. L’entrevistada ens explica que aquestes accions van ser naturals per a ella, que havent-hi el seu marit no es va plantejar de parlar català a casa. Aquestes dues filles, avui dia són castellanoparlants. Entenen el català de transició a l’aragonès, però no el parlen. La gran d’aquestes dues ara ja té dues filles, amb les quals també parla castellà. És interessant indicar que el seu marit també és nascut al poble i tenia els dos pares catalanoparlants, però ell parla castellà. L’entrevistada, en veient que a casa les seves netes enraonen només en castellà, també s’hi dirigeix en aquesta llengua. Ens trobem, doncs, amb una família que ha passat de ser plenament catalanoparlant a relacionar-se en castellà.

Aquesta situació no és excepcional d’aquesta família. Es pot veure quan l’entrevistada també fa una descripció de la situació sociolingüística de Sant Esteve de Llitera. Es tracta d’un poble amb la població envellida on el català de transició a l’aragonès encara se sent bastant pel carrer, però gairebé només el parla la gent gran. Pràcticament tota la població jove ha adoptat el castellà com a única llengua. Per tant, la línia de transmissió generacional del català hi ha estat interrompuda. Ens explica diversos casos de famílies que han decidit de parlar castellà als fills. Fins i tot hi ha casos en els quals una parella catalanoparlant decideix de parlar únicament en castellà als fills. Aquest és el cas dels seus cosins. Veiem, doncs, que el fet que un dels dos cònjuges sigui castellanoparlant no és l’únic factor que porta al canvi de la llengua familiar. En concret, durant l’entrevista se’ns menciona que en el cas dels seus cosins el detonant va ser que un professor d’escola els va recomanar que els parlessin castellà perquè no es retardés l’aprenentatge d’aquesta llengua.

Fins ara hem comentat el primer factor que creiem que és essencial per a entendre l’estroncament de la transmissió del català en aquesta àrea: la regla d’acomodació al castellà. El segon, creiem que és la identitat lingüística. Com hem comentat abans, els habitants d’aquest poble generalment no veuen la seva parla com “català”, sinó que l’entenen com una barreja entre el català i el castellà. No s’identifiquen amb la comunitat lingüística catalana, sinó que la seva comunitat és el poble (o el “llugà, com diuen ells), una comunitat petita que no pot lluitar contra la pressió del castellà. A més, l’entrevistada ens explica que, segons el seu parer, parlar la llengua pròpia de la zona no és una conditio sine qua non per a poder-se identificar com algú “del llugà”. És cert que parlar-la t’hi vincula més, però pots ser castellanoparlant i formar part de la comunitat. Sembla que el criteri principal és si un s’ha criat i ha crescut al poble i si els pares també són d’allà. Per tant, la pertinença a la comunitat sembla decidir-se segons la procedència geogràfica. Adoptar el castellar no implica renunciar a formar part de la comunitat.

L’entrevistada percep el català de transició a l’aragonès com monolític, sense variació. En diverses ocasions comenta que gent del poble que ha anat a viure a fora, sobretot a Catalunya, quan torna ja no parla del tot com a Sant Esteve. A més, cal mencionar que la seva filla, en el moment que apareix, intenta dir-hi algunes frases, però la seva mare l’atura i fa saber que no ho està dient “bé”. En concret, remarca el fet que no tanca les /a/ finals en [ɛ] com pertocaria. Aquesta tendència a la correcció mostra que l’entrevistada és plenament conscient de les diferències entre el seu dialecte i el castellà i el català, i denota estima i vinculació amb aquesta parla. Moltes vegades menciona que li sap greu que els joves ja no la parlin, perquè li sembla que es perdrà.

Un cop vista la situació al poble, creiem que podem fer unes petites prediccions de futur. Cal considerar que no hi ha cap suport de l’administració per a preservar el català en transició a l’aragonès, així que l’única forma viable de transmissió és a casa. Hem vist, però, que la parla pròpia d’aquesta localitat ha deixat de transmetre’s a les generacions joves. Només la gent gran la parla. Per a tornar a transmetre la llengua, seria necessari que qui encara la parla, normalment la generació dels avis, decidissin de transmetre-la als nets. Aquesta seria una decisió conscient i una lluita a contracorrent a causa de la forta pressió del castellà a la zona. Per tant, creiem que el futur més plausible és que en aquest poble la transmissió intergeneracional del català no es recuperi i que aquesta varietat s’acabi perdent2.

Un cop vista la situació sociolingüística de Sant Esteve de Llitera i les previsions de futur, és important de destacar que l’escenari que ens presenta el treball sembla contradictori amb la informació que tenim sobre la transmissió intergeneracional del català a l’Aragó catalanòfon. La imatge que ens dona l’entrevistada del seu poble és completament l’oposada: el català no s’ha transmès a les noves generacions. Això ens porta a pensar que la transmissió del català no és homogènia a la Franja. Caldria determinar quins factors socials o sociolingüístics causen aquesta variació.

Postulem la idea que un factor que pot ser determinant és el nivell de similitud lingüística amb la parla del Principat. Com menys diferències detectin els parlants entre la seva parla i el nord-occidental del Principat, més fàcil és que identifiquin la seva parla amb l’etiqueta de català. A més, si les perceben com semblants, tindran la sensació que la seva llengua és “útil” per si una persona vol anar a estudiar a Catalunya o tenir-hi relacions econòmiques. Per tant, aquesta similitud pot propiciar el manteniment de la transmissió. Si la parla és substancialment diferent, com passa amb el català de transició a l’aragonès, aquesta noció d’utilitat es perd i la llengua es relega a un únic àmbit: la gent del poble.

En definitiva, aquest treball ens explica la situació lingüística d’una família que ha canviat la seva llengua de la llar del català al castellà i quins factors sociolingüístics hi ha influït. L’entrevista també ha aportat prou dades per fer un retrat del panorama lingüístic de Sant Esteve de Llitera, retrat que resulta d’allò més interessant perquè sembla contradir les dades recollides en les enquestes de transmissió generacional del català a la Franja. D’això se’n dedueix que hi deu haver diversos factors socials que condicionen aquesta transmissió i que fan que no sigui homogènia dins el territori. Aquests factors s’hauran de tenir en compte si es vol protegir la riquesa de les diverses variants geolectals.

Laia Escolà Sallán

10.3.21

Source: Javier Giralt: “La academia debe proteger nuestras dos lenguas minoritarias: el aragonés y el catalán” | Somos Litera Radio

El santistebense Javier Giralt es, desde el pasado 1 de octubre, el primer presidente de la recién creada Academia Aragonesa de la Lengua.

 

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.