Skip to content

Archive

Category: Llitera

// Pep Espluga Trenc

La destrucció del jaciment ibèric ‘Les Corques II’ d’Albelda (ressenyada en un altre article de Temps de Franja per Josefina Motis) és un fet evitable que ningú ha volgut evitar. No passa res. Podem viure sense restes arqueològiques i segurament ho notarem poc en la nostra vida quotidiana. Però hem perdut un altre llençol, que trobarem a faltar quan un dia mos vulguem tapar.

Potser ha sigut per desinterès. O potser per massa interès. Potser per mandra o pura perea. Ni ho sabem, ni ho sabrem. El que queda clar és que, en el nostre entorn, el patrimoni històric (protohistòric en esto cas) és percebut com una cosa molesta i poc útil. Potser perquè mos vincula a una societat passada i polsosa de la que volem fugir, ara que aspirem a hostatjar projectes internacionals que mos posen al mapa, a pujar al carro de la innovació a qualsevol preu. Si volem competir en les grans cadenes agroexportadores globals necessitem una societat innovadora i dinàmica que, com tothom sap, és per definició antagònica als fòssils. Ara passem astí. Que s’espavilen els ibers. No haver-se extingit. Que se’n vagen al Matarranya, que potser els tractaran amb més amabilitat.

Allò que s’ha sabut

Anem a pams. A final de març de 2022 es van iniciar les obres per la construcció d’un assecador de magrers que l’empresa Litera Meat, de la multinacional italiana Pini Group, té previst situar al terme municipal d’Albelda. Un projecte que fa més de tres anys que es venia anunciant i que situa el poble i la comarca en un determinat sender de futur. Una setmana després, a primers d’abril, dos associacions culturals de la zona, el CELLIT i AGEOMINLIR, lamentaven (molt diplomàticament) que durant els treballs de moviment de terres s’hagués destruït un jaciment d’època íbero-romana anomenat Les Corques II (situat a poca distància de Les Corques I, un altre jaciment de l’edat del bronze, que recentment havia merescut ser ressenyat en una publicació del CELLIT). Ja han eixit los aixafa-guitarres fent d’advocats dels ibers. Cal dir que ni el CELLIT ni AGEOMINLIR acusaven ningú en concret, només lamentaven els fets, quasi com si fossen producte d’un fenomen natural. Com quan hi ha una gelada o passa una pedregada.

Continuar llegint…  L’expulsió dels ibers o allò que ningú ha volgut evitar » Temps de Franja

Source: El pillaje en los sistemas de control pone en alerta al Canal de Aragón y Cataluña

https://twitter.com/velasc_alberto/status/1510223146317668353?t=WLErzpm-tCI3KBt28vAYhA&s=09

Source: Telenotícies comarques – Un llibre sobre Albelda vol visibilitzar el català a la Franja de Ponent

Treball complet: Escolà Sallán, Laia (2021) La transmissió intergeneracional del català. El cas d’una parella lingüísticament mixta a l’Aragó catalanòfon. Castellà i català de transició a l’aragonès

Resum de La transmissió intergeneracional del català. El cas d’una parella lingüísticament mixta a l’Aragó catalanòfon: castellà i català de transició a l’aragonès

La transmissió intergeneracional del català. El cas d’una parella lingüísticament mixta a l’Aragó catalanòfon: castellà i català de transició a l’aragonès és un petit treball que se centra en una parella de Sant Esteve de Llitera. El marit és castellanoparlant monolingüe, mentre que la muller és bilingüe: parla castellà i català de transició a l’aragonès. A través d’una entrevista semidirigida, s’hi analitzen els factors sociolingüístics que han dut aquesta parella a adoptar el castellà com a llengua familiar.

En primer lloc, se’ns presenta una breu explicació de la situació sociolingüística a l’Aragó catalanòfon o Franja de ponent. En les enquestes que hem consultat (Sorolla, 2015), se’ns indica que la transmissió del català a les noves generacions dins la família és l’escenari més comú a la Franja, tot i les dificultats que implica el fet que el català no té cap pes a l’administració i ben poc en l’educació (segons l’àrea). La Franja és, doncs, una zona amb diglòssia evident. És destacable que els catalanoparlants semblen tenir certa reticència a anomenar la seva parla “català”. Menys de la meitat de parlants (44’6%) utilitzen la denominació “català”. La resta, utilitzen localismes com “Torrentí” o “Vilellà” (26’7%) o utilitzen la denominació pejorativa “xapurriau” (28’6%). Per tant, veiem que hi ha cert distanciament de la resta de la comunitat catalanoparlant.

Després, fa una breu descripció de la percepció que els habitants de Sant Esteve de Llitera tenen sobre la seva parla. El primer que es remarca és que s’hi parla una varietat dialectal anomenada català de transició a l’aragonès, la qual conté algunes variants lingüístiques pròpies del català i algunes altres pròpies de l’aragonès. Els parlants són conscients de la diferència evident entre la seva parla i el català dels mitjans de comunicació del Principat. Per a ells, es tracta d’una barreja entre català i castellà, i l’anomenen “xapurreau” o diuen que parlen “com a Sant Esteve”. La seva comunitat lingüística, doncs, es redueix a aquesta localitat i se separa de la comunitat catalanoparlant.

Un cop mencionat el marc teòric en el qual s’inscriu la recerca, s’analitzen les dades recollides en l’entrevista1. L’entrevistada, MJPL, de seixanta-dos anys, ens explica que quan era petita a casa seva només es parlava català en transició a l’aragonès. El parlava amb la seva mare, el seu pare, amb els seus avis… L’element que va fer que la llengua a la llar passés de ser el català a ser el castellà va ser l’entrada a la família d’una persona castellanoparlant: el marit de l’entrevistada. A causa de la situació de diglòssia del català en aquesta zona, la regla d’acomodament al castellà és imperant. Per tant, l’entrevistada va adoptar el castellà com a codi de comunicació a casa amb el seu marit, però seguia parlant català amb la seva mare i la seva àvia. Quan van tenir dues filles, s’hi comunicaven tots dos en castellà. En un punt de l’entrevista, ens diu que creu que sí que els deia alguna cosa en català, però una de les filles (que apareix en un moment de l’entrevista) explica que mai. Afegeix que la única que li parlava català de ben petita era la seva besàvia. L’entrevistada ens explica que aquestes accions van ser naturals per a ella, que havent-hi el seu marit no es va plantejar de parlar català a casa. Aquestes dues filles, avui dia són castellanoparlants. Entenen el català de transició a l’aragonès, però no el parlen. La gran d’aquestes dues ara ja té dues filles, amb les quals també parla castellà. És interessant indicar que el seu marit també és nascut al poble i tenia els dos pares catalanoparlants, però ell parla castellà. L’entrevistada, en veient que a casa les seves netes enraonen només en castellà, també s’hi dirigeix en aquesta llengua. Ens trobem, doncs, amb una família que ha passat de ser plenament catalanoparlant a relacionar-se en castellà.

Aquesta situació no és excepcional d’aquesta família. Es pot veure quan l’entrevistada també fa una descripció de la situació sociolingüística de Sant Esteve de Llitera. Es tracta d’un poble amb la població envellida on el català de transició a l’aragonès encara se sent bastant pel carrer, però gairebé només el parla la gent gran. Pràcticament tota la població jove ha adoptat el castellà com a única llengua. Per tant, la línia de transmissió generacional del català hi ha estat interrompuda. Ens explica diversos casos de famílies que han decidit de parlar castellà als fills. Fins i tot hi ha casos en els quals una parella catalanoparlant decideix de parlar únicament en castellà als fills. Aquest és el cas dels seus cosins. Veiem, doncs, que el fet que un dels dos cònjuges sigui castellanoparlant no és l’únic factor que porta al canvi de la llengua familiar. En concret, durant l’entrevista se’ns menciona que en el cas dels seus cosins el detonant va ser que un professor d’escola els va recomanar que els parlessin castellà perquè no es retardés l’aprenentatge d’aquesta llengua.

Fins ara hem comentat el primer factor que creiem que és essencial per a entendre l’estroncament de la transmissió del català en aquesta àrea: la regla d’acomodació al castellà. El segon, creiem que és la identitat lingüística. Com hem comentat abans, els habitants d’aquest poble generalment no veuen la seva parla com “català”, sinó que l’entenen com una barreja entre el català i el castellà. No s’identifiquen amb la comunitat lingüística catalana, sinó que la seva comunitat és el poble (o el “llugà, com diuen ells), una comunitat petita que no pot lluitar contra la pressió del castellà. A més, l’entrevistada ens explica que, segons el seu parer, parlar la llengua pròpia de la zona no és una conditio sine qua non per a poder-se identificar com algú “del llugà”. És cert que parlar-la t’hi vincula més, però pots ser castellanoparlant i formar part de la comunitat. Sembla que el criteri principal és si un s’ha criat i ha crescut al poble i si els pares també són d’allà. Per tant, la pertinença a la comunitat sembla decidir-se segons la procedència geogràfica. Adoptar el castellar no implica renunciar a formar part de la comunitat.

L’entrevistada percep el català de transició a l’aragonès com monolític, sense variació. En diverses ocasions comenta que gent del poble que ha anat a viure a fora, sobretot a Catalunya, quan torna ja no parla del tot com a Sant Esteve. A més, cal mencionar que la seva filla, en el moment que apareix, intenta dir-hi algunes frases, però la seva mare l’atura i fa saber que no ho està dient “bé”. En concret, remarca el fet que no tanca les /a/ finals en [ɛ] com pertocaria. Aquesta tendència a la correcció mostra que l’entrevistada és plenament conscient de les diferències entre el seu dialecte i el castellà i el català, i denota estima i vinculació amb aquesta parla. Moltes vegades menciona que li sap greu que els joves ja no la parlin, perquè li sembla que es perdrà.

Un cop vista la situació al poble, creiem que podem fer unes petites prediccions de futur. Cal considerar que no hi ha cap suport de l’administració per a preservar el català en transició a l’aragonès, així que l’única forma viable de transmissió és a casa. Hem vist, però, que la parla pròpia d’aquesta localitat ha deixat de transmetre’s a les generacions joves. Només la gent gran la parla. Per a tornar a transmetre la llengua, seria necessari que qui encara la parla, normalment la generació dels avis, decidissin de transmetre-la als nets. Aquesta seria una decisió conscient i una lluita a contracorrent a causa de la forta pressió del castellà a la zona. Per tant, creiem que el futur més plausible és que en aquest poble la transmissió intergeneracional del català no es recuperi i que aquesta varietat s’acabi perdent2.

Un cop vista la situació sociolingüística de Sant Esteve de Llitera i les previsions de futur, és important de destacar que l’escenari que ens presenta el treball sembla contradictori amb la informació que tenim sobre la transmissió intergeneracional del català a l’Aragó catalanòfon. La imatge que ens dona l’entrevistada del seu poble és completament l’oposada: el català no s’ha transmès a les noves generacions. Això ens porta a pensar que la transmissió del català no és homogènia a la Franja. Caldria determinar quins factors socials o sociolingüístics causen aquesta variació.

Postulem la idea que un factor que pot ser determinant és el nivell de similitud lingüística amb la parla del Principat. Com menys diferències detectin els parlants entre la seva parla i el nord-occidental del Principat, més fàcil és que identifiquin la seva parla amb l’etiqueta de català. A més, si les perceben com semblants, tindran la sensació que la seva llengua és “útil” per si una persona vol anar a estudiar a Catalunya o tenir-hi relacions econòmiques. Per tant, aquesta similitud pot propiciar el manteniment de la transmissió. Si la parla és substancialment diferent, com passa amb el català de transició a l’aragonès, aquesta noció d’utilitat es perd i la llengua es relega a un únic àmbit: la gent del poble.

En definitiva, aquest treball ens explica la situació lingüística d’una família que ha canviat la seva llengua de la llar del català al castellà i quins factors sociolingüístics hi ha influït. L’entrevista també ha aportat prou dades per fer un retrat del panorama lingüístic de Sant Esteve de Llitera, retrat que resulta d’allò més interessant perquè sembla contradir les dades recollides en les enquestes de transmissió generacional del català a la Franja. D’això se’n dedueix que hi deu haver diversos factors socials que condicionen aquesta transmissió i que fan que no sigui homogènia dins el territori. Aquests factors s’hauran de tenir en compte si es vol protegir la riquesa de les diverses variants geolectals.

Laia Escolà Sallán

10.3.21

Source: Javier Giralt: “La academia debe proteger nuestras dos lenguas minoritarias: el aragonés y el catalán” | Somos Litera Radio

El santistebense Javier Giralt es, desde el pasado 1 de octubre, el primer presidente de la recién creada Academia Aragonesa de la Lengua.

 

lleng

Source: Nou número de ‘Littera’, la publicació periòdica del CELLIT » Temps de Franja

Source: La joventut díscola d’Albelda en temps antics » Temps de Franja

Source: Un complot polític lliterà, el Canal d’Aragó i Catalunya i un cònsol en terra hostil » Temps de Franja

Trabajo Fin de Grado
Cambio de código y transferencia en adolescentes bilingües de la Litera (Huesca)
Autora: Vera Ara Blázquez
Director: Javier Giralt Latorre
Facultad de Filosofía y Letras.
2020

Source: Del Maestrazgo a la Litera, la odisea de los ‘teruelinos’

Source: El detenido por violar a una anciana de 94 años en Tamarite dejó huellas y un rastro de sangre en la casa

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.