Skip to content

Source: Identitat (aragonesa) i llengua (catalana)

Fer pedagogia respecte a la qüestió lingüística i sociopolítica aragonesa té en el context actual una importància cabdal. Fer pedagochía respeutive a la custión lingüistica y soziopolitica aragonesa tiene en o contesto autual una importanzia capital. Hacer pedagogía respecto a la cuestión lingüística y sociopolítica aragonesa tiene en el contexto actual una importancia capital.

Identitat (aragonesa) i llengua (catalana)
Foto: J.L. Boix Guardiola en Grup Belmonte de San José

Així deia el titular de la notícia en un conegut diari aragonés a principis del mes de maig: “Arranquen la retolació en català de dos senyals de trànsit en el Baix Aragó”. No obstant això, no era el primer acte vandàlic que rebien eixos senyals, ja que prèviament havien sigut ruixades abundantment amb esprai amb l’objectiu d’esborrar la denominació de les localitats de Canyada de Beric i Bellmunt de Mesquí. No contents amb esborrar la denominació, els valents vàndals van decidir anar un pas més enllà i eliminar qualsevol vestigi de la llengua catalana en aquell trosset del Baix Aragó i van eliminar físicament l’emplafonat metàl·lic en el qual es podien llegir les denominacions històriques i pròpies de les localitats.

He de confessar que després de llegir la notícia em va vindre al capdavant cert paral·lelisme -salvant les distàncies, òbviament- amb la conducta mafiosa de la ‘Ndraghenta calabresa. I m’explique. El modus operandi de la màfia calabresa estava basat a sotmetre als seus represaliats a una doble condemna. D’una banda, torturaven i assassinaven a tots aquells que s’oposaven als seus interessos. I una vegada morts, maltractaven públicament els cossos inerts de les seues víctimes abans de fer-los desaparéixer definitivament. Fins i tot, de vegades, els cossos desmembrats servien de menjar per als animals, que no deixaven cap evidència del que allí havia succeït. Així aconseguien una doble condemna per a les famílies de les seues víctimes. Al dolor per la pèrdua dels seus sers estimats, se sumava l’angoixa i desesperació que generava el fet de no saber amb exactitud quina cosa els havia succeït. Salvant les distàncies de fons, però amb certes similituds en la forma d’actuació dels vàndals, eixos van actuar a l’estil calabrés. No es van conformar amb esborrar amb esprai la denominació del cartell, sinó que van decidir eliminar qualsevol vestigi físic de l’emplafonat metàl·lic referent a les denominacions en català. Sense cos, no hi ha delicte.

A algunes aragoneses, est tipus de conductes no ens agafa per sorpresa. De fet, estem tan acostumades que hem hagut de naturalitzar-les d’alguna manera per una qüestió de salut mental. No obstant això, naturalitzar eixos actes de discriminació no significa obviar-los ni restar-los importància. De cap de les maneres. Potser ha arribat el moment de parlar obertament, sense prejudicis ni estereotips interessats, del fet de ser aragonés i parlar català.

Perquè molts aragoneses així som i així ho sentim. I tot això, sense que ningú ens haja ensenyat que això és així de manera natural i que no hi ha res de dolent en eixa doble vessant. Al contrari, moltes i molts hem hagut de construir i encaixar la nostra identitat aragonesa amb la nostra llengua catalana de manera autodidacta, via assaig-error. A camins, amagant-nos per a evitar preguntes o mirades incòmodes i, altres voltes, simplement acatxant el cap davant d’estos actes de discriminació lingüística constants. Per desgràcia, ningú ens ha ensenyat a encaixar l’element lingüístic dins del cresol identitari. Ni els nostres governs, ni els nostres conciutadans castellanoparlants, ni els nostres veïns valencians i catalans amb els quals compartim una història i una llengua. És cert que eixos últims, de vegades, tampoc han facilitat molt la tasca, sinó tot el contrari. Plantar la bandera lingüística i enarborar-la amb proclames polítiques i identitàries excloents en la seua guerra de trinxeres amb Madrid, li ha fet un mal servei a la llengua catalana, patrimoni comú de tots i no sols d’alguns.

Però el fet que a Aragó parlem català és una realitat centenària difícil d’amagar, per molts senyals que ratllen, que arranquen o per molt LAPAPYP, LAPAO o qualsevol altre eufemisme utilitzat per a evitar dir el que és: català.

I és que l’Aragó és un territori lingüísticament plural en el qual a més del castellà, la llengua aragonesa i la llengua catalana han sigut i són les nostres llengües pròpies des de fa segles. I si ningú posa remei -encara que els vàndals estan en això, tranquils- podria aventurar-me a conjecturar que ho continuaran sent durant uns quants segles més. De fet, molt abans que la llengua castellana fora majoritària a Aragó i s’elevara a icona arquetípica per ser etiquetat com un bon aragonés, el català i l’aragonés ja eren les nostres llengües. És més, eren les llengües emprades no sols en les Corts Generals d’Aragó, sinó també per la cancelleria real, que les usava de manera institucional i oficial. Els propis registres de cancelleria ja van posar de manifest allà pel segle XIV el caràcter plurilingüe d’Aragó, cosa que avui algunes conservem com un autèntic tresor i és uns dels gèrmens de la identitat aragonesa.

Arribat a eix punt, és inevitable preguntar-se què significa ser aragonés i aragonesa. La resposta no és fàcil. Potser ho determina el mostrar devoció a la Verge del Pilar, o admirar el riu Ebre al seu pas per Saragossa, o escoltar a Labordeta i La Bullonera, o estiuejar als Pirineus -o al poble, o a Salou-, o menjar ternasco amb rasmia o conéixer la famosa i rellevant sentència de Ens, que som tant com vós i tots junts més que vós, us fem rei d’Aragó, si jureu els furs i si no, no. Potser consisteix en totes estes coses o en alguna d’elles, però si ser aragonés significa venerar a la Verge del Pilar, escoltar mà en pit a Labordeta i estiuejar entre Biescas i Salou, segurament la majoria de les nostres lectores no se senten identificades en est aragonesisme precuinat i enllaunat. O potser ser aragonesa sigue una mica més complex que això, no?

El que hi ha darrere de l’acte vandàlic que ens ha servit de pretext per a parlar de llengua catalana i identitat aragonesa, és una concepció identitària uniforme, rígida i impermeable. Eixos tipus de concepcions va tindre sentit fins més enllà de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna com a mecanisme de pervivència i supervivència social en un entorn hostil. Però en ple segle XXI, amb un món completament globalitzat i interconnectat, mantindre una visió identitària de compartiment estanc és un suïcidi, com a individus i també com a societat. Al cap i a la fi, la identitat no és més que una cosmovisió compartida per un grup social. Esta visió tindrà uns denominadors comuns, però també tindrà vectors laterals i particulars a alguns subgrups que no han de ser compartits per tot el teixit social. La identitat ha de mantindre una certa unitat dins de la diversitat i ha de tindre un cert grau de permeabilitat. En cas contrari, la desafecció gradual dels grups que integren valors i principis no comuns a tots estarà garantida. I totes aquelles accions, decisions i actes que per acció o omissió afavorisquen una visió rígida i estanca de la identitat com a poble, l’única cosa que fan és generar desarrelament per part dels grups socials situats en la perifèria identitària.

I en això, en entendre la identitat com una cosa diversa sense perdre la condició d’unitat, les aragoneses que tenim com a llengua materna la catalana som unes expertes. Això és així perquè hem hagut de desenvolupar mecanismes de preservació de la llengua, d’una banda, i de sentiment de pertinença a Aragó, per un altre. I tots dos elements són vitals. El primer, perquè configura part de la nostra identitat personal i modela el nostre pensament: pensem amb paraules i amb un idioma en concret. Mentre que el segon ens fa partícips d’una concepció de món compartida, generant arrelament, oferint seguretat i projectant futur.

Per això, fer pedagogia respecte a la qüestió lingüística i sociopolítica aragonesa té en el context actual una importància cabdal. No crec que exagere si dic que la supervivència de la societat aragonesa està en joc. La vertadera sobirania popular de cada poble radica en el fet que els elements principals que sustenten eixa cosmovisió compartida del món, eixa visió comuna i comunitària no entren en contradicció en altres elements identitaris minoritaris. És prioritari trobar punts d’unió i eliminar els de fricció amb els diferents elements que ens identifiquen com a aragoneses i aragonesos per garantir una identitat amb un ampli ventall social i amb un alt grau d’identificació. I això s’aconsegueix entenent que els processos i les realitats lingüístiques no predeterminen les identitats. En tot cas, com a aragoneses hauríem de reivindicar la llengua catalana com a patrimoni aragonés en comptes de deixar-ho en mans d’uns altres. Si les llengües hagueren sigut igual d’importants que els béns de Sixena, ens lluiria més el pèl. Però en les llengües no hi ha soroll mediàtic, no hi ha emoció visceral, no hi ha desraó ni un enemic en el qual focalitzar la nostra ira o la nostra incompetència per no haver tingut cura de part de la nostra pròpia identitat.

Pero sempre hi ha hagut interessos en part del ventall polític, especialment a la dreta de l’espectre, que tendixen i espenten cap a la uniformitat social. La negació de la multiplicitat d’una mateixa identitat entronca amb un sistema capitalista interessadament uniforme -i neoliberal i de masses, afegiria jo- que conduix cap a un pensament únic. Est és més fàcil de manipular i, per extensió, resulta més senzill crear opinions majoritàries favorables a uns interessos econòmics que ostenten una posició de poder respecte a la resta de la societat. En aquest context, tot el que sigue diversitat, pluralitat o pensament divergent va en contra de fomentar un pensament únic dominant i, per tant, atempta contra els interessos econòmics de part de l’establishment.

I per a la nostra desgràcia, l’estat espanyol s’ha conformat al voltant d’un nucli central de poder com és Madrid i uns corrents de contrapoder situades sempre en la perifèria peninsular: Catalunya, Euskadi, Comunitat Valenciana, Navarra, etc. I enmig d’aquestes forces i jocs de poder ens hem trobat les aragoneses i aragonesos. Situats estratègicament entre diferents actors i forces, hem sigut utilitzats sistemàticament i de forma molt especial per l’estat central com a punta de llança de l’espanyolisme més arcaic i caciquil enfront dels nostres veïns catalans.

I encara que alguns arranquen cartells, uns altres devem i volem pensar que, a les portes d’uns comicis electorals, cal esperar d’una societat sana i democràtica com és l’aragonesa, que el fet de valorar les propostes polítiques sota l’òptica del respecte al nostre patrimoni lingüístic siga alguna cosa a tindre en compte. Encara que res més lluny de la realitat. Les propostes a nivell lingüístic són escasses i en tot cas estan molt polaritzades. Algun programa (de fet, un únic programa) afronta de manera valenta la conservació i el foment del nostre patrimoni lingüístic, cridant a les llengües pel seu nom -aragonés i català- i introduint l’oficialitat dins del debat polític. Uns altres, l’única cosa que pretenen és demonitzar i acabar amb el nom de les nostres llengües pròpies. Però la major desgràcia és que la majoria de programes polítics passen de puntetes o ometen qualsevol referència explícita a les llengües pròpies d’Aragó, començant per la seua denominació.

Mentre en altres territoris amb llengües pròpies, sense ser eixes oficials com és el cas d’Asturies, la utilització d’aquestes s’entén com un valor positiu i de respecte i identificació de la idiosincràsia particular del territori, a l’Aragó haurem de continuar esperant mentre l’assumpte es debatisca entre Lambán i Azcón. I en est escenari, diu molt més -entengue’s, en sentit negatiu- la indiferència dels teus aliats que el propi menyspreu dels teus adversaris. I qui vol enemics tenint a Lambán en el Govern? Doncs això.

En democràcia, el vertader exercici de poder no consistix a imposar el teu programa polític a través de la força que t’han donat les urnes, sinó d’integrar i incloure en l’exercici del teu govern les diferents cosmovisions dins de l’opció política majoritària. En cas contrari, es corre el risc que les posicions polítiques minoritàries polaritzen el seu discurs i actuen de manera anàloga quan esdevinguen en posicions majoritàries. Eix fet, a mitjà i llarg termini crea discursos i polítiques impositives, basades en la força i l’estupidesa, en comptes de polítiques dialogades i consensuades a partir de la reflexió i la cessió de posicions. Tot això, a fi de garantir de manera efectiva el lliure exercici dels nostres drets com a ciutadans i ciutadanes. I Lambán serà moltes coses, però no és un president valent. Ni tampoc ho serà Azcón, si es dona el cas.

Però al Cèsar lo que és del Cèsar. Al llarg d’aquests últims vuit anys i dues legislatures, el Govern d’Aragó ha comptat amb una Direcció General de Política Lingüística, comandada per CHA que, amb escassos recursos econòmics i materials i sota estreta vigilància socialista, ha aconseguit elevar a rang d’“Important” el nostre patrimoni lingüístic. Tant de bo que després dels comicis del diumenge, a la llengua catalana i a l’aragonesa se’ls etiquete com a “assumpte urgent”, perquè Aragó s’ho mereix.

Potser així, algunes aragoneses no haguem d’abandonar la nostra terra per veure reconeguts els nostres drets lingüístics més bàsics.

O potser així posem a Aragó en el centre d’interés de les nostres polítiques i deixem a Madrid i Barcelona a la nostra perifèria.

Identitat (aragonesa) i llengua (catalana)
Foto: Grup Paraules del Matarranya

Source: PUBLICAT EL MAPA TOPONÍMIC DE MAELLA – Lenguas de Aragón

Source: SE CONVOCAN LOS PROGRAMAS “LUZÍA DUESO” Y “JESÚS MONCADA” – Lenguas de Aragón

Source: ADJUDICADAS LAS AYUDAS A PROYECTOS DE INVESTIGACIÓN Y DIFUSIÓN DE LA CÁTEDRA JOHAN FERRÁNDEZ D’HEREDIA DE LENGUAS PROPIAS DE ARAGÓN Y PATRIMONIO INMATERIAL ARAGONÉS – Lenguas de Aragón

Source: PUBLICADA EN EL BOA LA ORDEN POR LA QUE SE CONCEDE UNA SUBVENCIÓN NOMINATIVA A LA ACADEMIA ARAGONESA DE LA LENGUA – Lenguas de Aragón

Source: L’ACHENDA ESCOLAR DICHITAL D’ARAGÓN S’AUTUALIZA TA O CURSO 2023-2024 / L’AGENDA ESCOLAR DIGITAL D’ARAGÓ S’ACTUALITZA PER AL CURS 2023-2024 / LA AGENDA ESCOLAR DIGITAL DE ARAGÓN SE ACTUALIZA PARA EL CURSO 2023-2024 – Lenguas de Aragón

Source: EL CANAL DE YOUTUBE LENGUAS DE ARAGÓN ESTRENA EL DOCUMENTAL «ARAGONÉS Y CATALÁN: NUESTRAS LENGUAS» – Lenguas de Aragón

Source: Investiguen una quinzena estafes des d’una botiga de telefonia de Fraga, amb víctimes al Baix Cinca i Seròs

Source: Avança l’ocupació » Temps de Franja

// Artur Quintana i Font

La frontera lingüística de la llengua catalana al nostre país va ser establerta amb tot detall per en Joan Coromines en un article seu del 1959 sobre els noms dels municipis aragonesos de llengua catalana, i partint d’aquest estudi es va redactar l’avantprojecte de Llei de Llengües de 2001 —Aladrada n’ha difós el mapa, que també es pot consultar a la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó. Podria semblar que la qüestió era resolta. No ha estat així. Ja el 1997 en iniciar-se l’ensenyament optatiu de l’aragonès ho va ser no només a pobles de llengua aragonesa, ans també a pobles fronterers de llengua catalana, on corresponia ensenyar català i no pas aragonès. Les associacions d’estudi i foment de la llengua catalana al nostre país ho van denunciar i ho segueixen fent: debades. Cap reacció per part de l’administració, ni de la universitat, conselleria, la Direcció general de Política Lingüística, els inspectors, mestres, ajuntaments, partits polítics, etc., per a aturar aquest esguerro.

La presència d’escoles amb oferta de llengua aragonesa en escoles en territoris de llengua catalana continua sense aturador. Actualment hi ha ensenyament  optatiu d’aragonès a totes les escoles de la Vall de l’Isàvena i a les localitats més ponentines de la Llitera. I tot porta a creure que aquest ensenyament continuarà estenent-se. Gran part de la ciutadania, ben endoctrinada des de sempre per l’esplendorosa catalanofòbia de tantes administracions i mitjans de comunicació del nostre país i estat, ja troba bé que no els amostren la seua llengua catalana, que l’ensenyament de l’aragonès és bo si serveix per a traure’s de damunt el santbenet del català. Tot plegat no s’atura pas a l’ensenyament, sinó que hom mira de convèncer-los que la llengua catalana que parlen no és tal, sinó aragonès.

Mapa lingüístic publicat per Aladrada

Per acabar d’embolicar la troca el professor de la Universitat de Saragossa, en José Antonio Saura Rami, ha descobert una nova llengua romànica, que inclou tant la llengua aragonesa com la catalana que es parla a la Ribagorça, i que el professor anomena, com no podia ser altrament, ribagorçà.  I la difon amb empenta, a través de la revista De Lingva Aragonensi,que dirigeix des del 2005, acomboiat pel bo i millor de la  romanística, i amb  altres mitjans i accions. L’estímul per a descobrir-la li va venir en observar la dificultat per a establir la frontera entre català i aragonès, resolta en l’avantprojecte del 2001 que més amunt he exposat, gràcies a l’establiment d’una zona de transició de l’aragonès al català —bàsicament a la Vall de l’Èssera i Baixa de l’Isàvena— i una altra de transició del català a l’aragonès —bàsicament a la Vall Alta i Mitjana de l’Isàvena— però que a en Saura a principis de mil·lenni no l’acabava de convèncer, tot i que encara l’any 2000 declarava sense reticències  que «Sin embargoy nada debe tenir ello de extraño [i jo (A.Q) em pregunto: perquè ho hauria de tenir?]—, el habla de esta población [Les Paüls d’Isàvena] no puede adscribirse a otra cosa que  no sea el catalán occidental». La idea per a crear aqueixa nova llengua romànica en Saura la troba justificada en el Croissant, el territori fronterer entre l’occità i el francès on costa d’establir una frontera nítida entre aqueixes dues llengües —com segons en Saura passa la Ribagorça i altres indrets a l’hora d’establir la frontera entre aragonès i català. A la ciutadania afectada per aquesta nova llengua no sembla afectar-los gens, pels motius abans exposats, que ara els vulguen convèncer que la parlen —tant s’hi val anomenar-la aragonès o ribagorçà, el que convé és que no se’n diga català. No fa gaire en Saura ha convocat amb èxit de públic els catalanòfons de Lasquarri per anunciar-los aquesta bona nova del ribagorçà, de la qual ‘L’aragonés en a escuela’ n’ha fet bon ressò com podeu veure la imatge i text de sota. Al col·loqui d’enguany a Graus sobre lingüística en Saura i col·laboradors han tractat també del ribagorçà, i na Glòria Francino, del Consell de Redacció de Temps de Franja, que hi havia estat convidada, i que no comparteix l’ideari d’en Saura, no ho va tenir gens fàcil d’exposar el que ella sap sobre el català de Ribagorça.

Re, coses que passen.

Imatge compartida per ‘L’aragonés en a escuela’ a Facebook amb el text: «Avui hem estat a la “Jornada per la llengua” organizada per els companyeros de la SLA a Lascuarre. Hem aprenet sobre la cultura d’els nostres antepasats, recursos educativos y la situació a la escuela. Ha seit un día prou enriquecedor pa tots».

Source: Maella cuenta ya con su mapa de toponimia

Mapa Maella
Mapa toponimia de MaellaDGA

La Dirección General de Política Lingüística del Gobierno de Aragón en colaboración con la Asociación Guirigall de Maella ha impulsado la edición de un folleto toponímico de la localidad en que se recogen 340 topónimo.

Se incluyen los nombres autóctonos con los que se identifican barrancos, balsas, caminos, corrrales, cuestas, cuevas, cruces, ermitas, fincas, fuentes, mases, norias, prados, rincones, saltos…y tiene como objetivo, conservar y proteger un patrimonio lingüístico y cultural que corre el peligro de perderse en el olvido.

El folleto consta, por un lado, de un mapa de Maella con la ubicación de los diferentes topónimos, y por otro, del listado de todos los topónimos agrupados por orden alfabético.

Esta publicación pertenece a la colección “Toponimia Aragonesa”. Para la elaboración de este mapa se ha contado con la colaboración de la Asociación Guirigall de Maella. María Dolores Gimeno, representante de la asociación, explica que el mapa se inició en 2012 a partir de una recopilación de topónimos maellanos y un censo de norias antiguas que habían recopilado Ramón González Barceló y Daniel Bondía Gil. A partir de este momento, y con la colaboración de diferentes personas a lo largo de estos años se ha podido ir ampliando este listado de nombres y lugares. Una recopilación que servirá para facilitar el conocimiento de las partidas de la villa, la orografía, la vegetación singular y la huella de la presencia humana en los lugares.

“Con esta iniciativa se busca favorecer la conservación de este patrimonio lingüístico y su transmisión y difusión a toda la población en general y emana del trabajo llevado a cabo en los últimos meses por la Comisión Asesora de Toponimia de Aragón” ha explicado Ignacio López Susín, director general de Política Lingüística.

Comisión Asesora de Toponimia de Aragón

Por su parte, el consejero de Vertebración del Territorio, Movilidad y Vivienda y presidente de la Comisión Asesora de Toponimia de Aragón, José Luis Soro, ha explicado que “la toponimia es parte de nuestra cultura y es nuestra responsabilidad protegerla porque su desconocimiento y olvido ha llevado a que se comentan errores o deformaciones de los nombres de los lugares en la cartografía oficial”.

Soro ha destacado que “la diversidad histórica y geográfica aragonesa tiene su reflejo en la variedad lingüística y, por ende, en la riqueza toponímica”. Uno de los objetivos del Gobierno de Aragón “es recuperar y dar a conocer la toponimia autóctona de cada municipio, creada a lo largo de los siglos por sus vecinos” ha concluido Soro.

La Comisión Asesora de Toponimia de Aragón se creó en 2016 y tiene entre sus funciones determinar los nombres geográficos a incluir en el Nomenclátor de Aragón y adoptar las medidas necesarias para impulsar la normalización de los nombres geográficos y promover su conocimiento, uso normalizado y valor como patrimonio cultural inmaterial. Para ello cuenta con un importante grupo estable de expertos que realiza su tarea de forma altruista, así como con la colaboración, igualmente desinteresada, de estudiosos e investigadores de cada territorio concreto, además de las imprescindibles aportaciones que las entidades locales (comarcas o ayuntamientos) llevan a cabo en cada caso.

Source: CHA defiende en Valderrobres su progresismo y aragonesismo frente a otras formaciones «con fichajes y cambios de siglas»

Source: El PSOE se compromete con el Museo Juan Cabré en Calaceite

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.