Origen: Esclops i sabates | L’esmolet
Pallisses de Torredarques, un patrimoni també en descomposició (© Carles Terès, 2014)
Fa uns dies, vam reunir un grapat d’antics masovers del terme de Torredarques per a què ens expliquessin els jocs i comèdies que es representaven als bureos. Vaig xalar de valent tot escoltant el català tan ric que empraven. No vaig poder evitar, però, una certa tristesa perquè sabia que per a la majoria això no tenia importància. Algun d’ells fins i tot ja havia trencat la transmissió lingüística amb els néts. Encara hi ha persones de tota edat i formació que veuen la deserció de l’idioma com una manera de progressar, d’estalviar-se burles i problemes —se’n podria dir, en homenatge a la cançó d’Al Tall, «efecte Tio Canya».
Potser aquesta tristor l’arrossegava perquè feia poc que havia vist un programa sobre Occitània on, després de mostrar-nos castells i paisatges, el presentador visitava la fira d’un poble. Allà conversava amb uns jubilats de la zona que, ben endiumenjats, passejaven entre les paradetes. En un moment donat els va preguntar per què no parlaven occità entre ells. El més eixerit li va respondre amb to paternal:
—Mira noi, mon pare i abans mon iaio calçaven esclops. Jo, en canvi, puc lluir aquestes sabates tan boniques. Oi que seria un ximplet si continués amb els esclops, podent anar ben calçat? Doncs amb l’occità passa igual, és un esclop que ja no val per a res, mentre el francès és una sabata còmoda i moderna.
—I per què no podem tenir-ho tot, sabates i esclops? —vaig exclamar—. Esclops ergonòmics, lleugers, de colors…! —Però, és clar, a l’altra banda de la pantalla ningú no m’escoltava.
Mentre conduïa cap a Alcanyís, vaig recordar un estiu de finals dels 70 a Queretes. L’amic d’un de la colla havia vingut de Madrid i li ensenyàvem el poble. El noi no parava de repetir-nos “¡Vaya pueblo tan bonito que tenéis!”, “¡Qué casas tan chulas!”. Nosaltres, adolescents capficats en cabòries més carnals, mai no ens hi havíem fixat. Era “lo poble” i prou, un grapat de cases velles i carrers irregulars, lluny de la lluentor de la ciutat. Aquelles lloances del madrileny em van fer mirar-ho tot amb uns altres ulls.
Queretes des del “castell” (© Carles Terès, 2008)
Han passat dècades, i ara, Queretes i moltes viles del país fan força goig. Està clar que hi ha voluntat de salvaguardar el patrimoni material. Amb una morterada d’euros, uns tècnics i uns obrers tot queda de pel·lícula.Però, què passa amb la llengua, el monument més valuós que tenim? Mantenir-lo no costa un cèntim, però en canvi veiem com Aragó es dessagna lingüísticament de manera inestroncable. Ni els beneficis que el bilingüisme aporta al cervell, ni les oportunitats laborals en terres veïnes, eviten que moltes parelles escamotegin als fills el tresor del seu idioma. El meu amic sociòleg me n’explica el perquè, i me’l crec (n’és un expert), però segueixo sense entendre-ho.
Al final viurem en pobles de pedra repicada i fanals de ferro forjat, però sense la llengua que vehicula la cultura dels avantpassats, que n’és l’ànima. Una closca buida. Una postal.
Publicat a El Salto Aragón, n.4, agost de 2017