Lo 40è aniversari de la Declaració de Mequinensa convoca centenars de franjolins de Nord a Sud

// M. D. Gimeno Puyol

L’1 de febrer de 1984, un moment històric es va gestar al Castell de Mequinensa. 17 alcaldes de la Franja van estampar les seues signatures en una declaració que avui perdura com a símbol de la lluita pels drets lingüístics dels catalanoparlants aragonesos. Eren moments d’eufòria democràtica i d’empatia autonòmica en les diferències. Quatre dècades després, este 24 de febrer de 2024, l’Ajuntament de Mequinensa ha marcat l’aniversari en una jornada reivindicativa que també commemorava el Dia Internacional de la Llengua Materna.

Representants de diverses associacions culturals van debatre el text del manifest, coordinats pels regidors Darío Vidallet i Raquel Caballé. La sol·licitud de cooficialitat del català va ser una de les principals demandes, destacant-ne el paper com a llengua materna, pròpia i històrica a l’Aragó trilingüe; i es va consensuar la supressió del complement a la denominació “català d’Aragó”, considerat superflu i sense paral·lel en altres llengües. Una vintena d’associacions de la zona catalanoparlant hi van participar, entre les quals l’Associació Cultural del Matarranya, el Centre d’Estudis Ribagorçans, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, Iniciativa Cultural de la Franja, Fem Memòria, Gent del Matarranya, Clarió-Associació de Famílies en Defensa del Català, CSA l’Argilaga i “La Nit en Blanc” de Massalió, Associació Cultural i Gastronòmica La Barraca 2.0, Amics de Nonasp… Entre els activistes de l’aragonès hi havia Rolde de Estudios Aragoneses.

Més de tres-centes persones, entre les quals es trobaven càrrecs electes municipals i provincials, es van concentrar a continuació a la plaça de l’Ajuntament al voltant d’una pancarta trilingüe que proclamava: “Soy de Aragón, hablo castellano / Soc d’Aragó i parlo català / Soi d’Aragón, charro aragonés”. Esta afirmació era la resposta a les restriccions polítiques en matèria lingüística del nou Govern d’Aragó, que ha suprimit la Direcció General de Política Lingüística i les subvencions a les associacions culturals de les llengües minoritàries i que qüestiona la seua denominació científica. A la benvinguda de Antonio Sanjuán, l’alcalde de Mequinensa, va seguir la lectura del manifest: Teresa Ladrero, alcaldessa d’Ejea de los Caballeros i vicepresidenta de la Diputació Provincial de Saragossa, ho va fer en castellà; Raquel Caballé, filla de l’alcalde que va ser l’amfitrió mequinensà l’any 1984, en català; i José Manuel Latorre, diputat provincial i alcalde de La Almunia de Doña Godina, en aragonès. S’havia avisat tots els ajuntaments catalanoparlants, en un esforç organitzatiu notable; cal comentar que algunes corporacions conservadores van ignorar la invitació i no la van cursar als representants de l’oposició. Un grapat de vocables de Saidí (mullarero, calçotí, torretes…) exhibits en forma de minipancartes, les fotos espontànies dels manifestants davant del faristol oficial i les converses en vells amics dels pobles veïns van crear un ambient festiu en lo riu davant i un sol esplendorós, testimonis vibrants de la diversitat cultural i lingüística de la Franja. Molts dels assistents venien de la comarca del Baix Cinca, la presència de ribagorçans era nombrosa —i més, proporcionalment—, alguns van acudir del sud llunyà a l’Alt Matarranya i el Mesquí, però es va trobar a faltar la Llitera.

L’acte central commemoratiu, a les 12 h, va desbordar l’aforament de la Sala Goya. S’hi van llegir poemes de Desideri Lombarte i relats de Jesús Moncada per part de membres del grup de teatre La Garbinada, posant en valor la rica tradició literària de la regió. La projecció del documental “En el corazón de las lenguas de Aragón: los hablantes” va oferir testimonis emocionants de parlants de català i aragonès sobre la importància de protegir la seva llengua materna. La veu del professorat la van representar la mequinensana Maite Moret, de la Universitat de Saragossa, qui va recordar les evidències documentals i històriques que avalen l’existència de tres llengües a Aragó. I Mariví Basallo, cap del departament de Català de l’IES Baix Cinca, reivindicant lo dret dels alumnes a parlar i escriure la seua llengua pròpia.

Un col·loqui moderat per Míriam Riau —periodista de TV3 que conduïa l’acte, també mequinensana— va reunir tres dels alcaldes firmants de la declaració de 1984: Marcelino Iglesias, de Bonansa, José Albiac, de Nonasp, i Joaquín Pallarés, d’Areny. Les seues paraules tenien més de reflexió sobre la celebració històrica que sobre l’actualitat, perquè si en aquell moment van aconseguir incloure l’assignatura en català a l’ensenyament, ara continua sent d’elecció optativa i sense reconeixement al currículum, anomalia que ha ocasionat problemes enguany a l’Institut de Vall-de-roures. Iglesias, expresident d’Aragó —que va enllestir la Llei de Llengües tard i sense reconèixer l’oficialitat de les minoritàries—, va recordar oportunament que el govern conservador de Santiago Lanzuela va reconèixer el català i l’aragonès a la Llei del Patrimoni i a l’Estatut d’Aragó com llengües de la comunitat autònoma, en uns moments en què el PP pactava amb la CiU del president veí Jordi Pujol; però, amb dades de fa 40 anys, va afirmar que la Franja és la zona a on lo català està més viu, sense tenir en compte les greus circumstàncies actuals: trencament de la transmissió familiar de la llengua, efectes letals de la despoblació i la no integració lingüística dels immigrants.

L’esperit de la jornada, en definitiva, anava en sentit d’afirmació pròpia i de reclamació política, tal com va remarcar un emotiu discurs final de l’alcalde Antonio Sanjuán, recolzat a l’escenari pels representants de les associacions que van subscriure el manifest. Una excepcional actuació de la fragatina Júlia Cruz, acompanyada al teclat per Carla Azanuy, interpretant cançons pròpies i d’altres cantautors —Serrat, Llach, la Sílvia Cruz…—, va concloure en bellesa i sensibilitat un dia feliç d’una Franja que aspira a preservar la llengua i cultura heretades. Caldrà fer una nova Declaració de Mequinensa?

// Artur Quintana i Font

La frontera lingüística de la llengua catalana al nostre país va ser establerta amb tot detall per en Joan Coromines en un article seu del 1959 sobre els noms dels municipis aragonesos de llengua catalana, i partint d’aquest estudi es va redactar l’avantprojecte de Llei de Llengües de 2001 —Aladrada n’ha difós el mapa, que també es pot consultar a la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó. Podria semblar que la qüestió era resolta. No ha estat així. Ja el 1997 en iniciar-se l’ensenyament optatiu de l’aragonès ho va ser no només a pobles de llengua aragonesa, ans també a pobles fronterers de llengua catalana, on corresponia ensenyar català i no pas aragonès. Les associacions d’estudi i foment de la llengua catalana al nostre país ho van denunciar i ho segueixen fent: debades. Cap reacció per part de l’administració, ni de la universitat, conselleria, la Direcció general de Política Lingüística, els inspectors, mestres, ajuntaments, partits polítics, etc., per a aturar aquest esguerro.

La presència d’escoles amb oferta de llengua aragonesa en escoles en territoris de llengua catalana continua sense aturador. Actualment hi ha ensenyament  optatiu d’aragonès a totes les escoles de la Vall de l’Isàvena i a les localitats més ponentines de la Llitera. I tot porta a creure que aquest ensenyament continuarà estenent-se. Gran part de la ciutadania, ben endoctrinada des de sempre per l’esplendorosa catalanofòbia de tantes administracions i mitjans de comunicació del nostre país i estat, ja troba bé que no els amostren la seua llengua catalana, que l’ensenyament de l’aragonès és bo si serveix per a traure’s de damunt el santbenet del català. Tot plegat no s’atura pas a l’ensenyament, sinó que hom mira de convèncer-los que la llengua catalana que parlen no és tal, sinó aragonès.

Per acabar d’embolicar la troca el professor de la Universitat de Saragossa, en José Antonio Saura Rami, ha descobert una nova llengua romànica, que inclou tant la llengua aragonesa com la catalana que es parla a la Ribagorça, i que el professor anomena, com no podia ser altrament, ribagorçà.  I la difon amb empenta, a través de la revista De Lingva Aragonensi,que dirigeix des del 2005, acomboiat pel bo i millor de la  romanística, i amb  altres mitjans i accions. L’estímul per a descobrir-la li va venir en observar la dificultat per a establir la frontera entre català i aragonès, resolta en l’avantprojecte del 2001 que més amunt he exposat, gràcies a l’establiment d’una zona de transició de l’aragonès al català —bàsicament a la Vall de l’Èssera i Baixa de l’Isàvena— i una altra de transició del català a l’aragonès —bàsicament a la Vall Alta i Mitjana de l’Isàvena— però que a en Saura a principis de mil·lenni no l’acabava de convèncer, tot i que encara l’any 2000 declarava sense reticències  que «Sin embargo —y nada debe tenir ello de extraño [i jo (A.Q) em pregunto: perquè ho hauria de tenir?]—, el habla de esta población [Les Paüls d’Isàvena] no puede adscribirse a otra cosa que  no sea el catalán occidental». La idea per a crear aqueixa nova llengua romànica en Saura la troba justificada en el Croissant, el territori fronterer entre l’occità i el francès on costa d’establir una frontera nítida entre aqueixes dues llengües —com segons en Saura passa la Ribagorça i altres indrets a l’hora d’establir la frontera entre aragonès i català. A la ciutadania afectada per aquesta nova llengua no sembla afectar-los gens, pels motius abans exposats, que ara els vulguen convèncer que la parlen —tant s’hi val anomenar-la aragonès o ribagorçà, el que convé és que no se’n diga català. No fa gaire en Saura ha convocat amb èxit de públic els catalanòfons de Lasquarri per anunciar-los aquesta bona nova del ribagorçà, de la qual ‘L’aragonés en a escuela’ n’ha fet bon ressò com podeu veure la imatge i text de sota. Al col·loqui d’enguany a Graus sobre lingüística en Saura i col·laboradors han tractat també del ribagorçà, i na Glòria Francino, del Consell de Redacció de Temps de Franja, que hi havia estat convidada, i que no comparteix l’ideari d’en Saura, no ho va tenir gens fàcil d’exposar el que ella sap sobre el català de Ribagorça.

Re, coses que passen.