Tanto los textos literarios como los no literarios han sido imprescindibles para el estudio de las lenguas desde una perspectiva diacrónica, pero también como una fuente de información para analizar su variación lingüística interna. Si nos centramos en la realidad lingüística de Aragón, comprobaremos que, a diferencia del castellano o el aragonés, no existen obras literarias medievales escritas en catalán, a pesar de la amplia producción en esta lengua en otros territorios de la antigua Corona de Aragón. Por tanto, para conocer el catalán en Aragón de época medieval y moderna, el filólogo se ve obligado a examinar los textos notariales que se redactaron en la Franja de Aragón entre los siglos XIV, XV y XVI, los cuales se han convertido en instrumentos imprescindibles para el estudio de la historia de la lengua catalana en tierras aragonesas. En este trabajo daremos cuenta de la metodología que utilizamos para la localización y el estudio de un corpus documental redactado por profesionales, así como de las destrezas que son necesarias para enfrentarse a un análisis de estas características
El Boletín Oficial del Estado (BOE) ha tenido que rectificar la redacción del real decreto publicado el pasado día 14 relativo a ayudas a zonas fruteras afectadas por las heladas de principios de abril por haber utilizado denominaciones incorrectas de cuatro comarcas aragonesas y de otras 35 de Cataluña y la Comunidad Valenciana. En en el caso del Matarraña/Matarranya, Litera/Llitera, Bajo Cinca/Baix Cinca y Bajo Aragón-Caspe/Baix Aragó-Casp, la publicación oficial solo incluía los nombres en castellano obviando los correspondientes en otra lengua vernácula de esas demarcaciones, el catalán, también oficiales.
Tras las numerosas críticas recibidas de asociaciones, particulares y también de formaciones políticas, como Compromís, el BOE publica este viernes una corrección de “errores” que sustituye la denominación monolingüe de las cuatro comarcas aragonesas por la bilingüe. También sustituye los nombres de 18 comarcas catalanas, publicados inicialmente en castellano, por su nombre oficial en catalán. Además, cambia las denominaciones de 17 comarcas valencianas que estaban solo en castellano por el correspondiente en valenciano o bilingüe -en el caso de comarcas bilingües-.
El real decreto publicado el pasado día 14 establecía ayudas para centrales fruteras de comarcas afectadas por las heladas registradas entre el 2 y el 5 de abril asociadas a la borrasca Ciril, entre las que figuran el Matarraña/Matarranya, la Litera/Llitera,m el Bajo Cinca/Baix Cinca y el Bajo Aragón-Caspe/Baix Aragó-Casp, que perdieron la mayor parte de su cosecha de melocotón y almendra.
Compromís califica como “ofensiva” la nomenclatura comarcal aplicada por el Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación en su polémico decreto y señala que su movilización para denunciar la utilización de nombres no oficiales o solo en la versión castellana ha sido “determinante” para la rectificación gubernamental. “Desgraciadamente, no es la primera vez que ocurre. Desde la administración central se continúa usando denominaciones incorrectas para la toponimia valenciana”, señala en un comunicado la formación política valenciana. A pesar de “la promesa de no volver a repetir” los errores, Compromís lamenta que se siguen dando en publicaciones oficiales.
A pesar de la rectificación, el Gobierno deberá responder a las preguntas parlamentarias presentadas al respecto por Compromís, que quiere saber quién redacto el real decreto y cómo accedió al cargo, qué protocolo de corrección de publicaciones sigue el Ministerio de Agricultura, por qué no se han respetado las denominaciones oficiales, cómo se va a disculpar el Gobierno por esta “falta de respeto” a la nomenclatura oficial y qué va a hacer para que el error no se vuelva a repetir.
Los canons de Navarone és un tros de pel·lícula d’aquelles que vèiem la gent menuda, asseguts a la cuina, davant una tele en blanc i negre, mentre menjàvem una torrada de pa en oli i sucre (lo vi me donava cor agre). Com que se suposava que era una pel·lícula de guerra i d’herois, la veiem quasi com qui va a missa i desplega tota la seua fe, pa poder quedar extasiat davant l’avorrit sermó del capellà. És a dir, la veiem entre l’expectació de que hi hagués una ma de trets i explosions i la realitat d’un gran guió i d’una història carregada de reflexions i resistència contra lo nazisme que tenia terroritzada una part del mediterrani, o de l’Egeu (mai he acabat de tenir-ho clar del tot), a compte d’uns enormes canons estratègicament col·locats: los canons de Navarone.
El 14 d’agost de 2022, coincidint amb la festa de Sant Roc, Montse Cercós, poeta barcelonina, vinculada a Santorens, on estiueja i viu a ca de Torres, va presentar el seu poemari Mantell blau. Acompanyada de la poeta ribagorçana Assumpció Perna van recitar poemes plens de lirisme i admiració per la natura i la vida del poble als assistents a l’acte.
El llibre consta de quatre parts precedides per cites de poetes ribagorçans. La que encapçala el llibre és d’Anton Navarro, Poema del Ribagorça. I si Mn. Anton Navarro parla del «mantell de la rogenca albada» a ‘Muntanyes amunt’, la Montse Cercós admira «el mantell blau» com «el cel serè» de Santorens, on també hi transiten els núvols i les boires, i a l’estiu «Es cobreix de daurat / la maduresa del paisatge». També coincideix amb l’autor ribagorçà en temes pirinencs com els de les muntanyes, el bosc, els pastors, falles, fades i encantàries. Les restants cites pertanyen a la poeta Assumpció Perna de Vilaller i descriuen pinzellades de natura, de la bellesa de les coses xiques, del territori i de les tradicions.
El dissabte 20 d’agost a la Freixneda, en el marc de les aigües i flors ufanes del jardí de l’Hotel Lo Convent, i dins les Festes d’Estiu de la vila, ha tingut lloc la presentació del poemari Aplec d’en Juli Micolau, número 7 de la col·lecció ‘Lo Trinquet’ davant d’un atent públic d’una seixantena llarga de gent de tota la comarca.
N’Artur Quintana, prologuista de l’obra presentada, i que amb en Josep Miquel Gràcia i en Carles Sancho —que era a la presentació—, formen el Consell Editor de ‘Lo Trinquet’, ha exposat el procés editorial del llibre com a número 7 dins de la col·lecció ‘Lo Trinquet’
Enguany hem (re)viscut lo primer estiu sense restriccions des d’aquell del 2020, on los espectacles culturals es van veure terriblement limitats i, en cas que hagueres anat a algun, ben segur vas haver d’assistir passant per un control de temperatura, duent mascareta i controlant la distància de seguretat que et separava dels teus acompanyants. Vam viure la cultura d’una manera totalment diferent a la que coneixíem i, malgrat lo que es pensava des de certs sectors en aquell temps, hem sobreviscut, ho vam saber portar de la millor manera possible i ací estem, dos anys després, revivint concerts, espectacles i festes majors com “abans”, com aquell estiu que sense saber-ho va ser l’últim, al menys per un temps.
A principis d’agost vaig assistir al 30 aniversari del Festival Infantil de Nonasp i em va cridar l’atenció una cosa: quan los xiquets i xiquetes van acabar de ballar, sol un parell de persones van tira’ls un grapat de caramelos que ràpidament van volar d’en terra. Com és això?, vaig pensar estranyada. Pot parèixer una cosa simple o que no tingo cap importància, però a mi em va xocar, perquè tinc molt present lo record de quan la meua generació ballàvem al Festival i sol acabar, mos plovien uns bons grapats de caramelos —que generalment tiraven los iaios i naltres ja esperàvem per córrer a arroplegal’s—.
Sembla que amb la Gerra de Rússia-Ucraïna –la del malèvol Putin– el canvi climàtic, més acuradament entès com a crisi climàtica global, els terminis previstos d’abandonament de les energies fòssils, el necessari canvi a les energies renovables, els acords internacionals al respecte, etc., han passat a segon terme, diria més, gairebé s’han oblidat. Allò que preocupa a Occident i a gran part del món desenvolupat no és altra cosa que si tindrem gas per a escalfar-nos el pròxim hivern o per produir energia elèctrica, o si el russos tallaran encara més el subministrament, o si els preus del barril de petroli pujaran per sobre de les previsions més pessimistes.
Olor a raïna i fullarasca de pi en una passejada d’estiu. La intensa calor d’enguany i l’aire calmat, sense una goteta de vent, reforcen la sensació olorosa.
Un xiquet ix de l’escola un dissabte d’estiu pel matí i marxe cap a casa. La classe, el dissabte, acabe més prompte i és més relaxada, amb treballs manuals i passatemps educatius. Sa mare ja l’espera a la porta de casa i li done una cistelleta amb lo dinar seu i de son pare. Com la cistella és menuda, el pa, els dos plats, els coberts, el dinar dins d’una carmanyola i el postre —un pot de confitura— s’han d’encaixar amb precisió per a que tot hi càpigue. Per damunt, un tovalló a quadres guarde el contingut i el protegeix de mirades indiscretes.
En Ferrater nasqué el 20-5-1922 en una família de la bona burgesia vinatera reusenca, que la Sedició Franquista destruiria. Professionalment sempre malvisqué com a escriptor i de feines editorials, sense que mai a Seix i Barral, on la seva tasca fou decisiva, li oferissin un càrrec com cal. Quan semblava que se li podria obrir una carrera universitària, pocs dies abans de fer els cinquanta anys, el 27-4-1970, es suïcidà a Sant Cugat.
El mequinensà, que quedarà adscrit a l’Institut Aragonès del Català, és el setzè acadèmic numerari d’aquesta corporació
// Redacció
El proppassat vint-i-dos de juny es va celebrar una sessió extraordinària monogràfica del Ple de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, en què es va dur a terme la votació per a la provisió d’una vacant a l’àmbit lingüístic del català d’Aragó.
Els acadèmics i les acadèmiques numeraris havien disposat prèviament d’un termini d’un mes per presentar candidatures, que havien d’estar avalades per, almenys, una tercera part dels membres del Ple. Després de la votació secreta corresponent, el filòleg i escriptor Hèctor B. Moret Coso va ser elegit per unanimitat nou acadèmic numerari de la corporació. L’escriptor mequinensà s’unirà així, a la propera reunió del Ple de l’Acadèmia, als quinze acadèmics que van ser nomenats pel Decret 122/2021, de 29 de juliol, del Govern d’Aragó. A més, serà el setè membre numerari de l’Institut Aragonès del Català, que amb aquest nomenament arriba al nombre mínim de components que estableixen els estatuts de l’Acadèmia.
Perfil d’Hèctor Moret
Hèctor Moret (Mequinensa, 1958) és filòleg i treballa com a professor d’educació secundària. És poeta, assagista, narrador, crític literari i investigador i historiador de la llengua i la literatura catalanes. És un dels millors coneixedors de la literatura aragonesa en llengua catalana i ha realitzat una tasca enorme de recerca i difusió de la cultura i la llengua del poble i, en general, de tot l’Aragó catalanòfon.
És autor dels poemaris Pentagrama (1987), Joc de daus (1988), Ròssecs (1992), Al cul del sac trobarem les porgueres (1993), Antídots (1996), Temps pervers (1999), Camp clos/Campo cercado (2006), Dat pel sac (2020) i de l’antologia lírica In nuce (2004). Entre els estudis sobre la llengua i literatura catalanes a Aragó destaquen Sobre la llengua de Mequinensa (1994), Estudi descriptiu de la llengua de Fraga (1995) —amb Josep Galan —, Aproximació descriptiva a la llengua de Saidí (1996) —amb Màrio Sasot— o Indagacions sobre llengua i literatura catalanes a l’Aragó (1998). Ha publicat més de cent articles, comunicacions i col·laboracions a revistes especialitzades, actes de congressos, etc. Ha dirigit diverses antologies d’autors de l’Aragó catalanòfon: Quaderns de la Glera, Quaderns de les Cadolles i Quaderns del Cingle, i ha estat implicat a les recopilacions de literatura popular Lo Molinar, literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa i Bllat Colrat! Literatura popular catalana del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça.
Com a columnista, sol utilitzar el pseudònim Esteve Betrià, i com a redactor, el de Berenguer de Mussots. També ha publicat contes i narracions amb el pseudònim Marc Cornell.
Què és l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua?
L’Acadèmia Aragonesa de la Llengua va ser creada per la Llei 3/2013, de 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó, més coneguda com a «Llei de Llengües d’Aragó», i es regeix pels Estatuts aprovats al Decret 56/2018 del Govern d’Aragó. És una corporació de dret públic amb personalitat jurídica pròpia, que exerceix les seves funcions amb autonomia orgànica, funcional i pressupostària per garantir-ne l’objectivitat i la independència.
Quines funcions té l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua?
A l’Acadèmia li competeix l’establiment o l’adaptació de les normes d’ús correcte de les llengües i les modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó, descriure’n les normes gramaticals i inventariar-ne el lèxic. Com indica la Llei 3/1999, del Patrimoni Cultural Aragonès, aquestes llengües són aragonès i català d’Aragó, amb les seves varietats dialectals. Altres funcions són vetllar pels drets lingüístics dels parlants, col·laborar en la formació del professorat o assessorar els poders públics i institucions tant sobre l’ús correcte de les llengües pròpies com sobre la promoció social d’aquestes.
Dissabte passat, vaig tenir la fortuna de ser convidat a la jornada «Lletres que són ponts», organitzada pel Grup d’Investigació Coses del Poble de Mequinensa. Es tractava d’una mena de marató de presentacions d’obres d’autores i autors de banda i banda dels rius que, en comptes de separar-nos, mos uneixen. Mos uneixen perquè a ambdues ribes fem servir les mateixes paraules, i estes paraules les escrivim amb lletres de les bones, malgrat la fal·lera mostrada al llarg dels segles per dificultar-nos-ho: ja se sap que «para escribir, ya está el castellano» (o, com es veu a la ja famosa foto de la pancarta dels nefastos ‘Fets de la Codonyera’: «Chapurriau parlat, no escrit»). Aquesta dificultat no es limita a la nostra banda del riu. Com ens recordava l’escriptora vallenca Margarida Aritzeta, els catalans nascuts abans de la mort del dictador, tampoc no van ser alfabetitzats en la llengua pròpia.
Però anem a les coses positives, perquè el que no han fet les nostres administracions (o ho han fet amb mooolta timidesa), ho fan les persones que s’estimen la cultura pròpia, com lo Grup d’Investigació Coses del Poble. Perquè, entre les “coses” del Poble hi ha la llengua, que ha excel·lit en la seua forma escrita en les mans del mequinensà Jesús Moncada.
La jornada estava plantejada de manera molt evocadora, atès que s’havia dividit en els ponts metafòrics que ens uneixen: Ponts de Fraga i de Segre, Pont d’Indívil i Pont d’Arnes.
Així, poc abans de les onze, a l’Espai Jove de la vila, la presidenta de Coses del Poble Lourdes Ibarz va donar la benvinguda a tots els assistents, amb un breu parlament on va fer un elogi encès del nostre idioma. Amb en Cinto Bonales de mestre de cerimònies, va obrir el foc Ramon Sistac, que va presentar l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, amb una carta tramesa directament a l’auditori pel mestre Pompeu Fabra inclosa. Tot seguit, el sociolingüista pena-rogí Natxo Sorolla, ens il·lustrà amb una didàctica ponència de la situació i perspectives del català a Aragó. Les xifres i gràfics no convidaven a l’optimisme, però tot i això encara s’hi podien trobar petits brots que permeten l’esperança.
Després ja va començar la marató de presentacions pròpiament dita, amb autors, com he dit abans, de les dos ribes dels rius que mos uneixen. La sessió Ponts de Fraga i de Segre la va encetar la saidinenca Mercè Ibarz, que va parlar del seu llibre Tríptic de la Terra, que aplega les obres La terra retirada, La palmera de blat i Labor inacabada, on exposa la seua visió i experiències dels canvis que s’han produït a Saidí i el seu entorn rural. A continuació Ferran Sàez Mateu llegí un deliciós fragment del llibre de memòries que aviat veurà la llum. Finalment, la novel·lista Margarida Aritzeta ens posà la mel als llavis amb els detalls del seu llibre Encara hi ha flors.
Després de dinar, els ponents i acompanyants vam poder gaudir d’una ruta fluvial Ebre avall per conèixer, de la mà dels textos de Moncada i les explicacions de l’historiador Cinto Bonales, les vicissituds de les mines i els mequinensans que hi treballaven.
A les sis en punt de la vesprada, ens vam acomodar a la seu del Centre d’Estudis Jesús Moncada, en un ambient fresc i cordial. Com a la sessió matinal, es van omplir totes les cadires. Les arquitectes del Pont d’Indívil, Anna Sàez i Teresa Ivars, van fer llurs presentacions. La periodista Anna Sàez ens va parlar del recull d’articles Batre records, triats curosament entre els centenars de columnes «El retrovisor» que ha publicat al diari Segre, per tal que tinguin una continuïtat temàtica. Seguidament, la historiadora Teresa Ibars va endinsar-nos en la geografia dels records que és el seu Atles de l’oblit. Les dues autores ens van llegir fragments de llurs llibres i van conversar animadament amb els assistents.
Després va tocar-nos el torn als del sud, habitants del Pont d’Arnes que travessa l’Algars. Va començar l’escriptora i mestra nonaspina Merxe Llop, que ens va descriure la gènesi de la novel·la Sílverti, mereixedora del premi Guillem Nicolau l’any 2020. Lluís Rajadell, periodista de Vall-de-roures, ens va parlar dels ingredients dels contes que componen el magnífic Terra agra, darrer guanyador del mateix premi (2021). Ambdós autors matarranyencs van regalar al públic uns fragments de llurs obres. I finalment, un servidor va poder parlar, deu anys després, de la peripècia de Mossèn Magí i tota la petita tropa que encara viu entre les pàgines de Licantropia, premiat també amb el Guillem Nicolau l’any 2011.
Va cloure l’extensa i fructífera jornada Marc Biosca qui, en conversa amb Hèctor Moret, va desgranar alguns dels episodis de l’itinerari vital i literari d’en Jesús Moncada, inclosos en la seua monografia Jesús Moncada, mosaic de vida. Un colofó imprescindible al poble d’un dels millors escriptors aragonesos que es va expressar, com no podia ser d’altra manera, en la seua llengua catalana. I així la va fer encara més gran.
De tornada cap al sud, enmig de la nit solitària de la N-211, no vaig poder evitar de sentir-me optimista. Els ponts que basteixen les nostres paraules, parlades i escrites, es mantenien sòlids, no només a banda i banda de les fronteres artificials, sinó també entre el passat i el futur.