Franja - La Franja

La Franja, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat

La pertinença de les terres de la Franja de Ponent a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altomedievals la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja- es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans. Concretament, en els primers temps Ribagorça i Pallars estaven estretament entrelligats -tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona. I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques, el bisbat de la Seu, depenent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural.

Un cop format i consolidat el català fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte a més, com a gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarranya, fou important el paper exercit per població procedent d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.

En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Berenguer IV, comte de Barcelona, desposat amb Peronella i pare del rei Alfons I el Cast, qui també exercí un paper força important en les conquestes. Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc després Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarranya, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el cast. Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com a compresa “de Salses fins al Cinca”. l a rel del testament de Jaume I es va tornar a plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera -la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca- eren d’ Aragó tot i l’oposició catalana. Com per voler pal·liar els efectes d’aquesta decisió va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar per plenament inclosa a l’Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d’un seguit de revoltes, era incorporat a l’Aragó per Felip II l’any I592.

A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya.; tot i això la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.

En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja, van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se els lligams amb el Principat. Algunes localitats, com Benavarri, Mont-roig de Tastavins i, sobretot, Calaceit van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 -fa exactament 300 anys-, després de lluitar valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 calaceitans .

El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l’administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya -formalment incorporada a França-, Lleida en fou la prefectura,, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península. Hi foren incorporats exactament 6 municipis de la Franja, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarranya, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori

El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies, i polèmiques a la Franja, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó -contra certa creença popular- no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa, els que optaren per Barbastre -la meitat- no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (SIC) y aún las costumbres le unen estrechamente.” Posteriorment el 1842 -com també explica Burgueño- es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.

L’any 1919 en el projecte d‘Estatut d’Autonomia elaborat per l’assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns, segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament aquest projecte va ser rebutjat per les Corts Espanyoles..

Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista, instaurat a rel de la guerra civil, i amb l’adveniment de la democràcia, es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja. Per exemple, en una famosa enquesta, publicada a la revista Andalán el 1978, feta a l’Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys uns es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es van cantar Els Segadors i es van fer crits a favor del pas a l’administració catalana, i a Benavarri l’any 1981 es van recollir signatures a fi d’aconseguir el mateix objectiu..

El 1996 la premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en el projecte de divisió comarcal que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus.

Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l’agost del 2013, la cadena humana que es va fer entre Calaceit (Matarranya) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) pel Parlament de Catalunya , amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que el conjunt dels Països Catalans tenen dret a l’autodeterminació -Franja inclosa- i a decidir el seu estatus polític. Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Catalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s’apunta, en relació a la Franja de Ponent, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accès a la sanitat i l’educació públiques”.

No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d’autoconscieència col·lectiva que s’ha produït a la Franja des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida -amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme- i la divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l´única comarca oficial plenament de parla catalana és el Matarranya, i encara mutilat. I si anem a altres àmbits hi hauríem de sumar la reclamació sense atendre a raons dels béns, la instauració de la LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat. Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència -com hem vist- de fets positius i la constatació que cada vegada són més les persones, especialment gent jove, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.

Joaquim Torrent, geògraf i membre del Moviment Franjolí per la Llengua

800px-localitzacio_franja_ponent_paisos_catalans-svg No és cap casualitat que al llarg d’aquests darrers mesos una munió de veus s’hagin alçat per reclamar al govern de l’Aragó una intervenció pública urgent que contribueixi a dignificar unes varietats de la llengua catalana, les de la Franja, que han perdut bona part de la seva vitalitat etnolingüística del tombant de segle ençà. Veus com les de Mercè Ibarz o Natxo Sorolla han alertat recentment del risc de substitució lingüística que corre el català a l’Aragó, especialment arran de la constatació que perilla la transmissió intergeneracional de la llengua en les parelles autòctones amb fills i que la llengua de relació entre els joves catalanoparlants comença a ser el castellà en una proporció molt elevada. Per tot plegat, entitats com l’Institut d’Estudis del Baix Cinca han arribat a fer una crida per salvar el català de la Franja, amb la intenció de somoure consciències i pressionar unes administracions autonòmiques que, en paraules de Joaquim Gibert, han promogut un “lingüicidi legal”.

Davant del repte de capgirar una situació sociolingüística tan adversa, fruit de dècades de contraplanificació lingüística, hom podria pensar que la qüestió de la qualitat de la llengua que parlen els franjolins és secundària, subalterna. No ho comparteixo en absolut. En un context de progressiva minorització demolingüística dels catalanoparlants, cal que els franjolins percebin la llengua catalana com una eina útil, necessària, pròpia i prestigiosa. Cal, doncs, no només enterrar el terme chapurriau (com sembla que estan fent sense complexos les noves generacions), sinó també eliminar de l’imaginari col·lectiu tots els prejudicis que aquesta denominació duu associats, a saber: que el que es parla als pobles de la Franja és una barreja de català i de castellà; i que els parlars són locals i, per tant, inútils per comunicar-se amb persones alienes a l’entorn més immediat.

Per això em semblen tan preocupants, d’una banda, els indicis que assenyalen una progressiva degradació dels trets propis de les varietats franjolines en favor de solucions adoptades del castellà; i, de l’altra, la tendència de les varietats nord-occidentals de banda i banda de la frontera administrativa a divergir cada vegada més.

En relació amb el primer d’aquests punts, en estudis recents he pogut constatar que en diversos indrets de la Franja s’estan produint canvis lingüístics que afecten la fonologia de les varietats autòctones (i, per tant, la sonoritat d’aquestes varietats, que no deixa de ser un dels elements que més influeix en la percepció dels parlants i, de retruc, en el prestigi associat a aquestes varietats). Alguns d’aquests canvis són, a tall d’exemple: la tendència a la desfonologització de les vocals obertes /ɛ́/ i /ɔ́/ per anivellament a /é/ i /ó/ en alguns parlants ribagorçans, la qual cosa dóna com a resultat un inventari vocàlic idèntic al de la llengua castellana; la tendència a l’apitxament, que sembla estar avançant de nord a sud des de la Ribagorça (on és un fenomen característic dels parlars locals) cap a la Llitera (on el canvi s’ha acomplert al llarg del segle XX) i el Baix Cinca (on ja és perceptible entre alguns parlants joves); la tendència a la desfonologització de /ʎ/ en favor de /j/, que ja és absolutament hegemònica entre els usuaris joves de la llengua; o la tendència a la despalatalització de /ʃ/, prou freqüent entre els parlants més joves de Fraga. Paral·lelament a l’extensió d’aquests canvis, que com s’observa són unidireccionals i tendeixen a escurçar la distància lingüística entre les varietats franjolines i el castellà, s’està produint una penetració imparable de termes provinents d’aquesta llengua en el lèxic nuclear del català de la Franja. Mots com sacar, enero, cebolla, pimiento, buey, erizo, lobo o jaula, que no formen part del grup de manlleus històrics del castellà en aquestes varietats, són d’ús habitual entre els parlants més joves d’algunes comarques en detriment de les formes autòctones. En alguns casos, fins i tot, aquests mots estan tan consolidats que els parlants els han adaptat a la morfologia catalana: ell pedís (del verb pedir ‘demanar’).

Paradoxalment, doncs, sembla que en el moment en què més parlants tenen clar que el que parlen no és cap barreja de llengües, la pressió de la llengua castellana en un entorn hostil a la normalització del català està contribuint a fer de les varietats franjolines una barreja. O, si es vol dir d’una manera més crua: les varietats de la Franja es podrien acabar convertint de facto en el chapurriau que no han estat mai. No cal dir que aquesta és una amenaça que plana sobre moltes altres varietats de la llengua; que això es produeixi en el català de la Franja, tanmateix, on és tan important treballar per augmentar el prestigi de la llengua en aquests moments incerts, és especialment preocupant.

I vet aquí una segona paradoxa, relacionada amb el segon prejudici que esmentava més amunt: que, en un moment en què la consciència d’unitat lingüística entre els franjolins augmenta, el contínuum dialectal nord-occidental s’afebleix. En efecte, sembla clar que al llarg del segle XX s’ha produït un augment de la distància lingüística entre les varietats situades a banda i banda de la frontera catalanoaragonesa, especialment a causa del procés d’acostament de les varietats nord-occidentals de Catalunya a les varietats catalanes de prestigi: l’oriental central, secularment, i l’estàndard, més recentment. Dit d’una altra manera: les discontinuïtats ideològiques que tradicionalment han afavorit un estat d’opinió contrari a la unitat de la llengua a la Franja s’estan neutralitzant en un moment en què precisament s’incrementen les discontinuïtats lingüístiques transfrontereres. Només dues varietats principatines semblen estar resistint parcialment la tendència a convergir amb l’estàndard: el ribagorçà, al nord, i el tortosí, al sud, avui dia els dos principals garants de la unitat de la llengua amb les varietats aragoneses.

Per tot plegat sembla evident que cal repensar amb coratge les polítiques lingüístiques de Catalunya i l’Aragó. A la Franja, caldrà treballar de valent per dotar la llengua de la projecció pública i el prestigi necessaris per fer augmentar la lleialtat lingüística dels parlants i revertir la pèrdua de transmissió intergeneracional entre els autòctons, com a primer pas perquè els nouvinguts sentin la necessitat de conèixer la llengua d’acollida. I a Catalunya, caldrà creure’s d’una vegada per totes que fer una política lingüística que treballi pel manteniment de la dialectalitat dels diferents parlars no afavoreix la fragmentació de la llengua, sinó que precisament contribueix a enfortir-ne la unitat des de la diversitat. És la vella idea de la dialectalitat al servei de la genuïnitat, avui més necessària que mai.

De tot això en parlarem a bastament el proper 28 d’octubre a la jornada El repte d’investigar sobre la Franja d’Aragó, organitzada per l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i la Universitat de Saragossa. Si hi voleu venir, sereu benvinguts!

Esteve Valls
Universitat de Barcelona

Casanova, Emili / Aparicio Guadas, Pep (2014): Camins, terres i paraules. II Jornades sobre els altres parlars valencians de base castellano-aragonesa. Énguera, 2013. Énguera; València: Denes, 556 p.	Text complet
José Enrique Gargallo i Gil	436-438

La Franja

Archive

Favara (Matarranya): Bárbara Latorre, la aragonesa que comparan con Messi | Noticias de Fútbol en Heraldo.es

Barcelona: Concert per les llengües d’Aragó. Camille + Eixam

A. Quintana sobre l’última campanya: Qüestió de noms a l’Aragó

La jutgessa d’Osca ordena al MNAC la devolució de les pintures murals de Sixena | VilaWeb

Camins, terres i paraules. II Jornades sobre els altres parlars valencians de base castellano-aragonesa. Énguera, 2013.

Les escoles de la Franja i Catalunya competiran per inventar el millor joc en català – Racó Català

Més d’una cinquantena d’aules ja s’han inscrit a la 3a edició del Concurs Tísner

DPT actuará en la carretera de Arens de Lledó

M. Pena: Raül Agné i el trastorn bipolar de l’aragonesisme – Racó Català

Moviment Franjolí per la Llengua: La Franja, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat, per Joaquim Torrent

Raúl Agné (Mequinensa), nou entrenador del Real Zaragoza, a qui no van deixar respondre en català a Osca

Agné cancela su rueda de prensa por no poder hablar en catalán

Foros de la Concordia apuesta por un ente superior de la Corona de Aragón para gestionar el patrimonio cultural común

Més de 500 persones demanen el compliment de les sentències i que tornin els béns de Sixena | VilaWeb

La Iglesuela del Cid reclama la mejora de la carretera de Portell

El català de la Franja, entre dues paradoxes – Esteve Valls – RLD blog

Lluís-Xavier Flores Abat: El aragonés en Cataluña

Pàgines

Entrades recents

Comentaris recents

Categories

Arxius

Categories

Meta