Recital de poesia i música dedicat a Desideri Lombarte (Horta de Sant Joan) | Lo Finestró.
Es llegiran poemes d’en Desideri i textos i poemes dels autors invitats amb acompanyament musical
La catalanitat de la Franja – VilaWeb.
Dimarts 12.08.2014 06:00
Autor/s: Jordi Badia i Pere Cardús
Carta de Joan Sales a Màrius Torres del 2 de juny de 1937 · VilaWeb publicarà durant el mes d’agost una selecció de cartes bescanviades entre aquests dos intel·lectuals
A Joan Sales li concedeixen una excedència i torna de les terres aragoneses cap a Barcelona. Passa per Fraga i Lleida, d’on és fill Màrius Torres, i li explica les seves impressions de la ciutat i de la catalanitat de les comarques de la Franja de Ponent. Les descripcions panoràmiques de Sales ajuden el poeta confinat al sanatori de Puigdolena a fer-se una idea de l’estat d’un país devastat per la guerra.
«Tornant d’Aragó amb el cor que em dringava com un cascavell a causa de l’excedència que m’acabaven de concedir, vaig travessar altra vegada aquelles terres tan estimades, les teves, on també jo tinc records; de bona gana m’hauria deturat unes hores a Fraga, a Lleida, a Cervera o a Tàrrega. Només hi vaig passar de llarg; a Lleida, pel carrer de l’Acadèmia, el de Catalunya, la Banqueta, el pont, els Camps Elisis i aquell cementiri cantat pel benemèrit Morera i Galícia, per cert amb un final d’una desesperança que sorprèn en ell:
Si et deleix l’infinit, aquí hi és tot.
D’ençà del temps que jo hi vivia, fa uns deu anys, Lleida ha crescut i ha millorat; ara a la Banqueta hi ha brolladors, parterres, arbres i moltes coses que en el meu temps no existien. També m’hi ha cridat l’atenció la catalanització total dels rètols i cartells, anuncis, plaques i tota mena de públiques inscripcions o mostres de comerç; cosa que encara no s’ha aconseguit a la capital del Principat. El Segre i la Seu vella són, però, els mateixos de sempre, i Lleida, totalment catalanitzada, més ‘cap i casal de Catalunya per terra ferma’ que mai.
Fraga m’havia semblat, hores abans, una Lleida en miniatura. Venint del desert dels Monegres ja s’anuncia de lluny amb l’olor espessa dels seus figuerals inacabables; el terme fragatí sorgeix de sobte com un oasi. Les ribes del Cinca, ombrejades pels xops, són plenes d’ocells que no paren de xerrotejar. Les cigonyes van i vénen del campanar al riu, on troben pesca abundosa. Arribant-hi des dels Monegres i procedent de la ‘columna Durruti’, també jo hauria exclamat amb tota l’ànima: ¡o terra beneïda, poblada de lleialtat! ¿Per què el govern de Catalunya, en deu mesos que ja fa que els nostres ocupen aquell territori, no ha fet res per legalitzar-ne l’annexió? Els veïns de Fraga, Tamarit, Mequinensa i Vall-de-roures són tan catalans com els d’Olot o els de Figueres.»
[Podeu llegir la carta sencera ací.]
75
Barcelona, dimecres 2 de juny de 1937
Estimat Màrius:
Per l’Esperança he sabut que aquestes darreres setmanes havies fet llit amb febre alta i he atribuït a això que no hagi rebut encara la carta teva que he esperat mentre era al front d’Aragó. En vaig arribar ahir al matí. Ara estic «expulsat» de la tristament famosa «columna Durruti» i a disposició del general en cap de l’Exèrcit de Catalunya (o de l’Est); confio que ben aviat podré servir en una unitat regular com vinc demanant des de començos de la guerra ¡ja fa més de deu mesos! Tot arriba en aquest món, si bé de vegades de la manera més inesperada; ja t’ho explicaré de viva veu quan pujarem amb la Nuri al sanatori. Mentrestant hauré tingut excel·lents ocasions de fer exercicis d’humilitat i de paciència, que sempre ens convenen. Tornant d’Aragó amb el cor que em dringava com un cascavell a causa de l’excedència que m’acabaven de concedir, vaig travessar altra vegada aquelles terres tan estimades, les teves, on també jo tinc records; de bona gana m’hauria deturat unes hores a Fraga, a Lleida, a Cervera o a Tàrrega. Només hi vaig passar de llarg; a Lleida, pel carrer de l’Acadèmia, el de Catalunya, la Banqueta, el pont, els Camps Elisis i aquell cementiri cantat pel benemèrit Morera i Galícia, per cert amb un final d’una desesperança que sorprèn en ell:
Si et deleix l’infinit, aquí hi és tot.
D’ençà del temps que jo hi vivia, fa uns deu anys, Lleida ha crescut i ha millorat; ara a la Banqueta hi ha brolladors, parterres, arbres i moltes coses que en el meu temps no existien. També m’hi ha cridat l’atenció la catalanització total dels rètols i cartells, anuncis, plaques i tota mena de públiques inscripcions o mostres de comerç; cosa que encara no s’ha aconseguit a la capital del Principat. El Segre i la Seu vella són, però, els mateixos de sempre, i Lleida, totalment catalanitzada, més «cap i casal de Catalunya per terra ferma» que mai.
Fraga m’havia semblat, hores abans, una Lleida en miniatura. Venint del desert dels Monegres ja s’anuncia de lluny amb l’olor espessa dels seus figuerals inacabables; el terme fragatí sorgeix de sobte com un oasi. Les ribes del Cinca, ombrejades pels xops, són plenes d’ocells que no paren de xerrotejar. Les cigonyes van i vénen del campanar al riu, on troben pesca abundosa. Arribant-hi des dels Monegres i procedent de la «columna Durruti», també jo hauria exclamat amb tota l’ànima: ¡o terra beneïda, poblada de lleialtat! ¿Per què el govern de Catalunya, en deu mesos que ja fa que els nostres ocupen aquell territori, no ha fet res per legalitzar-ne l’annexió? Els veïns de Fraga, Tamarit, Mequinensa i Vall-de-roures són tan catalans com els d’Olot o els de Figueres.
I vet aquí que torno a ser a Barcelona al cap de quinze dies d’haver-ne sortit. ¡Que canviada m’ha semblat! La revolució va madurant per la mateixa força de les coses, sense que cap geni polític hi influeixi ni poc ni gaire. L’aniversari de la guerra, que s’escaurà el 19 del mes vinent, ho trobarà tot de tota una altra manera; les hordes canibalesques que es van fer mestresses de la ciutat i del país i que en poc més de trenta dies van cometre una quantitat incalculable d’incendis, robatoris, assassinats i saqueigs, ara estan bandejades de la cosa pública. Tant de bo els nacionalistes i els socialistes, les dues grans forces de la nova Catalunya, s’associessin per alliberar-nos de les últimes restes que encara queden de l’anarquisme analfabètic i vesànic; són els dos únics partits combatius i disciplinats amb què comptem ara per encarar-nos a circumstàncies tan extraordinàries. La guerra es lliura en darrer terme entre renaixença i antirenaixença; i ara la renaixença catalana només pot confiar en els dos grans corrents d’idees del nostre segle, el nacionalisme i el socialisme. Potser s’acosten dies de benedicció per al nostre país desventurat; fa esgarrifar de pensar com un dirigent polític, si el tinguéssim, podria aprofitar el cataclisme per engrandir la nostra terra; enmig d’un huracà un navegant audaç pot fer avançar més que mai la seva nau. Prat de la Riba s’hagué d’acontentar amb un ventet somort que a penes inflava les veles ¿de què no seria capaç amb la ventada d’ara? Però els nostres actuals dirigents són d’una mediocritat que estaborneix. Sabent-me a Barcelona ens vingué a veure en Joaquim Xirau, que hi està ficat; ens explicà que corrien rumors que les potències estrangeres, veient que la «guerra d’Espanya» s’eternitzava i els fronts s’estabilitzaven, parlaven d’obligar-nos a pactar un armistici indefinit conservant cada bàndol el territori que actualment ocupa: Espanya continuaria existint en teoria però en la pràctica hi hauria dues Espanyes, la de llevant i la de ponent. Vaig exclamar que això seria una solució magnífica, en primer lloc per posar fi al carnatge repel·lent que és la guerra i en segon lloc perquè a l’Espanya de llevant podríem aspirar a una mena d’hegemonia com sigui que la gent de llengua catalana hi som majoritaris o almenys una bona meitat; podríem convenir —vaig afegir engrescant-me com si ja em trobés a la conferència de plenipotenciaris— una barata de territoris amb el general Franco: li donaríem Madrid amb la «bossa» que forma a l’Espanya central a canvi de Mallorca i Eivissa i del que ens falta d’Aragó amb Navarra; així els respectius territoris tindrien una forma més coherent i, mentre ells estarien contentíssims amb l’ocupació de Madrid, nosaltres, amb la de Mallorca, a més d’alliberar un país de llengua catalana de la dominació castellano-feixista, eliminaríem el perill de bombardeigs aeris i navals sobre Barcelona, i amb la de Navarra i del que ens manca d’Aragó establiríem per fi contacte amb els bascos.
Seria en una paraula, anava dient, la resurrecció de les dues Corones, la catalana-aragonesa i la basco-navarresa, ara fraternalment unides enfront d’un enemic comú.
A mesura que jo m’anava engrescant en Xirau s’alterava; per fi no pogué més i esclatà. ¡De poc que no s’esquinça les vestidures! La partició d’Espanya, em digué fora de si, seria una monstruositat; cometríem una covardia sense nom si acceptéssim «aquesta solució infame que ens volen imposar les potències estrangeres». Abans que consentir el trosseig d’Espanya, conclogué heroicament, ens hem de batre com lleons als fronts de guerra «fins a la darrera gota de la nostra sang». Li vaig fer remarcar, amb tota la delicadesa possible, que de nosaltres dos era jo qui, sense ser «un lleó», es batia al front o almenys, des dels començos de la guerra, intentava fer-ho, mentre ell no es movia de la reraguarda; em replicà, desconcertat, que degut a un accident d’automòbil, que sofrí l’estiu passat, anava ranco i que era per això «i únicament per això» que no se n’havia vingut als fronts amb la jovenalla. Vaig fer veure que m’ho creia i donant per bona l’excusa vaig girar full.
Com a principals novetats, sembla que el nou govern de Catalunya, un cop esbandida la FAI, es proposa de restablir l’ordre a les empreses que aquesta havia «col·lectivitzat». Es procura que se’n tornin a fer càrrec els mateixos empresaris; el mal és que molts d’ells qui sap on paren, després de tants mesos de desori en què els anava la pell, i als qui queden no els acaba de fer peça tornar-se’n a encarregar després de la gestió anarquista. Ha estat, segons diuen, un desastre que supera tot el que ja ens imaginàvem; se n’havien apoderat creient que els «amos» tenien amagada una moma inexhaurible i es van trobar amb la sorpresa que ben aviat ja no sabien amb què pagar la nòmina del personal: ¡els diners dels comptes corrents s’havien volatilitzat i l’empresa, dirigida pel comitè anarquista, era incapaç de guanyar-ne! Un anunci aparegut en els diaris resumia pintorescament la situació; deia exactament: «Empresa col·lectivitzada cerca soci capitalista».
Resulta que de moltes d’elles se n’havien constituït dirigents, no pas els tècnics ni tan sols els obrers qualificats, sinó els sense ofici, els manobres, forasters en majoria. ¿Podia haver-hi ja res de més manicomial que una revolució de manobres sud-espanyols? «Los más miserables e imbéciles de la nación» els anomenava no pas menys que un home tan d’esquerra com Castelar en un d’aquells discursassos que tanta forrolla feien a la seva època. Els obrers qualificats, tots ells catalans i enemics de la FAI, es veu que haurien volgut en general que els patrons continuessin en el seu lloc, si ja no com a tals almenys com a directors o tècnics; però els de la FAI els caçaven. ¿No és doncs indecent tirar-los ara en cara, com fan alguns, que s’amaguessin o emigressin? ¿Podem exigir d’un burgès que sigui al mateix temps un heroi i un màrtir? Ja fa prou duent el pòndol del negoci, que és el seu ofici; és així que serveix la societat quan el deixen tranquil. A mans dels «comitès» de la FAI la producció industrial catalana s’havia estimbat vertiginosament; tota la revolució que saben fer és matar la gallina dels ous d’or. Molts d’ells havien vingut fugint d’una terra sense patrons ni empreses, on es morien de gana per manca de jornals a guanyar, i un cop aquí exigien l’extermini dels patrons i no haurien parat fins a la destrucció de les empreses. Prop de deu mesos haurà durat la revolució failangista a càrrec de «los más miserables e imbéciles de la nación»; si n’arriba a durar deu més, haurien fet de Catalunya un país nord-africà com el seu ¿potser era això el que es proposaven?
Vindré a Puig d’Olena no sé si diumenge vinent o l’altre.
El Heraldo de Aragón no troba la frontera amb Catalunya – VilaWeb.
Autor/s: Josep Casulleras Nualart
Posa el crit al cel perquè no hi ha el cartell que indiqui l’entrada a Aragó a la A-22
Després d’haver abanderat la campanya contra les botifarres etiquetades només en català en un supermercat de Barbastre, el diari El Heraldo de Aragón ha posat damunt la taula una altra reivindicació peculiar, que ahir compartia al seu Facebook el sociòleg Natxo Sorolla. Així comença explicant el problema aquest diari: ‘Els conductors que circulem per la A-22 cap a Lleida saben quan entren a Catalunya, però els qui recorren aquesta autovia en sentit contrari, cap a Osca, poden haver passat per Montsó i Barbastre sense que res ni ningú no els hagi indicat que ja són a Aragó’.
Diu el diari que el cartell que ‘hauria d’indicar el pas de Catalunya a Aragó no existeix i que ja fa anys que se’n queixen pobles com el Torricó i Vensilló, a la Llitera. Però, en canvi, les declaracions ‘d’alguns veïns de la Llitera’ que destaca el diari semblen indicar el contrari: ‘Passem per allí cada dia i no ens havíem adonat que hi faltava el cartell’. Encara més: el diari diu que ‘fonts del consistori [del Torricó] asseguren que no és una necessitat prioritària. “El cartell no hi ha estat mai i tampoc no importa”, expliquen’.
En canvi, des de l’ajuntament d’aquest municipi de la Llitera sí que s’han queixat que el nom del poble no surt en cap cartell de l’autovia. ‘El Torricó no apareix en cap cartell i fa anys que intentem arribar a un acord amb Foment’, diuen des de l’ajuntament. I l’única resposta que han tingut ha estat ‘silenci administratiu.’
Tot amb tot, per més que hagi quedat clara quina és la queixa del municipi, El Heraldo de Aragón ha posat el crit al cel per aquell altre cartell que importa ben poc a l’ajuntament’. Que la realitat no t’espatlli una bona notícia.
Foto: Heraldo.es
¿Dónde termina Cataluña y empieza Aragón?.
A-22 en dirección Cataluña. Heraldo.es
Las obras de este tramo de autovía concluyeron en 2011 y desde entonces los carteles no se han modificado. Aún así, algunos vecinos de la comarca de La Litera aseguran que “pasamos por ahí todos los días y no nos habíamos dado cuenta de que faltaba el cartel”. Aunque en el lado contrario, sí que se indica la entrada a Cataluña con la señalización correspondiente.
El motivo de la inexistencia de la señal que delimita las dos comunidades, se debe a una falta de entendimiento entre la localidad oscense de Altorricón y el municipio leridano de Almacellas lo que ha imposibilitado la colocación del mismo.
Ambas localidades limítrofes llevan años respondiendo por unos terrenos de 1.000 hectáreas que consideran suyos, aunque desde el Ayuntamiento de Altorricón aseguran que conservan muy buena relación con el Ayuntamiento de Almacellas.
Desde el Ministerio de Fomento aseguran que para solucionar el conflicto y poder establecer el cartel sería necesario que ambos Ayuntamientos solicitaran una redefinición de los límites provinciales al Instituto Geográfico Nacional. Pero por el momento ninguno de los dos consistorios se plantea actuar al respecto.
Fuentes del consistorio oscense aseguran que no es una necesidad prioritaria. “El cartel nunca ha estado y tampoco importa”, explican. Lo que sí llevan años reivindicando es su protagonismo en los carteles indicativos de la autovía. “Altorricón no aparece en ninguno de ellos y llevamos años intentando llegar a un acuerdo con Fomento”. En 2011 comenzaron a reclamar la modificación de los carteles aunque lo único que han conseguido, según el consistorio, ha sido “silencio administrativo”.
Crònica d’un segrest (Genís Sinca).
RACONS: VALL-DE-ROURES
Aneu a can Serret i deixeu-vos segrestar per la força humana del Matarranya
GENÍS SINCA |
“La Llibreria Serret celebra 30 anys i has de venir”. Ras i curt, un tal Octavi Serret, matarranyenc propietari de la llibreria homònima, m’escrivia el missatge via Twitter i algú ja m’havia advertit que era impossible dir-li que no. Vaig acceptar de seguida, però més que per vendre llibres i celebrar el 30è aniversari de la Llibreria Serret (1983), el que em feia gràcia era visitar Vall-de-roures i passar l’estona, induït per la màgia que havia llegit de l’Espinàs i el seu A peu pel Matarranya, dedicat a aquesta comarca insòlita de la Franja de Ponent, l’Aragó català, que en diuen, i el paisatge extremadament atractiu i agrest. Pràcticament no vaig veure res. Tot just arribar a Vall-de-roures vaig quedar segrestat. Aquesta és la crònica d’un segrest i d’un gran llibreter.
Era dissabte, i l’altre autor convidat era la Laura Borràs, directora de l’Institut de les Lletres Catalanes, nivellàs, que també va quedar sorpresa per les dimensions reduïdes de la Llibreria Serret i pel que ens va passar aquell matí. Ens van rebre com reis, però el que va succeir només s’explica per l’obstinació i la força d’Octavi Serret Guàrdia (Vall-de-roures, 1965), un llibreter que semblava que es multiplicava. Tot just arribar, ens vam adonar que allí hi havia molta feina i que de passejar tranquil·lament pel Matarranya res de res. Vam quedar encaixonats a la Serret i per l’allau de lectors que havia convocat el llibreter; amb comptagotes i un rere l’altre va començar a passar gent pel local. Dues hores d’infart sense parar de signar llibres. Arribaven veïns, amics, coneguts, lectors d’altres pobles, de tot el Matarranya i també de Tortosa. D’on sortien?, com els havia convocat Serret? Tots els lectors compraven el teu llibre, te’l feien signar; religiosament passaven per caixa i acte seguit se n’anaven. Va ser un no parar. Amb la Borràs ens miràvem, signàvem. D’on surt tanta gent? ¿Som a Vall-de-roures o al passeig de Gràcia?
Serret, a més de la crida comarcal, mentre anava d’una banda a l’altra de la llibreria recomanava llibres, saludava, rebia, presentava, feia tuits, fotografies, penjava coses al Facebook, et feia firmar, aconseguia col·locar algun altre llibre i cobrava. Alguns lectors et venien amb el volum adquirit del dia abans: Octavi Serret passava la veu que s’acabaven… i no s’equivocava. Al voltant de la una del migdia, l’acumulació a la llibreria va arribar al punt culminant. El llibreter i la seva dona eren màquines de vendre llibres. Vaig quedar bocabadat. Crec que la Borràs també. Estic segur que tants altres autors podran corroborar el fet: el 2013, Serret celebrava el 30è aniversari del local i el personatge havia decidit tirar la casa per la finestra. Serret s’havia inaugurat el 1983, al centre de Vall-de-roures (a l’Avenida Hispanidad), i ens va explicar que hi treballava des dels setze anys. S’hi havia deixat l’ànima de manera continuada; entaforat en el petit establiment, aquest home era el James Bond dels llibreters.
Quan la sessió es va acabar, Serret va treure tres desenes més de llibres, amb tot de noms i paperets; eren per a amics i veïns que no havien pogut venir. Però encara va ser més sorprenent que nosaltres mateixos, els convidats, sortíssim del local carregats. Serret em va vendre quasi tots els volums publicats per la Borràs, i a ella li va encolomar els meus, que no sé pas d’on els havia tret. Vaig haver de tirar de targeta de crèdit i encara no puc entendre que m’hi gastés tants calés. Només sé que havíem estat segrestats -positivament, esclar-, i que allò algun dia s’hauria d’explicar. Abans de marxar a dinar, l’Octavi ens va fer dedicar encara més llibres… els que vendria per Sant Jordi. Increïble!
Ens havíem passejat pel Matarranya més obstinat i persistent, pel paisatge humà d’aquest lloc fronterer, igual d’atractiu i agrest que el riu i les muntanyes. Vaig descobrir que Serret havia estat Premi Nacional a la projecció de la llengua catalana 2009; ara, segueixo astorat pel bombardeig de missatges, presentacions, concursos, a vegades fundats per ell mateix. Aneu a can Serret i deixeu-vos segrestar per la força humana del Matarranya.
II ALIFARA CLARIÓ. ESTIMEM LA NOSTRA LLENGUA.
Beseit, dijous 21 d’agost de 2014
– 11:00h EXCURSIÓ: ‘ANEM A EXPLORAR AL RIU MATARRANYA’. Coneixerem la
fauna i flora del riu i mirarem amb la lupa.
(Públic familiar, per a totes les edats. Sortida: Plaça de Beseit).
– 14:00h Dinar de convivència per als socis i simpatizants a l’Assut de
Beseit. (Porteu el dinar i el banyador.)
– 18:00h BERENA i actuació espectacular del ‘MAGO ZAPATA’ a la Plaça de
Beseit. (Per a tots els públics)
Al llarg de tot el dia hi haurà un punt d’informació de l’associació
‘Clarió’ i una paradeta de llibres en català a la Plaça de Beseit.
Totes les activitats són gratuïtes. Us hi esperem!
Organitza: ‘CLARIÓ’ Associació de pares i mares del Matarranya en
defensa del català.
Col·laboren: Ajuntament de Beseit- Comarca del Matarranya- Caja Rural de Teruel
Pena-Roja, “lo Masmut” i la Mare de Déu de la Font | Sortides amb gràcia.
Paleontologia, prehistòria, edat mitjana, etnografia, paisatge, natura… tot això podem trobar al lloc que visitem avui, tot i que nosaltres ens aturarem, bàsicament, en dues de totes aquestes possibilitats. Tornem a la comarca del Matarranya, a una població situada a l’interior dels ports de Tortosa-Beseit, a tocar de les comarques dels Ports de Morella i el Baix Maestrat. Bona part del seu terme municipal marca el límit històric entre els antics regnes d’Aragó i València. És una localitat amb edificis que des de fora sembla que siguin de planta i dos pisos, però que a l’interior arriben a tenir cinc nivells, perquè estan construïdes adossades a la paret de la muntanya. Avui anem a Pena-Roja, també coneguda com Peñarroya de Tastavins.
Comencem pel nom de la població. Com totes les localitats del Matarranya, el nom oficial és bilingüe: en català i en castellà. El nom castellà és, com hem citat, Peñarroya de Tastavins, perquè hi passa el riu d’aquest nom. En català, els cartells posen Pena-roja de Tastavins, però nosaltres, tal com fa en Joaquim Monclús i Esteban a El Matarranya, crònica de viatge, li direm Pena-roja, a seques. Veiem el per què amb les paraules del mateix Monclús: “La vila de Pena-roja que en molts llocs la veurem acompanyada amb el cognom de Tastavins, s’ha de dir Pena-roja a seques. Així ho recomana l’eminent filòleg Joan Coromines i l’Institut d’Estudis Catalans, l’organisme que té més autoritat en aquesta matèria. En castellà l’anomenen Peñarroya de Tastavins, perquè al llarg de la geografia de la Pell de Brau hi ha algunes altres Peñarroyas”.
Aclarit el tema del nom, acostem-nos a la historia. L’any 1997 es van localitzar i excavar a Pena-roja les restes d’un dinosaure, més exactament d’un sauròpode, el més gran i complet que s’ha trobat a Espanya, per això a la localitat hi ha una de les seus de Territorio Dinópolis, un parc temàtic paleontològic. També s’han trobat a la població restes neolítics, ibers i romans. El segle XII va ser reconquerida als musulmans i l’any 1209 el rei Pere el Catòlic feu donació de les terres a l’ordre de Calatrava. La població va obtenir el títol de “vila”, l’any 1337.
Veiem com descriu Pena-roja en Joaquim Monclús: “la població queda escalonada al peu del tossal de la Mola amb un conjunt arquitectònic molt harmoniós on despunten cases de pedra prou importants, adornades amb escuts antics i amb balconades impressionants de fusta tornejada i volades sobre les solanes que ens fan adonar que som en un lloc de muntanya”.
Una bona possibilitat és passejar pels carrers i carrerons de la vila i anar descobrint bons exemples d’arquitectura popular, grans ràfecs i detalls aquí i allà, tot i que cal tenir en compte que la majoria de carrers són força costeruts. Nosaltres ens aturarem en dos punts concrets. El primer és l’espai gòtic “Lo Roser”, un equipament lúdic que ocupa el solar on hi havia l’antiga església de Sant Miquel. Davant hi ha una zona enjardinada amb algunes peces gòtiques recuperades.
El segon punt és una de les raons per visitar Pena-roja. Es tracta de “Lo Masmut, vida i oficis tradicionals”, que és una interessant exposició etnològica permanent, deguda a l’Associació Cultural Tastavins, la qual ha aconseguit reunir una important col·lecció d’objectes d’ús habitual a les llars i als oficis tradicionals, els quals exposen, des de l’any 2000, en dues cases rehabilitades, que ara son un sol edifici, i que es troba a la part més alta de la localitat, a tocar del castell.
“Lo Masmut, vida i oficis tradicionals”, està organitzada en un total de 10 sales o espais expositius. A cada àmbit hi ha els objectes, ben documentats, i acompanyats d’uns plafons en doble versió en català i en castellà, que expliquen amb textos i dibuixos, d’una manera molt didàctica, els diferents temes i activitats a que estan dedicats cadascun dels àmbits.
La primera sala, que és al soterrani, és el celler. Hi podem veure diversos tipus de gerres i cànteres, i també sistemes de conservació dels aliments, com una carnera, que era la forma de conservar aliments en fresc abans que hi hagués les neveres. És una estructura de fusta coberta amb tela mosquitera i penjada del sostre. La tela mosquitera evitava els insectes, al estar penjada del sostre, quedava allunyada dels ratolins i l’ambient fresc del celler ajudava a conservar la carn o els productes que s’hi guardaven dins.
A la planta baixa, que de fet és un semi-soterrani, hi ha representat el corral dels animals, amb un carro complet i una curiosa i molt creativa reproducció d’un cavall feta a partir de trossos de llenya. També hi ha estris de llaurar i una premsa de vi. L’àmbit següent està dedica, precisament, a l’elaboració del vi. Hi podem veure bótes, barrils i mesures de diferents mides.
El quart espai expositiu està dedicat a la sega i el batre. Hi trobem tota mena d’eines i estris dedicats a aquesta activitat, com trills, falç i dalles. D’aquí passem al rebost, on també ens expliquen l’elaboració del pa. Entre els objectes que hi podem veure hi ha una pastera i diferents tipus de pa, i aquí també hi ha objectes relacionats amb la recol·lecció de la mel, amb la cacera i amb la matança del porc i l’elaboració d’embotits, com una trinxadora de ceba que s’utilitzava per a fer els botifarrons farcits. També hi ha una curiosa mena de balança feta amb cistells d’espart que s’utilitzava en l’intercanvi directe de productes.
El foc i el menjador són el sisè àmbit. Hi trobem la llar de foc, amb estris de cuinar i uns maniquins, que figuren uns avis amb un nadó a la vora del foc. També hi trobem diversos estris d’us quotidià, com plats, olles, ampolles, setrills, càntirs, morters… i “l’escuradora”, una aigüera per rentar els plats, però sense aigua corrent. Els plats es rentaven en un cossi, de terra cuita amb un forat amb un tap de suro al cul que, es destapar-se, deixava anar l’aigua bruta a un altre recipient que hi havia sota.
El següent espai du el nom de “el cap de casa i el dormitori”. Aquí hi veiem la sala i alcova, amb un llit de matrimoni amb un bressol al cantó de la dona. Hi ha, també, els vestits tradicionals de casament: el d’home, negre i amb barret; el de dona, no és blanc, el cos es de color grana fosc i du el cap i les espatlles coberts amb una mena de caputxa oberta de color negre. En aquest àmbit hi ha també un rentamans sencer amb mirall, un braser i un bagul, entre altres objectes.
Els següents dos àmbits estan dedicats a dos oficis concrets: el de fuster i el de ferrer i són la recreació d’una fusteria i d’una ferreria tradicionals amb tots els estris i eines que s’utilitzaven en aquest oficis. La bona feina de l’Associació Cultural Tastavins i la col·laboració de tot el poble han fet que poguessin aconseguir dos tallers sencers i els han reproduït amb força fidelitat. La mostra de “Lo Masmut” es completa amb un desè espai dedicat als masos, amb una gran maqueta que reprodueix un mas tradicional i un audiovisual.
A les nostres sortides ja hem visitat un altre museu similar, l’Etnogràfic de Ripoll, val a dir, però, que són molt diferents i, fins i tot, si teniu la oportunitat, paga la pena visitar-los per comprovar les diferències i les similituds en la manera de viure de dues comarques com el Ripollès i el Matarranya. I abans de passar al següent punt de la nostra sortida d’avui, cal que aclarim d’on ve el nom d’aquesta exposició etnològica permanent. “Lo Masmut” és el nom d’un impressionant conglomerat de roca amb parets verticals de més de cent metres que hi ha a tocar de la vila.
A un parell de quilòmetres de Pena-roja, a tocar del riu Tastavins i de la carretera que va de Mont-roig de Tastavins a Vall-de-roures, hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Font. Diu la tradició que al segle XIII fou trobada una imatge de la Mare de Déu entre uns esbarzers i al costat d’una font d’aigua. Al lloc s’hi va aixecar una petita ermita, que a meitat del segle XIV fou substituïda per un edifici gòtic, el qual encara podem contemplar avui.
L’any 1556 es va erigir un nou temple, a un nivell més baix, a tocar la llera del riu, que és coneguda com l’església de Baix del Santuari de la Font. A l’exterior, sota el capçal del temple hi ha una font amb 15 canelles. Aquest edifici fou reformat els segles XVII i XVIII.
El temple antic és d’estil gòtic-mudèjar i fou declarat monument nacional l’any 1931 gràcies a la coberta decorada amb un cassetonat mudèjar, gairebé únic. L’edifici és d’una sola nau, dividida en cinc trams per quatre grans arcs que sostenen unes columnes amb capitells decorats amb motius florals, animals fantàstics i algunes figures humanes. Al cassetonat de la coberta hi podem veure diverses creus de Calatrava, l’ordre al qual pertanyia el territori, formes geomètriques, llegendes religioses i escuts heràldics de diverses famílies nobles de la zona. La façana dels peus de l’església té un rosetó i està coronada per un campanar d’espadanya.
La porta, s’obre a la façana lateral, que dona a un claustre. La portalada és d’arc apuntat, amb quatre arquivoltes, i està presidida per un timpà amb la representació de la Mare de Déu en Majestat, envoltada d’àngels glorificadors. Al costat hi ha personatges relacionats amb l’Ordre de Calatrava. Els capitells de les columnes, formen un fris corregut amb representacions del nou testament com la Fugida a Egipte, la Visitació, l’Epifania, la Crucifixió o la Resurrecció. La porta conserva la fusteria mudèjar.
A l’altra banda del claustre hi ha l’oficina de turisme i un centre d’interpretació dedicat a la industria del porc. Les instal·lacions del santuari es complementen amb una hostatgeria.
Aquest santuari és el centre d’una curiosa tradició que l’uneix a la localitat de Vallibona, a la veïna comarca dels Ports. Segons s’explica fa uns set segles una pesta va delmar la població de Vallibona, que va quedar sense noies joves. Set joves van decidir acostar-se a Pena-roja a buscar set noies que els ajudessin a repoblar la seva localitat. Ho van aconseguir i en agraïment, cada set anys els habitants de Vallibona recorren els quaranta quilometres que separen les dues poblacions. A Pena-roja son rebuts i festejats i, després de passar la nit, se’n tornen a casa seva. La darrera celebració va tenir lloc l’any 2012, per tant, la propera serà el 2019.
© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 8 de juliol de 2014
Pena-roja
Oficina de turisme
Santuari Mare de Déu de la Font
Telèfon: 978 89 66 67
Lo Masmut. Vida i oficis tradicionals
Carrer del Castell, 4
Telèfons: 978 89 67 60/978 67 07
Els Premis Llibreria Serret de Literatura Rural tenen com a objectiu promoure la creació literària relacionada amb el territori. S’atorguen en quatre modalitats: Literatura Rural en català, Literatura Rural en castellà, Literatura Rural en aragonès i millor Àlbum Il·lustrat Infantil Rural en català, castellà o anglès. Editorial Barcino publicarà la modalitat en català en la seva col·lecció Museu de la Vida Rural.
Amb motiu de l’acte de lliurament dels premis a Vall-de-roures el dia 30 d’agost, hi ha preparat un ampli programa d’activitats culturals i de lleure que us permetran fer un viatge per la cultura, la història i la tradició de tres territoris de frontera que, a banda i banda del Tossal dels Tres Regnes, comparteixen molt més que llengua i cultura
Els 3 Territoris són l’espai geogràfic i cultural format per la confluència dels antics regnes d‘Aragó, València i Catalunya en les comarques de la Terra Alta, el Matarranya i Morella. Unes terres on les relacions humanes, socials i econòmiques han configurat uns estrets lligams que lluny de separar han enfortit les relacions culturals. Aquests 3 Territoris gaudeixen d’una increïble riquesa cultural, històrica, natural i gastronòmica, ideals per oferir als turistes i als visitants de qualsevol lloc del món una experiència memorable i enriquidora.
Un gran programa d’activitats!
Visites guiades exclusives, itineraris poètics, visites a caves i maridatges de vins. Espectacles literaris i concerts musicals. Tertúlies, dinars i sopars col·loqui per trobar-se lectors, escriptors, poetes i editors. Un ampli i generós programa d’activitats per gaudir d’una gran festa literària i cultural entre els dies 27 i 31 d’agost.
Consulteu el programa aquí.
Ofertes especials d’allotjament!
Per poder gaudir, amb tota comoditat, d’aquesta gran festa i descobrir la màgia de la cultura, la història i la tradició de 3 Territoris, la Llibreria Serret, les institucions locals i diverses empreses han col·laborat per oferir-vos un ample ventall d’ofertes i serveis d’allotjaments amb uns preus molt especials.
Trieu el lloc i els dies que més us convinguin aquí.
Fayón retrocede hasta 1938 y rememora la Batalla del Ebro.
Satisfacción y mucho orgullo. Estas dos palabras podrían resumir lo que sintieron los más de 120 aficionados que, el sábado, dieron vida a la séptima recreación de la Batalla del Ebro, que este año ha cumplido su 76º aniversario.
Desde hace siete años, los fayonenses organizan una recreación de este episodio de la Guerra Civil española que tuvo lugar entre Fayón y Mequinenza y que enfrentó al bando nacional y republicano en el año 1938. Fue la última batalla de la Guerra Civil en territorio aragonés que, en apenas trece días de lucha intensa, dejó un saldo importante de bajas en ambos bandos. En esta ocasión, 12 grupos de recreacionistas llegados de Aragón, Cataluña, País Vasco, Madrid, Valencia y Cádiz dieron forma al asalto al barranco de Miquelón, un combate que provocó muchas bajas en el ejercito nacional.
«La recreación ha sido espectacular. El bombardeo ha sido tremendo y estoy feliz y contento. Se han seguido los movimientos aunque, como pasa siempre, los regulares se han saltado el guión», reconoció entre risas Miguel Ferragut, secretario de la Asociación Memoria Histórico Militar Ebro 1938. El objetivo, sin embargo, se cumplió con creces.
La recreación contó con la participación de las asociaciones Ejército del Ebro (Cataluña), Asociación Lo Riu (Cataluña), Frente de Aragón, Memoria de España (Zaragoza), 1ª Línea (Zaragoza), Columna Casas Sala (Castellón), Línea XYZ (Valencia), Ejército del Turia (Valencia), Frente de Madrid, Caballería de Fabara, voluntarios de Fayón y también aficionados llegados de Inglaterra.
Llamó la atención la presencia de Antonio Vargas, un gaditano que, por su afición, se ha recorrido media España para participar en este tipo de espectáculos. «El año pasado me gustó mucho el ambiente que había entre los compañeros y no dudé en volver a Fayón. En esta ocasión ha habido mejor organización, se superan cada año, «dijo. Respecto a sus planes para el próximo año, dijo que, si todo sale como espera, sí estará en la octava representación de la Batalla del Ebro.
La edición de este año ha sido la despedida de la batalla en la zona en la que se ha representado desde 2008. El motivo es que, al tratarse de terreno privado, el próximo año se destinará a labores agrícolas por expreso deseo de los propietarios.«Durante siete años hemos tenido la suerte de que los dueños nos han dejado el espacio. Esto, sin embargo, no quiere decir que se vaya a acabar la recreación; la haremos en el mismo camino por la parte de la izquierda o en otro sitio más espectacular», explicó Ferragut.
ALDI retira els productes etiquetats en català del supermercat de Barbastre – VilaWeb.
Després de les queixes per les botifarres etiquetades només en català
El supermercat ALDI de Barbastre ha acabat retirant les botifarres i els altres productes de carn etiquetats només en català, uns quants dies després d’haver-se fet públiques a la premsa aragonesa les crítiques de tres clients quan se’n van adonar. Així n’informa el diari AragonDigital.es, que recull la reacció del supermercat arran de la polèmica: ‘La incidència produïda en aquesta botiga té l’origen en un error logístic de distribució i d’etiquetat, perquè la presentació del producte hauria de constar també en castellà.’
El Heraldo de Aragón publicava el cap de setmana passat una notícia en què recollia opinions indignades de tres ciutadans de Barbastre, mitjançant la plataforma anticatalanista Plataforma Aragonesa No Hablamos Catalán, perquè al supermercat ALDI hi havia botifarres etiquetades només en català.
Així ho relatava el diari: ‘Chorche F. i Ana D. denuncien que, després d’haver adquirit un paquet de botifarra envasada al buit en la secció frigorífica i un cop a casa, es van trobar amb la sorpresa que l’etiquetat només era en català. En paraules de Chorche G., “això és una vergonya. Pensem a recollir signatures entre els cliets d’ALDI i lliurar-les al supermercat per exigir una rectificació, o canviarem de comerç”.
Encara recollia un altre testimoni: ‘Per la seva banda, Chabier G., un altre veí de la capital del Somontano, denuncia que, recentment, va comprar un paquet de salsitxes a ALDI Barbastre i, després, ja a casa, es va adonar que l’etiquetat només era en català’.
Ara el supermercat ha sortit a dir que ‘aquest error no ha afectat la resta de botigues d’Aragó’ i que ‘tots els productes en la botiga de Barbastre compleixen les normatives d’etiquetatge referides a la comunitat d’Aragó.’ I ha lamentat ‘les molèsties que la situació, absolutament puntual, hagi pogut causar als seus clients.’
Supermercat ALDI de Barbastre. Foto: AragonDigital.es
Les botifarres de la discòrdia.
Túrnez & Sesé a Sants | Lo Finestró.
Dins de la programació de les ‘Nits poètiques de juliol’ del local musical Koitton Club de Sants, on la poesía és la protagonista, el divendres 18 de juliol a les 10 de la nit, Túrnez & Sesé van recordar a Desideri Lombarte evocant en seu primer treball Quedarà la paraula(2002). Els musics s’adherien així a l’Any Desideri 2014 en la commemoració dels 25 anys del seu traspàs. Koitton Club és un bar, però també és una sala de concerts i també és una cooperativa de treball associat que neix amb l’objectiu de servir de plataforma per al desenvolupament i la promoció d’activitats musicals i culturals al barri de Sants. L’acollidor espai va reunir una trentena d’espectadors i, des del primer tema, es va comprovar una molt bona connexió entre els assistents i grup. El lloc petit però molt entranyable ajudava la interacció musical. Entre el públic assistent es trobava Jesús Vidal, antic membre del grup i director de la rondalla del Centre Aragonès de Goya i Quim Arrufat parlamentari de la CUP, matarranyenc per part de pare i que sempre ha mostrat un especial interès pel territori. Els músics, molt a gust per la distància reduïda entre escenari i públic, van anar desgranant pràcticament tots els temes del poeta pena-rogí en la primera part de la seua actuació: ‘Els maquis’, ‘Mil d’amorets’, ‘Les bruixes’, ‘Els timorets’, ‘Lluny de tu’, ‘La fortuna’, ‘Vull un trosset de terra’… Després un repàs a tots els seus treballs i als poetes més significats: Espriu, Màrius Torres, Jordi Pàmies, Josep Carné… Implicació rítmica d’acompanyament del públic en el tema d’Ovidi Montllor. Reconeixien els músics que mai havien vist ballar a la manera tradicional els seus temes com es va fer en aquella molt especial actuació. Se’ns va fer molt curt el concert i van haver de fer un parell de temes de propina a petició d’un públic totalment entregat. Un bon refresc per una nit calorosa de juliol a Sants.
Carles Sancho
Bandeja de ALDI con etiquetado exclusivo en catalán. HeraldoAna D. afirma que “todo esto no es una casualidad. Es una campaña diseñada para ir catalanizando Aragón. Vamos a exigir a ALDI Barbastro que los productos que comercialice en Aragón estén, por lo menos, en español o en aragonés”.
Por su parte, Chabier G., otro vecino de la capital del Somontano, denuncia que, recientemente, compró un paquete de salchichas en ALDI Barbastro y, posteriormente, ya en casa, se dio cuenta de que el etiquetado estaba solamente en catalán.
ALDI es una empresa alemana cuya sede central en España se encuentra en Cataluña. La PANHC va a ponerse en contacto con la central alemana para pedir explicaciones así como para pedir una rectificación y que los productos que se comercialicen en Aragón, además de en catalán, estén etiquetados en español o en aragonés.
Encara més anticatalanisme a l’Heraldo | Lo Finestró.
El 17 de desembre del 2013 es va signar un conveni de col·laboració entre el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans per a l’elaboració del llibre La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics. (pdf del conveni)
L’Heraldo, diari d’una “objectivitat” força millorable, al menys en tot el que fa referència al català i a les relacions entre Catalunya i Aragó, veu en aquest estudi una prova més de l’annexionisme català envers la Franja.
I diu que ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) té com a “objetivo irrenunciable sumar a este territorio (Catalunya) otras zonas de España, entre las que figura parte de Aragón”. On està escrit això? On està enregistrat? Qui guanya amb aquest tipus de falsetats? Quants aragonesos s’ho poden creure?
Una proba, també capital per a l’Heraldo, de l’anexionisme és que en una web vinculada al Departament de Cultura animava, l’any 2010, a les escoles de Catalunya a visitar la Franja de Ponent.
Probablement molts lectors pensaran que, tot amb tot, és quelcom semblant a l’esquizofrènia, però el que és segur, així ho penso des de fa molt de temps, que els aragonesos han estat, estant i estaran els més perjudicats per aquests tipus d’asseveracions i deduccions que fan els polítics i mitjans com l’Heraldo. Espero que algun dia la majoria de la ciutadania aragonesa se n’adoni.
Atès que Catalunya té ara uns altres objectius de més calat de cara al seu futur, per què hauria de voler aquesta Franja de terra aragonesa, prenyada d’aragonesisme i, si més no, conflictiva?
Com a venjança per tots els afronts catalans, el Govern d’Aragó ben podria encarregar un estudi sobre El Comtat de Barcelona: aspectes histórics i jurídics, aprovant un pressupost extraordinari de 100.000 euros. La seua ira esdevindria en goig. Podria també fer un estudi sobre Aragón, la cuna del catalán.
Conveni de col·laboració entre el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans per a l’elaboració del llibre La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics
