La Llei de llengües a BarcelonaTV i a l’IEC | Xarxes socials i llengües.

Dijous 9 de maig s’eradicarà el català i l’aragonès de la Llei de llengües d’Aragó, amb el vot de PP i PAR. És per això que el tema està prenent rellevància en mitjans i internet. “Keep calm and speak LAPAO“.

Avui dilluns 6 de maig participaré a BarcelonaTV en l’Informatiu (22h), on dedicaran un espai per a interessar-se sobre la situació del català i l’aragonès. L’entrevista és prevista a les 22.15h, i es podrà veure per Internet.

Dimecres 8 de maig la Societat Catalana de Sociolingüística organitza la Taula rodona: «L’ofensiva contra el català» on participarem Joan Melià, Miquel Àngel Pradilla, Natxo Sorolla i Marina Solís analitzant la situació a les Illes Balears, al País Valencià, a la Franja i a Catalunya (Sala Puig i Cadafalch de l’IEC, 19 hores, Societat Catalana de Sociolingüística (IEC) i Cercle XXI).

CHA busca apoyos entre diputados valencianos contra el fracking.

Diputados de CHA y la coalición valenciana Compromís suscribieron ayer un acuerdo para presionar contra el proyecto del fracking en el Maestrazgo, que afecta tanto a Aragón como a la Comunidad Valenciana. El documento fue bautizado como ‘Compromiso del Maestrazgo’ y apuesta por promover inversiones sostenibles en lugar de incentivar la especulación ligada a la industria gasista. Frente a los 90 millones de inversión que plantea la empresa Montero Energy en la zona, el ‘Compromiso del Maestrazgo’ no cierra la puerta a mejoras en el territorio y reclama aportaciones para proyectos sostenibles.
Es así como se materializa la reivindicación conjunta para iniciativas que reclaman ambas provincias como la A-68. La reclamada infraestructura es un pilar fundamental dentro del acuerdo suscrito. Los responsables anunciaron que presentarán iniciativas en todos los ámbitos para culminar la A-68 y que «el sector turístico y el tejido productivo de ambas provincias incrementen su competitividad».

Tanto los diputados de CHA como los de Compromís pusieron así de manifiesto el futuro que reclaman para el Bajo Aragón y la provincia castellonense.

Al acto asistieron los aragonesistas José Luis Soro, presidente de CHA, Adolfo Villanueva, Secretario Territorial, y Joaquín Palacín, diputado autonómico; y Enric Nomdedéu, portavoz de Compromís en la Diputación de Castellón, y Josep Maria Pañella, diputado en las Cortes valencianas.

Poco futuro en el Maestrazgo
Los siete geólogos de la Universidad de Zaragoza que se han ofrecido a asesorar de forma gratuita a los ayuntamientos han destacado el escaso futuro que previsiblemente tendrá el fracking en el Maestrazgo. Quien se ha encargado de coordinarlos es una de las voces opositoras al proyecto más relevantes en Aragón, el experto José Luis Simón. Sus argumentos contra la técnica son duros aunque no representan necesariamente al conjunto de sus compañeros.

Por ejemplo, el también geólogo Marcos Aurell, reconoce que la dependencia energética de España respecto al exterior no es buena y que la explotación de yacimientos de gas podría solucionar esta desigualdad. Sin embargo, lamenta que las reservas del Maestrazgo podrían no responder a las expectativas que se han creado las empresas. «Por lo que sabemos, los indicios de que exista un rico yacimiento de hidrocarburos en el Maestrazgo son bastante débiles», sostiene Aurell.

Y no solo ocurre con esta zona, sino que la burbuja del gas no convencional podría desinflarse rápidamente en el conjunto del país. Según el geólogo, solo la cuenca del País Vasco y Navarra podría tener riqueza suficiente para que valga la pena realizar la inversión industrial. «Los permisos solicitados cercanos a la cuenca del Ebro no van a tener mucho futuro», avanza. Desde hace una semana y junto a seis compañeros, Aurell está a disposición de los ayuntamientos de Cantavieja, Mirambel, Tronchón, La Cuba, Fortanete y La Iglesuela.

Fotos de la cronologia.

http://www.rtva.ad/pujat/media/29-04%20estira%20la%20llengua.mp3

El català, a la Franja, gairebé ho té “tot en contra”

>>  Pepa Nogués, tècnica de l’Associació Cultural del Matarranya i professora de català a Vall-de-roures, explica que la població de la Franja de Ponent veu amb “molta indignació i molta preocupació” el procés d’aprovació de la nova llei de llengües de l’Aragó, que suprimeix el nom de català i que impedeix desplegar l’antiga llei que, per exemple, obria la porta a la presència del català a l’ensenyament. Explica que seguiran treballant per mantenir la llengua, que s’acosta a un procés de substitució lingüística preocupant i normalitzar una situació en què el català entra a l’escola com a llengua estrangera.

Descarregueu el programa a través d’aquest enllaç:

http://www.rtva.ad/pujat/media/29-04%20estira%20la%20llengua.mp3

facebook.com/estiralallengua

@estiralallengua

La setmana passada, la comissió de de cultura del parlament de l’Aragó va aprovar el projecte de la nova llei de llengües. Aquest text, quan s’aprovi, revocarà la llei vigent fins ara, aprovat per socialistes i aragonesistes, que tot i que no aportava gaires novetats en aquesta qüestió, reconeixia l’existència del català a l’Aragó. Al marge del que pugui acabar comportant aquesta llei, que es veu a venir que bloquejarà qualsevol tipus d’avenç en la normalització legal i d’ús del català, li canvia el nom. De fet, no queda clar si l’anomenen LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) o LAPAPIP (llengua aragonesa pròpia de l’àrea pirinenca i prepirinenca). Una se suposa que és allò que sempre s’ha conegut com a aragonès i l’altra, el que sempre s’ha anomenat català.

Pepa Nogués és tècnica de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i professora de català a l’IES Matarranya de Vall-de-Roures. No té plaça fixa perquè cap llei reconeix l’ensenyament públic i en català. De fet, ensenya el català com a llengua estrangera gràcies a un programa específic de trilingüisme a què s’ha apuntat el centre. Nogués viu aquest procés legal “amb molta indignació i molta preocupació”. Però és optimista i afegeix que “la manera de treballar des de l’ASCUMA i de moltes entitats i organismes de la Franja és treballar en positiu, estar amatents a la llei i intentar que estes coses no puguen passar. No hem de perdre de vista el treball del dia a dia perquè no canviarà”.

I és aquesta feina constant el que impedeix, de moment, que el català defalleixi. Nogués recorda que, “segons les estadístiques, és el lloc amb un ús oral de la llengua més elevat”. Concreta que, segons les darreres estadístiques, del 2003 i del 2005, l’us era d’un 95% de la població. “Això ha baixat una mica. Ara hem tingut immigració procedent d’altres països que aprèn castellà perquè la gent del territori els aconsella que aprenguin castellà donada la baixa autoestima que hi ha a la llengua pròpia”. Tot i així, diu, segura de si mateixa, que “tot el que sentiràs pel carrer serà català” però no treu que “passa per una situació molt dèbil i es pot produir una substitució lingüística”.

I aquí ve la qüestió preocupant: “els nostres fills comencen a parlar castellà amb els amics, que són també de procedència catalanoparlant. Això és una cosa històrica que no havia passat fins ara mai aquí, i que passa perquè la llengua formal [el castellà] cada vegada té més presència perquè la utilitzem al llenguatge escrit a tot arreu i això està afectant la llengua oral”.  Prou gràfic és que Pepa Nogués parla de “llengua formal” per referir-se al castellà, diferenciant-lo del català, que inconscientment defineix com a informal.

Davant d’aquest principi de substitució lingüística, un grup de pares i mestres s’han unit en una associació. L’objectiu és fer, i ja n’han fet força, “activitats per als nens que siguen en català fins a també explicar als seus mestres que aquí hi ha una llengua que és el català i que ells han d’ajudar que els nens valorin la seua llengua pròpia i també a les institucions per anar incentivant que això millori”. I hi ha un altre factor, els professors castellanoparlants que desconeixen la realitat de la Franja i que, a més, es troben que la gent de la terra no els explica que parlen una llengua que es diu català sinó que és “xapurreau”. Pepa Nogués és molt clara: “De feina ne tenim molta perquè se pot dir que quasi tot ho tenim en contra” i afegeix, “tens també tot un sistema que és en castellà i que va molt en detriment de la llengua”.

Nogués explica que la llei que encara és vigent era la primera que reconeixia legalment que el català es parla a l’Aragó. Diu que des de l’inici de l’autonomisme, des del 1984 hi havia hagut reconeixements, per exemple, dins la llei de patrimoni o a d’educació, tot i que sense la paraula “català”. Amb la llei que ara es tramita, diu que “seguirem en una situació en precari”. I tan precari com haver d’ensenyar la llengua pròpia del territori com a llengua estrangera. “El que interessa és que els xiquets han de poder aprendre la seua llengua. Com que no hi ha un marc legal, hem de buscar una via i aquesta n’és una”.

D’aquesta manera, la realitat de l’ensenyament del català a la franja és aquesta. Hi ha escoles que s’han atès a un pla d’ensenyament trilingüe, amb ensenyament en castellà, català i anglès. A primària, poden tenir una assignatura optativa d’entre una i tres hores setmanals de català i el centre, per impartir-la, ha de rebre peticions de pares. És una opció possible des del 1983: “Després de l’Estatut d’Autonomia de l’Aragó es va poder fer molta cosa i han passat trenta anys i no hem pogut avançar”. Pel que fa als instituts, “la nova llei no deixa lloc per impartir la llengua pròpia i cada institut busca la seua manera”. Així, a Vall-de-roures, és una assignatura optativa de primer a quart d’ESO. De fet, saber català és vist com una oportunitat per, el dia de demà, poder anar a estudiar a les universitats catalanes i valencianes.

Malgrat la qualitat de matèria optativa, Nogués explica que l’ensenyament del català té un seguiment majoritari. A primària, gairebé el 100% dels estudiants l’escullen. A secundària hi ha dificultats i depèn de cada centre. Diu que a la zona de fraga majoritàriament no s’ofereix com a optativa sinó que és una assignatura més i la poden escollir sense haver de renunciar a cap altra assignatura, de manera que el 100% dels alumnes hi estudien català. Al Matarranya explica que s’hi ha implantat més tard i que es va augmentat progressivament la quota d’estudiants que l’escullen, però amb l’obstacle que, per escollir-la, han de renunciar a altres matèries.

Tot i així, a la Franja de Ponent hi ha molta gent compromesa amb la defensa de la llengua que és molt activa. De fet, sense anar més lluny, només cal veure el gran nombre d’activitats que s’han fet per Sant Jordi o l’organització d’un curs gratuït de català per adults, que inclou la preparació per anar als exàmens de nivell de valencià. Mentrestant, el 9 de maig, el parlament aragonès aprovarà la nova llei de llengües, que ens posa l’etiqueta pintoresca però denigrant de LAPAPIP.

Andorra la Vella, 1 de maig del 2013

Si vols escoltar-la, s’metrà avui a les 18h i es pot sentir per internet a http://www.rtva.ad/pujat/media/ESTIRA%20LA%20LLENGUA.%2029-04-2013.mp3

Les tribulacions d’un aragonès a Aragó | Núvol.

He llegit amb interès l’article d’en Jesús Gil Vilda a Núvol. Si no fos que és escrit en català, hauria jurat que era una columna de l’Heraldo de Aragón, el diari degà i més llegit de la meua comunitat. Això no és ni bo ni dolent, senzillament ho constato. L’Heraldo el rebo puntualment a la bústia de l’estudi d’Alcanyís dues voltes per setmana i no puc evitar de fer una primera fullejada a la cerca i captura, sempre fructífera, de l’article o notícia sobre (per no dir ‘contra’) Catalunya. Mai no hi manca algun greuge roent: l’art sacre de la Franja, un joc de Trivial, el mapa del temps… Al final, sempre aflora la mateixa frase indignada de «nunca fueron reino, solo una parte de Aragón». Entremig hi podeu posar tota mena de desmanes, saqueos o tergiversaciones que us vinguen al cap: se’n podria fer un àlbum ben gruixut. Potser una enciclopèdia.

No sóc historiador, tot i que m’agrada el tema. Però si alguna cosa sé és que a cada lloc la història s’interpreta segons la pròpia òptica. El que passa és que a Aragó (és la meua percepció) han assumit la visió castellana com la bona.

Potser caldria, per a entendre la meua posició, que us fes una petita semblança diguem-ne «identitària» de mi mateix.

Sóc nascut Barcelona, l’any 62, en un barri castellà (segons l’encertada etimologia emprada per Jordi Puntí) i de pares aragonesos de la Franja. Per tant, de llengua catalana. A causa d’això, érem els «manyos» de l’escala, però ens anomenaven «los catalanes». Em vaig formar sense gens de català a l’EGB i molt poquet els darrers cursos de l’institut. I el 1993 vaig «tornar» a l’Aragó. Les meues dues filles es formen, per tant, en el sistema educatiu aragonès, on els hi ensenyen, per exemple, que Jaume I va ser un rei nefast, ja que va «robar» als aragonesos l’eixida al mar. I moltes altres coses que ja us podeu imaginar.

La meua modesta opinió d’aragonès de ‘pàtria’ (pares), ‘filia’ (filles), casament i veïnatge de 20 anys, és que hi ha una certa enveja perquè els catalans, sense haver estat regne, han estat capaços de mantenir uns senyals d’identitat que els aragonesos hem perdut per sempre. Aragó s’ha convertit, segons el meu punt de vista, en una perllongació de Castella, és a dir, forma part dels «Països Castellans». Ha estat feliçment assimilat. Ara els nostres trets identitaris es limiten al «catxirulo», la jota i una mica —cada cop menys— d’aquest accent «manyico» que ens fa tan simpàtics. I defensem la visió castellanocèntrica com la veritat revelada.

Tot i que en Jesús Gil Vilda ho toca només tangencialment, no puc evitar de fer esment del tema lingüístic, ja que és la prova fefaent d’aquesta feliç assimilació. Que la majoria d’habitants de la Franja oriental aragonesa, després de 36 anys de democràcia, encara anomenin «xapurriau» la pròpia llengua —en contra de tot criteri filològic, inclosa la Universitat de Saragossa—, és força aclaridor del grau d’autoestima que ens professem. Pitjor és la sort de l’altre idioma patrimonial d’Aragó, l’aragonès, al qual li costa assolir el reconeixement del seu estàndard, cosa que n’accelera la desaparició.

Ens podríem passar hores —i mai no acabaríem— traient episodis d’una i altra banda sobre la manipulació de la història. Però això és el que fan tots els estats del món. El que passa és que si ho fan els catalans, la cosa es veu que no es pot tolerar. Potser perquè encara no en tenen, d’estat?