Los barrancs i rambles de la part més oriental del terme de Torredarques desaigüen al Tastavins, que, al seu torn, ho fa al Matarranya, que flueix cap al nord fins a Faió, on desemboca a l’Ebre. Pocs quilòmetres abans, als peus de Nonasp, s’ajunta amb el seu afluent principal, l’Algars, lo riu de la meua infància. Este recorregut aproximat és lo que vam fer la colla ‘toponímica’ de Torredarques lo darrer dissabte de gener. N’érem vuit, repartits en dos vehicles: la més jove en tenia tretze i el més vell —un servidor—seixanta. Lo motiu del viatge no era conèixer les particularitats toponímiques de la conca del Matarranya, sinó visitar el Museu Etnològic dels Amics i Amigues de Nonasp.
Fa molts anys que soc amic dels ‘Amics’, i per això em feia il·lusió que la colla ‘toponímica’ conegués la dels nonaspins. A banda de la connexió fluvial, les dues colles estan vinculades per la passió envers els pobles llurs. Podríem dir que, a la nostra manera, posem en pràctica allò de «pensa en global i actua en local». En lo cas dels nonaspins, a banda de moltes altres activitats, han materialitzat aquesta filosofia amb una obra magna: lo Museu Etnològic.
La visita no deixa indiferent ningú, perquè abasta totes les facetes de la vida d’abans, fins a detalls inimaginables. Hi ha coses curioses i n’hi ha d’emocionants. Los més jóvens, descobreixen, i els més grans, a més, recorden. Veure el museu i escoltar-ne les explicacions ajuda a saber d’on venim i, en conseqüència, entendre millor qui som. La llengua pròpia de Nonasp, lo català, és present arreu —no s’entendria el sentit del museu sense aquest element fonamental de la cultura popular de la vila.
En acabat, vam dinar a Batea, a l’altra banda de la ratlla administrativa però no lingüística. I és que, ho sap tothom i és profecia, lo vi de Batea no puja al cap, que puja al cor. I el cap i el cor els dúiem plens del que havíem experimentat al museu.
Abans la gent tenia una fe extremada en lo sobrenatural, però als camins del terme i les afores, es podie menjar sopes de tan llímpios com estaven. No com ara que els mega-bestiars d’ovelles tot ho sorollen i desfan en un pedregar impracticable. Los sistemes de reg tradicionals, ara fets malbé, eren un model per aprofitar l’aigua, sempre poc abundant. I agenollar-se a l’orera del riu i la cèquia del molí per beure a morro aigua clara, ere tan natural com respirar aire sempre net, o mirar les estrelles per la nit encara que no en sabíem res de galàxies i forats negres.
Abans la gent dels pobles, quan no estaven al camp o treballant en los seus oficis, feien la vida entre la casa i el carrer; així totes les novetats i qualquer fet per estrany que fore, abans de fer-se de nit ja ho sabien fins els gats. La vida, a viles mitjanetes o menudes com les nostres del Baix Aragó, se podie anar passant sense que callguere la ràdio ni la televisió. Vull dir que, la preocupació principal de la gent sempre ha estat la millora en general, i tindre bona collida d’olives o de blat. Motivacions que omplien totalment les hores de treball o les converses anant a la font, de camí al camp o treballant a la carrera; i los diumenges al bar de la Plaça o del Sindicat.
Però un bon dia del 1962 tot va canviar de dalt a baix, perquè l’Eleuterio Sábado, un emigrat de jove a Barcelona, que tenie fàbrica de cordelleria, va tindre la bona idea de regalar una TV Telefunken al seu lloc, perquè els pobres poguérem veure les notícies i lo pronòstic del temps de Mariano Medina. Encara que lo del temps seguie anant a la seua; altra casa ere lo que nevave als primers televisors quan els posaves en marxa. Una neu fina i constant de la que no cau ni una volva, que els científics ara mos diguen que és la radiació de fondo de microones del Big Bang, que omple l’Univers fa 13800 millons d’anys.
L’Ajuntament de Mequinensa i el Centre d’Estudis Jesús Moncada han dissenyat, per als dies 17 i 18 de març, un programa d’activitats amb motiu del lliurament del V Premi d’Investigació Jesús Moncada.
El divendres, 17 de març, es procedirà a la inauguració de l’exposició «Vozes en o zierzo/Veus en el cerç. Escriptores en aragonés i català d’Aragó» (Sala Ibarz), amb la presència del director general de Política Lingúística del Govern d’Aragó, José Ignacio López Susín.
El dissabte, 18 de març, a les 11.30 hores, el Saló de Plens de l’Ajuntament de Mequinensa acollirà el lliurament del V Premi Jesús Moncada. La jornada finalitzarà a la Sala Goya amb la presentació, a càrrec de Maite Moret Oliver, del documental «Aragonés i català, les nostres llengües», de Vicky Calavia.
Programa del MAGAZIN del dissabte 18 de març de 2023
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix
matarranya). El programa es repeteix el diumenge de 9 a 12 hores. Tel. 976 635 263—616 094 447. Els podcasts dels últims programes estan penjats a la nostra pàgina d’internet.
11- 11:45.- Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia)/El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Efemèrides/ Frases interessants/ Notícies locals i nacionals…
11:45-11:55.- “Plat de Setmana Santa”.Rubén Martín, xef favarol als restaurants saragossans La Flor de Lis i Tajo Bajo.
11:55- 12:30.- Àgora “Els esports. Són part de la nostra vida? ”. Eduardo Satué, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén i Elías Satué
12:30-12:40.- Apuntes de salud. Eduardo Satué
12:40- 12:55.- Refranys del Quixot. Bienvenido Giménez
12:55- 13:10.- Esports. José Manuel Pelegrín , Ramón Oliver.
13:10- 13:25.- Las vitaminas en la alimentación. Laura Gandul, dietista- nutricionista.
13:25-13:40.- Ja són aquí els Òscars!!! Lifo Ros
13:40-14.- Breu entrevista als alcaldes de Nonasp (13:40-13:50), i Favara (13:50- 14), per a que comentin , el Pla de subvencions PLUS de la DPZ de l’any 2023, en relació als seus pobles.
Participants: Rubén Martín, Eduardo Satué, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valen, Bienvenido Giménez, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Laura Gandul, Lifo Ros, Joaquín Llop, Francisco Doménech, Marcos Calleja i Elías Satué
Artur Quintana i Font y Sigrid Schmidt von der Twer han firmado con el alcalde de Alcañiz, Ignacio Urquizu, convenio por el cual realizan la donación pura y simple al Ayuntamiento de Alcañiz del conjunto documental y bibliográfico que ambos han ido atesorando, estudiando y difundiendo a lo largo de sus décadas de actividad docente, documental, bibliográfica y fotográfica. Se trata de un tesoro de más de 8.000 volúmenes y más de 20.000 imágenes, una recopilación filológica y etnográfica que pasa al fondo municipal con la condición de que quede adscrita al Archivo-Biblioteca Municipal de Alcañiz. La donación de este conjunto documental y bibliográfico supone en este sentido el traspaso de la titularidad del mismo al Ayuntamiento de Alcañiz, con las condiciones debidas de uso y servicio público. El objeto de la donación es que el material donado sea destinado al servicio público de la investigación científica y del ámbito cultural, objetivo consecuente con los fines propios de la biblioteca, el principal de los cuales será garantizar la conservación y divulgación entre los investigadores y la sociedad en general de todo este fondo.
Alcañiz, 17 de marzo de 2023.–
Artur Quintana, reputado filólogo que eligió el Bajo Aragón como su residencia, ha recopilado un total de 8.200 volúmenes, mayoritariamente obras escritas en lenguas y literaturas románicas, germánicas y turca. Cada volumen viene marcado por el Ex libris Artur Quintana i Font –Sigrid Schmidt von der Twer. Así, de lenguas y literatura románicas, se ceden a Alcañiz 4.300 volúmenes, de los cuales 900 corresponden a lengua y literatura aragonesa; 1.100 corresponde a lengua y literatura castellana; 1.800 volúmenes son de lengua y literatura catalana (500 de ellos son de lengua y literatura catalana de Aragón). Y otro medio millar de ejemplares corresponden a obras en otras lenguas y literaturas románicas, como el francés, el occitano del sur del país vecino, y el gallego, entre otros.
Quintana recuerda el papel primordial de las lenguas autóctonas como herramienta identitaria y, en este sentido, reivindica el aragonés y el catalán “como nuestras lenguas. Su interés principal es que son las lenguas propias de nuestro territorio”, comarcas de frontera, de intercambio y de pacto. El filólogo deja también a la Biblioteca de Alcañiz un total de 2.100 volúmenes de lenguas y literaturas germánicas, de los cuales, de lengua y literatura alemana van 1500 volúmenes; de lengua y literatura inglesa 500 volúmenes más, y otro centenar añadido de otras lenguas y literaturas germánicas, fundamentalmente escandinavas. Asimismo, de lengua y literatura turca habrá también 700 volúmenes más.
La Biblioteca Quintana–Schmidt incluye asimismo una recopilación de Antoni Fuster i Valldeperes, escritor del Grupo Modernista de Reus: son 300 volúmenes, mayoritariamente novelas en castellano, catalán y francés de la primera mitad del siglo XX. Y quedan también para el fondo alcañizano colecciones completas de revistas y publicaciones como L’Aiguadolç, Andalán, Batecs, Beceroles, Cinga, Compromiso y Cultura, Desperta, ferro!, Fuellas, Grial, Lluita, Luenga & fablas, Obradors, El Ribagorzano (segunda época), Ripacurtia, Rolde, Serra d’Or, Sorolla’t, El Temps, Temps de Franja, Turolenses, Viure, Zeitschrift für Katalanistik… Pasan al Ayuntamiento de Alcañiz 300 folletos y carteles, así como medio millar de ejemplares audiovisuales.
El convenio refleja que este conjunto documental y bibliográfico estará a disposición de los investigadores y del público en general, para su divulgación, de la forma que los responsables técnicos del Archivo-Biblioteca Municipal de Alcañiz consideren más oportuna, en la que se primará que el conjunto documental y bibliográfico esté siempre en las condiciones de seguridad y conservación que garanticen la preservación del mismo. En este sentido, se mantendrá el conjunto documental y bibliográfico como una unidad, “con el fin de que no se disperse, independientemente de que el tratamiento técnico obligue a su separación física por cuestiones de preservación, a una descripción diferente para cada tipología documental, etc., dentro del Archivo-Biblioteca Municipal de Alcañiz”.
Se hará efectiva la donación de la totalidad del conjunto documental y bibliográfico tras el fallecimiento de los propietarios, en un proceso que irá, eso sí, anticipando la entrega previa y progresiva de algunas partes de este conjunto para su incorporación y estudio en los fondos del Archivo-Biblioteca Municipal de Alcañiz. Se hará mención expresa de que dicho conjunto documental y bibliográfico es una donación de los donantes referidos donde proceda. “Es una colección muy importante, a la que se añaden miles de fotografías y archivo audiovisual de Sigrid Schmidt”, explica el concejal de Cultura del Ayuntamiento de Alcañiz, Jorge Abril, que recuerda un matiz más: “El Archivo de Alcañiz cuenta con bastantes archivos históricos notariales, documentación del partido judicial de Alcañiz, muy bien conservada y que se ha completado con otras donaciones de colecciones privadas. El acto de donación de hoy contribuye a ese amplio fondo que será muy apreciado por los investigadores, y proviene de un muy reconocido filólogo residente en La Codoñera, Artur Quintana”.
Dissabte 4 de març vam tenir a Ascuma una video-conferència amb el professor franco-canadenc Rémi Carbonneau, catalanòfon d’arrels occitanes i de primera nació, conferència on van prendre part una dotzena de participants. En Rémi ja havia estat entre nosaltres, calcigant terra, l’any 2020 per a documentar-se sobre un estudi comparatiu entre la situació sociolingüística de les llengües sòrab, aragonesa i catalana. Ara a l’abril publicarà a les Presses Universitaires du Québec el llibre Fédéralisme et légitimation des langues minoritaires. Le cas de la Lusace et des Pays Catalans on en 388 pàgines tracta de la situació sociolingüística dels sòrabs i nosaltres. Confiem que el llibre sigui presentat en un lloc o altre del nostre país —al Campus de Saragossa, al d’Osca, a la DGPL?— o traduït, per més que pel fet de ser en francès no ens hauria de ser gaire impediment per a llegir-lo, lectors com som de dues llengües romàniques, si més no.
Coberta del llibre
Comparar el sòrab amb el català pot semblar desproporcionat, perquè els sòrabs amb prou feines són 60.000 persones, amb un coneixement no sempre ple de la llengua, i nosaltres uns 13 milions, que per més que no tots tenim tampoc un coneixement ple de la llengua, superem d’un bon gruix de milions els sòrabs. I tanmateix tenim en comú que tant el sòrab com el català són llengües minoritzades: el sòrab per l’alemany i nosaltres pel castellà, francès i italià, llengües totes que malden per fer desaparèixer les nostres respectives llengües i les cultures que conformen. Això és així actualment, amb una diferència important en el passat: quan el nacionalsocialisme triomfava a Alemanya hi havia el projecte de practicar l’anorreament físic de les poblacions eslaves —i els sòrab són eslaus—, mentre que entre nosaltres durant els diferents governs feixistes a Espanya, França i Itàlia sembla que en tenien prou d’arrabassar-nos la llengua i la cultura que conforma.
Jean-Rémi Carbonneau. / Fräulein Fotograf
La video-conferència anava adreçada a franjatins, i ací sí que la comparació amb el sòrab és ben proporcionada: nosaltres som també unes 60.000 persones i, com ells, amb un coneixement no sempre ple de la llengua. Malgrat la minorització que patim sòrabs i franjatins, es va fer evident que ells estan en molt millor situació que no pas nosaltres, com es va veure ben clar en comparar el nombre de treballadors a l’Institut Sòrab i a la Direcció General de Política Lingüística: a l’Institut hi ha 72 persones, de les quals 25 són fixos i els altres col·laboradors ben pagats —en Rémi n’és un— i a la DGPL, que també treballa per a la llengua aragonesa, quants n’hi ha? A més de l’Institut Sòrab es fan emissions de ràdio i televisió en sòrab, i no pas escarransides o merament testimonials, o ni això, com passa entre nosaltres, i no falta tampoc un teatre estable en sòrab – i ací? Publiquen un diari en sòrab de dalt i un setmanari en sòrab de baix, a més d’algunes revistes, i tenen una important casa editora, la Domowina, força activa en les dues variants de sòrab. A les escoles -guarderies incloses- la llengua vehicular i d’ensenyament, o si ho preferiu la immersió, és en sòrab, mentre que entre nosaltres la immersió és en castellà a tots els nivells. En un punt si que nosaltres estem més bé que els sòrabs: ells es troben dividits en dues variants: el sòrab de dalt i el sòrab de baix, mentre que nosaltres, per més que xapurriadistes, lapaïstes i llengua-ribagorçans malden per esmicolar-nos, només hi ha un català —el cas aragonès és, ara com ara, malauradament, bastant pitjor. Això sí, hi ha tant una única càtedra de sòrab a la Universitat de Leipzig com de català a la de Saragossa. En el nivell simbòlic els sòrabs són de nació sòrab, no alemanya, i nosaltres? A Temps de Franja ja ens havíem interessat de feia temps per la llengua sòrab i la cultura que conforma, com podeu comprovar si seguiu aquests enllaços:
Mentre que l’ensenyament d’una llengua estrangera i del castellà és obligatori, s’observa que el de l’aragonès i el català, les nostres llengües pròpies i històriques, és optatiu, i això passa malgrat que la Constitució a l’article 3.2 proclame que ‘seran oficials’. L’Estatut no ho recull, ço que el fa contrari a la Constitució, car el dret constitucional se situa per damunt del dret comunitari, i ja fora hora que tant el dret constitucional com l’estatutari anessen de conjunta.
Com que no és així, ara com ara l’ensenyament de les llengües pròpies i històriques es limita a classes setmanals, de durada d’una hora i mitja a tres, a infantil i primària, al principi fora de l’horari escolar, i ara a dins. L’ensenyament infantil de l’etapa de 0 a 3 anys depèn dels ajuntaments, els quals decideixen en quina llengua es fa. A secundària hi ha ensenyament de català, i de vegades d’alguna altra assignatura en aqueixa llengua, i en aragonès tot just si es va aplicant.
Per a l’aragonès s’ha passat de ser present a 4 centres escolars el curs 1997 a ser-ho a 27 amb més de 1200 alumnes el curs 2021-2022, repartits per tota l’àrea de llengua aragonesa amb prou densitat en general. A les terres altes dels Pirineus hi ha escoles quasi a tot arreu, des de la Jacetània fins a la Ribagorça , i concretament a Echo, Ansó, Chasa, Berdún, Santa Zilia, Jaca, Sallén de Galligo, Tramacastiella de Tena, Pandicosa, Biescas, Candarenas, Aineto, Torla, Broto, Fiscal, Bellanuga, Samianigo, Bielsa, A Espuña, Sarabiello, Plan, San Chuan de Plan, Chistén, l’Ainsa, Sarllé, Benás, Lupiñén, Castillón de Sos, Saún, Graus, Capella, La Puebla de Castro, Nabal, Lo Grau, Estada, Estadilla i Fonz. Hi ha poques bosses, i més aviat petites, on no s’ensenya aragonès: Canfrán, Aisa, Puen da Reina de Chaca, Santa Cruz d’as Serós, Muriello de Galligo, Riglos, A Fueba, Campo, Seira… Als Somontanos les localitats amb ensenyament de l’aragonès van més espaiades: Ayerbe, Almudébar, Boleya, Osca, Barbastre, Montsó, a Luenga, Berbegal i Uerto, mentre les bosses sense ensenyament d’aragonès són encara considerables: Agüero, Lobarre, Santa Olaria de Galligo, Biscarrués, Lupiñán, Nueno, Arguis, Igriés, Loporzano, Sietemo, Ibieca, Alcalá d’o Bispe, Angüés, Casbas, Biarche, Blecua, Antillón, As Ziellas, Abiego, Colungo, A Liena, Abergüela d’A Liena, Adagüesca, Salas, Pozán de Bero… S’ensenya aragonès a dues escoles en viles actualment de llengua castellana: Salbatierra d’Esca i a Peralta de Alcofea. I a bastants escoles en territori de llengua catalana no s’ensenya aquesta llengua, com pertocaria, sinó aragonès. Això passa a la Ribagorça de llengua catalana de la Vall de l’Isàvena des de la capçalera a les Paüls fins a Llaguarres, que comprèn les escoles les de les Paüls, de la Pobla de Roda i Lasquarri, mentre Llaguarres a l’Isàvena i Jusseu i Torres del Bisbe, ambdós al Sarro, van a Graus. Sanui a la Llitera, també de llengua catalana, només té ensenyament d’aragonès , però no de la llengua pròpia. Aquestes anomalies, que ja fa anys que duren, tenen l’anuència, tàcita sembla, de les instàncies educatives: Conselleria, Direcció General de Política Lingüística, Academia Aragonesa de la Lengua…, i de les associacions d’estudi i foment de l’aragonès.
Les localitats de llengua catalana amb ensenyament optatiu d’aquesta llengua han passat de 12 centres el curs 1984-1985 a 37 el curs 2021-2022 amb un total de 4.150 alumnes, dels quals 1.447 participen en projectes lingüístics de llengua catalana. Es troben a la Ribagorça a les escoles de Montanui, Areny de Noguera, Tolba, Benavarri i Estopanyà; a la Llitera n’hi ha a Castellonroi, el Torricó, el Campell, Tamarit, Algaió, Albelda i Vensilló, i també a tot el Baix Cinca de llengua catalana: Saidí, Fraga, Miralsot, Vilella, Torrent de Cinca i Mequinensa, així com a quasi tot el Matarranya, tant a l’actual com a l’històric. Faió, Nonasp, Favara, Maella, Massalió, Calaceit, la Vall del Tormo, Queretes, Valljunquera, la Freixneda, la Portellada, Vall-de-roures, Fondespatla, Ràfels, Mont-roig de Tastavins, Pena-roja, Beseit, la Ginebrosa i Aiguaviva de Bergantes –Fórnols de Matarranya, la Canyada de Beric i Torredarques van a escoles properes. A Bordón, a territori actualment de llengua castellana, fan ensenyament de català. Des del 2017 Foz Calanda i Calanda van demanant ensenyament de català però la inspecció els ho va denegant. Hi ha algunes bosses, prou considerables, sense ensenyament de català: més amunt, en tractar de la Ribagorça, ja he indicat que a les valls de l’Isàvena i del Sarro i a Sanui de la Llitera no hi ha ensenyament de català, com pertocaria, sinó d’aragonès. A les localitats lliteranes de Peralta de Calassanç i Sant Esteve de Llitera, així com a les matarranyenques de Bellmunt de Mesquí, la Codonyera i la Torre de Vilella no hi ha ensenyament de català.
L’ensenyament de l’aragonès i del català es fomenta, a més, amb diversos programes: el de ‘Els escriptors a l’aula’ on els centres educatius en poden demanar la presència: el ‘Luzía Dueso’ per a l’aragonès creat al curs 2005-2006, i per al català el ‘Jesús Moncada’ des del curs 2001-2002, aquest darrer amb tradicionals desaparicions guadianesques de tant en tant. La molt activa Direcció General de Política Lingüística ajuda a la celebració del ‘Dia de la Llengua Materna’, al qual s’apunten fins i tot centres que en refusen l’ensenyament a l’escola, i convoca ‘Concursos de Lectura en Públic’. Al poble abandonat de Bailo es fan jornades de convivència entre alumnes que assisteixen a classes d’aragonès i de català, i s’hi ha encetat un programa d’immersió per a l’aragonès.
A la Universitat de Saragossa hi havia des dels darrers anys de la Dictadura una certa oferta de llengua aragonesa, vista aquesta com a dialecte del castellà, i de la catalana. Ara hi ha des del 2015 el ‘Diploma d’Especialització en Filologia Aragonesa’ al Campus d’Osca, on des del curs 2020-2021 també es pot cursar la ‘Menció en Llengua Aragonesa a la Facultat de Ciències de l’Educació’, mentre que no existeix una menció equivalent per al català. Els congressos internacionals de llengua i literatura aragoneses, coneguts com a ‘Estudios e rechiras d’a luenga aragonesa’, se celebren cada dos anys des del 1997. El curs l985-1986 s’inicià l’optativa de Llengua catalana a la Llicenciatura de Filologia Hispànica del Campus saragossà, i el 1996 es creà l’Àrea de Filologia Catalana del Departament de Lingüística General i Hispànica, que continua avui en dia. S’ensenya català a les Escoles Oficials d’Idiomes de Montsó, Fraga, Alcanyís i Saragossa, i no hi ha oferta d’aragonès. La càtedra universitària Johan Ferrández d’Heredia treballa en l’estudi de l’aragonès i del català i als cursos universitaris d’estiu a Jaca tant les llengües aragonesa com la catalana, i les cultures que conformen, solen ser-ne tema d’estudi.
Avancem, poquet a poquet, en l’ensenyament de les nostres llengües pròpies i històriques, amb molts i innecessaris obstacles, però avancem.
