Source: Llibres i paisatges (2)
Vista de Beseit (fotografia: Jome / Wikimedia Commons / CC BY-SA 3.0).
Quan vaig llegir A peu pel Matarranya, de Josep Maria Espinàs, vaig tenir una decepció: no havia passat per Beseit. Ell deia que tenia una norma autoimposada que li impedia de passar dos cops pel mateix lloc i Beseit no és un lloc de pas, per tant, si hi vas, has de tornar pel mateix lloc. Aquells recorreguts a peu de l’Espinàs permetien que, aquells que som de pobles on no passa mai res, poguéssim veure’ls en lletra impresa, en un llibre, vaja. I jo cercava sempre notícies d’aquell poble de la mitologia familiar, alguna mirada externa que em digués que Beseit també existia.
De Beseit se’n van anar, a principi del segle XX, la meva besàvia Mariana Jordan i les seves filles, la tia Dolores i la iaia Pilar. La tia Dolores ja estava casada i ben aviat se’n va tornar a Beseit, on el seu home s’acabaria morint en un accident a la mina. La iaia Pilar va conèixer el meu avi i crec que no va tornar mai més a Beseit. Quan es van casar, la Mariana devia pensar que ja no la necessitava i se’n va tornar. Malgrat la distància prohibitiva d’aquells anys entre Piera i Beseit –els meus pares hi van anar de viatge de nuvis–, ambdues germanes van estar sempre molt unides i aquell vincle el van transferir als fills i als néts, de manera que Beseit sempre ha estat molt present a la meva vida. Ara que les distàncies jo no es fan tan llargues, vam agafar el costum de fer una trobada anual de cosins i Beseit ha estat una mica més a prop en tots els sentits, excepte en un.
Part del ritual de les visites a Beseit era anar a la llibreria Serret de Vall-de-roures, en què mai vaig veure cap llibre meu. Tampoc no hi havia fet mai cap xerrada, per bé que sí que n’he fet alguna a Fraga –vull dir que sí que havia posat un peu a la Franja professionalment. Havia arribat fins a Gandesa fent xerrades (i a Tortosa, Amposta, Alcanar, Ulldecona, Vinaròs…), però al Matarranya res de res. I em dolia. És clar que era un sentiment irracional, ja ho sé, però jo hi tenia un buit.
I vet-ho aquí que la Pepa Nogués, una dels autors d’El català, la llengua efervescent, em va proposar de presentar el llibre al Matarranya. Després la cosa es va complicar amb els confinaments i les noves varietats de la covid i ho vam haver d’ajornar fins que el cap de setmana passat hi vaig poder anar.
El tour va començar a la Fàbrica de Solfa de Beseit, amb la presentació del Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Ja coneixia el lloc, una antiga fàbrica convertida en hotel i restaurant on es barreja cultura i gastronomia. Jo era allà i pensava que ni a la iaia Mariana ni a la iaia Pilar no els hauria passat pel cap una cosa així. No tan sols que anés a Beseit a presentar un llibre, la mateixa idea que en pogués escriure un els era totalment aliena (i no sé si els hauria agradat gaire).
L’Octavi Serret fa uns anys va reconvertir la llibreria en un espai cultural –Camins Serret– on també lliga cultura i gastronomia. Així, la presentació del Som dones es va fer simultàniament amb un tast d’oli. Casualitats de la vida, l’oli en qüestió es diu Marian en homenatge a una altra Mariana que es va quedar vídua amb dos fills. Com que l’Octavi no para mai, ja em va proposar de fer una trobada d’autors a Vall-de-roures i una altra presentació a Arnes.
La Pepa Nogués és membre de l’Associació Cultural del Matarranya, una associació activíssima gràcies a la qual vaig anar trobant finalment el nom de Beseit en lletra impresa. Van organitzar una taula rodona sobre la situació de la llengua a la sala de plens de l’Ajuntament de Calaceit. Hi participaven quatre dels autors del llibre: Pepa Nogués, Ramon Sistac, Natxo Sorolla i Carles Terés. Quin goig poder discrepar sense fer-se mala sang. I quin goig poder anar a Beseit i a Calaceit a parlar de llengües africanes, d’escriptors africans, del gènere en les llengües del món i també de la iaia Mariana i de la iaia Pilar.
Aquest era un dels meus somnis no confessats, una de les coses que volia fer abans de morir-me, però que no depenia de mi i que ara podria esborrar de la llista. Però no ho faré perquè, qui ho sap, potser encara hi tornaré. Sigui com sigui, sóc a punt de complir un altre somni. Us l’explico la setmana que ve.
