La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Matarranya//Carles Terès
Nuria Sesé presentà el projecte Rebost a l’Espacio Pirineos de Graus, amb la sala plena de públic. La presentació es va fer en aragonès ribagorçà i també en el bellíssim català de l’autora, nascuda a l’ombra del Turbó, a Vilacarlle.
El Director General de Política Lingüística, Ignacio López Susín, ha explicat la importància del treball, una tasca d’un any sencer recollint contes, jocs, lligallengües, endevinalles i una gran quantitat de vocabulari per la majoria de pobles i llogarrets de la Ribagorça. Després l’autora els va donar una forma atractiva per a què els mestres ho puguin usar com a material didàctic amè i divertit. Els formats que inclou l’aplicació són presentacions interactives, àudios, vídeos, fitxes i documents en PDF. Continuar llegint… Presentació de Rebost a Graus » Temps de Franja
Source: Festa de la Llengua Materna 2018: “Cantant Desideri” » Temps de Franja
// Clarió
Dimecres, 21 de febrer Biblioteca Municipal, Valderrobres / Vallderoures.
18 h Tallers infantils exposició Desideri Lombarte: Ataüllar el món des del Molinar.
L’exposició es podrà visitar durant tota la setmana.
18.45 h Conta-mos un qüento!
(Si voleu vindre a explicar un conte en la vostra llengua materna inscriviu-tos a la Biblioteca.)
19.30 h Actuació musical de Yababé amb la presentació del seu disc: “Cantant Desideri”
A més, a les 18.30 h firma de discos i fotocall amb los músics a la Llibreria Serret
Dissabte, 3 de març Cretas / Queretes
17.30 h Jocs tradicionals del Matarranya i Xocolatada, a la Plaça
19.30 h Taller d’instruments musicals pels sagals i sagales, a la Barraca 2.0
A continuació, Presentació del Dia de la llengua materna i actuació musical de Yababé amb la presentació del seu disc: “Cantant Desideri”. Donatiu: de 3 € (no socis).
Si tos voleu quedar a sopar reserveu a la Barraca 2.0: whatsapp 629 673 223
Activitat en el marc dels actes que promou la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó amb motiu del Dia de la Llengua materna declarat per la UNESCO.
Turismo rural en Teruel: pueblos del Matarranya que debes conocer, por ser Conjunto Histórico Artístico o algunos de los Pueblos más Bonitos de España
Source: Pueblos del Matarranya que debes conocer – LalaViajera
Source: La promesa | Viles i Gents
(Publicat a La Comarca el 2 de febrer del 2018)
En l’imaginari carregalesc Morella ha segut sempre sinònim de fred. Mai no n’haig patit tant com la vesprada d’un dos de novembre, entre 1960 i 1963, a posta de sol, en l’obligada visita anual al cementeri morellà.
Sense calefacció de cap classe, als immensos dormitoris dels “Escolàpios” també en passàvem. I molt. I per a combatre’l cada un se les havie d’apatuscar com podie. Les mantes mos les havíem de dur de casa. Jo vaig arribar a tindre’n cinc. I algunes, que eren amples, doblades. Ere qüestió de traure el màxim profit dels escassos recursos al nostre abast. Jo mateix, quan me posava a dormir, ficava dintre del llit la roba que havia de dur en ser l’atre dia per a mantindre-la calenta. I hi havie qui, tot i el perill de ser castigat, sucumbie a la temptació de no llevâ’s los “calçoncillos”. Es considerave un hàbit antihigiènic i ere severament castigat. El correctiu consistie en dutxâ’s amb aigua freda l’endemà al mati, tant a l’hivern com a l’estiu. Atenent a l’extrema climatologia morellana els alumnes ho consideràvem un càstig cruel. Ere per això que els imprevisibles controls als pocs minuts d’haver-mos gitat eren tant temuts.
A mi em van enganxar un camí. I recordo aquella nit com una de les més roïnes dels meus anys a l’Escola Pia. Pensar que de cop i volta hauries de passar de l’amable escalforeta del llit a la inhumana gelabror de la dutxa ere com un malson insuperable. Em donaven calfreds només de cavil·lâ-hi. Però, per a satisfacció meua, aquell matí la fortuna em va vindre de cara per partida doble. Primerament quan al donar l’aigua va resultar que les canyeries s’havien gelat i no en va eixir gens. I en segon lloc quan lo “padre maestro”, al considerar que el fet d’haver-me hagut d’enfrontar a una remullada en condicions tan extremes ja ere prou penitència, va decidir perdonâ’m. Això sí, amb la promesa de no dormir mai més amb “calçoncillos”.
Aquella lliçó va ser molt dura, certament. Però també molt eficaç. Perquè passats si fa o no fa sixanta anys de la promesa mai no l’haig trencat.
José A. Carrégalo
(Viles i gents, publicat a La Comarca 15/2/2018)
Natxo Sorolla
Cada nou usuari de Facebook ha tingut un maldecap quan ha de decidir si aquell conegut, en qui fa anys va estudiar, és «amic» o no. Perquè la plataforma denomine «amics» al que simplement poden ser «contactes» o «coneguts», però també «família» o «parella» I tots apareixen mesclats alegrement en això de l’«amistat». Tampoc és fàcil definir l’amistat. Habitualment s’associe en la confiança, en un lligam social especial, normalment entre persones similars a natres, que mos serveixen de referents, de consultors, de cònsol en los mals moments… I sobrepassada la barrera de l’amistat, hi ha els «companys», los «contactes», los «coneguts», los «saludats»…
Granovetter és un sociòleg que es va centrar en estes altres relacions dèbils. Se va proposar explicar «la fortalesa dels llaços dèbils». I va explicar la contradicció aparent entre «fortalesa» i «llaç dèbil» en lo fet que la majoria de gent trobave les seues faenes gràcies als llaços dèbils, que són aquelles persones que coneixem, però en qui no tenim un contacte fort i permanent. Per tant, allà a on hi ha atur crònic, és molt difícil que les amistats més fortes mos conseguixquen treball, perquè tenen tan poques oportunitats laborals com natres. Per això, és important mantindre sempre contactes dèbils en espais molt diversos.
A esta col·lecció de persones que coneixem se la denomine «capital social». I és tan important com lo capital econòmic o el capital intel·lectual. Són eixa grangera, eixe camioner, eixa estudiant de dret, o eixe dissenyador gràfic, que coneixem, i que mos facilitaran navegar per les complicades aigües de la vida. Perquè mos oferiran una recomanació sobre una qüestió legal, los podrem demanar una reparació mecànica senzilla, mos sorprendran en lo millor tall de carn que ham tastat en anys, o mos avisaran de l’oferta laboral de la nostra vida. La fortalesa dels llaços dèbils. Són relacions esporàdiques que realment articulen i enganxen la societat, i són la via per la que es difonen les innovacions, les llengües estàndard, les idees polítiques, los canvis socials… Però d’això ja en parlarem a la pròxima columna.
Matarranya, 16 de febrer de 2018 El conseller de Desenvolupament Rural i Sostenibilitat, Joaquín Olona, i el President de la Comarca del Matarranya, Rafa Martí, van mantenir este dilluns 12 de febrer una trobada per abordar diversos temes que afecten este territori i sobre els quals el Departament de Desenvolupament Rural té competències. Una reunió que segons […]
Source: Anglocentrisme Borgia – La Comarca
Lluís Rajadell.
Ho han tornat a fer. I mira que em sap greu. És una sèrie americana ben feta, amb una ambientació acurada, un argument ben parit que enganxa des del primer minut, però l’anglocentrisme dels productors els perd. Ja va passar amb ‘Joc de trons’ i ara tornen a caure-hi ‘Els Borgia’. Al capítol novè de la tercera temporada, Michelleto, l’home de confiança de Cèsar Borgia per als encàrrecs més inconfessables, mata el seu amant, Pascal, després de descobrir que este és un traïdor al servei de la poderosa rival del papa Borgia, Caterina Sforza.
Com sempre passa a ‘Els Borgia’, l’ambientació és enlluernadora. Majestuosos escenaris urbans, personatges històrics, paisatges, armament, indumentària, música, protocol… transporten l’espectador al cor de la Roma renaixentista. El creador de la sèrie, Neil Jordan, es, a més, un cineasta excepcional. Però, quan el sinistre Michelleto s’acomiada del seu patró i protector després de matar a Pascal per encàrrec del propi Cèsar, ho fa escrivint “goodbye” al terra amb la sang de la víctima. Així, en anglès pur i dur. Tota l’acurada ambientació se’n va a prendre pel sac per una maleïda paraula. L’assassí, un valencià trasplantat a l’Italia del Renaixement, escriu un missatge dirigit al seu amo, també italià, en el perfecte anglès del segle XXI. El miratge de la Itàlia renaixentista, s’esmicola grollerament.
Source: La promesa – La Comarca
J.A. Carrégalo
En l’imaginari carregalesc Morella ha segut sempre sinònim de fred. Mai no n’haig patit tant com la vesprada d’un dos de novembre, entre 1960 i 1963, a posta de sol, en l’obligada visita anual al cementeri morellà.
Sense calefacció de cap classe, als immensos dormitoris dels “Escolàpios” també en passàvem. I molt. I per a combatre’l cada un se les havie d’apatuscar com podie. Les mantes mos les havíem de dur de casa. Jo vaig arribar a tindre’n cinc. I algunes, que eren amples, doblades. Ere qüestió de traure el màxim profit dels escassos recursos al nostre abast. Jo mateix, quan me posava a dormir, ficava dintre del llit la roba que havia de dur en ser l’atre dia per a mantindre-la calenta. I hi havie qui, tot i el perill de ser castigat, sucumbie a la temptació de no llevâ’s los “calçoncillos”. Es considerave un hàbit antihigiènic i ere severament castigat. El correctiu consistie en dutxâ’s amb aigua freda l’endemà al mati, tant a l’hivern com a l’estiu. Atenent a l’extrema climatologia morellana els alumnes ho consideràvem un càstig cruel. Ere per això que els imprevisibles controls als pocs minuts d’haver-mos gitat eren tant temuts.
A mi em van enganxar un camí. I recordo aquella nit com una de les més roïnes dels meus anys a l’Escola Pia. Pensar que de cop i volta hauries de passar de l’amable escalforeta del llit a la inhumana gelabror de la dutxa ere com un malson insuperable. Em donaven calfreds només de cavil·lâ-hi. Però, per a satisfacció meua, aquell matí la fortuna em va vindre de cara per partida doble. Primerament quan al donar l’aigua va resultar que les canyeries s’havien gelat i no en va eixir gens. I en segon lloc quan lo “padre maestro”, al considerar que el fet d’haver-me hagut d’enfrontar a una remullada en condicions tan extremes ja ere prou penitència, va decidir perdonâ’m. Això sí, amb la promesa de no dormir mai més amb “calçoncillos”.
Aquella lliçó va ser molt dura, certament. Però també molt eficaç. Perquè passats si fa o no fa sixanta anys de la promesa mai no l’haig trencat.
Noticias, documentación, servicios y proyectos del departamento de deportes de La Comarca del Matarraña.